Perles (31): La intel·ligència humana

«Si definim la intel·ligència guiant-nos pel criteri de qui no organitza guerres autodestructores, els dofins ens guanyen.»


David Rothenberg, músic i filòsof, autor de Per què canten els ocells?, entrevistat per Víctor M. Amela a La Vanguardia, 4 desembre 2008

Beatificacions

Dissabte passat l’Església catòlica catalana va fer un homenatge a un dels seus. Així és com em penso que hauríem de mirar-nos aquestes fetes des del món laic trenta-cinc anys després de la mort de Franco, no hi ha més. Altra cosa hauria estat fer-ho en temps del dictador, el qual tapava els seus milers de delictes conscients i freds amb el «i ells més!» amb què acusava de tota mena de crims els «rojos» de la república i de la guerra, tot barrejat perquè li convenia. Que l’Església beneís els seus morts i només els seus, a Franco li anava molt bé, i una bona part d’eclesiàstics espanyols es van apuntar al partidisme blasfem. Uns perquè havien patit molt; altres, més joves, perquè els havien explicat només la meitat de la història. I encara sort que Joan XXIII i Pau VI van aturar una mica aquella dinàmica.

Durant la Segona República espanyola hi va haver desordres i abusos, però no es van vestir oficialment de virtut com sí que va fer el franquisme amb els seus crims sistemàtics contra tots els que considerava adversaris polítics –incloent-hi el cardenal de Tarragona i primat, Vidal i Barraquer, que va morir a l’exili– i contra tants i tants innocents. Sobretot quan es ve d’un període fosc, gairebé medieval, controlat per cacics –descric l’Espanya de Primo de Rivera però també la d’abans del 1923–, la proclamació de llibertats, ni que sigui més aviat teòrica, demagògica i superficial com la que hi va haver en temps republicans –només cal recordar la persistència de la corrupció, l’estraperlisme, la inseguretat ciutadana massa consentida o la destrossa que va patir l’estatut català a les Corts espanyoles (com ara)–, la proclamació de llibertats, deia, comporta abusos, és inevitable. Hi ha massa històries prèvies i greuges pendents, molta gent que se’n vol rescabalar i poca que s’arrisqui a ser acusada de connivència amb qualsevol cosa que faci ferum de règim anterior. Però aquests abusos no es poden comparar amb la repressió calculada i mesurada, amb el crim organitzat des de la cúpula d’un estat totalitari que ho controla tot amb la complicitat necessària de cadascun dels graons jeràrquics.

Certament, durant la república, i sobretot durant la guerra, hi va haver justos que van pagar per pecadors i em sembla més o menys lògic que això es reconegui al cap del temps –tot i que jo no ho faria encara, no m’agrada gens que es remogui un passat tan tèrbol i pròxim. Segurament Josep Samsó, el rector del Maresme, va ser un home just, em sembla que no se li coneixen detractors. Va pagar ell. Però això no vol dir que en ell, en l’homenatge que li han fet ara a Mataró, s’homenatgi tots els eclesiàstics de l’època. No, entre ells hi havia també pecadors, pels quals van pagar uns quants centenars, potser milers, de justos.

Durant la guerra, doncs, pagaren justos per pecadors, però hi havia pecadors i justos a les dues bandes, això és el que vull dir. També van morir molts pecadors, justament –ho escric amb cursiva perquè cap mort violenta no pot ser justa–, en els dos bàndols. I uns quants justos i no pocs pecadors es van salvar, van sobreviure, també en els dos bàndols. Però dels supervivents, els que ho van passar més malament van ser sens dubte els que van perdre la guerra, que es van quedar en molts casos sense país. I no eren globalment més pecadors que els que la van guanyar, perquè la culpa principal d’una guerra és sempre de qui la comença, que és el primer responsable dels desastres que tot seguit provoca la guerra, qualsevol guerra. Segonament una guerra també és culpa del qui s’hi torna, que també ha de saber que a partir d’aquell moment ha traspassat un punt de no-retorn.

Els nostres pares, que van viure tot aquell horror, ens deien que «passi el que passi, sobretot, mai més cap més guerra». Doncs això, a veure si els fem cas almenys en aquest punt.

