dimecres, 6 de juliol de 2011

Històries dels Saumell (5): Els senyors de Selmella

Fins ara he explicat «històries» mig inventades sobre el cognom Saumell i teories diverses sobre el poble de Selmella, del qual procedeix –això és segur– aquest cognom. A partir d’ara, però, dins d’aquesta sèrie procuraré cenyir-me més a dades estrictes i serioses, basant-me en el material que ens proporcionen els arxius i les recerques bibliogràfiques i fins i tot arqueològiques. O, més ben dit, si explico alguna cosa que no tingui suport documental i no es pugui considerar estrictament històrica, diré explícitament que allò és només una hipòtesi (meva o de qui sigui).

Vet aquí, per començar, algunes dades esparses –però ben documentades– sobre els senyors titulars del castell i de la població de Selmella.

Amat de Gurb (1), fill d’Ansulf de Gurb (+990), va morir en la defensa del castell de Selmella, conquerit pel seu pare als sarraïns, en un contraatac d’aquests fet just al començament del segle XI, que va reeixir (2). El castell no fou reconquerit definitivament pels homes de Gurb fins l’any 1012. Fou llavors quan es començà a bastir el poble de Selmella de mica en mica, al peu del castell. «L’església de Sant Llorenç de Selmella té totes les característiques de les petites esglésies construïdes immediatament després de la reconquesta» (3).

El germà d’Amat, Hug (+1025), és l’origen de l’estirp dels Cervelló pel seu matrimoni amb Eliarda de Gelida, filla única d’Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló, Gelida i Masquefa i besnebot (o besrenebot) del comte Guifré I de Barcelona (el Pilós). Hug de Gurb –«de Cervelló» per matrimoni– va heretar, a més, les terres conquerides pel seu pare Ansulf i va tornar a fer-se seves les que havia perdut el seu germà, entre les quals el castell de Selmella –reconquerit el 1012, com hem dit. Hug fou, doncs, senyor de tot l’Alt Gaià –Montagut, Querol, Pinyana, Selmella, Santa Perpètua de Gaià, Font-rubí– i també de Roqueta, Aguiló i Santa Coloma de Queralt.

L’any 1018, set abans de morir-se, Hug de Cervelló repartí les possessions entre els seus quatre fills: Bonfill, mort prematurament; Alemany (+1053), que el succeí com a hereu; Geribert, del qual no sabem res més, i Humbert de Cervelló (+1092), que va ser bisbe de Barcelona. De l’hereu Alemany arrenca la família Alemany de Cervelló, propietaris titulars de Selmella fins al segle XVI. A les filles, que ni tan sols sabem si Hug en va tenir, no els tocava res tret del cas que fossin filles úniques, com hem vist abans en parlar d’Eliarda de Gelida-Cervelló.

Bernat de Cervelló (final s. XII), rebesnét del primer Alemany de Cervelló –re-rebesnét, doncs, d’Hug de Cervelló–, és el primer que utilitza el títol de «senyor de Selmella» per a ell i la seva família: devia ser la part que els va tocar en herència. Els seus hereus i els hereus dels seus hereus continuaran fent servir el títol durant dos segles més.

L’any 1229 s’esdevé, però, un fet important: Guerau Alemany de Cervelló va decidir anar amb trenta cavallers seus a conquerir Mallorca, acompanyant Jaume I el Conqueridor, i «llegà totes aquestes terres [incloent-hi Selmella] amb els seus habitants al monestir de Santes Creus» (4). Llavors Santes Creus encara s’anomenava Valldaura. Aquella mena de cessions, però, no implicaven renúncia a la titularitat. Alguns documents diuen que la cessió de Selmella va ser abans, l’any 1182, però és una imprecisió: l’any 1182 foren cedides a Santes Creus per Guillem de Pontils (també de la família Cervelló) algunes terres que pertanyien a la família i que feien part fins llavors del territori de Selmella, com ara la granja de Fontscaldetes i la rodalia (la serra de Voltorera), al sud-oest de Selmella, però no pas la serra de Selmella mateix.

A més, després de la cessió del 1229 els Alemany de Cervelló continuarien sent «senyors (alodials) de Selmella» almenys tres segles més. Però va ser aleshores de la cessió, segurament –si no havia estat ja abans–, que els «senyors de Selmella» deixaren d’utilitzar el castell de Selmella.

L’aventurer i bel·licós Guerau Alemany de Cervelló va morir a Mallorca el mateix 1229 o 1230, víctima de la pesta. Poc va durar l’aventura.

No sabem qui es va fer càrrec de l’edifici ni qui el va habitar llavors, ni fins quan.

Aquest Guerau Alemany de Cervelló, nebot de l’abans esmentat Bernat de Cervelló, era senyor de Querol, Montagut, Pinyana, Pontils, Santa Perpètua, Montclar i Selmella: aquestes són les terres que se suposa que cedeix al monestir –en alguns casos hi haurà disputes que duraran segles. Ell no era l’amo de Cervelló, Gelida, Masquefa, etc., ja que no era pas l’hereu de la casa per línia directa. Però la majoria de la família conservava el cognom «Alemany de Cervelló», pel prestigi que aleshores tenia –i que després va perdre, com veurem en un altre capítol.

Un rebesnét –directe o col·lateral– d’aquest Guerau Alemany de Cervelló mort a Mallorca fou Guillem de Selmella (+1363?), últim senyor de Selmella, sembla, que utilitzà el topònim com a cognom. Amb la mort de Guillem de Selmella el títol «senyor de Selmella» s’extingeix.

Guillem de Selmella va ser enterrat a Santes Creus no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag. Sarcòfag de pedra, exempt, de manera que Guillem de Selmella fou sepultat more nobilium, a la manera dels nobles i principals. En parlarem específicament en un altre capítol.

I aquesta és, en síntesi, la història dels senyors de Selmella.
__________
(1) La informació genealògica bàsica ha estat extreta de l’Enciclopèdia catalana.
(2) Cf. Daniel Montanyà i Josep Albert Planes, Història de Sant Boi del Lluçanès, 2004; Pere Català i Roca, Els castells catalans, 1993
(3) M. dels Àngels Boada i Vivó, El Pont d’Armentera, col. «Imatges i Records», Viena-Columna, BCN 1998, p. 30-32
(4) Cf. Ibídem.

(L’escut de dalt és el de la família Cervelló, propietaris titulars de Selmella des del segle XI fins al XVI.)