Notícies del 1847

Alumnes a la universitat de Barcelona

Nombre d’alumnes matriculats a la Universitat de Barcelona el curs 1846-47: Facultat de Jurisprudència, 377; Facultat de Filosofia, 423; Facultat de Medicina, 551; Facultat de Farmàcia, 162; Facultat de Teologia, 20. Total: 1.523. Alumnes d’escoles de comerç: 1.067. Alumnes de nobles arts: 946.


Data de la creació del món

L’any 1847 era el 5830 de la creació del món (“segons el P. Petavi”*); el 4171 del diluvi universal; el 4091 del poblament d’Espanya; el 4016 del de Madrid; el 3524 del de Barcelona; de la fundació de Roma (“segons Varró”**), el 2599; el 265 de la correcció gregoriana del calendari; de les Corts de Cadis, el 33; el 15, del regnat d’Isabel II de Borbó; de la constitució de la nova monarquia, el 3; i el 2 del pontificat de Pius IX.

* Es refereix a Dionís Petavi, S.J. (1583-1652), autor de l’obra Rationarum temporum, una mena d’enciclopèdia dels “coneixements” cronològics de l’època.
** Es refereix a l'erudit romà Marc Terenci Varró (116-28 aC)


Barcelona-Madrid en 79 hores

Viatge de Barcelona a Madrid, 1847. Surt de Barcelona a les 12 de la nit. Arriba a Saragossa a les 13 h. del segon dia (37 h de viatge). 11 h de descans a Saragossa, d’on es reprèn el viatge a les 12 de la nit. I s’arriba a Madrid a les 7 del matí del quart dia (31 h més de viatge). I doncs, 68 hores de viatge, comptant les parades per als àpats, + 11 h de descans, total 79 hores.

(cf. Miguel Dubá y Navas, Guia de Barcelona, 1847)

Qüestions de llengua (57): La Blancaneu (1)

(No tot ha de ser política, encara que diu que aquests dies són «històrics» –tant de bo. En fi, per si us voleu distreure una estona.)

Com que últimament hi ha hagut noves versions en cine i en teatre del conte de la Blancaneu, em ve de gust fer unes consideracions sobre el nom d’aquest personatge, perquè ja veureu que té més rerefons que no sembla. Prepareu-vos o deixeu-ho córrer, que és llarg.

Magí Camps en parlava fa unes setmanes (La Vanguardia paper, 15 octubre 2012, p. 32) d’una manera massa asèptica. Em penso que es va equivocar de no tenir en compte que en la formació del nom d’aquest personatge virtual han intervingut factors que depassen la solució que s’ha adoptat, sembla, com a definitiva –Blancaneu–, com si una de les opcions que s’havien tingut per bones fins fa quatre dies –Blancaneus– fos sospitosa d’alguna tara inconfessable. La veritat és que, com veurem, totes dues tenen pros i contres.

Cal reconèixer que Blancaneu ha estat acceptat de manera pacífica. Sobretot per la gent més obedient, la que mira, almenys en alguns aspectes en què no tenen criteri propi, el que fan els altaveus més influents: editorials, productores audiovisuals, emissores de televisió o de ràdio. L’altre nom, però, es resisteix a desaparèixer del tot en àmbits menys formals, més «espontanis», si ho podem dir així.

I hi ha altres possibles noms als quals no s’ha donat l’alternativa, que potser serien més adequats. Ara ho veurem.

El factor principal que em penso que no s’ha valorat prou és que la formació d’aquesta mena de noms dins de cada llengua depèn també de la tradició cultural, contextual, d’aquell idioma i de l’idioma en què s’ha format aquell nom originàriament, o si més no cal parar molta atenció en aquests elements abans de prendre decisions.

Expliquem-ho més. Tenim el nom original, que en el conte La Blancaneu i els set nans (1812, enguany es el segon centenari) és, en alemany estàndard, Schneewittchen. En efecte, la primera versió escrita que es coneix del conte és dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, si bé ells recolliren una versió oral més antiga. Sense anar gaire lluny, hi ha una altra rondalla dels Grimm amb una protagonista de nom similar, Schneeweißchen –és el conte actualment conegut com La Blancaneu i Rosaroja, publicat pels Grimm l’any 1827–, que ja havia estat adaptat abans en alemany, l’any 1818, per la letona Karoline Stahl (1776-1837), i encara se’n podria trobar un rastre anterior en un dels contes del francès Charles Perrault (1628-1703).

Doncs bé, Schneewittchen i Schneeweißchen volen dir, literalment, Neublanqueta. (L’aglutinació de noms, adjectius i altres elements és sovint preceptiva en alemany però no ho és en la majoria d’idiomes romànics, de manera que si escrivíssim Neu Blanqueta no trairíem l’original.)

Però si us hi heu fixat bé els noms originals de les protagonistes dels dos contes estan escrits de maneres diferents, i això és perquè pertanyen a tradicions diferents: un dels contes, el protagonitzat per Schneewittchen (i els set nans), pertany a una tradició oral de Baviera. L’altre, el de Schneeweißchen (i Rosaroja), ve d’una tradició del nord d’Alemanya.

