Perles (92): La resplendor i les banyes

«Han vist mai les banyes que llueix Moisès a la gran estàtua que li dedicà Miquel Àngel? Doncs tot prové d’una mala traducció de l’Èxode (34, versicles 29, 30 i 35). Allà on havia de dir que Moisès va baixar del Sinaí amb el front resplendent, sant Jeroni va traduir a la Vulgata que duia banyes al front. En hebreu les paraules resplendor i banyes comparteixen consonants, i només es diferencien quan s’hi apliquen els signes vocàlics. Llavors resplendor sona karan i banyes keren. I d’aquí les espectaculars banyes que el pobre Moisès llueix en moltes estàtues.»

Màrius Serra, La Vanguardia 3 gener 2012

Se non è vero...

Per què no faig vaga, per què faig vaga

No faig vaga per la reforma laboral, perquè alguna reforma s’havia de fer, però sí que faig vaga perquè la reforma que han engiponat obre la porta a les empreses a canviar unilateralment les condicions contractuals de les persones que hi treballen només per sospites o indicis que les coses poden anar malament en aquella empresa, abans i tot que hi vagin. O sigui, s’obre la porta a la discrecionalitat absoluta. Per exemple.

No faig vaga per fer costat als sindicats, que no estic gens segur que hagin tingut una actitud gaire responsable els últims mesos i els últims anys, però sí per solidaritat amb els que sense cap culpa s’han quedat sense feina –també gent que treballava als sindicats– i que no tenen gairebé possibilitats d’aconseguir-ne.

No faig vaga per la gent jove que està a l’atur si han menyspreat alguna oportunitat laboral encara que fos lluny de casa o encara que fos en tasques poc relacionades amb la seva formació –jo vaig començar així–, però sí que faig vaga perquè molt jovent disposat a tot no aconsegueix feina o no li paguen la que ha fet, o ha estat enganyat amb promeses falses.

I faig vaga perquè veig com algunes persones desgraciades i escurades d’armilla perden judicis en un tres i no res i es queden sense la casa esquifida, sense unes propietats de per riure però seves i sense aquells estalvis més que treballats i suats. Mentre altres personatges van fent la viu-viu durant anys quan se sap del cert que han estafat, han enganyat, han extorquit, han creat trames corruptes i tenen pasta garantida en un lloc segur per gaudir-ne el dia que acabin els seus processos judicials i la seva hipotètica i efímera presó –si és que finalment els judiquen i els condemnen. Només això dóna motiu per fer una vaga salvatge que podria durar fins aquell dia que nostre Senyor posarà les ovelles en una banda i els cabrits a l’altra i actuarà en conseqüència. O sigui, són fets que clamen al cel i no n’hi ha prou que ens diguin que «és la llei» i que «cal donar garanties jurídiques». Doncs cal canviar la llei, mira que fàcil, igual com han fet la reforma laboral. I cal canviar-la a tota merda. Per això faig vaga, coi ja, no et fot.

Faig vaga perquè estic tip que em diguin que fer vaga «pot espantar els mercats» i no expliquen que el que espanta de debò els mercats i els capitals és aquesta corrua de gent de tots els partits, dretes i esquerres de tots els racons de l’estat, que van desfilant cada dia una darrere l’altra davant els tribunals, acusats de corrupció, malversació de cabals públics, evasió de capitals, extorsió, enriquiment il·lícit i tota la pesca. Això sí que fa mal a la confiança dels inversors externs. D’altra banda, «els mercats» –la borsa– són majoritàriament una colla d’especuladors als quals no els ve d’aquí ni que fem vaga ni que fem pam-i-pipa. Se’ls en fum.

No faig vaga per les retallades, tot i que a mi també m’han afectat i m’afecten –en sou i en prestacions socials–, però sí per determinats biaixos de les retallades, que a algunes persones afecten moltíssim i a altres molt poc. Per posar un exemple –n’hi ha milers–, no pot ser que enmig del drama que ara pateixen tants sense culpa alguns polítics i responsables d’empreses públiques o semipúbliques cobrin gairebé el mateix que cobraven abans. Realment necessiten tants diners, ara mateix? Els són imprescindibles? Se’ls mereixen?

No és el mateix rebaixar un 5% un sou de 1.500 € que un sou de 15.000 €, em penso. Ja sé que amb aquest punt concret no resoldríem gaire res, perquè no és d’aquí que plora la criatura, però és un punt simbòlic que ajudaria a fer veure a tothom com de malament està el país. Hi ha hagut un bisbe –només un, em sembla– que s’ha abaixat el sou fins als 900 €/mes, l’imprescindible, diu, per poder continuar fent de bisbe, i ha dedicat la resta a l’atenció dels pobres del seu bisbat. No dic que els polítics l’imitin –no els triem ni els paguem perquè se’ns facin eremites–, però no podrien mostrar gestos anàlegs suficientment contundents? Doncs no, no els fan. Per això faig vaga.

