dimecres, 18 de gener de 2012

Qüestions de llengua (54): Relats per donar i per vendre

Ho copio de la periodista de Vinaixa Joana Bonet, directora de la revista Marie Claire:

«Els últims mesos es deuen haver fixat que tothom busca “un relat”, des d’una marca de cotxes fins al catalanisme, Europa, el final d’ETA, Obama, les revolucions àrabs, el vell socialisme o el Barça. El mot de moda omple la boca, revestint qui l’escriu i qui el pronuncia d’un halo de contemporaneïtat propi de qui es mou a la punta de la piràmide i parla com han de parlar els entesos. Assistim doncs a un sobtat interès de la nostra societat mediàtica per la narrativa que aparentment té a veure amb la realitat, i no amb el conte. Que vol comunicar i persuadir.

»Mai no s’havia popularitzat un interès tan gran per la narració del món, abans ens conformàvem a “llegir-lo”. La influència que exerceixen les consultories, els coachings i el neuromàrqueting es va colant pels desguassos lingüístics. I rescata termes nobles que de tant en tant adornen l’enfilall de vocabulari tecnològic que utilitzem com a nou idioma adquirit. Que ja no insistim tant a “llegir” sinó a “relatar” demostra fins a quin punt ens rebel·lem per no percebre el món de manera passiva, i dóna fe de l’ànsia per ordenar l’actualitat i conferir-li una estructura narrativa.

»Per això tanta gent somia a portar un biògraf a sobre, des d’una marca de patates fregides fins a la duquessa d’Alba. Els protagonistes de qualsevol “escenari” –una altra paraula de moda– s’han de convertir en personatges a fi de proveir-se d’una història, sense la qual no són ningú. Des del fenomen hipermodern del storytelling –fabricar un argument per dotar una marca, un nom, de certa dosi de mite i de llegenda–, la necessitat d’un guió ens alerta de l’ànsia de rebre missatges ben empaquetats. Exigir “un relat” actua com a modisme d’un temps en què gairebé tot és susceptible de ser analitzat i repensat. Però per què es fa servir “relat” com a calaix de sastre? On abans dèiem cronologia, model, lògica, discurs, exemple o crònica, ara diem relat. [...]»

(La Vanguardia 31 octubre 2011)