Perles (136): Nacionalfutbolisme

«“El que no guanyen en el terreny esportiu, ho volen guanyar així”, ha dit el ministre [...] en resposta a les denúncies de la Comissió Europea sobre irregularitats en el futbol espanyol.” [...]

»El patriotisme futbolístic és una malaltia molt estesa. I, en aquest sentit, Catalunya és una terra que hi està abonada: cada cop que algú assenyala el Barça es desplega el discurs de la conspiració i dels enemics (en el meu cas, els pericos som molt donats a veure fantasmes i persecucions; tot a petita escala, que encara és més trist).

»Podríem dir que el futbol és així. Que els seus directius, conscients que els governs necessiten aquest espectacle per entretenir el personal, sempre s’han mogut en territoris d’excepció. Fins que Europa va començar a posar-hi ordre, el futbol pretenia viure al marge de la legislació comuna.»

(Extracte de l’article de Josep Ramoneda publicat al diari Ara, 22 desembre 2013)

No hi ha respostes fàcils

–Creu en la possibilitat de Déu?
–Sí, absolutament.

–Per què?
–No ho analitzo, perquè quan et vas fent gran el món no es més traduïble, sinó ben al contrari: cada cop es fa més indesxifrable; i la vida no se simplifica, al revés: es va complicant, i no hi ha respostes fàcils a aquestes complicacions.

–Vaja.
–Si tinguéssim la resposta de per què Déu permet els horrors d’aquest món, llavors nosaltres seríem els déus.

–Ja li està bé viure sense respostes?
–Tot art és una recerca de la confirmació de les nostres creences. Tota obra és part de la pregunta sobre la mortalitat o la immortalitat, que, al final, són el mateix.

–Què és el que ha valgut la pena?
–Jo estic molt agraït de cada talent que tinc. Agraeixo poder escriure poesia, perquè la poesia no és només artesania, és una benedicció.

–El segle XX ha sigut el seu escenari.
–Probablement el més horrible per a la humanitat, començant per l’holocaust i fins avui: el fet que els països més rics del món permetin que milions de persones es morin de fam, quan aquí es llença el menjar o es crema panís perquè els preus es mantinguin alts, no té cap mena de sentit.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Derek Walcott, premi Nobel de Literatura 1992, La Vanguardia 30 maig 2009)

Qüestions de llengua (64): I encara més sobre apòstrof i cometes (3)

(Utilitzo caixa alta [majúscules] per al nom de les lletres, per facilitar la lectura.)

Aporto més exemples de la premsa que em sembla que palesen, per tot el que he dit fins ara sobre la qüestió, un criteri erroni, que espero que algun dia es corregirà.

Vull dir, que es reconeixerà que traspassa la frontera del que és raonable el criteri d’apostrofar sempre davant els mots masculins començats per les vocals A, E, I, O, U, els femenins començats per A, E, O i també I, U tòniques, hi hagi el que hi hagi entremig, o davant sigla començada per consonant el nom de la qual s’expressa amb vocal inicial (F, L, M, N, R, S --> efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Se suposa, a més, que davant sigles d’origen estranger el criteri descrit tampoc no varia, perquè el parlant –l’escrivent– ha de saber si aquells mots són masculins o femenins (si és que tenen gènere en la llengua d’origen).

L’error encara és més patent –per mi–, quan alhora es continua sent fidel al vell criteri de no apostrofar davant el nom de les lletres o davant d’uns pocs casos (la una, la ira i quatre més) que, com deia Fabra, si s’apostrofessin induirien a confusió.

Com si no indugués a confusió l’apostrofació davant sigles, especialment les començades per A... La AP-7 (autopista) és «l’AP-7» o «la P-7»?

Em direu: però si per escrit es veu clarament la diferència: «l’AP-7» és una cosa i «la P-7» una altra de diferent! On és el problema? Responc amb una altra pregunta: i on és el problema d’escriure «l’a» o «l’una» i no «la a» o «la una», com marca la norma ara, si per escrit queda claríssim el que volem dir amb «l’a» o «l’una»? Doncs el problema, per Fabra, és que l’escriptura ha de reflectir tant com sigui possible, dins dels límits de la norma, la parla. I la parla, la gent que parla, es resisteix a dir «l’a», per referir-se a la lletra A (no gaire per dir «l’una», per referir-se a les 13:00 hores o a les 1:00 hores). La majoria –la majoria, no dic que sigui tothom– diem «la a» i (aquí no la majoria) «la una», no per norma, sinó per claredat, perquè ens surt així de manera natural, no cal que ningú ens ho hagi ensenyat.

