Crec que no he explicat mai una de les experiències professionals més difícils i alhora més plaents que he tingut a la meva vida: la de fitxar gent, contractar gent. O, més ben dit, convèncer gent perquè vingués a treballar amb mi –i altres.
Ha sigut difícil perquè quan comences a garbellar noms no saps segur si l’encertaràs, i tens a dins una certa angúnia: encaixarem?
Però feta la garbellada i decidit el nom, la pregunta ja no era si encaixaríem, ja no em preocupava tant per mi sinó per aquella persona: encaixarà?, li agradarà?, estarà bé?, no li estic creant falses expectatives?, i si perdem els clients que tenim ara? La responsabilitat de dir a una persona: «Vine amb nosaltres», sense tenir totes les peces lligades –en aquest àmbit nostre no tens mai totes les dades del problema–, i sabent que arrenques aquella persona d’una feina on potser ja estava prou bé, era el que al capdavall m’amoïnava més. Tot i que jo he mirat sempre de posar totes les cartes de cara amunt, potser et deixes algun detall important, potser no tens en compte tal cosa o tal altra que poden ser importants.
Ara, quan he anat a proposar una feina, una coŀlaboració, a algú, ja tenia el treball previ molt assegurat: estava segur que aquella persona milloraria l’equip i ho podria fer almenys com jo –disculpeu la immodèstia– i segurament més bé que jo. És a dir, que podria tenir tanta seguretat en la feina que fes aquella persona com la que podia tenir –aleshores– en mi mateix.
La selecció prèvia anava així: si vols incorporar un element valuós a un equip de correcció, et cal una persona que sigui bona lectora –això es nota de seguida quan parles amb algú o simplement quan llegeixes el que escriu–, que sigui maniàtica de la bona escriptura i del detall –també és fàcil veure-ho– i que tingui ganes, iŀlusió, disposició de fer les coses bé. I que us entengueu bé mútuament, que no hi hagi malentesos en el tracte ordinari, que sol ser per correu.
Deia abans que era una experiència difícil... Alguna vegada m’han dit «no», és clar, només faltaria, i reconec que això em decebia una mica. Però després pensava: «Segurament jo faria el mateix. Si ni ens coneixem!»
Però era més que plaent, com també he dit més amunt, perquè un cop decidit a qui li faria una proposta, jo mateix tenia una iŀlusió enorme que si aquella persona em deia que sí seria com si m’hagués tocat un premi.
I he estat de sort, perquè m’han tocat uns quants premis d’aquests, a la vida.
(Imatge: caçador sud-africà, foto de Rough Guides)
Cada vegada li tinc més mania al «seny». A la paraula, ja s’entén, però també al significat ocult que li donen. I és que cada cop la utilitzen més bocamolls per fer-nos callar i fer-nos tornar a la cleda. És a dir, si no fas allò que agrada en determinats fòrums, has de posar «seny»; si dius coses que fins ara no deies, és que et falta «seny»; si pretens objectius que fins fa poc no t’havies proposat, vol dir que has perdut el «seny». Aquestes frases les diuen normalment en espanyol, però no es descuiden d’esmentar mai el «seny» expressat així mateix, en la nostra llengua (ho solen pronunciar «seni»).
¿Potser es refereixen al «seny» de Josep Pla, aquell prohom català a qui veneren –o això diuen: ves a saber si n’han llegit res més que quatre aforismes– totes aquestes patums que ens demanen «seny»?
«El seny –l’esperit de limitació, de dubitació, d’escepticisme– és la conseqüència lògica i normal d’una història deplorable i contrària. Catalunya és un país destruït per la seva pròpia història. La limitació és l’essència de l’esperit del país, però el seny té un gran defecte: és indefens. El seny és un estat de passivitat i de tolerància: és el microindividualisme.» (Josep Pla, Obres completes, volum 12, p. 541)
Ara s’entén més bé per què ens reclamen tant de «seny» i amb tanta vehemència (i amb tant esperit paternalista).
* * *
Just uns pocs dies després, s’han publicat a la premsa una mena de glosses del mateix Pla, diria que fins ara inèdites, sobre aquesta mateixa qüestió.
Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles sobre això.
Per mi, és indiscutible que la llei, justa o injusta, no pot fer complir-se a cops de porra tret del cas que afecti drets bàsics, fonamentals, de tercers: la vida, la integritat física, la llibertat de moviments, etcètera.
Així, pots explicar-te que es dissolgui a cops de porra un grup de gent borratxa que entorpeix injustificadament la lliure circulació de persones, i no volen deixar de fer-ho; pots defensar els cops de porra si uns ciutadans n’ataquen uns altres; es poden entendre els cops de porra si alguna autoritat o la mateixa policia corren perill físic...
Però de cap manera són justificables els cops, la violència policial, per fer complir una llei –justa o injusta, no és aquest el tema– l’incompliment de la qual no comporta cap perill immediat per a la llibertat espacial o la integritat física de ningú.
En aquest país s’ha arribat a l’extrem contrari: justifiquen que s’infligeixi mal físic –cops de porra, puntades de peu, empentes, estirades de cabells, arrossegaments–, és a dir, que s’atempti contra la integritat física de la gent, emparant-se en el no compliment d’una llei.
Una abominació legal, un contrasentit, una degeneració, una execració, una atrocitat.
Però això no és el pitjor. El pitjor és que hi ha gent que ho aplaudeix, que ho justifica. Molta gent. I pretenen que el càstig físic no és més que un equilibri, una compensació: “S’ho han buscat!” “Más dura será la caída”, es titula de manera literal el document del fiscal teòricament agent de la justícia.
No hi ha cap equilibri, no hi ha dos bàndols del mateix gruix moral si no s’adverteix la malignitat intrínseca de la violència. No es pot acceptar.
