dilluns, 12 de març de 2012

Debat al Col·legi de Doctors i Llicenciats (2)

Som-hi, que em vaig quedar encallat en la introducció.

Hi havia a la taula en Lluís Payrató, que moderava i es mossegava la llengua per no intervenir, tot i que en va tenir moltes ganes uns quants cops, segons ens va dir. Payrató és catedràtic de lingüística aplicada i pragmàtica a la UB. Després hi havia en Joan Badia, en Llorenç Comajoan, n’Isidor Marí, n’Albert Pla Nualart i n’Ernest Rusinés, per ordre alfabètic, que és l’ordre en què van parlar tret del cas de Marí, que pel fet de ser autoritat –suposo– va encetar les intervencions. Badia és catedràtic de llengua i literatura en un institut; Comajoan és professor de la Universitat de Vic; Marí és catedràtic de la UOC i ara president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans –Essaefa del Iec, per als amics–; Pla Nualart és el cap d’edició del diari Ara; i Rusinés ho és de TV3.

Què van dir? Doncs, de manera breu, en titulars, això:

Lluís Payrató
- Quan les innovacions vénen dels mitjans de comunicació (MC) són sospitoses; si vénen d’escriptors reconeguts, no.

Isidor Marí
- La competència normativa no és primordial. L’important és la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva.
- S’ha de perdre la por d’innovar. Tenir competència per innovar és bàsic.
- Cal evitar les controvèrsies públiques “d’escola”, que són contraproduents perquè fan perdre seguretat en la pròpia competència lingüística.

Joan Badia
- L’objectiu de l’ensenyament de la llengua ha de ser la competència comunicativa dels alumnes, no la lingüística.
- Necessitem la llengua més flexible i més adaptable, i per tant més susceptible de ser transmesa.

Llorenç Comajoan
- No hi ha gran distància real entre la llengua d’ús i la llengua normativa/estàndard. Altra cosa és la percepció d’aquesta distància (la distància percebuda), que sí que és gran: “El català és més difícil que el castellà”, etc.
- Conèixer la norma no garanteix aplicar-la bé; no conèixer-la no vol dir no ser competent lingüísticament.

Albert Pla
- La llengua té uns valors simbòlics (tendeixen al conservadorisme), representats pel IEC, i uns valors instrumentals (tendeixen al castellà), representats pels MC. Però primàriament la llengua és un instrument.
- La distància entre la norma i l’ús espontani no sols és inevitable: és necessària.
- La feina del corrector/editor és fer de guàrdia urbà: regular els punts conflictius (“punts negres”) i mirar de trobar-hi solucions sabent que és impossible acontentar tothom. Els llibres d’estil són diaris de bord de la progressiva flexibilització/adequació de la normativa a l’ús.
- La flexibilització ha topat amb uns punts límits: Fabra en deia “innovacions lingüístiques”, i ell mateix deia que no s’havien d’imposar si al cap del temps no eren acceptades. Són les “qüestions controvertides” de la gramàtica (el “cofre sagrat”,* que en diu Jordi Ginebra).

*Cofre sagrat: per /per a, caiguda i canvi de preposicions (consistir en això, consistir a fer això, consistir [en el fet] que faci això), etc.

Ernest Rusinés
- Continuem plantats en l’estàndard establert els anys 80-90.
- És absurd continuant plantant batalla pel barco: tothom ja diu vaixell. El mateix amb pròxim/proper, firmar/signar, vivenda/habitatge... (en la línia del que va dir en un altre debat que vaig comentar aquí).
- Els MC hauríem d’anar una mica més a l’hora. No ens hem d’entestar a singularitzar-nos, val més sacrificar el “model propi” del mitjà en favor d’un model comú.
- El IEC ha de ser més obert a les aportacions, i més àgil a l’hora de comunicar novetats.
- No hem de voler dir “en català”, i de seguida, el que arreu del món diuen en anglès, francès, italià... Ja adaptarem aquell terme, si persisteix i realment cal adaptar-lo.

Pròrroga

Marí
- No ens podem rendir tan fàcilment: bé que diem bústia i no busson, ratolí i no mouse. Per què hem de dir Champions League?

Badia
- La llengua “espontània” ja no existeix: el pastor del Solsonès ara escolta Catalunya Ràdio i mira TV3 (si hi ha sort). Per tant, la llengua espontània és interferida.
- Cal no prendre el nom de PISA en va. Els darrers resultats de PISA en comprensió i expressió lingüística no són pas dolents, estem (Catalunya) en paral·lel amb els països més avançats del nostre entorn.

Pla
- La llengua espontània potser no existeix, però sí que hi ha o no hi ha competència lingüística. I la gent lingüísticament competent no ha de patir tant.
- Cal actualitzar (flexibilitzar) la gramàtica en els punts conflictius. Perquè els temes conflictius no són essencials al sistema.

Públic
- TV3 ha bandejat l’ús de caldre? (Resposta: potser un dia es va bandejar, però ara s’usa, sobretot en la forma negativa: no cal, no calia, etc.)
- Parlo francès i alemany força bé i una mica d’anglès. Amb el francès i l’alemany et sents sempre cohibit o pels interlocutors o per la norma. Amb l’anglès no: et poden entendre o no, però no et diuen si ho fas bé o malament. No és tan estrany, doncs, el que ens passa amb el català (judicis inquisitorials i autoexàmens continus): com el francès i l’alemany.
- (Hi va haver més intervencions interessants del públic, però no vaig ser capaç de prendre’n nota.)

1 x 1

Lluís Payrató: contingut
Isidor Marí: acadèmic
Joan Badia: didàctic
Llorenç Comajoan: conciliador
Albert Pla: polèmic
Ernest Rusinés: reservat

Si en algun punt m’he apartat del que realment van dir els oradors i algun d’ells em vol rectificar, amb molt de gust ho faré, deixant rastre de la correcció feta o no (com vulgui l’interessat). No descarto que algunes de les coses que van dir les apuntés d’una manera interessada i que no hagi respectat prou el que volien dir realment els intervinents.

Demà faré encara una nota personal sobre un punt concret del debat. De fet, sobre el tema en què es va centrar, crec, el debat.