dissabte, 4 de juny de 2011

Qüestions de llengua (51): El gènere no marcat (4)

Substantius i acompanyants

Ve d’aquí.


Deia, optimista, la professora de la URV Anna Montserrat:
Afortunadament han quedat enrere, almenys en els usos públics, expressions que ara ens farien pujar els colors com els drets de l’home (gratuïta, per tal com tenim una alternativa fantàstica), els metges i les infermeres (perpetuadora d’un desequilibri que a Occident s’ha superat) o les dones i els fills dels funcionaris tenen dret a matrícula gratuïta (vergonyantment invisibilitzadora, a més de falsa des del punt de vista informatiu).
(Anna Montserrat, «Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua» (ressenya), a Llengua i Ús n. 34, p. 90-91)

Jo no n’estic tan segur, que aquesta mena d’expressions hagin quedat enrere. Durant la campanya electoral última encara sentia un polític –del partit teòricament més conscienciat en aquest tema entre els que han obtingut representació a l’ajuntament de Barcelona– com parlava de «les secretàries, els assessors i els candidats» del seu equip. No sé si hi havia secretaris i assessores en el seu equip –em penso que sí–, però el que és clar és que sí que hi havia candidates, com a mínim la número 2 de la llista i també la 4 i la 5, que totes tres són ara regidores. Això sí, en la relació que en feia aquell polític, «les secretàries» eren les que esmentava primer, que no fos dit.

En qualsevol cas, tal com estan les coses ara, no crec que ningú s’enfadi si establim, de moment, que alguns elements secundaris dels discursos no molesten si els conservem sense doblar... sempre que en el conjunt de l’acte comunicatiu, en el conjunt del discurs, quedi clara la dualitat de sexes (discurs: DIEC, ‘grup d’oracions que constitueix una unitat comunicativa dotada d’autonomia i de coherència’; DCVB, ‘sèrie ordenada de paraules i frases amb què parlam [...], oració’.) Per exemple, a mi no em ve d’aquí que els articles i els demostratius i fins i tot alguns adjectius i participis plurals els utilitzem només en masculí plural –i de vegades en femení plural, com veurem de seguida– sempre que els substantius o elements principals que els acompanyin vagin desdoblats en gènere. I demano per endavant que això no sigui considerat pels guardians de l’ortodòxia «una incoherència».

Gabriel Bibiloni parlava d’aquests elements secundaris, defensant, com és lògic dins el seu esquema, el masculí: «Els acompanyants (articles, adjectius, etc.) dels substantius que es refereixen a un conjunt de persones o animals en el qual hi ha mascles i femelles van en la forma dita tradicionalment masculina.» Doncs per mi d’acord: per no carregar més del compte el llenguatge, en aquest punt secundari podríem fer cas si més no parcialment als i a les apòstols del «gènere no marcat». I dir: «els pares i mares» –i no caldria «els pares i les mares»–, «aquests ninots i nines» –i no necessàriament «aquests ninots i aquestes nines»–, «aquells nens i nenes», «tots els ciutadans i ciutadanes», «els veïns i veïnes tan simpàtics», «la Jennifer i el Kevin viuen junts» –aquesta per descomptat; no crec que trobem una altra manera de dir-ho–; «l’àvia i l’avi estan malalts», «la noia i el noi de l’accident d’ahir són tots dos morts».

Els, aquests, aquells, tots, simpàtics, junts, malalts, tots dos morts no són epicens, són masculins, però la diferència ja ha quedat marcada amb pares i mares, ninots i nines, nens i nenes, ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes, Jennifer i Kevin, avi i àvia, noi i noia.

La meva proposta és que no cal multiplicar en un sol acte de comunicació, en una sola frase, en un sol discurs –tal com l’hem definit abans– marques diferenciadores de sexe. Amb una n’hi ha prou, ja s’ha salvat el que es pretenia, s’ha anul·lat la invisibilitat del gènere femení.

