Com que ara, com us vaig dir, viatjo força amb autobús –o en bus, però per superfície i en terreny eixut, tret de quan plou ;-)–, m’he conscienciat sobre la problemàtica que viuen aquests monstres de l’asfalt i voldria explicar-vos una preocupació que m’han transmès: i és que desapareixen els seus col·legues, els autocars (i els cotxes o autos de línia). Comencen a ser invisibles als mitjans de comunicació. Sembla que ja tothom ha d’anomenar autobús qualsevol vehicle col·lectiu que circuli pel carrer o per la carretera (i no sigui un tramvia, és clar). A mi –i a ells no diguem res– em sap greu, perquè es perd una distinció que em sembla que donava riquesa a la llengua.
Us explico la diferència que hi ha entre autobús i autocar en la meva parla i, pel que he pogut esbrinar, en una bona part dels parlants almenys de l’àrea oriental de la llengua. Una distinció que recullen encara la majoria dels diccionaris, però més aviat amb poc encert. Pot ser que ningú no s’hagi preocupat fins ara seriosament d’aquestes pobres bèsties mecàniques des del punt de vista lingüístic?
Potser alguns em direu que la distinció ens ha arribat a través del castellà, però això, que és ben possible, no se sap. El que sabem ara com ara és que és justament el castellà el que empeny en aquests moments cap a la unificació, cap al bandejament dels autocars. I doncs, és ara que jo dic que tenim aquí un fet diferencial que resulta útil semànticament, i que no té gaire sentit que seguim darrere el castellà no sols quan va sinó també quan torna –si és que li seguíem la veta quan hi anava, que ja he dit que no ho sé.
Diu el diccionari que els autocars són els «destinats a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes». Però no, no cal que siguin llargues o mitjanes: poden ser curtes, com la que hi ha normalment de casa a l’escola. Fins fa poc, almenys al meu voltant, eren autocars els que contractava l’AMPA per portar els nens a l’escola, i qualsevol altre «vehicle col·lectiu per a un grup nombrós» que fos un servei discrecional. O sia, normalment el trajecte fins a l’escola es feia amb autocar... tret que hi anessis amb autobús. I doncs, l’autobús era l’autobús de línia urbana i prou. Crec, doncs, que s’entén que si el «vehicle col·lectiu» fa un trajecte curt que decideixen prèviament els clients, allò és –era fins fa poc– un autocar.
Però això no vol dir que autobús sigui públic i l’autocar privat. Molts autobusos de la primera corona l’àrea metropolitana de Barcelona –els que no pertanyen a l’empresa pública TMB– són privats (Mohn, Soler i Sauret, TUSGSAL, etc.). Quan sóc a la part baixa de Gràcia i tinc pressa per pujar al Putget agafo de vegades l’autobús 87, que és de la companyia privada Authosa (antiga empresa Casas).
Si el trajecte és de llarga distància, i encara que sigui prestat per una empresa pública, allò en principi ja no és –o no era– un autobús, sinó un autocar (o un cotxe de línia). El vehicle col·lectiu amb el qual vas d’excursió o de viatge, sigui un recorregut curt o llarg, és un autocar –tret que hagis decidit passar les vacances fent voltes amb el 29 per la circumval·lació de Ciutat Vella (encara hi ha gent a Barcelona que diu «fas més voltes que el 29», que en realitat era un tramvia però que si continués existint seria un autobús).
Per tant, l’autobús serveix, d’acord amb el diccionari, per al «transport col·lectiu urbà i interurbà»... i hauríem d’afegir, com hem vist fa un moment, «no discrecional», és a dir, subjecte a uns criteris –horaris i parades– que, per dir-ho d’alguna manera, estableix l’empresa i no els usuaris. Però el problema és saber també què vol dir exactament interurbà, perquè un servei de transport col·lectiu que vagi d’Igualada a Moscou és interurbà, però sens dubte no és un autobús –o no ho era fins fa quatre dies. O sigui, dir «urbà o interurbà» és una expressió tan confusa que caldria eliminar-la: no serveix per a res.
