Passem comptes

Diu el DIEC, de passar comptes: «[LC]* passar comptes amb algú a) Escatir el que li hem de pagar o n’hem de rebre. Per ext. passar comptes amb algú b) Els danys que m’ha causat, no els hi perdono pas: ja passarem comptes.»

*[LC] vol dir lèxic comú.


A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»

Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.

Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.

Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).

Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.

Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.

A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.

I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.

Periodisme ciutadà

Algun periodista amb cara i ulls dels diaris actuals fa cap esforç per llegir amb un mínim d’atenció les moltes cartes i comunicacions de lectors adreçades específicament a la redacció? (Fa uns anys, al diari més important de Barcelona l’encarregat de revisar les cartes dels lectors era el redactor de la secció setmanal de Motor, o sigui que ja es veu la importància que donaven a la qüestió.)

De tota la vida, molts ciutadans responsables i conscienciats han enviat als diaris informacions... que els diaris no han aprofitat gairebé mai. Parlo de contribucions en el terreny de la informació, no de l’opinió. El que fèiem fins fa no res els periodistes, com a màxim, era seleccionar unes quantes d’aquelles cartes, potser no sempre les més substancioses des del punt de vista informatiu, i publicar-les. Però, com dic, ni tan sols allò ho fèiem amb gaire criteri. Tanmateix, de vegades algun altre lector responia al primer, i l’encarregat de la selecció de cartes encertava a veure la resposta enmig del munt i considerava que era interessant aquella interactivitat... per descomptat sense moure’s gairebé mai del terreny de l’opinió ni de l’espai de la secció de cartes. De vegades, doncs, es creaven rastelleres de cartes, és veritat, però tothom deu recordar que aquelles cadenes eren gairebé sempre sobre temes intranscendents, anecdòtics, llegendes urbanes (un gran ocell negre que voleiava damunt Barcelona) o assumptes menors (mitjons de rombes, mode de penjar el paper de vàter, etc.). O, si eren sobre temes substanciosos, es movien sempre dins l’àmbit de les opinions. Els fets eren sagrats i només els controlàvem els grans sacerdots, que érem els periodistes.

O sigui, poques vegades s’ha seguit en cap diari el fil d’una informació d’aquestes que dic. Poques vegades s’ha considerat els lectors com a fonts fiables de dades. Només s’han tingut en compte en uns pocs casos les seves aportacions humanes o ciutadanes, les que podien donar joc dins les seccions del diari dedicades a Societat, Gent, Local...

Ara la participació ciutadana en els mitjans és encara més gran, per la facilitat de comunicació i de transmissió de missatges a les redaccions. I llavors, sens dubte, hi ha molt més material de rebuig, absolutament prescindible i intranscendent, enmig del munt de comunicacions que es reben. Però la pregunta continua viva: hi ha algú a la redacció, amb cara i ulls, que repassi aquestes comunicacions de la ciutadania, per mirar de trobar-hi alguna dada que sigui d’interès, per seguir-li la pista?

No, em penso que no. Si mai des de cap mitjà han trucat o han escrit a ningú per demanar-li més informació (hi torno: informació, no opinió) sobre un assumpte del qual aquella persona parlava en una carta, aquest comportament ha estat completament excepcional i, com dic, normalment emmarcat en determinats àmbits ciutadans.

La immensa majoria dels periodistes tenim les nostres fonts, la nostra agenda, les nostres maneres de treballar i les nostres rutines. I no ens treguis d’aquí. Un lector és un lector, un client. No pot estar en aquesta banda dels professionals, és a l’altra banda del taulell.

Hola, món de la premsa del 2010, que hi ha algú que vulgui canviar aquesta dinàmica? Perquè potser ens esforcem a adaptar-nos des del punt de vista tecnològic i no ens adonem que el the times they are a’changin no només afecta la tecnologia. Potser una bona part de la crisi actual dels mitjans de comunicació és causada per la incapacitat conceptual de canviar...