Anem a les traduccions. En danès, que sembla que va ser la primera, van fer Snehvide. En neerlandès, segona traducció, no van tenir cap inconvenient a seguir el criteri dels Grimm ni que suposés, en el seu cas, ajuntar dues W: Sneeuwwitje.

Però en anglès, tercera traducció, van fer Snow White. Va ser el primer cas en què no es va fer l’aglutinació del nom –hauria estat Snowwhite–, suposo que perquè en anglès és menys païble que en neerlandès la coincidència de les dues W. En qualsevol cas, no se’ls va ocórrer intercanviar l’ordre i anomenar-la White Snow –que hauria permès, ara sí, Whitesnow–: van estimar-se més ser fidels a l’original fins i tot en la formalitat del nom.

En suec van fer Snövit; en noruec, Snøkvit. Sempre el mateix ordre: primer nom, després adjectiu. Fins i tot l’esperanto ha optat per la mateixa construcció: Neĝblankulino.

(Com a curiositat, per acabar aquesta llista, en bielorús li donen un nom, Снежанка, que sembla que vol dir Noia de la Neu, i en polonès també han canviat el nom del personatge i l’anomenen Princesa Blanca –Królewna Śnieżka. En rus, en canvi, fan Белоснежка, que literalment és... Blancaneu. Perdoneu aquest darrer paràgraf tan aparent però que no té cap mèrit: és quasi tot tret de la Viquipèdia.)

En dos dels idiomes esmentats fins ara, l’original alemany i l’anglès –no sé si és així en les altres llengües germàniques que he dit–, el nom de Blancaneu no respecta l’ordre habitual d’aquests idiomes, que construeixen gairebé sempre el conjunt nom + adjectiu en ordre invers (adjectiu-nom): weißen Wäsche ‘roba blanca’ (textualment seria «blanca roba»), weißes Brot ‘pa blanc’, weiß gekleidet ‘vestit blanc’; o, en anglès, White House ‘Casa Blanca’, White People ‘els blancs (la gent blanca)’... o Yellow Submarine ‘submarí groc’.

Però el geni de les rondalles sovint va així: ens sorprèn fins i tot amb els noms dels personatges i de qualsevol altre element que hi aparegui.

Doncs bé, si això és el que va fer l’anglès –i el suec, el danès, etc.– seguint l’alemany, en canvi el nom del personatge va patir una transformació formal en les versions fetes per molts dels idiomes del sud: van capgirar nom i adjectiu. I, així, van aparèixer Biancaneve (italià), Branca de Neve (portuguès), Blanche-Neige (francès), Albă ca zăpada (romanès), Albanix (llatí modern), Blancanieves (espanyol), Brancaneves (gallec)... i Blancaneu.

Anem al context cultural d’aquestes darreres traduccions.

En italià existeix la Madonna della Neve o, per derivació, la Madonna Bianca, que procedeix d’una llegenda cristiana del segle V situada a Roma. Ja durant l’edat mitjana el nom Bianca passà a ser antropònim, i a més de personatge distingit. I és aquest el motiu, segurament, pel qual l’italià va optar pel capgirament a l’hora de traduir Schneewittchen: primer Bianca –adjectiu esdevingut nom propi– i després el substantiu neve, atès que Bianca ja suggeria al lector o a l’oient un nom femení, i a més refinat. Cal no oblidar que el personatge de Blancaneu és filla de reis.

En portuguès existeix Neves –no Neve– com a nom propi, però és sobretot cognom. I també Branca, que sona solemne, literari i de persona distingida i històrica, normalment estrangera (Branca de Navarra, Branca de Borgonha, Branca de Castela). Per això el portugués va optar per Branca de Neve: sona antic (llegendari) i un pèl exòtic; per tant, adequat per a un conte.

Botiga a la rua Santa Catarina, Porto (foto: MSS-1)

Ara bé, en italià i portuguès podien haver construit el nom d’altres maneres: p.ex., Nevebianca, Nevebranca. I en canvi han fet el que dèiem: Biancaneve i Branca de Neve, que no sols aprofiten uns antropònims previs sinó que a més suggereixen la locució «blanca com la neu».

En francès hi ha, com en l’italià, l’antropònim Blanche –adjectiu esdevingut nom propi–, força estès. Però neige no és antropònim. Llavors, Blanche seguit de Neige és també com una abreviació de la locució blanche comme neige ‘blanca com la neu’ –tot i que en francès n’hi ha prou dient de neige perquè s’entengui també «blanc/a com la neu». O sigui, el francès Blanche-Neige és com dir tot el que dèiem de l’italià i el portuguès («blanca com la neu») i a més de manera redundant. Per tant, Blanche-Neige sona no sols poètic, suggeridor, sinó gairebé hiperbòlic.