No faig vaga perquè hi hagi gent que no pot pagar la hipoteca. Jo sempre he estat contrari a gastar més del que es té o del que es pot avalar de manera raonable, almenys en l’economia domèstica, i per tant no he entès mai que algú hipotequi els seus futurs (suposats) guanys durant un munt d’anys. Sé de què parlo, perquè encara pago despeses de la darrera reforma de casa meva (de lloguer), reforma que vam acabar fa quatre anys. Però en cap moment no he posat en risc casa meva: ni el menjar, ni el llit ni el sostre de ningú de la meva família.

Però sí que faig vaga perquè els banquers que van encoratjar aquestes hipoteques no han patit en carn pròpia la part de responsabilitat que els pertoca. Per a ells, tot s’ha solucionat en intercanvis d’accions, en trasllat de despatx i secretària i xofer, en indemnitzacions multimilionàries i en jubilacions joioses. Tampoc no han pagat cap preu les autoritats polítiques i econòmiques que ens van portar fins a on estem, i les responsabilitats no comencen amb Zapatero i Maragall, sinó uns quants anys abans, quan es va dissenyar, crear i després fomentar la cultura del totxo i dels diners fàcils.

Faig vaga per suplir la gent que en faria i no en pot fer perquè no tenen feina o perquè la que tenen és tan precària que si se surten un dia del carril, ni que tinguin tot el dret de fer-ho, poden perdre-la. Perquè a l’hora de la veritat ningú els protegeix els seus drets bàsics.

O sigui, faig vaga perquè cadascú pot fer vaga pels motius que vulgui, que no han de ser exactament els motius al·legats pels primers que van convocar la vaga, encara que després s’apuntaran el tanto. Faig vaga perquè hi ha prou raons per fer vaga, per sortir al carrer i per fer sentir la veu de molta gent impotent i veritablement indignada. Faig vaga per protestar. I perquè puc fer vaga: tinc feina i demà deixaré de fer-ne. I no cobraré.

Això sí, a partir de demà passat caldrà pencar el doble, qui pugui fer-ho, ja sabem que no ens regalaran res.

Paradoxes lingüístiques (13): Immensitat, impressió, imbricat... input

Benpensant, benparlat, input... I prou. No hi ha gairebé més casos amb la combinació consonàntica NP en català, i encara el cas d’input està en capella.

Hi ha, però, altres casos similars, perquè inclouré en aquesta reflexió també la combinació NM (tanmateix, benmereixent, enmig, granment i poca cosa més) i la NB (tres casos aïllats de terminologia científica).

El català realitza la majoria d’aquests mots, en la pronúncia, fent MP, MM i MB. I a mitjà termini aquesta pronúncia també acaba reflectida en l’escriptura.

És veritat que no hi ha cap cas –o jo no en conec cap– d’evolució de ben- a bem-, perquè la de ben- + P/B/M és una combinació poc productiva. Ja n’hem vist dos dels casos que coneixem: benpensant i benparlat. També hi ha benmereixent. I alguns derivats d’aquests.

Però sí que tenim un munt de casos d’adaptació de in- a im- (immortal, imberbe, impossible i centenars més), de tan- a tam- (també i tampoc com a estrelles, però n’hi ha molts més), de en- a em- (emmalaltir, emmagatzemar i 94 casos més, segons el DIEC). És veritat: moltes d’aquestes modificacions de n a m es van produir abans que existís el català, quan parlàvem tots llatí. Però això va encara més a favor meu, penso. Parla de la dificultat inherent en aquestes combinacions a l’hora de pronunciar-les.

La paradoxa és: per què no fem l’adaptació directament, de n a m, en els pocs casos que queden (tammateix, emmig, bempensant), i sobretot en els de nova incorporació (imput)? Per què no deixem com a excepcions imprescindibles les que només poden ser de la manera que són, que jo només en conec un cas (granment) en què l’escriptura MM ens faria perdre, almenys a primera vista, l’etimologia i potser la transparència immediata del significat?

No tinc resposta a aquesta, per mi, paradoxa.

Perles (91): El doblatge obligatori

«Queda prohibida la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el español, salvo autorización que concederá el Sindicato Nacional del Espectáculo, de acuerdo con el Ministerio de Industria y Comercio y siempre que las películas en cuestión hayan sido previamente dobladas. El doblaje deberá realizarse en estudios españoles que radiquen en territorio nacional y por personal español».

(Demetrio Carceller Segura, ministro de Industria y Comercio, Orden Ministerial de 23 de abril –observeu la data– de 1941, apartado 8.º)


Com es fa un doblatge

Ja que hi som, cinc cèntims de com es fan tècnicament els doblatges. I, a sota, una postil·la absolutament necessària i merescuda.

El primer pas és fer la traducció escrita. Després, amb aquesta traducció i la imatge al davant, cal anar frase per frase assajant en veu alta el text per adaptar les frases a la mida apropiada. De vegades, el text de la traducció es més llarg que el de l’original, i de vegades menys, cosa que implica que molts cops cal refer la frase perquè encaixi amb els moviments de la boca del actor, tècnica que s’anomena “ajustar” o “adaptar a boca”.

Un cop amidat el text, cal continuar amb l’adaptació-ajustament i parar atenció sobretot a les consonants labials. En aquest punt s’ha de modelar el text de manera que quan a la imatge l’actor pronuncia una consonant en què ajunta els llavis (m, p, b), també s’escolti una paraula amb una consonant labial, encara que no sigui la mateixa.