El Nadal dels autònoms

Les festes dels autònoms no depenen de nosaltres, depenen dels clients que et puguin donar feina. I com que els clients són de molts tipus i maneres i menes, els dies que no són de festa estricta has d’estar pendent de telèfons i correus per a fer-los el servei que necessitin o almenys per a prendre’n nota. És clar que els pots dir, amb antelació, que tal dia i tal altre faràs vacances –jo per exemple en faré el 4 i el 5 de gener, que combinats amb el cap de setmana i el dia de Reis em permeten fer l’escapada llargueta de cada any amb els meus amics de Sant Sadurní, que no em perdonarien que un any no hi anés.

Enguany Nadal cau en divendres i no hi ha res a dir. Els autònoms, suposant que no tinguem feina pendent, perdem un dia de festa, Sant Esteve, però a canvi d’això tenim dos pontets seguidets que fan patxoca, 25 a 27 i 1 a 3 de gener, i després, per completar-ho, el dia de Reis cau en dimecres, de manera que la rentrée en el segon trimestre del curs es fa una mica de més bon pair.

És pitjor quan Nadal cau en dissabte (passarà l’any que ve, el 2010!: anem fent exercicis d’escalfament per preparar-nos-hi, que serà durillo). Perquè llavors «les vacances de Nadal» per als autònoms es limiten a la festa de Reis, el dijous de la setmana següent a Cap d’Any.

Els autònoms som d’allò més feliços quan Nadal cau en dimarts o dimecres, i ja és el súmmum si Nadal és dijous o dilluns. Perquè llavors sí que tens sensació de vacances de Nadal: cap de setmana, un o dos dies de feina d’aquella manera –segurament amb ben pocs clients que t’amoïnaran, però hi has de ser, has de tenir la parada oberta–, llavors festa altra vegada, un o dos dies de feina més, aleshores més festa o un altre cap de setmana... i ja no et fa res que el següent cap de setmana se’t mengi la festa dels Reixos.

El pròxim Nadal que cau en dijous és el del... 2014. Any mític (llàstima que alguns l’hagin volgut partiditzar). Serà possible tanta felicitat alhora? Mentre esperem que arribi, doncs, ens conformem amb el que tenim, que no és poc. Hi ha gent que no sap ni què és el Nadal, ni per a què aprofita, ni coneix les seues històries meravelloses. Al costat de misèries, crims i hipocresies, és clar, que són part de la mateixa tradició (Herodes, els innocents) perquè la condició humana és així.

Ah, no oblideu que si feu pessebre* (o betlem, o naixement) en tot bon pessebre hi ha d’haver-hi un caganer. (I que bo que és que anem deprenent a riure’ns de nosaltres mateixos, que és tan i tan sa, m’a que som seriosots.) (Afegitó del 26 desembre: «Les cançons de Nadal, considerades des d’un punt de vista literari [i afegeixo: des d’un punt de vista lingüístic, gramatical], salvades algunes excepcions, per cert no pas gaires, resulten molt mediocres, i alguna àdhuc encara menys que mediocre.» [Joan Amades, Les cent millors cançons de Nadal, La Butxaca 2009] Hi ha gent, però, que creuen que les nadales del segle XXI han de ser diferents, han de distingir-se per la seva perfecció formal. Ja sé que és un pèl demagògic formular-ho així, però no me n’he sabut estar.)

Us copio, finalment, la que deu ser la nadala catalana més antiga que existeix. Segons diu Jordi Minguell, que és qui me l’ha enviada, per la grafia deu ser del segle XIV. El text es troba al manuscrit 109 de la Biblioteca de Catalunya, i reproduït per Giuseppe E. Sansone dins Studi di filologia catalana, Adriatica Editrice, Bari, 1963.

Ab goyg et ab [alegria],
Senyo[r], del neximent
lausem Santa Maria
et Déus omnipotent.

Per la gran santedat
que en la Verge és.
Déus, per humilitat,
mistage li tramès.