En alemany, com a nom propi de persona, hi havia en el moment del naixement de Schneewittchen el nom Blanka, referit gairebé sempre, com el portuguès Branca, a personatges estrangers: Blanka von Burgund, Blanka von Kastilien, Blanka von Navarra. I també existia Bianka, més usat encara avui. Però no existien Schnee ni Weiss com a noms propis de persona. De manera que Schneewittchen era un invent exòtic. Ni tan sols feia pensar, en un primer moment, en la composició neu + blanca, perquè a ells, com ja he dit, els resulta del tot estrany l’ordre nom + adjectiu: és des del primer dia, doncs, un nom construït artificialment... que sona bé.

I aquesta és bona: l’etimologia del nom Blanca (Bianca, Branca, Blanche, Bianka, Blanca, etc.) és blank, d’origen... germànic antic.

Però, tornem-hi, els Grimm no el van triar: van voler ser creatius i compondre el nom del seu personatge a partir de weiss + schnee, i a més capgirats. I amb un sufix de diminutiu (chen).

El català ha anat, com l’italià, el portuguès, el francès o l’espanyol, també per la via del capgirament invers (adjectiu-nom). Però això sí, per no assemblar-nos més del compte al castellà –i em sembla que exclusivament per aquest motiu, cosa que no deixa de ser una manifestació de dependència, ni que sigui a la contra–, hem decidit en l’estàndard acceptat fixar-nos només en la morfologia gramatical i optar per Blancaneu.

Direu: si l’italià va optar per Biancaneve, amb la neve en singular, ¿no és coherent que en català hàgim fet el mateix? Contesto: primer, l’italià no és l’original; segon, pot ser, efectivament, que hagin arribat a Biancaneve perquè un cop triat Bianca (nom propi), hi fan concordar neve i no ho discutim més –la raó que s’aporta per al nostre Blancaneu–; però, tercer, també pot ser perquè l’advocació mariana esmentada, en italià, és Madonna della Neve (singular) i no delle Nevi (plural).

Com anomena el català aquesta marededéu? Marededéu de les Neus. No de la Neu. Per tant, l’argument de l’italià –un dels possibles arguments– no és prou contundent. I l’argument de la concordança? Té força, però es pot salvar per la mateixa raó per la qual hem avantposat Bianca, Blanca, Branca, Bianche... al substantiu neu. Si hem avantposat Blanca, tal com he dit, era sobretot perquè Blanca ja era nom de dona reconegut en el moment de crear el de Blancaneu. Però resulta que en català els dos components del nom d’aquest personatge són noms propis de dona: Blanca + Neus. I això ens oferia més oportunitats que als altres idiomes, si optàvem per donar al lector la pista d’un antropònim previ. Perquè en teníem dos per triar. No ens calia avantposar Blanca, ni ens calia fer concordar nom + adjectiu.

Miraré de raonar-ho amb més detall.

Nosaltres podíem haver optat per Neublanca o Neublanqueta, certament, que seria la denominació més propera a l’original –si ens cenyim als significats exactes dels components del nom– i que respectaria l’ordre més habitual del català: nom + adjectiu.

O, si volguéssim ser encara més fidels a l’exotisme de Schneewittchen, podríem apartar-nos lleugerament dels elements originals del nom i optar per composicions sinonímiques del tipus Claralba (clar + alba), Nivàlua (nivi + alum), Albafloc (alb + floc [de neu]), Llumclara (llum + clar), etc.

Uns noms, per dir-ho d’alguna manera, més èlfics, tolkienencs.

Però no. El nom Blancaneu va aparèixer escrit Blanca Neus o Blanca-Neus, textualment, en la majoria de les primeres versions del conte. I va ser així, penso, per raons internes del català, al marge que en espanyol Blancanieves pogués dependre, almenys parcialment, d’aquestes mateixes raons internes. Cada idioma té el seu geni, però no passa res si dos idiomes coincideixen en algun punt en el mateix tret genial.

Una cosa més abans de l’intermedi. Camps, en l’article esmentat més amunt, parlava dels noms anomenats pluralia tantum (plurals inherents) i posava alguns exemples espanyols d’aquests substantius. No deia, però, que en català també tenim pluralia tantum: ara em vénen al cap, p. ex. les postres, els espinacs o les estovalles, però n’hi ha més.

No és aquest exactament el cas de neus, però de fet en català neu i neus designen, exactament igual com l’espanyol, matisos diferents: neu pols, neu verge, mans blanques com la neu, etc.; en canvi, neus perpètues, les primeres neus... Com en espanyol, ja ho he dit. És el que Camps anomena, seguint la gramàtica espanyola, «plurals estilístics» (noms que funcionen també en singular però que s’usen en plural en determinats contextos): els funerals, els inferns, les aigües... i les neus.

Continua.