Una persona que ho accepti ni tan sols és respectuosa dels drets humans. És una altra cosa. Sembla que molta gent no és conscient que els seus aplaudiments, les seves aprovacions tàcites són tan perverses, per exemple, com qualsevol justificació de la violència sexual. En aquest camp ningú dubtaria que hi ha víctima i hi ha botxí, i que el botxí és qui pega, qui viola, qui abusa, sigui quin sigui el motiu que aŀlegui. Posar-los tots dos al mateix nivell –qui pega i qui és pegat– és un autoengany, una faŀlàcia que només pot convèncer la gent que desitja absolutament el mal físic de l’altre; és a dir, només convenç a l’atacant i a qui odia la víctima fins al punt de voler-li aquests mals. Tots són còmplices de l’agressió.
Malauradament, en el cas català hi ha molts còmplices d’una agressió general. N’hi ha que viuen a Catalunya, n’hi ha sobretot a Espanya. Que no vinguin amb argumentacions legals: si hi ha violència en una pretesa reprensió –fora dels casos que he dit al començament–, qualsevol argumentació a favor de la part violenta és parcial, és abusiva, és doblement insultant.
I mentre no es resolgui aquesta qüestió i no es repari el greuge a favor de la víctima –en la mesura que sigui possible fer-ho!–, és impossible restablir cap ordre ni legal ni legítim. Perquè s’han traspassat unilateralment un límits mínims. Qualsevol reacció de la part ofesa és aleshores absolutament comprensible. I si la reacció és no violenta, serà plenament justificable, per no dir justa. I caldrà aplaudir-la o, si et sembla molt contrària als teus interessos, almenys caldrà respectar-la silenciosament.
Si no, no ets humà, ets una bèstia.
I no sols no es desagreuja, sinó que van a més, sempre més.
No ho hauria dit mai, que Europa estigués tan profundament malalta.
Això és Can Fabra, el palauet del segon marquès d’Alella, Ferran Fabra i Puig, que hi ha al carrer Muntaner i que poca gent havia vist, fins fa no gaires setmanes, des d’aquesta perspectiva lateral. I mira que jo hi havia passat vegades, per allà –vaig viure més de quinze anys al mateix carrer Muntaner, una mica més amunt–, i sovint, quan hi passava, se m’escapava la vista per enmig dels arbres intentant veure més bé la casa, ni que fos de lluny. Doncs l’altre dia em vaig rescabalar de tants anys de mirades de cua d’ull i vaig fer un dinaret d’entrepà i tàper just aquí, al punt exacte des d’on està feta la foto.
Fins fa no gaire, deia, era una finca privada. O com si ho fos, perquè encara que la propietat era legalment de l’ajuntament des de l’any 1991, la burocràcia i els pledeigs legals havien aconseguit, un cop més, que la presa de possessió no es pogués fer efectiva fins fa quatre dies, com qui diu. I per això estava tancada i barrada. Ara el jardí és obert –preciós–, el palau encara no.
Darrere el palauet principal hi ha un altre edifici més petit, també d’aire senyorívol, que es veu que el senyor marquès en deia “la torre” i estava destinat a una filla –no sé si única. A la cantonada Muntaner/mar de la finca hi ha un bloc de pisos, fet just abans de la guerra no sabem –jo no ho sé– si perquè el senyor marquès va voler obtenir uns centimets del terreny o perquè li van suggerir amablement, durant la República –això era el 1933–, que en cedís una part per fer-hi habitatges. Llavors el marquès es feia dir “exmarquès” i donava suport obertament al règim republicà. Devia ser mitjanament sincer, perquè de fet havia arribat a ser alcalde de Barcelona uns quants mesos (1922-23) pel Partit Liberal –just va coincidir que el Barça va inaugurar aleshores el Camp de les Corts, cerimònia que Fabra va copresidir amb Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat–, i va haver de plegar sisplau per força amb l’arribada de Primo de Rivera al poder –amb l’aquiescència del besavi de l’actual dallò. O sigui, que el després exmarquès no devia ser gaire benvist per les dretes, o almenys per la dreta dura. Puig i Cadafalch, amb tota la Mancomunitat, també van haver de plegar per suggeriment del general Primo, i això que Puig no era liberal sinó de la Lliga, més a la dreta.
En fi, l’article que us he enllaçat més amunt no parla de “la torre” de la filla. Més ben dit, en parla però s’hi refereix com a “immoble annex” i diu que allà hi vivia la mare d’un propietari posterior. La veritat, la història dels habitants últims de la casa m’interessa ben poc, em sembla fins i tot de mal gust esmentar-los en un article tan senyorial com aquest i per això no ho faig. En canvi m’he entretingut en la història del senyor Fabra perquè va ser Fabra pare –primer marquès d’Alella i també alcalde de Barcelona un parell de mesos l’any 1883– i després els dos germans Ferran i Romà Fabra i Puig els qui van posar la pasta per construir l’Observatori Fabra, allà dalt al Tibidabo.
Si algun cop pugeu per damunt de la Diagonal, aquest és un lloc interessant de veure.
(Aquesta torre és la de la casa principal. No vaig pensar a fer cap foto de “la torre” de la filla, que és l’element més noveŀlesc de tota aquesta història. La pròxima vegada ho faré.)
Fa molts dies que sé que haig de dir alguna cosa aquí. Però, la veritat, no sé què dir. Ja s’ha dit tot i no m’agrada repetir el que ja s’ha dit. De vegades, és veritat, copio textos d’altres, i ho dic així: “Com que no ho diré més bé, us ho reprodueixo.”
Però què puc copiar sobre El Tema? De qui? No ho sé, no sabria per on començar, hi ha tantes coses.
Només sé dir –i no és original– que hi ha muntat un enorme sidral de guerra per contrarrestar una gent molt dolenta que volem votar. Sí, és clar, està prohibit per un govern i uns jutges que manen molt. Però és només votar! Ni pegar, ni matar, ni robar, ni tan sols insultar.