Gabriel, sens falsia,
sens tot defaliment,
dix-li : «¡Ave Maria!»
ab gran alegrament.

Quan la Verge ausí
la salutació
que l’àngell sens tot sí
li dix en sa maysó,
estech espaordida
del denunciament
que l’àngell dit avia
ab gran alegrament.

Ladonchs dix Gabriell
missatge gloriós
que avalà del cel:
«Del Senyor poderós
no·t temes, Verge pia,
que Jesús verament
vendrà en tu, estela,
prendre concepiment».

La verge li respòs :
«No·y he coneximent
de marit ni d’espòs
ni de nuyll hom vivent,
emperò sens duptança
faré son mandament,
que bé n’é agradança
et molt gran pagament».

Quan la Verge ac consentit,
tantost prenyada fo :
obra del Sant Esperit
fo sens corrupció.
et parí aytal dia
com és lo de Nadal,
per què és nostra via
lunyada de tot mal.

Au, bon Nadal.

* Qüestió de llengua. Pessebre o potser pesebre, amb sonora, com explica Joan Coromines (DECat VI, 472a, 36 i s.) i, més modernament, Eugeni S. Reig. Coromines afirma que el mot és «privativament valencià, d’origen mossàrab» (o sigui, del llatí praesepio arribà al català de València a través del mossàrab, que l’havia adaptat; i de València al món hispànic, des del qual va tornar al català del mig amb la corruptela de la sordesa de la s). I doncs, tant Coromines com Reig expliquen que si diem pessebre, amb s sorda, és per mimetisme amb el castellà, i tenen raó.

El que passa és que ho hem interioritzat amb tanta força just a l’inrevés, ací al nord, i des de fa tant de temps, que els diccionaris nostres han sancionat ja l’ús abans incorrecte: pessebre ens sembla català (i pesebre, escrit així, castellà!, tot i que la pronúncia de la sonora ho desmentiria), i el mateix Coromines beneïa el canvi –la doble possibilitat, més ben dit– en parlar de l’assumpte, ja que feia anar amb tota naturalitat pessebre. I és que el català és llatí corromput a còpia d’introduir-hi novetats contínuament. Tan corromput que la corrupció és viva, com la mateixa llengua. Les úniques llengües pures i tancades són les llengües mortes o les artificials. Al cap i a la fi, el cas de pessebre és, a la inversa, el mateix que el de princesa, que hauria de ser, segons l’etimologia, princessa (mireu al final de l’article enllaçat) o, si molt voleu, principessa, ja que ve de prince(p)s. O no? Dit això, afegeixo que a mi no em faria res tornar a pesebre, tenint en compte no tant el fet que pessebre (amb sorda) ens vingui del castellà (no acabaríem mai si ens dedicàvem a fer neteja, i seria ben poc pràctic) com la unitat de la llengua del sud i del nord. El que passa és que no sé com fer-ho. Ho deixo aquí apuntat, per si algú ho recull.

La Monumental: concurs d’idees

Gràcies al procés encetat avui al Parlament de Catalunya –admissió d’una iniciativa legislativa popular per a la prohibició de les tortures públiques d’animals, i sembla mentida que siguem a l’any 2010 i hàgim arribat fins aquí sense haver-nos plantejat institucionalment la necessitat de posar-hi fi abans–, aviat la plaça de toros anomenada «La Monumental» serà un monument i prou, com un memorial, un testimoni de la barbàrie dels avantpassats. Hi anirem i direm als fills i als néts, i ells als seus fills i néts: mira, aquí fa mooolts anys venia els diumenges alguna gent a veure com es mataven animals, sobretot toros, de vegades també cavalls, i algun cop un ésser humà i tot. Si bé això darrer al final ja no era gaire freqüent, perquè els que ho organitzaven feien trampes i manipulaven i torturaven prèviament els braus perquè no fossin tan braus. I el que passava era que de vegades les pobres bèsties estaven tan estressades i decaigudes que les havien de torturar novament just abans de la Gran Tortura Final perquè recuperessin una mica l’embranzida natural que havien perdut amb les manipulacions prèvies.

