La presidenta, la governanta i la infanta
Deia l’altre dia que una estudiant no trobava necessària, en general, la marca de gènere per referir-se a ella mateixa, a la seva professió. Estudianta existeix, però no ho fa servir gairebé ningú.
O sigui, jo diria que hi ha d’haver una raó per fer el doblet, i que si no hi ha raó no cal doblar el gènere, per no multiplicar fins a l’infinit els doblets. Una raó de pes és que el substantiu teòricament no marcat tingui tanta càrrega masculina que aconselli fer-lo.
Ara bé, quina és la raó que ens fa dir presidenta? Tal vegada es vol remarcar, com si diguéssim, l’arribada de la dona a posicions fins fa poc impensables? Potser sí. Jo no tinc cap inconvenient amb la paraula presidenta, però per mi no és necessària, perquè em sembla que és incoherent amb la immensa majoria de la seva família de mots: més i tot, el fet que una dona arribés a ser president, per mi, encara seria una conquesta més alta. Més normalitzada.
Jo, hi torno, no em vaig sentir prou bé quan la presidenta del Parlament de Catalunya es mostrava orgullosa de ser «la presidenta». M’hauria agradat més que s’hagués sentit orgullosa de ser «la president».
Amb la majoria de noms i adjectius substantivats que es poden definir d’una manera planera a partir del verb del qual provenen, jo diria que no caldrien les dobles denominacions –especialment en els plurals–: expert ‘qui en sap molt d’alguna cosa’, president ‘qui presideix’, estudiant ‘qui estudia’, ajudant ‘qui ajuda’, o assistent ‘qui assisteix’; exactament igual com cantant o cantaire –que no tenen flexió de gènere– ‘qui canta’; etcètera.
Per tant, no em sembla que es puguin acusar de discriminants expressions com «ella és membre del grup d’experts», «ella forma part de la conferència de presidents», «ella va a l’escola de conductors», ni tampoc, fins i tot, «ella és expert (en tal cosa)», «ella és president»... i fins i tot –això ja és molt agosarat, ho reconec– «ella és conductor» o «ella és regidor», perquè substancialment aquestes paraules volen dir ‘ella en sap molt (d’això)’, ‘ella presideix’, ‘ella condueix’ i ‘ella regeix’. I sobretot perquè quan diem «ella» ja hem introduït l’element femení en l’acte de comunicació. I això és el que ens ha d’importar.
O sigui, podríem mantenir una sola denominació en molts d’aquests casos, i amb això augmentaríem els epicens dels quals parlàvem l’altre dia. Igual com ja fem amb pacient, creient, atraient, confident, parlant, votant... En això sí que Junyent, Bibiloni, Reig, el IEC... suposo que ens farien costat.
O si voleu, perquè ningú no s’enfadi, podríem respectar les dues possibilitats: per a les que vulguin ser presidentes o estudiantes o ajudantes o assistentes no cal que canviï res, ja ho tenen acceptat. Endavant, cap problema.
Perquè de fet la nostra llengua germana, l’occità, ja té molts adjectius, determinatius i altres elements doblats en gènere, i ningú no podrà dir que ho hagin fet per moda, perquè ho tenen de fa molt de temps: grana (femení de gran), tala (femení de tal), utila, dificila, civila, indestructibla, admirabla, confortabla, capabla, comptabla, amabla, semblanta, consequenta, evidenta, creienta...
O sigui, fer tots aquests doblets de gènere no es pot dir que sigui contrari a una evolució natural de la llengua: governanta, assistenta, presidenta... valenta, violenta, calenta, dolenta... institutriu, actriu, adoratriu, cantatriu...
Però tot el que impliqui ser coherents millor, no? Sempre que sigui possible i no forcem massa les coses. I hem dit aquí que com menys doblets existeixin, com més puguem considerar els substantius, adjectius, determinants, etc. com a efectivament no marcats de gènere, millor.
Abans de continuar cal fer esment d’una cosa, però: em fa l’efecte que la majoria de les terminacions -anta, -enta en els substantius catalans (no en els adjectius) tenen una història que no sembla gaire afavoridora per a aquestes denominacions –pel que fa al tema de fons del qual parlem, que és de la igualtat–: assistenta, dependenta, governanta, clienta, estudianta, serventa...
Em direu: i presidenta, que no és molt antic? Sí, però mireu el diccionari Fabra: «President -a El qui presideix. El president d’una assemblea. El president d’un tribunal. El president d’una societat. El president del Consell de ministres. La presidenta d’una Junta de Dames. El president d’una República» (edició del 1966; el subratllat és meu). Què me’n dieu? Doncs presidenta ve de lluny però quan hom admet presidenta pensa en una «junta de dames», en el patronat de la Creu Roja, en les «seccions femenines» (es deien així!) dels partits polítics o en les associacions de vídues. Em sembla que no m’equivoco gaire.