Què votaré

Reflexiono. Ja ho sé, sí: fora de Catalunya l’única cosa que comptarà és si CiU puja i té, com diuen, «una majoria suficient», que espero fervorosament que no sigui una majoria absoluta. Mas i el seu desafiament a l’estat, proclamat públicament i internacionalment, era un motiu que em podia portar a votar-lo, mirant d’oblidar que el que votaves era una llista, amb tota la corrua que va al darrere del president actual. Però a banda de la por, el pànic, que tinc a les majories absolutes –carta blanca per fer i desfer al teu aire–, no em puc refiar ni de Mas, pel que vaig dir. Per tant, no els votaré.

D’ERC m’agraden bastant Junqueras i Rovira, però darrere seu, com darrere de Mas, hi ha altra gent, i n’hi ha molts que són dels de sempre, dels que ja hi havia abans i ens van fer empassar tot allò: Simó, Amorós, Aragonès, Bosch Cuenca, De los Ríos... No puc oblidar algunes de les coses que defensaven i que van aprovar i que van tirar endavant amb prou feines fa dos anys. No els puc votar.

Iniciativa té una de les diputades més preparades, Dolors Camats, i un dels diputats més solvents, Jaume Bosch. M’agrada molta de la música que diuen que tocaran. Però han tingut temps de fer el seu concert i no ho van fer gens bé. Són bons, en general, a escala local, municipal –no tindria cap dubte a votar Lluís Tejedor si visqués al Prat, posant per cas–, però no saben governar un país, o no en sabien fa dos anys. Encara voldria entendre què els va dur a acceptar la cartera d’interior si no era per afany de poder, de tocar poltrona tingués el color que tingués. I encara voldria saber en quina cosa substancial es va notar que van ser consellers d’habitatge. I amb ells hi ha EUiA, que no he entès mai en quin planeta pretenen viure exactament. I a més, hi ha la decepció pel tema Eurovegas, que ja vaig explicar. Encara no els puc votar.

Els de SI s’haurien d’haver dissolt fa temps. No tenen propostes diferents i no sé què volen exactament, per molt que miro el seu programa. A més, cal no oblidar que un dels seus cappares és el senyor Bertran, fidel a l’ERC montillista i a tot el que aquella ERC implicava fins que, al final mateix de la legislatura anterior, va veure que el tripartit s’ensorrava i va fugir de la crema. A més a més, el senyor López i Tena no el puc sofrir. No els votaré pas.

La CUP té bones idees i una que m’agrada molt: capgirar de dalt a baix el sistema. Però alhora són poc realistes i sembla que no s’adonen que som al segle XXI. No sé exactament, doncs, què farien amb el meu vot. No els puc fer confiança.

De tota la colla d’obediència espanyola ja no cal que en digui res.

Que què em queda? Un vot de protesta nítid. Ja l’he fet altres cops. Encara més, vaig contribuir a parir-lo. Diu que aquesta vegada poden acostar-se força a les xifres que calen per aconseguir l’escó. Un escó que, quan arribi, quedarà buit i serà testimoni mut de la crítica de molta gent a la manca de transparència, a la corrupció generalitzada, a la mentida constant dels partits, a la falta de llistes obertes, a l’ajornament indefinit d’una llei electoral més justa, a mil coses més que cal carregar a les espatlles dels qui prometen que faran i no fan o prometen que no faran i fan. Penso que aquest vot algun dia se’n sortirà i que de moment el que necessita és créixer, que sigui més coneguda l’opció, que se’n parli.

Al cap i a la fi, aquest vot als Escons en Blanc és com un vot en blanc però inequívocament disconforme –hi ha vots en blanc que no són de protesta sinó d’incertitud o de perplexitat– i amb resultats visibles: un vot en blanc que estarà sempre allà, assegut virtualment al parlament, representat per un escó buit. I, quan surti, l’escó serà pres a algun dels partits majoritaris, i això els courà, i aquesta coguda m’interessa.

I la majoria sobiranista? La majoria sobiranista, molt àmplia –86 escons, gairebé dos terços del Parlament–, ja la teníem ara al Parlament de Catalunya si se sumaven CiU, ICV, ERC i SI. Només calia que es posessin d’acord per tirar endavant el que ara diu que tiraran endavant –i que tant de bo tirin endavant, tot sigui dit.

Encara tinc unes hores per acabar de rumiar-m’ho.

Rectificar

Si et calumnien pots fer dues coses: fer cas de la calúmnia o no fer-ne.

Si en fas cas –perquè aquella calúmnia objectivament et perjudica molt o perquè creus que allò, encara que vingui d’algú que viu a les clavegueres, afecta la teva dignitat i la teva dignitat està per sobre de tot–, pots tirar per dues vies: per una banda la reclamació judicial de danys i perjudicis –una querella criminal contra qui t’ha calumniat– i per l’altra la proclamació solemne de la teva innocència. Totes dues vies, lògicament, són compatibles.

Presentar una querella judicial pot ser complicat. Has de parlar amb gent experta en qüestions jurídiques que t’assessori sobre la manera de querellar-te a fi i efecte que en el que reclames et puguin donar la raó. Per tant, s’entén que si vas per aquesta via triguis una mica a posar-te en marxa.