Llavors es passa a la fase de gravació. Els actors i actrius de doblatge tenen ja el text adaptat. Si el que es dobla és una sèrie, s’han de posar al dia de la situació exacta en què es troba el seu personatge en aquell episodi. Cal tenir en compte que els i les professionals del doblatge són veritables actors i actrius, no són gent que posen veu a unes imatges i prou.

I ja poden començar a doblar escena per escena –o, més ben dit, take per take, que és com es diuen les unitats de mesura de les fraccions de doblatge–, mirant les imatges i escoltant l’original les vegades que faci falta –si hi ha temps, que normalment no n’hi ha mai prou–, per captar els tons i les inflexions de veu.

El temps que requereix una hora de doblatge? Infinites combinacions: depèn de tantes coses...

(La descripció bàsica del procés està presa d’un reportatge de Natalia Marcos, amb aportacions de l’actor de doblatge Pablo del Hoyo, publicat en un bloc d’El País el 20 març 2012. Si ho hagués explicat a la meva manera, ja ho sabeu, m’hauria perdut en mil històries i matisacions col·laterals. Així que gràcies, Natalia, pel resum.)

* * *

Postil·la 
Missatge rebut el 22 març 2012:

M'he llegit l'última entrada del Vigilant del far i noi... mentre els professionals del doblatge (a l'article de El País) parlin d'aquesta manera (o els periodistes els facin dir les coses així) aquesta professió no es dignificarà mai.

No entro a parlar de doblatge sí, doblatge no. Evidentment, com que jo m'hi dedico defenso que la gent pugui triar la versió (cosa que ara ja es pot fer almenys en català). Però el que no pot ser és que sembli que fem xurros: ho passem al català (o castellà), que hi càpiga, busquem les labials i au, a doblar-ho!

Traduir, ajustar i corregir un guió per deixar-lo a punt per anar a sala és una feinada apassionant, creativa, minuciosa i que no pot fer qualsevol. Fer-ho bé és molt difícil. Perquè el més difícil és justament el tractament del col·loquial, de l'oral –cosa que ni s'esmenta a l'article–, el registre, el contingut de cada frase, l'adequació al gest de l'actor de la pantalla, a l'edat de l'actor de la pantalla... mil coses. I fer-ho de tal manera que l'actor de doblatge interpreti (en tots els sentits de la paraula) què ha de dir i com ho ha d'entonar per dir, exactament, el mateix que significa la versió original. No traduïm paraules, traduïm el sentit del conjunt (paraules, més imatges, més situacions, més estats d'ànim...).

Pot sonar a rebequeria, ja ho sé, però ves! Últimament el doblatge rep per totes bandes i sovint sembla que des del més absolut desconeixement.

iola ledesma
Escola Catalana de Doblatge

Paradoxes lingüístiques (12): Abans-d’ahir i demà passat

Per què guionet en un cas i no en l’altre?, demanava fa unes setmanes una altra malalta de llengua a internet. Jo vaig reenviar la pregunta a la xarxa sense pensar-hi gaire. No va contestar ningú.

Segurament perquè la resposta era tan fàcil que a més d’una persona respondre li devia resultar humiliant –pel fet d’haver de respondre una pregunta absurda o per la preocupació de respondre una obvietat i posar en evidència qui havia fet la pregunta. Vés a saber.

Però la resposta era fàcil, només calia dedicar-hi cinc segons. Abans d’ahir, sense guionet, significa una cosa –‘qualsevol temps anterior a ahir’– i abans-d’ahir, amb guionet, en significa una altra: ‘fa dos dies, el dia anterior a ahir’. I llavors per referir-nos a aquest segon cas, un dia concret i no un temps més o menys prolongat, emprem una fórmula que és com una sola paraula: abans-d’ahir. Igual com endemà o sendemà, per entendre’ns, una sola paraula.

En canvi, demà passat només té un possible significat: ‘d’aquí dos dies’ –o, més canònicament, segons el IEC, ‘d’aquí a dos dies’. Perquè si ens volem referir a qualsevol temps després de demà hem d’ordenar els dos mots a la inversa: passat demà, que inclou demà passat, l’altre, l’altre, l’altre... I llavors aquí ja no cal fer una aglutinació de mots com en abans-d’ahir, perquè no hi ha necessitat de fer distincions.

En alguns indrets del nostre domini lingüístic ho fan exactament igual per al passat que per al futur: despús-ahir i despús-demà. I, en canvi, despús ahir i despús demà, sense guionets, actualment ja no funcionen. Despús, tot sol, ni apareix als diccionaris moderns, només en combinació: les que hem dit i alguna altra com despús-anit (la nit anterior a la darrera). Abans sí que aprofitava despús que (d’ençà que) i encara abans d’abans també es feia servir simplement despús o despuis (després), però ara ja han desaparegut.

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (i 3)

Ahir vaig dedicar segurament més espai al que van dir Albert Pla Nualart i Ernest Rusinés que al que va dir la resta, perquè la polèmica que va obrir el primer és possiblement el tema que va centrar el debat, i em va semblar que Rusinés, en part, li feia costat. És a una de les tesis de Pla al que volia referir-me avui en aquesta nota personal. Tesi a la qual dono suport en el 99% dels resultats finals a què condueix, però que no em sembla prou ben plantejada teòricament –o potser no l’he acabat d'entendre.

