Perles (100): «El fet cultural és un desastre»

«Detesto el fet cultural, és espantós. [...] La gent confon completament el que és la verdadera cultura, que és difícil, que és rara, que és íntima, que és profunda, amb el fet cultural, és a dir, amb el consum de la cultura [...]: aquests llibres que no condueixen enlloc, quina pel·lícula o quina exposició has vist, què fas, ah, no coneixes aquell... Jo prefereixo discutir amb un pagès que mai ha llegit cap llibre, que ha cultivat el seu tros, abans que amb un parisenc aparentment molt cultivat. No m’interessa gens. Per a mi el fet cultural és un desastre.»

(Yasmina Reza, dramaturga, entrevistada per Carles Capdevila, Ara, 17 juny 2012 [extracte adaptat])

Goebbels no era tan important?

Joseph Goebbels va ser un personatge importantíssim, transcendental, dins el nazisme. Sembla que aquesta afirmació no hauria de discutir-la ningú, que tothom hi estaria d’acord.

Doncs no. Peter Longerich, a la seva biografia sobre el personatge –la més completa, sembla, publicada fins ara–, i segons una ressenya de Jacinto Antón al diari El País, diu que Goebbels era «molt menys important al si del règim del que es creia».

Dient això sembla, de primer, que el defensi –i no és aquesta, sens dubte, la seva intenció. Perquè algú podria pensar que si no era tan important vol dir que no va ser tan responsable dels crims nazis com tothom es pensava.

Longerich en sap infinitament més sobre els nazis que jo, i molt més encara sobre Goebbels: la seva biografia té més de 1.000 pàgines, aviat és dit. Al cap i a la fi, jo només he llegit uns quants llibres sobre el tema. Longerich no sols n’ha llegit molts més que jo, i documents inèdits, i testimonis, i els ha analitzat a fons, sinó que fa molts anys que s’hi dedica professionalment. Estic segur, doncs, que tot el que diu Longerich a la seva biografia és veritat, que totes les dades han estat contrastades. I això meu no és més que una idea indocumentada.

Però és que no puc estar d’acord amb aquesta afirmació –«Goebbels era molt menys important al si del règim del que es creia»–, com una síntesi de la seva vida. El propòsit de Longerich es posar en el seu lloc Goebbels, com un personatge mediocre, i cal lloar aquest objectiu, perquè és veritat que ho era i convé que se sàpiga. Però no n’hi ha prou. La seva mediocritat s’ha d’estudiar en funció de la figura de l’amo, Adolf Hitler, i potser acabarem descobrint que en realitat –per mi– són dos els personatges mediocres importants d’aquesta història tràgica –tràgica sobretot per a les seves víctimes–, dels quals un mana més que ningú i l’altre obeeix, com un gos faldiller, també més que ningú.

Des d’aquest punt de vista, Hitler necessitava Goebbels com el pa que menjava. No per a les grans estratègies. Per a això ja tenia els seus generals i ja tenia Himmler, Göring, Bormann, Hans Frank, Heydrich, Rosenberg...

El que vull dir és que sense Himmler, Göring, Bormann, etc. el nazisme hauria tirat endavant –com, per exemple, va tirar endavant sense Rudolf Hess o, abans, sense Ernst Rohm–, i en canvi sense Goebbels jo diria que no. N’estic segur, vaja. Sé que és intuïtiu i indemostrable. I pretensiós: hi torno, Longerich en sap molt més que jo. Però n’estic força convençut i dubto que quan llegeixi el llibre de Longerich –que el llegiré– canviï gaire d’opinió.

Hitler necessitava Goebbels com a personatge fidel, com a escuder de confiança al qual potser fa fora de la sala en molts moments –perquè els altres còmplices de la conxorxa criminal contra la humanitat se sentien incòmodes davant la seva presència i el seu ull examinador– però en el qual diposita alhora moltes esperances el factòtum del muntatge, unes esperances que no li poden proporcionar els altres galifardeus.

Hitler necessitava Goebbels més del que necessitava Eva Braun, però en un terreny similar: el de l’autoestima, el de veure’s superior, el de no sentir-se constantment traït, el de saber que hi hauria sempre algú que el comprendria digués el que digués i fes el que fes. Sabia que a Goebbels no li calia estar a prop d’ell per fer aquest paper i, encara més que això, per creure-se’l fins a les darreres conseqüències.

