Fa una temporada es va discutir en una llista d’experts i aficionats de tot el domini lingüístic català, el grup Migjorn, si era genuí o no dir «bona tarda» –o «bona vesprada» al País Valencià, o «bona horabaixa» a ses Illes. Va guanyar la tesi segons la qual el costum més tradicional i genuí de la llengua catalana era circumscriure’s a un sistema que es compon de dues salutacions: «bon dia», que serveix per a tot el dia, i «bona nit», per a l’hora d’anar a dormir. És a dir, els castellans tenen el dia dividit en tres parts –«buenos días» fins al migdia, «buenas tardes» fins al vespre i «buenas noches» a la nit– i nosaltres en dues.
Bé, no hi ha res a dir. Potser sí que els nostres avis pagesos se n’anaven de casa al matí dient «bon dia» i ja no tornaven fins al vespre, sense esma de dir res de cansats que estaven, i llavors si trobaven algú li continuaven dient «bon dia», o potser ja no parlaven ni saludaven ningú fins a l’hora d’anar a dormir, que li deien a la dona i als fills «bona nit». Potser és veritat que passava això. Però els temps han canviat. Això per una banda.
Ara, la raó profunda per la qual crec que hem de mantenir o incorporar tranquil·lament en la nostra parla habitual el «bona tarda» –i si convé altres fórmules– no és el pas del temps i el canvi de costums, sinó que és que en el cas del català canvia una cosa transcendental respecte al castellà i a altres idiomes pròxims, i és que jo crec que els nostres tradicionals «bon dia» i «bona nit» no formen part d’un sistema de salutacions tancat, sinó que s’emmarquen dins d’un sistema de salutacions i desigs molt ampli, obert a noves aportacions i adaptat a tota mena de circumstàncies. Així, en català diem «bon profit», «bon viatge», «bon Nadal», «bona feina», «bon any», «bona pesca», «bona migdiada», «salut i bons aliments»... i, és clar, dins d’aquest món obert i inacabable, hi cap, siguin salutacions tradicionals o no –que ja que hi som cal dir que tenen uns quants segles i bons avaladors, com ara el mestre Coromines–, «bona tarda», «bon vespre», «bona vesprada», «bona horabaixa», «bon capvespre»... I, si un dia creiem que ens poden fer servei, «bon migdia» o «bona posta de sol», o qualsevol altre que ens pugui anar bé per a un moment determinat. El català, pel que fa a les salutacions i els desigs iniciats amb l’adjectiu «bon/s» o «bona/es», no té un sistema tancat sinó obert. Aquesta és la tesi.
Els italians (o almenys alguns italians que he conegut) tenen un sistema més obert que el castellà, el francès i l’anglès per expressar desigs relacionats amb el temps cronològic immediat utilitzant l’adjectiu «buon/a». És un sistema semblant al nostre: diuen «buon Natale», «buona Pasqua», «buon anno», «buon compleanno», etc. I dins d’aquest sistema obert han introduït recentment «buon pomeriggio», que té un temps de vigència similar al del nostre «bona tarda» o «bona vesprada», fins que ja diuen els més tradicionals «buona sera», cap al vespre, o «buona notte», a la nit. Fins i tot hi ha un magazín de TV al Canale 5 que es diu així, Buon Pomeriggio. I ningú allà no se li ha acudit dir que «buon pomeriggio» sigui «poc italià» o que no respongui al geni de la seva llengua.
De manera que des del meu punt de vista, que ningú fins ara no ha rebatut amb prou contundència, defensar que tenim un sistema de salutacions tancat és recloure’ns nosaltres mateixos dins un esquema castellà –o anglès, o francès, no ve d’aquí–: ells amb tres salutacions i nosaltres amb dues, però tant els uns com els altres dins un sistema tancat.
És només una hipòtesi de treball, eh?, que ningú no se senti ofès si tota la vida ha dit només «bon dia» i «bona nit».
Afegitó del 15 març 2010. L’amic Pere Ortís, en un article de miscel·lània lingüística publicat a la revista Llengua Nacional (coneguda pels seus continguts més aviat conservadors en matèria de llengua), sembla que va en aquesta mateixa línia quan escriu: «El català té quatre saluts per a cada dia i en singular, que tots practiquen aquell carpe diem dels clàssics, que demà serà un altre dia: 1a, bon dia; 2a, bona tarda; 3a, bon vespre, i 4a, bona nit. Això de bon vespre, al Principat no ho dèiem, però comença a estendre-s’hi; ho diuen els mallorquins, i ara ho diu la televisió de Lleida, i per això els diem a tots: Per molts anys! A Mallorca també diuen s’hora baixa, per la tarda, però crec que no la usen saludant, aquesta expressió. Els valencians diuen vesprada i, sí, la utilitzen saludant: Bona vespraa.» (Pere Ortís, “Deteriorament del català col·loquial”, Llengua Nacional n. 70, 1r trimestre 2010)
Afegitó del 27 abril 2010. Trobo per casualitat això de Joan Coromines: «Bonmatí. Veïnat i colònia te. Amer: bommәtí a Girona; bọnmәtí: és el nom de la casa més antiga del veïnat i ja es troba en doc. de segles enrere: Casac. a Anglès (1920); bọmmәtí, 1964 (Amer XLIV, 83). Ve d'un NP (alias) d'un home matiner: habitant de Ponts a. 1388 (arx. Solsona). 2) Caseta de Bonmatí te. Santa Pola. 3) La Balsa dels Bonmatíns te. Elx (XXXVI, 125.24, 137.18)» (Onomasticon Cataloniae, vol. III, 63a 42). Sembla clar, doncs, que els que apel·len a la tradició «des de sempre» del «bon dia» per a tot el dia, davant aquesta citació tindran feina per continuar defensant la seua positura. Coromines esmenta un document del s. XIV.
dijous, 31 de maig del 2007
dimarts, 29 de maig del 2007
Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»
Ho he vist en uns rètols del Banco Popular. Anava amb pressa i no n’he pogut prendre nota, però em penso que deien: «Hi ha quelcom que puguem fer per tu?» Potser era «...per vostè?», però no hi fa res. Al costat, una foto del gegant Pau Gasol, el jugador de bàsquet.
Vet aquí un dels efectes més perniciosos de les traduccions literals, que en aquest cas potser s'ha fet amb un programa d’ordinador. Perquè totes les paraules d’aquesta frase són ben catalanes, i fins i tot n’hi ha una que és de concurs («quelcom»), però segur que la frase grinyola a tothom que la llegeixi. «Quelcom» és tan de concurs, que inclús –«inclús» ja es pot dir!– hi deu haver gent que potser ha pensat: tal volta és per això que em grinyola; «quelcom» és tan difícil de veure avui dia que ja em sona malament. A veure, provem de canviar-ho per «alguna cosa». I no, tampoc no funciona... tot i que potser a molta gent ja no li sonarà tan estrany. Perquè sovint no ens sona estranya una construcció castellana si està feta amb paraules catalanes.
I en canvi, això no és català, és macarrònic. I potser algun assessor lingüístic aficionat –el nebodet del delegat del banc a Catalunya, o una cosa així– ha vist el «quelcom» i ha dit: «Ui, que autèntic, amb un “quelcom” i tot, val més que no ho toquem, que qui ho ha traduït n’ha de saber molt.»
Bé, no vull fer més sang, que tothom pot tenir un mal dia. El que és emprenyador és que errors d’aquesta grossària, que a tots se’ns poden passar, no te’ls trobes generalment en castellà, i quan se’ls n’escapa un (en castellà) corren a arreglar-lo. En canvi –ja ho vam dir a propòsit dels errors d'impremta–, en català no passa res, el català es fa servir només perquè no sigui dit, per amansir les feres nacionalistes, i no hi fa res que estigui bé o malament: l’important és que no ens resulti més car del compte. I el nebodet ens ho fa gairebé de franc.
Eps, que me n’oblidava: en català normal, segur que ho sabeu, aquesta frase es diu així: «Hi ha res que puguem fer per tu?»
(Afegitó del dijous 31: sabia que havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però no recordava on. Ara ho he trobat. És de Joan Sales, al pròleg del llibre de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg. Diu Sales: «Una frase com “si hi tens quelcom a dir, parla”, sempre m’ha fet l’efecte d’un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de “algo”, ja que en català natural s’ha dit sempre “res” (“si hi tens res a dir...”) en construccions d’aquest tipus.» M’alegra, com diria Josep Lluís Núñez*, que el senyor Sales estigui d’acord amb mi.)
*(És clar, d’això ja fa anys, i potser la gent no se’n recorda. Després que el Barça va guanyar un trofeu, van anar tot l’equip amb el president, el senyor Núñez –ínclit constructor d'edificis en qualsevol espai de l’àrea metropolitana, incloent-hi els parcs, Collserola o qualsevol altre terreny verge o no que se li posi al davant, i sempre amb les benediccions de les autoritats municipals i autonòmiques–, a la Generalitat i a l’ajuntament. Era l’alcalde des de feia poc el senyor Joan Clos. Núñez fa un breu discurs i diu una cosa com: «Estem molt contents de ser aquí, a l’ajuntament de la ciutat que porta el nom del club...» Tal com ho llegiu, els que no ho sabíeu o no ho recordàveu.)
Vet aquí un dels efectes més perniciosos de les traduccions literals, que en aquest cas potser s'ha fet amb un programa d’ordinador. Perquè totes les paraules d’aquesta frase són ben catalanes, i fins i tot n’hi ha una que és de concurs («quelcom»), però segur que la frase grinyola a tothom que la llegeixi. «Quelcom» és tan de concurs, que inclús –«inclús» ja es pot dir!– hi deu haver gent que potser ha pensat: tal volta és per això que em grinyola; «quelcom» és tan difícil de veure avui dia que ja em sona malament. A veure, provem de canviar-ho per «alguna cosa». I no, tampoc no funciona... tot i que potser a molta gent ja no li sonarà tan estrany. Perquè sovint no ens sona estranya una construcció castellana si està feta amb paraules catalanes.
