diumenge, 7 d’agost de 2016

Qüestions de llengua (73): La polèmica sobre les dièresis sobreres

Hui també copie, en este cas del professor J. Leonardo Giménez.

Un divendres de l’octubre de 2011 esta columneta es titulava «Dièresi innecessària». La vaig escriure a propòsit que la meua filla, Júlia (d’11 anys aleshores), em preguntà per què els vocables diürètic, ensaïmada, fluïdesa, suïcidi, traïdor/traïdoria, espontaneïtat i altres semblants (en què la i no és tònica) porten dièresi. La xiqueta comprenia la regla que establix posar eixe signe en conseqüència o en ungüent, per fer que es pronuncie la u; o en veïna/veïns, països, llaüt o Raül, perquè la i i la u esdevenen tòniques i la regla no permet accentuar gràficament, però no veia la necessitat de cap marca sobre les que em demanava explicació.

Jo tampoc en veig. Com tampoc en veuen molts lingüistes, que ho consideren una complicació innecessària. Cada vegada que intente explicar en classe que en aïllar, arruïnar, diürètic, ensaïmada, intuïció, laïcitat, maleïdor, obeïdor, perpetuïtat, raïmet, suïcidi, traïció, veïnat/veïnatge i altres, tenim, teòricament, hiat, és a dir, les dos vocals aglutinades s’han de pronunciar separades, en dos síŀlabes, els alumnes desconnecten, s’evadixen de l’explicació, fins a dos dies abans de l’examen. I en tenim més de 350 d’eixes.

I igual ocorre amb les excepcions. La norma de la dièresi està composta, en gran part, de fórmules «filologicocientífiques» pròpies de laboratori i sols per a especialistes, perquè tindre dominada la família fluid/a-fluït/ïda / fluidament-fluïdesa amb dièresi o sense, segons la categoria gramatical, o tindre controlat que judaisme no en porta, però sí lluïsme i proïsme, i també judaïtzant, roïnesa i més de 350, com he comentat, és cosa d’especialistes. O de ments (quasi) privilegiades. Però no per a usuaris/àries corrents com advocats, fontaners, botiguers, administratius, xòfers, estudiants, periodistes, ames de casa, escrivents de tota classe, cambrers, filòsofs...

Joan Solà proposava «simplificar l’ús de la dièresi»; i Abelard Saragossà és autor d’una proposta alternativa a eixe maldecap. I també Josep Ruaix, una altra gran autoritat lingüística, gens sospitós de veŀleïtats herètiques, apuntava, en un decàleg de punts conflictius de la normativa, la revisió de la norma de la dièresi. Ruaix suggerix que s’haurien d’admetre sense dièresi paraules com apaisat, traidor, veinat, laical, coŀloidal, romboidal i altres.

Però ara el clau de la crítica i de l’alternativa a l’arcà doctrinal que representa la norma completa de l’ús de la dièresi el rebla Rudolf Ortega [...] [amb] una proposta,* molt fundada, que eliminaria les dièresis innecessàries.


(Extracte de l’article publicat en Levante-EMV, amb el títol «Suïcida intuïció diürètica, o les dièresis sobrants», 10 abril 2015)

* Es referix a la proposta publicada en el llibre coŀlectiu Canvi d’agulles, La Magrana, Barcelona 2015 (nota del VF).

divendres, 29 de juliol de 2016

Perles (169): "...pues nosotros trillaremos!"


«[...] E succehí que‘ls més entussiastes catalanistes anaven eixint de la Lotja entonant los Segadors, qu’es cant que ab tot y tenir un tó consemblant á unes absoltes, posa frisosos als casteylans e els trau de test e els sparvere, d’aytal fayçó que una color se’ls ne va é altre els ve, e suen d’angunia de front e galtes e la barba els tremola e xarriquejen de dents e’s tornen folls.

»E un d’ells digué en son dialecte: –¡Con que vosotros segais, pues nosotros trillarémos! –que val tant com dir: –Vosaltres segueu, donchs nosaltres batrém.

»E bateren de ferm, á ulls clucs, á tort e á dret, e traent per boca e nassos brumera de rabia, com uns salvatjes e beduhins. E hi hagué crits, corredisses, desmays e basques, car distinció no feyen els peguissers d’homes ne dones, de fadrins ne nines.

»E alcuns dels apallissats els plantaren cara, e feren valdre els punys, car armes ne garrots no duyen, e molts de la Lotja ne treyen cadires e’ls las tiraven per la testa, pera veure si aquesta se’ls assentava [...]»


(Extret de: P. del O., «Jochs Florals», La Esquella de la Torratxa, n. 1113, 11 maig 1900, p. 290; dec la pista d’aquesta citació a MPS)

dissabte, 23 de juliol de 2016

Català i aranès, malalts en graus diversos

El català no pot cedir terreny a la Val d’Aran mentre Catalunya no sigui independent i no es pugui fer alguna intervenció seriosa allà sense que un tribunal constitucional estranger te la prohibeixi. Per què? Perquè l’espanyol hi és molt hegemònic. Donava les xifres Mireia Boya fa uns quants mesos: «Dels aproximadament 10.000 habitants que té l’Aran, el 80,7% entén l’occità, però només el 17,6% el té com a llengua habitual (davant el 55,1% del castellà i el 16,4% del català).» Una eventual cessió del català (a favor de l’occità) l’única cosa que faria seria que el català allà estigués encara més minoritzat (i l’avenç de l’occità amb prou feines es notaria).

No: les cessions han de venir de l’espanyol, i això ja sabem com s’aconsegueix, encara que alguna gent, emparada en un bonisme ineficaç, no ho vulgui veure i continuï parlant de «cooficialitat» català-espanyol per a tot Catalunya.

No parlo de prohibicions: parlo de fer necessari l’occità en tants indrets on ara impera el castellà.

Una altra cosa és la incorporació de l’occità a la vida diària dels organismes oficials a tot Catalunya. En aquest punt sí que es pot i s’ha de fer més, sens dubte. I també, sens dubte, s’hauria d’ensenyar l’occità a les escoles de tot Catalunya.

Però no a costa d’hores de català!, sinó amb càrrec a les hores d’espanyol o d’altres matèries que no necessitin, com el català, cures específiques!

