dimarts, 21 de març de 2017

Fotografies antigues (13): La dona de l'escullera (1960-70)


Aquesta foto és del Fons Fotogràfic Popular de la Barceloneta (FFPB).

Títol: “Dona de negre a l'escullera contemplant el mar; al darrere, la torre de Sant Sebastià”. Està datada els anys “1960-1970”, sense més precisions. Autor: “Desconegut”.

A mi em sembla que la conec, aquesta dona. M’he esperat un any, des que es va publicar a la premsa la notícia que havien obert aquest arxiu, per veure si algú en deia alguna cosa. Fins ara, res.

M’he imaginat que aquella dona anava vestida de dol, un dol d’algú molt pròxim. Potser va passar l’endemà d’un dia de Reis, que es va morir el sogre. Els Reis, aquell any, van arribar un dilluns. Més ben dit, van arribar diumenge, perquè sempre arriben la vigília, però la festa pròpiament dita era dilluns. Per tant, m’he imaginat que el dia de la foto podia ser dimarts. Llavors ella estava a punt de fer els trenta-sis.

M’he imaginat que el marit d’aquella dona, que tenia el despatx ben a prop, l’hauria volgut portar cap a casa quan van tornar de veure la família, que vivia en una població mig propera o mig llunyana, segons com es miri, i que ella li va preguntar si s’estaria al despatx gaire temps, i que ell li va dir que no gaire, i que ella li va dir que llavors l’esperaria a la Barceloneta, mirant el mar. M’he imaginat que a ella li va semblar important estar especialment pendent del marit aquell dia que havien anat a acomiadar el pare d’ell a la població mig propera o mig llunyana, aquella població on s’havien casat tots dos catorze anys abans.

O potser encara no havien anat al poble/ciutat que deia abans, sinó que ella feia temps mentre ell enllestia alguna altra cosa urgent abans de sortir de Barcelona per anar a acompanyar els familiars.

No era el dia de l’enterrament, perquè aquí tenim una dona tota sola i el dia de l’enterrament, l’endemà dimecres o l’endemà passat dijous, van anar una altra vegada tots dos a acomiadar el pare, el sogre i l’avi, però hi van anar amb tota la fillada.

M’he imaginat que aquella dona potser tenia les cames inflades perquè feia relativament poc temps que havia tingut una criatura. Sempre li passava, quan donava a llum, que se li inflaven les cames i trigava temps a recuperar-se... Però, alto, si era al gener ja havien passat deu mesos, de l’últim part, i encara arrossegava la inflor? Això no lliga.

Em podia imaginar..., però no podia ser, perquè hi ha una nena al darrere amb un vestidet de màniga curta, i també hi ha massa gent a la platja, i això descarta del tot el mes de gener i, per tant, descarta aquella defunció i aquell dol.

Llavors, encara podria ser que ella esperés el marit per anar a l’enterrament d’algú altre molt proper o molt amic. Em sembla que ella va massa guarnida per a un funeral d’algú que no sigui molt proper. Si bé és veritat que a aquella dona, si és la dona que dic, li agradava anar sempre molt ben guarnida i elegant, tant si era pel sogre com si era per un amic o una amiga del matrimoni.

Però no pot ser, perquè a part de les cames inflades, la cintura tampoc no sembla la d’ella, ni la mà, massa grossa... És només la cara.

És una llàstima que no pugui ser ella. Seria tan bonic haver-ne trobat una fotografia per sorpresa, com qui diu al mig del carrer, i tants anys després.

Però calla, i si era ella?

dissabte, 4 de març de 2017

Perles (173): La cultura d’occident

«Latium!, un nom que no es pot pronunciar sense que es commogui fondament l’ànima. D’aquesta migrada terra brollà el geni llatí de Roma, que reunit amb el geni àtic d’Atenes i el geni cristià, va crear la cultura d’occident sobre tot el territori celticogermànic. La Galilea, l’Àtica, el Laci, tres països gairebé de la mateixa extensió han proporcionat a la humanitat un punt d’allò més elevat: la llum de l’Orient, la llengua i l’esperit de l’Hèŀlade, l’ànima jurídica de Roma.»


