Si en fas cas –perquè aquella calúmnia objectivament et perjudica molt o perquè creus que allò, encara que vingui d’algú que viu a les clavegueres, afecta la teva dignitat i la teva dignitat està per sobre de tot–, pots tirar per dues vies: per una banda la reclamació judicial de danys i perjudicis –una querella criminal contra qui t’ha calumniat– i per l’altra la proclamació solemne de la teva innocència. Totes dues vies, lògicament, són compatibles.
Presentar una querella judicial pot ser complicat. Has de parlar amb gent experta en qüestions jurídiques que t’assessori sobre la manera de querellar-te a fi i efecte que en el que reclames et puguin donar la raó. Per tant, s’entén que si vas per aquesta via triguis una mica a posar-te en marxa.
Però la rectificació pública no demana gaire temps de reacció. Has de pensar un moment la frase que has de dir i dir-la. Per exemple: «La meva dona i jo només tenim dos comptes, i tots dos en entitats catalanes.»
Si trigues gaire a fer aquest desmentiment –per exemple, quaranta-vuit hores, setanta-dues hores– t’arrisques que alguna gent pensi que abans de rectificar has hagut de comprovar massa coses.
Tenies l’opció de callar i de no fer cas: no has de contestar als gossos que borden. És mesquí dir que si t’insulten i calles vol dir que atorgues. Callar no és consentir, callar també pot ser menysprear: no ofèn qui vol sinó qui pot. I determinats gossos no poden ofendre encara que quan borden esvalotin mig món.
Però si parles, ho has de fer de seguida i amb claredat. I no n’hi ha prou a dir que allò és mentida i que t’ataquen per no sé quins motius, encara que això que dius sigui veritat i encara que tinguis tota la raó del món per estar indignat. Has de fer una afirmació contundent i precisa.
Si no hagués dit res, hauria dubtat què fer fins diumenge. Ara, senyor Mas, no el podré votar. Ha trigat massa.