I en canvi, això no és català, és macarrònic. I potser algun assessor lingüístic aficionat –el nebodet del delegat del banc a Catalunya, o una cosa així– ha vist el «quelcom» i ha dit: «Ui, que autèntic, amb un “quelcom” i tot, val més que no ho toquem, que qui ho ha traduït n’ha de saber molt.»
Bé, no vull fer més sang, que tothom pot tenir un mal dia. El que és emprenyador és que errors d’aquesta grossària, que a tots se’ns poden passar, no te’ls trobes generalment en castellà, i quan se’ls n’escapa un (en castellà) corren a arreglar-lo. En canvi –ja ho vam dir a propòsit dels errors d'impremta–, en català no passa res, el català es fa servir només perquè no sigui dit, per amansir les feres nacionalistes, i no hi fa res que estigui bé o malament: l’important és que no ens resulti més car del compte. I el nebodet ens ho fa gairebé de franc.
Eps, que me n’oblidava: en català normal, segur que ho sabeu, aquesta frase es diu així: «Hi ha res que puguem fer per tu?»
(Afegitó del dijous 31: sabia que havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però no recordava on. Ara ho he trobat. És de Joan Sales, al pròleg del llibre de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg. Diu Sales: «Una frase com “si hi tens quelcom a dir, parla”, sempre m’ha fet l’efecte d’un calc de la castellana corresponent amb traducció maquinal de “algo”, ja que en català natural s’ha dit sempre “res” (“si hi tens res a dir...”) en construccions d’aquest tipus.» M’alegra, com diria Josep Lluís Núñez*, que el senyor Sales estigui d’acord amb mi.)
*(És clar, d’això ja fa anys, i potser la gent no se’n recorda. Després que el Barça va guanyar un trofeu, van anar tot l’equip amb el president, el senyor Núñez –ínclit constructor d'edificis en qualsevol espai de l’àrea metropolitana, incloent-hi els parcs, Collserola o qualsevol altre terreny verge o no que se li posi al davant, i sempre amb les benediccions de les autoritats municipals i autonòmiques–, a la Generalitat i a l’ajuntament. Era l’alcalde des de feia poc el senyor Joan Clos. Núñez fa un breu discurs i diu una cosa com: «Estem molt contents de ser aquí, a l’ajuntament de la ciutat que porta el nom del club...» Tal com ho llegiu, els que no ho sabíeu o no ho recordàveu.)
diumenge, 27 de maig del 2007
Segon diari de campanya (VIII): Els resultats
Vots (resultats provisionals) per a Ei-ADD, a un quart de dotze de la nit del dia 27 (entre parèntesis, els resultats de les eleccions anteriors del novembre del 2006 en el municipi corresponent):
- Barcelona 2.275 (2.074 [a les municipals anteriors del 2003, l'estrena d'Ei, van ser 731 vots])
- Tarragona 165 (81)
- Badalona 341 (138)
- L’Hospitalet de Llobregat 218 (135)
- Santa Coloma de Gramenet 84 (45)
- Sabadell 196 (210 [aquí és on em presentava jo i és l'únic lloc on perdem vots, o sigui que estem ben lluïts])
Total, 3.277 (2.683)
Això va una mica massa a poc a poc, no? Haurem d'obrir un període de reflexió...
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
Segon diari de campanya (VII): Què demanen els Escons insubmisos
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
- Barcelona 2.275 (2.074 [a les municipals anteriors del 2003, l'estrena d'Ei, van ser 731 vots])
- Tarragona 165 (81)
- Badalona 341 (138)
- L’Hospitalet de Llobregat 218 (135)
- Santa Coloma de Gramenet 84 (45)
- Sabadell 196 (210 [aquí és on em presentava jo i és l'únic lloc on perdem vots, o sigui que estem ben lluïts])
Total, 3.277 (2.683)
Això va una mica massa a poc a poc, no? Haurem d'obrir un període de reflexió...
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
Segon diari de campanya (VII): Què demanen els Escons insubmisos
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 26 de maig del 2007
Segon diari de campanya (VII): Què demanen els Escons insubmisos
Podríem demanar que el món sigui millor, que la gent es comporti correctament, que els polítics no diguin tantes mentides, que no hi hagi tanta corrupció, que no hi hagi pobresa, ni fam, ni guerres, que els immigrants migrin només si en tenen ganes però no per necessitat, que no hi hagi pecat original, que els duros valguin quatre pessetes i que els catalans, com deia Francesc Pujols, puguem anar pel món tenint-to tot pagat.
I tot això ho demanem, i si voleu més coses, però a l’hora de fer un programa electoral, a l’hora de concretar, a l’hora de donar resposta a la pregunta: «per a què serveixen els escons buits?», vam mirar de ser pragmàtics i de formular unes quantes idees que ens semblaven òbvies, que podia compartir moltíssima gent i que, sobretot, era relativament fàcil portar-les a la pràctica mitjançant unes quantes lleis específiques. Si, sent òbvies com són, no es porten a la pràctica és perquè als partits polítics «grans» no els interessa, ja que perdrien el seu poder fins ara omnímode en aquesta democràcia nostra. Tenim una democràcia fràgil, precària, una partitocràcia gairebé dictatorial –els tres poders acumulats en les mateixes mans–, i un mal dia, si no s’hi posen els remeis que calen, podem caure en mans d’un il·luminat tipus Hitler –que va pujar al poder perquè va guanyar unes eleccions aprofitant-se d’un règim corrupte, convé no oblidar-ho– i tot plegat se’n pot anar a fer punyetes.
És per això que reclamem:
- que s’estableixi un sistema per representar els ciutadans no representats (o sigui, una cosa com Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però institucional: que hi hagi la possibilitat d’un vot de protesta previst que comporti deixar els escons buits i sense cobrar, que faci que la gent descontenta no deixi de votar, perquè mentre aquesta alternativa sigui només una iniciativa no institucional –una iniciativa «privada», encara que no ens agradi la paraula– molta gent no s’ho creurà, pensarà que Ei-ADD és sols “un partit més, com els altres” –això els que coneguin aquesta alternativa, que és una altra història– i l’abstenció continuarà creixent);
- que els ciutadans puguin intervenir d’alguna manera en la tria dels candidats dins de cada llista electoral (llistes obertes o sistemes similars);
- que s’estableixi un mínim del 50 per cent del suport del cens electoral per tenir majoria absoluta (actualment es pot arribar a tenir majoria absoluta amb un 30 per cent del suport, o menys i tot, si vota poca gent);
- que si algú s’ha presentat per a alcalde o president i plega a mitja legislatura, no pugui triar el seu successor com si allò fos una monarquia, sinó que els candidats a successor passin per les urnes abans de prendre possessió del càrrec;
- que hi hagi obligació de fer un referèndum cada cop que es prengui una decisió sobre drets fonamentals no inclosa en el programa electoral del partit que ha guanyat les eleccions, i que la gent del carrer tingui el dret de convocar un referèndum sobre aquests mateixos temes presentant un nombre mínim de signatures;
- que no es puguin dedicar diners públics a fer publicitat institucional (per exemple, cartells, fullets, llibres, anuncis dedicats a promocionar una persona o un govern);
- i que hi hagi un control estricte de tots els ingressos que reben els partits polítics.
Són peticions raonables, no? Tret de la primera, les altres tothom les veu claríssimes, també els polítics professionals ho diuen de tant en tant –o critiquen els altres quan fan una cosa d’aquestes–, però després, quan manen, no toquen ni una coma, perquè ja els va bé com estan les coses. I la primera petició..., bé, cal reconèixer que és molt difícil d’aconseguir perquè em sembla que no hi ha precedents al món democràtic, i suposo que és una exigència a la qual tal volta es podria renunciar en el cas que totes les altres s’obtinguessin. Però mentrestant cal formular-la, perquè no hi ha dret que recaigui sobre una iniciativa social dels ciutadans la tasca feixuga de demanar coses tan òbvies com són totes les que es demanen.
I mentre això no succeeixi, mentre no s’avanci en la resolució d’aquestes propostes, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents es presentarà a les eleccions amb l’objectiu d’anar-ho recordant. Ei-ADD no vol protagonismes: només vol que hi hagi lleis que posin fre a una situació anòmala que gairebé tothom reconeix i que posen en perill la democràcia; i després, és clar, que es compleixin aquestes lleis.
I a la gent que diu que si el parlament i els ajuntaments s’omplen d’escons buits, qui farà la feina de cada dia, li dic: no us amoïneu, perquè el parlament i els ajuntaments grans poden funcionar exactament igual que ara només amb cinc diputats o regidors, un per cada partit dels que ara hi estan representats. Els altres diputats i regidors, de fet, no hi solen ser mai, només apareixen a l'hora de les votacions, i llavors el seu portaveu els indica amb un dit, dos o tres què és el que han de votar. O sigui, encara que hi hagués majoria absoluta d’Ei-ADD les coses podrien continuar funcionant com fins ara, no posaríem pas en perill la governabilitat del país ni de cap ciutat. I hi hauria una diferència: els cinc senyors o senyores dels cinc partits veurien cada dia al seu voltant un munt de seients buits que no serien, com fins ara, els dels seus companys i companyes de partit, sinó els escons dels ciutadans emprenyats, que els retraurien contínuament amb el silenci i l’absència que la seva manera habitual de comportar-se i de dirigir el país o la ciutat és vergonyosa.
