divendres, 2 d’octubre de 2009

Qüestions de llengua (41): El català de casa

De vegades quedo parat, quan hi penso, de la riquesa fraseològica que vaig aprendre de menut, tenint en compte que l’educació lingüística bàsica que vam rebre va ser en ple franquisme, que fora de casa havies d’anar amb compte i, per defecte, parlar castellà –ja no t’ho havien de recordar: era un fet assumit–, i que per tant gairebé tota la transmissió del català oral va tenir lloc en el context familiar. La mare, sobretot, tenia un català molt genuí. Es notava que era de família (burgesa) il·lustrada i artista, instruïda, lletraferida.

De fonètica, tots dos gairebé perfectes, pel que en recordo, només amb dificultats per distingir, segons com, les o obertes de les tancades. Com a detall anecdòtic puc afegir que el pare, nascut a Jorba (Anoia) l’any 1918, pronunciava sempre la v labiodental (so pròxim a la f) i no bilabial (com la b), fins i tot exageradament. I mantenia la labiodental quan parlava en castellà amb gent de fora, convençut com estava que aquell era el so que li corresponia. Si no, per què s’escrivia diferent?

Pensant en tot plegat, els fets viscuts i comprovats em fan concloure que justament així es transmet una llengua de manera genuïna, original i alhora diferent. Escric «diferent» perquè si bé a casa dèiem «descanviar la pesseta», a casa els cosins deien més «cridar el Pepito» per referir-se a la mateixa cosa. I les mares eren germanes. O uns anomenàvem «patges» els servidors dels Reis d’Orient d’Igualada –segurament la festa de Reis més espectacular del món, juntament amb la d’Alcoi– i uns altres els deien «criats». És ben clar que ningú no tenia l’exclusiva del «descanviar la pesseta», ni dels «patges», ni de «cridar el Pepito», ni dels «criats», però les tries i les combinacions entre les diverses possibilitats que ofereix la llengua més l’aportació d’alguna peculiaritat local fan que la parla familiar/individual esdevingui realment personal, segurament única i difícilment compartida (tot i que sí compartible, transferible).

El que vull dir és que no hi ha dos parlants de la llengua que tinguin exactament la mateixa riquesa lingüística, tret que siguin germans i no hagin begut individualment d’altres fonts, cosa que és gairebé impossible. O sigui, el català que ensenyem als nostres fills és únic. La llengua que s’ensenya a l’escola és una font important de coneixement lingüístic estàndard, sens dubte, i imprescindible –perquè forneix de regles, d’estructura formal–, però normalment no arriba a constituir una riquesa de la qual hom es pugui sentir tan orgullós, tan propietari –i únic posseïdor, d’alguna manera– com de la llengua que conforma el seu patrimoni familiar/individual.

Un idiolecte és justament això, el conjunt de variants d’una llengua que, combinades, són peculiars d’un individu concret. Doncs, suposo que el que faré avui serà descriure parcialment el meu idiolecte.

No és tan fàcil d’assumir una llengua com a pròpia, i entendre-la a fons, si no és la materna teva. Per dir un exemple, ja fa anys que sento espanyols com diuen «¡ya te vale!» i encara no he aconseguit fer-me una idea clara del que vol dir aquesta expressió ni de quan es fa servir exactament. Perquè de vegades em fa l’efecte que significa ‘quina sort que tens!’, d’altres ‘quines penques!’, d’altres ‘deunidó’ i d’altres ‘i un be negre!’. El diccionari Moliner ho limita a una «expresión de queja o censura por algo que ha hecho o dicho otra persona» (entrada valer del Diccionario de uso del español, 3a ed. Madrid 2007), però a mi em fa l’efecte que els usos s’han estès a altres significats. Potser depèn del context i és això el que no atrapo, justament per falta de context viscut.

I doncs, mentre el català no arribi per vies creatives i espontànies als infants d’altres llengües originàries, i especialment mentre no els arribi a casa seva o almenys en àmbits que els siguin més naturals que l’escola –perquè l’escola ha de ser, per essència, formal–, no és fàcil que se’l facin seu en els usos casolans de cada dia. Fins que no es transmeten en la vida pràctica, amb tota la varietat de possibles contextos i matisos, les dites, locucions i frases fetes d’una llengua, no es transmet veritablement el geni de la llengua. És per això que la gran explosió d’ús del català en una família no s’esdevé normalment fins almenys la segona generació dels nouvinguts, quan els joves que els darrers trenta anys han après la llengua a l’escola i l’han enriquida amb converses, lectures, estudi personal i relacions familiars, estaran en condicions de decidir, per convicció o per estratègia pràctica, si volen parlar-la als fills i transmetre-la ja com a llengua pròpia o si s’estimen més que els seus fills –tercera generació– continuïn vivint com a immigrants poc o gens adaptats.