Maquillar la realitat

No entenc la dèria aquesta de maquillar la realitat sense canviar-la quan canviar-la és a les teves mans. Aquesta setmana tothom s’ha escandalitzat perquè l’exemplar de la Constitución Española exposat al Parlament Europeu està encapçalat per un escut compost amb elements provinents del franquisme. No entenc l’escàndol. La Constitución Española és com és –i no esmenta en cap moment Catalunya ni el català ni les nostres institucions històriques, ja que hi som– justament perquè es va fer en aquell moment (anys 77-78), en aquelles circumstàncies històriques en què el règim de Franco encara planava sobre l’Estat, i de quina manera. L’escut espanyol de l’època reflecteix perfectament aquesta situació: l’àguila imperial de fons, el jou i les fletxes, el lema «Una, grande y libre».

N’hi ha que diuen que a l’Alemanya actual no s’acceptaria de cap manera una creu gammada nazi, per molt històrica que fos, exposada com a símbol del país. I tenen tota la raó. Però és que l’Alemanya nazi va ser derrotada i enterrada abans del naixement de l’actual República Federal Alemanya. Aquesta és la diferència. En canvi, aquí no hi va haver ni derrota ni recomençament ni nova fundació. Hi va haver un führer que es va morir al llit –assetjat de voltors que volien allargar-li fos com fos la vida, insegurs com estaven de si el seu «atado y bien atado» no havia quedat al capdavall prou ben lligat– i el successor, que el mateix dictador havia nomenat, va ocupar el seu lloc tranquil·lament. N’hi ha que en diuen Transición. Potser n’hauríem de dir simplement Relevo.

És en aquelles condicions que es van convocar les primeres eleccions espanyoles de les quals eixirien els diputats que havien de redactar la nova constitució. Unes eleccions convocades i fetes encara amb partits declarats il·legals, i amb un sol «parte» radiofònic oficial cada hora –totes les emissores, també les privades, havien de connectar-s’hi, no podien fer noticiaris propis. I és sota aquella ideologia dominant, que es podria resumir en el famós lema «antes roja que rota», i amb soroll de sabres de fons, com es va redactar la nova constitució suposadament democràtica del suposat nou estat. El senyor Roca i Junyent parla poc de tot això que dic, com si fos col·lateral i no hi hagués influït de manera decisiva, està molt cofoi de la seva criatura. Com n’estava el senyor Solé Tura, l’altre català que es va prestar a fer la comèdia, tot s’ha de dir. No els podríem retreure res si després haguessin denunciat les condicions de manca de llibertat que patien aleshores, perquè llavors tothom reconeixeria que van fer el que bonament podien en aquelles circumstàncies galdoses. Però no, en parlen trenta anys després com si res, com si el nyap que van produir fos no sols el millor que es podia fer llavors, sinó tan bo i tan perfecte que el repetirien avui fil per randa (tret de petits detalls que potser canviarien, però que no n’afecten l’estructura principal).

Els símbols de la dictadura que encapçalen l’exemplar de la Constitución Española exposat al Parlament Europeu són un testimoni gràfic prou eloqüent que les coses van anar així i que els que denunciem la il·legitimitat democràtica a radice de l’actual Estat espanyol no exagerem gens. El fet que després s’eliminessin de la vida pública aquells símbols –maquillatge– no pot esborrar el fet històric: l’actual Constitución Española es va fer en determinades condicions. I mentre no es derogui ni se substitueixi per una altra, aquell exemplar exposat a Europa diu la veritat i és bo que Europa la sàpiga.

Callar la veritat, hi torno, maquillar-la quan de fet es podria canviar, passar la pàgina perquè no es vegi l’escut però sense variar gens ni mica el text que es reprodueix tot seguit de l’escut, això sí que és trair la història i entabanar les noves generacions («noves generacions», mai més ben dit).

Defugir els conflictes

O bé: «En cas de dubte, no et barallis.»

Ja n’he parlat altres cops aquí mateix però ara no he sabut trobar a on. Ho explico amb un exemple. Posem per cas que dubtes si tornaràs a cal metge perquè la vegada anterior et sembla que es va equivocar, fins i tot greument, en no advertir-te dels efectes secundaris d’un tractament sobre els quals efectes sí que t’ha avisat un altre metge, no especialista –com si diguéssim el teu metge de capçalera–, quan li has explicat que t’havien receptat allò. Però no posaries la mà al foc sobre l’objectivitat absoluta dels fets tal com els recordes, perquè tu en saps menys que aquelles dues persones, i a més sempre has defensat que havies de refiar-te de la professionalitat de la gent del ram de què es tracti. Per això són especialistes de la seva àrea, com tu mateix ets especialista en el teu àmbit i et molesta que discuteixin els teus criteris els clients que sens dubte no en saben tant com tu (tot i que ací l’exemple de la salut potser ja no és tan bo perquè normalment, si no és en casos psicopatològics, qui en sol saber més de la pròpia salut és el pacient; però deixem-ho així, com a hipòtesi). I a més tal vegada no vas parar prou atenció al que et deia el primer metge, prou pena tenies amb el desconcert que sempre comporta el fet d’haver-te d’enfrontar a algú que saps que et dirà coses sàvies sobre tu que tu mateix potser no podràs entendre del tot.