Ara bé, no n’hi ha d’haver prou tampoc amb fer el que feien els nostres avis –i poques àvies, perquè eren poques les que podien parlar en públic–, i el que es continua fent avui amb l’excusa del «gènere no marcat», de començar un discurs (ara en el sentit de ‘parlament ordenat i prou extens sobre una matèria’, DCVB) dient «senyores i senyors» i després deixar-ho anar tot pel broc gros. Cal preocupar-se d’establir les diferenciacions corresponents en cada acció de comunicació (podríem dir: en cada missatge, que no ha de coincidir exactament amb cada frase) de què consti el parlament.

Ja sé el que diu la futura Gramàtica de la llengua catalana (esborrany provisional), p. 106: «El caràcter no marcat del masculí es pot constatar igualment en el fet que la concordança amb mots de gènere diferent es fa en masculí (El meu pare i la meva àvia eren rossellonesos; tots els avantpassats meus són italians menys ells dos).» Però jo demano: tan difícil és esforçar-se a dir, en comptes de l’exemple anterior, «Tots els avantpassats meus són d’Itàlia menys el meu pare i la meva àvia, que eren del Rosselló»? Hem perdut alguna cosa amb aquesta altra construcció? Sí, d’acord, «tots els avantpassats meus» ens continua apareixent només en masculí –i això «constata», com diu el IEC, que fins ara i durant segles el masculí plural ha funcionat, en efecte, com a genèric en català–, però hem neutralitzat «rossellonesos», «italians» i «ells dos» de l’exemple original. Ha perdut alguna cosa la llengua amb aquests canvis? Hi ha d’haver en cada frase quatre suposades no-marques que coincideixen amb la marca de gènere masculí quan ens referim a homes i a dones? No en tenim prou amb una?

I no he proposat «ancestres» en l’exemple anterior perquè no m’acuseu de radical –tot i que en francès diuen ancêtres en el llenguatge corrent i no passa re. O sigui, encara podríem dir: «Tots els ancestres meus són d’Itàlia menys el meu pare i la meva àvia, que eren del Rosselló.» (Ancestre és masculí però epicè, de manera que la seva marca de gènere no és tan marcada com la de avantpassat, perquè al costat dels avantpassats hi ha les avantpassades i en canvi ancestre, en ser invariable, serveix tant per al masculí com per al femení.)

I encara, a més a més –agafeu-vos fort–, jo proposo en paral·lel una heretgia: que també es pugui dir en alguns dels casos esmentats abans, sense que sigui qualificat d’erroni, «les mares i pares», «les nines i ninots», «aquelles nenes i nens», «totes les ciutadanes i ciutadans»...

De fet es diu. I s’escriu.

No hauria de considerar-se un disbarat absolut, em penso, i ni tan sols un invent recent –de seguida ho veurem– el fet de fer concordar substantius masculins i femenins amb un adjectiu o un altre acompanyant en femení plural, quan el substantiu o l’adjectiu substantivat més pròxim és femení –sempre que no ens grinyoli massa la construcció, perquè de vegades no serà possible. El fet és que això s’ha dit sempre i només és ara que alguns se n’exclamen. No n’he fet una cerca exhaustiva, però just ara tinc davant els ulls un exemple clàssic, que sens dubte podria multiplicar: «els garrofers i les vinyes mediterrànies» (Josep Maria de Sagarra, Memòries, 2a ed. 1964, Aedos, p. 157). No crec que ningú pugui acusar Sagarra de voler ser políticament correcte avant la lettre. També a les obres de Costa i Llobera, per dir un altre exemple, apareixen més d’una vegada construccions com ara «les germanes i germans». Són errors imperdonables?

Feu una cerca a Google de l’expressió «les cuineres i cuiners» i veureu que està força estesa: El Punt, VilaWeb, Ràdio Seu, L’Econòmic, Viquipèdia, Universitat de València, Universitat de Girona, tota mena de revistes locals i de publicacions especialitzades en gastronomia... Ja sé que no és una opció sistemàtica i que la troballa no és concloent –a internet hi ha de tot i no tot és correcte, encara que tingui l’aval de signatures solvents–, però l’exemple em sembla significatiu.

