dissabte, 31 de desembre de 2011

Històries dels Saumell (7): La gent de Selmella

Mapa de la rodalia de Selmella, 1690 (foto: Centre Excursionista de Catalunya; Selmella apareix sota la I d’ALBI)

Ja vaig parlar del topònim Selmella i avui parlarem de la gent: de la gent que ha viscut a Selmella al llarg dels darrers 640 anys i de les seves vicissituds.

Les primeres dades que tenim sobre els habitants del poble de Selmella són d’un fogatge manat per les Corts de Cervera (1358-59). Ja havíem donat notícia d’aquest fogatge en articles anteriors. Un fogatge era un cens general, un recompte dels focs, o sigui de les llars de foc i per tant de les famílies enteses com a grup de persones acollides sota un mateix sostre. Després servia per determinar entre altres coses els «donatius» (sic) que havia de fer cada població a l’erari públic –o sigui, al rei– quan es feia la seva coronació –«coronatge»–, quan hi havia un casament reial –«maridatge»–, etc.

Doncs al final del segle XIV (l’any 1379, exactament), quan va quedar enllestit aquell fogatge, hi havia a Selmella cinc famílies. No sabem quantes persones vol dir això exactament, però en aquella època hauríem de calcular de tres a cinc persones per família, cosa que ens dóna un total de quinze a vint-i-cinc «ànimes», tal com es deia aleshores. A cada casa hi havia quedat poca gent, en comparació amb altres temps de més bonança, per les pestes i les guerres.

Ara fa uns dies, que he examinat una transcripció dels resultats d’aquest cens del 1379, he pogut saber que hi consta una família anomenada Saumella (sic) domiciliada a Font-rúbia (avui Font-rubí), llavors dins els termes de Vilafranca, termes que eren propietat del prior del monestir de Montserrat. Font-rubí és a uns vint quilòmetres de Selmella en línia recta, a mig camí entre Vilafranca i Santa Coloma de Queralt. Aquests Saumella desapareixen en fogatges i censos posteriors.

Però, tot s'ha de dir, és justament a Font-rubí –al barri de l’Alzinar de Guardiola de Font-rubí– on es conserven vestigis, i el nom popular (Cases d’en Saumell), d’un antic casal important que duia aquest nom i que avui està dividit en vuit propietats: Cal Ton Pere, Cal Pere Saumell, Cal Tolino, Cal Tonet de Cal Ton Pere, Can Costal, Cal Jan Maioles, Cal Joan Pere i Cal Joan Saumell. Quedi dit per si de cas.

En qualsevol cas, aquest Saumella de Font-rúbia que apareix al fogatge de l’any 1379 és gairebé contemporani de Guillem de Selmella –aproximadament, perquè no sabem amb exactitud quin any havia mort Guillem. En efecte, el Saumella de Font-rúbia ens apareix als censos poc després del trasllat de les restes del nostre guerrer a Santes Creus, l’any 1363. I doncs, hem de considerar de moment que aquest Saumella del fogatge de 1379 ha de ser un familiar de Guillem o un criat de la família. (Si fos criat, ja que hi som, potser era d’origen moro, convers i esdevingut lliure; era molt comú que els esclaus manumesos adoptessin noms de lloc.)

O sigui, Selmella hauria donat lloc a dues famílies: la noble, nascuda el segle XII com a títol secundari d’un membre de la família Alemany de Cervelló, titular, entre altres territoris, de l’indret on s’edificà el castell de Selmella –família probablement extingida el segle XIV–; i la plebea, el nom de la qual prové també del llogaret de Selmella però quan ja s’havia perdut tot rastre de l’anomenada senyorial que havia tingut aquella població. És només aquesta segona família la que se suposa que ha arribat fins als nostres dies.

