Ahir
vaig dedicar segurament més espai al que van dir Albert Pla Nualart i Ernest Rusinés que al que va dir la resta, perquè la polèmica que va obrir el primer és possiblement el tema que va centrar el debat, i em va semblar que Rusinés, en part, li feia costat. És a una de les tesis de Pla al que volia referir-me avui en aquesta nota personal. Tesi a la qual dono suport en el 99% dels resultats finals a què condueix, però que no em sembla prou ben plantejada teòricament –o potser no l’he acabat d'entendre.
Pla parla de vegades, o ho sembla, com si fóssim ja en aquell estadi que molts somiem: un país sobirà amb una llengua pròpia i usada sense complexos. Un estadi en el qual, potser sí, tindrem una altra llengua adoptada, que segurament serà també oficial; però potser no.
Ara bé, sembla que parli del castellà com si aquesta llengua adoptada fos innocent, innòcua, no tingués sobre nosaltres un poder immens que ens impedeix fàcticament que la nostra llengua pròpia pugui fer el seu camí, si volguéssim, autònomament; amb influència de l’altra, sens dubte, i d’unes quantes més, però no imposada per tantes vies, sinó acceptada pacíficament, o no; això ho decidirà la ciutadania en el seu moment.
A veure si m’explico més bé. Pla, sens dubte, reconeix aquest domini, però llavors el considera una dada de fet, com si fos una qüestió tècnica i prou. Ens hem d’adaptar perquè això és el que hi ha. Punt.
Mutatis mutandis, Pla trasllada a l’evolució lingüística el que altres (dins el mateix diari on ell treballa també) han plantejat per a l’evolució política. És a dir, hem d’acceptar ja ara de bon grat el que encara se’ns imposa per força, sense esperar al que decidirem quan aquesta constricció ja no sigui política, legislativa, mediàtica (o no ho sigui tant).
El que penso jo: cal tenir en compte la precarietat política i lingüística en què es troba la llengua avui, abans de decidir a la bestreta el que segurament acceptarem de bon grat demà, però potser no. És molt important aquest “de bon grat”: i no podem saber que ho farem de bon grat fins que no estiguem en la situació de decidir de bon grat. No té sentit avançar-se als esdeveniments: quan hi siguem, ja ho decidirem. Decidir-ho abans és decidir sota pressió. Jordi Duró ho reflectia gràficament prou bé el dia 8 mateix a l’
Ara: la immersió en espanyol és una piscina inacabable, mentre que la catalana l’hem de fer en una galleda. En aquestes condicions, posar en paral·lel el català i el castellà, com si haguessin de tenir gairebé els mateixos drets i estiguessin en les mateixes condicions de partida, és suïcida. Quan puguem construir la nostra piscina igual que l’altra ja decidirem si la volem en paral·lel a la primera, o més separades, o si en volem tres, o si la nova que farem ha de ser molt més gran...
Hem de pactar un
statu quo amb el segrestador abans que ens deixi marxar del catau? Hem de dir als segrestadors, i anunciar-ho públicament, que no s’amoïnin, que incloem els
callos a la madrileña a la nostra dieta i que prenguin nota dels nostres menús dels pròxims cinquanta anys, perquè a nosaltres ens agraden molt els
callos i ja ens hem acostumat a esmorzar, dinar i sopar (berenar no, això ho podem triar nosaltres)
callos? I si quan siguem grans ens agrada més combinar la dieta mediterrània amb el
London cake?
No dic que els castellanoparlants que actualment viuen a Catalunya siguin segrestadors, però s’aprofiten del fet que estem segrestats i que la nostra llengua no té unes condicions de conservació i creixença com les que té la seva. S’aprofiten del segrest, parcialment en viuen. Sense culpa, sense responsabilitat segurament de molts d’ells, però els fets són aquests. La prova (o una prova més) és el que deia diumenge Toni Soler: quan la llengua nostra té problemes, com ara les sentències espanyoles contra la immersió a l’escola, els castellanoparlants poc que la defensen.
Ja arribarà el moment de negociar el tema dels
callos*, però s’ha de negociar en condicions d’igualtat, no abans d’hora.
*A mi m’agraden molt, però molt, els callos a la madrileña.
* * *
D’altra banda, és normal que la gent pateixi més del compte amb l’aprenentatge de la gramàtica catalana, perquè estem en una situació de diglòssia molt pronunciada. (La diglòssia –perdoneu el paraulot els que hi esteu menys avesats– és la presència conjunta de dues llengües en un mateix territori o en un mateix conjunt de persones, amb superioritat d’una sobre l’altra: no cal dir que la que s’imposa, per terra, mar i aire, és l’espanyol.)
Aquest segon tema l’afegeixo perquè també es va donar per fet que les qüestions més problemàtiques del català s’haurien de flexibilitzar. I no dic que no s’hagi de fer, però sí que dic que potser hauríem d’esperar, com en l’altre cas, a estar en situació de poder decidir-ho sense la pressió política d’una altra llengua. La pressió mediàtica i veïnal la tindrem sempre, sens dubte, però no la institucional. Espero.
És que si ens posem a flexibilitzar, potser alguna gent començarà també a demanar que ens carreguem les
oo obertes. Per posar un exemple. «És un embolic», et diuen. I són persones lingüísticament prou competents en la nostra llengua. Jo en conec algunes. Bé, potser és un exemple poc adequat, però és el que m’ha vingut al cap ara.
(
Afegitó 18 març 2012. Albert Pla Nualart, en un article a les planes d’Opinió del diari on treballa,
Ara, es desmarca de forma contundent de les propostes de política lingüística que havien fet alguns articulistes en el mateix diari, propostes que consistien bàsicament a incorporar amb naturalitat el castellà al nostre patrimoni nacional, sense manies ni complexos.)