divendres, 26 de maig de 2017

Fotografies de fars (13): Artrutx, Menorca, Illes Balears

Far d'Artrutx, Menorca (foto: RM)
M’han enviat un parell de fotos del far d’Andrutx. En una hi surt gent, de manera que no us la poso perquè em sembla que no els agradaria. L’altra és aquesta.

El far d’Andrutx s’aixeca en una de les puntes del sud-oest de Menorca més pròximes a l’extrem nord-est de Mallorca. O sigui, fa de muntant nord de la porta de pas entre les dues grans illes Gimnèsiques.


Una porta generosa, ja ho veieu, de gairebé trenta-cinc quilòmetres d’ample. De vegades ens mirem les Balears i les Pitiüses com una agrupació petiteta i acostada, allà a llevant, i no ens adonem que les distàncies entre les illes són molt respectables. Una dada: entre Mallorca, que és la del mig, i Eivissa, la més gran de les Pitiüses, hi ha setanta-cinc quilòmetres de mar, els mateixos que hi ha entre Eivissa i la costa valenciana. O sigui, poca broma, amb «les Illes».

dijous, 11 de maig de 2017

Qüestions de llengua (74): «Mai caminaràs sola»

Iŀlustració de Jordi Calvís

Pau Vidal, iŀlustre coŀlega, mestre punyent en tantes qüestions lingüístiques i malgrat tot bon amic, escrivia un dia al diari VilaWeb (la negreta és meva):
«Veig el cartell enorme que van penjar a Vic l’ANC i Òmnium en suport del regidor Joan Coma amb una llegenda així de grossa que diu ‘Mai caminaràs sol’. I ja hi som, esgarrifança al canto. [...] Potser diríeu ‘Mai no caminaràs sol’, oi? Aleshores encara esteu pitjor, perquè vol dir que combateu la interferència amb els burocratès de laboratori, que encara fa més mal.

»El lema és pres de l’himne del Liverpool (originàriament una cançó d’un musical), You’ll never walk alone, habitualment traduït al castellà com «Nunca caminaràs solo» i calcat al ‘catanyol’ en la forma que hem vist. Però si un lletrista del país volgués fer una cançó per dir això i no partís de cap model previ interferint-li la creativitat, el que escriuria fóra ‘No caminaràs mai sol’ (o ‘tot sol’) [...]

»M’hi jugaria mig sou que els responsables del cartell, abans de donar-lo per bo i penjar-lo, devien consultar algun expert. I tenint en compte qui són, segur que si no era un filòleg havia de ser com a mínim algú amb bons coneixements de la matèria. I tanmateix hi va donar el vist-i-plau.»

(Vidal, ahir mateix, va tornar a parlar de la qüestió, i segurament ha sigut l’empenta que em calia per publicar aquest text d’una vegada.)

«Devien consultar algun expert», deia ell al primer article. A mi no, que no m’ho van consultar abans, però sí que em van demanar, després, què em semblava. I si bé els vaig dir que espontàniament hauria preferit la fórmula canònica («No caminaràs mai sola»), vaig afegir que també es podia acceptar l’opció que havien triat si, per raons estilístiques –concisió, contundència, fins i tot preferència intuïtiva–, la trobaven més apropiada.

De fet, una frase com «Ningú no n’ha dit mai res enlloc» també és possible, i del tot canònica, si vols expressar tot això –cap persona, en cap moment, cap cosa, en cap lloc– en una sola oració. Pots acumular-ne un munt, d’elements com aquests. ¿Eliminant-hi el «no» la frase perdria la seva negativitat, encara que el sentit continués sent el mateix, inequívocament negatiu? Jo penso que no. Coŀlocar-hi el «no» no aclareix el sentit de l’oració, sinó que compleix una funció, diguem-ne, rebladora. I parlem d’un «no»! Un adverbi que normalment canvia de manera radical el que volem dir! ¿Cal que hi sigui, doncs, com un element sintàctic o ortogràfic mut, un estaquirot estilístic però necessari? Per mi, no. Quan no hi ha possibilitat d’equívoc, amb un element suposadament negatiu –perquè la negativitat del «mai» depèn del context– però inequívocament negatiu en aquest context, n’hi ha prou. Quina altra cosa pot significar «mai m’ho havien dit» si no és «no m’ho havien dit mai»?

No sempre és així, que en quedi constància: hi ha casos en què l’avançament d’aquests elements al davant del verb és impossible si volem expressar negativitat. Ara no m’hi fico perquè ens allargaríem més del compte.

Això, si fa no fa, és el que vaig respondre quan me’n van demanar l’opinió.

Aquí explicaré per què el que em deia espontàniament la intuïció no era gens forassenyat.

La fórmula triada també és bona, dic, perquè és inequívoca i té l’avantatge que posa més l’accent en el «mai», com a l’original («never»). Em direu: i quin problema hi ha a escriure «mai no», llavors? Doncs el que diu en Vidal: un problema estilístic. Per mi, «mai no» seria massa acadèmic, artificial, si parlem d’un lema que es vol el màxim de simple i sintètic. (I per a Pau Vidal seria també «burocratès», com diu explícitament.)

Del que es tracta és de reproduir un crit d’ànim, de suport, de solidaritat, una expressió vocativa que soni natural. Imaginem-nos ara una situació real en què nosaltres fóssim protagonistes, volguéssim transmetre l’eternitat de la nostra promesa i tinguéssim por que la comunicació es pogués tallar en qualsevol moment. Cridaríem «Mai no t’oblidaré!»? O ens resultaria encarcarat, impropi de la situació dramàtica? «No t’oblidaré mai!»? Sí, per descomptat, però no diem fins al final la paraula «mai», que potser és la que ens interessa de debò que arribi a l’altre costat. Amb un «No t’oblid...» potser faríem curt, en el cas que la conversa s’interrompés.

Molta gent diria, ben tranquiŀla: «Mai! t’oblidaré, em sents? Mai!»?

Penso que «mai» («mai!») és la idea força que es vol transmetre, sobretot, amb aquest lema que ara analitzem.


A. Raons històriques fabrianes

A les gramàtiques de Pompeu Fabra, la qüestió s’exposava així (les reprodueixo cronològicament):

1. Pompeu Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno, L’Avenç de Massó y Casas, Barcelona 1891, p. 86 (Pompeu Fabra, OC vol. 1, p. 290):
«En frases negativas, suele suprimirse el adverbio no cuando se antepone al verbo alguna de las voces cap, dingú, res, enlloch, may, gens, tampoch. Cap nen l’ha entesa. Ningún niño la ha entendido. Dingú hi va anar? No fue nadie? May vindrá, y ella tampoch vindrá. Nunca vendrá, y ella tampoco vendrá.»

- L’any 1891, doncs, Fabra hauria escrit «Mai caminaràs sola», sense cap mania; per ell, era així com s’escrivia: el «no» se suprimeix.

2. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, L’Avenç: Massó, Casas & Cª, Barcelona 1912, p. 218 (Pompeu Fabra, OC vol. 1 p. 684):
«En castellano, como es sabido, siempre que se coloca delante del verbo alguna de las voces ninguno, nadie, nada y nunca, se suprime la partícula negativa no. Ej.: No vino nadie. Nadie vino. En catalán también suele suprimirse actualmente el adverbio no al anteponerse al verbo alguna de las voces cap, ningú, res, enłoc, mai y gens. Ej.: Mai el veiem. Nunca le vemos. / Enłoc l’hem vist. No le hemos visto en ninguna parte. Pero dicha supresión no es en manera alguna obligatoria, puesto que se puede decir muy bien Mai no•l veiem / Enłoc no l’hem vist; y aun es inadmisible en aquellas proposiciones en que las expresadas voces pueden ser empleadas con una significación positiva (V §158) y, en general, siempre que la supresión del adverbio no puede dar ambigüedad a la frase.»