Reflexionem-hi. Avui toca.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il•legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I tot això ho demanem, i si voleu més coses, però a l’hora de fer un programa electoral, a l’hora de concretar, a l’hora de donar resposta a la pregunta: «per a què serveixen els escons buits?», vam mirar de ser pragmàtics i de formular unes quantes idees que ens semblaven òbvies, que podia compartir moltíssima gent i que, sobretot, era relativament fàcil portar-les a la pràctica mitjançant unes quantes lleis específiques. Si, sent òbvies com són, no es porten a la pràctica és perquè als partits polítics «grans» no els interessa, ja que perdrien el seu poder fins ara omnímode en aquesta democràcia nostra. Tenim una democràcia fràgil, precària, una partitocràcia gairebé dictatorial –els tres poders acumulats en les mateixes mans–, i un mal dia, si no s’hi posen els remeis que calen, podem caure en mans d’un il·luminat tipus Hitler –que va pujar al poder perquè va guanyar unes eleccions aprofitant-se d’un règim corrupte, convé no oblidar-ho– i tot plegat se’n pot anar a fer punyetes.
És per això que reclamem:
- que s’estableixi un sistema per representar els ciutadans no representats (o sigui, una cosa com Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però institucional: que hi hagi la possibilitat d’un vot de protesta previst que comporti deixar els escons buits i sense cobrar, que faci que la gent descontenta no deixi de votar, perquè mentre aquesta alternativa sigui només una iniciativa no institucional –una iniciativa «privada», encara que no ens agradi la paraula– molta gent no s’ho creurà, pensarà que Ei-ADD és sols “un partit més, com els altres” –això els que coneguin aquesta alternativa, que és una altra història– i l’abstenció continuarà creixent);
- que els ciutadans puguin intervenir d’alguna manera en la tria dels candidats dins de cada llista electoral (llistes obertes o sistemes similars);
- que s’estableixi un mínim del 50 per cent del suport del cens electoral per tenir majoria absoluta (actualment es pot arribar a tenir majoria absoluta amb un 30 per cent del suport, o menys i tot, si vota poca gent);
- que si algú s’ha presentat per a alcalde o president i plega a mitja legislatura, no pugui triar el seu successor com si allò fos una monarquia, sinó que els candidats a successor passin per les urnes abans de prendre possessió del càrrec;
- que hi hagi obligació de fer un referèndum cada cop que es prengui una decisió sobre drets fonamentals no inclosa en el programa electoral del partit que ha guanyat les eleccions, i que la gent del carrer tingui el dret de convocar un referèndum sobre aquests mateixos temes presentant un nombre mínim de signatures;
- que no es puguin dedicar diners públics a fer publicitat institucional (per exemple, cartells, fullets, llibres, anuncis dedicats a promocionar una persona o un govern);
- i que hi hagi un control estricte de tots els ingressos que reben els partits polítics.
Són peticions raonables, no? Tret de la primera, les altres tothom les veu claríssimes, també els polítics professionals ho diuen de tant en tant –o critiquen els altres quan fan una cosa d’aquestes–, però després, quan manen, no toquen ni una coma, perquè ja els va bé com estan les coses. I la primera petició..., bé, cal reconèixer que és molt difícil d’aconseguir perquè em sembla que no hi ha precedents al món democràtic, i suposo que és una exigència a la qual tal volta es podria renunciar en el cas que totes les altres s’obtinguessin. Però mentrestant cal formular-la, perquè no hi ha dret que recaigui sobre una iniciativa social dels ciutadans la tasca feixuga de demanar coses tan òbvies com són totes les que es demanen.
I mentre això no succeeixi, mentre no s’avanci en la resolució d’aquestes propostes, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents es presentarà a les eleccions amb l’objectiu d’anar-ho recordant. Ei-ADD no vol protagonismes: només vol que hi hagi lleis que posin fre a una situació anòmala que gairebé tothom reconeix i que posen en perill la democràcia; i després, és clar, que es compleixin aquestes lleis.
I a la gent que diu que si el parlament i els ajuntaments s’omplen d’escons buits, qui farà la feina de cada dia, li dic: no us amoïneu, perquè el parlament i els ajuntaments grans poden funcionar exactament igual que ara només amb cinc diputats o regidors, un per cada partit dels que ara hi estan representats. Els altres diputats i regidors, de fet, no hi solen ser mai, només apareixen a l'hora de les votacions, i llavors el seu portaveu els indica amb un dit, dos o tres què és el que han de votar. O sigui, encara que hi hagués majoria absoluta d’Ei-ADD les coses podrien continuar funcionant com fins ara, no posaríem pas en perill la governabilitat del país ni de cap ciutat. I hi hauria una diferència: els cinc senyors o senyores dels cinc partits veurien cada dia al seu voltant un munt de seients buits que no serien, com fins ara, els dels seus companys i companyes de partit, sinó els escons dels ciutadans emprenyats, que els retraurien contínuament amb el silenci i l’absència que la seva manera habitual de comportar-se i de dirigir el país o la ciutat és vergonyosa.
Reflexionem-hi. Avui toca.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il•legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 24 de maig del 2007
Segon diari de campanya (VI): L’espot
Com es fa, si no tens mitjans, un espot publicitari d’un partit polític?
Quedes amb uns quants simpatitzants, amics, coneguts, saludats, el que sigui, que entenguin la idea d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. O sia, que siguin demòcrates descontents que fins ara segurament no votaven. És fàcil, perquè n’hi ha molts. Quedes també amb l’Ireneu i l’Àlex, que a més d’entendre la cosa, poden aconseguir una càmera i tenen un mínim d’experiència a l’hora de filmar, fer guions, muntar pel·lícules i tot això.
El dia que has quedat veus que ha vingut la Mar, el Jaume, el Sebastià, la Montse, el Víctor i el Leo per fer d’actors. Podria haver vingut més gent però tampoc no calia. No som un partit de masses ni ens interessen els líders ni els personalismes ni fer forrolla davant de la càmera. De fet, no som un partit o no tenim ganes de ser-ho: ens hi han obligat. Fins i tot, no som... Som una idea. Ens interessa el missatge. I prou.
Bé, tenim sis actors. Però en aquest cas no han de fer d’actors, sinó que simplement han de fer d’ells mateixos i explicar el que creuen més important del missatge d’Ei-ADD. Per això decidim que la Mar serà la protagonista perquè és la que fa més bé d’ella mateixa. També decidim tots plegats, amb l’ajuda i orientació paternal i/o fraternal de l’Ireneu, que és el que en sap però que tanmateix és bona persona, que hem de centrar-nos en un tema i parlar sobretot de l’abstenció. L’abstenció és un punt preocupant per als polítics professionals, però ells només hi pensen un dia cada quatre anys, l’endemà de les eleccions: la resta dels dies, que són 365 x 4 = 1.460, sembla que facin tots els possibles perquè l’abstenció creixi.
Comences a filmar. N’hi ha que ho fan més bé, n’hi ha que ho fan més malament. Fem unes rialles. Descansem. Respirem fondo. Ho repetim? Sí, va, repetim-ho. Una altra vegada? Sí, vinga. I al final, ho donem per bo. L’Ireneu i l’Àlex fan el muntatge. I al cap d’un dia, ja tens l’espot per enviar-lo als mitjans de comunicació i per penjar-lo a YouTube.
I aquí el teniu.
Oi que sembla que no sigui difícil?
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Quedes amb uns quants simpatitzants, amics, coneguts, saludats, el que sigui, que entenguin la idea d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. O sia, que siguin demòcrates descontents que fins ara segurament no votaven. És fàcil, perquè n’hi ha molts. Quedes també amb l’Ireneu i l’Àlex, que a més d’entendre la cosa, poden aconseguir una càmera i tenen un mínim d’experiència a l’hora de filmar, fer guions, muntar pel·lícules i tot això.
El dia que has quedat veus que ha vingut la Mar, el Jaume, el Sebastià, la Montse, el Víctor i el Leo per fer d’actors. Podria haver vingut més gent però tampoc no calia. No som un partit de masses ni ens interessen els líders ni els personalismes ni fer forrolla davant de la càmera. De fet, no som un partit o no tenim ganes de ser-ho: ens hi han obligat. Fins i tot, no som... Som una idea. Ens interessa el missatge. I prou.
Bé, tenim sis actors. Però en aquest cas no han de fer d’actors, sinó que simplement han de fer d’ells mateixos i explicar el que creuen més important del missatge d’Ei-ADD. Per això decidim que la Mar serà la protagonista perquè és la que fa més bé d’ella mateixa. També decidim tots plegats, amb l’ajuda i orientació paternal i/o fraternal de l’Ireneu, que és el que en sap però que tanmateix és bona persona, que hem de centrar-nos en un tema i parlar sobretot de l’abstenció. L’abstenció és un punt preocupant per als polítics professionals, però ells només hi pensen un dia cada quatre anys, l’endemà de les eleccions: la resta dels dies, que són 365 x 4 = 1.460, sembla que facin tots els possibles perquè l’abstenció creixi.
Comences a filmar. N’hi ha que ho fan més bé, n’hi ha que ho fan més malament. Fem unes rialles. Descansem. Respirem fondo. Ho repetim? Sí, va, repetim-ho. Una altra vegada? Sí, vinga. I al final, ho donem per bo. L’Ireneu i l’Àlex fan el muntatge. I al cap d’un dia, ja tens l’espot per enviar-lo als mitjans de comunicació i per penjar-lo a YouTube.
I aquí el teniu.
Oi que sembla que no sigui difícil?
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 22 de maig del 2007
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Hi ha un partit que la seva propaganda per a aquestes eleccions és: «Confiança.» I també: «Confianza.» (Es veu que ho van escriure en català i llavors van pensar en el seu electorat i van dir: «Ui, que no ho entendran.» I llavors ho van escriure en bífid.)
«Confian...»
Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, HA!!!
Perdoneu-me.
És clar que als familiars enganyats de les víctimes de l’11-M –que en qualsevol cas es van morir quan ells manaven, per la seva negligència «antiterrorista»– i als centenars de milers de morts de la guerra que ells van beneir que comencés a l’Iraq també com una qüestió de «confiança» (havíem de fer confiança a determinats dirigents polítics), a tots aquests tot plegat no els deu fer gaire gràcia. O sigui, i ara seriosament, pel que fa a aquest partit, n’hi ha per plorar.
