dimecres, 30 de novembre de 2016

Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Perles (171): Llengües que no es poden comparar

«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»


Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998

divendres, 18 de novembre de 2016

Blocar

A les xarxes socials de vegades hi ha gent que bloca: no vol que altra gent vegi el que diu o el que escriu. Sovint és només com un avís, com un càstig, que resulta un pèl ridícul perquè tu pots accedir al que diu aquella persona, si vols, senzillament anant-hi sense utilitzar el teu nom habitual, o sense utilitzar cap nom, perquè la xarxa molts cops és d’accés general.

És veritat que de vegades el bloqueig és absolut i universal: aquella persona opta per utilitzar la xarxa per comunicar-se amb un grup concret, comptat i conegut. Molt bé, no hi ha res a dir.

El fet que desconcerta és que et bloquin per una simple discrepància expressada amablement. O sigui: una persona a qui potser valores, o fins i tot admires, per la seva feina, per la seva aportació al país o a la llengua o a qualsevol causa social, un dia bloqueja l’accés del teu compte al seu. El bloca concretament a tu. Potser perquè has comentat que no estaves d’acord amb una cosa que ha dit o suggerit. Encara que durant dies i dies hagis aplaudit moltes de les altres coses que explica, que et solen semblar assenyades.

No acabes d’aprendre’n mai, del funcionament de les xarxes. Ni de les persones. És ben veritat que Déu nostre Senyor va crear el món perquè hi hagués de tot.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

«Hem tombat» l’estàtua

Retirada de les restes de l'estàtua pels serveis de neteja, el mateix dia que s'havia d'inaugurar (foto Quique García, Efe)
Jo no entenia aquesta exposició, no entenia què hi feia al Born, no entenia per què l’Ajuntament de Barcelona guardava als seus magatzems una estàtua de Franco sense cap –això especialment no ho entenc–, no entenc per què l’estàtua s’atribuïa a Josep Viladomat si ell se n’havia desmarcat expressament i ni tan sols va anar a la inauguració –Viladomat no podia amagar, però, que va fer una estàtua de Franco a cavall, s’assemblés o no a aquesta, tot i que també és veritat que la va fer per xantatge–, no entenc per què l’ajuntament volia provocar l’independentisme d’aquesta manera, o aigualir-lo, o vés a saber què, no he entès la tesi dels relats que se n’han fet, no entenc res. Ves a saber, potser inicialment es va dissenyar allò d’aquella manera ridícula només per interessos ingenus i després, tot i veure que no tenia cap sentit, la caparrudesa va impedir que fessin marxa enrere fins que no han tingut més remei.

Em va semblar bastant lògic, tenint en compte tot això, que l’estàtua rebés una pluja d’ous i de tomàquets, que fos dutxada amb pintura, que la decoressin amb estris diversos buscant l’escarn màxim, que li pengessin estelades –la de la cua del cavall quedava especialment bé.

Em vaig posar a la pell dels guàrdies que havien de prendre nota dels brètols que feien totes aquelles coses, els vigilants municipals que els amenaçaven per «atemptar contra béns públics». Imagina-t’ho: has de defensar una estàtua de Franco.

Tot això és ben clar. Però al final van ser tres persones les que van tirar l’estàtua a terra i van obligar l’ajuntament a posar fi a aquella comèdia abans i tot que s’inaugurés oficialment l’exposició.

Van ser tres persones i uns quants més que els feien costat in situ. No va ser «el poble». No ho dic, evidentment, perquè castiguin aquestes tres persones –pobre de qui ho faci, perquè llavors sí que s’alçaria el poble–, sinó perquè no ens posem medalles que no ens toquen. Hem aplaudit de lluny estant i para de comptar.

Van ser tres persones.

Ho repeteixo perquè, per a bé i per a mal, al llarg de la història de vegades s’han atribuït «al poble» fetes que no eren ben bé «del poble» i que potser el representaven –en aquest cas em sembla evident que sí, almenys a una bona part–, però potser no. Eth qu’age aurelhes, qu’ac entene.

(I ara agafem-nos fort, tant els que teniu vocació d’herois com el que no en tenim, perquè em penso que el vent de ponent que aviat es girarà vindrà carregat de pedregada seca que caurà sobre tothom.)

dimarts, 11 d’octubre de 2016

L'Estatut del 2005

Article 1.1 de l'Estatut del 2005.

No m’he equivocat, no: del 2005.*

He trobat al rebost un text de fa nou anys (2007) que no sé per què no vaig publicar en el seu moment. Tal com raja:
Es va perdre una ocasió històrica de prestigiar-nos internacionalment amb l’Estatut gairebé unànime sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Allò era una peça amb defectes, però era de tots o de gairebé tots. Era una arma importantíssima de cara a Europa i al món, fins i tot encara que no pogués ser aprovada per Madrid, i la vam malmetre pel maleït sistema tan nostre de voler ficar un altre peix al cove... I per això la iŀlusió, quan n’hi ha –com n’hi va haver amb l’Estatut del 30 de setembre–, ens dura tan pocs dies. Perquè el nostre maleït cove, que encara ens mirem com si omplir-lo fos el més important del món, és un cove miserable, que no pot curullar les ànsies d’un poble que vol conservar la seva dignitat. I ens entestem a considerar-lo el més important: ens estimem més perdre la dignitat que no que el cove se’ns buidi! Som una mica miserables.

Tindrem poques oportunitats com aquella de l’Estatut, potser cap en un munt d’anys. I abans, quantes ocasions es van perdre d’avançar plegats, mentre el senyor Pujol volia anar sol pel món amb les seves majories absolutes prepotents i amb els seus pactes, vergonyants o públics, amb els únics que des del primer dia, sempre, s’han manifestat en contra de qualsevol avenç públic del català i de Catalunya. Amb els únics que no han volgut aprovar ni l’Estatut de la immensa majoria ni l’Estatut del peix al cove. I encara defensen que aquells pactes van estar ben fets i van ser profitosos per a Catalunya. Som miserables.
Gràcies a allò, o per aquell motiu –ens vam deixar entabanar de nou–, som on som el 2016. Convé recordar el que va passar amb tots els ets i uts, per desbaratar qualsevol cant de sirena que ens vingui a dir: «Provem-ho una altra vegada! Segur que ara ens faran cas!»

