La primera versió que es coneix –fins ara– del nom, però, és de Carles Riba, i va ser publicada l’any 1919-1921 a l’obra de dos volums Contes d’infants i de la llar, de l’Editorial Catalana. Tres anys abans, doncs, de l’edició espanyola de Calleja més antiga que he trobat, de la qual parlaré després.
En la versió de Riba, el nom de la protagonista del conte que ara coneixem amb el títol de Blancaneu i els set nans (Schneewittchen und die sieben Zwerge en l’original) és Blancaneu (volum 1, 1919, p. 77-90). Però coincideix lletra per lletra, en el mateix recull de Riba (volum 2, 1921, p. 118-127), amb el personatge del conte Blancaneu i Rosavermella ( Schneeweißchen und Rosenrot) que vaig esmentar a la primera part d’aquest article.
En canvi, no sembla que hi hagi gaire justificació al fet de donar exactament el mateix nom a la protagonista del segon conte, perquè el que se’n diu és que una de les germanes s’assembla a un roser blanc i l’altra a un roser roig. I doncs, si a la segona li donem el nom de Rosaroja o Rosavermella, no s’entén que a la primera no li doni Riba el nom de Rosablanca.
*No sé si ja abans algú més havia fet aquest canvi o havia aportat solucions similars.
Cal dir, però, que la paradoxa del nom repetit s’arrossega de l’original. ¿Es van equivocar els Grimm involuntàriament i hem anat tots al darrere seu sense adonar-nos-en... tret de la gent de Fabbri Publishing Ltd.? O bé, per algun motiu misteriós que es perd en la nit dels temps, els Grimm van recollir fidelment les dues tradicions orals del conte i van trobar que en el segon (Schneeweißchen), sense que se sàpiga com –potser per assimilació del nom d’un personatge més popular arreu del domini lingüístic alemany?–, el nom era efectivament, com el del primer conte (Schneewittchen), Neusblanqueta en tots dos casos, només amb el canvi dialectal de l’ortografia.
Segurament devia ser aquesta segona cosa. Una tradició oral contaminada per una altra de més antiga. I els Grimm les recullen fidelment tal com les han sentit sense preocupar-se de res més.
Més: Salvador Bonavia Panyella va publicar quatre anys després, el 1928, a l’editora L’Escena Catalana el llibret La princesa Blancaneus: rondalla meravellosa en tres actes. Blancaneus de nou.
I més: Blanca Neus és, textualment, el títol del conte per a infants que fa el mateix Bonavia dos anys després (Llibreria Bonavia, 1930?) directament a partir de l’original alemany, sense passar per l’anglès ni per l’espanyol. Blanca Neus.
I, per contra, aquesta altra dada: l’any 1931 Valeri Serra Boldú publica a l’editorial Mentora un recull de rondalles dels Grimm entre les quals hi ha, en aquest cas, «Blancaneu i Rosavera» (sic), una altra versió catalana del conte Schneeweißchen und Rosenrot. Blancaneu, sense la s final, per al segon conte. I Rosavera, en comptes de Rosaroja o Rosavermella, per salvar el fet que el context demanaria, al costat d’una Rosaroja, una Rosablanca.
A les Rondalles de Grimm, també de Carles Riba, publicades per l’Editorial Joventut l’any 1935, de nou Blancaneu. Torna a ser Riba.
Pere Bosch Ferran (1942) i Ramon Folch i Camarasa (1960), però, continuen adoptant Blancaneus per al conte dels nans.
Per què es va adoptar finalment el criteri de Riba i es va fer la unificació del nom de dos personatges diferents a l’únic de Blancaneu, fins al punt de proscriure quasi absolutament els previs i majoritaris –tothom, sembla, tret de Carles Riba– Blancaneus i Blanca Neus? «Proscriure» és una manera de dir-ho un pèl dràstica, és veritat, però el fet és que actualment no trobes aquesta variant enlloc. Vull dir en fonts d’autoritat, sí que la trobes en fonts populars, on s’alternen les dues solucions.
Encara més: ¿com és que ningú no ha anat més enllà i, com aquella editorial anglesa que comentàvem, no ha decidit tirar pel dret i rebatejar una de les dues mosses amb un nom diferent?
Podria ser, tot i el que he dit abans, que la primera versió d’aquesta història apareguda a la península fos una de les moltes edicions que en va fer l’editorial de Saturnino Calleja. Però en els reculls dels cèlebres «Cuentos de Calleja», la versió més antiga que he pogut trobar de Blanca Nieves –escrit així– és del 1922, a la col·lecció «Cuentos clásicos»; és possible que n’hi hagi d’anteriors, però fins ara no les he sabut trobar. (Si hi ha ningú que me’n pugui donar pistes seran benvingudes, encara que comportin la destrucció d’aquest article.)