Però la rectificació pública no demana gaire temps de reacció. Has de pensar un moment la frase que has de dir i dir-la. Per exemple: «La meva dona i jo només tenim dos comptes, i tots dos en entitats catalanes.»

Si trigues gaire a fer aquest desmentiment –per exemple, quaranta-vuit hores, setanta-dues hores– t’arrisques que alguna gent pensi que abans de rectificar has hagut de comprovar massa coses.

Tenies l’opció de callar i de no fer cas: no has de contestar als gossos que borden. És mesquí dir que si t’insulten i calles vol dir que atorgues. Callar no és consentir, callar també pot ser menysprear: no ofèn qui vol sinó qui pot. I determinats gossos no poden ofendre encara que quan borden esvalotin mig món.

Però si parles, ho has de fer de seguida i amb claredat. I no n’hi ha prou a dir que allò és mentida i que t’ataquen per no sé quins motius, encara que això que dius sigui veritat i encara que tinguis tota la raó del món per estar indignat. Has de fer una afirmació contundent i precisa.

Si no hagués dit res, hauria dubtat què fer fins diumenge. Ara, senyor Mas, no el podré votar. Ha trigat massa.

Camps de reeducació

Em penso que quan serem independents hauré d’anar a un camp de reeducació català. Fins ara ha passat força desapercebut perquè no en parlo gaire, però no m’agrada ni la samfaina ni l’escalivada. Sobretot sobretot sobretot la ceba no la puc sofrir en estat escalivat –en altres formats sí.

Però és que encara és pitjor, no tolero els tortells ni les coques ni el pa de pessic ni els carquinyolis ni la ratafia ni la mistela. Ni la fruita confitada, ni els bunyols de quaresma, ni els pets de monja, ni la crema cremada, ni els panellets, ni les mones de xocolata o de crocant, ni tan sols els xuixos o les ensaïmades. Ni el braç de git..., el braç de català, vull dir.

Ara tampoc cal que ho esbombeu gaire, eh? Prou pena tinc.

Els postres de músic, el vi ranci, el fuet, la carn d’olla, el fricandó, la sobrassada, l’allioli, el romesco, els cargols, la botifarra amb seques, el suquet de peix i el mató sí –sense mel. Tot això que tinc guanyat. Però ja veieu que no arribaré a l’aprovat ni de bon tros, el dia que facin l’examen.

O sigui, que hauré d’anar a un dels centres de reeducació que suposo que hi haurà en un futur pròxim, en el meu cas un camp que tingui un pavelló dedicat a la normalització alimentària, amb la Rosa Gil o la Carme Ruscalleda com a cap de cuina i la Núria Feliu fent d’animadora i de punxadiscos –La santa espina i Boig per tu a tot drap. Les queixes per les disfuncions del camp les podria vehicular la Magda Oranich i el cronista del dia a dia dels interns estaria bé que fos en Carod-Rovira. El responsable de tot plegat crec que hauria de ser inexcusablement en Josep Espar i Ticó.

El camp podria estar, no ho sé... per allà a San Clemente Sasebas (Figueras, Jerona)? Té l’avantatge que ja s’hi havien fet campaments militars en temps del Franco.

Jo hi aniria de gust, no fos cas que després de tants esforços al final no pogués quedar-me aquí per falta d’idoneïtat.

(Aquest article és d’encàrrec. Era això, no, Alicia? Us ocupeu vosaltres de fer-lo córrer? D’acord, gràcies. A veure si em feu famós.)

Perles (102): Fígaro en calçotets

«De vegades m’enfado i no vaig a l’òpera quan surt un Fígaro en calçotets o una Carmen amb bicicleta. Si vaig al museu i vull modernitzar un Tintoretto amb un retolador, se m’endurien a la presó. Llavors, per què no porten a la presó també alguns directors d’escena?»

Teresa Berganza, mezzosoprano espanyola, citada per Quim Monzó, Magazine 11 novembre 2012

Fotografies de fars (2): Orchilla, illes Canàries, Espanya

(fotografia: EG, juliol 2008)

Far d’Orchilla, El Hierro, Canàries. Aquesta illa formava part del meridià zero fins al final del segle XIX. Durant centúries va ser considerada la frontera de la fi del món.

(Amb una abraçada cordial a EG)

S’han acabat les amistats

«En lloc de fer-nos operacions d’estètica

ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència»

(Àlex Rigola, director de teatre, Ara, 10 novembre 2012)

He tingut l’oportunitat de veure fa uns dies el documental Las sasons, de Pamela Varela i Monica Burg (2008), una pel·lícula deliciosa per a qui li agradin les històries calmades, de molta fotografia i poca acció, de seqüències que aguanten més d’un minut el paisatge brumós o net amb una figura isolada que s’apropa o s’allunya per un camí interminable o un camp d’espigues sense límits.

La protagonista és Monica Burg, que durant tot el film es dedica a fer visita i a xerrar una estona amb diverses dones de la ruralia de la Dordonya, al Perigord Verd. Set dones joves o grans que conserven l’occità après dels seus pares o avis –les més grans–, o que l’han recuperat després que a casa seva s’hagués perdut dues o tres generacions abans.