Vam ser miserables aquella vegada, i tantes més abans, i després. No hi tornarem.

* Costa molt de trobar aquesta versió de l’Estatut (la que es va aprovar inicialment al Parlament i es va portar a Madrid). Intenteu-ho. A la web del Parlament, per exemple, no hi és, i això que hi tenen una pàgina dedicada exclusivament a l’Estatut, on, diu, «es poden trobar els antecedents, les actuacions parlamentàries i la documentació del procés de reforma estatutària». Doncs no: el text del 2005 és tabú, no es pot veure gairebé enlloc. Al final l’he trobat aquí (en català, a partir de la pàg. 243).

dimarts, 27 de setembre de 2016

Perles (170): No rigueu o no rieu?

[...] Quan hem de donar ordres sense un no al davant, hem de fer servir l’imperatiu. I aquest mode es forma a partir del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Però no cal complicar-se tant. En verbs d’aquest tipus només cal que pensem que la segona persona del singular, que mai genera dubtes, i la segona persona del plural han de tenir la mateixa arrel, que serà diferent de la de la tercera persona del singular i la primera i la tercera del plural. És a dir: mou (tu) i moveu (vosaltres); i mogui (ell), moguem (nosaltres) i moguin (ells).

I què passa quan donem ordres negatives (d’aquelles que els pares no podem parar de repetir)? Doncs que llavors no hem d’utilitzar l’imperatiu, sinó el subjuntiu. I tot és més fàcil. Si hi ha -g- a la primera, hi és a totes. És a dir: no rigueu, eh?


(Extractat de Maria R. Mariné, sèrie «Català amb bolquers», Ara, 7 agost 2016)

diumenge, 4 de setembre de 2016

«Ésser la gota que fa vessar el...»

«...el vas», diuen tranquiŀlament alguns diccionaris, entre els quals el DIEC (però també l’Espinal, i més*). I no s’adonen que en català ha de ser «...el got», encara que no diguis mai got! No és que hagi de ser així, és clar, per obligació, però és que dit d’aquesta manera és completament rodó i gràfic. Tens un got ple, hi afegeixes una a i el got vessa.

En molts llocs de Catalunya ho fan així, i no sempre perquè prefereixin dir got que vas o altres opcions. A Mallorca, que solen preferir més aviat tassó que got o vas, segur que hi pots trobar també l’excepció en aquest cas, per no perdre el joc de paraules improvisat que a tothom cau bé (tret dels que ho discuteixen tot).

Afortunadament, el gran DCVB d’Alcover-Moll no falla quan ens reporta una dita germana d’aquesta locució, en aquest cas de significat optimista: «“Una gota fa vessar un got”: vol dir que una causa petita pot produir grans efectes quan ja hi ha una preparació suficient.» (s.v. gota).

La base de la dita no és d’origen propi, per si cal aclarir-ho; es diu també en anglès, en alemany, en espanyol, en italià...

*El diccionari d’Enciclopèdia obre la porta a got, i a copa, com a alternativa a vas (però vas és el principal): «ésser (un fet) la gota que fa (o farà, o féu, etc.) vessar el vas (o el got, o la copa) figuradament Ésser el nou fet que fa que hom no pugui endurar més una cosa» (s.v. gota).

Afegitó 5 setembre. M’informa Víctor Pàmies que els reculls de locucions, dites i refranys de Perramon (1979), Raspall-Martí (1996), Abril Español (1996) i Espinal (2004) fan servir vas; Font (1900), Farnés (1992-99), Pons Lluch (1993), Espunyes (2007), Alzamora (2008) i Dites.cat (2012) ho fan amb got (comunicació via Twitter).

dimarts, 30 d’agost de 2016

Tòpics desemmascarats (31): «Li farem una analítica»

Fa temps, quan ens deien això, jo diria que sempre ens pensàvem que ens farien una sèrie d’anàlisis, no una de sola. «Anàlisi» era hipònim d’«analítica», que vol dir que en totes les analítiques hi havia anàlisis però que no tota anàlisi constituïa per ella sola una analítica. Això era abans.

Perquè ara no, vet aquí que ja no existeixen les anàlisis, només les analítiques. Hi ha potser alguns benpensants que, a còpia de sentir la paraula «analítica», s’han convençut que les anàlisis són coses del passat, com anomenar «tisi» el que ara se’n diu «tuberculosi».

Doncs això que deia, que ara només hi ha analítiques.

Una analítica és una «anàlisi clínica o sèrie d’anàlisis» (DIEC), cosa que avala la posició que jo denuncio però també dóna raó, almenys parcialment, als partidaris de distingir-les per raons d’especialització. Perquè el mateix DIEC ens diu que una anàlisi clínica és una «anàlisi de sang, d’orina, etc., [...] feta amb finalitats orientadores amb vista al diagnòstic».

És a dir, una anàlisi de sang, d’orina, etc. pot ser el mateix que una analítica (‘anàlisi clínica...’), certament, però una analítica no és exactament el mateix que una anàlisi, perquè l’analítica pot ser un conjunt d’anàlisis («sèrie d’anàlisis»). De manera que, si et fan una anàlisi de sang i prou, el canvi sistemàtic de la paraula anàlisi per analítica no és res més que una mania o un esnobisme.

M’inclino més per la segona opció, que la proscripció d’«anàlisi» és un tòpic, una moda de la qual s’abusa. No és incorrecta perquè l’avala el diccionari, però indica pobresa de recursos.

(Igual que «comparativa», tal com va denunciar fa anys [1 juny 2013] Narcís Comadira al diari Ara. Ja gairebé ningú diu «comparació» en un context que vulgui sonar mitjanament científic o cultural, com si fos vulgar dir-ho; diuen «comparativa». Sona més erudit, més precís, més professional, jo què sé, dir «fer una comparativa» que «fer una comparació».)

