dilluns, 9 d’abril de 2012

Històries dels Saumell (8): De Selmella a Saumell


Avui us volia explicar com el topònim (nom de l’indret) va esdevenir antropònim (nom de persona).

L’evolució de Selmella –o Salmella– a Saumell, que com vaig dir degué produir-se cap al segle XVI, ja la vaig aventurar en un altre article. (L’enllaço aquí però tingueu present que en aquell text hi havia moltes intuïcions i molta ficció i poques dades reals, tot i que en això que reprodueixo em sembla que sí que s’ajusta bastant a la realitat.)

Deia aleshores, referint-me als primers Saumell (ara edito una mica aquell text per adaptar-lo al discurs actual):

Aquests són els que van ser coneguts com «els (de) Selmella», per bé que el seu cognom original devia ser un altre. Potser ja eren «els (de) Saumell(a)», atès que la grafia local inclou les dues possibilitats (i més) des d’antic. La l primera és tan palatal en el català que esdevé u en la pronúncia, com passa amb altres mots. Per exemple, bauma, saule [sic], aubercoc, paupar, saupa, vauma [sic] o auba a Mallorca, que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa, malva i alba respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món.

També s’esdevé el mateix en l’occità (mau, cau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau, sautar... [corresponents als nostres mal, cal, palpentes, salvar, cel, mel, fals, falta, animal, saltar]), un fenomen fonètic que en aquesta llengua ha cristal·litzat en l’escriptura i que fins i tot ha exportat al francès actual. I en altres idiomes amb les l prou palatalitzades, com el polonès: la seva famosa l ratllada (ł / Ł; no sé si aquest caràcter, que he reproduït en caixa baixa i alta, es veurà bé en el vostre navegador), que en l’estàndard d’aquesta llengua ja es pronuncia sistemàticament u, sent com és una consonant.

Segons en quines comarques i segons quins parlants, a Catalunya també és possible sentir la l pronunciada gairebé com a u.

L’evolució l > u queda resolta, doncs.

Abans de la conversió de la l en u, però, ja de temps molt antic la e primera de Selmella havia esdevingut a per raó de la neutralització que fa el català oriental de les e àtones. Sovint ja s’escrivia així (Salmella o Çalmella) en documents dels segles XII i XIII, quan Selmella era només un topònim i un sobrenom dels senyors del lloc, però no cognom pròpiament dit.

Abans de la separació del clan o abans de perdre les relacions més immediates entre ells amb el creixement del grup, al cap d’una o màxim de dues generacions, el cognom encara patí una darrera modificació –si és que no l’havia patida abans–, en perdre la a final (pèrdua que afectà tot el grup: no existeix el cognom Saumella, ni Salmella, ni tan sols Selmella). Aquest procés, com dic, el va viure una sola família, potser extensa, però encara unida, probablement en un marge de temps no superior als cinquanta anys.

Pel que fa a la pèrdua d’aquesta -a final, ara puc afegir que aquest petit pas fou afavorit justament pel fet que el topònim (nom de lloc) passà a ser antropònim (nom de persona) i s’ajustà a altres antropònims similars: Carbonell, Castell i Castells, Rosell/Rossell –en aquest cas amb pèrdua de la -o original–, Morell, Vendrell, Borrell, Balcells –i Baucells, per cert; ho dic per la variació l/u–, Martorell, Güell. Amb cadascun d’aquests cognoms hi ha una xifra de famílies només a Catalunya que van entre les 4.000 i les 10.000. I després hi ha els Vilardell, Montmell, Calmell, Adell, etc., ja amb molts menys portadors. Com Saumell.

En canvi, amb la terminació -ella hi ha ben pocs cognoms amb un nombre significatiu de portadors: el més important és Castella, d’origen ben transparent –hi ha unes 5.000 persones a Catalunya que es diuen així–, i després Abella –que s’ha conservat amb la -a final segurament per la coincidència amb el nom comú abella, que també s’ha mantingut inalterable al llarg dels segles–, amb unes 3.000 famílies. I ja molt endarrerits tenim Olivella*, Vilella, Caselles/Casellas, Comella/Comelles/Comellas, Canyelles/Canyellas/Cañellas i, sobretot al País Valencià, Morella, per la població d’aquest mateix nom. Com veieu, les etimologies de cadascun d’aquests cognoms són de procedències ben diverses: en la majoria no hi ha un topònim concret (nom propi) al darrere, sinó un nom comú.

(Ja que hi som, noteu que Morella –com l’abans esmentat Morell, molt més freqüent a Catalunya que els Morella, i això ja ens diu alguna cosa sobre les preferències fonètiques dels catalans del mig– remet etimològicament a moro, i que Selma, i potser la derivació Selmella i tot, eren denominacions d’origen àrab.)

*També hi ha gairebé mil persones amb el cognom Solivella i Solivelles –Solivelles sobretot a les Balears i Pitiüses–, i volia esmentar aquest cognom específicament pel fet que sens dubte prové de sa olivella i no ha derivat pas cap a uns impossibles sauvella o sauivella o salivella, sinó fins a solivella o solivelles, exactament de la mateixa manera com un hipotètic sa omella no podria derivar fins a saumella sinó solament fins a solmella o sulmella, i a partir d’aquí solmell, sulmell o soumell, inexistents.

Evidentment, a partir de Saumell(a) i Salmell(a) sí que podem evolucionar posteriorment fins a Sumell(a). Ho demostra la forma de l’actual cognom Sumell i la denominació popular de Selmella en alguns dels pobles de la rodalia, com es veu en la fotografia que encapçala aquest article, presa a Vallespinosa (Conca de Barberà).

A la baronia de Rialb, i potser en altres indrets de les terres de ponent, un mot com olmer (sinònim d’omeda i d’omella), sí que pot haver derivat fonèticament fins a aumé, però notem que sense article previ (Coromines, DECat, VI 58a 17-20), per la pronúncia que fan en alguns d’aquells indrets de la a- o la o- inicials de paraula: aufals per alfals, auliva per oliva, aureneta per oreneta, fins i tot aumella [sic] per ametlla; una evolució fonètica, doncs, que a més a més que encara es veu com a vulgar, no es dóna en els mots que porten un article prèviament soldat com a prefix.

L’article previ, hi insisteixo, porta necessàriament a una evolució cap a lo- o -lu, so- o su- sense passar per uns hipotètics estadis intermedis lao-, -lau, -sao, sau-. I de fet el que ha passat amb les omelles i les omedes a Catalunya és que quan han esdevingut antropònims s’han quedat en Olmeda, en Omedes o simplement en Omella –tots tres casos amb uns 300-350 portadors a Catalunya.

També hi ha, per cert, el poble dels Omells –actualment els Omells de na Gaia–, amb una història de molts segles (almenys des del XIV), que per si sol desmenteix allò de l’article salat. Perquè no hi ha ni Solmells, ni Solmelles, ni Solmedes.

Amb tot això que he dit crec que queda demostrat, si més no per descart, que el cognom Saumell ve de Selmella. O, dit altrament, que el topònim (nom de lloc) Selmella va evolucionar fins a l’antropònim (cognom) Saumell d’una manera ben raonable.

(La fotografia que encapçala l’article està presa del bloc Le Petit Roc, de Pep Ulldemolins)