Hi ha un problema de difícil resolució: què fem amb el poc temps que ocupa avui el català dins l’espai global televisiu? El reduïm encara més per aquesta bona causa? Francament, no sé què pensar. Ara bé, mentre resolem la qüestió, no seria una idea fantàstica que a tots els TN, per exemple, hi hagués alguna notícia, un racó, una connexió, que parlés en aranès? No sobre la Vall, sinó de manera aleatòria, sobre el tema que toqui en aquell moment: política, cultura, esports, internacional... O fins i tot en els programes en què participen diverses persones, els debats, per exemple? Però no per parlar de l’Aran, hi torno, sinó sobre el tema que sigui. No seria fantàstic que alguna sèrie de primera fila es doblés en occità i s’oferís aquesta opció al públic, o almenys es subtitulés? I les peŀlícules? No seria una manera fantàstica de fer entrar, dins els caparrons de tothom que mira els canals de la CCMA, la idea que tenim –tot Catalunya– una altra llengua que hem de protegir i fomentar?

En resum: estem d’acord amb la gent que viu a l’Aran que la seva llengua està malalta i requereix una protecció molt curosa –a l’Aran i encara més a Catalunya, que de tan malalta i esquifida ni es veu–, i a la Vall han de convenir també que el català, si no està taaaan malalt, sí que cal considerar-lo convalescent, o propens a caure o recaure en la mateixa malaltia que l’occità a d’Aran.

Per això els aliments, el temps i la dedicació que necessita l’aranès s’han de prendre sobretot de qui no és pacient ni corre cap perill de ser-ho, entre altres motius perquè pot rebre i rep transfusions i suplements vitamínics de mig món.

divendres, 8 de juliol de 2016

Qüestions de llengua (72): Accents conflictius

No és sobre la distribució d’accents aguts i greus sinó sobre una qüestió més bàsica: la síl·laba que s’accentua. Ho copio de Núria Puyuelo i hi faig unes glosses pròpies:
A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: «Carai, si que se’ns ha fet tard.» O bé caldria escriure-ho de la manera següent: «Carai, que se’ns ha fet tard”?» En català, aquest «si» exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: «Si que n’és, de bonic!», «Si que és divertit», «Si que han vingut amics!» o «Si que crides!». Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps...
En resum, és elít i no èlit, ciclòp i no cíclop, criquèt i no críquet, futbòl i no fútbol, ibèr i no íber, poliglòt i no políglot, xassís i no xàssis, radàr i no ràdar, libído i no líbido, àcne i no acné, atmosfèra i no atmòsfera, intèrfon i no interfòn, míssil i no missíl, omòplat i no omoplàt, policíac i no policiàc, aurèola i no aureòla, diòptria i no dioptría, rubèola i no rubeòla, període i no periòde, pneumònia i no pneumonía, quàdriceps i no quadríceps.
Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit [perít] o pèrit, reporter [reportér] o repòrter, saxofon [saxofòn] o saxòfon, xòfer o xofer [xofér], antílop o antilop [antilòp] i imbecil [imbecíl] o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en -iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï...
En resum, és canvío, estudía, pronuncía, diferencíin, evidencíen, copíi, i no cànvio, estúdia, pronúncia, diferènciin, evidèncien, còpii.
Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric [Muníc, Tibèt, Zuríc i no Múnic, Tíbet, Zúric] i Marràqueix [no Marraquéix] i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèricles, Dídac [i no Edíp, Espartàc, Damòcles, Perícles, Didàc], entre d’altres.

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara meduŀla, torticoli [medúŀla, torticòli, i no mèduŀla, tortícoli] o quàdriceps [i no quadríceps, com ja s’ha dit] són paraules que sovint sentim mal pronunciades. [En aquest bloc hi podríem afegir mimesi i ebola, que es pronuncien mimèsi i ebòla, no mímesi ni èbola.]


(Publicat a El Punt Avui sota el títol «Accents amb mala bava», 29 novembre 2015; els aclariments entre claudàtors i en lletra més menuda són del VF; deixo amb lletra negreta com s’escriuen totes aquestes paraules, per evitar equívocs)

dijous, 16 de juny de 2016

Perles (168): Adormir-se als espectacles públics

A la penya de l’Ateneu, sento que Josep Maria de Sagarra diu amb la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada:

—Ahir vaig anar al teatre. Em vaig indignar. A la sala vaig veure que hi havia persones que dormien. Dormir davant un espectacle és un acte de mala educació indecent, intolerable.

—Per què? —sento que diu Pompeu Fabra—. Us ho mireu malament. Xiular, en un teatre, equival a manifestar una opinió d’una manera molt clara. Aplaudir equival a fer el mateix però en sentit contrari. Dormir, davant un espectacle, és la manifestació d’un criteri més aviat enraonat.

Sagarra no hi està conforme. S’indigna amb una sulfuració creixent. Fabra, fins on li és possible de ficar cullerada, tracta de convèncer-lo; però, com que al cap d’una estona no hi ha res a fer, encén una pipa i es posa a fumar (1919).

(De Josep Pla, Obres completes, vol. 12, p. 110)

divendres, 10 de juny de 2016

Ha mort a vint anys


El meu rellotge miraculós ha deixat de funcionar vint anys després de comprar-lo. No li havia canviat mai la pila.

Potser l’hauria d’haver llençat, el rellotge, perquè d’aspecte ja feia una mica de pena –què devien pensar els passavolants del carrer quan em veien mirar l’hora?–, però ara ja tenia curiositat: quants anys aguantarà. O, fins i tot, glups: qui es morirà abans?

El meu Casio de canell es va morir ahir. Es deia Casio, sí. El nom complet: Casio 1817 W-92H Stainless Steel Back Water Resistant [50 metres!] Electro Luminescence Made in China EA. «De canell» és una manera de dir, perquè quan es va trencar la corretja, fa potser deu anys, o més, vaig decidir portar-lo a la butxaca. El vaig comprar el mes de setembre de l’Anno Domini MCMXCVI (segle XX). Fa, doncs, vint anys. El vaig comprar al Caprabo, a la vora de casa, que hi tenien una rellotgeria minúscula, ara ja no hi és –si hi fos, correria a comprar-ne un altre.

No existia l’euro. Em va costar, si no ho recordo malament, 1.200 pessetes –«les antigues pessetes», com diuen innecessàriament els que volen subratllar el que és obvi, perquè de pessetes no n’hi ha de modernes–, o potser 1.500, però no més: entre 7 i 10 euros d’ara. Comptant la inflació real i l’oficial i tot això, ara potser serien entre 15 i 20 euros.