Doncs ja està, ja ho sabeu: si voleu quedar bé i/o ser normals, a fer comparatives i a fer analítiques.

diumenge, 7 d’agost de 2016

Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Hui també copie, en este cas del professor J. Leonardo Giménez.

Un divendres de l’octubre de 2011 esta columneta es titulava «Dièresi innecessària». La vaig escriure a propòsit que la meua filla, Júlia (d’11 anys aleshores), em preguntà per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, espontaneïtat i altres semblants (en què la i no és tònica) porten dièresi. La xiqueta comprenia la regla que establix posar eixe signe en conseqüència o en ungüent, per fer que es pronuncie la u; o en veïna/veïns, països, llaüt o Raül, perquè la i i la u esdevenen tòniques i la regla no permet accentuar gràficament, però no veia la necessitat de cap marca sobre les que em demanava explicació.

Jo tampoc en veig. Com tampoc en veuen molts lingüistes, que ho consideren una complicació innecessària. Cada vegada que intente explicar en classe que en aïllar, arruïnar, diürètic, ensaïmada, intuïció, laïcitat, maleïdor, obeïdor, perpetuïtat, raïmet, suïcidi, traïció, veïnat/veïnatge i altres, tenim, teòricament, hiat, és a dir, les dos vocals aglutinades s’han de pronunciar separades, en dos síŀlabes, els alumnes desconnecten, s’evadixen de l’explicació, fins a dos dies abans de l’examen. I en tenim més de 350 d’eixes.

I igual ocorre amb les excepcions. La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme, i també judaïtzant, roïnesa i més de 350, com he comentat, és cosa d’especialistes. O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents com advocats, fontaners, botiguers, administratius, xòfers, estudiants, periodistes, ames de casa, escrivents de tota classe, cambrers, filòsofs...

Joan Solà proposava «simplificar l’ús de la dièresi»; i Abelard Saragossà és autor d’una proposta alternativa a eixe maldecap. I també Josep Ruaix, una altra gran autoritat lingüística, gens sospitós de veŀleïtats herètiques, apuntava, en un decàleg de punts conflictius de la normativa, la revisió de la norma de la dièresi. Ruaix suggerix que s’haurien d’admetre sense dièresi paraules com apaisat, traidor, veinat, laical, coŀloidal, romboidal i altres.

Però ara el clau de la crítica i de l’alternativa a l’arcà doctrinal que representa la norma completa de l’ús de la dièresi el rebla Rudolf Ortega [...] [amb] una proposta,* molt fundada, que eliminaria les dièresis innecessàries.


(Extracte de l’article publicat en Levante-EMV, amb el títol «Suïcida intuïció diürètica, o les dièresis sobrants», 10 abril 2015)

* Es referix a la proposta publicada en el llibre coŀlectiu Canvi d’agulles, La Magrana, Barcelona 2015 (nota del VF).

divendres, 29 de juliol de 2016

Perles (169): "...pues nosotros trillaremos!"


«[...] E succehí que‘ls més entussiastes catalanistes anaven eixint de la Lotja entonant los Segadors, qu’es cant que ab tot y tenir un tó consemblant á unes absoltes, posa frisosos als casteylans e els trau de test e els sparvere, d’aytal fayçó que una color se’ls ne va é altre els ve, e suen d’angunia de front e galtes e la barba els tremola e xarriquejen de dents e’s tornen folls.

»E un d’ells digué en son dialecte: –¡Con que vosotros segais, pues nosotros trillarémos! –que val tant com dir: –Vosaltres segueu, donchs nosaltres batrém.

»E bateren de ferm, á ulls clucs, á tort e á dret, e traent per boca e nassos brumera de rabia, com uns salvatjes e beduhins. E hi hagué crits, corredisses, desmays e basques, car distinció no feyen els peguissers d’homes ne dones, de fadrins ne nines.

»E alcuns dels apallissats els plantaren cara, e feren valdre els punys, car armes ne garrots no duyen, e molts de la Lotja ne treyen cadires e’ls las tiraven per la testa, pera veure si aquesta se’ls assentava [...]»


(Extret de: P. del O., «Jochs Florals», La Esquella de la Torratxa, n. 1113, 11 maig 1900, p. 290; dec la pista d’aquesta citació a MPS)

dissabte, 23 de juliol de 2016

Català i aranès, malalts en graus diversos

El català no pot cedir terreny a la Val d’Aran mentre Catalunya no sigui independent i no es pugui fer alguna intervenció seriosa allà sense que un tribunal constitucional estranger te la prohibeixi. Per què? Perquè l’espanyol hi és molt hegemònic. Donava les xifres Mireia Boya fa uns quants mesos: «Dels aproximadament 10.000 habitants que té l’Aran, el 80,7% entén l’occità, però només el 17,6% el té com a llengua habitual (davant el 55,1% del castellà i el 16,4% del català).» Una eventual cessió del català (a favor de l’occità) l’única cosa que faria seria que el català allà estigués encara més minoritzat (i l’avenç de l’occità amb prou feines es notaria).

No: les cessions han de venir de l’espanyol, i això ja sabem com s’aconsegueix, encara que alguna gent, emparada en un bonisme ineficaç, no ho vulgui veure i continuï parlant de «cooficialitat» català-espanyol per a tot Catalunya.

No parlo de prohibicions: parlo de fer necessari l’occità en tants indrets on ara impera el castellà.

Una altra cosa és la incorporació de l’occità a la vida diària dels organismes oficials a tot Catalunya. En aquest punt sí que es pot i s’ha de fer més, sens dubte. I també, sens dubte, s’hauria d’ensenyar l’occità a les escoles de tot Catalunya.

Però no a costa d’hores de català!, sinó amb càrrec a les hores d’espanyol o d’altres matèries que no necessitin, com el català, cures específiques!