Finalment, decideixes anar-hi, amb la idea clara que li diràs quatre fresques pel que recordes que et va dir. Si llavors rectifica o matisa o es disculpa o..., potser encara li demanaràs un altre consell i hi recuperaràs la confiança. Si no, li diràs adéu-siau i bon vent.

Hi vas, encetes la conversa amb inseguretat, comences a dir una mica allò que volies dir però sense parlar d’error sinó de manca d’entesa, que és menys agressiu, el metge dóna la volta a les teves paraules, o de primer t’ho sembla, fa palesa la seva molèstia per la intrusió de l’altre professional no especialista, i t’explica que ell no recorda exactament el que et va dir –t’agrada que ho reconegui– però que el metge no pot avisar tots els pacients de tots els efectes secundaris de tots els medicaments que recepta perquè això no seria gens pràctic i a més causaria en molts casos efectes perversos, en tots els pacients que tendissin a l’aprensió. I trobes que substancialment té raó, potser perquè pateixes el defecte que tenim molts, que ens fa més forat l’últim que parla quan no estem prou segurs de les coses de les quals es parla. (Suposo que per això a mi sempre em convencien l’Anguita o el Guti, quan em mirava per la tele les notícies polítiques, fa un munt d’anys.)

T’aixeques de la consulta sense haver resolt gaire res. Continues amb els teus problemes. Penses, però, que almenys has aconseguit no crear-ne un de nou, que és el que hauria passat si haguessis enviat a porgar fum aquell metge. Perquè n’hauries de cercar un altre i això encara seria més difícil.

No és això el que ha passat perquè no era un tema mèdic, però la història em serveix per explicar un esdeveniment que vaig viure ahir mateix. I com diu el llatinòrum, qui potest capere capiat.

Qüestions de llengua (43): Mapes de variants locals

Copio a la destapada, a cartes vistes, l’article «El mapa de les pilotilles», de Magí Camps, cap d’edició lingüística de La Vanguardia. Jo ja volia fer la ressenya de l’atles des de fa temps, i ara trobo que l’amic Camps m’ha fet la faena, amb molta més gràcia que la que hauria tingut jo si hagués reeixit a fer-la abans que ell. O sigui, plagio descaradament el seu article.

«Les mandonguilles tenen en català noms diversos, segons de quina banda se sigui. Així, a les Balears en diuen pilotes o pilotilles, al Rosselló són boles de picolat i a la resta són mandonguilles, amb alguna incursió de pilotes i pilotilles a Alacant [supose que Camps vol dir “la província”, cosa que als d’Elx i la rodalia no crec que agrade molt], al Segrià, a les Terres de l’Ebre... [Afegeixo que per la plana de Vic també he sentit pilotilles.]

»Així ho explica el Petit atles lingüístic del domini català (IEC) damunt el mapa 240 del volum II. Les pessigolles, tanmateix, segueixen el mapa polític: a Catalunya són pessigolles, amb unes cossigolles al Pallars, talment com a Mallorca; a la Franja, còssigues i cossegues; a Castelló, cossinogues; a València, cosquerelles, i a Alacant [tornem-hi], cosconelles (mapa 69, volum I).

»Fa 46 anys, el 1964, va començar un projecte ambiciós i de resultats de gran interès: l’Atles lingüístic del domini català. Amb 2.450 preguntes formulades en 190 poblacions catalanoparlants, incloent-hi l’Alguer, Joan Veny i Lídia Pons han anat dibuixant la distribució territorial de lèxic i fonètica sobre termes del cos humà, la casa, la fruita i la verdura, els animals domèstics... És a dir, vocables que siguin presents d’una forma viva a tot arreu, de manera que la comparació sigui verídica. El treball, que gairebé ha arribat a l’equador, ocuparà nou volums de dimensions respectables. El 2008 es va publicar el quart.

»Al costat d’aquesta obra acadèmica, el doctor Veny va publicant, a més a més, una versió resumida, el Petit atles..., de tipus didàctic. De moment, d’un total de nou llibres com a l’obra mare, se n’han publicat dos. El color sobre el territori ofereix una visió ràpida i nítida de la distribució de les veus. En el cas de mirall / espill, per exemple, la ratlla entre català oriental i occidental és ben palesa. Una cosa semblant passa amb agafar / agarrar, amb un pillar a les comarques de la Franja. En canvi, agulla / agulla d’estendre / pinça / gafa té una distribució variada. I les formals tisores queden en minoria clara davant el domini abassegador de les estisores.