Josef Holzner, Paulus, Herder 1964

dimecres, 15 de febrer de 2017

Havia de sortir de tu!

Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:
—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.

—Perquè havia d’haver sortit de tu!
Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.

Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.

Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)

I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.

És un exemple i prou, eh?

* * *

https://www.youtube.com/watch?v=LsD6AL3HJtM

* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Perles (172): Dona objecte

–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.

–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.


Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017

divendres, 10 de febrer de 2017

Prohibir-ho? “Reorientar-ho”?

No ho sé, potser em falten dades substancials, però em fa l’efecte que els grups del Parlament han comès un error greu i/o un abús d’autoritat quan han intentat prohibir que un gai prediqui la castedat en una església.

Escolti’m, hi pots estar d’acord o no, et pot semblar molt desencertat, però prohibir-ho? En una església, eh? No en un edifici públic, ni municipal, ni nacional, ni de l’Estat. Ni al carrer. En una església!

Que no obliga ningú, ni a anar-hi, ni a escoltar-lo ni a fer-ne cas.

Ens hem begut l’enteniment?

Qui ha promogut això, aquest desencert de prohibició, no s’adona que és el pitjor favor que pot haver fet a la causa? No s’adona que per a molta gent això és una maniobra inquisitorial i intolerant?

Escolteu, que parlem de drets fonamentals –llibertat d’expressió– exercits en àmbits privats l’any 2017!

(Com deia Francesc: “Qui soc jo per jutjar un gai? Ara, una altra cosa són els lobbys.” Doncs això. Aquí els lobbys s’han fet una mala jugada a ells mateixos. I els polítics –això no és difícil– hi han caigut de quatre grapes.)

dimecres, 18 de gener de 2017

Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:
Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.
Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

diumenge, 15 de gener de 2017

Espanyol oficial


Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?

dissabte, 31 de desembre de 2016

Cap d'Any

Reflexió filosoficovivencial: m’ha passat molts cops, cada cop més, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de no gaire temps –poques hores, de vegades. I moltes coses lletges que considero gairebé impossibles es compleixen. També en l’àmbit mèdic. I les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals inesperats. I les petites mentides que dius inconscientment per dissimular o per fer-te l’home queden al descobert al cap d’un parell de pantalles. Et cètera.

Per què ho dic? Perquè hauré de començar l’any nou, una vegada més, amb el propòsit ferm de no fer profecies, de viure al dia i de conformar-me amb el que sóc i el que he fet, sense maquillatges.

C’est la vie, com si diguéssim. I no passa re.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Grans molts pels grills al si del fou?

Cada viatge que fem un viatge em passa el mateix: una passa. Una passa de què? Ni ho sé, devia ser la passa del fem de què parlaven els mitjans. Els mitjans grans? Sí, els grans, i també alguns mitjans mitjans: parlaven d’una passa que fa que tinguis grans, com uns grills que et surten de la pell. I com te’n vas encomanar? (em demanes mentre m’encomanes la menja del dia). Té, menja i et diré alhora el que em sembla. Com sou les dones, i ara què em dones? (‘Crec’, fas tot mossegant la menja.) Què vols que et doni? Cosa bona! Eh que és cruixent? Doncs jo crec que la culpa fou d’uns grills que vaig veure prop d’un fou. O que corrien per allà. O que corrien, tal vegada no anaven ni venien del fou. I corrien molt? Molt, sí. Crec que corrien per anar a moldre. I van moldre molt? Ui, molt, sí; si van ser ells els que van moldre, van moldre molt. I què molien? Ves a saber, eren com grans grans, vull dir grossos, grans grossos. Però fos qui fos qui molia va deixar molta cosa molta, tot el gra s’havia fos, ves per on. I, qui fos, diu, cantava ara si, ara sol, ara fa. Cantava molt inflant el si. I cantava tant? Diu que sí, i tant. Però cantava força per a si, tot i inflar tant el si. I és llàstima, perquè es veu que tenia bona veu. I no m’ho diguis, això era al si del fou? Que síííí... I els grills corrien per allà, o sigui que... O corrien, perquè ja et dic que jo els vaig veure per allà, tot i que jo també anava corrents per no recordo què, potser anava al dic...? Quèèèè? Al dic? No, dic que no recordo del cert per què corria. Ah. I llavors? Esclar, si eren grans eren llavors. Ha, ha, ara has fet un acudit. Sí, ha, ha. Doncs llavors...