Pla parla de vegades, o ho sembla, com si fóssim ja en aquell estadi que molts somiem: un país sobirà amb una llengua pròpia i usada sense complexos. Un estadi en el qual, potser sí, tindrem una altra llengua adoptada, que segurament serà també oficial; però potser no.

Ara bé, sembla que parli del castellà com si aquesta llengua adoptada fos innocent, innòcua, no tingués sobre nosaltres un poder immens que ens impedeix fàcticament que la nostra llengua pròpia pugui fer el seu camí, si volguéssim, autònomament; amb influència de l’altra, sens dubte, i d’unes quantes més, però no imposada per tantes vies, sinó acceptada pacíficament, o no; això ho decidirà la ciutadania en el seu moment.

A veure si m’explico més bé. Pla, sens dubte, reconeix aquest domini, però llavors el considera una dada de fet, com si fos una qüestió tècnica i prou. Ens hem d’adaptar perquè això és el que hi ha. Punt.

Mutatis mutandis, Pla trasllada a l’evolució lingüística el que altres (dins el mateix diari on ell treballa també) han plantejat per a l’evolució política. És a dir, hem d’acceptar ja ara de bon grat el que encara se’ns imposa per força, sense esperar al que decidirem quan aquesta constricció ja no sigui política, legislativa, mediàtica (o no ho sigui tant).

El que penso jo: cal tenir en compte la precarietat política i lingüística en què es troba la llengua avui, abans de decidir a la bestreta el que segurament acceptarem de bon grat demà, però potser no. És molt important aquest “de bon grat”: i no podem saber que ho farem de bon grat fins que no estiguem en la situació de decidir de bon grat. No té sentit avançar-se als esdeveniments: quan hi siguem, ja ho decidirem. Decidir-ho abans és decidir sota pressió. Jordi Duró ho reflectia gràficament prou bé el dia 8 mateix a l’Ara: la immersió en espanyol és una piscina inacabable, mentre que la catalana l’hem de fer en una galleda. En aquestes condicions, posar en paral·lel el català i el castellà, com si haguessin de tenir gairebé els mateixos drets i estiguessin en les mateixes condicions de partida, és suïcida. Quan puguem construir la nostra piscina igual que l’altra ja decidirem si la volem en paral·lel a la primera, o més separades, o si en volem tres, o si la nova que farem ha de ser molt més gran...

Hem de pactar un statu quo amb el segrestador abans que ens deixi marxar del catau? Hem de dir als segrestadors, i anunciar-ho públicament, que no s’amoïnin, que incloem els callos a la madrileña a la nostra dieta i que prenguin nota dels nostres menús dels pròxims cinquanta anys, perquè a nosaltres ens agraden molt els callos i ja ens hem acostumat a esmorzar, dinar i sopar (berenar no, això ho podem triar nosaltres) callos? I si quan siguem grans ens agrada més combinar la dieta mediterrània amb el London cake?

No dic que els castellanoparlants que actualment viuen a Catalunya siguin segrestadors, però s’aprofiten del fet que estem segrestats i que la nostra llengua no té unes condicions de conservació i creixença com les que té la seva. S’aprofiten del segrest, parcialment en viuen. Sense culpa, sense responsabilitat segurament de molts d’ells, però els fets són aquests. La prova (o una prova més) és el que deia diumenge Toni Soler: quan la llengua nostra té problemes, com ara les sentències espanyoles contra la immersió a l’escola, els castellanoparlants poc que la defensen.

Ja arribarà el moment de negociar el tema dels callos*, però s’ha de negociar en condicions d’igualtat, no abans d’hora.

*A mi m’agraden molt, però molt, els callos a la madrileña.

* * *

D’altra banda, és normal que la gent pateixi més del compte amb l’aprenentatge de la gramàtica catalana, perquè estem en una situació de diglòssia molt pronunciada. (La diglòssia –perdoneu el paraulot els que hi esteu menys avesats– és la presència conjunta de dues llengües en un mateix territori o en un mateix conjunt de persones, amb superioritat d’una sobre l’altra: no cal dir que la que s’imposa, per terra, mar i aire, és l’espanyol.)

Aquest segon tema l’afegeixo perquè també es va donar per fet que les qüestions més problemàtiques del català s’haurien de flexibilitzar. I no dic que no s’hagi de fer, però sí que dic que potser hauríem d’esperar, com en l’altre cas, a estar en situació de poder decidir-ho sense la pressió política d’una altra llengua. La pressió mediàtica i veïnal la tindrem sempre, sens dubte, però no la institucional. Espero.

És que si ens posem a flexibilitzar, potser alguna gent començarà també a demanar que ens carreguem les oo obertes. Per posar un exemple. «És un embolic», et diuen. I són persones lingüísticament prou competents en la nostra llengua. Jo en conec algunes. Bé, potser és un exemple poc adequat, però és el que m’ha vingut al cap ara.