¿Vénen els nostres Blancaneus (1924) i Blanca Neus (1930) d’aquí, de Calleja (1922), en comptes de venir de Riba (1919-21)? No ho sabrem mai, segurament.
El gallec, que beu sens dubte de l’espanyol en aquest punt, va optar per un calc sense complexos: Brancaneves. I dic que en aquest cas sí que és calc indubtable perquè en gallec Neves no és un nom de fonts gens tradicional ni tampoc funciona, em sembla, com a plural estilístic: o sia, com a nom de pila ha aparegut fa quatre dies per mimesi del castellà i és molt poc corrent. De fet, en gallec, com passaria en portugués, el nom Brancaneves sona més aviat a nom exòtic de dona (Branca) + un cognom (Neves). Aquest és el motiu pel qual el portuguès va optar per Branca de Neve (Blanca de [la] Neu). Els gallecs ja es deuen haver avesat a Brancaneves, però em temo que si no se’ls fa estrany és per la proximitat geogràfica i cultural de Blancanieves.
L’èuscar ha fet també, em sembla, una adaptació directa del castellà, aprofitant que tenen un nom tradicional, Edurne, que és l’equivalent del nostre Neus i de l’espanyol Nieves (nom propi). La seva solució és Edurnezuri, que textualment seria Neus-blanca, si no vaig errat.
El cas del català és diferent del gallec i també de l’èuscar, això em sembla ben clar.
I estic arribant allà on volia anar (per fi, direu si és que queda algú).
El nom Blancaneus (o Blanca Neus), ja ho he explicat, no és gens segur que sigui un préstec del castellà, com es pensava fins ara. El que sí que sabem és que en català la majoria dels autors que van traduir o adaptar el conte dels set nans van anomenar la protagonista Blancaneus, i no ha estat fins després que s’ha optat per Blancaneu, com va fer Riba.
Que Blancaneu també sona literari i exòtic? Sí, però igual com hauria sonat Neublanca. Si ens sona més bé Blancaneu que Neublanca, hi torno, és perquè el primer l’hem sentit mil vegades.
En resum, doncs, si deixem de banda les traduccions més agosarades –les «èlfiques» que vam suggerir en el primer capítol de la sèrie–, les opcions d’adaptació al català del nom Schneewittchen (la Blancaneu dels set nans), a partir dels elements de les nostres llengües veïnes –anglès, francès, italià, portuguès, espanyol, romanès...–, són:
1) Neublanca o Neublanqueta, seguint al peu de la lletra l’original (Schneewittchen) i les altres germàniques (que van ser les primeres a adaptar el conte dels Grimm);
2) Blanca-Neus o Blancaneus (o fins i tot Blanca de les Neus), seguint el criteri del capgirament (adjectiu-nom en comptes de nom-adjectiu) que han fet altres llengües romàniques i que és paral·lel, però a l’inrevés, al capgirament del nom original i dels altres germànics (nom-adjectiu en comptes de l’ordre més canònic adjectiu-nom), aprofitant que en el nostre cas la construcció queda reforçada per la preexistència de dos noms propis, Blanca + Neus, i sense fer cas de si en català la confecció del nom va ser o no d’origen un préstec del castellà;
3) Blancaneu, fent veure que és l’opció més natural en català (per la concordança entre adjectiu i nom), tot i que en realitat l’origen sigui segurament espuri, un calc maquillat del castellà, com tal vegada demostra el fet que durant gairebé un segle l’opció majoritària va ser Blancaneus. Aquesta tesi se n'aniria enlaire si es demostrés que la tria final de Blancaneu s’ha pres per respecte a Carles Riba, primer traductor. Però, francament, em sorprendia molt i molt que hagués anat així.
Ara bé, sóc conscient que, en el punt on som de la pel·lícula, la qüestió ja està gairebé dada i beneïda i que segurament no hi ha possibilitats de fer marxa enrere. I no passa res, és clar.
A més m’adono, al repassar el text, que he donat arguments per a una solució i per a l’altra i per a unes quantes més, i que no hi ha cap raó que sigui concloent.
Però em venia de gust, com altres vegades, fer aquesta reflexió tan llarga com inútil. Potser hauré d’anar pensant a rehabilitar-me de lluitar batalles perdudes o banals, com diria la Isabel Gómez Melenchón. Ara, m’ho he passat tan bé...
