Troballes etimològiques (1): El metre i el metro

Copio:

«Quan l’any 1791 es creà a França el sistema mètric decimal, es donà a la unitat bàsica el nom de metre, prenent el nom del mot grec métron que significa ‘mida, mesura’. Però des del segle XIII o abans, metro era en català una mesura que es feia servir per al vi, mot derivat igualment del grec métron, com la mesura estàndard del sistema actual. I així es parlava de «tants de metros de vi» com avui es diria «tants de litres». Aqueixa mesura fa segles que caigué en desuetud, i quan sortí la nova amb el mateix nom, quasi ningú sabia res de l’existència de l’antiga, que, amb tot, es troba perfectament documentada.

»Un mot grec semblant a métron és méter, en genitiu metrós, ‘mare’, germà del llatí máter, i en mots composts, en diversos idiomes –entre els quals el castellà, el francès, l’anglès i el nostre–, vengué a coincidir formalment amb metro. Em sembla que el més conegut de tots aquests composts és metròpoli, format amb pólis, ‘ciutat’. Pròpiament significa ‘ciutat mare’, i s’aplica a la ciutat principal d’un país o contrada i, en termes eclesiàstics, a aquella on hi ha una seu arxiepiscopal, és a dir, on resideix un arquebisbe, anomenat metropolità, que té sota la seva jurisdicció alguns bisbats.

»Quan dins els segles XIX i XX es construïren dins moltes de les principals ciutats del món els ferrocarrils subterranis que les travessaven en diverses direccions, començaren a dir-los ferrocarrils metropolitans, però com que aquest nom era massa llarg per usar-lo amb comoditat amb la freqüència que havien de fer-ho milions d’usuaris, aviat li digueren metropolità, i puix que encara no resultava pràctic aquest mot tan llarg, el reduïren a metro, i així segueix dient-se en moltes llengües.»


Fragment adaptat del capítol «El metre, el metro i la metròpoli», pres del llibre Prenint el demble a les paraules, d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 127)

Racisme (programat?) al Metro de Barcelona

Missatge enviat fa uns dies a SOS Racisme:

Barcelona, 4 setembre 2014

Bon dia,

Avui mateix, a Barcelona, exactament a 1/4 de 12 del migdia (11.15 h) en un comboi articulat (n. cotxe 5124) de la línia 3 (Fondo - Zona Universitària), en direcció a Zona Universitària, entre les estacions de Lesseps i Fontana, ha passat el següent:

Dos empleats de TMB recorrien el comboi amb rapidesa i demanaven els títols de transport a la gent. Jo els observava des de feia estona com venien de la cua del comboi. Només comprovaven targetes i circulaven amb força celeritat, sense aturar-se amb ningú.

Davant meu hi havia un home de mitjana edat (entre 40 i 50 anys, calculo) vestit d’una manera “diferent” de l’occidental i amb aspecte de ser d’algun altre país, no precisament del primer món. L’home anava vestit de manera correcta, simplement diferent (una mena de davantal des del coll fins als genolls, roba molt senzilla, era evident que no es tractava d’una persona amb recursos econòmics), i potser visitava el nostre país o ja hi vivia i hi treballava des de feia temps.

Doncs bé, a aquest home, després de demanar-li el títol de transport i comprovar que era correcte, el revisor li ha exigit tot seguit documentació. L’home s’ha mostrat sorprès per aquella petició, però ha reaccionat de manera calmada i els ha dit, en un espanyol dificultós (progressivament més dificultós, pels nervis, davant les insistències contínues de l’empleat), que no la portava al damunt i que no entenia el perquè d’aquell requeriment, si havia mostrat el títol de transport i era correcte. En aquell moment he intervingut jo, que estava al davant mateix d’on es produïa aquell fet indubtablement racista. També en aquell mateix moment s’ha acostat la segona persona que revisava els títols de transport (ara no recordo si aquesta segona persona era un home o una dona) i ha aparegut també un membre del cos de seguretat (privat?) de Metro de Barcelona. Entre els tres han envoltat aquell pobre senyor, que es mostrava entre perplex i espantat, però en cap cas violent ni cridaner.