–I com era, la Gran Tortura Final? –dirà el nét preadolescent, interessat.

–Mira, Lluís-Àhmad, això encara no tens edat per saber-ho. Ja t’ho explicaré quan siguis més gran. En tens prou de saber que feien servir punxons, llances i espases. Un devessall de sang, una carnisseria. I no facis cara d’interès, que no fa per tu. Les crueltats, Lluís, no són bones, no s’han d’acceptar ni per curiositat. Ho entens?

–Sí, avi.

L’educació dels preadolescents no ha estat mai fàcil, ni ahir, ni hui, ni despús-demà.

Ara bé, com que l’edifici no és lleig i a més deu estar catalogat, cosa que no em sembla malament –els edificis no tenen la culpa del que es fa en el seu interior, si no n’hauríem d’enderrocar massa–, obro un concurs d’idees sobre el futur de la plaça. Si teniu suggeriments, me’ls dieu i els escriuré a continuació de la mitja dotzena que se m’han acudit sense pensar-hi gaire. Prometo que encabat enviaré la llista a l’ajuntament.

Idees per a l’antiga plaça Monumental de Barcelona

- Museu de la Barbàrie Humana (Centre d’Interpretació sobre les Espècies Animals Maltractades al Llarg de la Història)
- Seu d’ONGs dedicades a la lluita contra les tortures i els maltractaments als animals
- Devesa urbana (per als remugants) o delfinari (per als dofins i altres cetacis) del Zoo de Barcelona
- Piscina municipal
- Saló d’actes lúdics i culturals: teatre a l’aire lliure, concerts, balls, aplecs del Club Súper-3, etc.
- Gran biblioteca pública (caldria cobrir-la)
- Seu de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i de les diverses especialitats esportives de Catalunya reconegudes internacionalment
- Nova gossera municipal
- Centre de detenció especial per a torturadors d’animals (hi farien tasques relacionades amb el tema durant una temporada) [proposta d’una lectora]
- Seu permanent del Circ Cric [proposta d’una lectora]
-

En qualsevol cas, estic molt content. Hem situat els noms de Catalunya i Barcelona a les agendes dels mitjans de comunicació internacionals, i un cop més per motius positius –tot i que amb força retard, en aquest cas. A més, les agències internacionals de tour-operadors ja han pres nota que s’ha acabat d’oferir en tots els paquets de visites a Barcelona la possibilitat d’anar «a los toros» (en realitat, anar a veure com es maten toros). Acabi com acabi aquesta iniciativa legislativa, al món li ha arribat la notícia que en un racó de l’actual Spain aquest espectacle sàdic s’ha acabat... tot i que de fet encara no s’hagi acabat. Però la notícia ja ha corregut, i de vegades amb això n’hi ha prou perquè la gent que hi anava (una gran majoria era estrangera) es pensi que s’ha acabat de veritat la fiesta –quin nom, Déu meu– i els productors d’espectacles sanguinaris perdin la batalla abans i tot que es faci la llei.

No sé si el tema dels toros és una qüestió menor o no, dins el conjunt de problemes que tenim a la nostra societat. Però sens dubte és un tema amb un simbolisme molt potent. La prova: feu un cop d’ull a la premsa d’avui, d’arreu del món –o als diaris de paper de demà, si us estimeu més informar-vos amb retard.

«Quieren prohibir los toros, ¡quieren acabar con los toros!», clamen. No, el que volem és justament el contrari, salvar els toros de morir així. El que volem prohibir és que els pelin d’aquesta manera tan bèstia, tan irracional. I, en el fons, el que volem és que la humanitat faci un pas endavant cap a la civilització. Ja sé que al costat d’això hi ha moltes passes enrere, però un pas endavant és un pas endavant, tu, tot això que tindrem guanyat.