No li he canviat mai la pila, us ho prometo. Aquest és el miracle.

I fins ahir no ha fallat ni un dia. I puntual. Només recordo haver-li ajustat l’hora un parell o tres de vegades. O sigui, s’avançava una mica, uns quatre o cinc segons cada any, i llavors cada cinc o sis anys el posava a l’hora. M’ha caigut un munt de vegades a terra en aquest temps, i alguns cops des d’altures considerables. L’he mullat, l’he maltractat, l’he tingut hores al sol... I re, com si sentís ploure.

A casa en dèiem el rellotge miraculós. «Ja no es fan rellotges com els d’abans», afirmaven els grans, etcètera.


(Tenia aquest article escrit des de fa temps, molts anys, i no el podia publicar mentre aguantés el meu rellotge miraculós. Només calia afegir-hi el nombre d’anys. Ara em fa pena això: haver de publicar-lo. És mort, però encara no he gosat llençar-ne les restes. M’ha fet tanta companyia! «Crec que me l’estimava», com deia el P., plorant, d’un gos petaner més lleig que un pecat, gras i inútil, que havien recollit del barri, quan se li va morir. [No es pot comparar, és clar.])

dimarts, 17 de maig de 2016

Koiné: he signat amb molt de gust

Vaig signar ben convençut, i devia ser dels cinquanta primers, el manifest del Grup Koiné.

Vull explicar per què.

Crec que hi ha hagut gent que no ha sabut veure en aquest escrit el que ja d’entrada no hi volia veure. Que el va llegir amb molts prejudicis, vaja. I que els ha anat de primera que el document arreplegués de sobte un munt de crítiques concentrades en dues paraules a les quals es va reduir tota l’argumentació. Si no és així, no ho entenc. O potser el manifest no s’explicava prou bé, això no s’ha de descartar mai, però diria que sí, perquè jo el vaig entendre a la primera i no em sol passar.

No sóc dels pessimistes de sempre ni tinc prejudicis respecte a parlants natius d’altres llengües, especialment si són nouvinguts. Molts cops n’he tingut prou amb un sol «bon dia» perquè em robessin el cor.

No formo part de l’equip redactor del paper, però me’l sento ben meu i per això en aquest article potser parlaré alguna vegada en primera persona. Si hi hagués frases del document que potser hauria redactat d’una altra manera –no ho afirmo, és una hipòtesi–, això seria secundari, és un efecte lògic que es produeix en tots els escrits consensuats.

Parlo del document estricte, no de les persones que el signen ni de les seves opinions personals ni del que hagin pogut fer o dir al llarg de la seva vida. El que comparteixo és el manifest.

S’havia de fer un homenatge a les víctimes franquistes de la colonització lingüística involuntària que mai van actuar com a colons i/o que es van convertir? Doncs no ho sé, escoltin, víctimes ho va ser gairebé tothom, per un motiu o per l’altre, i l’objectiu d’aquest manifest no era retre homenatges.

Francament, potser el que m’ha sobtat més de les reaccions contra el document han estat les exageracions i els escarafalls en contra d’una constatació històrica –la colonització lingüística– de la qual vam ser víctimes tots els catalans, els que venien de bona voluntat i els que ja hi érem –ho subratllo perquè segons l’època jo no era enlloc i per tant l’expressió no s’ha de prendre en sentit literal. No entenc per què els d’una banda tenen dret a sentir-se ultratjats. Escoltin, jo no tinc dret a queixar-me si algú explica la vida dels meus avis i/o dels meus pares, empesos o no per les circumstàncies. Va anar així.

Les llengües oficials

Convé recordar les vegades que calgui que el manifest no parla del català com a «única llengua oficial». Això s’ho han inventat alguns –o potser, hi torno, no es deia prou clar, però crec que sí, perquè justament és una qüestió que em preocupa des de fa anys i a mi em va quedar diàfana des de la primera lectura–, per tenir un adversari dialèctic més assequible. Contra una «única llengua oficial» és més fàcil de lluitar, efectivament, perquè té un dring com de superioritat, de bandejament, de marginació.

El manifest no parla de cap llengua oficial; es posiciona en contra de dues llengües oficials o, més ben dit, en contra del bilingüisme social institucionalitzat –el subratllat és important. L’estatus concret que hagin de tenir el català i altres llengües no es defineix, només es diu que el català ha d’estar protegit, blindat constitucionalment.

El bilingüisme social és el que hem viscut fins ara: els catalanoparlants som bilingües i alguns o molts castellanoparlants han tingut fins avui tot el dret de viure a les costelles d’aquest fet i de no esforçar-se gens per ser també bilingües. Això és el bilingüisme social. El bilingüisme personal és una altra cosa, molt lloable. A mi, per exemple, m’encanta ser bilingüe català-espanyol. I m’agrada tant que fins i tot he procurat conèixer les beceroles d’alguna altra llengua. Això sí, m’hauria agradat que l’espanyol no me l’haguessin imposat de la manera com ho van fer la societat i l’escola a partir dels sis o set anys.

D’escriure en català, en canvi, n’he hagut d’aprendre pel meu compte. Sí, ja tinc una certa edat. Ara s’ensenya català a la majoria de les escoles, però no t’hi obliga la societat, perquè el bilingüisme social permet que qui vulgui viure només en espanyol ho pugui fer amb tota pau. És un plantejament pobre, oi?, però resulta que és possible. Al revés, això no és així. Per què? Perquè el bilingüisme social facilita la desigualtat, jo diria que la fomenta, si dels dos components d’un binomi un és una llengua poderosa d’abast mundial i l’altre no.

Hi ha polítics que miren, com sempre, només el curt termini: el que compta són els vots per a aquestes eleccions. I com que parlar de bilingüisme queda molt bé, doncs consagrem-lo, encara que tingui el defecte d’origen que deia. Però no estem parlant d’unes eleccions per a un govern de quatre anys sinó d’una constitució. Per tant, estem parlant de la benedicció solemne del bilingüisme social.