Doncs això.

Els exemples que deia:

- L’“I Love NY” s’ha convertit en un símbol universal
- La gent permet els abusos per allò d’“em costarà més el collar que el gos”
- L'SNP atia la por de l'unionisme per convèncer els electors
- [...] la primera dècada [...] de funcionament d’RTVV
- D''¡Ay, Carmela!' a les aventures de 'Thor'
- Vaig entendre que ser amable era sinònim d’“et demanaré alguna cosa”
- Els temps de Jed Bartlet, el president idealista d’“El ala oeste”, queden lluny
- [...] obre portada amb el titular “Fi a l’«Espanya ens roba»”
- Quan apareix a la pantalla l’“et noto estrany”...
- Allò d’“es pot dir més alt però no més clar”...
- Allò d’“a veure qui mana aquí”...

En canvi, trobo a la Bíblia Catalana Interconfessional exemples del contrari:

Isaac va aixecar un altar en aquell indret i va invocar-hi Déu amb el nom de «el Senyor» (Gen 26,25)

I el diari Ara ha deixat de posar apòstrof –o no n’hi havia posat mai i no m’hi havia fixat– davant sigles (p. ex.: «la NSA», National Security Agency) que es consideren de gènere femení i que comencen amb consonant en la llengua original, tot i que en aquesta llengua original no siguin de gènere femení (en anglès molt pocs substantius tenen gènere).


Hi torno: hi ha inseguretat en la qüestió, els criteris ballen, no està tot dit. És aquí, on volia anar a parar.

[Article actualitzat juliol 2014]

Serem corruptes

Oi tant que sí. Hi ha gent que sembla que no hagi trencat mai cap plat, una candidesa que gairebé et desarma: esperen, desitgen i parlen de la futura independència de Catalunya –sigui aviat o sigui... quan sigui– com si fos el paradís terrenal.

La independència ens convé per molts motius, i un dels principals, per mi, no és el dels calés (o calers), que també, sinó que no haurem de dir si us plau per força que plou quan aquella gent se’ns està pixant al damunt. Serem amos dels nostres pixums –i víctimes dels de la resta del món, però en igualtat de condicions. I nosaltres també podrem pixar de gust, al nostre aire i a l’hora que ens plagui, sols o acompanyats.

Disculpes per la comparació. En aquest blog –i també bloc de notes, ara i abans de l’oracle de Delfos– sempre hem sigut molt com cal, i això d’avui se surt una mica de la tass... del que és costum a la casa.

El que vull dir és que la independència no serà la panacea.

Hi haurà corrupció, hi haurà delinqüència de coll blanc, i perversos i malvades també de coll de midó, hi haurà polítiques ineficaces i xarlatans de fira, hi haurà prevaricació, hi haurà pederàstia, hi haurà diputats mandrosos i parlamentàries mantes, hi haurà brutícia i caques, hi haurà incompliments, hi haurà jutges amb posat egipci, hi haurà mentiders i embusteres, hi haurà també tirabuixons amb doble salt mortal, hi haurà violència masclista i tota mena d’abusos matrimonials o de parella, hi haurà lladres, hi haurà espavilats i també llestes, hi haurà prostitució, hi haurà immigració que la tractarem com en els temps de l’esclavitud tret del cas que siguin futbolistes o creueristes o iotistes, hi haurà atur, hi haurà violacions, hi haurà contrabandistes, maquilladors d’impostos i evasores de contribucions i altres pirates de l’estil, hi haurà assetjament escolar i també laboral i sexual, hi haurà pobres i captaires, hi haurà moltíssimes vagues justes –amb tot el que impliquen, una barreja de tristesa, estupor i ràbia– però també n’hi haurà unes quantes d’excessives o xantatgistes, i ja que hi som hi haurà tota mena de gàngsters amb tot tipus d’armament pesant i juridicoadministratiu, hi haurà morts i sang, hi haurà de tot i molt. No ens ho acabarem.

Convé tenir en compte aquestes cosetes no sols ara, sinó sobretot de cares a l’endemà, no fos cas que ens agafessin al llit, sorpresos i incrèdules, amb les secrecions sebàcies encara als ulls.

Que no ens quedi algú glaçat, com aquell parell de pensadors espanyols, Ortega i Gasset, que exclamaven fent eco l’un a l’altre: «¡No era esto, no era esto!».

(Sigui com sigui, jo em continuo estimant més el «no era esto» que el «no será nada».)