- L’any 1912 Fabra hauria continuat escrivint «Mai caminaràs sola», tot i que obria la porta a «Mai no caminaràs sola» (en contra del criteri, en aquest segon cas, de qui pugui trobar encarcarada aquesta construcció). Noteu que aquí, però, Fabra va més lluny i tot que l’any 1891 en la defensa de la simplicitat catalana, i fa equivaldre la frase castellana «No le hemos visto en ninguna parte» amb un senzill «Enłoc l’hem vist» (!).

3. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, curs mitjà, Editorial Pedagògica, Barcelona 1918 [5a edició, 1935], p. 37 (reproduïda a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 255)
«Quan en una proposició negativa algun dels mots ‘cap’ (adjectiu), ‘ningú’, ‘res’, ‘enlloc’, ‘mai’, ‘gens’ i ‘tampoc’ precedeix el verb, és costum de suprimir la paraula ‘no’. És, però, preferible no suprimir-la. Podem dir: Cap d’ells vindrà / Res li agrada / Mai les trobem / Enlloc n’hi ha, però és millor dir: Cap d’ells no vindrà / Res no li agrada / Mai no les trobem / Enlloc no n’hi ha.»

- A la Gramàtica del 1918, oficiosament vigent fins fa pocs mesos, Fabra diu que, si bé és preferible no suprimir el «no», de fet se sol suprimir («és costum de suprimir la paraula ‘no’»), i ho «podem dir» així: «Mai caminaràs sola».

4. Pompeu Fabra, Abrégé de grammaire catalane, Société d’Édition «Les Belles Lettres», Paris 1928, p. 79-80 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 413-414)
«Quand un dels mots cap, ningú, res, enlloc, mai, gens, tampoc, ou des groupes tels que en ma vida, ni l’un ni l’altre (qui ne s’emploient jamais dans les propositions expositives affirmatives), se trouve dans una proposition expositive négative et qu’il est placé avant le verbe, on omet habituellement la négation no; cependant la plupart des écrivains évitent cette omission. Ex: Cap d’ells vindrà (plus correct: Cap d’ells no vindrà), Aucun d’eux ne viendra. Ni l’un ni l’altre ens poden ajudar (plus correct: Ni l’un ni l’altre no ens poden ajudar), Ni l’un ni l’autre ne peuvent nos aider.»

- Potser la majoria dels escriptors eviten l’omissió, però el fet és que «on omet habituellement la négation no». Cap prescripció, en qualsevol cas.

5. Pompeu Fabra, Compendio de gramática catalana, Librería Catalonia, Barcelona 1929, p. 77 (reproduït a Pompeu Fabra, OC vol. 2, p. 507)
«En español, cuando se anteponen al verbo ciertas voces (tales como ninguno, nadie, nada) o ciertas expresiones (tales como en mi vida, ni uno ni otro), omítese el adverbio no que ordinariamente acompaña al verbo de toda proposición negativa (No viene nunca, pero nunca viene): en catalán esta omisión sólo es permisible en las proposiciones expositivas (pero no en las interrogativas, condicionales, etc.), y aun en aquéllas es siempre preferible no omitir la negación no. Ej.: Ninguno de ellos vendrá. Cap d’ells no vindrà (mejor que Cap d’ells vindrà). Ni el uno ni el otro pueden hacerlo. Ni l’un ni l’altre no ho poden fer (mejor que Ni l’un ni l’altre ho poden fer).

- És permès ometre el «no», tot i que sigui «preferible» no ometre’l. No hi ha aquí cap indicació normativa.

Per tant, segons el mateix Fabra, si bé diu en les últimes obres que «és preferible», o «és millor», o «se sol fer així» –amb «no»–, sobretot «quan la supressió de l’adverbi no pugui donar ambigüitat a la frase», també «és costum» suprimir-la, «podem dir-ho [sense no]», «aquesta omissió és permissible», «s’omet habitualment»...

I doncs, Pompeu Fabra no hauria condemnat «Mai caminaràs sola». És ben clar que la norma, tal com ell la va formular, ni obliga ni prohibeix.

Fabra, és veritat, a partir de determinat moment va començar a aconsellar l’ús de la partícula no. I, molts cops, ja que hi som, ell mateix l’afegia enganxada als elements suposadament ambigus cap, ningú, res, mai... Dic «suposadament» ambigus perquè segons en quines construccions podrien ser ambigus (amb valor positiu o negatiu), però no en la que examinem: no hi ha ambigüitat possible. «Mai caminaràs sola» només pot significar... «no caminaràs mai sola».

La meva hipòtesi, i em sembla que es desprèn de la lectura cronològica seguida de les gramàtiques de Fabra, és que va començar a aconsellar que no se suprimís el no –després d’haver dit senzillament que el no se suprimia, i d’haver aclarit més endavant que tal supressió «no és obligatòria»!–, perquè deixar la porta oberta a suprimir-lo en alguns casos –els casos en què no hi havia cap possible ambigüitat– feia que hi hagués gent que es deixés el no quan sí que calia desfer ambigüitats. Per exemple: «Si mai vinguéssiu, què farien ells?» versus «Si mai no vinguéssiu, què farien ells?» (exemples 109 a,b del capítol 24 de la GCC, 2a edició).

Per facilitar les coses, doncs, i no perquè ho requerís de cap manera la sintaxi. Em sembla que és una hipòtesi força versemblant.

I, tornem-hi, no em puc estar de recordar una altra vegada que la hipotètica sortida «Mai no caminaràs sola», que moooolta gent ha proposat aquests mesos com a «gran solució», la descartava la mateixa persona que denunciava el «mai» avantposat al verb. La tesi de Vidal –respectable, no cal dir-ho, i segurament la més canònica i clàssica– és que cal escriure sempre «No caminaràs mai sola»; és a dir, primer el «no», després el verb i després el «mai», «ningú», «cap», etc. El «mai no» –assegura Vidal, i jo l’aplaudeixo– és aprenentatge escolar, hipercorrecció, pompeufabrisme –ho acabem de demostrar–, llenguatge de diccionari, «burocratès», almenys en la majoria del territori català. Per tant, si hem d’afegir el «no» al «mai» i pretenem que la frase soni natural, mínimament coŀloquial, només el podem afegir avantposat i separat: «no [verb] mai». Té raó Vidal, des del meu punt de vista: jo mai hauria dit un «mai no» (o un «ningú no», etc.) abans de llegir-los a les gramàtiques.

Però no és important el que jo hagi vist o sentit. El problema, si voleu, el tenim amb Pompeu Fabra, que sí que avala el «mai no». I, seguint Fabra, el «mai» amb el «no» adjunt apareix sovint al DIEC i en molts diccionaris i gramàtiques. Perquè Fabra escriu gramàtiques, no ens n’oblidem. I el DIEC és un diccionari. Podem concloure, doncs, que «mai no» és llenguatge de gramàtiques i de diccionaris? Registres molt formals?

No m’atreveixo a tant.


B. Gramàtica descriptiva i normativa actuals

- La Gramàtica del català contemporani, publicada l’any 2002, diu sobre aquesta qüestió:
«No obstant la recomanació* de les gramàtiques tradicionals i normatives, la tendència en el llenguatge parlat actual i en el llenguatge dels mitjans de comunicació és a prescindir del marcador no quan els mots negatius [mai, ningú, enlloc...] apareixen en posició preverbal. [...]