(L'última d'aquesta gent: el seu ex(?)cap diu avui mateix que qui no els voti votarà ETA. I aquest home va ser president de l'Estat espanyol durant vuit anys! Són gent malalta, de debò.)
O sigui que, com deia, pel que pertoca a aquests val més que plorem. I el tip de riure que ens hem fet ací dalt el traslladem i l’apliquem als altres partits «grans», que d’una manera o d’una altra també demanen als electors que es refiïn d’ells: «Nou alcalde, noves idees.» Ha, ha, ha. «Amb el canvi, tu hi guanyes.» Ha, ha, ha. «Treballo per a tu.» Ha, ha, ha. Els partits grans d’aquest país nostre són grups tancats i sectaris de gent amb tarannà franquista, prepotents, que només dialoguen amb els altres si els hi obliga l’aritmètica parlamentària. Però si no, quan tenen majoria absoluta o quan pacten amb altres per assegurar-se aquesta majoria absoluta, es comporten com si fossin uns «caudillos» revifats. I aquesta manera de fer la comparteixen tots, exactament igual. Potser no és culpa seva: els van ensenyar de menuts que governar es fa així. El problema és que ells ho ensenyen a les noves generacions, i ara ja hi ha en tots aquests partits gent molt jove, que no havien nascut quan el Franco ja era al calaix, que es continuen captenint de la mateixa manera.
I dels pallassos no en diem res, ni dels altres xenòfobs i resta de hitlerians, perquè fan pena i n’hi ha per plorar, com amb els de més amunt. Però no estenem la riallada als tots els partits petits perquè n’hi ha que ens mereixen tot el respecte, tant els independents que miren d’arreglar els problemes de les seves ciutats i pobles al marge dels partits grans com els que encara no han aconseguit representació i tant de bo tinguessin l’oportunitat de demostrar que no són com els altres.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Confian...»
Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, HA!!!
Perdoneu-me.
És clar que als familiars enganyats de les víctimes de l’11-M –que en qualsevol cas es van morir quan ells manaven, per la seva negligència «antiterrorista»– i als centenars de milers de morts de la guerra que ells van beneir que comencés a l’Iraq també com una qüestió de «confiança» (havíem de fer confiança a determinats dirigents polítics), a tots aquests tot plegat no els deu fer gaire gràcia. O sigui, i ara seriosament, pel que fa a aquest partit, n’hi ha per plorar.
(L'última d'aquesta gent: el seu ex(?)cap diu avui mateix que qui no els voti votarà ETA. I aquest home va ser president de l'Estat espanyol durant vuit anys! Són gent malalta, de debò.)
O sigui que, com deia, pel que pertoca a aquests val més que plorem. I el tip de riure que ens hem fet ací dalt el traslladem i l’apliquem als altres partits «grans», que d’una manera o d’una altra també demanen als electors que es refiïn d’ells: «Nou alcalde, noves idees.» Ha, ha, ha. «Amb el canvi, tu hi guanyes.» Ha, ha, ha. «Treballo per a tu.» Ha, ha, ha. Els partits grans d’aquest país nostre són grups tancats i sectaris de gent amb tarannà franquista, prepotents, que només dialoguen amb els altres si els hi obliga l’aritmètica parlamentària. Però si no, quan tenen majoria absoluta o quan pacten amb altres per assegurar-se aquesta majoria absoluta, es comporten com si fossin uns «caudillos» revifats. I aquesta manera de fer la comparteixen tots, exactament igual. Potser no és culpa seva: els van ensenyar de menuts que governar es fa així. El problema és que ells ho ensenyen a les noves generacions, i ara ja hi ha en tots aquests partits gent molt jove, que no havien nascut quan el Franco ja era al calaix, que es continuen captenint de la mateixa manera.
I dels pallassos no en diem res, ni dels altres xenòfobs i resta de hitlerians, perquè fan pena i n’hi ha per plorar, com amb els de més amunt. Però no estenem la riallada als tots els partits petits perquè n’hi ha que ens mereixen tot el respecte, tant els independents que miren d’arreglar els problemes de les seves ciutats i pobles al marge dels partits grans com els que encara no han aconseguit representació i tant de bo tinguessin l’oportunitat de demostrar que no són com els altres.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 19 de maig del 2007
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Avui volia parlar breument (ehem) de les campanyes i precampanyes –les precampanyes eren il·legals, hi torno, perquè el concepte «precampanya» jurídicament no existeix i, per tant, el que van fer era campanya, i la feien en contra de la llei, ja ho vam dir l’altra vegada– dels partits més importants que es presenten en aquestes eleccions municipals. I perquè no sembli que tot el que dic sobre els altres és negatiu, reconeixeré que el lema d’un d’ells em va semblar ben trobat per defensar la seva ideologia, era eficaç des del punt de vista comunicatiu i a més força simpàtic (ho dic sense ironia): «D’esquerres i ecologista per sistema.»
Deixant de banda que jo ara com ara no sé què vol dir exactament «d’esquerres» mentre les pensions estiguin com estan i tanta gent aspiri a ser com a mínim mileurista i no hi arribi ni pugui llogar una casa per viure mentre els «d’esquerres» s’ho miren de lluny i diuen coses boniques i sobretot teòriques, deixant això de banda i fixant-me només en les dues darreres paraules, «per sistema», recordo que van acusar d’incoherent l’actual candidata d’aquest partit que dic perquè en un context informal es va definir com a «antisistema», i els altres polítics políticament correctes i els mitjans de comunicació d’ordre i els opinadors ortodoxos li van dir de tot perquè si alguna cosa no pot dir una regidora d’un ajuntament com Barcelona, amb cotxe oficial i tot, és que és «antisistema».
Però a mi em sembla que era una bona manera d’explicar-se, perquè ella parlava de filosofia de la vida, mirava de connectar amb els seus, i aquella expressió era una manera de definir-se eficaç –no parlo de la filosofia per ella mateixa, eh?, parlo de comunicació. Si no, ningú no es podria definir tampoc com a «candidat del poble» i alhora cobrar 6.000 euros cada mes, no? Ni «socialista» i dedicar-se al que es dediquen els socialistes. Ni «popular» i mentir cada dia al poble. Ni «republicà» i anar a fer l’amistat al rei quan toca. Ni «convergent» i barallar-se contínuament amb tothom, començant pels socis. Ni «d’esquerres», com dèiem. I ni tan sols «insubmís» i alhora presentar-se a les eleccions...
I doncs, el lema que van triar per a la precampanya il·legal em va semblar una manera simpàtica d’entomar la crítica, de reblar el clau i de fer veure que no estan espantats. Creixeran, segur, encara que només sigui perquè tenen sentit de l’humor (si és que els seus no pensen que tot plegat ja és massa cinisme).
Ara bé, que vol dir moro –això ho deia sistemàticament un professor meu de quan jo feia el batxillerat de lletres, que se’n deia llavors, i em sembla una expressió simpàtica que no crec que hàgim de perdre perquè no pretén pas ser ofensiva–, dit això, el problema és que aquests, com els altres, com els de més enllà, diuen i no fan. Parlo ara d’aquests només com a exemple, perquè com bé sabeu el problema és general. O sigui, a l’hora de la veritat, quan cal tractar i decidir a l’ajuntament de torn assumptes que tenen a veure amb el seu programa electoral i amb la seva filosofia de la vida, amb el que la gent ha votat –per exemple, tot el que fa referència a la vergonya de les construccions, també municipals, que s’enfilen sense parar pel parc de Collserola i pels altres turons de la ciutat, en el cas de Barcelona–, el que fan aquests «ecologistes per sistema» és mirar cap a una altra banda, que vol dir mirar de conservar, al preu que sigui, la cadira on seuen i el cotxe oficial, cosa que vol dir mantenir al preu que sigui el bon rotllo amb els constructors i els especuladors. I els que els han votat s’han d’aguantar, perquè no hi ha mecanismes institucionals establerts per fer complir els programes. Sempre passa per davant la praxi: «Penseu que si no governem nosaltres, governaran uns altres encara més dolents!» Ui, què ha dit! I amb aquesta amenaça, els simpatitzants van empassant-se els gripaus de la praxi l’un darrere l’altre.
És per això que a més de les candidatures famoses i de les no famoses, a les properes eleccions i en uns quants ajuntaments n’hi haurà –continuarà havent-hi– una altra, la nostra, Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, composta d’una gent que no vol manar, que no vol treure el cap, que no vol protagonismes personals, que només vol que els partits es posin d’acord en una sèrie de punts que són un clam popular, uns punts bàsics del sistema que els partits que manen fins i tot esmenten de vegades en les campanyes i en els programes, però a l’hora de la veritat en el que es posen tots d’acord de seguida, siguin de dretes, d’esquerres, pallassos o marcians, és en la manera de conservar els sous de tots plegats.