Tal com jo ho veig, la raó del manifest del Grup Koiné, substancialment, és aquesta: amb la cooficialitat (constitucional catalana) del català i l’espanyol, per més asimètrica que sigui, sempre tindràs grups de pressió –com a mínim grups de pressió!– que et reclamaran, en nom d’aquesta cooficialitat constitucional, drets bàsics en castellà: el de l’educació «en mi lengua materna», entre d’altres. O sigui, la immersió educativa en català sempre estarà en perill. I el nostre futur tribunal constitucional, en un destret continu.

Igualment, estaria en perill la justícia en català. Qui podria negar a jutges, procuradors, advocats –els d’ofici, per exemple–, que fessin els judicis en castellà –encara que els clients d’una part i/o de l’altra fossin catalanoparlants i tinguessin potser força dificultats per entendre bé l’espanyol–, si la constitució catalana consagra l’espanyol com a llengua cooficial?

Com l’atenció mèdica... Tal com passa ara! Si l’espanyol fos oficial a la constitució catalana tindríem reclamacions cada dia. I els castellanoparlants tindrien raó –constitucionalment– de queixar-se! Raó i, alguns, moltes ganes. Ho posem en safata!

Jutges, metges, mestres, pares i mares d’alumnes... i tants altres fronts que continuarien oberts en el futur, sense possibilitat de tancar-los perquè «la constitució diu...».

Oficialitat asimètrica? Què és? A l’hora de la veritat, un tribunal constitucional català podria interpretar que és com les barres asimètriques de la gimnàstica femenina: una pura descripció locativa. Estaríem tot el dia discutint als jutjats si «això» forma part de la barra superior o de la barra inferior. Una constitució no pot descendir a gaires detalls: si parla de l’«oficialitat asimètrica» –esperem que no!– o de la fórmula que vulgueu, després espavila’t, a veure com t’ho manegues.

I què me’n dieu de la partidització de la llengua? Un bilingüisme constitucional, per més asimètric que fos, implicaria una discussió eterna dels partits sobre el grau d’eficàcia d’una oficialitat i de l’altra en la vida diària. A més, fins i tot acceptant la constitució, alguns partits serien partidaris que l’asimetria fos més pronunciada i altres que ho fos menys. Podríem tenir polítiques lingüístiques contradictòries respecte a català-castellà cada quatre anys! Realment volem això?

La diglòssia

L’altra raó bàsica –paraŀlela–, ja avançada, és que la persistència del contacte frec a frec, en una suposada «igualtat de condicions asimètriques», d’una llengua potent com l’espanyol amb una altra d’escanyolida i feble com el català –encara, sí–, implica la progressiva mimesi sintàctica i lèxica de la petita respecte a la gran, primer, i després... En fi, no repeteixo els arguments del manifest, que són prou clars.

Sí, molts nens i nenes aprenen el català amb la immersió –si és que existeix de debò a la seva escola, perquè hi ha de tot–, però el malmeten i fins i tot el perden amb la tele, posant per cas, perquè el 80% dels catalans veuen la tele en espanyol i ningú ens pot garantir que això no continuarà sent així. Ningú no s’imagina –per sort– cap mena d’autarquia mediàtica. I qui diu tele vol dir tota mena d’espais audiovisuals, en què sovint el 80% creix fins al 99 o 100%. Amb l’actual estatut autonòmic a la mà, que consagra la cooficialitat, no pots evitar-ho, no pots forçar que sigui d’una manera diferent. Si la constitució del futur consagra la cooficialitat, perdràs tots els recursos constitucionals en contra de qui vulgui fer-ho tot en espanyol, digui el que digui qualsevol llei per sota de la constitució: és «una llengua oficial».

O almenys multiplicaràs –i eternitzaràs– els conflictes judicials.

Algú es pensa que amb la independència desapareixerà l’Estat espanyol? O que desapareixerà de sobte la seva influència des d’aquí al costat mateix? O aquí mateix, per què no?, amb una potència mediàtica brutal. Si Espanya hi serà sempre! I els nostres llaços amistosos, comercials, familiars... El castellà és aquí i continuarà estant aquí! Ningú no pretén que desaparegui. I encara que algú ho pretengués, és impossible!

El que no volem és donar-li el poder constitucional –les claus de casa–, perquè sabem que, com fins ara, de mica en mica continuarà fent fora de casa el català, que ja ha perdut la capacitat social d’accedir a bastantes habitacions, sobretot les construïdes més recentment. Senzillament, voldríem que el català recuperés aquesta capacitat, la qual cosa significa –quin greu que em sap que això no s’entengui– que el castellà ha de perdre el seu gairebé insultant domini o, almenys, ha de rebaixar, i molt, les seves pretensions. Cosa que no farà si és declarat oficial; l’espanyol no cedirà –no pot!– si el que es blinda és el bilingüisme social.

Saben què passa? Que fora de casa el català no es parla enlloc més del món. De manera que, si no el blindem –cosa que, hi torno, vol dir que l’espanyol es desblindi–, la casa és cada dia que passa més petita.

Missatge final als lingüistes que us escandalitzeu del manifest Koiné: sisplau, no em feu riure que em fa mal la ferida.

dimarts, 10 de maig de 2016

Fotografies de fars (12): Barcelona, Catalunya (i 2)

Ve d’aquí.

Hi ha i hi ha hagut més fars a Barcelona. I alguns tenen molta història. Repasso els que conec:

1. Far del Moll (actual Torre del Rellotge): 1772-1860?, a la banda est del Port Vell, actual Moll de Pescadors de la Barceloneta. Quan es va prolongar el Moll Nou, a la segona meitat del s. XIX, a l’extrem s’hi va haver d’instaŀlar un fanal, a manera de balisa, perquè el far del qual parlem havia quedat en una zona ja interior del port, i de fet aviat es va deixar d’utilitzar. Però l’any 1904, com que se n’havia conservat l’estructura i estava en bones condicions, es converteix en rellotge.

Si es prolonguessin pel sud i per l’oest l’avinguda Meridiana i la del Paraŀlel, respectivament, convergirien justament en aquest punt. No se sap si Ildefons Cerdà es va fixar o no en el detall; el fet cert és que el projecte Cerdà incorporava el projecte Rafo, per a un nou port encara no construït però que en bona part respectava els molls i dics existents i que, per tant, podria conservar l’antic far, tot i que just aleshores hagués quedat fora d’ús.

Pla Cerdà, amb la localització del far del Moll.

Aquí he reunit unes quantes fotos del far del Moll i la posterior Torre del Rellotge, sempre a la mateixa localització:

Il·lustració sobre el setge de 1714.