(Afegitó 18 març 2012. Albert Pla Nualart, en un article a les planes d’Opinió del diari on treballa, Ara, es desmarca de forma contundent de les propostes de política lingüística que havien fet alguns articulistes en el mateix diari, propostes que consistien bàsicament a incorporar amb naturalitat el castellà al nostre patrimoni nacional, sense manies ni complexos.)

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (2)

Som-hi, que em vaig quedar encallat en la introducció.

Hi havia a la taula en Lluís Payrató, que moderava i es mossegava la llengua per no intervenir, tot i que en va tenir moltes ganes uns quants cops, segons ens va dir. Payrató és catedràtic de lingüística aplicada i pragmàtica a la UB. Després hi havia en Joan Badia, en Llorenç Comajoan, n’Isidor Marí, n’Albert Pla Nualart i n’Ernest Rusinés, per ordre alfabètic, que és l’ordre en què van parlar tret del cas de Marí, que pel fet de ser autoritat –suposo– va encetar les intervencions. Badia és catedràtic de llengua i literatura en un institut; Comajoan és professor de la Universitat de Vic; Marí és catedràtic de la UOC i ara president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –Essaefa del Iec, per als amics–; Pla Nualart és el cap d’edició del diari Ara; i Rusinés ho és de TV3.

Què van dir? Doncs, de manera breu, en titulars, això:

Lluís Payrató
- Quan les innovacions vénen dels mitjans de comunicació (MC) són sospitoses; si vénen d’escriptors reconeguts, no.

Isidor Marí
- La competència normativa no és primordial. L’important és la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva.
- S’ha de perdre la por d’innovar. Tenir competència per innovar és bàsic.
- Cal evitar les controvèrsies públiques “d’escola”, que són contraproduents perquè fan perdre seguretat en la pròpia competència lingüística.

Joan Badia
- L’objectiu de l’ensenyament de la llengua ha de ser la competència comunicativa dels alumnes, no la lingüística.
- Necessitem la llengua més flexible i més adaptable, i per tant més susceptible de ser transmesa.

Llorenç Comajoan
- No hi ha gran distància real entre la llengua d’ús i la llengua normativa/estàndard. Altra cosa és la percepció d’aquesta distància (la distància percebuda), que sí que és gran: “El català és més difícil que el castellà”, etc.
- Conèixer la norma no garanteix aplicar-la bé; no conèixer-la no vol dir no ser competent lingüísticament.

Albert Pla
- La llengua té uns valors simbòlics (tendeixen al conservadorisme), representats pel IEC, i uns valors instrumentals (tendeixen al castellà), representats pels MC. Però primàriament la llengua és un instrument.
- La distància entre la norma i l’ús espontani no sols és inevitable: és necessària.
- La feina del corrector/editor és fer de guàrdia urbà: regular els punts conflictius (“punts negres”) i mirar de trobar-hi solucions sabent que és impossible acontentar tothom. Els llibres d’estil són diaris de bord de la progressiva flexibilització/adequació de la normativa a l’ús.
- La flexibilització ha topat amb uns punts límits: Fabra en deia “innovacions lingüístiques”, i ell mateix deia que no s’havien d’imposar si al cap del temps no eren acceptades. Són les “qüestions controvertides” de la gramàtica (el “cofre sagrat”,* que en diu Jordi Ginebra).

*Cofre sagrat: per /per a, caiguda i canvi de preposicions (consistir en això, consistir a fer això, consistir [en el fet] que faci això), etc.

Ernest Rusinés
- Continuem plantats en l’estàndard establert els anys 80-90.
- És absurd continuant plantant batalla pel barco: tothom ja diu vaixell. El mateix amb pròxim/proper, firmar/signar, vivenda/habitatge... (en la línia del que va dir en un altre debat que vaig comentar aquí).
- Els MC hauríem d’anar una mica més a l’hora. No ens hem d’entestar a singularitzar-nos, val més sacrificar el “model propi” del mitjà en favor d’un model comú.
- El IEC ha de ser més obert a les aportacions, i més àgil a l’hora de comunicar novetats.
- No hem de voler dir “en català”, i de seguida, el que arreu del món diuen en anglès, francès, italià... Ja adaptarem aquell terme, si persisteix i realment cal adaptar-lo.

Pròrroga

Marí
- No ens podem rendir tan fàcilment: bé que diem bústia i no busson, ratolí i no mouse. Per què hem de dir Champions League?

Badia
- La llengua “espontània” ja no existeix: el pastor del Solsonès ara escolta Catalunya Ràdio i mira TV3 (si hi ha sort). Per tant, la llengua espontània és interferida.
- Cal no prendre el nom de PISA en va. Els darrers resultats de PISA en comprensió i expressió lingüística no són pas dolents, estem (Catalunya) en paral·lel amb els països més avançats del nostre entorn.

Pla
- La llengua espontània potser no existeix, però sí que hi ha o no hi ha competència lingüística. I la gent lingüísticament competent no ha de patir tant.
- Cal actualitzar (flexibilitzar) la gramàtica en els punts conflictius. Perquè els temes conflictius no són essencials al sistema.