L’evolució de la negació en les llengües naturals mostra la tendència a tenir una única forma per unitat de significat i a reduir a un de sol els diversos indicadors de negació que puguin aparèixer en una oració. Aquest procés, conegut com a cicle de Jespersen, és d’un gran abast en l’evolució de les llengües naturals i bàsicament consta dels següents passos: l’adverbi negatiu original primer es debilita, després esdevé insuficient i, com a conseqüència, reforçat, generalment per mitjà d’algun mot addicional; després aquest mot s’adopta com el marcador negatiu i amb el pas del temps pot seguir la mateixa evolució que la paraula original.»

(GCC, 24.3.2.2, 2a ed. vol. 3, pàg. 2767-2768; *la negreta és meva, per subratllar que es tracta d’una «recomanació» i no d’una prescripció)
No calen més comentaris, em penso. Per a més detalls, consulteu aquesta gramàtica, que és molt lluminosa en aquest punt, amb exemples diacrònics d’altres llengües pròximes.

- La nova GIEC, publicada al final de l’any 2016 –i posterior, per tant, als fets que es comenten–, diu el mateix: és més habitual l’altra fórmula («no caminaràs mai...»), però no és incorrecte el «mai» negatiu absolut abans del verb:
«L’anteposició al verb d’un quantificador negatiu (cap, ningú, res) basta per a donar valor negatiu a l’oració, elidir l’adverbi no (si bé en els registres formals és més habitual mantenir-lo) i legitimar un altre terme de polaritat negativa en posició postverbal (Ningú (no) sap res; Cap d’ells (no) ve mai; Res (no) l’atura); però és poc freqüent l’anteposició de gens o mai [...]»

(cf. GIEC § 35.4.1.2b; la negreta és meva).
Em sembla que podem demostrar a bastament que aquesta última afirmació sobre la infreqüència de l’anteposició caldria matisar-la, i molt.


C. Altres ocurrències

«És poc freqüent», en efecte, diu la GIEC, però déu-n’hi-do com sovinteja! En trobareu milers i milers de casos, d’una molt bona part d’autors literaris, d’editorials amb correctors solvents, de premsa contrastada... i de parlants de tota mena i condició.



Us en dic alguns exemples:
- Una de les últimes exposicions de La Caixa a CasaRamona es titulava «Un Thyssen mai vist». (Em crida l’atenció que hi hagi tants debats sobre un lema d’ANC i tan pocs sobre el títol d’una exposició de La Caixa; de fet, no he vist ni sentit ni llegit ningú que se’n queixés.)


- És com es va traduir la cançó per a La Marató de TV3 de l’any 2012, que va ser viral i que ningú va corregir mai. Això sol ja és prou argument. Si va passar els filtres de TV3 i de La Marató, qui és l’ANC per corregir-ho? Va protestar algú, l’any 2012? (Curiosament, a la mateixa cançó hi ha un «el que no havies mai imaginat» [i no «el que mai havies imaginat»], cosa que demostra, em sembla, la intercanviabilitat innocent de les dues formes per a molta gent).

- Hi ha unes quantes cançons més amb títol de construcció similar (p. ex. «Mai tindràs descans», Edna).

I poemes d’escriptors contrastats: «Ja mai tindràs, ho saps, la cara neta / s’apropa ton final, la teva meta» (Carme Rosanas, «La finestra dels secrets compartits», 2009); «...i quan brama en aquesta hora, traient es cap a defora, mai se sol equivocar» (anònim).

- «El Català [...] conserva la tradició del llatí, que mai feu diftongs tals aplecs» (Antoni M. Alcover, Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom IX, 1916-1917, p. 221).

- Premsa d’època (una recerca ràpida): «Mai diríeu què hi portava, a la boca» (Jordi del Val, El Borinot n. 90 (95?), 1925); «Mai tindrem una Catalunya prou rica i plena si no ens preocupem d’una manera decidida... » (P. Vinyoles i Vivet, Diari de Vich, n. 487, 1932); «Mai diríeu a on» (Josep Palau, Mirador n. 366, 1936).

- «Podreu collir mots estranys / podreu prendre dites rares / però mai tindreu sens amor / eixes veus que ragen clares» (Josep Pijoan 1881-1963).

- Refranys populars: «Digue’m què ofereixes i et diré el que mai tindràs»; «Mai tindràs una segona oportunitat per donar una bona primera impressió».

I doncs, hi pot haver discussió entre els filòlegs sobre la seva genuïnitat –potser menys discussió, un cop rellegit Fabra–, però no sobre l’ús massiu que se’n fa actualment i que se n’ha fet sempre.

Però...


Una hipòtesi: és possible que força gent que qüestiona o directament condemna «Mai caminaràs sola» –ara no parlo de professionals, sinó de tots els altres catalans, que com se sap portem un lingüista a dins, i segurament gràcies a això s’ha salvat fins ara la llengua–, molta gent de mitjana edat, dic, tingui al cap una campanya publicitària dels anys 90, que va ser omnipresent i va durar molt de temps i que anava dirigida a evitar els abandonaments d’animals: «Ell mai no ho faria.» Moltes vegades les nostres certeses més fondes en qüestions lingüístiques provenen de vivències. Aquesta, sens dubte, va commoure molta gent –ara, tenint en compte que els abandonaments continuen produint-se, no sé si va commoure prou gent, o si caldria repetir-la– i potser això va fer que ens quedés molt gravada la suposada norma que obligava a adjuntar un no rere cada mai.

Després el lema s'ha aprofitat per a tota mena de contextos:







Tanmateix, hi ha una diferència bastant substancial entre «Ell mai no ho faria» i «Mai caminaràs sola». La primera frase és merament enunciativa, descriptiva; la segona és vocativa, el subjecte és un «tu» i pretén encoratjar. Pot semblar que no, però aquestes circumstàncies contextuals també condicionen les possibilitats de construcció d’una estructura, la necessitat o conveniència d’adequar-la més o menys a la norma o al consell estrictes.

* * *

Acabo. He volgut explicar tot això perquè, al capdavall –pel que fa als lingüistes aficionats que han intervingut a les baralles, no parlo dels professionals–, sovint tenim tot de discussions abrandades que, si t’ho mires bé, basen l’argumentació en el clàssic «jo no ho havia sentit mai» (o «jo mai no ho havia sentit», o «jo mai ho havia sentit»), o en el també recurrent «a mi m’ho van explicar així». I llavors arribem a Fabra com a gran tòtem del català de tots els temps... sense fer cas del que deia Fabra sobre l’evolució de la llengua, les necessitats expressives, etc. Fabra era molt taxatiu respecte a determinades batalles que s’havien de deixar de banda si passava el temps i la gent continuava sense seguir un consell gramatical. Calia oblidar el consell! Gràcies a Déu, la nova GIEC ha anat per aquest camí.

Final: «Mai caminaràs sola» pot significar una cosa diferent de la que significa? No, oi? Doncs no calen més arguments, la llengua tendeix a la simplificació, i més en el terreny de la comunicació de masses, només faltaria.

* * *

Afegitó del 24 maig 2017. Pau Vidal ha contestat a aquest article llargament, i li ho agraeixo.

Sobre l’últim punt de reflexió que proposa en Vidal, a propòsit d’un titular que diu «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai abans l’havies vist», només puc comentar que em sembla un despropòsit lingüístic que no hauria d’haver-se publicat. En català em penso que no diem «abans» en aquests contextos, i si aquí es diu així és per imitació (em sembla) de l’anglès («[as] never before»), passant, naturalment, per l’espanyol (idioma en el qual no sé tampoc si és prou correcte). Per tant, podem dir «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com no l’havies vist mai [fins ara]», tot i que potser seria encara més natural dir-ho suprimint el «mai» (si no l’has vist fins ara, no l’has vist mai). O bé, si no ens podem estar de fer-ho així (recalcant el «mai»), «“Les quatre estacions”, un clàssic de la música com mai l’havies vist».