Tot això és molt obvi i ja ho han dit altres amb estadístiques, estudis i experiències contrastades, però a mi, que no sé res de sociolingüística, em va bé escriure-ho com si fos una cosa meva, rumiant sobre el català de casa.

Faré, doncs, una relació d’aquesta herència extraescolar –aquesta és la gràcia: el meu català bàsic, com el de tota la meva generació, gairebé tota l’anterior i part de la següent, no va ser après a l’escola–, indubtablement incompleta (només algunes frases fetes que recordo haver après en aquest context familiar) però que pot servir de mostra. Deixo de banda els connectors de la llengua més generalitzats, les paraules soltes (no acabaríem mai) i altres expressions i locucions més complexes que no arriben a frase feta (de l’estil de per si un cas, grana de capellà, tal com raja, amb un salt, entre poc i massa, tranquil·litat i bons aliments, si fa no fa, això sí que rai, molt de tant en tant, mig mig, ni que el matin, amb penes i treballs, bon dia tingui, encara gràcies, amb prou feines, quines penques!, quins alegrois!, alto les seques!, avall que fa baixada!, bufa!, i ara!, pobre de tu!, oi tant!, vés!, mentida podrida!), que ens van arribar també força íntegres.

Els pares –sobretot ell– també ens van llegar algunes corrupteles, no cal dir-ho. En alguns casos eren préstecs més o menys conscients dels quals no coneixien l’equivalent català. N’hi havia que estaven formats a la manera catalana però a partir de paraules o expressions soltes del diccionari castellà o d’altres idiomes: apretar a córrer, a lo millor [a lu millor], menos mal [menus mal], ésser la caraba, ésser un matxote, mutxatxo/a [adaptació directa del castellà muchacho, amb pronúncia també espanyola], duro! [duru!], fer reenganxe [repetir d’un plat: qui vol fer reenganxe de patates?], fer gasto [fer gastu], explicar de pe a pa, aperitiu monstro [mònstru], quarto [kwártu] de bany [i kwártu d’asséo, ai, per distingir-lo de l’anterior], montacargas [montakárgas, també em sap greu però ho dèiem així], living [líving], office [òfis], secretaire [sekretér, sense adaptar] juntament amb les més esteses i paradigmàtiques bueno [bwènu], nostro [nòstru], pisto [pistu], recado [rәkádu], còmodo [kòmudu], tonto [tóntu], pago [págu], quinto [kíntu][de cervesa], algo [álgu], pepito [pәpítu], bussó, aterrissar, assera i companyia.

Tot plegat, après potser no sols a casa seva (Jorba i Igualada), sinó segurament quan van començar a córrer món –el pare va anar a la guerra a 19 anys– i van conèixer parlants d’altres dialectes del català que ja feien anar aquests préstecs així, tal com raja. I algunes d’aquestes aportacions les devien introduir ells mateixos dins la parla familiar de la pròpia generació (pares i germans).

Vet ací, doncs, la llista de frases fetes, amb algun refrany i fins alguna pregària casolana –llista incompleta, encara que la trobeu llarga– que us deia. La majoria ja veureu que són expressions força comunes, però n’hi ha que són més peculiars (defineixo només les menys conegudes):