Hi ha un problema de difícil resolució: què fem amb el poc temps que ocupa avui el català dins l’espai global televisiu? El reduïm encara més per aquesta bona causa? Francament, no sé què pensar. Ara bé, mentre resolem la qüestió, no seria una idea fantàstica que a tots els TN, per exemple, hi hagués alguna notícia, un racó, una connexió, que parlés en aranès? No sobre la Vall, sinó de manera aleatòria, sobre el tema que toqui en aquell moment: política, cultura, esports, internacional... O fins i tot en els programes en què participen diverses persones, els debats, per exemple? Però no per parlar de l’Aran, hi torno, sinó sobre el tema que sigui. No seria fantàstic que alguna sèrie de primera fila es doblés en occità i s’oferís aquesta opció al públic, o almenys es subtitulés? I les peŀlícules? No seria una manera fantàstica de fer entrar, dins els caparrons de tothom que mira els canals de la CCMA, la idea que tenim –tot Catalunya– una altra llengua que hem de protegir i fomentar?

En resum: estem d’acord amb la gent que viu a l’Aran que la seva llengua està malalta i requereix una protecció molt curosa –a l’Aran i encara més a Catalunya, que de tan malalta i esquifida ni es veu–, i a la Vall han de convenir també que el català, si no està taaaan malalt, sí que cal considerar-lo convalescent, o propens a caure o recaure en la mateixa malaltia que l’occità a d’Aran.

Per això els aliments, el temps i la dedicació que necessita l’aranès s’han de prendre sobretot de qui no és pacient ni corre cap perill de ser-ho, entre altres motius perquè pot rebre i rep transfusions i suplements vitamínics de mig món.

divendres, 8 de juliol de 2016

Qüestions de llengua (72): Accents conflictius

No és sobre la distribució d’accents aguts i greus sinó sobre una qüestió més bàsica: la síl·laba que s’accentua. Ho copio de Núria Puyuelo i hi faig unes glosses pròpies:
A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: «Carai, si que se’ns ha fet tard.» O bé caldria escriure-ho de la manera següent: «Carai, que se’ns ha fet tard”?» En català, aquest «si» exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: «Si que n’és, de bonic!», «Si que és divertit», «Si que han vingut amics!» o «Si que crides!». Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps...
En resum, és elít i no èlit, ciclòp i no cíclop, criquèt i no críquet, futbòl i no fútbol, ibèr i no íber, poliglòt i no políglot, xassís i no xàssis, radàr i no ràdar, libído i no líbido, àcne i no acné, atmosfèra i no atmòsfera, intèrfon i no interfòn, míssil i no missíl, omòplat i no omoplàt, policíac i no policiàc, aurèola i no aureòla, diòptria i no dioptría, rubèola i no rubeòla, període i no periòde, pneumònia i no pneumonía, quàdriceps i no quadríceps.
Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit [perít] o pèrit, reporter [reportér] o repòrter, saxofon [saxofòn] o saxòfon, xòfer o xofer [xofér], antílop o antilop [antilòp] i imbecil [imbecíl] o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en -iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï...
En resum, és canvío, estudía, pronuncía, diferencíin, evidencíen, copíi, i no cànvio, estúdia, pronúncia, diferènciin, evidèncien, còpii.
Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric [Muníc, Tibèt, Zuríc i no Múnic, Tíbet, Zúric] i Marràqueix [no Marraquéix] i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèricles, Dídac [i no Edíp, Espartàc, Damòcles, Perícles, Didàc], entre d’altres.

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara meduŀla, torticoli [medúŀla, torticòli, i no mèduŀla, tortícoli] o quàdriceps [i no quadríceps, com ja s’ha dit] són paraules que sovint sentim mal pronunciades. [En aquest bloc hi podríem afegir mimesi i ebola, que es pronuncien mimèsi i ebòla, no mímesi ni èbola.]


(Publicat a El Punt Avui sota el títol «Accents amb mala bava», 29 novembre 2015; els aclariments entre claudàtors i en lletra més menuda són del VF; deixo amb lletra negreta com s’escriuen totes aquestes paraules, per evitar equívocs)

dijous, 16 de juny de 2016

Perles (168): Adormir-se als espectacles públics

A la penya de l’Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:

—Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació indecent, intolerable.

—Per què? —sento que diu Pompeu Fabra—. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d’una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d’un criteri més aviat enraonat.

Sagarra no hi està conforme. S’indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tracta de convèncer-lo; però, com que al cap d’una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar (1919).

(De Josep Pla, Obres completes, vol. 12, p. 110)

divendres, 10 de juny de 2016

Ha mort a vint anys


El meu rellotge miraculós ha deixat de funcionar vint anys després de comprar-lo. No li havia canviat mai la pila.

Potser l’hauria d’haver llençat, el rellotge, perquè d’aspecte ja feia una mica de pena –què devien pensar els passavolants del carrer quan em veien mirar l’hora?–, però ara ja tenia curiositat: quants anys aguantarà. O, fins i tot, glups: qui es morirà abans?

El meu Casio de canell es va morir ahir. Es deia Casio, sí. El nom complet: Casio 1817 W-92H Stainless Steel Back Water Resistant [50 metres!] Electro Luminescence Made in China EA. «De canell» és una manera de dir, perquè quan es va trencar la corretja, fa potser deu anys, o més, vaig decidir portar-lo a la butxaca. El vaig comprar el mes de setembre de l’Anno Domini MCMXCVI (segle XX). Fa, doncs, vint anys. El vaig comprar al Caprabo, a la vora de casa, que hi tenien una rellotgeria minúscula, ara ja no hi és –si hi fos, correria a comprar-ne un altre.

No existia l’euro. Em va costar, si no ho recordo malament, 1.200 pessetes –«les antigues pessetes», com diuen innecessàriament els que volen subratllar el que és obvi, perquè de pessetes no n’hi ha de modernes–, o potser 1.500, però no més: entre 7 i 10 euros d’ara. Comptant la inflació real i l’oficial i tot això, ara potser serien entre 15 i 20 euros.

No li he canviat mai la pila, us ho prometo. Aquest és el miracle.