La meva intervenció (dirigint-me a l’empleat del metro, el primer que li havia demanat documentació):

—Escolti, aquest senyor no els ha ensenyat la targeta de transport i era correcta?
—Sí. Pero en primer lugar eso a usted no le incumbe, y en segundo lugar nosotros podemos pedir documentación a quien nos parezca.
—Doncs això és racisme!

M’he enretirat una mica i he començat a prendre notes: l’hora, l’estació on érem, etc.

A l’estació següent (Diagonal), els dos empleats amb l’agent de seguretat han obligat la víctima a baixar del metro just abans que es tanquessin les portes. No he estat capaç de reaccionar.

Però vull deixar constància d’aquest succés, perquè és molt possible que es produeixi de manera recurrent i em sembla que cal denunciar-ho amb tots els detalls, com he intentat fer jo en aquest missatge, que autoritzo a enviar a les persones i institucions que vostès considerin convenient.

Poso còpia a Amnistia Internacional Catalunya i al Síndic de Greuges.

Cordialment,

[Nom i cognoms]
[DNI]
[Adreça, etc.]

No crec que hagi de fer comentaris sobre el text reproduït. Només calia esperar que les entitats a què em vaig adreçar fessin la seva feina. No sé si s’hi han posat. No m’han dit res.

Jo ja he fet fins aquí, em penso, el que he pogut.

(La foto està presa de Xarxa.net)

Històries del metro (10): «No fumis»

«No fumis als vestíbuls. No fumis a les andanes. No fumis als trens. Al metro està prohibit fumar. Civisme al metro, si us plau.» I prou. Només ho diuen en català, com si fóssim un país normal. Però llavors penses: per què aquest avís el diuen només en català i els altres, tots, són com a mínim en català i castellà, i de vegades en més idiomes? Potser és que els castellans sí que poden fumar? Potser –agafeu-vos fort– algú ha pensat que era una bona idea fer servir només el català si es tractava de prohibir, perquè així es feia més odiós el català?

Exagero, ja ho sé. Però a vegades convé exagerar, per fer veure que determinades estratègies lingüístiques són una mica difícils d’entendre. En el cas que ens ocupa, jo crec que l’estratègia hauria de ser la contrària: dir en un munt d’idiomes que no es pot fumar, perquè tothom sàpiga que no es pot fumar i ningú no et vingui després amb l’excusa que no ho havia entès, i, en canvi, quan es parli de drets i no de prohibicions o quan es doni informació interessant per a l’usuari, llavors dir-la només en català. Així és com s’afavoriria el progrés social del català i el seu prestigi, perquè la gent veuria que hi ha un avantatge real en el fet de saber la llengua del país.

Ara, caldria demanar-se si hi ha ningú dels que manen que tingui aquesta mena d’idees tan estranyes: afavorir el progrés social i el prestigi de la llengua, quins acudits!

Històries del metro (9): El xiulet

Una altra cosa que passa amb l’obertura i el tancament de portes és que en els trens antics el famós «xiulet» no se sent. Dic «xiulet» perquè és el que diuen ells: «No entreu ni sortiu del vagó després que soni el xiulet.» I de xiulet no n’hi ha enlloc: ni ha un soroll com de timbre o de botzina, però res de cap xiulet. Això deu ser de quan el senyor Primo de Rivera va inaugurar el metro l’any 1924, que feien anar els xiulets.

Doncs bé, com deia, el cas és que en els combois més vells no se sent ni xiulet ni timbre ni botzina ni toc ni clàxon ni dring ni campaneig ni repic ni nyigo-nyigo ni orgue de gats. No se sent res. O si se sent, és un so molt llunyà que de cap manera no interpretes que tingui res a veure amb tu. Llavors, has de confiar que la persona que condueix aquell trasto estarà a l’aguait de si puja o no puja alguna persona abans de tancar portes. Però aquesta esperança és bastant inútil, perquè ja hem dit que comencen a fer sonar allò que no sona quan la gent ni tan sols ha acabat de baixar del tren: sovint, només d’obrir portes ja toquen la flauta. I l’andana, plena com un ou de gent que vol pujar-hi.