(I, de tota manera, encara em grinyola l’aparellament en la mateixa frase de l’article indeterminat «un» amb el pronom «el» de «l’havies vist». Diria que falla alguna cosa. Hi haig de pensar més.)

dilluns, 24 d’abril de 2017

Llibres (de paper) que citen blogs

Les llistes dels llibres més venuts són com les enquestes polítiques, que de vegades l’encerten però de vegades val més que no les recordem. Ahir, dia de Sant Jordi, em va semblar que el llibre més venut de ficció havia de ser per força un que vaig demanar en deu parades, al vespre, i en totes tret d’una l’havien esgotat. I en canvi va guanyar, diuen, un del qual hi havia piles i piles d’exemplars a totes les parades. Això va així. Ves a saber com ho compten. No m’hi fico.

El que volia explicar és que en un altre gènere, el de no ficció, un dels cinc més venuts ahir –segons l’enquesta– esmenta aquest blog com a font d’informació. Vull dir La gran teranyina, de Roger Vinton (Ed. Periscopi). I encara més sorprenent: és l’únic blog que cita, si m’hi he fixat bé, l’única font d’internet que s’esmenta en aquest llibre. Sorprenent.

Encara més sorprenent és que el motiu pel qual s’esmenta aquest blog sigui aquest article. Per què és sorprenent? Perquè aquest mateix article va causar una reacció d’urticària a la Viquipèdia catalana poc després de ser publicat, i una declaració solemne per part d’aquesta enciclopèdia popular segons la qual els blogs no podien ser font d’informació per a ells, ni que aportessin informació inèdita o introbable en altres àmbits. Ho tenen als seus estatuts (encara!).

Això vol dir que els articles de la Viquipèdia no enllacen amb blogs o altres pàgines d’internet? És clar que hi enllacen. A milers, a desenes de milers, som al segle XXI! Hi ha molta gent, ja, que no escriu llibres de paper. Perquè la barrera aquesta, la distinció entre el paper i el digital, no té cap mena de sentit a hores d’ara. Però aquell dia els va semblar que havien de fer-se creure. Un vigilant gelós –no com jo, que vigilo per aquí o per allà només d’aquella manera– em va denunciar, va esborrar la meva aportació i ja va estar muntat el sidral. Ells –de seguida es van ajuntar els cappares de la cosa a fer-se costat en contra meu– no van voler ni mirar-s’ho amb atenció, no van fer distincions entre blogs, em van dir el nom del porc amb totes les lletres i jo vaig prometre que en aquella casa no hi tornaria a posar els peus. Cosa que he complert i continuaré complint fins que no reformin la seva manera tan poc raonable de discutir i de tractar la gent, primer, i de valorar la informació que s’hi aporta, segon.

No em va estranyar gens que aquella conversa barroera –més que conversa, judici d’intencions sumaríssim– desaparegués de seguida de la seva ubicació a La Taverna de la Viquipèdia i es perdés en la immensitat dels arxius d’aquella santa casa.

(Avui, d’acord amb el contingut de les discussions d’aquells dies, l’article ja es podria citar a la Viquipèdia, perquè resulta que és citat en un llibre de paper... Tot i que potser encara hi posarien pegues, ara que hi caic, perquè l’autor del llibre de paper no se sap qui és, Roger Vinton és un pseudònim. Ui, supersospitós.)

dimecres, 5 d’abril de 2017

Tres llibres

La gent d’Infomigjorn (Jordi Palou i Ramon Torrents) m’han demanat que els digui «un llibre relacionat amb la llengua (o si un de sol no pot ser, doncs un parell, o màxim tres) que, pel motiu que sigui, recomanaries a algú altre que et demanés consell o que volgués compartir amb tu el plaer que vas tenir en llegir-lo». Aclareixen que el seu propòsit és «rescatar de l'oblit o fer recomanacions que puguin ser de profit als lectors interessats en la llengua, independentment de quan van ser publicats. Potser ara són introbables, no hi fa res.» O sigui, es tractava de capbussar-se dins la memòria i trobar obres que m’hagin impactat a la vida i que estiguin relacionades amb la llengua.

També em demanen «cinc o deu línies explicant el perquè d'aquesta tria».

Això és el que els he contestat, gairebé d’esma:
Potser els millors llibres relacionats amb la llengua que he llegit mai, i que recomano sovint, són tres (i no menys d'aquests tres):

- Josep Miracle, Pompeu Fabra, Aymà 1968 (reeditada per Proa el 1998 i no sé si després reimpresa). Si tens cap interès per la llengua catalana, has de saber qui era i com era Pompeu Fabra. I, per mi, ningú ho ha explicat millor que Miracle, que era deixeble seu i potser la persona més preparada, per la seva traça a fer biografies d'altres patums (Verdaguer, Guimerà, Folch i Torres, Caterina Albert...), per explicar-nos el miracle –mai més ben dit– d'un enginyer esdevingut mestre i mentor indiscutible no de català, sinó del català.

- Josep M. de Sagarra, Memòries, Aedos 1954 (reeditada recentment per Edicions 62 i Labutxaca). Per mi i per molta gent, el millor llibre de Sagarra, que vol dir el millor llibre d'un dels millors prosistes que ha tingut el català durant el segle XX. És un llibre de llengua perquè és un tresor de lèxic i de fraseologia, de bona sintaxi, una meravella. Un llibre que, si estàs ficat en aquest món, no pots llegir sense un llapis a la mà... Però com que ets conscient que tens a les teves mans una joia, no goses ratllar les pàgines ni fer-hi anotacions, i llavors comences a omplir fulls. No sé si ha aparegut en format digital. Valdria la pena: així podries dibuixar les pàgines amb llums i coloraines, a mesura que t'entusiasmessis amb cada troballa.

- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Curial Ed. 1980-91 (encara es pot trobar en llibreries especialitzades; si us fa mandra enfrontar-vos a deu volums, teniu la versió abreujada, en tres volums, a cura de Josep Ferrer, Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana, Ara Llibres 2013: és millor això que res). És un monument difícilment descriptible, de vegades et cauen les llàgrimes quan comproves fins a quin punt de follia va arribar aquell home per comprovar si els habitants de tal poble, en uns anys determinats, deien tal paraula com la deien els seus pares, els seus rebesavis... o el rei Jaume I mentre conqueria territoris. Una cosa desmesurada, de debò.
Ja m’he acollit, és clar, a l’opció de «màxim tres» –era impossible dir-ne només un–, però el que m’hauria agradat hauria sigut allargar-ho fins a mitja dotzena, o a una dotzena sencera, o més. Perquè m’hauria agradat parlar d’Albert Jané i tot l’inoblidable univers de Cavall Fort –els Castors, els barrufets, el marsupilami... que també eren llibres!–, i de Signe!, de Joaquim Carbó i de Sorribas, dels sinònims de Manuel Franquesa, de Jeroni Marvà (la meva primera gramàtica!), d’alguns homenots i del senyor de Barcelona de Pla, de la Incerta glòria de Joan Sales –que no té res a veure amb la peŀlícula, o al revés–, d’alguns escrits breus de Mn. Cinto i de Maragall, de la Bíblia de Montserrat, del diccionari Raspall-Martí, força més tard –però quin descobriment!–, de l’Ortotipografia de Pujol-Solà, i de tot Solà, i m’hauria agradat parlar dels meus pares que, en aquest aspecte i sense saber-ho, eren com llibres oberts i em van ensenyar un bon català tot i les circumstàncies de l’època...