Nota 1. Tant es podien afegir accents diacrítics fins que ens sortissin per les orelles, com se’n podien eliminar. I com que els accents diacrítics són excepcions a les regles generals, el IEC ha decidit eliminar-los gairebé tots. Només si s’escriu jugant, com he fet en el paràgraf d’aquí dalt –o, si s’escriu seriosament però sense vigilar prou possibles homografies equívoques, o possibles homofonies i aŀliteracions no preteses–, hi pot haver problemes de comprensió.
Nota 2. Per als conservadors de diacrítics: la comprensió espontània del titular no milloraria gaire si hi afegim els accents diacrítics vigents fins ara, perquè només n’hi tocaria un: «Grans mòlts pels grills al si del fou?» És un text que pretén ser juganer i ho és tant amb diacrítics com sense.
Nota 3. La primera frase està inspirada en el títol d’un article publicat per Tina Vallès fa poques setmanes a VilaWeb.

dimecres, 30 de novembre de 2016

Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Perles (171): Llengües que no es poden comparar

«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»


Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998

divendres, 18 de novembre de 2016

Blocar

A les xarxes socials de vegades hi ha gent que bloca: no vol que altra gent vegi el que diu o el que escriu. Sovint és només com un avís, com un càstig, que resulta un pèl ridícul perquè tu pots accedir al que diu aquella persona, si vols, senzillament anant-hi sense utilitzar el teu nom habitual, o sense utilitzar cap nom, perquè la xarxa molts cops és d’accés general.

És veritat que de vegades el bloqueig és absolut i universal: aquella persona opta per utilitzar la xarxa per comunicar-se amb un grup concret, comptat i conegut. Molt bé, no hi ha res a dir.

El fet que desconcerta és que et bloquin per una simple discrepància expressada amablement. O sigui: una persona a qui potser valores, o fins i tot admires, per la seva feina, per la seva aportació al país o a la llengua o a qualsevol causa social, un dia bloqueja l’accés del teu compte al seu. El bloca concretament a tu. Potser perquè has comentat que no estaves d’acord amb una cosa que ha dit o suggerit. Encara que durant dies i dies hagis aplaudit moltes de les altres coses que explica, que et solen semblar assenyades.

No acabes d’aprendre’n mai, del funcionament de les xarxes. Ni de les persones. És ben veritat que Déu nostre Senyor va crear el món perquè hi hagués de tot.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

«Hem tombat» l’estàtua

Retirada de les restes de l'estàtua pels serveis de neteja, el mateix dia que s'havia d'inaugurar (foto Quique García, Efe)
Jo no entenia aquesta exposició, no entenia què hi feia al Born, no entenia per què l’Ajuntament de Barcelona guardava als seus magatzems una estàtua de Franco sense cap –això especialment no ho entenc–, no entenc per què l’estàtua s’atribuïa a Josep Viladomat si ell se n’havia desmarcat expressament i ni tan sols va anar a la inauguració –Viladomat no podia amagar, però, que va fer una estàtua de Franco a cavall, s’assemblés o no a aquesta, tot i que també és veritat que la va fer per xantatge–, no entenc per què l’ajuntament volia provocar l’independentisme d’aquesta manera, o aigualir-lo, o vés a saber què, no he entès la tesi dels relats que se n’han fet, no entenc res. Ves a saber, potser inicialment es va dissenyar allò d’aquella manera ridícula només per interessos ingenus i després, tot i veure que no tenia cap sentit, la caparrudesa va impedir que fessin marxa enrere fins que no han tingut més remei.

Em va semblar bastant lògic, tenint en compte tot això, que l’estàtua rebés una pluja d’ous i de tomàquets, que fos dutxada amb pintura, que la decoressin amb estris diversos buscant l’escarn màxim, que li pengessin estelades –la de la cua del cavall quedava especialment bé.

Em vaig posar a la pell dels guàrdies que havien de prendre nota dels brètols que feien totes aquelles coses, els vigilants municipals que els amenaçaven per «atemptar contra béns públics». Imagina-t’ho: has de defensar una estàtua de Franco.