(Que sí, que ja ho sé, que el meu concurs és un pur divertiment perquè aquell edifici no deu ser de propietat municipal –ho suposo, vaja, no en tinc ni idea– i, per tant, els propietaris poden fer-hi uns macrovàters per a turistes, un bingo, una sala de press-catching o qualsevol altra activitat similar, tenint en compte els instints manifestats fins ara. Però m’ha vingut de gust fer aquesta proposta, ves. Un brindis al sol, mai més ben dit.)

Uniformes

Mai no hauria pensat que un dia parlaria així com ho faré sobre aquest tema, però com que em vaig proposar parlar de tot –tret de qüestions personals privades que poguessin afectar altres persones– i l’altre dia se’m va acudir això que diré, ho explico.

Vaig estar esperant molta estona per fer-me una prova mèdica en un hospital privat –sóc un dels quasi dos milions de catalans afortunats que a banda del seguro podem tenir una mútua, i la pago amb molt de gust des que el pare va dir-me que ja era prou grandet i que ell ja no me la pagaria més: crec que em surt a compte. Era tard, ja de nit. I vaig veure com molts infermers i infermeres, molts i moltes metges i altre personal sanitari plegaven de la feina. Entraven en una zona de vestidors amb les bates i els equipaments habituals blancs o verds, i en sortien amb vestit de carrer. Quina diferència. Quines sorpreses.

De manera que està bé, d’acord, ho haig de reconèixer, em dono: en determinades professions, en determinats àmbits, l’uniforme* és absolutament bàsic.

Qüestió de llengua: però com és que l’anomenem uniforme si la seva funció no és la d’uniformar, crec, com sí que pot ser-ho en determinades escoles, o als exèrcits, sinó la de distingir? Per què no els anomenem justament així, (vestits) distintius?

*La meva prevenció contra els uniformes ve del fet que poden ser un instrument de manipulació de les consciències i de construcció de mentalitats sectàries i dictatorials, segons en quins àmbits i amb quines finalitats s’utilitzin. La pel·lícula Die Welle (Dennis Gansel, 2008) explica molt rebé el fenomen. Cal anar amb molt de compte, en el dia a dia de qualsevol col·lectiu, per no uniformar de cap manera la gent amb decisions arbitràries –i ara ve quan caldria discutir què vol dir arbitrari en cada context– i perquè se servin sempre els mecanismes que garanteixin un respecte absolut i sense condicions als diferents o als dissidents del col·lectiu esmentat.

Qüestions de llengua (42): Intolerabilitats

Quan es reuneix un grup de lingüistes professionals o aficionats sovint passa que poc o molt tard surt la qüestió dels castellanismes, dels anglicismes, dels francesismes, dels préstecs i manlleus lingüístics. N’hi ha, diu tothom, que són més acceptables que altres perquè ja tenen tradició, els hem assimilat bé, omplen un forat que teníem, permeten una major expressivitat, etc. Però n’hi ha, en canvi, diu també tothom, que són inacceptables i no s’han de tolerar de cap de les maneres.

Feta la teoria així, no hi ha res a glossar: és veritat. Hi ha préstecs i manlleus de tota la vida que tenim incorporats sense problemes de consciència i n’hi ha d’ara o de fa relativament poc temps que són intolerables. Per exemple, tants espanyolismes lèxics que dèiem fa trenta anys i que encara se senten de tant en tant: assera, aterrissar, bussó. Etcètera.

Amb els anys, però, he comprovat que –fora dels casos que acabo de dir en els quals hi ha unanimitat– hi ha lingüistes que consideren préstecs i manlleus acceptables només els que ells mateixos han dit i sentit tota la vida, i que titllen d’inacceptables els que no han sentit a dir fins que no s’han trobat altres parlants (sospitosos) que els deien o inclús fins que no n’han sentit a parlar en aquella mateixa trobada de lingüistes. I llavors fan una ganyota.