Són tants engranatges els que es posen en marxa quan et demanen un llibre!

(El 17 d'abril InfoMigjorn publica la selecció de llibres que han fet cinquanta persones. M'alegra que algunes de les obligatòries renúncies meves hagin estat reivindicades per altres!)

dimarts, 21 de març de 2017

Fotografies antigues (13): La dona de l'escullera (1960-70)


Aquesta foto és del Fons Fotogràfic Popular de la Barceloneta (FFPB).

Títol: “Dona de negre a l'escullera contemplant el mar; al darrere, la torre de Sant Sebastià”. Està datada els anys “1960-1970”, sense més precisions. Autor: “Desconegut”.

A mi em sembla que la conec, aquesta dona. M’he esperat un any, des que es va publicar a la premsa la notícia que havien obert aquest arxiu, per veure si algú en deia alguna cosa. Fins ara, res.

M’he imaginat que aquella dona anava vestida de dol, un dol d’algú molt pròxim. Potser va passar l’endemà d’un dia de Reis, que es va morir el sogre. Els Reis, aquell any, van arribar un dilluns. Més ben dit, van arribar diumenge, perquè sempre arriben la vigília, però la festa pròpiament dita era dilluns. Per tant, m’he imaginat que el dia de la foto podia ser dimarts. Llavors ella estava a punt de fer els trenta-sis.

M’he imaginat que el marit d’aquella dona, que tenia el despatx ben a prop, l’hauria volgut portar cap a casa quan van tornar de veure la família, que vivia en una població mig propera o mig llunyana, segons com es miri, i que ella li va preguntar si s’estaria al despatx gaire temps, i que ell li va dir que no gaire, i que ella li va dir que llavors l’esperaria a la Barceloneta, mirant el mar. M’he imaginat que a ella li va semblar important estar especialment pendent del marit aquell dia que havien anat a acomiadar el pare d’ell a la població mig propera o mig llunyana, aquella població on s’havien casat tots dos catorze anys abans.

O potser encara no havien anat al poble/ciutat que deia abans, sinó que ella feia temps mentre ell enllestia alguna altra cosa urgent abans de sortir de Barcelona per anar a acompanyar els familiars.

No era el dia de l’enterrament, perquè aquí tenim una dona tota sola i el dia de l’enterrament, l’endemà dimecres o l’endemà passat dijous, van anar una altra vegada tots dos a acomiadar el pare, el sogre i l’avi, però hi van anar amb tota la fillada.

M’he imaginat que aquella dona potser tenia les cames inflades perquè feia relativament poc temps que havia tingut una criatura. Sempre li passava, quan donava a llum, que se li inflaven les cames i trigava temps a recuperar-se... Però, alto, si era al gener ja havien passat deu mesos, de l’últim part, i encara arrossegava la inflor? Això no lliga.

Em podia imaginar..., però no podia ser, perquè hi ha una nena al darrere amb un vestidet de màniga curta, i també hi ha massa gent a la platja, i això descarta del tot el mes de gener i, per tant, descarta aquella defunció i aquell dol.

Llavors, encara podria ser que ella esperés el marit per anar a l’enterrament d’algú altre molt proper o molt amic. Em sembla que ella va massa guarnida per a un funeral d’algú que no sigui molt proper. Si bé és veritat que a aquella dona, si és la dona que dic, li agradava anar sempre molt ben guarnida i elegant, tant si era pel sogre com si era per un amic o una amiga del matrimoni.

Però no pot ser, perquè a part de les cames inflades, la cintura tampoc no sembla la d’ella, ni la mà, massa grossa... És només la cara.

És una llàstima que no pugui ser ella. Seria tan bonic haver-ne trobat una fotografia per sorpresa, com qui diu al mig del carrer, i tants anys després.

Però calla, i si era ella?

dissabte, 4 de març de 2017

Perles (173): La cultura d’occident

«Latium!, un nom que no es pot pronunciar sense que es commogui fondament l’ànima. D’aquesta migrada terra brollà el geni llatí de Roma, que reunit amb el geni àtic d’Atenes i el geni cristià, va crear la cultura d’occident sobre tot el territori celticogermànic. La Galilea, l’Àtica, el Laci, tres països gairebé de la mateixa extensió han proporcionat a la humanitat un punt d’allò més elevat: la llum de l’Orient, la llengua i l’esperit de l’Hèŀlade, l’ànima jurídica de Roma.»


Josef Holzner, Paulus, Herder 1964

dimecres, 15 de febrer de 2017

Havia de sortir de tu!

Suposo que la facècia ja deu ser vella, però no vaig llegir-la fins fa pocs dies:
—Carinyo, em dius que et feia il·lusió que et regalés un àlien, ho faig i ara no vols l’àlien.

—Perquè havia d’haver sortit de tu!
Deixo de banda ara la doble lectura, que és el que és més jocós de l’acudit,* i vaig al sentit primer: hi ha determinades coses que ha de saber la persona que t’estima, si t’estima de debò, i s’hi ha d’avançar abans que tu formulis el desig. Si ho has de demanar tu, estarà molt bé que et complaguin, però ja té poca gràcia, o no té tanta gràcia. La gràcia de la sorpresa, la gràcia de l’endevinació, la gràcia del servei que et cal, la gràcia de posar-se dins la pell de l’altre.

Confesso que sóc així. Si haig de demanar les coses, especialment allò que em sembla lògic, que es veu d’una hora lluny... ja no les demano, només rondino. O callo.

Poso un exemple tòpic i segurament antic, però perquè s’entengui: anem endarrerits, estic fent el sopar i tu arribes, agafes el diari i t’asseus, a dos metres. De debò esperes una petició d’ajuda? Vols que et digui explícitament que donis un cop d’ull a la taula per si s’ha de fer alguna cosa, encara que del sopar normalment me n’ocupi jo? Cal que t’ho demani? Jo no puc fer-ho. Si em dius: vols que t’ajudi?, et diré que no, segurament, però en realitat sí que voldria que m’ajudessis, però voldria que sortís de tu. Ni que sigui parar una mica la taula o, si ja està parada, portar-hi la gerra d’aigua, el pa, les setrilleres i els tovallons. Que facis un cop d’ull per veure què pot faltar. I que encertis just allò que necessitem. Perquè si portes els tovallons que no toquen –sempre en fem servir de paper, a l’hora de sopar!– no sols no ajudes, sinó que emprenyes. (Tot i que soc conscient que de vegades hauria de cedir i no quadricular-me tant pel que fa als tovallons que toquen. Per dir-ne una.)

I el que no puc suportar és que llegeixis el diari a dos metres, amb tota la gansoneria i sense ni aixecar la vista, perquè un dia ja em vas preguntar si volia ajuda i et vaig dir que no calia, que ja gairebé estava, o et vaig adreçar una mirada assassina i llavors vas decidir que era millor no fer preguntes.

És un exemple i prou, eh?

* * *

https://www.youtube.com/watch?v=LsD6AL3HJtM

* A la pel·lícula, el monstre és covat dins del cos d’un dels tripulants, inadvertidament, i, quan l’àlien s’ha fet prou gran, surt per la via directa, obrint un forat a la panxa del pobre covador.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Perles (172): Dona objecte

–Vostè reivindica des de fa molts anys que la societat ha d’escoltar el feminisme per avançar.