Il·lustració, potser, de la Guerra del Francès (?). (Ho haig d’investigar més.) Si fos així, el far ja seria l’actual Torre del Rellotge. Procedeix de Barcelona Rutas

Amb la primera gran ampliació del port del final del s. XIX, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, el far queda ja en zona interior (encerclat en negre). Il·lustració de Quina La Fem, adaptada.

Des de la posada en marxa del far del Llobregat fins que el far es convertí en Torre del Rellotge, l'edificació es va anomenar popularment "Fanal del Port", com testimonia aquesta postal (foto: Fons Fotogràfic Popular Barceloneta, sense data)

Fotografia (o gravat) de començament del s. XX. Encara no s'hi ha instal·lat el rellotge. Segons la data que dóna Barcelona Rutas, la imatge és del 1906, però ha de ser anterior, perquè l'any 1904 és quan es transforma la torre.

Torre del Rellotge, al Moll de Pescadors. Data desconeguda, procedència incerta.

La Torre del Rellotge, tal com és avui. Data desconeguda (1962?). Procedent de Barcelona Rutas.


2. Far del Llobregat: 1852-actualitat, a la desembocadura antiga del Llobregat (orienta els vaixells que vénen del sud i de l’est). Va substituir, de fet, el far 1 com a far principal de Barcelona, per les raons dites. El pla focal està a 32 m d’altitud, la llum abasta unes 50 milles marines (uns 92,5 km) i està conjugat amb el far de Maó. Llampegueja cada 5’’.

Foto procedent de Trons a Remolar. Data desconeguda.

El far, quan estava a tocar del mar. La foto és de J.M. Có de Triola, del 17 de maig del 1952, i es conserva a arxiu del Centre Excursionista de Catalunya. Procedent del blog L’Hospitalet de Llobregat.

Fotografia de la revista Drassana. Data desconeguda.


3. Far i torre de pràctics del Moll de Contradic (el moll paral·lel, al sud, del Moll de Ponent): 1912-193?, al contradic de la primera (primera del s. XIX-XX) ampliació del port, que seguia l’esmentat projecte Rafo; el far només era per al servei durant el temps que van durar les obres (per assenyalar el nou tancament, per allotjar la torre de pràctics i per a ús dels treballadors).

Fotografia procedent de Barcelofília. Data desconeguda.

4. Far de Montjuïc: 1906-actualitat (l’edifici actual és del 1922), un far que estava previst que substituís el far del Llobregat, però finalment no s’hi va trobar una ubicació prou adequada i es van deixar tots dos). Està situat a 108 metres d’altura i la potència lumínica abasta 26 milles nàutiques (cap a 48 km). Fa un llampegueig doble cada 15’’.

Fotografia de Turisme de Barcelona.

Fotografia de la revista Drassana. L’afegeixo a l’anterior perquè es vegi bé la dificultat del terreny.


5. Far i torre de pràctics de l’Escullera (“Rompeolas”): 1926-1968, al final de l’escullera de la nova ampliació (per assenyalar la nova entrada del port). Més informació i fotos a l’article precedent.


6. Fars bessons: 2015-actualitat, a les bocanes nord i sud d’entrada al port actual (permeten distingir amb claredat les bocanes dels centenars de balises i altres llums del port). Acabats d’instal·lar. Fan 14 m d’altura, la llanterna té 2,2 m de diàmetre i emeten una llum de 80.000 candeles, visible des de més de 10 milles nàutiques (uns 18 km). El de la bocana sud emet una pulsació cada pocs segons i el de la nord n’emet dues, perquè les puguin distingir els vaixells. De dia s’identifiquen també per les franges verdes en espiral (nord) o horitzontals (sud). Funcionen amb alimentació solar.


Fotografies: Port de Barcelona i BTV Notícies.


* * *

Al mapa que segueix teniu la localització de tots els fars esmentats. Elaboració pròpia a partir d’un plànol de Port de Barcelona (feu-hi un clic per veure’l més gran).

dilluns, 9 de maig de 2016

Fotografies de fars (11): Barcelona, Catalunya (1)

Far de l'Escullera, al fons. Fotografia feta segurament des del Moll de Contradic, 5 agost 1934. Arxiu Pérez de Rozas
Repassant l’Arxiu Pérez de Rozas, posat parcialment a l’abast del públic des de fa pocs dies –no sé fins quan serà operatiu l’enllaç–, vaig topar amb aquesta preciosa fotografia de l’antic far i torre de pràctics de l’Escullera (1926-1968), que en temps de Franco es va anomenar “Rompeolas”. De dia era un lloc familiar, ple de pescadors a la banda est (banda de mar) i de muscleres de fusta i cordes a la banda interior. Molta gent arrencava també directament els musclos joves que s’aferraven a les roques artificials de l’escullera. No sé si està bé o malament, però jo mateix ho havia fet.

A la nit, el “Rompeolas” tenia mala fama: s’hi feien coses lletges, deien.

Quan es va deixar d’usar com a torre de pràctics, que va ser molt poc després de la construcció del far, a la part baixa s’hi va instaŀlar un restaurantet, anomenat Mar i Cel abans de la Guerra i Porta Coeli després. L’escullera es va fer popular a partir del 1943, amb la posada en marxa de l’esmentat Porta Coeli i la construcció progressiva del moll adossat, i sobretot a partir del 1959, que s’hi va poder anar amb cotxe (fins als 50, només s’hi podia accedir a peu o amb les golondrines del port, que van mantenir sempre un dels seus recorreguts fins allà). El Porta Coeli va continuar allà fins al 2000, amb un edifici nou a partir de l’any 1970, un cop enderrocat el far.

Hi ha altres fotografies sobre aquest far, que ens l’acosten més i que també ens donen una idea del que era allò per a tanta gent en la segona fase del franquisme (anys seixanta i setanta): un lloc d’excursió al costat de Barcelona, obert plenament al mar. Les dues primeres fotografies són, segurament, d’abans de la guerra.

Postal des del mateix indret. Data desconeguda.

Fotografia presa potser des de l'actual Moll de l'Oest. Data i autor desconeguts.

Vista aèria d'Adolfo Zerkowitz, 1964, via Barcelofilia

El passeig de l'Escullera vist des del far, un dia de l'any 1964. Fotografia presa de la revista Drassana, n. 18

Però hi ha uns quants fars més, a Barcelona.