Jo diria –quina bestiesa– que com més imbuït de femení està el substantiu del qual parlem dins l’imaginari de la gent, amb els seus perifèrics propis, menys resistència a encloure dins de la locució femenina elements masculins, que en aquella expressió potser es perceben també com a perifèrics. Potser és això el que passa amb altres locucions de la parla i l’escriptura ordinària, d’ara i de fa un segle, com «les dones i nens», «les mares i fills», «les perruqueres i perruquers del barri», «les secretàries i secretaris del partit ecosocialista», «les nines i ninos de la tieta Fina»... Però també en trobem del tipus «les nenes i nens», «amics i amigues meves», «tantes dones i homes», etc.

Em direu: molts dels primers exemples tenen un fons sexista. Potser sí, d’acord. Però per què fins ara ningú no s’havia fixat en aquesta incorrecció tan estesa i només hi pensem quan comencen a estendre’s pertot «les ciutadanes i els ciutadans», «les i els alumnes», «les mares i els pares», «les professores i els professors» (i els poc afortunats, per mi –ja en parlarem un altre dia–, «la gerència», «el secretariat», etc.)? Potser no ens hi havíem fixat justament perquè no ens molestava, no resultava invasiu, per allò que deia del femení imbuït i del fet que parlàvem de «cuineres», de «perruqueres», de «secretàries», de «mares» (amb les seves criatures, és clar)...?

Doncs bé, ara ve la grossa: no podria haver passat que el cas invers (i per ara absolutament majoritari) dels masculins omnicomprensius ens hagi arribat com a «no marcat» justament per la mateixa raó, que es veiés com una cosa natural el fet que tot, en general, quedés englobat dins el masculí plural, i que ens hàgim empescat això del «gènere no marcat» a posteriori?

Ui, retiro això darrer immediatament, quina bajanada més bèstia.

Continuo l’argumentació sobre les concordances fallides. Quan inserim un adjectiu o determinatiu entre l’article i el substantiu, la construcció amb un únic article femení també ens aguantarà bé si l’adjectiu o determinatiu és invariable en gènere, com passa en alguns plurals («les pobres dones i nens», «les altres dones i nens»); en canvi, potser ja no tindrà prou solidesa si és variable: «les sortoses mares i fills» (perquè fills només pot concordar amb sortosos), «les moltes mares i fills»(fills ha de concordar amb molts), etc. Si posposem l’adjectiu, el gènere s’adapta de nou al del nom més pròxim, i aquesta adaptació ens obliga a ometre el segon article: «les mares i fills sortosos» (perquè si diguéssim «les mares i els fills sortosos» parlaríem de totes les mares, sortoses o no, i només dels fills sortosos; o sigui, estaríem en un dels exemples que la professora Montserrat considerava «afortunadament» superats en encetar aquest article).

I segons quin adjectiu, ja sabem que no podem posposar-lo a voluntat: «les dones i nens pobres» no vol dir el mateix que «les pobres dones i nens»... que segons la normativa no podem dir perquè l’article femení les no pot incloure nens (no ho podem dir però ho diem, perquè parlem de «dones i nens» i llavors no ens molesta). La norma ens mana dir «les pobres dones i els pobres nens» i «els pobres nens i les pobres dones», si volem ser correctes. Però aquestes solucions no són tan enrevessades com aquelles de «els pares i les mares dels nens i de les nenes», de les quals volíem fugir quan defensàvem tant el gènere no marcat? Llavors?

La proximitat, per mi, és clau, i molts cops viola –ho ha de fer– el manament gramatical actual, que no ho pot abastar tot. Els qui hi siguin més refractaris que s’ho prenguin com una excepció, que com se sol dir «confirma la regla» –falsa norma, però l’hem apresa així.

La proximitat, de fet, és una regla útil en altres punts conflictius de la gramàtica:

En alguns casos, els verbs demanen una preposició distinta, la qual, però, encapçala cadascun dels complements; en l’oració En Jordi anava i venia de Barcelona a Tarragona, l’economia del llenguatge permet no haver de repetir el nom de les dues ciutats a on anava i d’on venia; en realitat equival a En Jordi anava a B. [i venia de T.] i venia de B. [i anava a T.]. Observeu que no seria correcte *En Jordi anava i venia a Barcelona de Tarragona.