Tòpics desemmascarats (23): L'esgotament

Estic esgotat que tot i tothom estigui esgotat. Esgotat per allí, esgotada per allà, esgotats més enllà, esgotades d’aquí fins a la quinta forca, pertot esgotament. O esgotamenta.

Una persona interessada que parlés d’aquesta qüestió –i a qui dec, per tant, la idea de l’article– ja m’ha enviat pel mateix preu alguns sinònims de estar esgotat:

- estic cansat
- estic rebentat
- estic rendit
- estic trinxat
- estic fatigat
- estic lassat
- no puc dir fava

I n’hi ha més, molts més, com ara els que trec del monumental Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (Barcelona-València 2004):

- estic cansada com un ase
- estic (o he quedat) amb els braços caiguts
- estic feta papilla (o pols, o puré, o caldo)
- vaig amb un pam de llengua fora (o trec un pam de llengua)
- no puc amb la meva ànima
- no puc dir pruna
- estic més morta que viva (o mig morta)
- no m’aguanto dreta
- estic plegada en dos
- estic sense alè
- tinc els ossos mòlts (o capolats)
- no tinc cap os sencer
- estic carregada de cames

I encara no dic els sinònims de estar esgotat quan fem servir aquesta expressió no en el sentit de no poder més físicament sinó per dir que estem fins al capdamunt d’algú o alguna cosa, o que n’estem fins al monyo, o que en tenim els nassos o els c... o els o... plens. Ni tampoc dic els sinònims de estar esgotat quan volem dir que una cosa se’ns ha acabat, hem fet curt, en tenim tants com nostre Senyor germans (aquest últim exemple pres de l’Alcover-Moll [òbviament]).

És clar, si només sabem dir «estic esgotat» acabarem dient, com a expressió sinònima, «estic exhaurit» (experiència real, traumàtica, que va viure la mateixa persona que em suggeria que escrivís aquest article). O, qui ho sap, ens queixarem que hem tirat curt amb en Pasqual quan volem dir que ens fastigueja. O bé direm, potser, que estem fins al capdamunt de la llet quan en realitat el que ha passat és que la llet, aquí sí, se’ns ha exhaurit. O sigui, s’ha acabat.

C’est fini.

(Dedicat a i.)

En mans de botxins

A un amic meu molt amic meu l’han desnonat i per primer cop aquesta desgràcia em toca de prop. Molt de prop.

Ha passat la nit fora de casa, m’ho han dit fa una estona. Encara té la casa, encara hi pot viure, no l’han «llançat» d’allà. Així es diu, «llançament»; potser volen dir llençament, de llençar a les escombraries. No és casa seva, ja no és seva, però encara hi viu, esperant els botxins. Ha volgut provar què passava si es mirava casa seva del carrer estant. No ha dormit. Ha estat tota la nit pensant en casa seva i plorant a estones. Ja és gran, força gran.

S’ha arribat a aquesta situació per... El meu amic no havia fet res, no havia comès cap error de gestió... Només havia avalat l’activitat, llavors puixant i després no tan puixant, però mai deficitària, d’una filla, la seva única filla, una filla amb el cap ben moblat, molt preparada. Com no havia d’avalar allò que li proposava? Allò que ja funcionava i «només» necessitava una «petita» empenta per adequar la seu a la creixença de la clientela? Com podia no fer-ho si a més aquella activitat proporcionava un servei tan necessari, tan valuós i tan contributiu a la societat? No tenia res a veure amb especulacions, ni amb immobiliàries, ni amb càlculs desproporcionats.

Aquella societat, aquella empresa unipersonal, important, de les que surten a la premsa de tant en tant i sempre amb lloances, no ha deixat de tenir números blaus en cada exercici, però últimament no eren prou blaus per pagar els interessos de les diverses obligacions contretes –no se satisfeien amb la celeritat que marcava el contracte. I al final el banc, el Banco de Santander, ha dit prou i s’ho queda tot: el local on continuava fent-se l’activitat de la qual sortien els diners per pagar el deute de mica en mica, i també la casa on viu el matrimoni gestor i responsable del negoci, i el pis on viu l’avalador.

Ja havien exhaurit la capacitat de préstec de familiars i amics. Tothom viu amb justesa, i qui encara té un racó potser ha de pensar en la gent de casa. Tampoc no hauria servit de gaire anar ajudant-los cada mes amb una quantitat raonable, perquè els interessos del deute s’ho menjaven tot. Tot vol dir tot.