Igual com diuen que votar està prohibit, en un instant podrien dir que està permès. Poden decidir-ho! En un segon! “Voteu, i després ja en parlarem.” Per exemple.
¿És tan difícil d’entendre que els que volem votar només volem votar i que tot el que es fa en contra d’aquesta voluntat de votar és absolutament desproporcionat amb “el mal” –si volen– que pot provocar votar?
Ei, que no parlo de votar “sí”, eh? Parlo de votar.
¿Però no s’adonen que amb la resistència ferotge a deixar votar el que fan és que molta gent que no pensava votar, i encara menys votar “sí”, ara estigui espantada amb tant numantinisme irracional i es rumiï seriosament quin vot farà? Perquè el que és ben clar és que cada cop hi ha més gent que diu, molt emprenyada, que anirà a votar.
I ho deixo, perquè no faria res més que repetir i repetir. Està tot dit.
Aquesta terrassa, exactament aquest angle, va ser important un dia de la meva vida. Jo em vaig posar d’esquena a la barana, anava molt mudat, i em van fer una foto. Recordo el moment de la foto. Aquell dia també em van regalar una pintura que em va semblar molt bonica i després la vaig tenir un munt d’anys al meu quarto i me la mirava molt sovint. Recordo el moment en què em van regalar el quadro i tinc molt present la persona que me’l va regalar –s’ha mort aquest any!– i el gest concret que va fer quan me’l donava. Anava embolicat amb paper d’aquell tan fi.
El mateix dia també em van regalar un rellotge Certina amb corretja marró clar, però no recordo de qui va ser aquell regal: el padrí? També em va durar molts anys, oi tant.
I això és tot el que recordo d’aquell dissabte. De la resta, que havia de ser el més important del dia, no me’n recordo gens, i és una pena. De fet, em fa una mica de ràbia i tot.
Com els records importants del dia, el quadret i el rellotge també van desaparèixer. Però almenys els tinc al cap.
I sobretot tinc la terrassa i la barana, puc trepitjar aquell balcó i puc tocar la barana. Hi vaig de tant en tant, per veure si encara hi són.
Trobo, després de tantíssims anys, el fill gran d’una família veïna del poble. M’ha reconegut ell:
–Tu ets un Tal, oi?
Aquesta pregunta me l’he sentida a fer milers de vegades.
–Us assembleu tant...
Aquesta observació, igual.
Ells també són uns quants germans, cinc, un pèl més grans que els nostres grans. És a dir, el que vaig veure diumenge és dos o tres o quatre anys més gran que el meu germà gran, i la petita d’ells, la cinquena, una mica més gran que el cinquè dels nostres, que és just el que em precedeix.
(Ho has endevinat, jo soc el sisè. Premi.)
Doncs bé, la petita era tan, però tan preciosa, i graciosa, i espavilada, i tot el que vulgueu, que ens cridava molt l’atenció als qui érem si fa no fa de la mateixa partida generacional. D’acord, jo era més tap, però també tenia el dret de fixar-m’hi i d’obrir molt els ulls –dissimuladament– d’admiració. Crec que tothom s’estimava aquells cinc germans –dos nois i tres noies– perquè cadascun tenia els seus mèrits, però dubto que ningú dubtés que aquella noieta era un non plus ultra.
Doncs bé, es va acabar el poble, es va acabar de veure la noieta i hi vaig deixar de pensar. Havent d’esforçar-m’hi al començament, ho reconec, però sent prou conscient que per a mi aquell objectiu era inabastable. De seguida vaig tenir altres projectes més assequibles a les meves aspiracions.
He escrit: “Hi vaig deixar de pensar.” No és veritat: hi he pensat; vull dir, la seva imatge m’ha vingut sovint al cap, he somrigut i he conclòs: “No es pot tenir tot, a la vida.” Però també: “Què se’n deu haver fet?”
I l’altre dia vaig veure el seu germà, doncs. Li vaig demanar pels seus pares. Aquella mitja pregunta, de la qual ja saps la resposta:
–Els teus pares...?
–Sí, el pare es va morir l’any tal i la mare l’any tal.
–Jo recordo que el teu pare em donava un duro, em sembla que era, si li rentava el cotxe.
–Ui, el pare, sí, sí, no li agradaven gens aquestes feines. I els vostres?
I una mica més de conversa sobre els pares respectius. Després vaig continuar l’interrogatori:
–I els germans? El Tal, la Tal, la...?
No recordava un dels noms, el de la noia del mig. Ell va completar la llista:
–La Tal i la Tal.
Com si jo no sabés com es deia l’última, ha!
–Què fan?
–Doncs mira, el Tal...
I m’ho va anar explicant i jo escoltava pacient esperant que arribés a l’última. I quan hi va arribar:
–Treballa a tal lloc –conec el lloc!–, té tants fills i tants nets i...
Segons el que em va continuar dient el seu germà gran, continuava sent bonica, graciosa i llesta com sempre, estava bé de salut i més forta que una roca. Que bé.
Però en aquest punt jo gairebé ni escoltava. No us podeu imaginar la impressió que em va fer que em parlés de fills i sobretot de nets. De cop i volta vaig deixar de ser aquell wildeà romàntic i em vaig adonar que la noieta graciosa i preciosa i inteŀligent en la qual havia pensat de tant en tant, sempre amb el mateix aspecte inalterable de catorze o quinze anys, ara de sobte en tenia seixanta o seixanta-un, i fills i nets.
Constato que com més va més m’emociono. L’altre dia ens vam trobar quatre famílies i els descendents respectius per commemorar..., re, per commemorar re, simplement vam fer servir d’excusa un número rodó per trobar-nos, perquè feia massa temps que no ens reuníem. Quan els membres d’aquestes famílies que ara rondem la cinquantena o la seixantena encara patufejàvem, érem tots tap i carbassa. I ara, de tant en tant, sí, ja et veus amb aquella i aquest altre, aquí o allà, però tenim poques oportunitats de trobar-nos tots. I això vam intentar l’altre dia, i a més a l’indret exacte de moltes de les nostres aventures infantils comunes.