I doncs, mentre no ho facin, mentre els partits vagin a la seva, mentre no es reformi el sistema ni el facin més obert i controlable per la ciutadania, mentre la democràcia continuï segrestada pels aparells dels partits que ens donen peixet un dia cada quatre anys i la resta dels 1.460 dies ens hem de fotre, aquests altres que lluiten de veritat contra les disfuncions del sistema –sense ser, almenys la majoria, necessàriament antisistema, sinó simplement demòcrates desencisats–, continuaran presentant-se a les eleccions. Fins que els que ara manen sentin la seva veu muda i decideixin que això no pot continuar així perquè ja no vota gairebé ningú i els que voten voten escons buits. Però tot això no començarà a passar fins que no tinguem almenys un escó, ja que un primer escó ens farà visibles. Quan tinguem un escó farem forat, perquè la gent es demanarà «qui són aquests, què volen?», i llegiran el Manifest, i llavors, si res no canvia, en les eleccions següents l’escó únic es podria multiplicar per vint.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Deixant de banda que jo ara com ara no sé què vol dir exactament «d’esquerres» mentre les pensions estiguin com estan i tanta gent aspiri a ser com a mínim mileurista i no hi arribi ni pugui llogar una casa per viure mentre els «d’esquerres» s’ho miren de lluny i diuen coses boniques i sobretot teòriques, deixant això de banda i fixant-me només en les dues darreres paraules, «per sistema», recordo que van acusar d’incoherent l’actual candidata d’aquest partit que dic perquè en un context informal es va definir com a «antisistema», i els altres polítics políticament correctes i els mitjans de comunicació d’ordre i els opinadors ortodoxos li van dir de tot perquè si alguna cosa no pot dir una regidora d’un ajuntament com Barcelona, amb cotxe oficial i tot, és que és «antisistema».
Però a mi em sembla que era una bona manera d’explicar-se, perquè ella parlava de filosofia de la vida, mirava de connectar amb els seus, i aquella expressió era una manera de definir-se eficaç –no parlo de la filosofia per ella mateixa, eh?, parlo de comunicació. Si no, ningú no es podria definir tampoc com a «candidat del poble» i alhora cobrar 6.000 euros cada mes, no? Ni «socialista» i dedicar-se al que es dediquen els socialistes. Ni «popular» i mentir cada dia al poble. Ni «republicà» i anar a fer l’amistat al rei quan toca. Ni «convergent» i barallar-se contínuament amb tothom, començant pels socis. Ni «d’esquerres», com dèiem. I ni tan sols «insubmís» i alhora presentar-se a les eleccions...
I doncs, el lema que van triar per a la precampanya il·legal em va semblar una manera simpàtica d’entomar la crítica, de reblar el clau i de fer veure que no estan espantats. Creixeran, segur, encara que només sigui perquè tenen sentit de l’humor (si és que els seus no pensen que tot plegat ja és massa cinisme).
Ara bé, que vol dir moro –això ho deia sistemàticament un professor meu de quan jo feia el batxillerat de lletres, que se’n deia llavors, i em sembla una expressió simpàtica que no crec que hàgim de perdre perquè no pretén pas ser ofensiva–, dit això, el problema és que aquests, com els altres, com els de més enllà, diuen i no fan. Parlo ara d’aquests només com a exemple, perquè com bé sabeu el problema és general. O sigui, a l’hora de la veritat, quan cal tractar i decidir a l’ajuntament de torn assumptes que tenen a veure amb el seu programa electoral i amb la seva filosofia de la vida, amb el que la gent ha votat –per exemple, tot el que fa referència a la vergonya de les construccions, també municipals, que s’enfilen sense parar pel parc de Collserola i pels altres turons de la ciutat, en el cas de Barcelona–, el que fan aquests «ecologistes per sistema» és mirar cap a una altra banda, que vol dir mirar de conservar, al preu que sigui, la cadira on seuen i el cotxe oficial, cosa que vol dir mantenir al preu que sigui el bon rotllo amb els constructors i els especuladors. I els que els han votat s’han d’aguantar, perquè no hi ha mecanismes institucionals establerts per fer complir els programes. Sempre passa per davant la praxi: «Penseu que si no governem nosaltres, governaran uns altres encara més dolents!» Ui, què ha dit! I amb aquesta amenaça, els simpatitzants van empassant-se els gripaus de la praxi l’un darrere l’altre.
És per això que a més de les candidatures famoses i de les no famoses, a les properes eleccions i en uns quants ajuntaments n’hi haurà –continuarà havent-hi– una altra, la nostra, Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, composta d’una gent que no vol manar, que no vol treure el cap, que no vol protagonismes personals, que només vol que els partits es posin d’acord en una sèrie de punts que són un clam popular, uns punts bàsics del sistema que els partits que manen fins i tot esmenten de vegades en les campanyes i en els programes, però a l’hora de la veritat en el que es posen tots d’acord de seguida, siguin de dretes, d’esquerres, pallassos o marcians, és en la manera de conservar els sous de tots plegats.
I doncs, mentre no ho facin, mentre els partits vagin a la seva, mentre no es reformi el sistema ni el facin més obert i controlable per la ciutadania, mentre la democràcia continuï segrestada pels aparells dels partits que ens donen peixet un dia cada quatre anys i la resta dels 1.460 dies ens hem de fotre, aquests altres que lluiten de veritat contra les disfuncions del sistema –sense ser, almenys la majoria, necessàriament antisistema, sinó simplement demòcrates desencisats–, continuaran presentant-se a les eleccions. Fins que els que ara manen sentin la seva veu muda i decideixin que això no pot continuar així perquè ja no vota gairebé ningú i els que voten voten escons buits. Però tot això no començarà a passar fins que no tinguem almenys un escó, ja que un primer escó ens farà visibles. Quan tinguem un escó farem forat, perquè la gent es demanarà «qui són aquests, què volen?», i llegiran el Manifest, i llavors, si res no canvia, en les eleccions següents l’escó únic es podria multiplicar per vint.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 17 de maig del 2007
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Hi ha molta gent en aquest país que el dia 27 no anirà a votar. D’aquests, una bona part són gent que està fins al capdamunt dels partits i de la manera que tenen de repartir-se el poder –la seva quota de poder, ja se sap que hi ha una altra quota fosca que és la d’uns altres que encara manen més–, i llavors els sembla que si s’abstenen els faran pessigolles. I s’equivoquen.
En canvi, tenen una alternativa abstencionista –que requereix, això sí, l’esforç d’anar a votar– que és Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei-ADD).
N’hi ha que defensen que abstenir-se és un càstig per als polítics, que sempre es queixen de l’abstenció. I tenen raó, però... heu pensat el que implicaria que aquest mateix càstig, aquesta mateixa cara de pomes agres que foten els polítics quan parlen de l’abstenció, l’haguessin de fer cada dia de cada dia perquè al seu parlament, al seu ajuntament, hi ha un escó –o més– que correspon als ciutadans que s’abstenen? Aquesta és l’opció d’Ei-ADD.
D’altres s’abstenen simplement per mandra, i a aquests no sé què dir-los: que després no es queixin.
N’hi ha que no s’abstenen i voten en blanc pensant-se que el vot en blanc és un vot de càstig. I s’equivoquen, perquè el vot en blanc, en democràcia, es considera un vot complaent, un vot que està d’acord amb el que decideixi la majoria, i la prova és que aquest vot en blanc no té cap mena de transcendència, i tampoc no la tindria si obtingués la majoria absoluta: el sistema s’ha blindat perquè no hi hagi vots de càstig institucionals que siguin efectius. Són els mateixos partits polítics “de sempre” els que ens han venut la història que el vot en blanc és un vot de càstig: perquè els interessa que els emprenyats votin una cosa innòcua com és el vot en blanc.
Per a aquests que voten en blanc i en realitat voldrien fer un vot de protesta, hi ha Ei-ADD.
N’hi ha que tenen la idea que per protestar de manera activa el millor que es pot fer és un vot nul, i llavors s’espremem el cervell pensant quina frase brillant escriuran a la papereta, o quin dibuix hi faran, o quin regal tan divertit i original ficaran dins del sobre. I no s’adonen que allò no serveix per a res: ni tan sols ho veuen els polítics, perquè aquell marró se’l mengen els que estan a les meses electorals, que evidentment l’única cosa que volen és acabar al més aviat possible el recompte i anar a sopar i a dormir.
Hi ha gent, si fa no fa la meitat de la ciutadania, que ja tenen decidit qui votaran el dia 27, i ho faran més o menys convençuts –alguns potser tapant-se el nas perquè votaran els que consideren que són “els menys dolents”. Doncs a aquests, felicitats, per molts anys. Sí, de debò, felicitats, perquè no us vull convèncer de res.
El missatge d’Ei-ADD no va adreçat a la gent que ja sap què votarà. Ei-ADD no vol fer que la gent deixi de votar el que tenia previst votar. Ei-ADD només vol cridar l’atenció sobre una possibilitat de vot que molts no coneixen: mostrar amb escons buits el descontentament d’una part de la ciutadania. Fer un vot de protesta com ho és l’abstenció però que duri tota la legislatura, que sigui realment efectiu: escons buits.
I els calés de l’escó, a una ONG. I punt.
(Ja heu vist el vídeo d’Ei-ADD?)
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En canvi, tenen una alternativa abstencionista –que requereix, això sí, l’esforç d’anar a votar– que és Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei-ADD).
N’hi ha que defensen que abstenir-se és un càstig per als polítics, que sempre es queixen de l’abstenció. I tenen raó, però... heu pensat el que implicaria que aquest mateix càstig, aquesta mateixa cara de pomes agres que foten els polítics quan parlen de l’abstenció, l’haguessin de fer cada dia de cada dia perquè al seu parlament, al seu ajuntament, hi ha un escó –o més– que correspon als ciutadans que s’abstenen? Aquesta és l’opció d’Ei-ADD.
D’altres s’abstenen simplement per mandra, i a aquests no sé què dir-los: que després no es queixin.
N’hi ha que no s’abstenen i voten en blanc pensant-se que el vot en blanc és un vot de càstig. I s’equivoquen, perquè el vot en blanc, en democràcia, es considera un vot complaent, un vot que està d’acord amb el que decideixi la majoria, i la prova és que aquest vot en blanc no té cap mena de transcendència, i tampoc no la tindria si obtingués la majoria absoluta: el sistema s’ha blindat perquè no hi hagi vots de càstig institucionals que siguin efectius. Són els mateixos partits polítics “de sempre” els que ens han venut la història que el vot en blanc és un vot de càstig: perquè els interessa que els emprenyats votin una cosa innòcua com és el vot en blanc.