Ara bé, precisament un dels vuit masos de Font-rubí que acabem d’esmentar, concretament l’anomenat Cal Pere Saumell, és l’únic topònim-antropònim que es conserva actualment als mapes –a part de les ruïnes de Cal Saumell al pla del Magre de Jorba. Però de moment no tenim dades que connectin les Cases d’en Saumell amb aquella família medieval, i per tant, mentre no es trobi documentació que avali la continuïtat dels Salmella a Font-rubí entre els segles XIV i XVI, hem de considerar que aquesta branca és més recent i prové, doncs, com la resta dels Saumell, de la segona família, la plebea.

En resum, la tesi meva és que el de Font-rúbia és l’últim Selmella –Salmella, Saumella, Celmella–, que (suposo que) depèn d’alguna manera de la branca «noble» –secundària, però noble– dels Alemany, branca de la qual tenim notícia en la primera època en què s’utilitzà aquest cognom. Perquè després d’aquest Saumella, com dic, no hi ha hagut manera fins ara de trobar cap més font documental, arqueològica ni censal que ens confirmi que hi va haver altres persones que es fessin dir Selmella o Saumella –ni Çalmella, Celmella, Çolmella, etc.– durant els dos segles següents.

En qualsevol cas, el fet que aquell veí de Font-rúbia escrivís el seu cognom com a Saumella, i no Selmella ni Salmella, demostra que la pronúncia U alternada amb la L en l’antropònim –i també en el topònim, segons alguns mapes antics– ve de lluny i és congènita a la pronúncia del català en aquells indrets. Almenys des del segle XIV.

Les dades més interessants per a nosaltres vénen ara. Un fogatge fet al final del segle XV (1496-97), una mica més d’un segle després de l’altre, ens reporta que queda una sola família al poble de Selmella –entre tres i cinc persones en total, doncs, seguint la mitjana del segle anterior, ja que continua havent-hi epidèmies i guerres–, i en canvi no consta enlloc de Catalunya cap Saumella o Selmella –ni Çolmella, Çalmella, etc. Hem de considerar, doncs, efectivament, que aquest cognom d’origen noble ha desaparegut amb la fi de la branca de la família Alemany que el duia.

Naturalment, els fogatges de l’època, com els censos d’ara, poden contenir molts errors. Però el fet és que ni Selmella ni Saumella ni derivats no hi apareixen. Cap ni un. I en canvi tenim una família aïllada al poble de Selmella.

Tampoc sabem a hores d’ara com es deia aquella família que mantenia el seu foc solitari al poble, al final del segle XV. Només sabem això que deia: que no es nomia Selmella, ni Saumella, ni Salmella..., perquè aquest cognom no existeix, segons el mateix document, enlloc de Catalunya. Per tant, tampoc a Selmella. Si els responsables del cens sabien que hi havia una família perduda allà dalt, sens dubte devien saber com es deia. I si no ho sabessin, els haurien denominat amb el nom del poble. No ho van fer.

En canvi, seixanta anys més tard, el 1553, ens reapareix de sobte en un nou fogatge el cognom. El trobem a Solivella, població venuda «a carta de gràcia» pel rei Alfons el Magnànim a la família Llorac, família que havien estat fins feia poc senyors de Rocafort de Queralt, població veïna de Selmella. La baronia de Rocafort, precisament, havia estat adquirida per la família Armengol, que serien també ben aviat senyors de Selmella.

Solivella està situada al nord-oest del riu d’Anguera (a l’oest de Sarral), dins l’aleshores anomenada vegueria de Montblanc i fora, per tant, dels dominis de Santes Creus –tot i que havia pertangut al monestir durant uns pocs anys al començament del segle XIV–, dada que dono per si això té alguna relació amb el trasllat d’aquella família «tan lluny» de Selmella, cosa que no sabem. Suposant, és clar, que aquella família provingués de Selmella.

El nou cognom, tal com apareix al cens del 1553, incorpora ja una variació respecte al topònim i a l’antropònim «nobles» de fa dos segles: el nou apel·latiu és Salmell, segons el document esmentat; o sigui, ha perdut la -a final, que fins llavors era comuna a totes les variants que coneixíem del topònim i de l’antropònim originats a partir del castell i la població de Selmella. No se sap l’origen del canvi, si bé de seguida miraré de fer-ne una explicació.