Quan hi ensopego, jo procuro canviar de tema o deixar córrer la conversa, perquè ja sé que és molt probable que a mitjà termini no em podré entendre amb aquella persona. Segurament he topat amb un talibà, que s’empara tothora en el que diuen els llibres antics... tret de quan aquells mateixos llibres savis desautoritzen algun dels trets de l’idiolecte propi del talibà, perquè llavors el talibà assegura que el savi en qüestió no va passar prou temps en el seu poble o no hi va tenir bons corresponsals. I són gent que no té marxa enrere, són incapaços de rectificar, no evolucionen. Talment com si parlessin d'una llengua morta que va quedar fixada en el temps –en el temps d’ells– i en l’espai –l’espai d’ells.

Llavors passen els anys i vas veient com els diversos talibans, els que no proposen sinó que dictaminen, al final es posen d’acord ells amb ells perquè comparteixen un mateix objectiu, que és la lluita contra l’infidel (i potser també perquè s’adonen que són poca colla). L’infidel són els altres lingüistes catalans, la immensa majoria, professionals o afeccionats que es plantegen humilment les preguntes de la llengua viva, hi troben contínuament misteris nous i les responen amb dubtes, condicions i provisionalitats. Dic llengua viva perquè vull dir la llengua popular (= del poble d’avui) i també mediàtica, efectiva, gràfica, especialitzada, argòtica, científica, moderna... Els talibans els acusaran, sense matisos de cap mena, de venuts i de traïdors, de no mirar el passat que ja va resoldre el problema d’avui, i d’adoptar solucions idiomàtiques contaminades, i sobretot de proposar-les sabent –perquè ho haurien de saber, segur que ho saben– que són impures.

Ah, una penúltima cosa sobre els talibans. Pontifiquen molt, però si t’hi fixes pocs d’ells es guanyen la vida amb la llengua, o almenys les seves garrofes no depenen de la manera com enfoquen aquesta qüestió.

I encara una darrera pista: si ho mireu bé, la majoria dels talibans, si no tots, tenen un component racista.* (No sé veure exactament quina relació hi ha d’una cosa amb l’altra, explico una observació meva empírica.) Els nostres talibans fan tot sovint declaracions explícites del tipus «jo no sóc racista, però...», típiques dels qui es creuen racialment superiors. I potser és això també el que fa que vagin d’acord, malgrat que tinguin diferències entre ells i, violents com són de mena, es barallin amb facilitat. Doncs fixeu-vos bé com sovint se’ls escapa el rampell xenòfob, amagat enmig de la parleria.

Potser la puresa de la llengua sigui només una excusa i el que volen, per començar, és fer neteja ètnica.

*Quan parlo de racisme no em refereixo a la situació peculiar que encara viu la nostra nació respecte a Espanya ni a les reaccions que aquesta tràgica minorització provoca. O sigui, crec que no és racisme el cert menyspreu o fins i tot l’aire de superioritat moral –aparentment patètics, perquè els que ens dominen són ells, però parlo de superioritat moral– que demostren alguns catalans quan parlen dels espanyols. Aquests sentiments són, ara per ara, simplement mecanismes de defensa psicològics respecte a l’opressor. Quan Catalunya serà independent, si continuessin aquestes demostracions llavors sí que potser ens ho hauríem de fer mirar i hauríem de començar a amoïnar-nos. Aquí, quan parlo de racisme, em refereixo al pròpiament dit, o sigui, a les manifestacions xenòfobes que tenen els nostres talibans respecte a individus i indivídues, sobretot quan s’hi refereixen col·lectivament, d’ètnies africanes, àrabs, asiàtiques o sud-americanes. I ja dic que no hi sé trobar la relació lògica, parlo de fets. Potser té a veure amb el menysteniment que també solen manifestar respecte a parlants d’altres àrees de la mateixa llengua: si són orientals, respecte als valencians; si són illencs, respecte als continentals; si són valencians, respecte als septentrionals, etc. Perquè els talibans són pocs, però són pertot.