Avui un trio de japonesos que entraven tan tranquils al metro els ha enxampat la dalla a mitja entrada, i pobrets, han quedat dos a dins i una a fora. A més, de mala manera, perquè la porta els ha colpejat. La pobra que ha quedat a l’andana quasi enceta el plor, pensant que es perdia per sempre més en aquesta ciutat desconeguda. Pobreta. Sort que en aquest cas la conductora del metro –era una dona, sí, una dona atenta–, després d’uns segons interminables d’angoixa, se n’ha adonat i ha tornat a obrir portes perquè es pogués reunificar el petit grup. Imagineu-vos que contents han quedat els japonesos, després de l’ensurt. Segur que al Japó... No. Ja volia generalitzar. Res de segur, no sé res del Japó. Potser la conductora havia après aquesta sensibilitat de la cultura japonesa, en un curset que va fer abans d’entrar a formar part del cos de tranviaires o com se’n diguin (no crec que se’n diguin metraires, oi?). No sabem res de la gent i fotem unes teories tan injustes, de vegades...

Per cert, ahir vaig llegir la notícia que el metro de Barcelona estrenava uns trens nous d’una nova sèrie... que fa mig any o més que es van estrenar, pel cap baix, i ja hi ha alguna línia –la 5, posant per cas– que els ha incorporat plenament, i fins i tot la línia 3, que era la que esmentaven a la notícia, ja fa setmanes que n’havia introduït unes quantes unitats. No sé la procedència de la informació: pot ser que sigui una nota de premsa de TMB, feta amb mig any de retard? Tot pot ser, sí, tot és possible. També pot ser que la nota de premsa arribés als diaris fa mig any i ara algú, fent dissabte a la redacció de cara a les vacances d’estiu, l’hagi trobada al fons del calaix i hagi dit: «Mira, tu, aquí a Barcelona hi ha una cosa que es diu metro i es veu que han estrenat unes noves màquines, i no n’hem dit res. Ho expliquem? –Sí, vinga, posem-ho, que tenim espai.» O sia, si algú un dia escriu la història del metro de Barcelona a partir del que en diuen els diaris, quedarà ben lluit, almenys pel que fa a la datació de cada esdeveniment.

(Afegitó del 24 de juliol. Ja ho he comprovat: la notícia sobre els «nous» trens l’ha difosa TMB el 12 de juliol del 2007! Potser els responsables de fer notes de premsa no viatgen en metro, potser feien any sabàtic, potser eren de vacances, o malalts, o...)

Històries del metro (8): Estrelles al metro

Ahir vaig trobar al metro un actor de cine conegut: Daniel Brühl (Good Bye Lenin!, Ladies in Lavender, Salvador...). Anava amb dos amics, un noi i una noia, xerrant tot tranquil i aparentment aliè a l’expectació que causava entre alguns, pocs, copassatgers. Un noi senzill a qui ni se li passava pel cap que algú com jo pogués estar mirant-se’l de reüll per assegurar-me que era ell. L’era, sens dubte. El que sorprèn més és això, que sent com és una jove celebritat –tot i que no m’agrada gaire com a actor– no estigui pendent de l’enrenou, discret, que aixeca. Va pujar al metro a l’estació de Vallcarca –la meva parada de la línia 3– i anava cap al centre. Una mica espatllut, no tant com jo, i amb aquell aire ingenu i despreocupat que suposo que és el que l’ha fet cridar l’atenció a diversos directors de cinema fins a convertir-lo en una estrella.

És curiós, trobar-te aquesta mena de gent al metro. Davant meu, sens dubte, guanyen punts.

Som hipòcrites?

Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.

A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.