Per a aquests que voten en blanc i en realitat voldrien fer un vot de protesta, hi ha Ei-ADD.
N’hi ha que tenen la idea que per protestar de manera activa el millor que es pot fer és un vot nul, i llavors s’espremem el cervell pensant quina frase brillant escriuran a la papereta, o quin dibuix hi faran, o quin regal tan divertit i original ficaran dins del sobre. I no s’adonen que allò no serveix per a res: ni tan sols ho veuen els polítics, perquè aquell marró se’l mengen els que estan a les meses electorals, que evidentment l’única cosa que volen és acabar al més aviat possible el recompte i anar a sopar i a dormir.
Hi ha gent, si fa no fa la meitat de la ciutadania, que ja tenen decidit qui votaran el dia 27, i ho faran més o menys convençuts –alguns potser tapant-se el nas perquè votaran els que consideren que són “els menys dolents”. Doncs a aquests, felicitats, per molts anys. Sí, de debò, felicitats, perquè no us vull convèncer de res.
El missatge d’Ei-ADD no va adreçat a la gent que ja sap què votarà. Ei-ADD no vol fer que la gent deixi de votar el que tenia previst votar. Ei-ADD només vol cridar l’atenció sobre una possibilitat de vot que molts no coneixen: mostrar amb escons buits el descontentament d’una part de la ciutadania. Fer un vot de protesta com ho és l’abstenció però que duri tota la legislatura, que sigui realment efectiu: escons buits.
I els calés de l’escó, a una ONG. I punt.
(Ja heu vist el vídeo d’Ei-ADD?)
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 15 de maig del 2007
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
A mi m’ha tocat a Sabadell. A Ei-ADD les coses es fan diferent que en altres llocs. Com que el nostre programa electoral és prou senzill i el compartim totes les candidatures, el que fem és posar damunt la taula tots els noms, barrejar-los com si fos un joc de cartes, bufar una mica i anar apuntant candidats de manera bastant aleatòria a les llistes que hem d’omplir... No, és broma, però una mica sí que és així com dic.
I aquí parlo o escric fent servir la primera persona del plural i la veritat és que jo no he intervingut per a res en tota aquesta feinada, que ara són altres els que porten el dia a dia. Jo ja vaig fer el meu paper i ara sóc un simple militant de base –si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra– que procura no molestar gaire als que treballen. I no, deia «si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra» i no, no vol dir res: no hi ha militants sinó tan sols alguns voluntaris que fan el que poden. Jo faig de voluntari comentarista, per dir-ho d’alguna manera, i a més una mica a les palpentes, perquè una altra de les peculiaritats d’aquest grup de gent superheterogeni és que no hem de fer gaires reunions periòdiques i ni tan sols trobades, perquè tot està dat i beneït: el Manifest i para de comptar. Bé, sí, n’hi ha un parell o tres que penquen i es barallen amb les juntes electorals, les de zona, les provincials, les locals, etc., i miren de fer-se un foradet en els mitjans de comunicació per als quals només hi ha un parell o tres de «candidats-candidats», o com a màxim quatre o cinc a les ciutats més grans.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I aquí parlo o escric fent servir la primera persona del plural i la veritat és que jo no he intervingut per a res en tota aquesta feinada, que ara són altres els que porten el dia a dia. Jo ja vaig fer el meu paper i ara sóc un simple militant de base –si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra– que procura no molestar gaire als que treballen. I no, deia «si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra» i no, no vol dir res: no hi ha militants sinó tan sols alguns voluntaris que fan el que poden. Jo faig de voluntari comentarista, per dir-ho d’alguna manera, i a més una mica a les palpentes, perquè una altra de les peculiaritats d’aquest grup de gent superheterogeni és que no hem de fer gaires reunions periòdiques i ni tan sols trobades, perquè tot està dat i beneït: el Manifest i para de comptar. Bé, sí, n’hi ha un parell o tres que penquen i es barallen amb les juntes electorals, les de zona, les provincials, les locals, etc., i miren de fer-se un foradet en els mitjans de comunicació per als quals només hi ha un parell o tres de «candidats-candidats», o com a màxim quatre o cinc a les ciutats més grans.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 12 de maig del 2007
Històries dels Saumell (1): He estat a Selmella
Hem sortit amb cotxe de Barcelona per l’autopista AP-7, direcció Tarragona, hem agafat la AP-2, direcció Lleida, fins a l’eixida 11, de Vila-rodona - Santes Creus, a uns 98 km de Barcelona. Tirem cap al Pont d’Armentera (Alt Camp), que és a uns 10-12 km de l’autopista –passem per davant de Santes Creus, que si no ho coneixeu paga la pena d’aturar-s’hi ni que sigui un moment per veure-ho de prop.
En sortir del poble del Pont, que ja és el cap del “nostre” terme municipal, enfoquem el morro cap a l’eixida que duu a Querol (carretera C-37 de Valls a Igualada) i de seguida hi ha un trencall a l’esquerra que duu cap a Selmella, encara amb carretera asfaltada –estreta però correcta. Comença aquesta carretera (la TV-2141) amb la numeració de “km 6” i va descomptant els quilòmetres en sentit invers. Hem fet camí fins al Mas de la Mel (ben assenyalat, al pk 3,5), on es veu que venen “muebles y objetos de ocasión”, i un km i mig després (al costat del pk 2, o sigui, a 4 km del Pont d’Armentera) hem arribat a Cal Figueres, a l’esquerra. Cal deixar la carretera allà –continua una mica més fins a Cal Batlle, una masia deshabitada que hi ha al pk 0, i allí mor. (Si continuéssim per la TV-2141, abans d'arribar a Cal Batlle trobaríem Cal Tous, al pk 1, que era el mas dels avantpassats del conegut arquitecte igualadí Enric Tous.)
A Cal Figueres hi ha un bar, que diu que ara arreglen per fer-hi un restaurant i unes habitacions per a turisme rural (tel. 696 278 687). Els de Cal Figueres són els propietaris actuals de Selmella i del castell del mateix nom, que diu que ara volen restaurar –“la Generalitat”, ens han explicat: vés a saber.
A la dreta de Cal Figueres arrenca la pista que duu a Selmella. Encara que en diversos moments vegeu un castell “just aquí dalt”, no cerqueu vies alternatives pels voltants ni intenteu camins més dreturers: no hi ha dreceres. Si s’hi va amb 4x4 o amb un cotxe alt i poc carregat, es pot tirar per la pista esmentada a poc a poc fins ben a prop del poble. Si s’hi va a peu, però, s’hi arriba en menys d’una hora. El camí és costerut a estones. Al cap d’uns 200-300 m des de Cal Figueres hi ha un trencall a la dreta, sense cap senyal, que sembla un camí que s’obre a una bona plana, però no és el camí correcte, cal continuar recte –cap a l’esquerra– per la pista gairebé sempre argilosa, rogenca. Al cap d’un km de pista, hi ha un altre trencall a l’esquerra, aquest ben assenyalat, que mena cap a Rupit, Cal Palatí i no sé què més. Cal continuar tot dret. La pista va fent marrada, una volta ben completa pel sud i per l’oest de la serra Morena (peny de Selmella, es diu aquella part de la serralada), en el sentit dels rellotges, uns 4 km.
Cap al km 3 hi ha un altre senyal que diu que seguint el camí s’arriba a Selmella i tirant enrere es torna al Pont, però just davant d’aquest senyal arrenca a la dreta de la pista, sense cap senyalització, un camí perpendicular i més costerut però caminador que hi mena més directament, i la visió del poble i del castell, anant-hi per aquest camí, és molt més completa. Seguint la pista, en canvi, s’arriba fins al darrere del castell, pel nord-oest, i no es veu prou bé el conjunt del llogarret, tot i que si es continua encara més per la pista, un cop vist el castell per darrere, fa una volta i torna a enllaçar amb el camí que hem dit abans que arrencava perpendicular: és a dir, que la pista i el camí, al final, s’uneixen de nou, de manera que si has arribat fins prop d’allà, vagis per on vagis, no et pots pas perdre. (També arriba a aquest punt d'unió, sota el poble, el camí antic de Selmella, ara molt desdibuixat, que puja dret des del Cal Tous que hem esmentat abans. Aquest camí antic que ve de Cal Tous i, per tant, de l'actual TV-2141, és molt més curt que l'altre –fa només un quilòmetre–, però és arriscat anar per aquí perquè és un camí costerut i, com deia, amb alguns trams gairebé desapareguts.)
Selmella fa prop d'un segle que va quedar abandonada.
No hi hem estat gaire estona, allí a dalt: el temps just de travessar el poble barallant-nos amb les bardisses, recórrer el que queda dels carrerons esgarrinxant-nos amb els esbarzers, mirar casa per casa o més aviat tanca per tanca –de cases se’n veuen una dotzena, potser una dotzena i mitja, atapeïdes, totes força enrunades, però encara n’hi ha amb restes de teulada, i s’hi conserva un arc preciós que devia ser la portalada d’una casa principal–, fer un cop d’ull al castell, força gros, allargassat, i a l’esglesiola del segle XI o XII, molt malmesa –les voltes del sostre són a punt de caure: fa basarda–, i, després de recordar els pares i els avis –tot i que ells no ho van conèixer ni segurament sabien que existia ni que provenien d’allí, sé que els hauria agradat que jo els expliqués aquest vespre l’aventura–, cap a casa falta gent.
Per tornar, hem anat des del Pont d’Armentera per la C-37 cap a Querol –carretera de boscos i de planúries cobertes de roselles o de fonoll, amb força revolts; s’hi ha d’anar sense córrer gaire, però no hi trobes trànsit i és un vial ben agradable–, i després fins a Igualada (a uns 35 km del Pont d’Armentera, sempre per la C-37), passant per Jorba i recorrent la via que devien fer, potser en diverses etapes generacionals, els nostres avantpassats segles enllà a la recerca de més prosperitat, i d’Igualada a Barcelona per la A-2. En total, des del Pont fins a Barcelona via Igualada, són uns 90 km, o sigui menys que per l’altra banda, i a més “de franc” –és una manera d’expressar-se: vull dir sense pagar peatges al senyor Fornesa.
