dilluns, 4 d’abril de 2011

Històries dels Saumell (4): El topònim Selmella

Fotografia aèria actual de Selmella, a partir de Google Maps. Llegenda: (1) església de Sant Llorenç (2) castell (3) torre de defensa del castell (4) “Casa de l’Arcada”*

El pare mercedari Manuel Mariano Ribera va escriure per encàrrec de Francesc de Cervelló, baró de Samatzai –i segurament fill de Miquel de Cervelló i de Castellví, nomenat l’any 1704 marquès de Conquestes per Felip V, de feliç memòria (ehem)– una Genealogía de la nobilíssima familia de Cervellón. Dedícala D. Francisco de Cervellón, Barón de Zatmazay, en Cerdeña, a su parienta Santa María de Cervellón. L’obra, de 250 pàgines, es va confeccionar a Barcelona l’any 1733, a la impremta de Pablo Campins.

Ribera, a la p. 126 d’aquest llibre, assegura el següent:
Advierto que el Castillo, y lugar de Salmella, oy se llama assí, y que el proprio nombre en latín era Olmela, y por cuanto en Cathaluña à muchos nombres latinos, vulgarisados en el idioma Catalàn, les añadian el ça, o ço, com v.gracia los nombres latinos de Riaria, de Ciraria, de Costa, Comella, etc., llamandolos en Catalàn dezian Çariera, Çacirera, Çacosta, Çalmella, assi se hizo con el nombre latín Olmella, llamandose en Catalàn Zalmela, Çaumella ò Salmella.
Efectivament, en els documents que ell cita en la seva narració, els mateixos sotasignats –o potser els seus escrivans, més aviat– escriuen cada vegada una cosa diferent: «Ego Guillermus de Ceumella, qui fui filius Bernardi Geraldi de Cervilione...» (1182), o «Ego Guillermus de Solmella et uxor mea Berengaria...» (1194), o «Ego Geraldus de Olmela...» (1240), i així «Zolmela», «Zalmellas», «Çalmellas», «Çalmella»...

La teoria podria estar bé, i segurament era això el que creien fermament alguns dels personatges esmentats (com el «Geraldus de Olmela» del 1240, o el seu escrivà), però no se sosté si tenim en compte que ja es parla de Salmella / Selmella / Celmella en els primers documents en llatí que tenim sobre el lloc (segle X) en el moment en què es va fer fora d’allà els Mauri (moros), i que no hi ha cap document intermedi (o no s’ha trobat fins ara) que esmenti «Ça Omella» o «Sa Omella», cosa que seria lògica si el procés hagués anat per aquella via, perquè sí que n’hi ha de «Ça Riera» o «Sa Riera», de «Ça Costa» o «Sa Costa», etc.

I sobretot, Ribera no té en compte que molt a prop de Selmella hi ha un poble –avui també abandonat–, que es diu Selma, que ja es deia així abans de l’arribada dels repobladors francs i catalans i del qual Selmella degué ser sens dubte un cap de pont. Però Ribera no cita Selma, ni Celma, ni Salma, ni Çolma, ni Çalma, ni res que s’hi assembli, perquè Selma és a l’altra banda del Gaià, a l’est del riu, i va pertànyer als templers i després a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. O sigui, res a veure amb les propietats dels senyors de Cervelló. Ribera, al qual havien encarregat la genealogia dels Cervelló, només va cercar documents que parlessin d’aquesta família.

Fins i tot hi ha la possibilitat que Guillermus de Ceumella, Guillermus de Solmella, Geraldus de Olmela i companyia ni tan sols haguessin estat mai a Selmella. Perquè les seves famílies devien ser senyors d’altres llocs més importants i de més anomenada, encara que a ells els hagués tocat el títol de Selmella segurament pel fet de no ser hereus. Però Selmella era pobra; l’únic punt d’avantatge de la població era l’indret estratègic on està situada i, és clar, la seva història gloriosa... que es remuntava molt enrere, al final del segle X i el començament de l’XI. I ells eren del XII i del XIII. Parlar de l’heroica Selmella aleshores devia ser com parlar ara de les batalletes del rebesavi a les guerres carlines.

En fi, tothom es pot imaginar el rigor amb què es feien –i es fan?– les genealogies per encàrrec. Però en volia deixar constància, per si de cas.

Cal tenir en compte que, abans de Coromines (que sol situar perfectament l’origen dels noms basant-se en la toponímia dels llocs, i si cal la que hi havia abans de l’arribada dels «cristians», com en el cas de Selmella), era molt general la creença que tots els noms començats per «sa» es devien a l’article salat. Una mica més de coneixement sobre l’evolució fonètica catalana hauria fet veure de seguida que «sa» + «olmella» pot donar «solmella» i d’aquí «sulmella», però no «salmella» ni «selmella», si no vaig errat –la fonètica no és el meu fort, ni com a aficionat.

Ara bé, ni el mateix Coromines sabia amb seguretat què volia dir selma. I si ell no ho sabia, no m’atreviré pas jo a fer teories. Ell diu que el nom ja hi era i que per tant devia ser d’origen àrab. Llavors ens hauríem d’embrancar per les possibles etimologies a partir de l’àrab salm o selm. La més senzilla és que tingués la mateixa arrel que salaam ‘pau’. Però em sembla que enfilar-se per aquí ja depassaria una mica massa l’objectiu d’aquest article.

Sí que convé avançar una dada que explicaré amb detall més endavant. Aquests senyors de Selmella dels segles XII-XIII no són els que donen origen al cognom Saumell actual. Aquella família noble es va extingir al segle XIV, i llavors van passar més de 200 anys durant els quals sembla que ningú no va utilitzar el topònim com a cognom. I qui ho va fer a partir dels segles XVI-XVII no ho va fer per lluir-lo –la gent ja no recordava que Selmella havia estat títol de senyor–, sinó més aviat per dissimular. Ja hi arribarem.

*La que anomeno “Casa de l’Arcada” de Selmella:


(Teniu fotos normals del poble de Selmella, una de més o menys actual i una altra de fa gairebé un segle, aquí.)