Hitler tenia l’experiència que els seus altres col·laboradors s’emprenyaven quan el dictador no comptava amb ells. Hitler sabia que Goebbels no s’enfadaria mai. Hitler necessitava les constants justificacions de Goebbels perquè Goebbels era sincer quan justificava el monstre. Els altres potser no, o no sempre.

La majoria de l’elit nazi feien veure –potser n’estaven convençuts i tot– que tenien pensament propi. No sé si això els fa més culpables, més importants o més responsables. Però sí que sé –o ho intueixo– que el que Hitler necessitava, més que cap altra cosa, era tenir un gos fidel al costat. Un gos que bordés amb lladrucs autènticament hitlerians. Aquest rol només Goebbels el va saber fer. I el va fer amb perfecció.

Hitler tenia defectes físics, però davant els de Goebbels eren no res. Hitler era insegur, però davant Goebbels i amb Goebbels superava els seus dubtes i emprenia cada dia una nova fugida endavant. Hitler sabia que decidint el que decidís, sempre tindria la resposta favorable i immediata de Goebbels, el gos faldiller, mentre que dels altres, encara que li diguessin que sí, no se’n podia refiar. Hitler sabia que fins i tot si mai aconseguia sorprendre Goebbels, Goebbels engegaria immediatament la màquina de rumiar els perquès d’aquella decisió inesperada i els arguments decisius i incontrovertibles que la justificarien sense cap mena de dubte.

Hitler sabia que Goebbels se suïcidaria quan ell se suïcidés amb Eva Braun. I que no sols se suïcidaria, sinó que se suïcidaria amb la dona i assassinaria abans els sis fills perquè no visquessin en un món en el qual no hi havia Hitler.

Ningú més dels pròxims a Hitler, tret de Goebbels, va fer això. Ningú com Goebbels –del redol immediat– tenia tanta devoció per Hitler. I els déus que no són Déu necessiten devots incondicionals.

És per això que penso que Goebbels va ser molt important per al règim de Hitler. Va ser transcendental. Després de Hitler, o al costat de Hitler, Joseph Goebbels és, per mi, el personatge principal del malson nacionalsocialista alemany.

El resum que fa el diari esmentat sobre la biografia de Longerich, doncs, o bé és un mal resum o bé, si és bo, no fa justícia al personatge.

Em puc equivocar, evidentment.

Tot això no impedeix, és clar, dictaminar que Joseph Goebbels fou un personatge mediocre i menyspreable. Com Adolf Hitler.

Perles (99): «Les funestes institucions que ens desgovernen»

«Deixo aquesta terra perquè cada cop em sento més adversari de les funestes institucions que la desgovernen [...], [per] la dificultat que hi ha aquí per fornir-se, a partir de la tasca intel·lectual, del que és indispensable per cobrir les necessitats d’una família [...]. És desesperant haver de subjectar durant deu hores l’atenció i la ploma a tasques de periòdic i d’escriptori comercial i que no sobrin quatre hores, ni tan sols una, per a l’expansió de l’esperit [...]. Per tal de no seguir així, paga la pena exposar-se a cercar l’avenir en terres noves on la vida i la llibertat són més generoses i els mitjans econòmics més florents [...]. Alguna cosa val fer realitat una il·lusió, i ara la meva consisteix a tornar a Cuba [...] a on m’orienta avui la meva voluntat i la meva noble intenció d’identificar-me totalment amb aquella naixent democràcia.»

Josep Conangla i Fontanilles (1875-1965), extracte d’una carta a Eduard Benot, 22 març 1905. Conangla havia estat enviat per força a Cuba com a soldat de lleva durant la guerra d’independència de l’illa (1895-1898). Pocs anys després de tornar a casa, a Montblanc (Conca de Barberà), decideix anar-se’n de nou, ara voluntàriament, i amb la família –s’havia casat a Montblanc mateix l’any 1901 amb Maria Tomàs i havien tingut una nena i un nen–, i començar una nova vida al Carib. Va morir a l’Havana l’any 1965. (Carta i dades extretes i adaptades de la introducció a l’edició curada per Joaquim Roy de les Memòries de la meva joventut a Cuba, de Josep Conangla, ed. Acantilado, Barcelona 1998).