Llibres electrònics

Jo diria, jo diria, i ja sé que és dir molt, que el futur dels llibres electrònics, que aquest Nadal viuran una eclosió, és sobretot la satisfacció dels lectors de best-sellers, subscriptors de novetats editorials, lectors de llibres de moltes vendes i de consum ràpid. O sigui, els e-books tenen un gran futur, sens dubte, perquè aquest que dic és el públic majoritari entre els consumidors de llibres.

I llavors, grans superfícies del tipus Casa del Libro, Bertrand, etc. crec que tenen un futur pelut si no es reciclen (i esdevenen, per exemple, una mena de parcs temàtics de la lectura o similars; ofereixo la idea de franc), perquè la majoria dels seus clients són aquests mateixos i ja no necessitaran anar-hi per accedir al que cerquen. A la FNAC, de fet, ja van començar fa temps a reduir superfície de llibreria, com han fet també altres grans magatzems no especialitzats exclusivament en el sector. Sí que continuaran tenint sentit, em fa l’efecte, les superfícies de llibre objecte o llibre caprici, les de llibre d’un dia, de llibre d’ocasió, com són les dels supermercats, dels aeroports o de les grans estacions de tren. Els llibres de butxaca viuran una gran epifania.

Ara bé, els llibres de paper de tota la vida continuaran tenint el seu racó de mercat, potser en llibreries més menudes, o grans com La Central, on ja pots trobar gairebé tots els llibres que no trobes a les hiperllibreries. Conservaran els lectors formiguetes de tota la vida, els que llegeixen buscant sobretot la qualitat garantida, o la contrastada pels anys o fins i tot pels segles. Públic minoritari, sens dubte, però segur. Lectors d’uns llibres que la majoria no seran considerats mai prou dignes de passar al mercat electrònic, però que segur que tindran editors vocacionals que els continuaran publicant i lectors adelerats que els cercaran als prestatges.

L’oracle del vigilant ha dit.

Afegitó del 19 desembre 2009. He estat a la llibreria Excellence. No és per al meu perfil, però tampoc sé dir per a quin tipus de perfil pot ser. Per l’aspecte general, pel que fa a polidesa i ordre, sembla inspirada en la filosofia Bertrand, però a escala xicoteta. Una percepció que pot ser equivocada, però és el que em ve al cap a primer cop d’ull. Ara, l’espai dicta que així com a Bertrand hi ha un fotimer de llibres, a Excellence n’hi ha la meitat de la meitat de la meitat de la meitat... i la majoria són dels que hi ha a tot arreu (o sigui, com a Bertrand): best-sellers (però tampoc gaires; en tenen més en format butxaca), psicologia (és la seva especialitat), una mica d’economia barata, una mica de salut d’estar per casa, unes quantes biografies, uns quants llibres de viatges i uns quants més de cuina... Gairebé res d’història, gens de literatura bona (tret de quatre clàssics), gens de llengua, molt poc de comunicació, molt poc assaig sobre qüestions d’actualitat (tret dels camps esmentats). No hi ha gaires llibres cars i sí força de butxaca (comparats amb la resta). Vaig demanar una dotzena de llibres, per provar, dels que he comprat el darrer any i que eren més o menys coneguts (o sigui, els pots trobar en uns quants llocs de Barcelona no especialitzats) i només en tenien un. De dotze, un. Alguns passadissos són tan estrets que si hi ha una altra persona no pots passar sense molestar-la. La llibreria està repartida en dos locals i has de sortir al carrer per passar de l’un a l’altre. A més, entre les diverses plantes hi ha uns canvis de temperatura molt notables. Una persona que conec m’ha dit que ja hi tenen personal de baixa per refredats i grips, i això al cap de tres dies de tenir obert. L’única cosa bona, la zona de lectura: bons sofàs, uns quants diaris i revistes i una màquina de cafè. Però fins i tot en açò hi ha una pega: la zona aquesta és al soterrani, sense llum natural (no veus el carrer). Em penso que jo no hi aniré gaire sovint. I no veig clar quina mena de públic pot tenir, en aquella zona. Ahir, divendres al vespre, dia i hora ben comercials, hi vaig trobar en total quatre persones. La web la tenen exclusivament en castellà (com a cal Bertrand, ja que hi som, però la de Bertrand és una porqueria i es nota que no hi creuen, que no és la seva aposta –volen que la gent vagi a la llibreria real– i la d’Excellence és força correcta). Participen de la iniciativa Teaming, això està bé.