Si voleu, anem més enrere, al diccionari Labèrnia (1865). De primer, president i presidenta tenen entrades separades, fet que ja ens dóna una pista. «President Lo qui presideix [...]» «Presidenta La dona del president.» D’acord, després el mateix diccionari concedeix que presidenta és també «la que mana y presideix en alguna comunitat». Però la primera accepció ja ens ha col·locat el missatge principal.
Com és el cas d’infanta. O el de geganta. O el de governanta, ja esmentat. Una infanta no és un infant femella, és una altra cosa. Una geganta no és exactament (o no és sempre) una dona gegant, és una altra cosa. Una governanta no és pas, com un governant, ‘qui governa, especialment qui té la direcció política d’un estat’ (DIEC 2011), sinó que és una ‘majordoma, supervisora d’hotel’ (DIEC, 2011). Voleu dir que quan parlem d’una governant ara n’hauríem de dir governanta i afegir el nou significat al diccionari?
Doncs això és el que hem fet, mutatis mutandis, amb les presidentes.
O sigui, infanta, presidenta i governanta vénen de tan lluny com metgessa i alcaldessa quan eren només ‘la dona del metge’ i la ‘muller de l’alcalde’, i per això defensava jo, en coherència amb el que dic avui, que s’hauria d’anomenar alcaldes a les dones que manen als consistoris municipals, i deixar que les alcaldesses passin a millor vida, com a paraula antiga. Perquè eren substantius que es doblaven al femení per concedir-los rols de segona fila, o bé innocus (clienta, estudianta, ajudanta, assistenta).
Que ja hem canviat el significat d’aquells mots o els hem afegit nous significats? I tant. I podem canviar-ne més. Però realment ens interessa? Ha estat un bon negoci? No seria millor que les presidentes del parlament o del govern o de l’estat o de l’empresa fossin les presidents? Se’ns fa tan difícil? Necessitem poder dir, pel despit que ens han provocat els segles transcorreguts, la presidenta? Farem el mateix amb la governanta?
Crec, doncs, que encara que sembli contradictori caldria reclamar la forma invariable per als casos en què la marca de gènere masculí va quedar afegida a noms i adjectius com els esmentats només en el moment en què es va buscar una forma femenina que anés bé per a uns significats que no eren exactament els mateixos que els de la forma principal.
En resum, l’evolució de la llengua en sentit antidiscriminatori, per mi, hauria de bandejar aquestes segones formes i recuperar la invariabilitat (l’epicenitat) de la forma principal per als dos gèneres. I llavors, si es conserven els doblets que ara hi ha, els diccionaris haurien de fer palès que tenen una marca d’antigor o de desús: que la gent tingués clar que presidenta, governanta, mestressa, metgessa... fan una mica de pudor de naftalina.
Massa alambinat?
O, si no, també podríem ser coherents: estudianta, assistenta, ajudanta... i llavors també pacienta, confidenta, protestanta, assaltanta... i, amb els adjectius, al costat de dolenta, valenta, amarganta i companyia, intel·ligenta, creienta, importanta, solventa, diferenta, absenta...
És clar que tampoc no passa res per tenir una llengua asimètrica i no del tot coherent amb les pròpies regles i excepcions a les regles –de fet ja és així en molts punts– i, per tant, no passarà res per tirar endavant amb les presidentes, les alcaldesses i les metgesses i en canvi no fer-ho amb les governantes absentes ni amb les amantes diferentes ni amb les confidentes solventes. No passa res. Jo tampoc vull fer propostes concloents. Només pretenc fer rumiar, especialment als i a les que ho tenen tot tan clar.
I llavors respondria al problema que plantejava el catedràtic de la Universitat d’Essex Ignasi/Ignacio Roca: «Es pot dir en veritat que “l’actual president del Parlament és una dona”, però no que “l’anterior presidenta del Parlament era un home”, perquè les presidentes per definició (lingüística) són dones (femelles), mentre que els presidents simplement són les persones que presideixen, sense especificació de sexe» (article «Totes les catalanes són catalans, i molts catalans també catalanes», 2011, traducció/adaptació –pèssima, quedi dit, però així i tot avalada pel GELA–, de l’original en espanyol «Todas las vascas son vascos, y muchos vascos también vascas. Género y sexo en el castellano», publicat al Boletín de la Real Academia Española [BRAE], tom 89, quadern 299, p. 77-117 [també és curiosa aquesta expressió: «molts catalans també [són] catalanes», perquè més que «molts» hauria de dir «si fa no fa la meitat», no?]).
Doncs bé, amb la meva proposta es continuaria dient, com es diu ja ara, que «l’actual president del Parlament és una dona» i també que «l’anterior president del Parlament era un home». Però en canvi quan parléssim de qui exerceix aquest càrrec actualment diríem que és «la president» del Parlament. I tothom content (i contenta). (Els darrers parèntesis són una broma.)