I fins ahir no ha fallat ni un dia. I puntual. Només recordo haver-li ajustat l’hora un parell o tres de vegades. O sigui, s’avançava una mica, uns quatre o cinc segons cada any, i llavors cada cinc o sis anys el posava a l’hora. M’ha caigut un munt de vegades a terra en aquest temps, i alguns cops des d’altures considerables. L’he mullat, l’he maltractat, l’he tingut hores al sol... I re, com si sentís ploure.

A casa en dèiem el rellotge miraculós. «Ja no es fan rellotges com els d’abans», afirmaven els grans, etcètera.


(Tenia aquest article escrit des de fa temps, molts anys, i no el podia publicar mentre aguantés el meu rellotge miraculós. Només calia afegir-hi el nombre d’anys. Ara em fa pena això: haver de publicar-lo. És mort, però encara no he gosat llençar-ne les restes. M’ha fet tanta companyia! «Crec que me l’estimava», com deia el P., plorant, d’un gos petaner més lleig que un pecat, gras i inútil, que havien recollit del barri, quan se li va morir. [No es pot comparar, és clar.])

* * *

Afegitó setembre 2016. MSS-1, corresponsal habitual d’aquest blog, envia la foto d’un Casio de batalla exposat en un aparador portuguès. La propaganda casolana assegura que aquest rellotge és capaç de resistir guerres com la de l’Iraq –per això dic que és «de batalla». Justament aquest mateix exemplar war resistant és el que he comprat ara, per substituir l’anterior. Me n’han fet pagar 14 euros, aquí tot és més car.


El detall:

dimarts, 31 de maig de 2016

Qüestions de llengua (índex d'articles monogràfics)

(actualitzat 8 setembre 2016)

Les qüestions de llengua s’han escrit per a gent poc experta en matèria lingüística –com l’autor mateix, que no és lingüista i si escriu aquestes coses és més que res per aclarir-se– i també per a gent experta que sigui benvolent.

(Vegeu també índex alfabètic de qüestions tractades: de la A a la G; de la H a la Z)

Índex d’articles monogràfics

Qüestions de llengua (1): La rodalia
Qüestions de llengua (2): Internet o internet
Qüestions de llengua (3): «lil·lusionar»
Qüestions de llengua (4): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (5): El secret del Putget
Qüestions de llengua (6): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (7): De franc
Qüestions de llengua (8): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
Qüestions de llengua (9): «L’important és que ens entenguem...»
Qüestions de llengua (10): Deixar parlar... malament
Qüestions de llengua (11): Estratègies de supervivència
Qüestions de llengua (12): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Qüestions de llengua (13): «Fer perduda»
Qüestions de llengua (14): «Hi ha quelcom...?»
Qüestions de llengua (15): Sabem molt castellà (1)
Qüestions de llengua (16): Sabem molt castellà (i 2)
Qüestions de llengua (17): Llenguatge no sexista
Qüestions de llengua (18): Mare, mama, mamà
Qüestions de llengua (19): Les llengües són per comunicar-se
Qüestions de llengua (20): Les dualitats lingüístiques
Qüestions de llengua (21): El «bolso»
Qüestions de llengua (22): «Esclar», «deunidó», «sisplau»
Qüestions de llengua (23): Paradoxes lingüístiques (1)
Qüestions de llengua (24): L’euríbor
Qüestions de llengua (25): El català no és espanyol?
Qüestions de llengua (26): Hom és útil?
Qüestions de llengua (27): Imposar la llengua
Qüestions de llengua (28): L’article «lo»
Qüestions de llengua (29): Exigir puresa lingüística
Qüestions de llengua (30): Continuem sabent molt castellà
Qüestions de llengua (31): La jutge, l’alcaldessa, la ministra
Qüestions de llengua (32): L’ús social del català
Qüestions de llengua (33): Engavanyaments lingüístics
Qüestions de llengua (34): Els americans
Qüestions de llengua (35): Déu o déu
Qüestions de llengua (36): La cursiva dels estrangerismes
Qüestions de llengua (37): L’autocar i l’autobús
Qüestions de llengua (38): L’agonia del català?
Qüestions de llengua (39): Generar sinònims
Qüestions de llengua (40): Índexs i continguts
Qüestions de llengua (41): El català de casa
Qüestions de llengua (42): Intolerabilitats
Qüestions de llengua (43): Mapes de variants locals
Qüestions de llengua (44): Paraules màgiques
Qüestions de llengua (45): Pompeu Fabra i les variants dialectals
Qüestions de llengua (46): Feines vocacionals
Qüestions de llengua (47): Llengües fàcils i difícils
Qüestions de llengua (48): El gènere no marcat (1)
Qüestions de llengua (49): El gènere no marcat (2)
Qüestions de llengua (50): El gènere no marcat (3)
Qüestions de llengua (51): El gènere no marcat (4)
Qüestions de llengua (52): El gènere no marcat (5)
Qüestions de llengua (53): Més enllà del més enllà
Qüestions de llengua (54): Relats per donar i per vendre
Qüestions de llengua (55): «Amb què» i «amb que»
Qüestions de llengua (56): «No es sap mai»
Qüestions de llengua (57): La Blancaneu (1)
Qüestions de llengua (58): La Blancaneu (i 2)
Qüestions de llengua (59): Més sobre l’apòstrof davant cometes
Qüestions de llengua (60): Apòstrof davant lletra cursiva
Qüestions de llengua (61): Més sobre el ‘lo’ neutre
Qüestions de llengua (62): Comptar amb
Qüestions de llengua (63): Pròxim i proper
Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)
Qüestions de llengua (65): Interrogacions i admiracions flexibles
Qüestions de llengua (66): Apocalipsi lingüístic a TV3
Qüestions de llengua (67): «Aprofitar per»
Qüestions de llengua (68): «Pillar»
Qüestions de llengua (69): «Immolar-se»
Qüestions de llengua (70): El «rojalsià»
Qüestions de llengua (71): El «tio»
Qüestions de llengua (72): Accents conflictius
Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Qüestions de llengua (índex alfabètic): de la A a la G

(actualitzat 8 setembre 2016)

Les qüestions de llengua s’han escrit per a gent poc experta en matèria lingüística –com l’autor mateix, que no és lingüista i si escriu aquestes coses és més que res per aclarir-se– i també per a gent experta que sigui benvolent.