Com que vaig intervenir en l’organització, al final van provar de fer-me parlar. I com volien que parlés si tenia aquell nus a la gola que saps que només s’aguanta perquè tens la boca tancada.
Sí, cada cop m’emociono més. Que bé.
Una foto si fa no fa del mateix lloc, feta uns quants dies després:
M’han enviat un parell de fotos del far d’Artrutx. En una hi surt gent, de manera que no us la poso perquè em sembla que no els agradaria. L’altra és aquesta.
El far d’Artrutx s’aixeca en una de les puntes del sud-oest de Menorca més pròximes a l’extrem nord-est de Mallorca. O sigui, fa de muntant nord de la porta de pas entre les dues grans illes Gimnèsiques.
Una porta generosa, ja ho veieu, de gairebé trenta-cinc quilòmetres d’ample. De vegades ens mirem les Balears i les Pitiüses com una agrupació petiteta i acostada, allà a llevant, i no ens adonem que les distàncies entre les illes són molt respectables. Una dada: entre Mallorca, que és la del mig, i Eivissa, la més gran de les Pitiüses, hi ha setanta-cinc quilòmetres de mar, els mateixos que hi ha entre Eivissa i la costa valenciana. O sigui, poca broma, amb «les Illes».
Pau Vidal, iŀlustre coŀlega, mestre punyent en tantes qüestions lingüístiques i malgrat tot bon amic, escrivia un dia al diari VilaWeb (la negreta és meva):
«Veig el cartell enorme que van penjar a Vic l’ANC i Òmnium en suport del regidor Joan Coma amb una llegenda així de grossa que diu ‘Mai caminaràs sol’. I ja hi som, esgarrifança al canto. [...] Potser diríeu ‘Mai no caminaràs sol’, oi? Aleshores encara esteu pitjor, perquè vol dir que combateu la interferència amb els burocratès de laboratori, que encara fa més mal.
»El lema és pres de l’himne del Liverpool (originàriament una cançó d’un musical), You’ll never walk alone, habitualment traduït al castellà com «Nunca caminaràs solo» i calcat al ‘catanyol’ en la forma que hem vist. Però si un lletrista del país volgués fer una cançó per dir això i no partís de cap model previ interferint-li la creativitat, el que escriuria fóra ‘No caminaràs mai sol’ (o ‘tot sol’) [...]
»M’hi jugaria mig sou que els responsables del cartell, abans de donar-lo per bo i penjar-lo, devien consultar algun expert. I tenint en compte qui són, segur que si no era un filòleg havia de ser com a mínim algú amb bons coneixements de la matèria. I tanmateix hi va donar el vist-i-plau.»
(Vidal, ahir mateix, va tornar a parlar de la qüestió, i segurament ha sigut l’empenta que em calia per publicar aquest text d’una vegada.)
«Devien consultar algun expert», deia ell al primer article. A mi no, que no m’ho van consultar abans, però sí que em van demanar, després, què em semblava. I si bé els vaig dir que espontàniament hauria preferit la fórmula canònica («No caminaràs mai sola»), vaig afegir que també es podia acceptar l’opció que havien triat si, per raons estilístiques –concisió, contundència, fins i tot preferència intuïtiva–, la trobaven més apropiada.
De fet, una frase com «Ningú no n’ha dit mai res enlloc» també és possible, i del tot canònica, si vols expressar tot això –cap persona, en cap moment, cap cosa, en cap lloc– en una sola oració. Pots acumular-ne un munt, d’elements com aquests. ¿Eliminant-hi el «no» la frase perdria la seva negativitat, encara que el sentit continués sent el mateix, inequívocament negatiu? Jo penso que no. Coŀlocar-hi el «no» no aclareix el sentit de l’oració, sinó que compleix una funció, diguem-ne, rebladora. I parlem d’un «no»! Un adverbi que normalment canvia de manera radical el que volem dir! ¿Cal que hi sigui, doncs, com un element sintàctic o ortogràfic mut, un estaquirot estilístic però necessari? Per mi, no. Quan no hi ha possibilitat d’equívoc, amb un element suposadament negatiu –perquè la negativitat del «mai» depèn del context– però inequívocament negatiu en aquest context, n’hi ha prou. Quina altra cosa pot significar «mai m’ho havien dit» si no és «no m’ho havien dit mai»?
No sempre és així, que en quedi constància: hi ha casos en què l’avançament d’aquests elements al davant del verb és impossible si volem expressar negativitat. Ara no m’hi fico perquè ens allargaríem més del compte.
Això, si fa no fa, és el que vaig respondre quan me’n van demanar l’opinió.
Aquí explicaré per què el que em deia espontàniament la intuïció no era gens forassenyat.
La fórmula triada també és bona, dic, perquè és inequívoca i té l’avantatge que posa més l’accent en el «mai», com a l’original («never»). Em direu: i quin problema hi ha a escriure «mai no», llavors? Doncs el que diu en Vidal: un problema estilístic. Per mi, «mai no» seria massa acadèmic, artificial, si parlem d’un lema que es vol el màxim de simple i sintètic. (I per a Pau Vidal seria també «burocratès», com diu explícitament.)
Del que es tracta és de reproduir un crit d’ànim, de suport, de solidaritat, una expressió vocativa que soni natural. Imaginem-nos ara una situació real en què nosaltres fóssim protagonistes, volguéssim transmetre l’eternitat de la nostra promesa i tinguéssim por que la comunicació es pogués tallar en qualsevol moment. Cridaríem «Mai no t’oblidaré!»? O ens resultaria encarcarat, impropi de la situació dramàtica? «No t’oblidaré mai!»? Sí, per descomptat, però no diem fins al final la paraula «mai», que potser és la que ens interessa de debò que arribi a l’altre costat. Amb un «No t’oblid...» potser faríem curt, en el cas que la conversa s’interrompés.