Cal combinar, doncs, tres elements per saber si parlem d’un autobús o d’un autocar: urbà / no urbà, proximitat / llunyania i discrecionalitat / no discrecionalitat.
Anant a la proximitat, quan s’acaba la distància curta i quan comença la llarga? I també: què passa amb les distàncies mitjanes? Diu la GEC que «hom reserva aquesta denominació [autobús] quasi exclusivament per al d’ús urbà, mentre que hom sol anomenar autocar l’autobús [entoma aquest prodigi de definició, just quan miren de distingir l’un de l’altre!] d’ús interurbà, destinat, per tant i sobretot, al transport per carretera.» Una altra vegada la confusió urbà/interurbà. Però en aquesta definició hi ha una altra clau del misteri, que és aquest «quasi exclusivament». Perquè no és veritat el que diu el diccionari d’Enciclopèdia sobre autobús: «Vehicle automòbil d’ús urbà destinat al transport col·lectiu de persones.» No, no és exacte. L’autobús pot ser perfectament interurbà. La gent que va de Barcelona a Esplugues amb el 63, el 67, el 68, el 78, etc. hi van amb autobús, i això ho reconec fins i tot jo. Aquestes línies són d’autobusos.
En canvi, és possible anar a Esplugues amb autocar? Sí. Si agafes un hispano dels que van a Igualada i aquell hispano para a Esplugues –ara no hi paren, em sembla, però abans sí–, has anat a Esplugues amb autocar. Perquè l’hispano normalment és un autocar (o un cotxe de línia). Tots els hispanos són autocars? Noooo. La gent d’Abrera, d’Esparreguera i de Vilafranca del Penedés es mou per l’interior d’aquestes poblacions i les respectives rodalies amb hispanos, és a dir, amb autobusos urbans de l’empresa Hispano Igualadina.
Per tant, si el vehicle fa un trajecte curt amb unes parades prèviament establertes per l’empresa propietària del vehicle i amb uns horaris que els usuaris no poden canviar, llavors és un autobús, tant si l’empresa que gestiona el servei és pública com si és privada. Podria haver-hi, teòricament, un autobús interurbà fins a Igualada? Sí, però seria car el manteniment, perquè els preus de l’autobús han de ser baixos i uniformes. Si són preus alts, o si són variables segons el trajecte, llavors ja no és tampoc un autobús, sinó un autocar.
El diccionari d’ús d’Edicions 62 (Gran diccionari 62 de la llengua catalana) afegeix que un fet diferencial de l’autocar pot ser l’ús turístic. Hi estic d’acord... Però llavors, què fem amb el bus turístic? És clarament un autobús.
En resum, no acabem de deixar clara la frontera, si és que és clara, entre l’autobús i l’autocar, aquella frontera que, parlant, els catalanoparlants del meu rodal sí que tenim –o teníem fins fa quatre dies– prou establerta. Sabíem en cada cas què era una cosa i què una altra. Ara, explicar-ho no és gens fàcil, com heu vist. Això sí que és el geni de la llengua, ja ho crec. Un geni que viu molt a prop del món dels misteris.
Ara fa uns dies, quan rumiava sobre tot plegat, vaig declarar de sobte en una reunió d'amics: «És impossible definir autocar.» La riallada va ser de les que fan època. Però, tot i el misteri, provem unes definicions:
autobús vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, de lliure accés, destinat a transportar un grup nombrós de persones a un preu econòmic fix per una mateixa població o per poblacions adjacents, amb una freqüència de pas regular, uns recorreguts invariables i unes parades prèviament establertes i molt pròximes les unes de les altres.
autocar vehicle automòbil col·lectiu no subjecte a uns rails, destinat a transportar un grup nombrós de persones, que incompleix alguna de les condicions per ser un autobús. Pot ser de llarg recorregut, de serveis discrecionals (accés restringit establert mitjançant contracte o acord previ), de preus variables, etc.
Ja ho sé, són massa llargues, cap diccionari no me les acceptarà.