Ara no és l’hora de retreure res, és l’hora de posar-se al costat de les víctimes. «Ja trigaves», em direu, i us he de donar la raó. No m’havia adonat fins ara, tot i que «ja ho sabia», que el fenomen aquest horrible el podien viure famílies del meu entorn immediat. Fins ara eren gent llunyana, que no coneixia, pobra gent. Fins i tot havia arribat a pensar algun cop que les víctimes potser havien sigut gent poc responsable i poc previsora, però que els ho fessin pagar d’aquella manera, que els fessin fora de casa, les autoritats haurien d’impedir-ho com fos. Em semblava horrorós. M’afectava, em dolia, però no m’afectava ni em dolia com ara. I això no està bé, ho reconec, no t’has de preocupar dels problemes socials només quan et toquen de prop, és egoista.

Bé, potser exagero. Des del primer moment, en converses i en àmbits molt diversos, sempre, m’he mostrat contrari als desnonaments, fos quina fos la responsabilitat de les víctimes d’aquest abús intolerable. Però potser no havia escrit res aquí sobre aquest tema.

No hi ha dret.

No hi ha dret que no tinguin ni tan sols en compte, en aquest cas, que el negoci funciona, que els anava pagant, que hi ha gent que en depèn: la que hi treballa, la clientela, les empreses proveïdores. No: ells són un ordinador i si no arribes a la ratlla has perdut, quedes fora, sense casa, sense dignitat, sense res.

«M’ho prenen tot.» «M’ho prenen tot!» «M’ho prenen tot!!!!» Què he fet jo? Sí, una signatura en un aval. Mea culpa. No ho faré més. Perdó. Els ho pagarem, tinguin una mica de paciència. Què volen? No sols quedar-s’ho tot sinó també que la família es trenqui? Que discutim a veure qui té més culpa? Que ens dividim per sempre?

No hi ha dret.

Assassinen. Amb guant blanc, amb coll blanc. Però assassinen. No per l’esquena, no són d’aquelles persones que aquí o allà volen reivindicar una cosa o pretenen ser conegudes ni que sigui mortes, i per fer-ho maten com més gent millor. Aquesta gent del coll blanc vénen de cara. I els que podrien impedir-ho s’ho miren. Perquè tenen raó. Vas signar. Vénen de cara, sí, tu t’has equivocat. Vas signar, vas avalar, et toca despullar-te davant de tothom, et toca afusellament, et toca injecció letal, et toca garrot, et toca forca, et toca deixar d’existir.

Em vénen al cap aquells versets: «Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: “Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.” Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.» (Mateu 18,25-27).

I també aquests altres: «“¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?” I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin.» (Mateu 18,33-34).

D’alguna manera ho pagaran.

L’indubtable prestigi del vigilant

Estic content perquè cada cop veig més als diaris els autocars –diferents dels autobusos o busos, i en el mateix diari!–, els de franc, els apòstrofs separats, o no, de les cometes, els Déu, les jutges (i no jutgesses), l’internet amb minúscula, els deunidó i algun altre.

I fins i tot diria que els relats van una mica de baixa. Com els talibanismes i els engavanyaments: cada cop es pot dir més de tot, cosa que potser vol dir que cada cop som més un país normal i corrent.

De vegades penso que hi deu haver algú que llegeix aquest blog. Algú que mani dins el remenador de les cireres lingüístiques, vull dir. Perquè d’amistats i de familiars ja ho sé, que n’hi ha que em llegeixen. (Quan algú que no és ni amistat ni familiar m’ho diu, que em llegeix, sovint contesto: ah, així que ets tu? [quina broma més gastada].)

Doncs això, que de vegades em trobo pensant que algú els llegeix i els aprofita –els articles sobre llengua– i em poso content. Encara que no sigui veritat. Que no ho sabré mai. Bé, sí, una vegada un responsable de l’àrea lingüística d’un diari em va dir: «Fas una molt bona feina.» I aquell dia em vaig engreixar un parell de quilos com a mínim. (Que ara m’aniriem força bé, ja que hi som.)

(Per fer baixar el suflé, cal dir que les rodalies continuen a l’alça (potser ja és una batalla perduda), igual com els propers, els generar, els comptar amb, els “Llegiu les instruccions d’aquest medicament” i una bona colla més, que ja no dic per no desanimar-me, avui que anava tan embalat cap amunt.)

((I cal dir, és clar, que hi ha molta més gent per aquests mons lingüístics de Déu que prediquen les mateixes coses, i que [almenys algunes] ja les predicaven moooolt abans que jo.))