És lamentable el que ha passat en molt indrets d’Occitània, ja que hi som, on fa un segle gairebé tothom parlava la llengua del país, almenys als pobles. Actualment els que la parlen són una exígua minoria, i a més aïllada, tot i que els més optimistes asseguren que es comencen a notar els esforços que últimament s’hi estan esmerçant.

Bé, vaig allà on anava. Monica visita les dones i quan comença a tenir-hi una mica de confiança, especialment amb les més grans, de seguida s’estiren les dues al sofà, o al llit, o damunt el fenc del bestiar, i continuen fent petar la xerrada, sovint íntima, centrada en la història personal de cadascuna, en la llengua –tacada inevitablement de molts gal·licismes (francesismes)–, en els projectes, vivències, angoixes, mancances...

Dues dones estirades al llit, juntes. Si no fos aquesta pel·lícula, què pensaria la majoria o molta gent que les veiés, que tragués de sobte el cap per la finestra i observés l’escena?

Hem perdut, em sembla, molt de terreny en el món de la innocència, diguem-ne, infantil. Ja no hi ha amistats. Amistat i prou. Si dius que en tal és el teu amic, molta gent entén que aquell és la teva parella. Si dius que aquella és amiga teva, molta gent entén també que teniu una aventura.

No diguem res, ja, si un dia demanes a un amic amb bon gust que t’acompanyi a comprar roba, o si un altre dia que la teva parella és fora de la ciutat aprofites per fer una escapada que a ella saps que no li agrada fer i a tu sí i per això no ho feu mai si no és en ocasions com aquesta, i llavors trobes una amiga de tota la vida en una sala de festes o a la sortida del cine i xerreu una estona –hi ha sales de festes on diu que es pot enraonar– ni que sigui a peu dret. Si ets una mica famós o conegut –no és el meu cas, per sort– i per allà hi ha un fotògraf mal intencionat, ja has begut oli.

Sé que hi ha gent que fa aquests judicis sense cap malícia, sense donar-hi importància, com si fossin simples constatacions, que no els sembla malament que algú faci amb la seva vida el que vulgui, però a altres sí que ens molesten determinats veredictes sumaris sobre la vida privada, per ben intencionats que siguin.

Ara sembla que només hi hagi o gent coneguda o amants. La gent coneguda és la que trobes amb motiu de qualsevol convenció veïnal, social o laboral, us saludeu i poca cosa més. I l’amant és la resta amb qui tens una relació de tu a tu. Ni amics ni amigues, tret del cas que parlis en plural: aquests són amics meus, aquestes són amigues meves; si ho singularitzes, caus davant la resta del món que t’envolta en l’equívoc –com a mínim, equívoc. I espera’t, que si mai es legalitza la poliàndria i la poligàmia, no podrem parlar de les amistats ni en plural.

És horrorós que s’hagin perdut d’aquesta manera les amistats, que hagis d’anar amb tant de compte a l’hora de parlar de la gent que no sols coneixes, sinó que t’hi fas d’una manera especial, que te’ls estimes, sí, sense que això vulgui dir que hi hagi cap component sexual ni cap relació de parella, ni en present ni en projecte. Simplement som amics i prou.

Com si només es pogués parlar de projectes íntims, de neguits o de les perplexitats de la vida sota els llençols del llit. Per favor.

(Sigui com sigui, i deixant de banda les meves paranoies,* no us perdeu Las sasons si mai en teniu l’oportunitat i compliu els requisits que us deia al començament. Hi descobrireu a més una actriu molt poc convencional però extraordinària que es diu Monica Burg.)

*Afegitó 12 novembre. Paranoia o no, ahir mateix al diari Ara, que vaig llegir al vespre, vaig trobar dues proves del que dic: 1, Albert Om va anar a un míting amb Montserrat Nebreda i diu que la gent es preguntava si és que eren parella (i no ho són, esclar, senzillament allò formava part d’un reportatge que Om estava fent sobre Nebreda); 2, Justin Bieber ha anunciat que ha partit peres amb la seva parella i es veu que algunes revistes ja ho havien avançat simplement perquè havien vist dies abans que una noia nova s’havia incorporat al seu grup habitual d’amics o acompanyants. En aquest segon cas ho van encertar, però per pura xamba, és simplement que van treure conseqüències a partir d’un fet que s’hauria de considerar absolutament banal.

«Senyores i senyor?»

Ja n’he parlat al final del tercer capítol de la sèrie inacabable sobre «El gènere no marcat», que començava aquí, però hi torno. Quants homes cal que assisteixin a una reunió on hi ha cent dones perquè es passi del femení plural al masculí plural en referir-se al col·lectiu allí present? Només un? Dos? Deu? Cinquanta?

Mentre no em respongui algú a aquesta pregunta amb un raonament equilibrat i segur no quedaré convençut que el masculí plural és absolutament no marcat pel que fa al gènere gramatical.

