Per què no escric

No escric per fer-me conèixer, no escric perquè em pensi que ho faig molt bé, no escric perquè vulgui fer-me famós ni per triomfar, no escric per encetar diàlegs –ni aquí ni al Twitter–, no escric perquè em facin comentaris –i per això no hi tinc activada l’opció de fer-ne, tot i que hi ha gent que m’escriu, i jo ben content, m’agraden els comentaris que queden en la intimitat i miro de contestar-los tots, i de vegades fins i tot demano permís als remitents per reproduir-los–, no escric perquè em considerin més bé, no escric perquè vulgui que em llegeixi molta gent, no escric perquè parlin de mi, no escric per enriquir els altres ni per compartir sentiments, no escric per generositat, no escric per fatxenderia, no escric per humilitat, no escric per guanyar diners, no escric per passar a la història... no escric per res de tot això.

Escric, primer, perquè tot sovint em ve de gust fer-ho, segon perquè de vegades ho necessito per esbravar-me i tercer perquè em penso que convé –el fet d’esbravar-me d’aquesta manera– als que m’envolten. (Si no escrivís, potser esclataria. I si esclates, a més de fer-te mal tu, esquitxes.)

(Qüestió de llengua: si no vols explicar els motius pels quals escrius, sinó que vols refutar motius que la gent podria pensar que et fan escriure però que en realitat no són els que et fan escriure, no hi ha cap manera de titular-ho que no sigui equívoca. La gent que llegeixi aquest títol tendirà a pensar: «I ara, aquest ho deixa córrer o què?» És clar que podria haver-ho titulat «Per què escric?», però aleshores no seria tan divertit... ni respondria amb prou exactitud al contingut de l’article.)

(Actualitzat diverses vegades després de la data que consta a la capçalera de l'article.)