- Aguantar el xàfec [‘resistir una contrarietat, una esbroncada’]
- Ai, jo! [‘pobre de mi!’]
- Anar a fer punyetes, anar a pastar fang
- Anar amb l’ai al cor (v. Estar amb l’ai al cor)
- Anar ben/mal guarnit, molt/ben mudat
- Anar coix d’un peu [‘tenir algun vici o defecte: Ara ja sabem de quin peu va coix’]
- Anar de bòlit
- Anar de conjunt, anar ben conjuntat, fer conjunt [‘portar un vestit que s’adequa amb els complements’]
- Anar de vint-i-un botons
- Anar fent
- Anar-se’n a l’altre barri
- Ara que hi penso / hi som / hi caic / me’n recordo
- Arri, arri, tatanet...
- Arribar i moldre
- Ballar pel cap
- Beure a galet
- Bufar i fer ampolles
- Campi qui pugui!
- Canviar de camisa [‘passar-se a un altre partit, ideologia, etc.’]
- Com fer-s’ho [I com s’ho van fer, per entrar sense clau?]
- Començar a passar [Comenceu a passar, que ja us atraparé]
- Comptar a trenta-tres [abans de parlar]
- Cridar l’alto
- D’on no n’hi ha no en raja
- De més verdes en maduren
- De porc i de senyor se’n ve de mena
- Deixar ben parat
- Deixar-ho córrer
- Deixa’t estar de... [‘deixa’t d’excuses, de circumloquis’]
- Descanviar la pesseta [‘vomitar’]
- Déu-lo-guard [delaguard, el pare], Déu nos en guard, Déu n’hi do
- Déu i Pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneeixi aquesta taula i a tots nosaltres, amén.
- Donar peixet
- Donar un cop de mà
- El Panxo li diu al Pinxo: vols que et punxi amb un punxó? El Pinxo li diu al Panxo: punxa’m, però a la panxa no.
- Elis, elis, putxinel·lis
- Embolicar la troca
- (Anar a) escampar la boira
- Esperar amb candeletes
- Ésser al cap del carrer
- Ésser [algú] car de veure
- Ésser bufar i fer ampolles
- Ésser com un lloro [o un mono, o un mico de repetició]
- Ésser de l’any de la picor
- Ésser de nyigui-nyogui
- Ésser [algú] del morro fort
- Ésser faves comptades
- Ésser (molt) d’estar per casa
- Ésser figues d’un altre paner
- Ésser genteta [‘ésser persones de baixa categoria’]
- Ésser [una cosa] molt doble [‘ésser molt gruixuda’]
- Ésser [algú] lleig com un pecat
- Ésser [un menjar] molt fi [‘esser molt bo, estar molt ben cuinat’]
- Ésser [un esdeveniment] molt gros [‘ésser molt greu’]
- Ésser [algú] pallasso: Ja ets prou pallasso per... [‘ets prou gran’], Està fet un pallasso [‘ha crescut molt’]
- Ésser [algú] un tap de carbassa
- Ésser/semblar [algú] una mosqueta morta
- Estar amb l’ai al cor
- Estar/quedar [algú] ben lluït
- Estar carregat de romanços / de punyetes
- Estar [algú] com un llum
- Estar de dol / de festa / de broma / de bufa o de morros [‘enfadat’] / de sort...
- Estar fet una coca [‘estar baldat’]
- Estar tocat de l’ala / del bolet (com faltar un bull)
- Explicar un sopar de duro [‘explicar coses impossibles, exagerar’]
- Faltar un bull [‘tenir poc enteniment’]
- Felices vigílies! [i felices anti-vigílies, felices anti-anti-vigílies...; això no és tècnicament una frase feta, però com si ho fos: porta implícit el «que tinguis/passis unes...»; la peculiaritat són les construccions amb anti-, que permetien la felicitació uns quants dies abans del sant o l’aniversari]
- Fer ballar el cap [‘atabalar’]
- Fer bé de...
- Fer ben/mal fet (de)
- Fer bonic/lleig
- Fer (saltar) cabretes [joc de llançar pedres planes a l’aigua i que rebotin: A veure quantes cabretes fas (saltar)]
- Fer cara de pomes agres
- Fer cleques [‘riure sorollosament’]
- Fer crits
- Fer dissabte
- Fer el bot [‘mostrar enuig de manera explícita’]
- Fer el burro [‘captenir-se de manera inadequada’ i també ‘no funcionar (un aparell)’]
- Fer el pallasso / el ronso...
- Fer el cor fort
- Fer el darrer badall
- (No) fer el pes [v. No fer el pes]
- Fer festes [‘acaronar, fer moixaines’]
- Fer goig
- Fer la rateta
- Fer mal efecte
- Fer més nosa que servei
- Fer més por que una pedregada seca
- Fer morros
- Fer muntanya amunt [‘aspirar els mocs’]
- Fer nones
- Fer plorar [‘ser de molt mala qualitat’]
- (Tal cosa) fer riure [‘ser ridícula’] On vas amb aquesta camisa? Que no veus que fa riure?