Continua.

dimecres, 20 d’abril de 2016

El Professor i el Troglodita

Francesco Ardolino, professor agregat del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, sortia fa uns quants dies de casa i es va trobar un cotxe a la porta, amb el motor engegat.

Es va produir la conversa següent amb el conductor del cotxe, a qui Ardolino anomena “el Troglodita”.
Professor: A veure si apaguem aquest motor, i ens n'anem, que això no és un pàrquing.
Troglodita: No te entiendo si me hablas en catalán.
Professor: A ver si apagamos el motor y nos vamos, que esto no es un parking.
Troglodita: Ahora sí que te entiendo. Eres un subnormal tú y tu puto idioma de mierda.
Professor: ¡¡Facha, gilipollas, vete a tomar po'l culo...!! ¡Y además soy italiano!
I el Troglodita se’n va anar amb la cua entre cames, just quan sortia l’Ursula Bedogni, la dona d’Ardolino, professora també d’italià a la mateixa universitat, traductora i lexicògrafa. L’Ursula arribava amb el telèfon a la mà, però ja no va tenir temps d’agafar-li la matrícula. Ella és parmesana –sembla que els parmesans no tenen la benignitat dels romans com l'Ardolino. Si hagués sentit el Troglodita... L’Ursula parla català tan bé com ell, i sense accent italià. Va ser presidenta de mesa a la consulta del 9-N.

El professor Ardolino acaba la seva explicació: «Estic cent per cent satisfet. Si em diuen “catalán de mierda” vol dir que estic ben integrat, oi que sí?»

dimarts, 12 d’abril de 2016

Les xarxes de la mètrica

A trenc d’alba. Els ocells canten
al pati. La primavera inunda
el bosc de flors. De sobte apareix
davant meu un bonic poema i, quan
miro d’atrapar-lo a les xarxes de la
mètrica, no aconsegueixo trobar-les.
X'En Yu Yi

(Versió catalana d’un fragment d’El amor y el tiempo y su mudanza. Cien nuevas versiones de poesía china, trad. espanyola de Carlos Manzano a partir de la versió anglesa de Kenneth Rexroth)

dilluns, 28 de març de 2016

Per què parlem tant de Brussel·les?

Està molt bé, molt, que recordem que hi ha morts per atemptat arreu del món cada cop que n’hi ha un a Europa. Però això no vol dir que sigui hipòcrita que dediquem més espai als més propers que als més llunyans geogràficament.

Ho entendrem més bé si tanquem el focus i ens imaginem que un veí nostre és periodista i, per afició, fa un butlletí per a informar els veïns de les novetats que es produeixen al bloc de cases. Imaginem-nos que un dia hi ha un incendi al pis d'un dels veïns i que ha sigut provocat per un altre veí, “segons els primers indicis”. Però “no es pot descartar cap hipòtesi”, com se sol dir en aquests casos. Lògicament, el nostre veí periodista hi dedicarà la portada del seu butlletí, i hi afegirà testimonis d’altres veïns que van sentir pudor de cremat, que es van pensar que allò podia afectar casa seva, que van agafar por. Els dies següents el butlletí continuarà dedicant atenció a la família que ha estat víctima de l’incendi, si hi ha ferits s’interessarà per com evolucionen i informarà també de les tasques de desenrunament i de reconstrucció del pis afectat.

Algú podria dir: però hi ha incendis a tota la ciutat, cada dia! Sí, sens dubte, però no al nostre bloc. I el butlletí es difon entre els veïns del bloc.

Dit això, com recordava al començament, no és sobrer que parem atenció, com més millor, als incendis que s’esdevenen en altres blocs d’edificis del barri i en altres barris. I que ens preguntem si hi ha cap veí al nostre bloc que és una mica responsable de tots els incendis, el d’aquí i els d’allà, amb més o menys grau de culpabilitat. Perquè, sens dubte, la denúncia d’uns delinqüents que viuen al bloc també seria notícia apropiada per al nostre butlletí. Per exemple, qui fabrica els elements necessaris per a provocar els incendis? O bé: qui es dedica a emprenyar habitualment els responsables o els familiars dels que causen incendis?

(La foto és de l'agència Efe, publicada a El País el 21 desembre 2015)

dissabte, 19 de març de 2016

Tenim palmó

La fotografia és de La lectora corrent
Ja feia uns quants dies que veia pel carrer, de tant en tant, alguna persona amb un palmó o una palma. Poca gent, però se’n veuen. I avui he tingut una rauxa –dec estar influït per algun agent d’aquells que no et fa ser exactament responsable dels teus actes– i he comprat un palmó a una senyora que en venia a la Diagonal. Sense pensar-m’ho gens. Apa, ja està, ja tens el palmó. (Són cars!)

Els anys que feia que no entrava a casa un palmó! Ni me’n recordo. Més de quaranta segur. Doncs això. I a més he comprat el més llarg que hi havia, fet que ha implicat pujar per l’escala i, dins de casa, haver de deixar-lo a terra, perquè és més alt que un santpau.

I ara què? Doncs ara se suposa que haurem d’anar a beneir-lo. Ja m’han dit: «On vas tu amb un palmó, això és per a les criatures!» Doncs sí, m’he tornat criatura.

Ara m’ho mirava –llocs on beneir la palma– i em penso que aniré a Santa Anna, que és un dels pocs dies de l’any que obren el claustre a tothom –a tothom que vagi a beneir. Vas a Santa Anna i, un cop dins, penses com seria de meravellosa la plaça de Catalunya si no hi hagués el banc del país de la banda Atlàntic ni aquells tres o quatre edificis horrorosos que té al costat. Fins i tot la baluerna del magatzem de la banda Besòs seria suportable. De fet, si no veus els quatre esguerros de la banda mar allò ho trobo assumible.

No sé si m’atreviré a picar amb el palmó a terra perquè li surti una bona escombra.

I després què? Doncs el palmó lligat a la barana del balconet, com fèiem de petits. I a passar l’any. O fins que me’n cansi.

Em fa iŀlusió, tot plegat. Així, de sobte.