Ja sé que amb això no arreglem cap problema gros (haurem de continuar dient «les i els presidents» si volem ser inclusius i no tenim cap altra manera d’especificar que hi ha homes i dones inclosos en el col·lectiu «presidents»), però sí que avancem una miconeta.
Em diran que president/presidenta no és la qüestió, i respondré que ja ho sé, que el problema és molt més gros. Però té gràcia que les crítiques utilitzin tan sovint exemples concrets de «solució impossible» per posar-los en ridícul i reduir el problema a l’absurd i que després, quan els dónes la solució a un d’aquells exemples i resols un d’aquells absurds, et diguin que el problema és més gros.
Ja hi estic d’acord, però si anem resolent cosetes anem avançant, no? O no volem avançar de cap manera?
Jo faig aquest plantejament: diners i cortesia no es guanyen en un dia. O sigui, no ho canviarem tot ni en un any ni en quatre ni en deu –això ja ho tenim comprovat–, però si no caminem cada dia una mica, i si pot ser per viaranys rumiats i no a la babalà, no avançarem gaire.
És veritat, les propostes de màxims fetes a corre-cuita se solen formular malament, i això és el que ha fet que hi hagi hagut la reacció contrària gairebé unànime dels que en saben –i en saben de debò, no ho dic de manera irònica. Aquesta mena de propostes de tot o res provoquen rebuig i generen poques connivències fins i tot en persones que haurien de ser aliades.
La llengua no evoluciona a cops de puny, sinó de mica en mica. Es demana Ignacio/Ignasi Roca en l’article esmentat: «Encara que fos realment imperatiu continuar promovent la dona, algú es pensa que el simple ús de els catalans i les catalanes ho assolirà?» És clar que no. El llenguatge és massa poca eina per assolir un cim, però es tracta d’avançar, de pujar, de passar del campament base al campament 2, o al 3. Això, si més no, és el que m’havia proposat jo amb aquests articles.
A mi em semblen contraproduents, en efecte, les maniobres que volen imposar la doble denominació peti qui peti, en totes les situacions: «Col·legi de Doctores i Doctors i Llicenciades i Llicenciats de Catalunya». D’aquest cas ara com ara no en tinc la solució –els doblets aquí no són solució–, però en altres casos sí que es poden buscar alternatives: «Col·legi de Professionals de la Psicologia», «Col·legi de Professionals de la Pedagogia», «Col·legi de Professionals de l’Assistència Social»...
I que no ens diguin incoherents per solucionar alguna cosa i no solucionar-les totes alhora. Ja vam veure que d’incoherències la gramàtica n’és ben plena.
Crec que les solucions que es prenguin s’han de prendre per passes, buscant consensos, avançant de mica en mica. Ni «la gramàtica té resolta aquesta qüestió des de sempre i no cal donar-hi més voltes», ni «tot el que sigui susceptible de ser doblat, doblem-ho».
La societat, el conjunt de parlants, em penso que no seguirà aquesta pedagogia maniquea, ni encara menys les seves conclusions, que consideren massa extremades: el fet real és que en la vida de cada dia, en els actes públics, en l’elaboració de textos, força gent –conscienciada però no obsedida– dubta, almenys de moment. Molta gent, jo diria que la majoria, no sap com dir o escriure determinades coses de manera correcta i alhora no enfarfegada.
Jo crec que en aquest tema l’important és que les i els parlants tinguem cura en la manera de parlar de col·lectius o a col·lectius. Exactament igual com tenim cura de no dir segons quines paraules en segons quins contextos –o en cap context– a partir del moment que vam descobrir que aquella paraula era ofensiva o menystenidora per a algú.
Un altre camí seria aconseguir que l’ús genèric del masculí plural no fos usat MAI com a excloent del femení. Però això ningú no sap tampoc com es fa, perquè és un ús que de fet se sent, s’experimenta cada dia. Qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat en aquest punt ho pot comprovar.
El professor Roca fa encara en el seu article una pregunta capciosa: «Quin dels dos titulars reflecteix fidelment la realitat?: “La primera catalana del 2011 es diu Jasmine i ha nascut a l’hospital de Mataró” o “El primer català del 2011 es diu Jasmine, nascuda a l’hospital de Mataró”?»
La resposta meva és: cap dels dos. Hauria estat millor «Jasmine, nascuda a Mataró, estrena (o enceta) el 2011 a Catalunya», o «Jasmine, nascuda a Mataró, guanya la cursa catalana de nounats del 2011», o fins i tot «El primer nadó del 2011 a Catalunya es diu Jasmine i és nascuda a Mataró». Per exemple.
Naturalment no dic: crec que això hauria de ser així. No. Hi torno: hauríem de rumiar-hi tothom i després, si ho veiem prou clar, anar-ho introduint de mica en mica en la parla habitual, en els escrits, en les instruccions que es publiquin per evitar o minimitzar el llenguatge sexista.
Continuaré, que em penso que encara em falta una mica.