Tret del cas que la resposta a aquesta pregunta sigui coherent amb la teoria i em digui que amb un home enmig de cent dones –o enmig d’un milió de dones– n’hi ha prou perquè qui parla usi el masculí plural, encara que allà es discuteixi dels problemes que comporta la menstruació.

Però compliquem-ho més: si amb un n’hi ha prou, ¿aquell únic home ha d’estar a la reunió des del començament o bé si apareix a meitat de la reunió la persona que enraona en aquell moment ha de canviar el gènere gramatical col·lectiu que usava fins aleshores en la seva xerrada, el femení plural, i passar al masculí plural, amb la presumpta naturalitat, prestesa i senyoria de qui deixa de parlar malament de l’absent quan aquest treu el nas per la porta?

Això no vol dir que estigui en contra del masculí plural omnicomprensiu, ara com ara, perquè no en tenim d’altra, però tampoc vol dir que em conformi a acceptar aquesta solució de manera acrítica i com si fos definitiva.

No em digueu que filo prim, que parlo d’hipòtesis i que faig teories. La pregunta és ben clara.

Rumiar és plantejar-se dubtes. L’altra cosa es diu creure.

Llengües oficials per a què?

Començo pel començament, per la qüestió polèmica, i ja m’avanço: penso que la llengua espanyola no necessita a hores d’ara estatus propi de protecció oficial i permanent en la constitució de Catalunya, si aquesta constitució es fa en un avenir pròxim. No cal concedir drets suplementaris, de manera institucional i solemne, als que ja té de facto l’espanyol, encara avui hegemònic a casa nostra. Cal tenir en compte com està ara com ara la llengua del carrer en algunes ciutats de Catalunya, la del cine, la de les revistes, la dels llibres traduïts d’altres idiomes, la dels patis de moltes escoles, la dels DVDs, la dels jocs virtuals de la canalla...

I com que no sabem fins quan durarà aquesta situació «provisional» –esperem que sigui provisional–, val més no enganxar-se els dits amb declaracions taxatives i solemnes que comprometin futurs principis constitucionals. El tortell no està preparat per a gaires queixalades.

El no-reconeixement constitucional del castellà com a llengua oficial tampoc no s’hauria de veure com una cosa especialment traumàtica per a ningú, perquè afegeixo al que deia abans que no crec que el català hagi de ser tampoc «llengua oficial» establerta com a tal en la constitució de Catalunya.

«Llengua oficial» no se sap què vol dir exactament. Diu el diccionari que seria la llengua «sancionada per l’autoritat» (?). És tan inconcret com poc pràctic. O, si es vol, és encara pitjor: que una llengua sigui oficial vol dir, estrictament, que aquella llengua és la de l’autoritat, no necessàriament la del país. I el que ens interessa és que la constitució descrigui què volem que sigui el català, més que aquesta declaració d’«oficialitat» tan reclamada. I en canvi, no ens interessa que la «llengua de l’autoritat» sigui, en igualtat de condicions, tant el català com el castellà. El que hem de respectar, per descomptat, és que la ciutadania pugui expressar-se en castellà en l’àmbit públic, això sí.

El que vull dir és que la qualificació d’«oficial» no és descriptiva del que em sembla que volem.

Sigui com sigui, no ens mana ningú que fem les coses com les han fet ells: no cal copiar les terminologies dels estats generalment opressors, o almenys del que ha estat fins ara opressor de Catalunya. Nosaltres volem –voldria jo que volguéssim– integrar la gent.

I no hi ha res de més integrador (integrar: ‘constituir un tot’) a casa nostra, avui en dia, que definir que hi ha una llengua, la catalana, que és «la» pròpia del país, i que per tant cal valorar-la i respectar-la com a eina de cohesió de manera que sigui no només la llengua de l’autoritat, sinó la de la gent, la de les relacions socials, la de prestigi. Per aconseguir això, la declaració d’«oficialitat» no és gaire útil. Mireu Andorra.

Això és compatible, no caldria ni dir-ho, amb el fet que cadascú parli la llengua que vulgui a casa seva, al carrer, amb la gent de la feina, en la vida quotidiana. Del que es tracta no és d’imposar una llengua, sinó de declarar que n’hi ha una que és la llengua del país.

I després, si es vol, es pot recollir alguna declaració de bona voluntat, però provisional, respecte a la gent que té com a llengua materna l’espanyol, però no pas respecte a l’espanyol com a llengua.

I doncs, la meva proposta constitucional sobre aquest punt –admeto esmenes a la totalitat, esmenes parcials o propostes de transacció– és, provisionalment, la següent:

Títol [tal]
Drets fonamentals

Capítol [tal]
La llengua de Catalunya

Art. 1: El català, llengua nacional

Apartat 1.
El català és la llengua pròpia i nacional de Catalunya, sens perjudici del que estableix l’article 2 d’aquest mateix capítol.