Només tinc el problema de com arribar a Santa Anna. A l’autobús no ens el voldran segur, el palmó.

dimarts, 15 de març de 2016

La primera tele

Quan jo era petit petit a casa no teníem tele. La van portar els Reis l’any 68, que jo ja era prou pallasso. Crec que l’àvia va fer gestions perquè els Reis portessin la tele, perquè als pares no els agradava gaire la idea. Però l’àvia els va pontejar –o nosaltres els vam pontejar mitjançant l’àvia– i ja va estar la tele. No sabria dir la marca: Elbe, Grundig, potser Vanguard.

Ni recordo exactament com anava la cosa, però jo diria que els dies de cada dia no es mirava. Ni el parte, o sigui, el Telediario. Havíem d’estudiar. Potser Cesta y puntos sí?

Llavors el cap de setmana es podia mirar, però hi havia un horari. Ens empassàvem alguna sèrie com Viaje al fondo del mar, Embrujada o Superagente 86. Aquesta m’encantava, sobretot l’agent 66. Alguna peŀlícula de l’oest, normalment de sèrie: Bonanza, Daniel Boone, El Virginiano. Coses així.

Els grans, Galas del sábado, Escala en HiFi i no sé què més. I partits de futbol, que a mi llavors no m’agradaven gens i no entenia com els podien agradar tant. Com ara. Però no he tingut sempre aquesta claredat d’idees: entremig hi ha hagut una època molt llarga de la meva vida en què he format part dels que s’han deixat portar per l’addicció.

Els dies de cada dia hi havia peŀlícules i, sobretot, sèries, que no vèiem i que a l’escola, a l’hora del pati, es comentaven. Hi havia Los intocables, El Santo, Misión imposible i més, que no vaig mirar mai. Hi havia també Los vengadores, per exemple, que tampoc. I altres.

Més endavant hi va haver canvis de dies i unes sèries van passar a dissabte o a diumenge, i a l’inrevés, i també a casa s’anava obrint una mica la mà a mesura que passava el temps. No amb el tema dels rombes, que s’era molt estricte. I una de les millors sèries, que era la dels polis (Banacek, Kojac, McCloud i Colombo) sovint tenia rombes. Això obligava a mirar-ho, fins que et pescaven, des de la cuina, estirat al terra o de genolls, i amb la porta de la cuina només una mica oberta. Cosa que implicava tenir cura cada cop de posar els sofàs de manera adequada, perquè hi quedés l’escletxa necessària.

Però potser confonc èpoques i això ja és de quan feien Kung fu i altres programes que també devien fer dissabte. Quins records.

Per què explico tot això? Doncs perquè si bé llavors em feia molta ràbia el fet de no mirar la tele els dies de cada dia, jo diria que no em va causar cap trauma. Ni que a l’escola parlessin d’això i d’allò i jo no conegués aquells personatges ni sabés totes aquelles paraules, ni escenes, ni gestos... No em va passar res! Em va fer més introvertit? No ho sé, crec que no, això ja venia de fàbrica. Em va fer llegir més? Segur. Vaig llegir moltíssim, no parava.

No en vull treure conclusions. Si algú vol rumiar sobre les necessitats de les criatures d’avui dia, molt bé, però no era el meu propòsit. Només volia compartir records dels últims anys seixanta i els primers setanta.

dissabte, 12 de març de 2016

Retallades i llistes d’espera

Conec gent propera que està en aquesta situació últimament. I constato que, almenys en el seu cas, el que els neguiteja no és tant el retard com la incertesa: no saber quan serà la cosa. Si ara els diguessin: «Miri, això seu serà al juny», o «al setembre», o «l’any que ve», podrien estar més o menys tranquils fins al juny o el setembre o l’any que ve. Però hi ha actuacions de la sanitat que no estan programades d’aquesta manera, sinó que sembla com si s’improvisessin. I un bon dia –això esperen– els diran: «Bon dia, li toca demà.»

El que no sé és si sempre ha estat així o si és cosa de les retallades o què. Però deu fer angúnia, sí.

dilluns, 29 de febrer de 2016

Improvisació sobre «Levante», la poesia i la gent que «ja no és entre nosaltres»

Em sabia greu que acabés el mes amb un article, diguem-ne, retrògrad. I per això faig aquest. Sobre què? No ho sé, l’improviso, que és un gènere que abans cultivava més i ara tinc un pèl abandonat. Us puc dir que estic acabant de maquillar un article per a l’altre blog, el de Rumiar, sobre els orígens del terme «Levante» per referir-se al País Valencià, crec que al migdia ja el tindré.

Jo em pensava que «Levante» venia de més lluny, però no, ve de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929), fa menys de cent anys. Nosaltres ens vam treure ja fa temps la cotilla –només en infraestructures de l’estat trobes de tant en tant allò de «autopistas del Noreste» i similars–, però els valencians no, es veu que a molta gent d’allà ja els va bé ser el «Levante» del «Centro», els deu semblar del tot raonable, una denominació de tota la vida. I el fet és que no és així, no és de tota la vida.

I què més us puc dir. Que tinc un amic, en J, ja granadet, que fa els anys avui, i no sé si enguany en fa disset o divuit o dinou, perquè ell els compta així: només celebra l’aniversari si és 29 de febrer; si no, no. L’he felicitat amb un poema que em va enviar C abans d’ahir. Com que era d’un idioma comprensible, l’he traduït al meu i al d’en J a la meva manera –al cap i a la fi, era per a un ús privat– i l’hi he enviat. Fa temps que no ens trobem, ens costa coincidir, a veure si el vaig a veure. Potser avui mateix. Sí, seria un bon dia, sens dubte. Podré?

C, de qui m’he fet amic recentment, tradueix de bastants idiomes, i indirectament de molts més. Té molts prèmits, deixeu-m’ho dir així avui. I llavors m’envia materials –fragments de poemes, normalment– que ha traduït, no sé mai si estan publicats o no, suposo que sí, i jo miro d’aprofitar-los, a més de fer-li’n un comentari quan se me n’acut alguna cosa. Però normalment no se m’acudeix res perquè a mi les poesies no em solen dir gaire cosa, tret d’algunes obres molt concretes de personatges que, com se sol dir i em sembla horrorós, «ja no són entre nosaltres». Perquè jo diria que M i M, per exemple, els tinc més a prop ara que quan «eren entre nosaltres».

I ho deixo aquí. Hi posarem un títol i avall.

dimarts, 23 de febrer de 2016

Fer-se mal

Ens fem mal. És una de les possibilitats lamentables de l’ésser humà: fer-se mal. Potser no vol, però se’l fa.