Públic
- TV3 ha bandejat l’ús de caldre? (Resposta: potser un dia es va bandejar, però ara s’usa, sobretot en la forma negativa: no cal, no calia, etc.)
- Parlo francès i alemany força bé i una mica d’anglès. Amb el francès i l’alemany et sents sempre cohibit o pels interlocutors o per la norma. Amb l’anglès no: et poden entendre o no, però no et diuen si ho fas bé o malament. No és tan estrany, doncs, el que ens passa amb el català (judicis inquisitorials i autoexàmens continus): com el francès i l’alemany.
- (Hi va haver més intervencions interessants del públic, però no vaig ser capaç de prendre’n nota.)

1 x 1

Lluís Payrató: contingut
Isidor Marí: acadèmic
Joan Badia: didàctic
Llorenç Comajoan: conciliador
Albert Pla: polèmic
Ernest Rusinés: reservat

Si en algun punt m’he apartat del que realment van dir els oradors i algun d’ells em vol rectificar, amb molt de gust ho faré, deixant rastre de la correcció feta o no (com vulgui l’interessat). No descarto que algunes de les coses que van dir les apuntés d’una manera interessada i que no hagi respectat prou el que volien dir realment els intervinents.

Demà faré encara una nota personal sobre un punt concret del debat. De fet, sobre el tema en què es va centrar, crec, el debat.

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (1)

Al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (CODLFLCC) hi va haver el 8 de març... «Doctors i Llicenciats», encara es diuen? Doncs sí, es diuen així i no sé, tot i que hi he pensat força, de quina altra manera es podrien dir sense que es produís aquesta aparent discriminació de gènere. Aparent, segons les normes actuals; sagnant, segons molta gent que se sent invisibilitzada o que tenen mala consciència perquè pensen que la meitat de la humanitat queda invisibilitzada –la meitat de la humanitat catalana que tenen doctorat o llicenciatura.

Potser anant cap a la via de la simplificació? Col·legi Oficial de Ciències i Lletres? Perquè Col·legi Oficial de Persones amb Doctorat o Llicenciatura..., Col·legi Oficial de Doctors i Doctores i Llicenciats i Llicenciades..., o similars, no em semblen bones solucions, i ni tan sols solucions. O sigui, de moment no tenim cap més remei per a això sinó acceptar la que ara com ara ens proporciona la normativa.

Tornem-hi: al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya hi va haver el 8 de març una taula més aviat allargassada ocupada per sis senyors: cinc intervinents i un moderador. El 8 de març, el Dia de la Dona Treballadora, sis homes a la taula. Ara s’entén més allò dels doctors i llicenciats, que eren els que organitzaven la cosa: efectivament, a la mesa només hi havia doctors i llicenciats estrictament parlant. Potser ja està bé doctors i llicenciats, doncs, potser caldrà que es creï un Col·legi Oficial de Doctores i Llicenciades, posats a fer. Sí que és veritat que va fer l’obertura del debat... una senyora!, representant, suposo, de la secció femenina del col·legi que ens acollia i de la qual no vam saber ni el nom. Va donar la paraula al moderador i es va retirar discretament de la mesa. Encara més sagnant.

Tercer intent. Al Col·legi Oficial etcètera hi va haver el 8 de març una taula rodona sobre el tema «Estàndard i correcció en el català actual. Repercussions en el model de llengua de l’ensenyament». 83 persones de públic (la majoria dones): la capacitat de la sala és de 75 cadires, estava plena com un ou i hi havia 8 persones dretes o assegudes de mala manera als passadissos. O sigui, 83. 84, més ben dit, perquè també hi havia una criatura de mesos amb la seva mare (suposo que era sa mare). Ja que hi som, es va portar molt i molt bé –la criatura. De vegades feia alguna pregunta sobre alguna cosa de les que deien els de la mesa, que segurament no li havia quedat prou clara, però no ho va fer gaires cops. I encara que ho hagués fet contínuament, les criatures tenen tot el dret de preguntar el que vulguin i d’exclamar-se com els plagui si alguna cosa no l’entenen o no els agrada. Però ja dic que aquesta es va portar d’allò més bé, va ser ben discreta.

Continuaré demà, que ja estic esgotat només amb la introducció. No sé per què m’haig d’interrompre tantes vegades. És més fort que jo.

Encara un afegitó conjuntural sobre el «gènere no marcat»

Hi ha hagut en un país de cap a ponent un debat –encara hi són– sobre aquest tema. No m’hi hauria de ficar perquè és una altra llengua que segurament no conec prou, i a més a més no és costum meu fer-ho, però alguna hora havíem de trencar el costum i avui era un bon dia per saltar-me’l.

L’article inicial ja ha tingut respostes (exemple) prou assenyades, fonamentades i científiques. Però hi ha alguns punts en l’argumentació de qui ha obert la polèmica –membre de la Real Academia Española, poca broma, i lògicament favorable al «género-no-marcado-sin-excepciones»– que m’han cridat especialment l’atenció.

I com que segurament aquest discurs de l’acadèmia espanyola el deuen compartir els i les apòstols nostres del «gènere-no-marcat-mai-sens-dubte» trobo convenient comentar-lo. A més, cal tenir en compte que la SF del IEC de vegades mira molt cap a ponent. (No caldrà que recordi l’episodi aquell tan trist i ben recent d’anar corrents a canviar una entrada del DIEC perquè a Madrid havien fet una llei que deia no sé què –el contingut és el de menys.)