Segons Joan Coromines (Onomasticon Cataloniae), per si algú no ho havia endevinat encara, el cognom Saumell prové d’allà, de Selmella. Fins i tot els Saumells de Madrid (amb s final), que vaig conèixer ara fa gairebé trenta anys (1979-80), i també la família del compositor cubà Manuel Saumell, probablement el músic més important del segle XIX de tot el Carib, l’avi i/o el pare del qual devia arribar a l’illa cap al final del segle XVIII.
Hi ha gent pels voltants, com ara els de Cal Figueres, els amos, que ho pronuncien com si fos paraula aguda, Selmellà. Les grafies i pronúncies que hi hem trobat i sentit són també molt variades: Selmella, Selmellà, Salmella i fins i tot Saumella i Saumellà. Són varietats que ja tenia enregistrades el mestre Coromines.
Just en arribar a casa, al vespre, he recordat ben bé per casualitat –m’ho deu haver bufat a cau d’orella un angelet– que just avui mon pare feia els anys –va néixer el 12 de maig del 1918. No ho recordava perquè a casa sempre hem celebrat més els sants que els aniversaris, i a més del del pare, que el vam enterrar fa gairebé nou anys, feia qui-sap-lo el temps que ni hi pensava.
Avui, sens dubte, ha estat un dia molt especial. Com que sóc més aviat secundari, un cop escrit això avui mateix per no oblidar-ho, ara vindran els dies d’assaborir-ho, repassant aquestes notes i potser afegint-hi detalls que ara, quan escric, no m’han vingut al cap. Avui he fet un viatge iniciàtic als meus ancestres.
He portat de Selmella com a record un parell de pinyes obertes i grosses, ben boniques, d’un pi centenari, o poc li’n falta, que hi ha per allà.
(Afegitó de l'agost de 2008. Teniu més informació i altres coses relacionades amb Selmella ací.)
dijous, 10 de maig del 2007
Per què el vigilant del far?
Avui fa tres anys que vaig començar el bloc, que llavors no tenia nom ni jo tenia tampoc cap idea que allò tiraria endavant amb continuïtat. N’hi ha prou de llegir la primera nota que vaig escriure (10 maig 2004), o la sisena (17 juny 2004), per adonar-se de la inseguretat amb què m’havia ficat en aquesta història.
Però bé, per celebrar l’aniversari, potser és el moment de fer una mica d’explicació del perquè d’aquest nom, que ja us vaig dir que m’havia vingut al cap tot d’un plegat. Fins ara no ho he explicat, us remetia a un article on parlava d’altres vigilants de far i de la feina dels faroners –tema sobre el qual he escrit també després, i encara més tard s’ha publicat un altre llibre–, però no deia res sobre el nom que vaig triar per al meu bloc. Ara és el moment d’explicar-ho.
El nom, com deia, va venir-me al cap tot d’una quan el bloc ja feia temps que rutllava. De nit. Vaig perdre el son, esperant que fos l’endemà per mirar al Gúguel si ja l’havia agafat algú. Vaig estar de sort: el nom era meu... fins que un dia a algú li agradi tant que estigui disposat a registrar-lo en algun indret i llavors em digui que ja no el puc fer servir més... No sé si pot ser, això, suposo que sí, que si tens pasta i ganes d’emprenyar, ho pots fer. Bé, llavors ja pensaré alguna altra solució, o em canviaré el nom. Com que l’adreça que havia obert inicialment a Blogger no pensava canviar-la –tot i que sí que en vaig obrir llavors unes quantes més amb les combinacions més factibles de «vigilant» i «far», per fer més difícil que allò que deia abans em passés fins i tot al mateix Blogger–, si mai haig d’empescar-me un altre nom per al bloc, ja rumiaré una mica i m’encomanaré als follets de la nit. Mentrestant, anem fent.
Però l’actual agrada, sembla. Hi ha gent que m’ho ha dit: «Quin bon nom!» I jo: «No és mèrit meu, se’m va acudir sense voler.» Perquè és veritat. Aquella nit jo no rumiava cap nom per posar al bloc. Ni tan sols havia pensat que el bloc hagués de tenir cap nom. Simplement em va venir al magí tot plegat. I ja som aquí.
Penseu en un far solitari, en el paper que fa. Allà tot sol, es creu qui sap què. I el far encara fa feina. Però el vigilant què? Doncs, això, ser-hi, estar-s’hi...
Encara més: el vigilant és el mateix faroner (o sigui, el vigilant que vigila des del far) o bé és un vigilant com si diguéssim de l’FBI que vigila el far i el que fa el faroner per informar després els lectors? Si és així, qui és el vigilant? I qui és el faroner? I què té aquest far que hagi de comptar amb un faroner i un vigilant secret, que són dos sous? Més incògnites que jo encara no tinc clares.
El far. És un edifici plantat a terra ferma, però el seu món és el mar, la seva feina és sobretot ser un punt de referència per a la gent del mar... Però no sols per a la del mar, també per a la de la terra, per a les criatures suposadament racionals –els rumiantes, que diuen els castellans, no?– i irracionals que treballen o viuen ran del mar. Hi deu haver molts animalons i moltes plantes que d’alguna manera depenen dels fars i de les seves llums intermitents. No ho he estudiat, però n’estic segur: als animals i a les plantes els afecta molt la llum, els pot capgirar la vida.
Espero que la llum del meu far sigui beneficiosa, o almenys espero que no sigui perniciosa. Espero que les dones i els homes, els animals i les plantes, els racionals i irracionals que treballen o viuen a la mar o ran del mar a prop del meu far, no prenguin mal. Si més no, que la llum del far no els faci malbé la vista. Que la menystinguin, si volen, que no la facin servir. Però que no em demanin que l’apagui. Perquè encara que a la majoria de la gent racional i irracional de la mar i de ran del mar els pogués molestar la llum d’aquest far –cosa que no sé, només sé que n’hi ha que de tant en tant em diuen que ho deixi córrer, que perpetro contaminació lumínica... o més aviat que escampo foscúria–, han de pensar en l’altra gent racional que no es molesten i sobretot en la gent irracional, els meus preferits, animals i plantes i fins i tot minerals, que depenen de la llum del far. O que no en depenen, perquè no crec, de debò, que ningú, ni tan sols cap pedrota, depengui d’aquest pobre far, però que se’l miren amb certa estimació... potser amb compassió? Bé, no és que ningú digui tampoc que haig d’apagar el far, perquè no crec que hi hagi ningú tan curt per no adonar-se que n’hi ha prou amb no mirar per no veure, però a vegades em passa això, que tinc paranoies.
N’hi ha que es miren el far de tant en tant i que són amics i amigues, bons amics i bones amigues. Però la majoria dels que se’l miren, que també són amigues i amics –si volen ser-ho, o considerar-se’n–, no els conec personalment. N’hi ha que m’escriuen a vegades, suposo que entendrits de compassió –això em penso que ja ho he dit, avui em repeteixo molt, em passa quan estic tou– per la soledat del vigilant, i n’hi ha que no m’escriuen però que adrecen l’esguard cap al far cada dia, o almenys un cop cada tres o quatre dies. I els sento, sento aquests esguards. (I a més, deixant de banda la poesia, els compta Gúguel Analytics, de renom Guà.)
El món s’ha fet xicotet. L’ajudant del faroner, en Guà, diu que hi ha gent de més de 40 països que miren aquest far modest: tot Amèrica, tot Europa Occidental, el Sud-est asiàtic, Austràlia, Nova Zelanda... Qui són? Ni idea. Que s’hagin posat en contacte algun cop amb el faroner potser n’hi ha cent, màxim cent cinquanta –del total, eh?, no d’aquests països. La resta, qui-sap-lo. Com és lògic, ja sé que molts dels que miren el far des d’ultramar no són persones humanes, sinó robots a la caça d’adreces per fer llistes de víctimes dels seus espams. Però els robots són com les pedres, també deuen tenir la seva animeta mineral i ja em va bé que em visitin. Al darrere dels robots, sempre hi ha algú, el qui els ha creats.
I em costa molt escriure? Doncs, no gaire. Encara em passa sovint que em ve al cap una idea, una idea que em fa l’efecte que he tingut de sempre, i penso: això no ho has explicat!, i llavors m’enganyo pensant que és important que ho expliqui perquè forma part integral del meu sistema de pensament, perquè precisa en un punt bàsic tal qüestió de la qual ja vaig parlar però sense prou detall. I fins que no ho escric i no ho penjo al bloc, pateixo pensant que algú pot haver-me jutjat precipitadament per culpa meva, per no haver-li donat totes les dades per completar el puzle. I això, la veritat, em passa sovint: força notes d’aquest bloc han sorgit així, i encara ara em passa, tres anys després d’haver començat a escriure. Encara em passa que tinc coses al pap que he d’explicar, que són fruit d’aquesta compulsivitat irrefrenable.
I penso: què faria sense el bloc, sense els contes i relats que penjo de tant en tant en altres indrets, sense els retalls de premsa que arreplego per reproduir-los a InfoReflex.Cat perquè no es perdin per sempre més al ciberespai –o més ben dit, per no perdre’ls jo–? I responc: tot seria molt diferent, tot ha canviat.