El Mobile Word Congress ens pot semblar una manifestació màxima de l’explotació capitalista, del desenvolupament artificial i insostenible, i podem lluitar-hi i presentar un programa electoral per carregar-nos-el si guanyem les eleccions vinents o tenim prou escons per imposar aquesta condició a l’equip de govern, si qui ha guanyat no té prou força i ha de sumar-hi la nostra. Res a dir, si algú ho vol plantejar d’aquesta manera.

Però reconèixer que el MWC és molt important per a una ciutat com Barcelona i, tot seguit, aprofitar l’esdeveniment per disminuir serveis públics i així pressionar les autoritats a fi que ens concedeixin el que demanem –que potser és totalment just, ara no ho valoro– és disparar-se al peu, fer-nos mal i fer mal als nostres fills i filles. És agosarat dir-ho així, sí, però és que jo diria que és així: molta gent valora aquests dies com és Barcelona per com és la seva gent, no sols per com de bonic és el paisatge, com d’amables són les autoritats o com de bé es menja. Valoren si els habitants de Barcelona som responsables i ens creiem els projectes, siguin quins siguin, en els quals estem compromesos coŀlectivament, de manera que poden confiar en nosaltres malgrat les diferències que puguem tenir, les disfuncions involuntàries que hi pugui haver.

Valoren molt més això que no pas si fa bon dia o si han dinat bé.

Barcelona està compromesa coŀlectivament amb el MWC. Ara com ara és així. I no estem quedant bé perquè no estem complint aquest compromís.

Ja ho he dit: això és al marge que els sindicats tinguin raó o no, que potser la tenen tota. (Em costa de dir-ho perquè guanyen més diners que jo i no crec que dediquin més hores que jo a la feina, però pot ser que sigui així, pot ser que els hagin enganyat, pot ser..., tot pot ser.) Ara, aquests dies no tenen raó, així no ho poden fer.

I ja ho he dit també: si algú el que vol és justament això, treure’s del damunt congressos capitalistes, inversions foranes i muntatges similars, llavors sí, ha de fer exactament això que ara fan aquests sindicats. De seguida acumularem creus i ratlles a la majoria dels expedients internacionals de Barcelona. Que potser hi ha algú que valorarà la gosadia indòmita de la gent treballadora, que se sap rebeŀlar contra els esquemes preconcebuts i l’opressió del capitalisme sense entranyes? Potser sí, vés a saber.

Però llavors que no diguin que no volen perjudicar ni el MWC ni la imatge de la ciutat actual. Tret del cas que vulguin que els diguem ximples.

divendres, 19 de febrer de 2016

Bestialisme lingüístic

S’arriben a dir coses bèsties, en aquest món de Déu.
«...hi ha una sèrie de noms que posaria com a representants partidaris de la castellanització de la llengua o que també es podrien caracteritzar com a ‘blavers del Principat’: Albert Pla Nualart, Enric Gomà, Màrius Serra, Josep Maria Fulquet, Ernest Rusinés, Neus Nogué, Magi Camps Martí [sic], Joan Solà, Joan Coromines... [...] al País Valencià, un ‘equivalent’ [...] és un a qui anomenen ‘el Saragossà’, i un altre, ‘el Casanovo’.»*
Marc S., llista Migjorn,** 19 febrer 2016, 1 h 24’



* Jo pagaria, per estar en aquestes llistes.
** «Migjorn és una llista de debat en internet sobre llengua catalana on es parla sobre dialectologia, normativa, gramàtica històrica, lexicografia, sociolingüística, etc. [...] Si voleu pertànyer a la llista Migjorn heu d’omplir la soŀlicitud de subscripció. La soŀlicitud ha de ser aprovada pel Consell Directiu de Migjorn.»


* * *

Quan he explicat la meva perplexitat als membres de Migjorn, hi ha hagut una bona rastellera de reaccions, i la que ha predominat és la del bon humor.
«...l’altre dia vaig redactar una tirallonga de suposats agents espanyolitzadors: la literatura catalana, els traductors, TV3, l’IEC, l’AVL.... Em vaig oblidar els lingüistes. Hi ha gent que es “fa la coŀle...” d’enemics. I saps què els passa? Que posen tants d’enemics que després en tenen un fart per a trobar amics...»
- «...sembla que ens trobem en plena cacera de bruixes. Qui ha fabricat la llista pot dir-se perfectament Mac Carthy...»
- «...contràriament al que sembla que fan alguns, n’hi ha que no mos dediquem a fer llistes d’amics i enemics, d’afectes o desafectes, etc. Per tant, no podem participar en eixa activitat. I és una llàstima, perquè una volta fetes les llistes, ja no caldria llegir ni escoltar res dels roïns, no fóra cas...»
- «...potser seria més pràctic no tenir en compte les llistes o fer les llistes dels que fan les llistes, però això ja és massa complicat i sembla un joc de paraules...»
-«...ves per on, com més taxatives i contundents són les opinions menys sentit de l’humor sol tenir qui les emet...»
- «...de vegades l’humor serveix per fer més evident l’absurditat d’una situació....»
Bon humor que agraeixo que s’hagi comunicat en públic, perquè efectivament aquesta mena de bestialitats són més aviat bestieses, i així s’han de prendre: com a acudits. O bé, com han fet la majoria, amb la més saludable de les indiferències.

El mateix protagonista, en missatges posteriors, ha arribat a dir –és un veritable campió– que s’haurien de «cremar els diccionaris» (sic). Uns altres li han fet costat (!), amb més o menys entusiasme, recordant la quantitat d’errades que contenen. I és una llista de lingüistes o paralingüistes!

diumenge, 14 de febrer de 2016

Et recordaré així, amb aquell somriure inteŀlectual tan preciós i tan reflexiu i que amagava tantes coses. Eres una dona de pau.

I m’hauràs de disculpar, allà on siguis, però t’he dit un parenostre. No me n’he pogut estar. Ja saps com sóc. T’ho vaig explicar un dia i vas somriure igual que a la foto.

No he fet ben fet?

dimecres, 10 de febrer de 2016

Perles (167): «Exaltación morfológica y filológica»

«Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida a la exaltación morfológica y filológica de la lengua catalana. Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse.»


De l’informe del censor franquista l’any 1954, abans de la publicació de Converses filològiques. La citació prové del bloc Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern, concretament d’aquest article del 15 juny 2015.