(Joan Martí i Castell, Servei de Relacions Exteriors de l’Institut d’Estudis Catalans, «Finestra lingüística», revista Medicampus, s.d.)

El mateix diuen a la Universitat d’Alacant (entre d’altres fonts):

Amb els verbs de moviment no hi ha restricció si els dos verbs regeixen preposicions diferents. Es tracta de casos en què els dos verbs formen “parelles” de significat contraposat, com ara pujar i baixar, entrar i sortir, etc.

Puja i baixa del tren tres vegades al dia [en comptes de puja al tren i baixa del tren]

(Universitat d’Alacant, Secretariat de Promoció del Valencià, Quadern de valencià superior n. 17, Alacant 2003)

I al Parlament de Catalunya s’atenen a una solució encara més extensa:
Si es coordinen dos o més verbs o locucions verbals que regeixen preposicions diferents, respectem l’orador o oradora si utilitza la preposició que regeixen el verb o la locució més pròxims al complement. Per exemple:

- moltes persones entraven i sortien de l’hospital [en comptes de: entraven a l’hospital i sortien de l’hospital]

- els he de dir que farem esment especial o farem una major incidència en els tipus delictius que generen més alarma social [en comptes de: farem esment especial dels tipus delictius i farem una major incidència en els tipus delictius]

(Manual de Correcció del Parlament de Catalunya, 4.3.3.1 «Els règims verbals», consulta maig 2011)

O sigui, les excepcions existeixen.

I en el cas que ens ocupa cada cop n’hi ha més. Passa en força casos. En documents jurídics estic cansat de veure expressions similars: «L'usuari no pot cedir o transferir els drets i/o obligacions derivades d'aquestes condicions...» («derivades» enclou «drets i obligacions»); «Garantir els principis i les normes comunes» («comunes» descriu tant «les normes» com «els principis»); «L’empresa es compromet a servar la màxima reserva i secret sobre qualsevol informació...» («la màxima» qualifica «reserva i secret»); «La utilització de les dades i fitxers facilitats pel client» («les» determina «dades i fitxers»); etc. A la premsa els exemples es multipliquen encara més: p. ex. «[Del congrés del PSC] ha de sortir l'home o dona forta del socialisme català» («forta» qualifica «l'home o dona»). I així.

Jo mateix vaig escriure l’altre dia –amb mala idea, a veure si algú hi queia, i fins ara ningú no me n’ha dit re–: «Si alguna frase o paràgraf em surt d’aquesta manera...» O sigui, «alguna» (femení) englobava «frase» (femení) i «paràgraf» (masculí). I també l’altre dia vaig escriure–en aquest cas sense adonar-me'n–: «Tots aquests exemples i la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he presa de la Gramàtica de la llengua catalana.» En aquest darrer cas no sols no concorda el gènere; tampoc el nombre. Se’n va adonar algú?

Ara bé, sobre aquest darrer exemple confesso una cosa: en teoria ens aniria bé que els participis que abans fèiem concordar en gènere i nombre en frases com l’esmentada no els féssim concordar, per allò de tenir com més epicens millor (i diguéssim, doncs, «la idea mateixa d’aquest paràgraf l’he pres de la Gramàtica...»), però el fet és que en la resta de construccions amb participi aquests elements funcionen com a adjectius i llavors, si tenen forma diferenciada de gènere, concorden amb el substantiu. De manera que, ja que això és així, cal defensar que es faci la concordança, perquè la concordança en aquest punt dóna una visibilitat al gènere femení que de l’altra manera no tindria.

O sigui, que m’acusaran de revolucionari per voler canviar els fonaments de la gramàtica, però en alguns punts (el bastant invariable, la concordança dels participis, no multiplicar innecessàriament els mots que fins ara no tenien flexió de gènere...) sóc més fabrista que el mateix Pompeu.