–Què podem esperar d’un nen que de petit mira els seus herois de futbol en una pàgina d’internet quan, just al costat, posen una noia amb les mamelles a l’aire? Aquest nen aprèn que la dona és un objecte d’ús i abús des que és molt petit. D’alguna manera això, després, despertarà, sigui amb més violència o menys. Ser feminista és una qüestió de sentit comú.


Entrevista d’Albert Lladó a Carme Portaceli, directora de teatre, Cultura/s, 11 febrer 2017

divendres, 10 de febrer de 2017

Prohibir-ho? “Reorientar-ho”?

No ho sé, potser em falten dades substancials, però em fa l’efecte que els grups del Parlament han comès un error greu i/o un abús d’autoritat quan han intentat prohibir que un gai prediqui la castedat en una església.

Escolti’m, hi pots estar d’acord o no, et pot semblar molt desencertat, però prohibir-ho? En una església, eh? No en un edifici públic, ni municipal, ni nacional, ni de l’Estat. Ni al carrer. En una església!

Que no obliga ningú, ni a anar-hi, ni a escoltar-lo ni a fer-ne cas.

Ens hem begut l’enteniment?

Qui ha promogut això, aquest desencert de prohibició, no s’adona que és el pitjor favor que pot haver fet a la causa? No s’adona que per a molta gent això és una maniobra inquisitorial i intolerant?

Escolteu, que parlem de drets fonamentals –llibertat d’expressió– exercits en àmbits privats l’any 2017!

(Com deia Francesc: “Qui soc jo per jutjar un gai? Ara, una altra cosa són els lobbys.” Doncs això. Aquí els lobbys s’han fet una mala jugada a ells mateixos. I els polítics –això no és difícil– hi han caigut de quatre grapes.)

dimecres, 18 de gener de 2017

Reptes publicitaris (16): «Quiéreteme»

Un gran magatzem ha decidit fer campanya amb el lema “Quiéreteme”. La possible incorrecció de l’original té una certa gràcia, per l’ambivalència: estima’t a tu mateix i estima’m, estima’m i serà com si t’estimessis a tu, vull que t’estimis, el millor que pots fer per mi és estimar-te, estimem-nos junts...

L’han traduït al català segurament de la pitjor manera possible: “Estima’t”. És de mal gust, penso –ens està dient que siguem egoistes, o que ja ho som?–, però sobretot no diu el que diu l’original. Aquí només hi ha una persona, el destinatari del missatge. Ningú més. Quina soledat. No hi ha cap possibilitat d’interpretar-ho com a l’original.

La meva proposta? Mira que és senzill: “Estima’t-me”. Per què no ho han fet així? Que és incorrecte? Tant com l’original, exactament igual. O sigui, hi cap una interpretació benèvola, molt amagadament. I en publicitat ja se sap que es permet gairebé tot.

Un punt positiu que alhora és negatiu: la campanya en català és molt minsa, costa de trobar cartells catalans. Sempre ha estat així amb aquest magatzem, però en aquest cas la presència de la nostra llengua és purament testimonial. Per què dic que és positiu? Home, sigui en català o sigui en cap altre idioma, jo m’estimo més que no em menyspreïn, que no em tractin com un vulgar animal depredador sense família, sense amics i sense ni gat que em mioli. “Estima’t tu perquè estàs sol al món.”

Afegitó de les 9 del vespre. Ara veig que Empar Moliner també en parla, just avui!, al diari Ara, que jo el solc llegir a última hora, abans de sopar. Ja és casualitat, hem fet un bisbe. Tot i que la solució que dona ella és, significativament, diferent. Diu:
Per quina raó els creatius publicitaris no han considerat oportú fer aquest mateix joc amorós en català? Per què no han escrit “Estima-te’m”? No podem parlar d’una qüestió de mètrica en l’anunci de la ràdio (on la frase es canta: la, si, do, mi...) perquè les síl·labes són les mateixes.
Que consti que el meu article es basa en una piulada a Twitter que ja vaig fer ahir. De manera que no se’m pot acusar de plagi.

diumenge, 15 de gener de 2017

Espanyol oficial


Ja he parlat d’això, però hi torno concentrant-me en una sola paraula.

Si a la futura constitució catalana hi consta l’espanyol com a “oficial” –amb les correccions discriminatòries que es vulguin a favor del català, però “oficial”–, determinada gent i entitats s’agafaran a la denominació per encastellar-se en l’espanyol –mai més ben dit– i, amb aquesta excusa constitucional, aniran a reclamar-ne usos actius i passius als jutges i als tribunals, primer als nacionals, després als internacionals. I en força casos els poden donar la raó. La paraula “oficial” implica moltes coses, si es vol utilitzar malèvolament –o còmodament.

Per això, si bé hem de ser sempre extremament curosos per respectar els drets lingüístics individuals de les persones físiques residents actualment a Catalunya –hi ha parlants de més de tres-centes llengües!–, cal vigilar i no crear un cert ambient de bilingüisme de facto, que faci pensar que una certa cooficialitat és la sortida natural a l’actual situació de fals bilingüisme social –i de real diglòssia.

L’espanyol, passi el que passi políticament, el tindrem igual, dins de casa i al costat, tant si té drets aquí reconeguts com si no, i és una llengua enorme, molt coneguda per tothom i amb una capacitat d’atracció fora mida. El contacte és i continuarà sent inevitable –i enriquidor, sens dubte, si cada cosa ocupa el seu lloc. Però si concedim a l’espanyol un estatus “oficial” afegit a tots aquests avantatges de naixença –parlo de l’estatut de la llengua–, ja ens podem acomiadar del català com a llengua diferenciada. Perquè es normalitzarà el que ja passa ara, és a dir, la diglòssia: dues llengües amb un valor i una apreciació socials diferents, perquè una llengua és útil, substancial, i una altra llengua és ornamental, accidental, poc elaborada, només per sortir del pas... o per no utilitzar-la, atès que “està molt bé, però ara tinc coses més importants entre mans”.

No és una percepció alarmista sense fonament. La ciència sociolingüística té ben apamat el cas. Que els ho preguntin, si no, als col·lectius que malden, a l’Amèrica Llatina, per preservar les llengües natives que es parlaven als seus territoris. O, més a prop, a irlandesos, escocesos o gal·lesos, que ja s’han convençut molt majoritàriament, a còpia d’anys, que el que és pràctic de debò és l’anglès.

I sí, és veritat que no n’hi ha prou que el català sigui “única llengua oficial” –el cas andorrà és paradigmàtic. De fet, ni tan sols és necessari aquest nomenament. Cal una política lingüística realista, valenta i ferma en favor del català –i de l’occità. Però sí que cal evitar que el nomenament de “llengua oficial” el tingui l’espanyol. Perquè els parlants de llengües fortes –i les institucions que les sostenen, públiques i privades– aprofiten qualsevol escletxa –potser sense malícia, en algun cas!– per afermar les seves posicions dominants, o simplement còmodes. L’oficialitat els dona aquesta oportunitat d’or. I la gent, que s’ho mira, si no és molt militant pren l’opció més universal.

Per a la llengua poderosa l’oficialitat, o la cooficialitat, fa que la llengua feble sigui en bona part prescindible.

Com fins ara. El que és realment útil i obre portes, aquí i ara, és el castellà.

Canviarem la dinàmica?

dissabte, 31 de desembre de 2016

Cap d'Any

Reflexió filosoficovivencial: m’ha passat molts cops, cada cop més, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de no gaire temps –poques hores, de vegades. I moltes coses lletges que considero gairebé impossibles es compleixen. També en l’àmbit mèdic. I les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals inesperats. I les petites mentides que dius inconscientment per dissimular o per fer-te l’home queden al descobert al cap d’un parell de pantalles. Et cètera.