TV3 no és ‘líder’

Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.

Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.

Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.

Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.

Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.

Espanyols!

Em penso que pocs ho heu entès, que heu deixat escapar la darrera oportunitat. La darrera oportunitat era aquell estatut que Catalunya –el poble de Catalunya representat en el seu parlament– va aprovar el 30 de setembre de l’any 2005. Aquell estatut que començava dient «Catalunya és una nació» a l’article 1, de fet tot seguit continuava lligant Catalunya a la vostra Espanya constitucional del 1978. O sigui, encaixava Catalunya dins d’Espanya.

Era la darrera oportunitat.

I llavors vau decidir, amb la complicitat de la majoria dels diputats catalans al parlament espanyol,* que aquell estatut no era constitucional segons la interpretació que fèieu de la vostra constitució, i vau retallar-lo, escapçar-lo i ribotar-lo. Vau aprovar al vostre parlament el text aigualit i ens el vau enviar perquè el votéssim. Ja llavors poca gent el va anar a votar, decebuts com estàvem molts catalans per la martingala. Això sí, una majoria de la poca gent que el va anar a votar van votar-hi a favor. Què havien de fer, si era allò l’únic que els oferien? Però llavors alguns de vosaltres vau voler collar una mica més aquell text ja irreconeixible i vau decidir que encara hi havia una darrera etapa a superar, que era que el vostre tribunal constitucional hi digués la seva.

No us en vau adonar, però a partir d’aquell moment es va desfermar un moviment de fons, un tsunami, que no té aturador.

Ara ja és igual el que digui el vostre tribunal constitucional. Encara que digués que sí a l’Estatut actual, ja és massa tard.

(L’única possibilitat teòrica que tindria de fer que les coses tornessin a l’origen, a l’any 1978, seria que aquest tribunal inic vostre digués que l’únic estatut vàlid dels catalans va ser el que va aprovar el parlament català el 30 de setembre del 2005, sense les modificacions posteriors. Però com que això és impossible, ho heu dit tots, el procés, com deia, no té aturador.)

Espanyols, potser encara no us en feu càrrec i no ho veieu. Potser a la platja vostra la gent jeu tota tranquil·la i ningú no ha donat la veu d’alarma sobre el tsunami...

Però ens en anem! Marxem! Trigarem poc o molt, no ho sé, però som a Europa i Europa i el món ja comencen a saber que vosaltres heu fet impossible que aquell pedaç que va ser la constitució del 78 arreglés el que, ara es veu clarament, no tenia arranjament possible.

Espanyols, adéu!


* Crec que no hauríem de fer gaire sang respecte als intents que fan uns esclaus per millorar les condicions de la servitud, encara que les seves gestions no siguin gaire lluïdes. Quan ets esclau, has de ser solidari, més o menys, amb els altres esclaus, també amb els que diuen que no s’ha de negociar res amb els amos i després potser hi parlen d’amagat, i amb els que hi negocien més obertament amb un resultat galdós.

Perles (29): Una granellada... de neurosi

«[El pintor i poeta X] pateix una malaltia real o imaginària des de sempre [...] i és un neuròtic autodeclarat. El mateix X s’hi refereix com qualsevol altre que pateix una malaltia física de manera accidental, i considera les seves tendències neuròtiques com una cosa impossible d’evitar i superar si no és amb un suport psiquiàtric constant. Així, envoltat de nombrosos amics íntims [...] que l’aprecien tant pels seus quadres com per la seva poesia, X aconsegueix “anar fent”.» (C. Gill, 1945, carta inèdita [no sé d’on he tret la citació ni qui és el tal C. Gill, només tinc apuntat això])