I, per acabar, sobre què escric? Sobre qualsevol cosa que em vingui al cap. Tinc pocs tabús, tot i que procuro no barrejar aquí gaires coses de la meva vida familiar, perquè això no és un bloc familiar, sinó personal, estrictament intransferible en els seus continguts a cap altra persona de casa meva –i no diguem d’altres àmbits. Una altra regla és que quan escric sobre qüestions d’interès públic, normalment no repeteixo el que han dit altres –o si m’agrada especialment el que ha dit algú, potser ho reprodueixo entre cometes, i ja no cal que m’esforci per dir jo el mateix d’una altra manera–, perquè el que m’interessa més és tocar els temes que no toquen altres o tocar-los des d’una perspectiva diferent de la dels altres. I això no perquè m’ho proposi com a manifestació del meu esperit de contradicció, que també el tinc, sinó per economia, perquè si ja han dit altres el que jo penso, per què repetir-ho? O sigui, que de vegades hi ha buits en aquest bloc perquè hi ha dies que estic d’acord amb el corrent general de les coses que passen (!) –açò no sé si és veritat o és més aviat una raó teòrica que m’he empescat ara–, i llavors no em sento obligat a dir res, o no se m’acut res d’original per dir. O també pot ser –crec que és més això que l’altra raó– que aquells dies tingui molta feina i/o no me’n surti a acabar d’escriure res amb cara i ulls.
I de moment, això és tot. En qualsevol cas, ja sabeu que tot plegat són raons a posteriori. Ja coneixeu els motius pels quals no... escric.
(Sobre el meu col·lega italià Il Guardiano del Faro, vegeu això.)
dimarts, 8 de maig del 2007
Segon diari de campanya (I): precampanyes il·legals
(És el segon diari perquè ja en vam fer un a les eleccions anteriors. En realitat és el tercer, perquè n’hi va haver un de primer que va sortir en forma de llibre amb aquest mateix títol, Diari de campanya. Però al bloc és el segon. O sigui que «Segon diari de campanya».)
I doncs, tornem-hi que no ha estat res. Nosaltres –corporativament– no estem de campanya, perquè complirem escrupolosament la llei i no parlarem en l’espai públic –aquí sí: això és el meu bloc, el mantinc jo i el llegeixen els meus amics, i jo puc fer el que vulgui a casa meva– dels nostres candidats ni de les nostres propostes fins quinze dies abans de les eleccions municipals.
I ja que hi som, per a la majoria dels mitjans de comunicació i també per a algunes instàncies oficials, sembla que hi ha tres, quatre, cinc o màxim sis candidats a ser alcaldes, i la resta no compta. Potser abans de començar caldria posar el comptador a zero, no? Però no, això és una ingenuïtat, els partits que manen, els que ja «han arribat» allà on volien, estan molt interessats que no hi hagi altres partits, perquè ells ja s’entenen i un altre partit a l’ajuntament respectiu seria un lio, perquè caldria explicar els tripijocs a gent nova. Sobretot els molesten els nous si és un partit que un dia els pot donar un bon ensurt a tots, perquè és el partit de la gent descontenta… tot i que la majoria de la gent descontenta encara no ho sàpiguen i es pensin, els qui només n'han sentit a parlar d'esquitllada, que és «un partit més».
La primera idea que se m’acut és que no és gens fàcil fer un diari de campanya en unes eleccions municipals. Perquè... de què parles? De l’Hospitalet? De Badalona? De Santa Coloma? De Tarragona? De Sabadell? Del barri del Carmel de Barcelona? De Ciutat Vella? De... Pedralbes? En fi, potser nosaltres ho tenim més a l’abast, perquè la nostra campanya té un sol punt que serveix per a tot arreu: el Manifest d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. Un manifest ja clàssic, tradicional, aprovat en assemblea. I no cal tocar-lo, crec: servirà, si la cosa continua, per a molt temps. I si algú de nosaltres surt elegit, el Manifest serà conegut, perquè és l’únic punt del qual parlarem si som escollits, hi hagi les urgències que hi hagi allà on sigui. De fet, només llegirem el Manifest i prou. Per a les urgències ja hi ha altra gent.
He fet un poema absurd, perquè m’han dit que de vegades és una cosa que queda bé com a obertura d’un diari, en encetar la primera plana:
Tot són problemes mediàtics,
institucionals i burocràtics,
per a les candidatures petites!
Tot està blindat, maleïdes
(Primer diari de campanya)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)
I doncs, tornem-hi que no ha estat res. Nosaltres –corporativament– no estem de campanya, perquè complirem escrupolosament la llei i no parlarem en l’espai públic –aquí sí: això és el meu bloc, el mantinc jo i el llegeixen els meus amics, i jo puc fer el que vulgui a casa meva– dels nostres candidats ni de les nostres propostes fins quinze dies abans de les eleccions municipals.
I ja que hi som, per a la majoria dels mitjans de comunicació i també per a algunes instàncies oficials, sembla que hi ha tres, quatre, cinc o màxim sis candidats a ser alcaldes, i la resta no compta. Potser abans de començar caldria posar el comptador a zero, no? Però no, això és una ingenuïtat, els partits que manen, els que ja «han arribat» allà on volien, estan molt interessats que no hi hagi altres partits, perquè ells ja s’entenen i un altre partit a l’ajuntament respectiu seria un lio, perquè caldria explicar els tripijocs a gent nova. Sobretot els molesten els nous si és un partit que un dia els pot donar un bon ensurt a tots, perquè és el partit de la gent descontenta… tot i que la majoria de la gent descontenta encara no ho sàpiguen i es pensin, els qui només n'han sentit a parlar d'esquitllada, que és «un partit més».
La primera idea que se m’acut és que no és gens fàcil fer un diari de campanya en unes eleccions municipals. Perquè... de què parles? De l’Hospitalet? De Badalona? De Santa Coloma? De Tarragona? De Sabadell? Del barri del Carmel de Barcelona? De Ciutat Vella? De... Pedralbes? En fi, potser nosaltres ho tenim més a l’abast, perquè la nostra campanya té un sol punt que serveix per a tot arreu: el Manifest d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. Un manifest ja clàssic, tradicional, aprovat en assemblea. I no cal tocar-lo, crec: servirà, si la cosa continua, per a molt temps. I si algú de nosaltres surt elegit, el Manifest serà conegut, perquè és l’únic punt del qual parlarem si som escollits, hi hagi les urgències que hi hagi allà on sigui. De fet, només llegirem el Manifest i prou. Per a les urgències ja hi ha altra gent.
He fet un poema absurd, perquè m’han dit que de vegades és una cosa que queda bé com a obertura d’un diari, en encetar la primera plana:
Tot són problemes mediàtics,
institucionals i burocràtics,
per a les candidatures petites!
Tot està blindat, maleïdes
autoritats!
(Primer diari de campanya)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)
dissabte, 5 de maig del 2007
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
(No sabia si posar això sota el títol de «qüestions de llengua», que segurament li escauria més perquè de fet és una qüestió de llengua, però com que feia temps que no afegia res a la sèrie del metro, doncs, mira, ho he situat aquí.)
De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...
Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»
(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)
Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.
En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.
(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)
De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...
Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»
(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)
Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.
En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.
(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)
dijous, 3 de maig del 2007
Fenomen mediàtic
Fenomen mediàtic curiós. Avui tots els diaris espanyols seriosos –almenys els que es venen a Barcelona, o sigui, La Vanguardia, El Periódico, El País– obren (*) amb una portada dedicada a una folklòrica a la qual es veu que Hisenda ha enxampat en una cosa lletja. En canvi, els diaris populars –els gratuïts 20 Minutos, Metro, ADN, Qué– no tenen aquesta notícia a la portada.
Constato: 1) Hi ha circuits diferents, reservats, per a segons quines notícies que es consideren delicades. És el que se’n diu «informació privilegiada», a la qual no té accés tothom. Els diaris gratuïts deuen estar ben contents. 2) Els diaris seriosos no tenen inconvenient a fer portades cridaneres si amb això poden treure avantatges respecte als gratuïts, ni que sigui un dia (avui als quioscos la gent s'emportava la premsa de pagament com si fossin caramels).
(*) Afegitó del dia 4: Ja que hi som, en el cas del verb «obrir» tenim una qüestió de llengua. No és sols del món de la premsa, sinó que també es fa servir en la TV i la ràdio: «el telenotícies ha tornat a obrir amb una notícia de Madrid», «avui aquest informatiu dels oients obre amb la notícia del triomf de Pere Berenguera en el campionat europeu de llançament d'albergínies». És un ús d’«obrir» intransitiu (sense complement directe), em sembla que exclusiu del gremi periodístic (tot i que la gent cada cop més se’l va fent seu) i amb un significat diferent del que té en la frase que podria penjar un botiguer a la persiana del colmado: «Demà obrim a les 8». És un significat que no surt (encara) als diccionaris, i que es podria definir més o menys així: «presentar a la portada, mostrar a la capçalera».
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)
Constato: 1) Hi ha circuits diferents, reservats, per a segons quines notícies que es consideren delicades. És el que se’n diu «informació privilegiada», a la qual no té accés tothom. Els diaris gratuïts deuen estar ben contents. 2) Els diaris seriosos no tenen inconvenient a fer portades cridaneres si amb això poden treure avantatges respecte als gratuïts, ni que sigui un dia (avui als quioscos la gent s'emportava la premsa de pagament com si fossin caramels).
(*) Afegitó del dia 4: Ja que hi som, en el cas del verb «obrir» tenim una qüestió de llengua. No és sols del món de la premsa, sinó que també es fa servir en la TV i la ràdio: «el telenotícies ha tornat a obrir amb una notícia de Madrid», «avui aquest informatiu dels oients obre amb la notícia del triomf de Pere Berenguera en el campionat europeu de llançament d'albergínies». És un ús d’«obrir» intransitiu (sense complement directe), em sembla que exclusiu del gremi periodístic (tot i que la gent cada cop més se’l va fent seu) i amb un significat diferent del que té en la frase que podria penjar un botiguer a la persiana del colmado: «Demà obrim a les 8». És un significat que no surt (encara) als diccionaris, i que es podria definir més o menys així: «presentar a la portada, mostrar a la capçalera».
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)