Per què ho dic? Perquè hauré de començar l’any nou, una vegada més, amb el propòsit ferm de no fer profecies, de viure al dia i de conformar-me amb el que sóc i el que he fet, sense maquillatges.

C’est la vie, com si diguéssim. I no passa re.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Grans molts pels grills al si del fou?

Cada viatge que fem un viatge em passa el mateix: una passa. Una passa de què? Ni ho sé, devia ser la passa del fem de què parlaven els mitjans. Els mitjans grans? Sí, els grans, i també alguns mitjans mitjans: parlaven d’una passa que fa que tinguis grans, com uns grills que et surten de la pell. I com te’n vas encomanar? (em demanes mentre m’encomanes la menja del dia). Té, menja i et diré alhora el que em sembla. Com sou les dones, i ara què em dones? (‘Crec’, fas tot mossegant la menja.) Què vols que et doni? Cosa bona! Eh que és cruixent? Doncs jo crec que la culpa fou d’uns grills que vaig veure prop d’un fou. O que corrien per allà. O que corrien, tal vegada no anaven ni venien del fou. I corrien molt? Molt, sí. Crec que corrien per anar a moldre. I van moldre molt? Ui, molt, sí; si van ser ells els que van moldre, van moldre molt. I què molien? Ves a saber, eren com grans grans, vull dir grossos, grans grossos. Però fos qui fos qui molia va deixar molta cosa molta, tot el gra s’havia fos, ves per on. I, qui fos, diu, cantava ara si, ara sol, ara fa. Cantava molt inflant el si. I cantava tant? Diu que sí, i tant. Però cantava força per a si, tot i inflar tant el si. I és llàstima, perquè es veu que tenia bona veu. I no m’ho diguis, això era al si del fou? Que síííí... I els grills corrien per allà, o sigui que... O corrien, perquè ja et dic que jo els vaig veure per allà, tot i que jo també anava corrents per no recordo què, potser anava al dic...? Quèèèè? Al dic? No, dic que no recordo del cert per què corria. Ah. I llavors? Esclar, si eren grans eren llavors. Ha, ha, ara has fet un acudit. Sí, ha, ha. Doncs llavors...


Nota 1. Tant es podien afegir accents diacrítics fins que ens sortissin per les orelles, com se’n podien eliminar. I com que els accents diacrítics són excepcions a les regles generals, el IEC ha decidit eliminar-los gairebé tots. Només si s’escriu jugant, com he fet en el paràgraf d’aquí dalt –o, si s’escriu seriosament però sense vigilar prou possibles homografies equívoques, o possibles homofonies i aŀliteracions no preteses–, hi pot haver problemes de comprensió.
Nota 2. Per als conservadors de diacrítics: la comprensió espontània del titular no milloraria gaire si hi afegim els accents diacrítics vigents fins ara, perquè només n’hi tocaria un: «Grans mòlts pels grills al si del fou?» És un text que pretén ser juganer i ho és tant amb diacrítics com sense.
Nota 3. La primera frase està inspirada en el títol d’un article publicat per Tina Vallès fa poques setmanes a VilaWeb.

dimecres, 30 de novembre de 2016

Ara em roben

«Em roben.» Això vaig pensar. Ahir al migdia, devien ser les tres o poc més, passava per la plaça de la Llana i vaig notar com un pessigolleig per darrere. Vaig trigar en reaccionar, uns quants segons, potser dos o tres. Però finalment em vaig girar al mateix temps que em treia ràpidament la motxilla i, efectivament, hi havia un paio darrere meu, molt enganxat, i la butxaca posterior de la motxilla era oberta.

No li vaig descobrir cap gest ràpid a l’home, que va passar pel costat. Feia veure que ell només era allà, com qualsevol vianant. Amb prou feines li vaig entrellucar la cara, que mirava al terra amagada sota la caputxa d’una dessuadora de coloraines tristes. Una cara com de boxejador, molt inflat de nas i de morros. Però jo mirava sobretot la butxaca de la motxilla, si hi faltava res. Em va semblar que no. Hi duia un llibre petit, el carregador del cercapersones, no sé si un buf de color pistatxo... Jo diria que res més. He trobat a faltar –després, pensant-hi– el tapaboques. Però, com dic, no estic del tot segur de si el duia allà. Que li aprofiti, si es va endur allò.

Me’l vaig quedar mirant. Es va ficar de seguida per un carreró fosc, sense aixecar gens el cap, fins que a mig carrer es va girar i em va trobar allà, palplantat a l’entrada del carrer, contemplant-lo. Almenys es va emportar la vergonya de veure que jo sabia que m’havia intentat robar. I va continuar fins que va desaparèixer a la primera cantonada.

Què hauria fet si m’hagués agafat alguna cosa valuosa? Suposo que fer-li un crit i exigir-li que m’ho tornés. Ara, els meus crits actuals són com de vellet-que-pren-el-sol-en-un-balancí. Potser haurien sigut poc efectius. Però no li podia fer cap crit de vellet que etcètera perquè a primer cop d’ull no em faltava res.

Últimament em passa de tot. Em bloquegen, m’intenten robar... Ui, si fos d’aquells que veuen conspiracions pertot arreu. En tindria per a fer bullir l’olla uns quants dies.

La vida és entretinguda.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Perles (171): Llengües que no es poden comparar

«Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre què és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

»Es tracta de llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola –tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana–, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.»


Josep Giner, 1964
Publicat a Obra filològica (1931-1991), Denes, València, 1998

divendres, 18 de novembre de 2016

Blocar

A les xarxes socials de vegades hi ha gent que bloca: no vol que altra gent vegi el que diu o el que escriu. Sovint és només com un avís, com un càstig, que resulta un pèl ridícul perquè tu pots accedir al que diu aquella persona, si vols, senzillament anant-hi sense utilitzar el teu nom habitual, o sense utilitzar cap nom, perquè la xarxa molts cops és d’accés general.

És veritat que de vegades el bloqueig és absolut i universal: aquella persona opta per utilitzar la xarxa per comunicar-se amb un grup concret, comptat i conegut. Molt bé, no hi ha res a dir.

El fet que desconcerta és que et bloquin per una simple discrepància expressada amablement. O sigui: una persona a qui potser valores, o fins i tot admires, per la seva feina, per la seva aportació al país o a la llengua o a qualsevol causa social, un dia bloqueja l’accés del teu compte al seu. El bloca concretament a tu. Potser perquè has comentat que no estaves d’acord amb una cosa que ha dit o suggerit. Encara que durant dies i dies hagis aplaudit moltes de les altres coses que explica, que et solen semblar assenyades.

No acabes d’aprendre’n mai, del funcionament de les xarxes. Ni de les persones. És ben veritat que Déu nostre Senyor va crear el món perquè hi hagués de tot.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

«Hem tombat» l’estàtua

Retirada de les restes de l'estàtua pels serveis de neteja, el mateix dia que s'havia d'inaugurar (foto Quique García, Efe)
Jo no entenia aquesta exposició, no entenia què hi feia al Born, no entenia per què l’Ajuntament de Barcelona guardava als seus magatzems una estàtua de Franco sense cap –això especialment no ho entenc–, no entenc per què l’estàtua s’atribuïa a Josep Viladomat si ell se n’havia desmarcat expressament i ni tan sols va anar a la inauguració –Viladomat no podia amagar, però, que va fer una estàtua de Franco a cavall, s’assemblés o no a aquesta, tot i que també és veritat que la va fer per xantatge–, no entenc per què l’ajuntament volia provocar l’independentisme d’aquesta manera, o aigualir-lo, o vés a saber què, no he entès la tesi dels relats que se n’han fet, no entenc res. Ves a saber, potser inicialment es va dissenyar allò d’aquella manera ridícula només per interessos ingenus i després, tot i veure que no tenia cap sentit, la caparrudesa va impedir que fessin marxa enrere fins que no han tingut més remei.