En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»

Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.

Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (5): Com falla el metro

Ara que ja fa uns quants mesos que agafo el metro cada dia, ho puc dir: el metro falla molt. Molt. MOLT. De vegades són fallades de poca importància, com ara un retard de 5-6 minuts. Però si aquest retard és en hora punta... llavors esdevé un problema greu. Aquests retards provoquen el caos, perquè el metro, en hores punta i en determinats trajectes –els del centre de Barcelona– van plens com un ou: hi ha determinats trams de determinades línies en determinades hores del dia que el metro va al límit de la capacitat. I llavors, si en cinc o sis minuts en comptes de passar tres combois –fins a 800 persones cada tren– en passa només un, senzillament no es pot absorbir el nombre de gent que s’acumula a l’estació. Llavors, si tens pressa i sort, potser t’hi fiques com pots. Si no tens prou pressa ni prou sort, pots perdre ben bé un quart o mitja hora fins que la situació torna a la normalitat i pots agafar un tren amb una certa dignitat. Això de fer de persona digna només ho he experimentat una vegada: la resta de cops que m’ha passat tenia pressa i m’he portat indignament: m’hi he ficat com he pogut, si no en el primer tren, en el segon que ha passat o en el tercer. En fi, aquestes fallades suposadament menors de cinc minuts de retard en hores punta, passen molt sovint. MOLT.

Però després hi ha les fallades majors, i deunidó les que s’hi produeixen: línies aturades, trams interromputs, avaries tècniques, portes que no s’obren, escales mecàniques que no funcionen, màquines marcadores de targetes que es fan malbé, escales d’obra –no les mecàniques, no: les normals– que decideixen arreglar tot d’un plegat un dilluns a les 8 del matí i que impedeixen l’accés a l’andana (6 de novembre, Sagrada Família)...

Com deia abans, crec que el metro de Barcelona es troba al límit de capacitat i la gent que hi treballa no donen l’abast. I llavors, el més petit entrebanc esdevé un desori de ca l’ample. Calen més trens, més estacions i, sobretot, una organització més racional dels serveis públics terrestres per alleugerir la pressió que pateix el metro. En continuarem parlant.

Històries del metro (4): No hi pugeu després de sentir el senyal

Aquesta és més vella que anar a peu, però ara em ve de gust recordar-la, perquè tot i que he vist de vegades que hi ha gent que se n’ha queixat als diaris, les coses continuen igual. El 90% de les vegades que sona el senyal de tancament de portes del metro, el conductor, que és qui l’activa, sap perfectament que la gent que s’esperava a l’andana no ha acabat de pujar al tren. I tanmateix, fa sonar el senyal perquè la gent s’afanyi. I és veritat, quan sents el senyal, t’hi afanyes. Però resulta que en totes les portes del metro hi diu clarament que «no (hi) pugeu després de sentir el senyal» («el xiulet», diu textualment, i fa pensar en els caps d’estació de l’antiguitat, amb la bandera, el barret, el fanal i, efectivament, el xiulet). I doncs? Ens conviden a desobeir. Caldria inventar un altre senyal per fer que la gent s’afanyi, o bé canviar el missatge d’avís... o bé anar una mica més tranquils per la vida i deixar que la gent que hi ha a l’andana pugi tranquil·lament als vagons, que ja n’hi ha prou de presses per tot arreu i en totes les circumstàncies. Crec que valdria la pena rumiar-hi.

Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»

«Per la seva seguretat, està totalment prohibit baixar a la zona de vies.» Des de fa un temps, se sent aquest avís per la megafonia del metro. I jo no l’entenc. Hi ha algú que baixi a la zona de vies sense saber que allà no és gens segur estar-s’hi? Hi ha gent que passi d’una andana a l’altra per les vies sense ser conscient que s’hi juga el coll? No, els que baixen a la via ho fan justament per això, pel risc que comporta. I, per tant, els és igual el que digui la megafonia del metro. Llavors, per què els del metro ens diuen que la prohibició la fan «per la nostra seguretat»? Hi ha un motiu: és políticament incorrecte prohibir una cosa sense explicar amablement al presumpte transgressor que la prohibició es fa pel seu bé. Però hi ha casos –i aquest n’és un– que aquesta mena de protocols del fet políticament correcte són un insult a la intel·ligència.