(((Re, que em venia de gust fer una repassada a l’índex.)))

Perles (135): Ensenyar tota la carn

«En general, la pornografia, tal com l’apliquen Miley o Rihanna, és a la música el que la llimona al lluç amb molts dies de nevera: un additiu per ocultar la falta de sabor o l’excés d’olor. I, tocant a l’educació sexual, és clar que la pornografia ja és la catedràtica global, i resulta per tant innecessari que els vídeos musicals ens facin classes de reforç.

»Naturalment, el que persegueix la indústria discogràfica, o el que en queda, no és pervertir-nos. El que vol és fer soroll, fer parlar als fans i, així, esgarrapar-los uns euros més. Però, ja que en parlem, recordarem que el soroll és gairebé el contrari de la música, i que les bones cançons es defensen soles, sense necessitat d’ensenyar en un vídeo tota la carn de la vocalista, llengua inclosa.»


Llàtzer Moix, redactor en cap de La Vanguardia, 3 novembre 2013

Fets diferencials (25): Cap ajuda de l'estat

«Un dels problemes fonamentals entre Espanya i Catalunya és que no hi ha hagut prou respecte mutu, sobretot per part del país més potent. S’han comès errors greus i els estem pagant. És una situació molt complicada i difícil de resoldre, ja que per dialogar hi ha d’haver dues persones interessades a parlar.

»Jo em sento tan bé aquí com a Granada, Toledo o Santiago de Composteŀla, però és cert que tinc un suport raonable i modest de la Generalitat i en canvi mai no he rebut cap ajuda de l’Estat. Tot i donar a conèixer la cultura espanyola per tot el món. Nosaltres som la prova molt concreta que Espanya no s’interessa per Catalunya. La Capella Reial no ha despertat mai cap interès, ni el que jo faig com a músic no ha vist mai cap reconeixement ni suport.

»I això és greu, perquè la cultura espanyola i la catalana estan molt unides musicalment, han compartit molt. Una cosa són les Cantigas de Santa María i una altra el Llibre vermell de Montserrat, però estem lligats per Occitània. Al món polifònic, els nostres trobadors i músics eren a la cort de Madrid igual que estàvem lligats a Nàpols. Però tot això es desconeix, hi ha tanta ignorància... I quan hi ha ignorància hi ha injustícia, fanatisme, manca de respecte. Desconeixem els aspectes bàsics que ens permetrien crear ponts.»


Jordi Savall, músic, entrevistat per Maricel Chavarría a La Vanguardia, 3 novembre 2013. L’entrevista duu el títol «Som la prova que Espanya no s’interessa per Catalunya» i es publica a tres columnes. Si un músic de l’anomenada que té Savall s’expressa d’aquesta manera, ell que, tal com diu, està interessat a bastir ponts entre Catalunya i Espanya, i si aquest missatge seu apareix publicat a La Vanguardia amb el titular esmentat...

Canvi de ritme

Hola,

Aquest article no és improvisat. [Aquí aniria bé una picada d’ull, o potser fins i tot un enllaç, però no em ve de gust.]

M’he adonat que últimament, potser fa mesos, molts mesos, anava omplint aquest blog gairebé com si fos una obligació: «Vinga, tu, que toca article, encara que sigui una perla, va, busquem una perla...»

No m’ho deia així, esclar, però ho feia.

I no era això, companys i macianes, no era això.

El blog continuarà. Però sense ritmes.

Quan trobi una cosa interessant d’algú, la reproduiré.

Quan tingui una història meva, nova o antiga, que em sembli útil compartir, la compartiré. (Dic una història nova o bé una d’antiga perquè d’aquestes en guardo milers, o més, colgades sota altres muntanyes de lletres que tinc desades en molts words on hi ha els meus tresorets recollits de pertot. De vegades llegeixo i faig control ce i control vu de manera compulsiva, com si fos un, una... com es diuen els animalons aquells que recullen tot de coses inútils i els emmagatzemen al cau?)

I quan acabi de polir algun dels articles que tinc a mig escriure, el publicaré.

Quan n’escrigui un de nou perquè de sobte tinc una idea genial –o sigui, una idea meva–, el penjaré –en el bon sentit de la paraula.

Però no té sentit –en el sentit neutre de la paraula–, o no era aquest l’objectiu del blog quan el vaig obrir ara fa nou anys i mig, omplir per omplir, penjar per penjar, buscar per buscar, obligar-me per obligar-se.

