L’indubtable prestigi del vigilant

Estic content perquè cada cop veig més als diaris els autocars –diferents dels autobusos o busos, i en el mateix diari!–, els de franc, els apòstrofs separats, o no, de les cometes, els Déu, les jutges (i no jutgesses), l’internet amb minúscula, els deunidó i algun altre.

I fins i tot diria que els relats van una mica de baixa. Com els talibanismes i els engavanyaments: cada cop es pot dir més de tot, cosa que potser vol dir que cada cop som més un país normal i corrent.

De vegades penso que hi deu haver algú que llegeix aquest blog. Algú que mani dins el remenador de les cireres lingüístiques, vull dir. Perquè d’amistats i de familiars ja ho sé, que n’hi ha que em llegeixen. (Quan algú que no és ni amistat ni familiar m’ho diu, que em llegeix, sovint contesto: ah, així que ets tu? [quina broma més gastada].)

Doncs això, que de vegades em trobo pensant que algú els llegeix i els aprofita –els articles sobre llengua– i em poso content. Encara que no sigui veritat. Que no ho sabré mai. Bé, sí, una vegada un responsable de l’àrea lingüística d’un diari em va dir: «Fas una molt bona feina.» I aquell dia em vaig engreixar un parell de quilos com a mínim. (Que ara m’aniriem força bé, ja que hi som.)

(Per fer baixar el suflé, cal dir que les rodalies continuen a l’alça (potser ja és una batalla perduda), igual com els propers, els generar, els comptar amb, els “Llegiu les instruccions d’aquest medicament” i una bona colla més, que ja no dic per no desanimar-me, avui que anava tan embalat cap amunt.)

((I cal dir, és clar, que hi ha molta més gent per aquests mons lingüístics de Déu que prediquen les mateixes coses, i que [almenys algunes] ja les predicaven moooolt abans que jo.))

(((Re, que em venia de gust fer una repassada a l’índex.)))

Perles (135): Ensenyar tota la carn

«En general, la pornografia, tal com l’apliquen Miley o Rihanna, és a la música el que la llimona al lluç amb molts dies de nevera: un additiu per ocultar la falta de sabor o l’excés d’olor. I, tocant a l’educació sexual, és clar que la pornografia ja és la catedràtica global, i resulta per tant innecessari que els vídeos musicals ens facin classes de reforç.

»Naturalment, el que persegueix la indústria discogràfica, o el que en queda, no és pervertir-nos. El que vol és fer soroll, fer parlar als fans i, així, esgarrapar-los uns euros més. Però, ja que en parlem, recordarem que el soroll és gairebé el contrari de la música, i que les bones cançons es defensen soles, sense necessitat d’ensenyar en un vídeo tota la carn de la vocalista, llengua inclosa.»


Llàtzer Moix, redactor en cap de La Vanguardia, 3 novembre 2013

Fets diferencials (25): Cap ajuda de l'estat

«Un dels problemes fonamentals entre Espanya i Catalunya és que no hi ha hagut prou respecte mutu, sobretot per part del país més potent. S’han comès errors greus i els estem pagant. És una situació molt complicada i difícil de resoldre, ja que per dialogar hi ha d’haver dues persones interessades a parlar.

»Jo em sento tan bé aquí com a Granada, Toledo o Santiago de Composteŀla, però és cert que tinc un suport raonable i modest de la Generalitat i en canvi mai no he rebut cap ajuda de l’Estat. Tot i donar a conèixer la cultura espanyola per tot el món. Nosaltres som la prova molt concreta que Espanya no s’interessa per Catalunya. La Capella Reial no ha despertat mai cap interès, ni el que jo faig com a músic no ha vist mai cap reconeixement ni suport.

»I això és greu, perquè la cultura espanyola i la catalana estan molt unides musicalment, han compartit molt. Una cosa són les Cantigas de Santa María i una altra el Llibre vermell de Montserrat, però estem lligats per Occitània. Al món polifònic, els nostres trobadors i músics eren a la cort de Madrid igual que estàvem lligats a Nàpols. Però tot això es desconeix, hi ha tanta ignorància... I quan hi ha ignorància hi ha injustícia, fanatisme, manca de respecte. Desconeixem els aspectes bàsics que ens permetrien crear ponts.»


Jordi Savall, músic, entrevistat per Maricel Chavarría a La Vanguardia, 3 novembre 2013. L’entrevista duu el títol «Som la prova que Espanya no s’interessa per Catalunya» i es publica a tres columnes. Si un músic de l’anomenada que té Savall s’expressa d’aquesta manera, ell que, tal com diu, està interessat a bastir ponts entre Catalunya i Espanya, i si aquest missatge seu apareix publicat a La Vanguardia amb el titular esmentat...

Canvi de ritme

Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)