Tornant a les incoherències de determinades no-concordances, segurament ningú dirà res si troba expressions –tantes com vulgueu– del tipus «garantir la seguretat, confidencialitat i integritat de les dades», en què tres substantius són acompanyats per un article en singular. Si aquesta frase anterior la corregim –jo ho faig sovint– i escrivim «garantir la seguretat, la confidencialitat i la integritat de les dades», algú ens acusarà d’omplir el text d’elements innecessaris?

I la frase «pel que fa a les dades esmentades, el seu tractament i difusió correspon a la mateixa empresa»? També veieu bé que el seu enclogui difusió? Caldria escriure «els seus»? O més aviat caldria complicar la redacció i escriure «el seu tractament i la seva difusió»?

I «signar l’acord amb la pròpia plantilla i col·laboradors»? Potser seria millor, sens dubte, «signar l’acord amb la pròpia plantilla i els col·laboradors», d’acord. Però no seria encara millor «signar l’acord amb el personal propi de l’empresa i el [personal] que hi col·labora»? És artificial, aquesta darrera proposta? Més artificial que les anteriors? No ho sé, però potser haurem eliminat la possibilitat que algú pensi que aquella empresa no té col·laboradores.

El que vull saber és si són sempre –o han de continuar sent sempre– realment agramaticals, intolerables, totes aquestes frases. Jo crec que no: no podem engavanyar la llengua d’aquesta manera. I doncs, defenso que la proximitat pot ser un criteri per a la concordança. Dic «pot ser», no «ha de ser». De vegades no serà possible.

Fixeu-vos que si estiguéssim obligats a fer concordar sempre en masculí plural els possessius, per exemple, que acompanyen un conjunt de masculins i femenins ens obligaríem a escriure molts cops els masculins davant dels femenins. I això ja seria una mica més que una no-marca de gènere. No podem dir «els meus germanes i germans», oi? Hem de dir sempre «els meus germans i germanes». També, és clar, podem dir «les germanes i els germans meus». Però aquesta solució no la trobeu més alambinada (i un pèl kumbaià)? Si en traiem el segon article («les germanes i germans meus»), llavors a mi em resulta més natural, però fins ara gramaticalment aquesta solució ens diuen que és incorrecta, perquè meus inclou germanes, però les no pot incloure germans.

O sigui, segons la norma tenim dues opcions: «els meus germans i germanes» –amb dues marques («no-marques») de gènere prèvies, l’article i el possessiu, i a més amb el masculí avantposat al femení– i «les germanes i els germans meus» (amb una marca, per mi, d’afectació). De manera que, si no volem ser afectats, les germanes, si les esmentem, han d’anar al darrere, encara que siguin més grans que els germans i encara que elles siguin quinze i els germans dos. Tant per tant, podem tirar pel dret i continuar dient el que s’ha dit tota la vida: «els meus germans» –o «els germans meus», que a mi em continua sonant una mica com de missa.

Acabo –avui– amb una conclusió-proposta: si es vol evitar el llenguatge sexista, no cal doblar tots els elements d’un discurs oracional. Més ben dit: cal no fer aquests doblets de manera sistemàtica, perquè seria una tasca titànica en la nostra llengua i ens costaria molt escriure així, i no diguem parlar-hi. Llavors, com que ningú, si vol fer-se entendre, i sobretot si té una mica de pressa, no aconsegueix ser del tot sistemàtic en aquest propòsit, el que passa és que els i les que ho intenten fan el ridícul (potser jo també el faig amb aquesta mena de discurs segurament impossible). Tal com han denunciat –els ha faltat temps per fer-ho, des del primer dia– tots els i les panegiristes del masculí «no marcat».

Però la proposta meva es completa dient que sí que cal que hi hagi sovint marques duals de gènere en els discursos. Per tant, cal combatre la idea aquella que «o tot o res». És a dir, hauríem d’aconseguir que les autoritats competents beneeixin o almenys no condemnin –per «manca de coherència»– el fet de dir coses com ara: «Ciutadanes i ciutadans, tots vosaltres...»

O bé, si acceptem que hi ha incoherència, serà una més, al costat de la que ens impedeix representar les monges dins el conjunt dels monjos, o les Lluïses dins el conjunt dels Lluïsos.

D’incoherències la llengua n’és plena.

Encara continuaré, encara.