Molta gent diria, ben tranquiŀla: «Mai! t’oblidaré, em sents? Mai!»?
Penso que «mai» («mai!») és la idea força que es vol transmetre, sobretot, amb aquest lema que ara analitzem.
A. Raons històriques fabrianes
A les gramàtiques de Pompeu Fabra, la qüestió s’exposava així (les reprodueixo cronològicament):
1. Pompeu Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno, L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1891, p. 86 (Pompeu Fabra, OC vol. 1, p. 290):
«En frases negativas, suele suprimirse el adverbio no cuando se antepone al verbo alguna de las voces cap, dingú, res, enlloch, may, gens, tampoch. Cap nen l’ha entesa. Ningún niño la ha entendido. Dingú hi va anar? No fue nadie? May vindrá, y ella tampoch vindrá. Nunca vendrá, y ella tampoco vendrá.»
- L’any 1891, doncs, Fabra hauria escrit «Mai caminaràs sola», sense cap mania; per ell, era així com s’escrivia: el «no» se suprimeix.
2. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, L’Avenç: Massó, Casas & Cª, Barcelona 1912, p. 218 (Pompeu Fabra, OC vol. 1 p. 684):
«En castellano, como es sabido, siempre que se coloca delante del verbo alguna de las voces ninguno, nadie, nada y nunca, se suprime la partícula negativa no. Ej.: No vino nadie. Nadie vino. En catalán también suele suprimirse actualmente el adverbio no al anteponerse al verbo alguna de las voces cap, ningú, res, enłoc, mai y gens. Ej.: Mai el veiem. Nunca le vemos. / Enłoc l’hem vist. No le hemos visto en ninguna parte. Pero dicha supresión no es en manera alguna obligatoria, puesto que se puede decir muy bien Mai no•l veiem / Enłoc no l’hem vist; y aun es inadmisible en aquellas proposiciones en que las expresadas voces pueden ser empleadas con una significación positiva (V §158) y, en general, siempre que la supresión del adverbio no puede dar ambigüedad a la frase.»
- L’any 1912 Fabra hauria continuat escrivint «Mai caminaràs sola», tot i que obria la porta a «Mai no caminaràs sola» (en contra del criteri, en aquest segon cas, de qui pugui trobar encarcarada aquesta construcció). Noteu que aquí, però, Fabra va més lluny i tot que l’any 1891 en la defensa de la simplicitat catalana, i fa equivaldre la frase castellana «No le hemos visto en ninguna parte» amb un senzill «Enłoc l’hem vist» (!).
3. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, curs mitjà, Editorial Pedagògica, Barcelona 1918 [5a edició, 1935], p. 37 (reproduïda a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 255)
«Quan en una proposició negativa algun dels mots ‘cap’ (adjectiu), ‘ningú’, ‘res’, ‘enlloc’, ‘mai’, ‘gens’ i ‘tampoc’ precedeix el verb, és costum de suprimir la paraula ‘no’. És, però, preferible no suprimir-la. Podem dir: Cap d’ells vindrà / Res li agrada / Mai les trobem / Enlloc n’hi ha, però és millor dir: Cap d’ells no vindrà / Res no li agrada / Mai no les trobem / Enlloc no n’hi ha.»
- A la Gramàtica del 1918, oficiosament vigent fins fa pocs mesos, Fabra diu que, si bé és preferible no suprimir el «no», de fet se sol suprimir («és costum de suprimir la paraula ‘no’»), i ho «podem dir» així: «Mai caminaràs sola».
4. Pompeu Fabra, Abrégé de grammaire catalane, Société d’Édition «Les Belles Lettres», Paris 1928, p. 79-80 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 413-414)
«Quand un dels mots cap, ningú, res, enlloc, mai, gens, tampoc, ou des groupes tels que en ma vida, ni l’un ni l’altre (qui ne s’emploient jamais dans les propositions expositives affirmatives), se trouve dans una proposition expositive négative et qu’il est placé avant le verbe, on omet habituellement la négation no; cependant la plupart des écrivains évitent cette omission. Ex: Cap d’ells vindrà (plus correct: Cap d’ells no vindrà), Aucun d’eux ne viendra. Ni l’un ni l’altre ens poden ajudar (plus correct: Ni l’un ni l’altre no ens poden ajudar), Ni l’un ni l’autre ne peuvent nos aider.»
- Potser la majoria dels escriptors eviten l’omissió, però el fet és que «on omet habituellement la négation no». Cap prescripció, en qualsevol cas.
5. Pompeu Fabra, Compendio de gramática catalana, Librería Catalonia, Barcelona 1929, p. 77 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 507)
«En español, cuando se anteponen al verbo ciertas voces (tales como ninguno, nadie, nada) o ciertas expresiones (tales como en mi vida, ni uno ni otro), omítese el adverbio no que ordinariamente acompaña al verbo de toda proposición negativa (No viene nunca, pero nunca viene): en catalán esta omisión sólo es permisible en las proposiciones expositivas (pero no en las interrogativas, condicionales, etc.), y aun en aquéllas es siempre preferible no omitir la negación no. Ej.: Ninguno de ellos vendrá. Cap d’ells no vindrà (mejor que Cap d’ells vindrà). Ni el uno ni el otro pueden hacerlo. Ni l’un ni l’altre no ho poden fer (mejor que Ni l’un ni l’altre ho poden fer).
- És permès ometre el «no», tot i que sigui «preferible» no ometre’l. No hi ha aquí cap indicació normativa.