Qui es presenta com a autor principal de l’article que ha obert el debat és el lingüista de l’espanyol Ignacio Bosque –ben competent en tants aspectes de gramàtica comparativa, ja que hi som–, però signen el seu escrit 33 acadèmics i acadèmiques. En concret, 28 acadèmics i 5 acadèmiques.

Diu:

«Se deduce una y otra vez en estas guías [les guies amb propostes de llenguatge no sexista] una conclusión injustificada que muchos hispanohablantes (lingüistas y no lingüistas, españoles y extranjeros, mujeres y hombres) consideramos insostenible»

Demano humilment: dins de «lingüistas y no lingüistas», dins de «españoles y extranjeros» no hi ha, segons ell i la seva tesi, totes les «mujeres y hombres»? Encara més: dins de «hombres», d’acord amb els documents oficials de la seva acadèmia i sobretot d’acord amb l’argumentació que defensa, no hi ha les «mujeres»? (DRAEL: «Hombre: Ser animado racional, varón o mujer».) Per què les esmenta específicament en aquest cas? No és potser perquè li cal fer-ho? I llavors, no li fa pensar això que hi ha molts altres casos en què cal, convé o és útil fer aquesta distinció, aquest desplegament?

«Se me ocurre preguntar ahora a los responsables de las guías mencionadas qué quiere decir exactamente que [un] texto abunda en rasgos de sexismo lingüístico. La pregunta se podría aplicar igualmente a los textos de decenas, seguramente centenares, de escritoras, periodistas, científicas o artistas, entre otras muchas representantes de la cultura, el arte o la ciencia, firmemente comprometidas con la defensa de los derechos de la mujer, además, por supuesto, de a los innumerables textos de varones que compartan esos mismos principios e ideales, y que tampoco aplican las recomendaciones lingüísticas de las guías de lenguaje no sexista»

Dins de «periodistas» i «artistas» no hi ha els «varones» que se citen en la segona part de la frase? O cal entendre que els «periodistas» i «artistas» del començament, pel context, són només dones? No hauria de fer pensar aquesta deducció que és justament el context el que reclamem que especifiqui si es parla d’homes o de dones o de tots dos? És que és precisament això el que diem molts i moltes que cal estudiar més a fons, en comptes d’entestar-nos a repetir que «el masculí és el gènere no marcat».

Que en aquest ambient, davant del tancament de portes dels que en saben més, els que intentem aportar alguna cosa ens equivoquem i la vessem en algunes de les nostres argumentacions o propostes, és ben lògic. Encara més, és inevitable.

«Si no estamos dispuestos a aceptar que es la historia de la lengua la que fija en gran medida la conformación léxica y sintáctica del idioma, ¿cómo sabremos dónde han de detenerse las medidas de política lingüística que modifiquen su estructura para que triunfe la visibilidad?»

D’això es tracta, justament!, de fer evolucionar la llengua en aquest moment històric. On s’han d’aturar les mesures de política lingüística? On s’aturi la ciutadania, senyor acadèmic. I tranquil, que les febrades exagerades passen. Però quedarà un romanent que els instituts i les acadèmies, fins i tot l’espanyola, hauran de reconèixer com a patrimoni de les llengües respectives, sigui ara o sigui d’aquí un segle.

«A los que respondan que no conviene llevar las normas o las reglas gramaticales a sus extremos, habría que recordarles que las normas gramaticales no tienen extremos. Se formulan de cierta manera y se aplican en función de ciertos criterios léxicos, morfológicos o sintácticos que deben expresarse con claridad»

Es refereix a la reducció a l’absurd que tant ell com gent de la seva corda fan sempre que altres parlem de fer més visibles les dones en el llenguatge. Sempre treuen els mateixos exemples, del tipus «Llavors, ¿com hem de dir que ‘El Joan i la Maria viuen junts’, si dieu que ‘junts’ no comprèn els dos sexes?» Doncs s’ha de contestar que la coherència absoluta no existeix en la llengua, és el que anomenem «excepcions» i «asimetries», i no tenen per què estar totes descrites i pautades. La llengua és vida. En aquest exemple tòpic –quantes vegades ho haurem d’explicar encara?–, el context (Joan i Maria) ja marca la diferència, no hi ha invisibilització de la dona, i aquest és el punt clau de tota aquesta discussió.

«Se supone que los cambios que se solicitan [en la majoria de les guies contra el sexisme lingüístic] han de afectar únicamente al lenguaje oficial. Se aplicarían, pues, a los textos legales o administrativos (lengua escrita) y a los discursos públicos, las declaraciones, las ruedas de prensa y otras manifestaciones de la lengua oral. [...] Precisamente ahora que se trabaja para que el lenguaje de los textos jurídicos se acerque en alguna medida al español común, las propuestas para “visibilizar a la mujer” en el idioma parecen encaminarse en el sentido opuesto. Se trata, al parecer, de lograr que el lenguaje oficial se diferencie aún más del real»

Això és tan demagògic que potser no caldria ni respondre-ho. Del que es tracta en aquest punt és precisament d’acostar el llenguatge jurídic a la realitat. I si convé fer més entenedor aquest llenguatge envitricollat –que convé– no és per aquí per on cal començar, sinó per la sintaxi i, en alguns casos, per la terminologia. Ningú no es queixa de la precisió, que és justament el que es demana als textos legals, que siguin precisos i exactes. La sintaxi!: és això el que fa il·legibles tants textos oficials orals i escrits.