Perles (98): «En aquests moments està pensant»

«Ara fa més de quinze anys que vaig replantejar-me la meva relació amb el telèfon. Vaig començar amb el de la feina. Què podia fer perquè deixés de sonar? No hi havia cap botonet que el bloquegés i expliqués que m’estava ocupant de la meva tasca principal, és a dir, pensar. En vaig parlar amb algunes telefonistes i els va semblar que una resposta com ara: “La senyora Jönsson no s’hi pot posar; en aquest moment està pensant”, probablement faria enfadar la persona que trucava. Les telefonistes creien (i amb raó) que qui truqués en aquell moment podia objectar, indignat, que si jo no feia altra cosa que pensar, no hi havia cap motiu perquè no pogués agafar el telèfon.»

Bodil Jönsson, Deu reflexions sobre el temps, Columna 2000

Qüestions de llengua (56): «No es sap mai»

Jo no ho he sentit, però es veu que hi ha gent que ho diu així: «No es sap mai.» Encara més, hi ha lingüistes que defensen que s’ha de dir i s’ha d’escriure això. Que l’element pronominal se, en català, davant del verb es realitza es, i que establir distincions i excepcions en funció de si el verb comença per una consonant o una altra és complicar la llengua.

Però fixeu-vos que en la llengua parlada encara se sent –es sent?– gent que diu:

- Com te dius?
- Com te trobes?

És a dir, que quan el pronom de segona persona ensopega amb un verb que comença per t o d, de vegades tendeix també –o tendia, i la norma ha obligat a corregir-ho– a no realitzar-se de la manera normal en català –et–, sinó te. Ara, en el cas de la t i la d, és molt poques vegades que passa això –que es fa l’adaptació esmentada–, i molt pocs parlants conserven el tret. La immensa majoria de la gent pronuncia les dues t seguides –o la t seguida de d– sense cap problema.

I encara una altra cosa. Fixeu-vos que hi ha parlants –potser són tots ja grans– que quan es troben amb la mateixa combinació consonàntica que dèiem (-s + verb començat per s-) i no tenen altres alternatives –com la de se que dèiem abans–, introdueixen enmig una vocal –mitja vocal, podríem dir, una vocal molt fluixeta: se’n diu epentètica– entre les dues consonants, com si trobessin difícil de pronunciar aquelles dues s. No ho fan expressament, potser ni se n’adonen, però ho fan. Com ara:

- Ens (a) sorprèn
- Us (a) serveix

També és veritat que hi ha gent que diu es segueix sense cap dificultat. Els que diem se segueix és, normalment, perquè ho hem après.* I això és el més curiós: que hem après una cosa que potser no feia falta: hem après una corruptela?

*(Parlo de se segueix, de se celebra, de se simula i similars. No parlo del cas concret de se sap, se sent i algun altre, que no els hem après: la majoria de catalunyesos em sembla que sempre els hem dit i els hem sentit així.)

En resum, ara el que trobo una complicació seria canviar una norma que va a favor de la pràctica dels parlants, encara que sigui una excepció. És una norma que ha sorgit de l’ús, no pas a l’inrevés. No crec que ningú perdi el son per aprendre, si no li surt de manera natural, que davant de verbs començats per s- i per ce- ci- (que fan el mateix so de la s sorda inicial de paraula), escriguem, com molts hem fet sempre, se.

* * *

I us deixo amb un article del meu amic Eugeni S. Reig que m’ha portat a fer aquesta reflexió –article que convé tenir en compte que està adreçat a lectors valencians–, i amb una resposta d’allò més assenyada del també amic Joan Mascarell.


Una complicació innecessària de la llengua culta

per Eugeni S. Reig


En la llengua culta s’acostuma –no sé per què, la veritat– a escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-, i així, habitualment, s’escriu se sent, se suposa, se sabia, se sol fer, se celebra, se cita, etc., en lloc d’escriure es sent, es suposa, es sabia, es sol fer, es celebra, es cita, etc. És un costum pertorbador sense cap fonament científic ni històric que el justifique. És, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua.

No hi ha cap norma lingüística que obligue a emprar sempre la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Els qui defenen que es faça d’eixa manera, diuen que és per a evitar una cacofonia. Si cerquem la paraula cacofonia en el DIEC trobem la definició següent: “So desagradable, especialment el que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un mot o en un enunciat”. ¿Quan un so és desagradable? Això és una cosa totalment subjectiva. A unes persones pot semblar-los desagradable el fet de pronunciar es sabia i a unes altres no. A mi, personalment, no em sembla gens desagradable. Es sabia és com ho he dit –i escrit– tota la meua vida i com continue fent-ho. En canvi, la pronúncia se sabia em resulta postissa, artificiosa i, a més, em sona a castellà. Per a mi és desagradable se sabia, no es sabia.

Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.

Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Jo ho faig sempre d’eixa manera. No use mai la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En els escrits formals no use mai les formes plenes dels pronoms febles. La forma plena vos, tampoc la faig servir mai, encara que el seu ús és normatiu.

(El Punt Avui, 14 maig 2012)

* * *

La resposta:

No és arbitrari

per Joan Mascarell


A l’atac i d’entrada: sobre el punt que tractes en el teu article (es sent / se sent) no tinc una opinió tan clara com tu, ni a favor ni en contra. Però deixa’m fer un parell de matisacions. En el teu article dius:

«Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d’explicar per quins motius no s’ha d’actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d’una frivolitat impressionat.»

A priori, penso que no és una arbitrarietat. Per dos motius: perquè respon a una raó fonètica i perquè respon a l’ús de bona part dels parlants de la nostra llengua.

Pel que fa a les raons fonètiques, penso que no és ben bé el mateix es sent que em menjaré o et tiraré. I no parlo de qüestions efectivament subjectives com l’eufonia/cacofonia, sinó de la fusió consonàntica que es produeix normalment en el cas del contacte entre dues consonants fricatives o vibrants. Quan dieu em menjaré o et tiraré feu, sense cap mena de problema, una geminació; ningú diu emenjaré o etiraré, sinó emmenjaré i ettiraré. En canvi quan dues fricatives idèntiques entren en contacte normalment hi ha una fusió en una sola consonant. És evident que podem dir es sent fent una geminació, però només si fem una pronúncia una mica més emfàtica i afectada del que és normal en la parla habitual de tots els registres lingüístics. Per tant, penso que els que dieu es sent, en realitat dieu e[s]ent.

Ja sé que diràs que això no vol dir res. Feu el mateix que fem tots quan diem les sabates (le[s]abates) o ens sent / mos sent (en[s]ent / mo[s]ent). Però, en el cas del pronom feble es, hem d’afegir que aquesta fusió pot provocar algunes ambigüitats o seqüències poc clares, especialment quan la paraula anterior acaba en vocal. Per exemple, quan algú pronuncia no es celebra cap títol sona igual que no celebra cap títol. El mateix en casos com no es sent soroll / no sent soroll, etc.

Siga com siga, crec que no podem dir que és el mateix, des del punt de vista fonètic, em menjo (clara geminació) que no es sent (fusió de fricatives que provoca una seqüència fònica que pot arribar a resultar fins i tot ambigua).

Per altra part, penso que no és una arbitrarietat perquè escriure es compra al costat de se sent respon a l’ús de bona part dels catalanoparlants. Si és així, podem qualificar el cas de la manera que vulguem, però no d’arbitrari.

En aquest punt, reporto l’exemple, prou eloqüent, del meu parlar. Com saps, i si no t’ho explico, en tortosí no usem les formes reforçades. Diem te dixaré la moto, me compraràs lo llibre, lo vaig vore ahi(r) i, és clar, se comprarà un cotxe. Si diem se comprarà diem, també és clar, se celebra o se sent soroll.

Ara bé, quan la paraula anterior acaba en vocal fem: ara·t dixaré la moto, ara·m compraràs lo llibre, ahi(r)·l vaig vore... Però ara no se sent soroll o ja se sap que... No diem, com pertocaria, ja·s sap, sinó que tornem a usar les formes plenes malgrat anar precedides de vocal.

Per tant, mira si és poc arbitrària la recomanació que fins i tot respon a l’ús dels parlants que conserven les formes plenes dels pronoms febles davant de verb.

Dius:

«Escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci- [...] és, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida –una mica més encara– a qui aprén a escriure la nostra llengua. [...] Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s’han d’usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us.»

Quan dius “senzilla” què vols dir? Si vols dir “fàcil”, cal dir que si les dues opcions d’un dilema són “correctes” el dilema és facilíssim de resoldre. Si el que vols dir és que ha de ser simple perquè s’ha de limitar a prioritzar en exclusivitat allò regular, que respon a unes regles... extrapolar-ho pot qüestionar decisions ja preses.

