dijous, 10 de març de 2011

Qüestions de llengua (48): El gènere no marcat (1)

El «gènere no marcat» i «els homes»

Se sent bastant sovint entre especialistes i aficionats de llengua que el gènere gramatical que s’anomena «masculí» s’hauria d’anomenar més aviat «no marcat». O, dit d’una altra manera –expliquen els experts–, quan un mot no té marca de gènere, serveix per a un col·lectiu en què hi hagi persones, animals, vegetals, «coses», mascles i femelles. «En la nostra llengua –s’ha escrit un munt de vegades–, per a referir-nos a un col·lectiu humà format per hòmens i dones, sempre hem usat el masculí plural.» (Eugeni S. Reig, «Festes de moros i mores i cristians i cristianes?!», a Llengua Nacional n. 72, p. 20.)

Sempre, hem usat el masculí plural?

Mireu el que explica la periodista Eva Peruga:

«Les franceses no es van poder inscriure a les llistes electorals per practicar l’anomenat sufragi universal el 1848 perquè els van dir que l’article preceptiu deia: “Són electors tots els francesos”, i els que els van negar la inscripció van interpretar que aquest article es referia “a tots els homes que tenien la ciutadania francesa”. Amb aquesta cita històrica Eulàlia Lledó Cunill, doctora en filologia romànica, ironitza sobre l’ús a conveniència del genèric masculí. Aquest és, sens dubte, un dels cavalls de batalla dels partidaris de canviar l’ús de les paraules com la manera d’adequar el llenguatge a la realitat i fer visibles les dones en aquest codi per comunicar-nos i comunicar la societat a què aspirem.» (El Periódico, 30 gener 2011)

Encara que parli del cas francès, l’exemple ens serveix perfectament, perquè aquí ha passat el mateix un munt de vegades.

Diu Gabriel Bibiloni, partidari també de la tesi segons la qual la forma masculina, «en rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere»:

«Quan un nom fa referència a una classe on hi ha mascles i femelles (els mallorquins, els protestants, els sords, els moixos), s’usa la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament, i que d’aquesta manera tampoc no és marcada d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe. En rigor, no és una forma masculina sinó una forma sense cap marca de gènere. L’error és creure que aquest sistema subsumeix el femení dins el masculí i crea una dependència de la dona vers l’home. Aquest sistema no inclou el femení dins el masculí, ni subordina un a l’altre: únicament dota el femení d’uns identificadors formals que nega al masculí estricte, i encarrega al context la funció de destriar si un element no marcat es refereix a mascles o a mascles i femelles.» (Diari de Balears, 28 març 2009)

Estudiem-ho a partir d’un exemple que proposa el primer autor que hem citat més amunt (Reig), en el mateix article esmentat abans: «Si diem els treballadors de tal fàbrica, ens referim al conjunt de persones que hi treballen, tant si són de sexe masculí com si són de sexe femení.»

Jo demane, amic Eugeni: i si ens volem referir només als treballadors de sexe masculí de la fàbrica? Llavors em diràs: cal especificar-ho, caldrà dir «els treballadors de sexe masculí». I jo hi torne: i si ens referim exclusivament a les dones, a les treballadores de la fàbrica? Em diràs: llavors caldrà dir «les treballadores de tal fàbrica». I et contestaré: però eixa segona expressió no pot fer pensar als nostres interlocutors que en tal fàbrica només hi ha treballadores, o sigui, gent del sexe femení? I llavors potser em respondràs: xe, és veritat, serà més precís dir «els treballadors de sexe femení» si ens volem referir a les dones que formen part d’un grup mixt.

I és aleshores que alguns diem: si hem d’especificar-ho tot d’aquesta manera quan volem ser precisos, per què no ens podem esforçar a dir (1) «els treballadors de tal fàbrica» (els homes), (2) «les treballadores de tal fàbrica» (les dones) i (3) «la gent que treballa en tal fàbrica» o «els treballadors i les treballadores de tal fàbrica» (tothom que hi treballa)? És menys catalana aquesta proposta que la dels que diuen que «sempre» s’ha utilitzat el masculí plural per a un col·lectiu humà d’homes i dones però que a l’hora de les deveres han de fer tot d’equilibris –«els treballadors», «els treballadors de sexe masculí», «els treballadors de sexe femení»–, igual com en l’altre cas, per especificar a qui es refereixen exactament quan parlen?

No discuteixo el fet real: ara per ara l’anomenat «gènere no marcat» («la forma dita tradicionalment masculina, la que normalment no és marcada morfològicament», segons les paraules de Bibiloni) ens serveix avui moltes vegades, mentre no trobem una altra manera de fer-ho (ho subratllo jo), per referir-nos tant al gènere masculí com a tots dos. Els i les que ens expliquen aquestes coses sobre la distribució i els usos de la marca de gènere tenen força raó, això ara com ara és així... en general, i també a les gramàtiques. I en aquest terreny hi ha punts en què no hi ha gaire polèmica avui, és veritat.

Però demà tot això pot canviar, sens dubte. La llengua no és un monument de pedra.

El que és ben clar, per mi, és que pel fet de repetir moltes vegades això del «gènere no marcat» no queda tot resolt, hi ha punts que ballen, com els que he dit una mica més amunt en parlar dels «treballadors de tal fàbrica» o com els que explicava l’escriptora Ángeles Caso en un article que vaig reproduir parcialment fa temps:

«Si jo dic, per exemple, “els homes són violents”, faig referència als homes com a gènere o a la humanitat en conjunt? Si asseguro que “la justícia sol desprotegir els pares en cas de divorci”, al·ludeixo als pares barons o estenc aquesta idea als progenitors en conjunt?»

Llavors, si dius «l’home és un animal racional», normalment vols dir que «l’esser humà és racional», o sigui, que «tant els homes com les dones» són animals racionals. Però hem de reconèixer que amb la mateixa frase exacta, sense canviar-la gens, algú també podria voler dir, segons el context –posem per cas, en una trobada de mascles alfa, i qui diu la frase la diu fent l’ullet als altres–, que és només l’home mascle el que cal suposar que és racional. I aquesta mena d’equívocs a alguns se’ns fa intolerable –i encara més, suposo, a algunes.

Per tant, en el moment en què el «gènere no marcat» es continua usant alhora per al primer fi, per al gènere masculí, té marca de gènere. Invisible, per a alguns; no morfològica, diran uns altres; però la manté. O, si molt voleu, mitja marca de gènere, però en té. I llavors entenc perfectament que almenys en les constitucions, els estatuts, les lleis i els reglaments –en els documents públics, i utilitzo l’expressió amb el sentit més ampli–, per evitar possibles interpretacions fraudulentes de governants o de jutges, per impedir discriminacions, es puntualitzi sempre que convingui si ens referim als homes sols, a les dones soles o als homes i a les dones alhora. Encara que resulti molt pesat (no vindrà d’aquí: les lleis i companyia ja ho tenen, això).

Continua.