Em va semblar bastant lògic, tenint en compte tot això, que l’estàtua rebés una pluja d’ous i de tomàquets, que fos dutxada amb pintura, que la decoressin amb estris diversos buscant l’escarn màxim, que li pengessin estelades –la de la cua del cavall quedava especialment bé.

Em vaig posar a la pell dels guàrdies que havien de prendre nota dels brètols que feien totes aquelles coses, els vigilants municipals que els amenaçaven per «atemptar contra béns públics». Imagina-t’ho: has de defensar una estàtua de Franco.

Tot això és ben clar. Però al final van ser tres persones les que van tirar l’estàtua a terra i van obligar l’ajuntament a posar fi a aquella comèdia abans i tot que s’inaugurés oficialment l’exposició.

Van ser tres persones i uns quants més que els feien costat in situ. No va ser «el poble». No ho dic, evidentment, perquè castiguin aquestes tres persones –pobre de qui ho faci, perquè llavors sí que s’alçaria el poble–, sinó perquè no ens posem medalles que no ens toquen. Hem aplaudit de lluny estant i para de comptar.

Van ser tres persones.

Ho repeteixo perquè, per a bé i per a mal, al llarg de la història de vegades s’han atribuït «al poble» fetes que no eren ben bé «del poble» i que potser el representaven –en aquest cas em sembla evident que sí, almenys a una bona part–, però potser no. Eth qu’age aurelhes, qu’ac entene.

(I ara agafem-nos fort, tant els que teniu vocació d’herois com el que no en tenim, perquè em penso que el vent de ponent que aviat es girarà vindrà carregat de pedregada seca que caurà sobre tothom.)

dimarts, 11 d’octubre de 2016

L'Estatut del 2005

Article 1.1 de l'Estatut del 2005.

No m’he equivocat, no: del 2005.*

He trobat al rebost un text de fa nou anys (2007) que no sé per què no vaig publicar en el seu moment. Tal com raja:
Es va perdre una ocasió històrica de prestigiar-nos internacionalment amb l’Estatut gairebé unànime sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. Allò era una peça amb defectes, però era de tots o de gairebé tots. Era una arma importantíssima de cara a Europa i al món, fins i tot encara que no pogués ser aprovada per Madrid, i la vam malmetre pel maleït sistema tan nostre de voler ficar un altre peix al cove... I per això la iŀlusió, quan n’hi ha –com n’hi va haver amb l’Estatut del 30 de setembre–, ens dura tan pocs dies. Perquè el nostre maleït cove, que encara ens mirem com si omplir-lo fos el més important del món, és un cove miserable, que no pot curullar les ànsies d’un poble que vol conservar la seva dignitat. I ens entestem a considerar-lo el més important: ens estimem més perdre la dignitat que no que el cove se’ns buidi! Som una mica miserables.

Tindrem poques oportunitats com aquella de l’Estatut, potser cap en un munt d’anys. I abans, quantes ocasions es van perdre d’avançar plegats, mentre el senyor Pujol volia anar sol pel món amb les seves majories absolutes prepotents i amb els seus pactes, vergonyants o públics, amb els únics que des del primer dia, sempre, s’han manifestat en contra de qualsevol avenç públic del català i de Catalunya. Amb els únics que no han volgut aprovar ni l’Estatut de la immensa majoria ni l’Estatut del peix al cove. I encara defensen que aquells pactes van estar ben fets i van ser profitosos per a Catalunya. Som miserables.
Gràcies a allò, o per aquell motiu –ens vam deixar entabanar de nou–, som on som el 2016. Convé recordar el que va passar amb tots els ets i uts, per desbaratar qualsevol cant de sirena que ens vingui a dir: «Provem-ho una altra vegada! Segur que ara ens faran cas!»

Vam ser miserables aquella vegada, i tantes més abans, i després. No hi tornarem.

* Costa molt de trobar aquesta versió de l’Estatut (la que es va aprovar inicialment al Parlament i es va portar a Madrid). Intenteu-ho. A la web del Parlament, per exemple, no hi és, i això que hi tenen una pàgina dedicada exclusivament a l’Estatut, on, diu, «es poden trobar els antecedents, les actuacions parlamentàries i la documentació del procés de reforma estatutària». Doncs no: el text del 2005 és tabú, no es pot veure gairebé enlloc. Al final l’he trobat aquí (en català, a partir de la pàg. 243).

dimarts, 27 de setembre de 2016

Perles (170): No rigueu o no rieu?

[...] Quan hem de donar ordres sense un no al davant, hem de fer servir l’imperatiu. I aquest mode es forma a partir del present d’indicatiu i del present de subjuntiu. Però no cal complicar-se tant. En verbs d’aquest tipus només cal que pensem que la segona persona del singular, que mai genera dubtes, i la segona persona del plural han de tenir la mateixa arrel, que serà diferent de la de la tercera persona del singular i la primera i la tercera del plural. És a dir: mou (tu) i moveu (vosaltres); i mogui (ell), moguem (nosaltres) i moguin (ells).

I què passa quan donem ordres negatives (d’aquelles que els pares no podem parar de repetir)? Doncs que llavors no hem d’utilitzar l’imperatiu, sinó el subjuntiu. I tot és més fàcil. Si hi ha -g- a la primera, hi és a totes. És a dir: no rigueu, eh?


(Extractat de Maria R. Mariné, sèrie «Català amb bolquers», Ara, 7 agost 2016)

diumenge, 4 de setembre de 2016

«Ésser la gota que fa vessar el...»

«...el vas», diuen tranquiŀlament alguns diccionaris, entre els quals el DIEC (però també l’Espinal, i més*). I no s’adonen que en català ha de ser «...el got», encara que no diguis mai got! No és que hagi de ser així, és clar, per obligació, però és que dit d’aquesta manera és completament rodó i gràfic. Tens un got ple, hi afegeixes una a i el got vessa.

En molts llocs de Catalunya ho fan així, i no sempre perquè prefereixin dir got que vas o altres opcions. A Mallorca, que solen preferir més aviat tassó que got o vas, segur que hi pots trobar també l’excepció en aquest cas, per no perdre el joc de paraules improvisat que a tothom cau bé (tret dels que ho discuteixen tot).

Afortunadament, el gran DCVB d’Alcover-Moll no falla quan ens reporta una dita germana d’aquesta locució, en aquest cas de significat optimista: «“Una gota fa vessar un got”: vol dir que una causa petita pot produir grans efectes quan ja hi ha una preparació suficient.» (s.v. gota).

La base de la dita no és d’origen propi, per si cal aclarir-ho; es diu també en anglès, en alemany, en espanyol, en italià...

*El diccionari d’Enciclopèdia obre la porta a got, i a copa, com a alternativa a vas (però vas és el principal): «ésser (un fet) la gota que fa (o farà, o féu, etc.) vessar el vas (o el got, o la copa) figuradament Ésser el nou fet que fa que hom no pugui endurar més una cosa» (s.v. gota).

Afegitó 5 setembre. M’informa Víctor Pàmies que els reculls de locucions, dites i refranys de Perramon (1979), Raspall-Martí (1996), Abril Español (1996) i Espinal (2004) fan servir vas; Font (1900), Farnés (1992-99), Pons Lluch (1993), Espunyes (2007), Alzamora (2008) i Dites.cat (2012) ho fan amb got (comunicació via Twitter).