Per tant, segons el mateix Fabra, si bé diu en les últimes obres que «és preferible», o «és millor», o «se sol fer així» –amb «no»–, sobretot «quan la supressió de l’adverbi no pugui donar ambigüitat a la frase», també «és costum» suprimir-la, «podem dir-ho [sense no]», «aquesta omissió és permissible», «s’omet habitualment»...
I doncs, Pompeu Fabra no hauria condemnat «Mai caminaràs sola». És ben clar que la norma, tal com ell la va formular, ni obliga ni prohibeix.
Fabra, és veritat, a partir de determinat moment va començar a aconsellar l’ús de la partícula no. I, molts cops, ja que hi som, ell mateix l’afegia enganxada als elements suposadament ambigus cap, ningú, res, mai... Dic «suposadament» ambigus perquè segons en quines construccions podrien ser ambigus (amb valor positiu o negatiu), però no en la que examinem: no hi ha ambigüitat possible. «Mai caminaràs sola» només pot significar... «no caminaràs mai sola».
La meva hipòtesi, i em sembla que es desprèn de la lectura cronològica seguida de les gramàtiques de Fabra, és que va començar a aconsellar que no se suprimís el no –després d’haver dit senzillament que el no se suprimia, i d’haver aclarit més endavant que tal supressió «no és obligatòria»!–, perquè deixar la porta oberta a suprimir-lo en alguns casos –els casos en què no hi havia cap possible ambigüitat– feia que hi hagués gent que es deixés el no quan sí que calia desfer ambigüitats. Per exemple: «Si mai vinguéssiu, què farien ells?» versus «Si mai no vinguéssiu, què farien ells?» (exemples 109 a,b del capítol 24 de la GCC, 2a edició).
Per facilitar les coses, doncs, i no perquè ho requerís de cap manera la sintaxi. Em sembla que és una hipòtesi força versemblant.
I, tornem-hi, no em puc estar de recordar una altra vegada que la hipotètica sortida «Mai no caminaràs sola», que moooolta gent ha proposat aquests mesos com a «gran solució», la descartava la mateixa persona que denunciava el «mai» avantposat al verb. La tesi de Vidal –respectable, no cal dir-ho, i segurament la més canònica i clàssica– és que cal escriure sempre «No caminaràs mai sola»; és a dir, primer el «no», després el verb i després el «mai», «ningú», «cap», etc. El «mai no» –assegura Vidal, i jo l’aplaudeixo– és aprenentatge escolar, hipercorrecció, pompeufabrisme –ho acabem de demostrar–, llenguatge de diccionari, «burocratès», almenys en la majoria del territori català. Per tant, si hem d’afegir el «no» al «mai» i pretenem que la frase soni natural, mínimament coŀloquial, només el podem afegir avantposat i separat: «no [verb] mai». Té raó Vidal, des del meu punt de vista: jo mai hauria dit un «mai no» (o un «ningú no», etc.) abans de llegir-los a les gramàtiques.
Però no és important el que jo hagi vist o sentit. El problema, si voleu, el tenim amb Pompeu Fabra, que sí que avala el «mai no». I, seguint Fabra, el «mai» amb el «no» adjunt apareix sovint al DIEC i en molts diccionaris i gramàtiques. Perquè Fabra escriu gramàtiques, no ens n’oblidem. I el DIEC és un diccionari. Podem concloure, doncs, que «mai no» és llenguatge de gramàtiques i de diccionaris? Registres molt formals?
No m’atreveixo a tant.
B. Gramàtica descriptiva i normativa actuals
- La Gramàtica del català contemporani, publicada l’any 2002, diu sobre aquesta qüestió:
«No obstant la recomanació* de les gramàtiques tradicionals i normatives, la tendència en el llenguatge parlat actual i en el llenguatge dels mitjans de comunicació és a prescindir del marcador no quan els mots negatius [mai, ningú, enlloc...] apareixen en posició preverbal. [...]
L’evolució de la negació en les llengües naturals mostra la tendència a tenir una única forma per unitat de significat i a reduir a un de sol els diversos indicadors de negació que puguin aparèixer en una oració. Aquest procés, conegut com a cicle de Jespersen, és d’un gran abast en l’evolució de les llengües naturals i bàsicament consta dels següents passos: l’adverbi negatiu original primer es debilita, després esdevé insuficient i, com a conseqüència, reforçat, generalment per mitjà d’algun mot addicional; després aquest mot s’adopta com el marcador negatiu i amb el pas del temps pot seguir la mateixa evolució que la paraula original.»
(GCC, 24.3.2.2, 2a ed. vol. 3, pàg. 2767-2768; *la negreta és meva, per subratllar que es tracta d’una «recomanació» i no d’una prescripció)
No calen més comentaris, em penso. Per a més detalls, consulteu aquesta gramàtica, que és molt lluminosa en aquest punt, amb exemples diacrònics d’altres llengües pròximes.
- La nova GIEC, publicada al final de l’any 2016 –i posterior, per tant, als fets que es comenten–, diu el mateix: és més habitual l’altra fórmula («no caminaràs mai...»), però no és incorrecte el «mai» negatiu absolut abans del verb:
«L’anteposició al verb d’un quantificador negatiu (cap, ningú, res) basta per a donar valor negatiu a l’oració, elidir l’adverbi no (si bé en els registres formals és més habitual mantenir-lo) i legitimar un altre terme de polaritat negativa en posició postverbal (Ningú (no) sap res; Cap d’ells (no) ve mai; Res (no) l’atura); però és poc freqüent l’anteposició de gens o mai [...]»
(cf. GIEC § 35.4.1.2b; la negreta és meva).
Em sembla que podem demostrar a bastament que aquesta última afirmació sobre la infreqüència de l’anteposició caldria matisar-la, i molt.