Ara bé, això és important, la població sí que conserva aquesta -a: es continua dient Selmella –llavors grafiat Salmella. Si qui portava el cognom fos d’origen noble –titular honorífic del castell–, o bé conservaria la -a final en el cognom o bé el castell i el poble haurien perdut també aquesta -a.

Encara més, consta en el nou fogatge que ara hi ha allà, a Selmella, dues famílies, i en sabem els cognoms: es diuen Guasch i Claresó. Acaben d’arribar en aquell indret? L’«única família» que hi havia allà fa només cinquanta anys es deia Guasch o Claresó? No ho sabem.

Una de les hipòtesis més fermes que es poden fer sobre l’origen del cognom Saumell actual, que neix d’aquestes dades i que ja vaig avançar en un article anterior, és que l’antropònim (cognom) no és un patronímic (cognom del pare) sinó el renom que va adoptar a començament o a mitjan segle XVI aquella única família que quedava al poble segons el fogatge de 1496, família que no es deia Selmella (ni derivats) perquè en el mateix fogatge, com ja he dit, no apareix cap Selmella.

És ben raonable que sent com eren una sola família, que vés a saber des de quan vivia allà aïllada –no tenim dades durant 117 anys, entre el 1379, que hi havia cinc famílies, i el 1496, que n’hi quedava només una–, tothom a la rodalia els conegués com «els de Selmella» (o Salmella, o Saumella), fos quin fos en realitat el seu cognom. O potser ja els anomenaven «els Salmell», tal com de fet es van fer dir pocs anys després, per distingir-se, justament, del nom del poble i adaptar el nou cognom a altres que tenien al seu voltant... cosa que solien fer de vegades, precisament, els que eren coneguts com a «provinents de» però no n’eren senyors. O sigui, una cosa era Salmella, Solivella, Gironella, Cornudella o Martorella –i els propietaris honorífics o reals, però de família noble, d’aquells pobles, als quals lògicament els interessava conservar el cognom sense canvis– i una altra «els Salmell», «els Solivell», «els Gironell», «els Cornudell» o «els Martorell». Això no funcionava sempre així, però n’hi ha uns quants casos, especialment en determinades zones de Catalunya com ara aquella.

Una altra opció és que els Salmell fossin membres d’una família d’origen moro –tornem-hi– que precisament quan començava el segle XVI, l’època en què els reis anomenats «catòlics» pressionaren més els mudèjars perquè «s’adaptessin» o se n’anessin, van marxar de Selmella, on potser servien l’única família que s’hi estava, van adoptar el topònim del poble on havien viscut fins llavors i tot seguit es van instal·lar més terra endins. Això explicaria per què no ens apareixien els Salmell l’any 1497 –encara no havien fet el pas, encara no se’ls perseguia ni se’ls forçava com es va fer poc després– i sí el 1553.

Però continuem amb els habitants de Selmella, que ens n’hem desviat.

Del final del segle XV –una família– i mitjan segle XVI –dues famílies– hem de passar ja al començament del XVIII: un salt de 150 anys. No hi ha dades intermèdies sobre aquests 150 anys, ni d’allà ni gairebé d’enlloc de la Catalunya rural, segurament pels fets bèl·lics produïts tot al llarg del segle XVII: Guerra dels 30 Anys, Guerra dels Segadors i altres batusses i litigis més locals (cf. Manel Güell, Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII), Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2009, p. 92-108).

Segons el cens borbònic del 1717-19 –primer cens general de Catalunya des dels darrers fogatges parcials de 1553–, Selmella té 9 cases i 75 habitants dins els seus termes: vuit membres de mitjana a cada llar. I doncs, el poble no sols havia estat repoblat de nou, sinó que va créixer de manera molt notable.