Per exemple, si nou-nova, blau-blava, tou-tova... llavors caldria escriure meu-meva i no meu-meua, no? Ara, jo penso que meua no és una frivolitat ni una arbitrarietat: respon a allò que diuen centenars de milers de persones (potser algun milió i tot), que parlen una llengua tan irregular i complexa com les altres i, en tot cas, si no és tan forta com altres no és per culpa d’aquestes coses que ara discutim.

(Migjorn, 17 maig 2012)

(La fotografia que encapçala l’article és de l’escriptora lleidatana Imma Monsó, la primera novel·la de la qual es titulava No se sap mai.)

Perles (97): Por de vèncer

«Qui és elegit pel destí per portar a terme les proeses més grans ensorra alhora una part de la pròpia vida. Com més convençut està, més fondament sent a l’interior el tall que ha provocat en l’ordre del món. Aquest és el secret del dolor, el remordiment de tot pensament històricament gran.»

Gustav Freytag, Bilder aus der deutschen Vergangenheit (Imatges del passat alemany), 1859-1867


(Deu ser per això que ningú dels que manen ara no gosa fer el pas decisiu. Temen pel seu futur, tenen por d’arriscar el que cal arriscar quan hom ha de fer història.)

Històries dels Saumell (9): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (1)

Vista parcial del poble de Selmella: a l’esquerra, la que anomeno Casa de l’Arcada; a dalt de tot, una part del castell; a la dreta, l’església de Sant Llorenç (foto: Miquel Essa, 2008)

Hipòtesi primera: la família «Saumell», l’única que quedava a Selmella al final del segle XV, és obligada a marxar perquè el poble canvia de propietari o almenys d’administrador –canvien només els titulars, de fet. Com a reivindicació del que consideren una despossessió injusta, renuncien al cognom propi i adopten el de la vila on fins llavors eren únics estadants. Aquesta hipòtesi situa l’origen de l’antropònim (cognom) Saumell a mitjan segle XVI.

He recollit fins ara cinc dades documentals a favor d’aquesta hipòtesi:

1. Els Alemany de Cervelló perden la titularitat senyorial de Selmella en un moment determinat entre el 1496 i el 1550: «Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família [Alemany de] Cervelló. Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI» (Dolors Saumell i Calaf, a Els castells del Gaià, Editorial Cossetània, Valls 1999). Ja havia reproduït aquesta citació altres vegades.

2. Segons Francisco José Morales Roca (Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713), Madrid 1983, p. 142), els de la família Armengol són senyors de Salmella (sic) almenys des de mitjan segle XVI. Ja ho és Joan Salvi d’Armengol i de Pons (circa 1550), baró de Rocafort de Montagut i de Salmella, i ho continuen sent els seus hereus: Joan d’Armengol i de Terré (circa 1575), Geroni d’Armengol i de Cardona, i Antoni d’Armengol i de Macip, tots ells també senyors de Rocafort de Montagut. Per tant, el canvi de titularitat es produeix en els pocs mes de cinquanta anys que van entre el fogatge del 1496 i els voltants de l’any 1550, en què consten per primera vegada com a propietaris els Armengol. Sabem també que la casa de Cervelló cedeix l’any 1528 una propietat veïna, la del castell de Querol, als senyors de Vilafranca, marquesos de Barberà de la Conca. Si les cessions de les propietats dels de Cervelló es van fer totes alhora, la forquilla del canvi de titularitat de Selmella quedaria situada entre els anys 1525 i 1550.

3. Segons la Gran Geografia Comarcal (vol. «El Camp de Tarragona», Fundació Catalana, 1981), a Selmella ja hi havia tres focs (llars) el 1553 –ja són propietaris els Armengol. Si això és exacte, vol dir que la família anomenada «Selmella/Salmella» i després «Saumell» –si és aquella única família que hi quedava l’any 1496, segons l’últim fogatge conegut quan la família Alemany de Cervelló encara n’era propietària– va marxar d’allà, si és que va marxar, entre el final del segle XV i el 1553, en què el llogaret és novament repoblat de moment amb tres famílies, que són les que segurament fan fora la que hi quedava, que a partir d’aquell moment, despitada, va decidir anomenar-se «Selmella/Salmella» (o la gent del poble on van anar a parar va anomenar-los «els de Selmella/Salmella», perquè fins llavors eren els únics que hi vivien).