I la cirereta:

«Intuyo que somos muchos –y muchas– los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos. No creemos que tenga sentido forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad, impulsar políticas normativas que separen el lenguaje oficial del real, ahondar en las etimologías para descartar el uso actual de expresiones ya fosilizadas o pensar que las convenciones gramaticales nos impiden expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás.»

«Y muchas.» O sigui, quan ha volgut subratllar que hi ha «moltes dones» que pensen el mateix que ell i els altres 32 acadèmics i acadèmiques de la llengua espanyola, s’ha sentit obligat a escriure-ho així. Quan tot al llarg d’un extensíssim article –més de 6.600 paraules– s’ha dedicat a bescantar aquests doblets, a titllar-los d’innecessaris i a dir-nos que «muchos» inclou «muchas». Quan en aquest mateix paràgraf diu que no té sentit «forzar las estructuras lingüísticas para que constituyan un espejo de la realidad». Però en aquest moment, just en aquest moment, al senyor acadèmic li anava bé subratllar que hi ha dones que estan d’acord amb ell. En aquest moment precís a l’acadèmic espanyol li interessava visibilitzar les dones, i ho ha fet. Les convencions gramaticals no li han impedit «expresar en libertad nuestros pensamientos o interpretar los de los demás»: els seus «pensamientos», els dels altres acadèmics i acadèmiques signats, i els de «muchas» dones.

No ens calia cap més demostració que aquesta darrera, senyor Bosque.

Superagenda hiperintel·ligent del transfutur

Arrencada automàtica (0,01 segons). Silenciosa. Es manté a temperatura ambient i resisteix climes extrems. Bateria indefinida. Reconeixement immediat d’escriptura manual (no cal teclat), i també de dibuixos i tota mena de gràfics. Autoprogramació il·limitada (sistema operatiu de codi obert). Jocs bàsics, amb milers de possibilitats lúdiques a voluntat de l’usuari. Català de fàbrica (sense màscares ni problemes d’adaptació de llengua, sense instruccions secundàries en altres idiomes). Renovació total de programa i de presentació almenys un cop l’any, per uns 4-5 € (també es pot renovar cada mes, o cada trimestre, a preus igualment molt competitius). Formats de presentació gràfica múltiples. Menús i mapes desplegables. Calendari perpetu. Admet incorporació immediata (0,01 seg.) de formats físics diversos. Impressió automàtica (0,01 seg.) amb raig de tinta (o bé, sense recàrrecs, impressió amb textura de llapis, carbonet, pintura... i desenes d’altres sistemes i formats). Recanvis de cartutxos d’impressió a menys d’1 € (durada anual, aproximadament). Compatibilitat d’ús en paral·lel amb qualsevol altre aparell no sols electrònic sinó també mecànic o manual. Possibilitat d’extracció física immediata (0,01 seg.) de nombrosos complements que es poden multiplicar i fer-se servir com a alarmes (no sonores) i recordatoris en indrets diferents, accessoris personals o per a altres subjectes, i avisos diversos en formats materials variats. Capacitat per incorporar targetes de crèdit o dèbit, carnets i altres documents i impresos dins l’estoig original de fàbrica. Preus increïbles (hi ha models per menys de 20 euros).

L’espai per a textos, comunicacions i intercanvis virtuals és certament reduït, però això és perquè la responsabilitat social corporativa de les empreses que han desenvolupat aquest sistema revolucionari els ha dut a apostar per facilitar una interacció social real, física, amb la gent que envolta els usuaris, ja que consideren que actualment és un valor força malmès.

Així és la meva F. sispuntzerodos*, que utilitzo des de fa gairebé 30 anys. No en trobo a faltar d’altres.

*O sigui, Finocam 602.

Ara, no us penseu que visc a les cavernes: faig anar un mòbil (es diu Simply: serveix per fer trucades i enviar missatges i l’engego en hores de feina si no sóc al despatx), tinc telèfon fix a casa i a la feina, treballo amb l’ordinador tot el dia, escric uns quants blocs, faig piulades i de tant en tant agafo els ascensors si s’han de pujar almenys cinc plantes.

Perles (90): Elogi de la Follia

«Diu la Follia: “Sense mi, no hi hauria reunió agradable ni comunitat duradora en aquesta vida. El poble no suportaria el príncep, el senyor als criats, la minyona a la senyora, el mestre als alumnes, l’amic als amics, la dona al marit, l’hostaler a l’hoste, el company al company, o sigui, cap ésser humà a cap ésser humà, si no alternessin l’engany amb l’afalagament i no fossin prou llestos com per transigir de tant en tant; en definitiva, si no estigués tot amanit amb un toc de beneitura.”»

Erasme de Rotterdam, Μωρίας Εγκώμιον - Stultitiae Laus, 1509