Tot això és ben clar. Però al final van ser tres persones les que van tirar l’estàtua a terra i van obligar l’ajuntament a posar fi a aquella comèdia abans i tot que s’inaugurés oficialment l’exposició.

Van ser tres persones i uns quants més que els feien costat in situ. No va ser «el poble». No ho dic, evidentment, perquè castiguin aquestes tres persones –pobre de qui ho faci, perquè llavors sí que s’alçaria el poble–, sinó perquè no ens posem medalles que no ens toquen. Hem aplaudit de lluny estant i para de comptar.

Van ser tres persones.

Ho repeteixo perquè, per a bé i per a mal, al llarg de la història de vegades s’han atribuït «al poble» fetes que no eren ben bé «del poble» i que potser el representaven –en aquest cas em sembla evident que sí, almenys a una bona part–, però potser no. Eth qu’age aurelhes, qu’ac entene.

(I ara agafem-nos fort, tant els que teniu vocació d’herois com el que no en tenim, perquè em penso que el vent de ponent que aviat es girarà vindrà carregat de pedregada seca que caurà sobre tothom.)

dimarts, 11 d’octubre de 2016

L'Estatut del 2005

Article 1.1 de l'Estatut del 2005.

No m’he equivocat, no: del 2005.*

He trobat al rebost un text de fa nou anys (2007) que no sé per què no vaig publicar en el seu moment. Tal com raja:
Es va perdre una ocasió històrica de prestigiar-nos internacionalment amb l’Estatut gairebé unànime sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Allò era una peça amb defectes, però era de tots o de gairebé tots. Era una arma importantíssima de cara a Europa i al món, fins i tot encara que no pogués ser aprovada per Madrid, i la vam malmetre pel maleït sistema tan nostre de voler ficar un altre peix al cove... I per això la iŀlusió, quan n’hi ha –com n’hi va haver amb l’Estatut del 30 de setembre–, ens dura tan pocs dies. Perquè el nostre maleït cove, que encara ens mirem com si omplir-lo fos el més important del món, és un cove miserable, que no pot curullar les ànsies d’un poble que vol conservar la seva dignitat. I ens entestem a considerar-lo el més important: ens estimem més perdre la dignitat que no que el cove se’ns buidi! Som una mica miserables.

Tindrem poques oportunitats com aquella de l’Estatut, potser cap en un munt d’anys. I abans, quantes ocasions es van perdre d’avançar plegats, mentre el senyor Pujol volia anar sol pel món amb les seves majories absolutes prepotents i amb els seus pactes, vergonyants o públics, amb els únics que des del primer dia, sempre, s’han manifestat en contra de qualsevol avenç públic del català i de Catalunya. Amb els únics que no han volgut aprovar ni l’Estatut de la immensa majoria ni l’Estatut del peix al cove. I encara defensen que aquells pactes van estar ben fets i van ser profitosos per a Catalunya. Som miserables.
Gràcies a allò, o per aquell motiu –ens vam deixar entabanar de nou–, som on som el 2016. Convé recordar el que va passar amb tots els ets i uts, per desbaratar qualsevol cant de sirena que ens vingui a dir: «Provem-ho una altra vegada! Segur que ara ens faran cas!»

Vam ser miserables aquella vegada, i tantes més abans, i després. No hi tornarem.

* Costa molt de trobar aquesta versió de l’Estatut (la que es va aprovar inicialment al Parlament i es va portar a Madrid). Intenteu-ho. A la web del Parlament, per exemple, no hi és, i això que hi tenen una pàgina dedicada exclusivament a l’Estatut, on, diu, «es poden trobar els antecedents, les actuacions parlamentàries i la documentació del procés de reforma estatutària». Doncs no: el text del 2005 és tabú, no es pot veure gairebé enlloc. Al final l’he trobat aquí (en català, a partir de la pàg. 243).

dimarts, 27 de setembre de 2016

Perles (170): No rigueu o no rieu?