Índex general dels temes tractats

(Vegeu també l’índex d’articles monogràfics sobre qüestions de llengua)

De la A a la G (vegeu de la H a la Z)

- a + article + determinació temporal
- a la gatzoneta (final article)
- Acadèmia Valenciana de la Llengua (1)
- Acadèmia Valenciana de la Llengua (2)
- Acadèmia Valenciana de la Llengua (3)
- Acadèmia Valenciana de la Llengua (4)
- accent català (parlar amb)
- accentuació (casos conflictius)
- acolliment lingüístic (1)
- acolliment lingüístic (2)
- acolliment lingüístic (3)
- acostar
- actor, actriu
- admiracions
- Àfrica
- aglutinacions (vegeu també esclar, sisplau i deunidó)
- Això del català
- alarmisme
- Alaska
- Albaida, Josep
- Alcoi
- Alcover, Antoni M.
- Aleksiévitx, Svetlana
- alemany
- alguerès (català de l’Alguer) (1)
- alguerès (català de l’Alguer) (2)
- alguerès (català de l’Alguer) (3)
- alguerès (català de l’Alguer) (4): himne de l’Alguer
- alguerès (català de l’Alguer) (5)
- alguerès (català de l’Alguer) (6)
- alguerès (català de l’Alguer) (7)
- alguerès (català de l'Alguer) (8)
- Àlvaro
- amarrón
- amb què / amb que
- amb relació a
- americans
- anàlisi
- analítica
- anar com a pintada
- anglès (1): Estats Units (llengua oficial)
- anglès (2): Estats Units (vocabulari eleccions)
- anglès (3): Europa (països de parla anglesa)
- anglicismes (Menorca)
- ànima de la llengua
- antropònims (noms de persona)
- antropònims valencians
- anys que som
- apocalipsi lingüístic
- apòstrof + cometes (1)
- apòstrof + cometes (2)
- apòstrof + cometes (3)
- apòstrof + cursiva
- apòstrof davant essa líquida
- apòstrof davant a- amb valor negatiu (o no) (final article)
- apòstrof davant nom de lletra (1) (final article)
- apòstrof davant nom de lletra (2)
- aprenentatge de la llengua
- aprenentatge de llengües
- apretar a córrer
- aprofitar per
- aquest, este, eixe
- Ara (diari)
- aranès (v. occità)
- argots
- article + determinació temporal
- article «determinat» i «indeterminat»
- article «lo»
- atenció institucional en català
- Atles lingüístic del domini català
- autoboicot
- autobús
- autocar
- Badia i Margarit, Antoni M.
- Ballot, Josep Pau
- Barcelona 1700. Llengua i literatura
- barco
- Bassols, Margarida
- bielorús
- bilingüisme (1)
- bilingüisme (2)
- bilingüisme (3)
- bilingüisme (4)
- Blancaneu (1)
- Blancaneu (2)
- Blecua, José Manuel (RAE)
- bloc/blog
- bo/bueno
- boles de picolat
- bolso
- bon... bona...
- bon dia
- bona tarda
- Borja
- Boronat Cogollos, Miquel
- Boya, Mireia
- Branchadell, Albert
- bueno (final article)
- bueno/bo
- búlgar
- calés, calers (final article)
- campanyes pro català
- Camps, Magí (1)
- Camps, Magí (2)
- castellà (1)
- castellà (2)
- castellanismes
- català a Twitter
- català al Parlament
- català antic
- català aparent («catanyol»)
- català de casa
- català i espanyol (1)
- català i espanyol (2)
- català i espanyol (3)
- català i espanyol (4)
- catalanització de noms propis castellans
- catalanofonia
- cava
- censors vocacionals
- cine en català
- Climent, Eliseu (1)
- CLUB
- colmado
- colonització lingüística (1)
- colonització lingüística (2)
- combinacions consonàntiques
- comodins lingüístics
- comprar-ho
- comptar amb
- comunicar-se 1
- comunicar-se 2
- concordança sintàctica
- continguts
- Corbera, Jaume
- Coromines, Joan (1)
- Coromines, Joan (2)
- correcció lingüística (1): la dèria dels correctors
- correcció lingüística (2): feina vocacional
- correcció lingüística (3): voler ser molt correctes
- correcció lingüística (4): saber corregir bé (4 articles)
- correcció de textos
- cossigolles, còssigues, cossegues, cossinogues, cosquerelles, cosconelles
- costa de gener
- cromos
- crosses lingüístiques
- cursiva dels estrangerismes
- daixò, dallò, daixonses, dallonses (final article)
- DCVB (diccionari Alcover-Moll)
- de franc
- Decadència catalana
- dèria dels correctors
- desenvolupar (final article)
- Déu o déu
- deunidó
- dialectes catalans (1): valencià
- dialectes catalans (2): català de ponent
- diaris en català
- Diccionari català-valencià-balear
- Diccionari català-valencià-balear (manipulació a Canal 9)
- Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) (1) (final article)
- Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) (2) (capacitat d'esmena)
- Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) (3) (edició en línia)
- Diccionari normatiu valencià (1)
- Diccionari normatiu valencià (2)
- Diccionari normatiu valencià (3)
- Diccionari normatiu valencià (4)
- dièresis innecessàries (1)
- dièresis innecessàries (2)
- diferències de gènere català-castellà
- dificultat del català
- diglòssia (1) (rus i bielorús)
- diglòssia (2) (publicitat en espanyol)
- dignitat lingüística
- discriminació de llengües
- distintius (vestits) (final article)
- divers
- diversitat dialectal (1)
- diversitat dialectal (2)
- diversitat lingüística
- doblatge (1)
- doblatge (2)
- dogmatismes lingüístics (1)
- dogmatismes lingüístics (2)
- donar peixet al castellà
- dones de fer feines
- dualitats lingüístiques
- e en posició àtona
- educació en castellà (1)
- educació en castellà (2)
- eixe, este, aquest
- els hi
- en referència a
- en relació a
- Enciclopèdia Catalana
- engavanyaments lingüístics
- ensenyament del català al final del franquisme
- entendre's (1)
- entendre's (2)
- entendre's (3)
- entendre's (4)
- entendre's (5)
- epicè
- equivocitats insolubles
- Erasme de Rotterdam
- es/se (pronom de tercera persona)
- esclar
- esgotament
- «especial»
- especialistes lingüístics
- essa líquida
- essa sonora incorrecta
- estàndard
- estàndard i correcció (debat)
- estàndard oral
- estar i ser-hi
- estatunidencs
- este, eixe, aquest
- etiquetatge en català
- euríbor
- evolució de la llengua
- Fabra, Pompeu (1)
- Fabra, Pompeu (2)
- Fabra, Pompeu (3)
- Fabra, Pompeu (4)
- Fabra, Pompeu (5)
- Fabra, Pompeu (6)
- Fabra, Pompeu (7)
- Fabra, Pompeu (8)
- Fabra, Pompeu (9)
- farmàcia
- fer cleques (final article)
- fer cosa (final article)
- fer perduda
- Ferrando, Antoni
- Folch, Ramon
- follar
- fonamentalisme lingüístic
- fonètica dels igualadins (final article)
- font de clot (final article)
- Font, Pere-Lluís
- França (respecte a la diversitat lingüística)
- francès (de Nicolas Sarkozy)
- fraseologia
- «frases russes»
- fronteres lingüístiques
- Garcia Espuche, Albert
- gasiu, gasiver (o gaviser)
- gatzoneta, a la (final article) (v. rectificació)
- gaudir
- GELA (Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades)
- geminació
- «generar»
- gènere de les professions (1)
- gènere de les professions (2)
- gènere de substantius i adjectius
- gènere dels topònims
- gènere «no marcat» (1)
- gènere «no marcat» (2)
- gènere «no marcat» (3)
- gènere «no marcat» (4)
- gènere «no marcat» (5)
- gènere «no marcat» (un exemple)
- gènere «no marcat» (afegitó 1)
- gènere «no marcat» (afegitó 2)
- gènere «no marcat» (afegitó 3: carta oberta a Carme Junyent)
- gènere «no marcat» (afegitó 4: defensa dels doblets)
- gènere «no marcat» (afegitó 5: masculí inespecífic?)
- «geometria variable»
- gestionar (final article)
- Gopegui, Belén
- got
- grafia de les marques comercials (final article)
- grafiar (final article)
- Gran Enciclopèdia Catalana
- gran magatzem
- Guansé, Domènec (1)
- Guansé, Domènec (2)
- Guillamon, Julià
- Gumbau Morera, Felip
- gustarro, gustasso