»Les característiques geopolítiques de la Catalunya del Nord ofereixen resultats singulars: piquessa (destral), jupa (faldilla), calçons (calçotets), tricot (samarreta), buata (capsa), penjants (arracades)... que podrien parèixer influència del francès, però que segons confirma Veny tres quartes parts són occitanismes.

»L’atles fa de bon consultar i potser la seva millor aportació és que ajuda a rompre aquella presumpció d’autenticitat lingüística que, sense cap vergonya, alguns territoris s’atribueixen per damunt d’altres.»

(Magí Camps, La Vanguardia 11 gener 2010)

Fotografies antigues (7): Av. República Argentina - Bolívar, 1909

Vallcarca, circa 1909 (foto Delcampe)

Així és com es veia el tàlveg de Vallcarca fa cent anys, gairebé des del punt on ara tinc la finestra del despatx, o sigui des del vessant nord del turó del Putget (o Puget, o Putxet). (No pretenc fer el tifa dient que tinc el despatx a la falda del Putget: és un despatx compartit en què la meva peixera particular no arriba als 8 m quadrats [no en necessito més i així és més fàcil d’escalfar] i encara amb uns avantatges i unes condicions tan favorables com no hauria pogut trobar enlloc més de Barcelona.) A l’esquerra, el turó anomenat del Coll (la Creueta del Coll) i, a la dreta, el del Portell (on ara hi ha el parc Güell, un pèl més a la dreta de la fotografia).

Antiga seu de l’Ajuntament de Sant Gervasi, circa 1900

I a la segona foto veiem el mateix turó del Putget des de l’altra banda (des del sud), i, en primer pla, l’antic ajuntament de Sant Gervasi (em penso que l’edifici estava situat a on ara hi ha el carrer Rubinstein, entre S. Gervasi de Cassoles* i Teodora Lamadrid, davant del mercat de Sant Gervasi banda muntanya). A la part dreta de la fotografia s’entrelluca el traçat del capdamunt del carrer Balmes (aquest carrer ja es deia així des del 1863). La muntanya pelada del fons és la del Tibidabo.

I aquí haig d’afegir aquesta filmació extraordinària també de fa un segle, ja molt coneguda però que potser algú no ha vist encara. Al minut 4.40, fins al 5, el tramvia s’atura en el punt mateix de l’avinguda de la República Argentina que mostra la primera postal. La música no és l’original: està afegida l’any 2008, quan es va restaurar la pel·lícula.

*Potser no sabíeu que Cassoles pot venir de dues procedències: d’una bòbila de la zona (a les bòbiles es fabricaven casseroles, cassoles i altres atuells de terrissa) o del fet que allà hi havia antigament només unes quantes cases-soles (menys de deu cases fins al segle XVII, segons la tradició). L’escut de l’antic ajuntament tenia de sempre dues cassoles al costat dels llorers (per màrtirs) dels patrons Gervasi i Protasi, però en la darrera remodelació de l’escut, ja cap al final del segle XIX –va ser el cant del cigne, el darrer badall–, es van canviar les cassoles per dues cases, potser per donar més seriositat a les pretensions de supervivència autònoma. Els veïns de Sant Gervasi, en efecte, defensaren de valent fins a l’últim dia llur independència i no van acceptar mai l’agregació decidida l’any 1876 per la Diputación de Barcelona (o sigui, gent a sou del govern de Madrid) i feta efectiva vint-i-un anys més tard, el 1897, juntament amb la dels actuals “barris” de Sant Martí, Sant Andreu, Gràcia, Sarrià, Horta, Sants, Les Corts... I ja que hi som, potser ve a tomb recordar, per si algú encara no la sabia, que el famosíssim i tan ben considerat i mai no prou lloat per tothom Pla Cerdà també va ser imposat per Madrid contra l’opinió dels representants barcelonins. I això dol, encara que l’alternativa aleshores rebutjada no fos prou bona (cosa que no sabrem mai, diguin el que diguin els que en parlen, justament perquè no es va portar a terme). Ja sabeu que jo defenso el dret d’equivocar-se abans que el paternalisme espanyol, i això val per al que va passar fa 150 anys i per a hui mateix: el Cabanyal de València, i m’a que em sabria mal que l’ajuntament i la Generalitat valencians cometeren eixe desastre. Ara, que ens salve Madrid dels nostres dirigents democràticament escollits? Que Madrid puga rectificar les poques decisions que podem prendre més o menys autònomament? Açò sí que no, no entenc de cap manera que es defenga, preferisc l’error, defendre açò és donar-los en safata l’argument que volen sobre la nostra suposada immaduresa.