[...] Quan hem de donar ordres sense un no al davant, hem de fer servir l’imperatiu. I aquest mode es forma a partir del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Però no cal complicar-se tant. En verbs d’aquest tipus només cal que pensem que la segona persona del singular, que mai genera dubtes, i la segona persona del plural han de tenir la mateixa arrel, que serà diferent de la de la tercera persona del singular i la primera i la tercera del plural. És a dir: mou (tu) i moveu (vosaltres); i mogui (ell), moguem (nosaltres) i moguin (ells).

I què passa quan donem ordres negatives (d’aquelles que els pares no podem parar de repetir)? Doncs que llavors no hem d’utilitzar l’imperatiu, sinó el subjuntiu. I tot és més fàcil. Si hi ha -g- a la primera, hi és a totes. És a dir: no rigueu, eh?


(Extractat de Maria R. Mariné, sèrie «Català amb bolquers», Ara, 7 agost 2016)

diumenge, 4 de setembre de 2016

«Ésser la gota que fa vessar el...»

«...el vas», diuen tranquiŀlament alguns diccionaris, entre els quals el DIEC (però també l’Espinal, i més*). I no s’adonen que en català ha de ser «...el got», encara que no diguis mai got! No és que hagi de ser així, és clar, per obligació, però és que dit d’aquesta manera és completament rodó i gràfic. Tens un got ple, hi afegeixes una a i el got vessa.

En molts llocs de Catalunya ho fan així, i no sempre perquè prefereixin dir got que vas o altres opcions. A Mallorca, que solen preferir més aviat tassó que got o vas, segur que hi pots trobar també l’excepció en aquest cas, per no perdre el joc de paraules improvisat que a tothom cau bé (tret dels que ho discuteixen tot).

Afortunadament, el gran DCVB d’Alcover-Moll no falla quan ens reporta una dita germana d’aquesta locució, en aquest cas de significat optimista: «“Una gota fa vessar un got”: vol dir que una causa petita pot produir grans efectes quan ja hi ha una preparació suficient.» (s.v. gota).

La base de la dita no és d’origen propi, per si cal aclarir-ho; es diu també en anglès, en alemany, en espanyol, en italià...

*El diccionari d’Enciclopèdia obre la porta a got, i a copa, com a alternativa a vas (però vas és el principal): «ésser (un fet) la gota que fa (o farà, o féu, etc.) vessar el vas (o el got, o la copa) figuradament Ésser el nou fet que fa que hom no pugui endurar més una cosa» (s.v. gota).

Afegitó 5 setembre. M’informa Víctor Pàmies que els reculls de locucions, dites i refranys de Perramon (1979), Raspall-Martí (1996), Abril Español (1996) i Espinal (2004) fan servir vas; Font (1900), Farnés (1992-99), Pons Lluch (1993), Espunyes (2007), Alzamora (2008) i Dites.cat (2012) ho fan amb got (comunicació via Twitter).

dimarts, 30 d’agost de 2016

Tòpics desemmascarats (31): «Li farem una analítica»

Fa temps, quan ens deien això, jo diria que sempre ens pensàvem que ens farien una sèrie d’anàlisis, no una de sola. «Anàlisi» era hipònim d’«analítica», que vol dir que en totes les analítiques hi havia anàlisis però que no tota anàlisi constituïa per ella sola una analítica. Això era abans.

Perquè ara no, vet aquí que ja no existeixen les anàlisis, només les analítiques. Hi ha potser alguns benpensants que, a còpia de sentir la paraula «analítica», s’han convençut que les anàlisis són coses del passat, com anomenar «tisi» el que ara se’n diu «tuberculosi».

Doncs això que deia, que ara només hi ha analítiques.

Una analítica és una «anàlisi clínica o sèrie d’anàlisis» (DIEC), cosa que avala la posició que jo denuncio però també dóna raó, almenys parcialment, als partidaris de distingir-les per raons d’especialització. Perquè el mateix DIEC ens diu que una anàlisi clínica és una «anàlisi de sang, d’orina, etc., [...] feta amb finalitats orientadores amb vista al diagnòstic».

