»Mai no s’havia popularitzat un interès tan gran per la narració del món, abans ens conformàvem a “llegir-lo”. La influència que exerceixen les consultories, els coachings i el neuromàrqueting es va colant pels desguassos lingüístics. I rescata termes nobles que de tant en tant adornen l’enfilall de vocabulari tecnològic que utilitzem com a nou idioma adquirit. Que ja no insistim tant a “llegir” sinó a “relatar” demostra fins a quin punt ens rebel·lem per no percebre el món de manera passiva, i dóna fe de l’ànsia per ordenar l’actualitat i conferir-li una estructura narrativa.
»Per això tanta gent somia a portar un biògraf a sobre, des d’una marca de patates fregides fins a la duquessa d’Alba. Els protagonistes de qualsevol “escenari” –una altra paraula de moda– s’han de convertir en personatges a fi de proveir-se d’una història, sense la qual no són ningú. Des del fenomen hipermodern del storytelling –fabricar un argument per dotar una marca, un nom, de certa dosi de mite i de llegenda–, la necessitat d’un guió ens alerta de l’ànsia de rebre missatges ben empaquetats. Exigir “un relat” actua com a modisme d’un temps en què gairebé tot és susceptible de ser analitzat i repensat. Però per què es fa servir “relat” com a calaix de sastre? On abans dèiem cronologia, model, lògica, discurs, exemple o crònica, ara diem relat. [...]»
(La Vanguardia 31 octubre 2011)