Apartat 2.
El personal al servei de les institucions públiques té el català com a llengua d’ús inicial, habitual i, en cas de conflicte, preferent en les seves relacions amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les lleis de política lingüística establiran els mecanismes oportuns per tal que l’opció d’atendre la ciutadania en altres llengües diferents del català sigui sempre voluntària i no es converteixi mai en una obligació per al personal que treballa en el sector públic.

Apartat 3.
Les lleis establiran els drets i les obligacions que corresponen a la ciutadania i a les persones públiques perquè s’acompleixi en cada àmbit de relació bilateral o de comunicació unilateral el que comporta el que proclama l’apartat 1 d’aquest article.

Art. 2. L’estatut de l’aranès

Apartat 1.
La variant de l’occità anomenada aranès té, indistintament amb el català, prelació d’ús a la Vall d’Aran respecte a terceres llengües, i podrà ser utilitzada pels habitants de la Vall davant qualsevol instància pública de la mateixa Vall.

Apartat 2.
La llei establirà la manera concreta d’exercir els drets constitucionals dels i les parlants d’aranès a la resta del país, fora de la Vall d’Aran, i les obligacions corresponents de les autoritats públiques pel que fa als drets esmentats. Aquests drets inclouran, com a mínim:

a) El de ser contestats en aranès per escrit quan s’adrecin per escrit en aquesta llengua a qualsevol institució pública del país, ja sigui local, regional o nacional.

b) El de poder expressar-se en aranès, oralment i per escrit, sense que això comporti cap mena de discriminació, en qualsevol acte públic, incloent-hi els propis de l’administració de justícia i de la representació popular (Parlament de Catalunya).

Art. 3. Altres llengües

L’Estat tindrà en compte les altres llengües parlades dins el territori de Catalunya, de la manera com ho especifiquin les lleis de política lingüística, i promourà a les escoles, als altres àmbits de formació del jovent i, en general, al món laboral, una actitud de veritable obertura a l’aprenentatge de llengües estrangeres.

[...]

Disposició transitòria [tal]

1. L’Estat valora els drets adquirits per parlants d’altres llengües usades dins el territori de Catalunya, i especialment del castellà o espanyol, fins que el Parlament, per una majoria qualificada de dos terços, estableixi que aquesta protecció específica de les persones castellanoparlants respecte a altres llengües ja no és indispensable per salvaguardar els drets de parlants d’aquesta llengua que tinguin la ciutadania de Catalunya en el moment d’aprovar-se aquesta constitució.

2. L’especial protecció temporal de les persones parlants de l’espanyol, de què es tracta en l’apartat anterior d’aquesta disposició transitòria, i durant el temps que tingui vigència, inclourà les usuàries de les diverses variants lingüístiques d’aquest idioma en un àmbit global, i no sols dels dialectes parlats a la península ibèrica.

* * *

En qualsevol cas, tot això són assumptes dels quals caldrà parlar més endavant entre tots, quan tinguem parlament o corts constituents, i decidir-los amb el màxim consens. No té sentit que els líders polítics vagin prometent que les coses seran així o aixà. El que poden fer, si de cas, és comprometre’s a defensar tal postura o tal altra: «Nosaltres declararem l’espanyol llengua oficial per tal que tingui per sempre més la mateixa categoria que el català»; «Nosaltres defensarem l’espanyol fins a la mort»; «Nosaltres prohibiríem l’espanyol i només en permetríem l’ús domèstic»; «Nosaltres continuaríem com fins ara per tal que desaparegués del tot el català sin que se note el cuydado»; «Nosaltres deixarem que la gent faci el que vulgui en aquest punt», etc.


Afegitó posterior. Quan vaig escriure aquest article vaig cometre un error imperdonable, que és el de no tenir en compte la llengua de signes catalana. Naturalment, si ara el tornés a fer dedicaria a aquesta llengua nostra l’atenció que sens dubte ha de parar-li la futura constitució catalana.

Fotografies de fars (1): Llac Erie, Cleveland, EUA

He pogut comprovar que la fotografia era de debò, aquests dies que n’han aparegut tantes de falses. La va fer dimarts (30 octubre 2012) Tony Dejak, de l’agència Associated Press, i és el far anomenat The West Pierhead, al llac* Erie, davant per davant de la desembocadura del riu Cuyahoga, a Cleveland, Ohio. L’embat de les onades va ser provocat per l’huracà Sandy. No cal dir que el far ha aguantat, ben valent.

* «Llac» és una manera de dir, en aquell país: fa més de 350 km de llarg i gairebé 100 km d’ample en alguns punts.

Aquí en teniu una altra imatge, amb el far vist des de l’altra banda, un dia de calma.

I amb aquesta senzilla cerimònia enceto una sèrie de fotografies de fars, que m’envien de tant en tant, i des de fa temps, algunes persones superamables que llegeixen aquest bloc. Com que les he anat guardant totes, aniré publicant a poc a poc les millors. Donaré preferència, però, a les que estiguin lligades a fets d’actualitat.

(Si algú vol que la seva contribució quedi explicitada, ja m’ho dirà.)