No hem pogut saber exactament quants Salmell o Saumell hi ha a Catalunya aleshores (començament del segle XVIII), però ens consta per altres documents –censos i capbreus locals– que ja n’hi ha uns quants i que estan repartits per les comarques del voltant –al mateix Alt Camp, a la Conca, al Penedès, a l’Anoia, fins i tot a l’Urgell. I en tenim algun d’abans, del segle XVII, de poc després de començar la Guerra dels Segadors i de menys d’un segle després del fogatge que ens parlava d’un sol Salmell a tot Catalunya –el de Solivella. En parlarem un altre dia, perquè això ja forma part de les hipòtesis sobre el naixement i la primera expansió del cognom Saumell (Salmell al començament), hipòtesis que desenvoluparem en pròxims articles.

Segons Pascual Madoz (Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar,vol. XIII, Madrid 1840), entre el final del segle XVIII i el començament del XIX a Salmella (sic) es cultivava blat, patates i llegums, s’hi criava bestiar de llana i s’hi podia caçar conills i perdius en abundància. Si haguéssim de creure Madoz en tot el que diu, però, la població en el primer terç del segle XIX tornava a anar de baixa (69 persones).

En canvi, el Diccionario geográfico universal de la Sociedad de Literatos S.B.M.F.C.L.D. (1833), que devia tenir corresponsals diferents que Madoz a Catalunya (o bé Madoz compta només el nucli del poble i no les masies aïllades), assegura que a Selmella hi havia 108 habitants a començament del segle XIX. Aquest segon diccionari explica també que a Selmella s’hi feia vi, en aquella època.

L’Enciclopèdia Catalana encara va més enllà, ja que afirma que «el 1830 la població [del Pont d’Armentera] consta de 1.158 habitants, 1.347 si s’hi uneixen els de Selmella». O sigui, el primer terç del segle XIX la població de Selmella havia crescut fins a tenir gairebé 200 habitants! Sembla difícil de creure.

Després, coincidint amb la desamortització eclesiàstica del 1835 –recordem que les terres eren administrades pel monestir de Santes Creus–, el nombre d’habitants de Selmella va recular molt ràpidament i al final del XIX hi quedaven només mitja dotzena de famílies.

Per tant, el que diu l’enciclopèdia espanyola Espasa, que el cens del 1910 donava per a «Salmellá» (sic) 58 edificis (!) i 95 habitants (Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, Espasa-Calpe, vol. 46, Madrid 1922, p. 303) és evidentment erroni, tret que les dades es refereixin a tots els encontorns de la baronia de Rocafort (Conca de Barberà), de la qual havia depès antigament Selmella fins que la població fou adscrita al Pont d’Armentera. En aquella època consta per nombroses fonts que a Selmella hi quedaven ja molt poques famílies, menys de mitja dotzena. I sens dubte mai no hi ha hagut allà 58 cases. Si l’Espasa tingués raó, a més, una bona part de les famílies de l’època (fa un segle!) serien monoparentals!

Segons diu la Viquipèdia, un tret característic d’alguns pobles d’aquells voltants que han sobreviscut –com ara l’abans esmentat Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà però molt a prop de Selmella–, va ser «la forta emigració que tingué la població de la vila, principalment a Cuba. De retruc, al poble hi ha diverses cases construïdes pels rocafortins que van anar a Cuba, [anomenats] “cubanos”». Aquesta emigració voluntària, que d’alguna manera es posa de moda a partir de l’últim terç del segle XIX, és posterior als desterraments forçosos a les illes espanyoles (Canàries, Cuba i altres) que hi havia hagut durant el segle XVIII, després de la Guerra de Successió, fins a la primera meitat del XIX.

Ara bé, és possible que la notorietat política i cultural o fins i tot la relativa prosperitat que van adquirir alguns catalans desterrats a Cuba entre el segle XVIII i els dos primers terços del XIX –en parlarem en un altre capítol– tinguessin un determinat efecte crida en gent aventurera d’aquelles comarques, de les quals havien sortit de manera obligada els seus conciutadans dues o tres generacions abans.

I això és tot el que sé de moment sobre la gent que va viure a Selmella entre els segles XIV i XX.