- Fer safareig [‘entretenir-se comentant curiositats o tafaneries’]
- Fer visita [‘visitar de manera rutinària o protocol·lària’]
- Fer un pensament
- Fer una cara nova
- Fer upa
- Fer xup-xup
- Fer-se’n el càrrec
- (Posar-se, estar) fet/a una fúria
- Filar prim
- Haver-hi roba estesa
- Haver-n’hi per donar i per vendre
- ...i para de comptar [‘i prou’]
- Ja hi firmaria! [‘què més voldria’]
- Ja t’ho pots confitar, confita-t’ho, que s’ho confiti [‘queda-t’ho tu / que s’ho quedi ell, si no vols/vol compartir-ho’]
- Ja t’ho faràs, ja t’espavilaràs, ja t’ho trobaràs
- La carn de burro no és transparent
- La mare del Tano!
- M’és ben igual
- Mastega(-ho) quaranta-quatre vegades
- Matar el cuc
- Menjar com un coet, cluc-cluc [‘menjar molt de pressa, sense mastegar’, amb imitació del suposat so d’un ànec o similar empassant-se el menjar]
- Més que...! [Ruc, més que ruc!]
- No aguantar-se els pets
- No baixar del burro
- No cridar al mal temps
- No dir ni piu
- No dir re(s) [el menjar a algú] [‘no agradar especialment, no venir de gust’] La samfaina no em diu re(s)
- No dir-li re(s) [algú al menjar] [‘no tastar’] Que ningú no li diu re(s), a la samfaina?
- No ésser bo per a res [‘trobar-se malament, estar molt cansat’]
- No ésser cap cosa [‘ser insignificant, poc important’]
- No ésser-hi tot [com faltar un bull o estar tocat de l’ala]
- No estar (gaire) fi
- No estar-se de res
- No et deixis anar [‘agafa’t fort’]
- No fer el pes [sempre amb sentit negatiu, o pressuposant la resposta negativa en les preguntes: Que no et fa el pes, la crema?]
- No fer per a algú
- No hi ha un pam de net
- No ho puc sofrir
- No m’hi veig (fent això o allò)
- No matar (una cosa) [‘no ser cap cosa de l’altre món’]
- No mocar-se amb mitja màniga
- No n’has/n’heu de fer res
- No poder veure [‘no suportar’]
- No tenir nom [‘ésser inconcebible, lamentable’: Això que ha dit aquest no té nom, quina barbaritat!]
- No valdre res (una cosa) [‘ésser de poca qualitat’]
- No venir d’aquí / d’un pam
- No venir de gust
- On s’és vist!
- On vas a parar!
- Pararà, papà? Pararà, Patxín [Saps com es va inventar la música? Doncs un noi que es deia Patxín esperava amb el seu pare el tramvia i...]
- Passar comptes [‘pagar o rebre la setmanada’]
- Passar la nit del lloro
- Passar-ne alguna de grossa
- Per Nadal, qui res no estrena res no val
- Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral
- Perquè no sigui dit
- Petadora [‘moto de baixa cilindrada’]
- Pixar fora de test
- Poder-hi pujar de peus
- Prou pena tinc/tens/té...
- Quan un no vol, dos no es barallen
- Què dius, ara!
- Que em farà descompte?
- Què hi farem!
- Què trobes? [‘què et sembla?’]
- Quedar parat, quedar de pedra
- Qui ho havia de dir!
- Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
- Qui té boca s’equivoca (i qui té nas es moca)
- (Ves) quins acudits!
- Ralet, ralet, ralet... pica dineret!
- Rodar el cap [‘estar marejat’]
- (De color) rosa, que l’amor s’hi posa
- Saber greu
- Saber-ne un niu
- Saber-se-la llarga
- Salut i pessetes, que el demés són punyetes
- Sembla com si volgués ploure
- Sembla que no pugui ser [‘sembla impossible’]
- Semblar de cal Neri [‘exagerar, treure conseqüències desproporcionades d’un fet o d’unes paraules aïllades’]
- Si tens gana, menja’t una cama [o: Tens gana? Menja’t una cama]
- T’has ben lluït!
- Tant se me’n dóna
- Tenir el cap clar
- Tenir la gana feta [‘tenir prou gana per començar a menjar’]
- Tenir-se-les
- Tenir un peu al cementiri
- Tirar pel dret
- Tocar el dos
- Tocar el rebre
- Tocar la cama del mal
- Tocar pela llarga [‘ésser molt adinerat’]
- Trobar a faltar
- Tururut, qui gemega ja ha rebut
- Un bon cel [se sobreentén: que tingui un bon cel; com al cel sia, però parlant de persones que han patit molt o que es considera que eren realment bona gent] –S’ha mort la Ramona. –Un bon cel, pobreta.
- Un parenostre a sant Rafael perquè tinguem bon viatge
- Venir/néixer amb un pa sota el braç
- Yes very good, patates amb suc

Etcètera.