De tota manera, no em sembla malament la prohibició. Jo discrepo en la forma, que caldria que fos taxativa i sense apel·lar a «la nostra seguretat». Potser seria més efectiu una cosa com: «Qui baixi a la zona de vies rebrà una multa de 3.000 euros.» O una altra quantitat que superi de bon tros les apostes que corren per baixar a la via.


(Afegitó del 30 de gener del 2007. Aquest matí he sentit per primera vegada la nova versió de l'avís: «Està totalment prohibit baixar a les vies.» Suposo que la modificació no s'ha fet amb motiu de la nota aquesta del vigilant del far: era de sentit comú i fins i tot als llocs més increïbles hi sol haver gent amb seny, gent amb prou empenta per comentar les seves perplexitats als de més amunt i gent de més amunt que se'ls escolta. El darrer pas és el més difícil... i la dificultat aquesta és el factor que descoratja tants colps la gent amb seny que ha de fer els passos previs.)

Històries del metro (2): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.

Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins

Em crida l’atenció com a les escales mecàniques del metro la majoria de vegades els usuaris deixen lliure la part esquerra, perquè hi puguin circular els que tenen més pressa. Pot passar que un dia a algú li vingui de tres o cinc segons alguna cosa importantíssima que ha de fer? La veritat és que no entenc que es compleixi aquesta norma també quan l’estació, en hores punta, un cop que baixa la gent del tren, queda plena com un ou. En aquests casos, caldria dir als usuaris que ocupessin tota l’escala mecànica, perquè llavors hauria de ser prioritari que l’estació es buidés de seguida. I em crida l’atenció que no es faci així de manera espontània. Però la majoria de la gent no gosa eixir de la línia marcada. Molta gent està disposada a creure qui sigui per tal de no ser esbroncada o trobada en falta públicament. Deuen ser restes del nacionalcatolicisme, el fet d’haver après la religió com una obligació servil. Només algunes persones grans i alguns estrangers de països on no deuen seguir aquests costums disciplinats –o a on potser han arribat a l’estadi superior de considerar prioritari el desallotjament de l’estació– gosen aturar-se a la banda esquerra de l’escala. M’admira aquesta disciplina dels barcelonins, però no la comparteixo. Crec que ens ho hauríem de fer mirar. Sé que és molt difícil fer marxa enrera en un punt en què s’ha arribat a un cert grau de civilitat col·lectiva, perquè llavors podria ser que la gent relativitzés qualsevol altra norma social.

També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.

(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)

Els accidents existeixen

Crec que ja ho vaig dir un dia, i no fa gaire, però ara no ho sé trobar. Sóc dels que pensen que no es pot preveure tot. En el cas de l’accident del metro de València potser sí que es podia preveure... però cal no oblidar que la línia 1 del metro de la vuitena meravella urbanística, del sursum corda del disseny, de la nata, del súmmum, de la repera, del trumfo, de l’amo del ball, de la ciutat olímpica i espaterrant que tira de tos..., de Barcelona, vaja, es troba en les mateixes condicions tècniques que la línia 1 del metro de València. És a dir, que en cas de saltar-se els límits de velocitat, el metro només quedaria frenat automàticament en determinats punts de la línia, no al llarg de tot el recorregut. De manera que també a Barcelona es podria produir un accident similar, un mal dia, si les circumstàncies, si el conductor...