És a dir, una anàlisi de sang, d’orina, etc. pot ser el mateix que una analítica (‘anàlisi clínica...’), certament, però una analítica no és exactament el mateix que una anàlisi, perquè l’analítica pot ser un conjunt d’anàlisis («sèrie d’anàlisis»). De manera que, si et fan una anàlisi de sang i prou, el canvi sistemàtic de la paraula anàlisi per analítica no és res més que una mania o un esnobisme.

M’inclino més per la segona opció, que la proscripció d’«anàlisi» és un tòpic, una moda de la qual s’abusa. No és incorrecta perquè l’avala el diccionari, però indica pobresa de recursos.

(Igual que «comparativa», tal com va denunciar fa anys [1 juny 2013] Narcís Comadira al diari Ara. Ja gairebé ningú diu «comparació» en un context que vulgui sonar mitjanament científic o cultural, com si fos vulgar dir-ho; diuen «comparativa». Sona més erudit, més precís, més professional, jo què sé, dir «fer una comparativa» que «fer una comparació».)

Doncs ja està, ja ho sabeu: si voleu quedar bé i/o ser normals, a fer comparatives i a fer analítiques.

diumenge, 7 d’agost de 2016

Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Hui també copie, en este cas del professor J. Leonardo Giménez.

Un divendres de l’octubre de 2011 esta columneta es titulava «Dièresi innecessària». La vaig escriure a propòsit que la meua filla, Júlia (d’11 anys aleshores), em preguntà per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, espontaneïtat i altres semblants (en què la i no és tònica) porten dièresi. La xiqueta comprenia la regla que establix posar eixe signe en conseqüència o en ungüent, per fer que es pronuncie la u; o en veïna/veïns, països, llaüt o Raül, perquè la i i la u esdevenen tòniques i la regla no permet accentuar gràficament, però no veia la necessitat de cap marca sobre les que em demanava explicació.

Jo tampoc en veig. Com tampoc en veuen molts lingüistes, que ho consideren una complicació innecessària. Cada vegada que intente explicar en classe que en aïllar, arruïnar, diürètic, ensaïmada, intuïció, laïcitat, maleïdor, obeïdor, perpetuïtat, raïmet, suïcidi, traïció, veïnat/veïnatge i altres, tenim, teòricament, hiat, és a dir, les dos vocals aglutinades s’han de pronunciar separades, en dos síŀlabes, els alumnes desconnecten, s’evadixen de l’explicació, fins a dos dies abans de l’examen. I en tenim més de 350 d’eixes.

I igual ocorre amb les excepcions. La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme, i també judaïtzant, roïnesa i més de 350, com he comentat, és cosa d’especialistes. O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents com advocats, fontaners, botiguers, administratius, xòfers, estudiants, periodistes, ames de casa, escrivents de tota classe, cambrers, filòsofs...

Joan Solà proposava «simplificar l’ús de la dièresi»; i Abelard Saragossà és autor d’una proposta alternativa a eixe maldecap. I també Josep Ruaix, una altra gran autoritat lingüística, gens sospitós de veŀleïtats herètiques, apuntava, en un decàleg de punts conflictius de la normativa, la revisió de la norma de la dièresi. Ruaix suggerix que s’haurien d’admetre sense dièresi paraules com apaisat, traidor, veinat, laical, coŀloidal, romboidal i altres.

Però ara el clau de la crítica i de l’alternativa a l’arcà doctrinal que representa la norma completa de l’ús de la dièresi el rebla Rudolf Ortega [...] [amb] una proposta,* molt fundada, que eliminaria les dièresis innecessàries.


(Extracte de l’article publicat en Levante-EMV, amb el títol «Suïcida intuïció diürètica, o les dièresis sobrants», 10 abril 2015)

* Es referix a la proposta publicada en el llibre coŀlectiu Canvi d’agulles, La Magrana, Barcelona 2015 (nota del VF).

divendres, 29 de juliol de 2016

Perles (169): "...pues nosotros trillaremos!"


«[...] E succehí que‘ls més entussiastes catalanistes anaven eixint de la Lotja entonant los Segadors, qu’es cant que ab tot y tenir un tó consemblant á unes absoltes, posa frisosos als casteylans e els trau de test e els sparvere, d’aytal fayçó que una color se’ls ne va é altre els ve, e suen d’angunia de front e galtes e la barba els tremola e xarriquejen de dents e’s tornen folls.

