Diu el DIEC, de passar comptes: «[LC]* passar comptes amb algú a) Escatir el que li hem de pagar o n’hem de rebre. Per ext. passar comptes amb algú b) Els danys que m’ha causat, no els hi perdono pas: ja passarem comptes.»
*[LC] vol dir lèxic comú.
A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»
Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.
Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.
Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).
Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.
Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.
A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.
I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.