C. Altres ocurrències
«És poc freqüent», en efecte, diu la GIEC, però déu-n’hi-do com sovinteja! En trobareu milers i milers de casos, d’una molt bona part d’autors literaris, d’editorials amb correctors solvents, de premsa contrastada... i de parlants de tota mena i condició.
Us en dic alguns exemples:
- Una de les últimes exposicions de La Caixa a CasaRamona es titulava «Un Thyssen mai vist». (Em crida l’atenció que hi hagi tants debats sobre un lema d’ANC i tan pocs sobre el títol d’una exposició de La Caixa; de fet, no he vist ni sentit ni llegit ningú que se’n queixés.)
- És com es va traduir la cançó per a La Marató de TV3 de l’any 2012, que va ser viral i que ningú va corregir mai. Això sol ja és prou argument. Si va passar els filtres de TV3 i de La Marató, qui és l’ANC per corregir-ho? Va protestar algú, l’any 2012? (Curiosament, a la mateixa cançó hi ha un «el que no havies mai imaginat» [i no «el que mai havies imaginat»], cosa que demostra, em sembla, la intercanviabilitat innocent de les dues formes per a molta gent).
- Hi ha unes quantes cançons més amb títol de construcció similar (p. ex. «Mai tindràs descans», Edna).
I poemes d’escriptors contrastats: «Ja mai tindràs, ho saps, la cara neta / s’apropa ton final, la teva meta» (Carme Rosanas, «La finestra dels secrets compartits», 2009); «...i quan brama en aquesta hora, traient es cap a defora, mai se sol equivocar» (anònim).
- «El Català [...] conserva la tradició del llatí, que mai feu diftongs tals aplecs» (Antoni M. Alcover, Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom IX, 1916-1917, p. 221).
- Premsa d’època (una recerca ràpida): «Mai diríeu què hi portava, a la boca» (Jordi del Val, El Borinot n. 90 (95?), 1925); «Mai tindrem una Catalunya prou rica i plena si no ens preocupem d’una manera decidida... » (P. Vinyoles i Vivet, Diari de Vich, n. 487, 1932); «Mai diríeu a on» (Josep Palau, Mirador n. 366, 1936).
- «Podreu collir mots estranys / podreu prendre dites rares / però mai tindreu sens amor / eixes veus que ragen clares» (Josep Pijoan 1881-1963).
- Refranys populars: «Digue’m què ofereixes i et diré el que mai tindràs»; «Mai tindràs una segona oportunitat per donar una bona primera impressió».
I doncs, hi pot haver discussió entre els filòlegs sobre la seva genuïnitat –potser menys discussió, un cop rellegit Fabra–, però no sobre l’ús massiu que se’n fa actualment i que se n’ha fet sempre.
Però...
Una hipòtesi: és possible que força gent que qüestiona o directament condemna «Mai caminaràs sola» –ara no parlo de professionals, sinó de tots els altres catalans, que com se sap portem un lingüista a dins, i segurament gràcies a això s’ha salvat fins ara la llengua–, molta gent de mitjana edat, dic, tingui al cap una campanya publicitària dels anys 90, que va ser omnipresent i va durar molt de temps i que anava dirigida a evitar els abandonaments d’animals: «Ell mai no ho faria.» Moltes vegades les nostres certeses més fondes en qüestions lingüístiques provenen de vivències. Aquesta, sens dubte, va commoure molta gent –ara, tenint en compte que els abandonaments continuen produint-se, no sé si va commoure prou gent, o si caldria repetir-la– i potser això va fer que ens quedés molt gravada la suposada norma que obligava a adjuntar un no rere cada mai.
Després el lema s'ha aprofitat per a tota mena de contextos:
Tanmateix, hi ha una diferència bastant substancial entre «Ell mai no ho faria» i «Mai caminaràs sola». La primera frase és merament enunciativa, descriptiva; la segona és vocativa, el subjecte és un «tu» i pretén encoratjar. Pot semblar que no, però aquestes circumstàncies contextuals també condicionen les possibilitats de construcció d’una estructura, la necessitat o conveniència d’adequar-la més o menys a la norma o al consell estrictes.
* * *
Acabo. He volgut explicar tot això perquè, al capdavall –pel que fa als lingüistes aficionats que han intervingut a les baralles, no parlo dels professionals–, sovint tenim tot de discussions abrandades que, si t’ho mires bé, basen l’argumentació en el clàssic «jo no ho havia sentit mai» (o «jo mai no ho havia sentit», o «jo mai ho havia sentit»), o en el també recurrent «a mi m’ho van explicar així». I llavors arribem a Fabra com a gran tòtem del català de tots els temps... sense fer cas del que deia Fabra sobre l’evolució de la llengua, les necessitats expressives, etc. Fabra era molt taxatiu respecte a determinades batalles que s’havien de deixar de banda si passava el temps i la gent continuava sense seguir un consell gramatical. Calia oblidar el consell! Gràcies a Déu, la nova GIEC ha anat per aquest camí.
Final: «Mai caminaràs sola» pot significar una cosa diferent de la que significa? No, oi? Doncs no calen més arguments, la llengua tendeix a la simplificació, i més en el terreny de la comunicació de masses, només faltaria.
* * *
Afegitó del 24 maig 2017. Pau Vidal ha contestat a aquest article llargament, i li ho agraeixo.
Sobre l’últim punt de reflexió que proposa en Vidal, a propòsit d’un titular que diu «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai abans l’havies vist», només puc comentar que em sembla un despropòsit lingüístic que no hauria d’haver-se publicat. En català em penso que no diem «abans» en aquests contextos, i si aquí es diu així és per imitació (em sembla) de l’anglès («[as] never before»), passant, naturalment, per l’espanyol (idioma en el qual no sé tampoc si és prou correcte). Per tant, podem dir «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com no l’havies vist mai [fins ara]», tot i que potser seria encara més natural dir-ho suprimint el «mai» (si no l’has vist fins ara, no l’has vist mai). O bé, si no ens podem estar de fer-ho així (recalcant el «mai»), «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai l’havies vist».