»E un d’ells digué en son dialecte: –¡Con que vosotros segais, pues nosotros trillarémos! –que val tant com dir: –Vosaltres segueu, donchs nosaltres batrém.

»E bateren de ferm, á ulls clucs, á tort e á dret, e traent per boca e nassos brumera de rabia, com uns salvatjes e beduhins. E hi hagué crits, corredisses, desmays e basques, car distinció no feyen els peguissers d’homes ne dones, de fadrins ne nines.

»E alcuns dels apallissats els plantaren cara, e feren valdre els punys, car armes ne garrots no duyen, e molts de la Lotja ne treyen cadires e’ls las tiraven per la testa, pera veure si aquesta se’ls assentava [...]»


(Extret de: P. del O., «Jochs Florals», La Esquella de la Torratxa, n. 1113, 11 maig 1900, p. 290; dec la pista d’aquesta citació a MPS)

dissabte, 23 de juliol de 2016

Català i aranès, malalts en graus diversos

El català no pot cedir terreny a la Val d’Aran mentre Catalunya no sigui independent i no es pugui fer alguna intervenció seriosa allà sense que un tribunal constitucional estranger te la prohibeixi. Per què? Perquè l’espanyol hi és molt hegemònic. Donava les xifres Mireia Boya fa uns quants mesos: «Dels aproximadament 10.000 habitants que té l’Aran, el 80,7% entén l’occità, però només el 17,6% el té com a llengua habitual (davant el 55,1% del castellà i el 16,4% del català).» Una eventual cessió del català (a favor de l’occità) l’única cosa que faria seria que el català allà estigués encara més minoritzat (i l’avenç de l’occità amb prou feines es notaria).

No: les cessions han de venir de l’espanyol, i això ja sabem com s’aconsegueix, encara que alguna gent, emparada en un bonisme ineficaç, no ho vulgui veure i continuï parlant de «cooficialitat» català-espanyol per a tot Catalunya.

No parlo de prohibicions: parlo de fer necessari l’occità en tants indrets on ara impera el castellà.

Una altra cosa és la incorporació de l’occità a la vida diària dels organismes oficials a tot Catalunya. En aquest punt sí que es pot i s’ha de fer més, sens dubte. I també, sens dubte, s’hauria d’ensenyar l’occità a les escoles de tot Catalunya.

Però no a costa d’hores de català!, sinó amb càrrec a les hores d’espanyol o d’altres matèries que no necessitin, com el català, cures específiques!

Hi ha un problema de difícil resolució: què fem amb el poc temps que ocupa avui el català dins l’espai global televisiu? El reduïm encara més per aquesta bona causa? Francament, no sé què pensar. Ara bé, mentre resolem la qüestió, no seria una idea fantàstica que a tots els TN, per exemple, hi hagués alguna notícia, un racó, una connexió, que parlés en aranès? No sobre la Vall, sinó de manera aleatòria, sobre el tema que toqui en aquell moment: política, cultura, esports, internacional... O fins i tot en els programes en què participen diverses persones, els debats, per exemple? Però no per parlar de l’Aran, hi torno, sinó sobre el tema que sigui. No seria fantàstic que alguna sèrie de primera fila es doblés en occità i s’oferís aquesta opció al públic, o almenys es subtitulés? I les peŀlícules? No seria una manera fantàstica de fer entrar, dins els caparrons de tothom que mira els canals de la CCMA, la idea que tenim –tot Catalunya– una altra llengua que hem de protegir i fomentar?

En resum: estem d’acord amb la gent que viu a l’Aran que la seva llengua està malalta i requereix una protecció molt curosa –a l’Aran i encara més a Catalunya, que de tan malalta i esquifida ni es veu–, i a la Vall han de convenir també que el català, si no està taaaan malalt, sí que cal considerar-lo convalescent, o propens a caure o recaure en la mateixa malaltia que l’occità a d’Aran.

Per això els aliments, el temps i la dedicació que necessita l’aranès s’han de prendre sobretot de qui no és pacient ni corre cap perill de ser-ho, entre altres motius perquè pot rebre i rep transfusions i suplements vitamínics de mig món.