4. L’historiador Manel Güell assegura que el 1538 ja hi havia «un batlle» a Selmella, que es deia Joan Avella (cf. Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII), Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2009, p. 92-108). Aquest Joan Avella ha de ser del grup dels nouvinguts a Selmella un cop que han marxat –si és que han marxat– els únics estadants que quedaven l’any 1496. I doncs, tanquem la forquilla de temps d’aquesta hipòtesi: entre el 1496 i el 1538. És força versemblant que les coses anessin d’aquesta manera, dins d’aquesta hipòtesi que estem contemplant, perquè el fet que se’n parli l’any 1538 és a causa dels usos de la font de la Constança, a l’indret anomenat Comaverd, a tocar del terme de Vallespinosa. Amb motiu d’aquell plet es va establir que la font era, en efecte, de Vallespinosa, però que els de Selmella també se’n podrien servir. Les disputes s’allargaren durant segles, però no es coneixen d’abans. No tindria sentit discutir una cosa com aquesta si no era que uns nous habitants han arribat a Selmella i defensen les propietats dels seus amos tal com els les havien descrites. Ara bé, quan passat el temps tant Selmella com Vallespinosa quedaran deshabitades, trobarem que aquells terrenys disputats segles abans tornaven a dependre de Selmella, perquè en l’actualitat formen part del Pont d’Armentera (Alt Camp), municipi en el qual es troba Selmella, i no de l’antiga Santa Perpètua de Gaià, avui Pontils (Conca de Barberà), dins el terme del qual hi ha l’antiga Vallespinosa.

5. Cal recordar en aquest punt de l’explicació una dada que ja vaig donar: és en el fogatge del 1553 on ens apareix per primer cop el cognom Saumell –amb la forma Salmell– a Solivella (Conca de Barberà): una sola família a tot Catalunya –i al món, cal suposar. Si el cognom provingués dels antics senyors de Selmella o de la família que duia aquest cognom i vivia a Font-rúbia dos segles abans –amb la forma Saumella, en aquest cas– (vegeu l’article tot just esmentat), per força hi hauria d'haver més Saumells en algun indret, o almenys a Font-rúbia mateix. Encara més, si els Salmell de Solivella provinguessin dels Saumella de Font-rúbia –i, per tant, d’alguna manera, dels senyors de Selmella o dels seus acostats– no haurien recuperat la L que ja havien perdut per evolució fonètica i havia esdevingut U. Si la recuperen, vol dir que són una altra gent i que ha començat de nou l’evolució fonètica del cognom a partir del topònim original: Selmella/Salmella.

* * *

Una subhipòtesi d’aquesta primera que he exposat en aquest article és que «els últims de Selmella/Salmella» abans del repoblament del segle XVI fossin una família mora que treballessin allà com a parcers de l’amo de les terres. Potser Alemany de Cervelló va voler defensar-los i això va fer que perdés la titularitat de Selmella? Potser van intentar salvar-los els mig amos de Santes Creus donant-los un altre nom (el del poble)? Potser fins llavors els deien Morell (o Morella, Morelles, Moret o Moreta, Maur, Mor, Maurell o Mauri, Morató o Moretó...*) i, per dissimular l’origen, van decidir prendre el nom del poble? Cal recordar que la pragmàtica del rei Ferran, anomenat «el catòlic», en què ordena «la conversió o expulsió» dels musulmans de tota la Corona Catalanoaragonesa, tret dels nois menors de catorze anys i les noies de menys de dotze, va ser promulgada el 14 de febrer del 1502, o sigui, just en l’època en què ens trobem, i que «la conversió o expulsió» s’havien de verificar abans de l’abril del mateix any. (Aquesta pragmàtica, ara que hi som, es contradeia directament amb els compromisos signats pels reis catòlics amb el rei moro Boabdil a les capitulacions per a l’entrega de Granada, capitulacions que garantien als musulmans granadins la preservació de la llengua, la religió i els costums. El pacte, això és segur, no es va respectar amb els granadins. A Catalunya i l’Aragó sembla que ni tan sols hi va haver cap pacte.)

*També hi ha cognoms d’aquests en altres idiomes: Mouro i Mourinho, en portuguès; Moro, Morillo, Moreno, Morena, en espanyol; Maureau, Moureau, Morel, Morelon, en francès; Mauro, Morini, Morandi, Morelli, Moretti, en italià; More, en anglès... (recull de Ramon Solsona, La Vanguardia 19 novembre 2010, i collita pròpia).