(Vegeu de la H a la Z)

Qüestions de llengua (índex alfabètic): de la H a la Z

(actualitzat 8 setembre 2016)

Les qüestions de llengua s’han escrit per a gent poc experta en matèria lingüística –com l’autor mateix, que no és lingüista i si escriu aquestes coses és més que res per aclarir-se– i també per a gent experta que sigui benvolent.

Índex general dels temes tractats

(Vegeu també l’índex d’articles monogràfics sobre qüestions de llengua)

De la H a la Z (vegeu de la A a la G)

- Hambrosio
- Hello
- hipercorrecció (1)
- hipercorrecció (2)
- hipocorístics catalans
- hom
- Homo sapiens i llengua
- hora catalana
- idiolecte
- ignorància lingüística
- Igualada (final article)
- immersió lingüística
- immigració (1)
- immigració (2)
- immigració (3)
- immigració (4)
- immolar-se
- imposició lingüística (1)
- imposició lingüística (2)
- imposició lingüística (3)
- índex
- input
- intercomunicador mòbil (final article)
- intercomunicador portàtil (final article)
- internet
- interrogacions
- intolerabilitats
- ismes (sufix -isme)
- «jo, personalment»
- Junyent, M. Carme (1)
- Junyent, M. Carme (2)
- la creatiu, la creativa (final article)
- la jutge, la jutgessa
- la membre
- la metge, la metgessa
- la ministre, la ministra
- la pediatre, la pediatra
- Les nostres paraules
- Letònia i el català
- «Levante»
- lèxic de Josep M. de Sagarra
- li ho (final article)
- «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
- «llengua comuna (espanyola)» (1)
- «llengua comuna (espanyola)» (2)
- «llengua comuna (espanyola)» (3)
- «llengua comuna (espanyola)»(4)
- llengua del Parlament
- llengua de signes
- llengua estàndard (1)
- llengua estàndard (2)
- llengua i cultura
- llengua materna (1)
- llengua materna (2)
- Llengua Nacional
- llengua oficial (1)
- llengua oficial (2)
- llengua oficial (3)
- llengua pròpia
- llenguatge burocràtic
- llenguatge femení
- llenguatge home, llenguatge dona
- llenguatge infantil
- llenguatge masculí
- llenguatge políticament correcte
- llenguatge sexista (1) (v. també «gènere no marcat»)
- llenguatge sexista (2)
- llenguatge sexista (3)
- llengües petites
- llengües xiulades
- lletres geminades
- llibres en castellà
- llibres en català
- Lluís, Joan-Lluís
- lluita contra el català (1)
- lluita contra el català (2)
- lluita pel català
- «lo ‘neutre’» (1)
- «lo ‘neutre’» (2)
- «lo ‘neutre’» (3)
- Lòpez, Pèrez, Sànchez, Ibàñez...
- majúscula de Déu
- majúscules de les sigles
- management (final article)
- mandonguilles
- manifest Koiné
- mare, mama, mamà
- marca comercial (1)
- marca comercial (2)
- Mascarell, Joan
- matrimoni
- medicaments
- més enllà de
- Migjorn
- minorització del català (1)
- minorització del català (2)
- minorització del català (3)
- minorització del català (4)
- Mira, Joan F.
- mòdul electrònic mòbil (final article)
- Molés, Josep
- Moliner, Empar
- Moll, Francesc de B. (1)
- Moll, Francesc de B. (2)
- Montilla, José
- morfologia verbal (final article)
- mosquit (noms)
- mots encreuats
- nacionalisme lingüístic
- nadons
- Navarro, Josep Lluís
- neologismes de Josep M. de Sagarra
- «no se sap mai» o «no es sap mai»
- Nogué, Neus
- noms propis catalans en textos castellans
- nord-americans
- normativa lingüística al País Valencià (Abelard Saragossà)
- Normes ortogràfiques del IEC 1913 (1)
- Normes ortogràfiques del IEC 1913 (2)
- Normes ortogràfiques del IEC 1913 (3)
- nyaps lingüístics impresos
- obrir (intransitiu) (àmbit de la comunicació) (final article)
- occità (1)
- occità (2)
- occità (3)
- occità (4)
- oficialitat del català o del castellà (1)
- oficialitat del català o del castellà (2)
- oficialitat del català o del castellà (3)
- ordre dels elements dins l’oració
- Ortega, Rudolf (1)
- Ortega, Rudolf (2)
- ortografia antiga
- ortografia única
- pa amb tomàquet
- països catalans (1): llengua estàndard única
- països catalans (2): País Valencià i Catalunya
- Paloma, David (1)
- Paloma, David (2)