Perles (30): Autoboicot

«De vegades sembla que els enemics més perillosos de la llengua siguin els seus mateixos parlants, encaparrats a fer-se una mena d’autoboicot:

—Un pot de llenties, si us plau.
—Grande o pequeño?
—Dels grans.
—Un euro con diez.
—Gràcies.
—Venga, hasta luego.

»Una conversa així no tindria gaire d’estrany si no fos perquè qui parla català no el té com a llengua materna, i qui no el parla, sí. M’ha passat un parell de vegades, en dues botigues diferents, al centre de Tarragona: un nouvingut parla en català amb un dependent catalanoparlant, i no hi ha manera que el dependent li contesti en la mateixa llengua, malgrat que probablement li seria més fàcil perquè és, precisament, la seva llengua materna i habitual.»

Marina Massaguer Comes, El Singular Digital, 3 desembre 2009

L’estranya fascinació dels fars

«El cinema i la novel·la, sempre delerosos de paisatges extrems, han recalat sovint als fars, les torrasses de llum que s’alcen als litorals més abruptes per orientar els navegants. Jules Verne va inaugurar la saga el 1905 amb El far del final del món, i sembla que el malaltís Robert L. Stevenson va trobar la inspiració per escriure L’illa del tresor en un dels molts fars que va construir la seva família, en concret el de l’estuari del riu Forth, enfront de la localitat de North Berwick, a l’escarpada costa escocesa. En incursions més recents, també apareixen a La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, com a baluard on refugiar-se dels monstres caradegripau, i a La nena del far, de Jeanette Winterson, una deliciosa novel·la que reivindica el dret a ser diferent (es fa difícil oblidar el primer sopar de la nena òrfena a les entranyes de la llanterna: salsitxes i foscor).

»Una gruixuda pinzellada de llum. Un illot solitari. Un penya-segat inexpugnable on només se senten el rugit de l’onatge i els crits de les gavines. Encara que estiguin condemnats a la pràctica desaparició pels avanços de la tècnica, els fars continuen arrossegant un halo de romanticisme, potser fals, i exerceixen sobre nosaltres, terra endins, una estranya fascinació. Potser per l’aïllament del faroner enfront del món. Potser perquè representen un punt d’ancoratge en el seny: temps enrere, encara que el mariner disposés de sextants i de les estrelles al firmament per guiar-se durant la nit, la presència d’aquell feix de llum que escombrava les aigües una vegada i una altra el reconfortava, li indicava que la costa estava a prop i que no embogiria en la immensitat de l’oceà.

»El far com a símbol, com un lloc on poder agafar-se enmig del caos. Aquests són temps de guaites caiguts, són temps estranys en què naveguem sense referents ni timoner en aigües fosques, on floten a la deriva el canvi climàtic, el terrorisme erràtic, els estralls del capitalisme global… Seria desitjable que en aquesta dècada que ara estrenem aparegués almenys una tímida llum a l’horitzó, algun centelleig entre tanta incertesa.»

(Olga Merino, El Periódico de Catalunya, 8 gener 2010)

Gràcies, Olga.

Denúncia

Ha acabat la treva nadalenca i començo l’any fort.

Havent transcorregut gairebé quatre mesos sense que ni la farmàcia ni el col·legi no hagin dit re –i això ja diu bastant com funciona aquest món–, és el moment de posar totes les cartes damunt la taula i explicar quina farmàcia és: la de M. Lourdes Rúbies, de l’av. República Argentina 67, una mica més amunt de la cantonada amb Agramunt/Manacor. Si cap veí llegeix això, faria ben fet de prendre nota que la senyora Rúbies fa trampes amb els preus de les medecines. Jo no hi penso tornar mai més. Una cosa és equivocar-te i una altra estafar i fer-ho a consciència i no demanar disculpes i pretendre que no passi res. Doncs una cosa passa: ha perdut un client. Un bon client, ja que hi som, perquè jo hi feia gasto.

Ara vaig a la de la cantonada del carrer Velázquez, uns 200 metres més avall. O a la de davant de casa, si hi arribo a temps al vespre (perquè quan me’n vaig al matí encara no han obert i al migdia tanquen, i ben fet que fan).