(I, de tota manera, encara em grinyola l’aparellament en la mateixa frase de l’article indeterminat «un» amb el pronom «el» de «l’havies vist». Diria que falla alguna cosa. Hi haig de pensar més.)
Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.
El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.
Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).
Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.
No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.
(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)
La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.
També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».
Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:
Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):
- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.
- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.
- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.
Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...
Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!
(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)
Aquesta foto és del Fons Fotogràfic Popular de la Barceloneta (FFPB).
Títol: “Dona de negre a l'escullera contemplant el mar; al darrere, la torre de Sant Sebastià”. Està datada els anys “1960-1970”, sense més precisions. Autor: “Desconegut”.
A mi em sembla que la conec, aquesta dona. M’he esperat un any, des que es va publicar a la premsa la notícia que havien obert aquest arxiu, per veure si algú en deia alguna cosa. Fins ara, res.
M’he imaginat que aquella dona anava vestida de dol, un dol d’algú molt pròxim. Potser va passar l’endemà d’un dia de Reis, que es va morir el sogre. Els Reis, aquell any, van arribar un dilluns. Més ben dit, van arribar diumenge, perquè sempre arriben la vigília, però la festa pròpiament dita era dilluns. Per tant, m’he imaginat que el dia de la foto podia ser dimarts. Llavors ella estava a punt de fer els trenta-sis.
M’he imaginat que el marit d’aquella dona, que tenia el despatx ben a prop, l’hauria volgut portar cap a casa quan van tornar de veure la família, que vivia en una població mig propera o mig llunyana, segons com es miri, i que ella li va preguntar si s’estaria al despatx gaire temps, i que ell li va dir que no gaire, i que ella li va dir que llavors l’esperaria a la Barceloneta, mirant el mar. M’he imaginat que a ella li va semblar important estar especialment pendent del marit aquell dia que havien anat a acomiadar el pare d’ell a la població mig propera o mig llunyana, aquella població on s’havien casat tots dos catorze anys abans.
O potser encara no havien anat al poble/ciutat que deia abans, sinó que ella feia temps mentre ell enllestia alguna altra cosa urgent abans de sortir de Barcelona per anar a acompanyar els familiars.
No era el dia de l’enterrament, perquè aquí tenim una dona tota sola i el dia de l’enterrament, l’endemà dimecres o l’endemà passat dijous, van anar una altra vegada tots dos a acomiadar el pare, el sogre i l’avi, però hi van anar amb tota la fillada.
M’he imaginat que aquella dona potser tenia les cames inflades perquè feia relativament poc temps que havia tingut una criatura. Sempre li passava, quan donava a llum, que se li inflaven les cames i trigava temps a recuperar-se... Però, alto, si era al gener ja havien passat deu mesos, de l’últim part, i encara arrossegava la inflor? Això no lliga.
Em podia imaginar..., però no podia ser, perquè hi ha una nena al darrere amb un vestidet de màniga curta, i també hi ha massa gent a la platja, i això descarta del tot el mes de gener i, per tant, descarta aquella defunció i aquell dol.
Llavors, encara podria ser que ella esperés el marit per anar a l’enterrament d’algú altre molt proper o molt amic. Em sembla que ella va massa guarnida per a un funeral d’algú que no sigui molt proper. Si bé és veritat que a aquella dona, si és la dona que dic, li agradava anar sempre molt ben guarnida i elegant, tant si era pel sogre com si era per un amic o una amiga del matrimoni.
Però no pot ser, perquè a part de les cames inflades, la cintura tampoc no sembla la d’ella, ni la mà, massa grossa... És només la cara.
És una llàstima que no pugui ser ella. Seria tan bonic haver-ne trobat una fotografia per sorpresa, com qui diu al mig del carrer, i tants anys després.
«Latium!, un nom que no es pot pronunciar sense que es commogui fondament l’ànima. D’aquesta migrada terra brollà el geni llatí de Roma, que reunit amb el geni àtic d’Atenes i el geni cristià, va crear la cultura d’occident sobre tot el territori celticogermànic. La Galilea, l’Àtica, el Laci, tres països gairebé de la mateixa extensió han proporcionat a la humanitat un punt d’allò més elevat: la llum de l’Orient, la llengua i l’esperit de l’Hèŀlade, l’ànima jurídica de Roma.»
Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:
—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.
—Perquè havia d’haver sortit de tu!
Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.
Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.
Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)
I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.
És un exemple i prou, eh?
* * *
* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.
–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.
–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.
Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017
No ho sé, potser em falten dades substancials, però em fa l’efecte que els grups del Parlament han comès un error greu i/o un abús d’autoritat quan han intentat prohibir que un gai prediqui la castedat en una església.
Escolti’m, hi pots estar d’acord o no, et pot semblar molt desencertat, però prohibir-ho? En una església, eh? No en un edifici públic, ni municipal, ni nacional, ni de l’Estat. Ni al carrer. En una església!
Que no obliga ningú, ni a anar-hi, ni a escoltar-lo ni a fer-ne cas.
Ens hem begut l’enteniment?
Qui ha promogut això, aquest desencert de prohibició, no s’adona que és el pitjor favor que pot haver fet a la causa? No s’adona que per a molta gent això és una maniobra inquisitorial i intolerant?
Escolteu, que parlem de drets fonamentals –llibertat d’expressió– exercits en àmbits privats l’any 2017!
(Com deia Francesc: “Qui soc jo per jutjar un gai? Ara, una altra cosa són els lobbys.” Doncs això. Aquí els lobbys s’han fet una mala jugada a ells mateixos. I els polítics –això no és difícil– hi han caigut de quatre grapes.)
Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...
L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.
La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.
Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”
Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:
Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.
Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.
Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.
Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.
Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.
L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.
No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.
I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.
Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.
Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.