- Paloma, David (3)
- Paloma, David (4)
- pare, papa, papà
- pareixen, parixen (final article)
- parlar amb accent català
- parlar malament (1)
- parlar malament (2)
- parlar malament (3)
- parlar malament (4)
- parlar malament (5)
- Partal, Vicent
- passar comptes
- patètic
- per a + infinitiu
- per què no (final article)
- perduda (fer perduda)
- periodisme automàtic
- pesebre o pessebre (final article)
- pessigolles
- «pillar»
- pilotilles, pilotes
- Pla, Josep
- Pla Nualart, Albert (1)
- Pla Nualart, Albert (2)
- Pla Nualart, Albert (3)
- Pla Nualart, Albert (4)
- Pla Nualart, Albert (5)
- Planas, Mònica
- política lingüística
- política lingüística a França
- políticament correcte
- polonès
- porta’ns i emporta-te’n
- Pradilla, Miquel Àngel
- préstecs
- Primo de Rivera, Miguel
- pronominalització de «a elles»
- pronominalització de «d’això»
- pronoms: forma reforçada o forma plena: em/me, et/te, es/se
- pronoms febles (poema)
- proper
- proselitisme lingüístic
- prospectes farmacèutics
- pròxim
- publicacions en català
- publicitat
- puesto
- pujada de gener
- puntual
- puresa lingüística
- Putget, Putxet, Puget (final article)
- Puyal, Joaquim Maria
- quefe
- quelcom i res
- ràdio en català
- Real Academia Española de la Lengua
- realitzar (final article)
- redacció automàtica
- Reig, Eugeni S. (1)
- Reig, Eugeni S. (2)
- Reig, Eugeni S. (3)
- Reig, Eugeni S. (4)
- relat
- reptes publicitaris (articles d'aquesta sèrie)
- res i quelcom
- resistencialisme
- retolació en català
- revistes en català
- rodalia, rodalies
- Rojals, Marta
- röstigraben
- Rusinés, Ernest
- s líquida
- s sonora incorrecta
- Saborit Vilar, Josep (1)
- Saborit Vilar, Josep (2)
- Sagarra, Josep Maria de
- Sanchis Guarner, Manuel
- salutacions
- Saragossà, Abelard
- Sarkozy, Nicolas
- Sastre, Jaume
- Sedó, Jordi
- Sellent, Joan
- Servei Català de Doblatge
- sexisme lingüístic (1) (v. també «gènere no marcat»)
- sexisme lingüístic (2)
- sexisme lingüístic (3)
- sexisme lingüístic (4)
- sigles: majúscula o minúscula
- signes d'admiració i interrogació inicials
- «sin fronteras»
- sisplau
- Solà, Joan (1)
- Solà, Joan (2)
- Solà, Joan (3)
- Solà, Joan (4) (record personal)
- Solà, Joan (5) (record personal)
- solventar
- suahili
- sumari
- supervivència lingüística
- talibanisme lingüístic
- tancar-se portes
- televisió en català (1)
- televisió en català (2)
- Televisió de Catalunya (TV3)
- temps que som
- Termcat
- Tintín
- tio (1)
- tio (2)
- tolerància lingüística 1
- tolerància lingüística 2
- tòpics
- topònims (noms de lloc)
- topònims valencians
- traducció de rimes
- traduccions (1)
- traduccions (2)
- traduccions (3)
- traduccions automàtiques (1)
- traduccions automàtiques (2) (final article)
- trajo
- trampes lingüístiques
- trens de proximitat
- tupinada
- Tuson, Jesús
- TV3
- Twitter
- uniformes (final article)
- ús del català pels infants
- ús social del català (1)
- ús social del català (2)
- vaga de fam per la llengua
- vagi + infinitiu (final article)
- valencià culte (revista Cresol)
- València i la normativa lingüística (1) (Abelard Saragossà)
- València i la normativa lingüística (2) (Josep Lluís Navarro i Quim Monzó)
- València i la normativa lingüística (3) (AVL)
- València i la normativa lingüística (4) (Antoni Ferrando)
- Valencià en perill d’extinció (1)
- Valencià en perill d’extinció (2)
- valencià/català (1)
- valencià/català (2)
- valencià/català (3)
- variants dialectals (1)
- variants dialectals (2)
- variants dialectals (3): «estàndard valencià» (1)
- variants dialectals (4): «estàndard valencià» (2)
- variants dialectals (5): català de ponent
- variants dialectals (6): potenciar els trets locals
- variants dialectals (7): unitat de la llengua
- variants dialectals (8): la parla dels alcoians
- variants dialectals (9): aquest, eixe, este
- Veny, Joan
- videojocs en català
- virus informàtics en català
- vocació
- vocabulari infantil
- xampany
- «xiuletí»