Cal anar al fons de l’assumpte, cal demanar les responsabilitats que hi pugui haver al darrere de les diverses negligències pel que fa a manteniment de la línia, horaris inhumans dels treballadors, inversions necessàries que no s’han fet, millores tècniques que es consideraven «massa cares» –i per les indemnitzacions que diu que donaran a les famílies de les víctimes, 60.000 euros, sí que és veritat que ixen més barats els morts que les inversions que caldria fer a la línia, que pugen a uns quants centenars de milions d’euros. Però, un cop fet tot això, cal tenir en compte que igualment hi ha accidents. No va ser a Suïssa, el país de la perfecció, on hi va haver aquell desastre d’un funicular nou de trinca on van morir un munt de persones en un túnel? I aquell altre d’un telefèric?

És cert, hi ha accidents que, vistos a posteriori, dius: si aquí hi hagués hagut tal mecanisme que ara és cosa ordinària, això no hauria passat. D’acord. Per això en el cas aquest de València cal anar fins al final i no conformar-se amb l’expedient tan fàcil de carregar els morts... a un dels morts.

Però hi torno, filosòfic, els accidents són imprevisibles. No som màquines, justament, som fal·libles, tot el que depèn de decisions humanes pot fallar. I tot allò que porten a terme les màquines, encara sort que falla. Perquè tot no es pot preveure, tot no es pot programar, és impossible.

Davant els accidents, com davant les catàstrofes naturals o les accions terroristes o bèl·liques, no sempre és lògic demanar responsabilitats a qui t’ha de defensar, per falta de previsió. Hi ha moltes coses que són imprevisibles. Preveure-ho tot és impossible i preveure-ho quasi tot seria molt car, tan car que quan els governs diuen que faran tal inversió que els experts recomanen, molt sovint tots protestem i diem que hi ha altres prioritats.

Demanar desgreuges com a compensació pel mal que s’ha patit està bé, però és que de vegades sembla que es demanin responsabilitats com a venjança, més que cap altra cosa. I això em sembla absurd.

Hi ha hagut un accident gravíssim a València, sembla que el “culpable” principal ha mort i ara tothom vol anar més amunt a veure què pesca. No em sembla bé, francament. Ho trobo inútil i perjudicial, en general, per a la convivència ciutadana. I al capdavall és frustrant, perquè la gent que hauria de dimitir de debò no dimiteix mai. Quan hi ha un procés de dimissions, i mira que n'hi ha pocs, sempre es frenen per baix dels responsables principals.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Recordar els difunts

Un dia de silenci pels morts, ferits, familiars i amics de l'accident del metro de València.

Ahir a València

Ahir vaig marxar del despatx al migdia sense saber res del desastre de València, vaig dinar sense sentir-ne cap notícia, vaig tornar al despatx i em vaig embrancar a contestar alguns correus que m'havien arribat durant l'absència –alguns missatges eren de gent del País Valencià, però igualment els havien escrit abans de conèixer la notícia– i no va ser fins que vaig arribar als últims missatges que vaig saber el que havia passat. Llavors vaig anar al Firefox i de seguida em vaig trobar amb les portades dels diaris. És curiós com canvia la vida amb informació i sense. Jo feia acudits i explicava facècies intranscendents i, de sobte, la tragèdia. Una tragèdia que ja existia, que ja havia passat, però fins que no en saps res continues jugant.

Immediatament, és clar, vaig enviar diversos missatges personals i col·lectius als meus amics de València ciutat i d'altres contrades del país. També a alguns dels corresponsals als quals havia enviat feia pocs minuts aquells altres missatges festius, fent-los entendre –potser no calia, era obvi, però de vegades convé dir les coses òbvies– que em disculpessin per haver escrit els acudits precedents.

Em sap molt de greu per tots els amics i amigues valencians, de l'Horta i de tota la resta del país. Em solidaritzo de tot cor amb el vostre dol.

(Avui és la diada nacional dels Estats Units. També és un bon dia per solidaritzar-nos amb les víctimes causades per les dues guerres que ha encetat aquest país a l'Iraq, i amb els estatunidencs que han d'empassar-se cada dia el que fan els seus governants irresponsables i que, tanmateix, no deixen d'estimar-se el seu país i fan ben fet, no cal dir-ho.)