Que ara que parlo de quan vaig obrir el blog, no sé per què dimonis escric blog si és el meu bloc. Perquè el meu bloc va néixer com un bloc, un bloc de notes. Ara ens ho han prohibit? Sí, si et refereixes als blogs dels altres. Però tu –jo– sempre podràs dir que no tens un blog sinó un bloc. Perquè et dóna la gana. Dot Ball.

Va, no ens enrotllem.

De manera que faré això que deia.

(Ara, potser la setmana que ve mateix se m’acudirà una idea brillant i la penjaré aquí al damunt i el que quedarà colgat de debò és aquest article d’avui, que és l’important, que és El Missatge de la Setmana. Però em prometo que almenys durant vuit dies no publicaré res aquí. I després... O sia, potser després no tindré paraula i continuaré penjant coses disciplinadament cada tres dies. O el bloc s’estarà quiet com una caro data vermis durant dos mesos. O més. O menys. Vés a saber. La vida és taaaaan complicada, que val més viure-la a la setmana. Carpe hebdomadam.)

Tòpics desemmascarats (22): “La guerra dels mons”

«Els sociòlegs Robert Bartholomew i William Bainbridge han publicat recentment un estudi en el qual rebaten els presumptes efectes de l’emissió de La guerra dels mons. És cert que algun testimoni de l’època va afirmar que havia pogut ensumar el gas verinós dels marcians, sentir els llamps calorífics i entreveure alguna criatura extraterrestre. Però aquests no són efectes espectaculars: qualsevol bon narrador ho aconsegueix explicant un relat de por a un amic influenciable. A banda d’aquest tipus d’anècdotes, com recorden els autors de l’estudi, no hi ha cap dada que concordi amb la idea del pànic coŀlectiu: no hi va haver fugides en massa, ni atacs de cor per por del que s’estava narrant a la ràdio, ni sens dubte suïcidis de persones espantades. Només un cert temor i incertesa per un possible esclat bèŀlic, la qual cosa era bastant natural l’any anterior al començament de la Segona Guerra Mundial.»


Luis Muiño, suplement Es, 16 juny 2012 [fragment]; demà farà 75 anys de la famosa i, pel que diu Muiño, magnificada [?] emissió de l’històric programa d’Orson Wells

Perles (134): Crítics poc crítics

«Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics –a València, a Barcelona i a Madrid– tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari.»

Joan F. Mira, fragment d’un article publicat en memòria del crític Marcel Reich-Ranicki, fa poc traspassat, Quadern, El País, 25 setembre 2013 (Reich-Ranicki no es caracteritzava precisament per ser un crític com els que defineix Mira; és just per aquest motiu que Mira diu això, per fer palès el contrast).

Perles (133): Acceptar els sotracs de la vida

«He après a tractar amb la meva vulnerabilitat [...]. Sé que la vulnerabilitat és la veritable força. Però m’ha costat entendre-ho perquè m’odiava quan veia com m’encongia davant l’assertivitat dels altres. [...]
»He entès que tot té sentit, i això m’ha ajudat a acceptar els sotracs de la vida. És una cosa que em repeteixo: tot té sentit. Has de trobar la bellesa en el que t’espanta.»

Cristina Núñez, 51 anys, fotògrafa, mare de dues filles, extoxicòmana, exdelinqüent, exprostituta; entrevistada per Ima Sanchís a La Vanguardia, 5 octubre 2013

Perles (132): Hitler i la Viquipèdia

«La Viquipèdia té límits terribles. És com un club, un club molt provincià. Qui guanya no és qui té raó, sinó qui té més drets com a administrador i qui hi és més actiu. No es contrasta la informació. A la meva entrada hi ha dos errors i no he pogut fer res per corregir-ho.»

Timur Vermes, autor de Ha tornat, que noveŀla un “retorn de Hitler” a l’actualitat. Entrevistat per Sílvia Marimon per al diari Ara, 6 octubre 2013. Hitler “plora d’emoció” quan descobreix l’existència de la Viquipèdia.

Fotografies de fars (6): La Banya, Tarragona, Catalunya

La Mar Pascual m’envia una altra fotografia seva, aquesta d’un far que hi ha al port de Tarragona però que prové de la punta de la Banya, al port dels Alfacs, bastants quilòmetres més al sud. Manté, però, el nom de Far de la Banya. Com va arribar fins a Tarragona és una llarga història.

La foto, sigui com sigui, és espectacular. Gràcies, Mar!

Us enllaço, ja que hi som, aquest blog que s’anomena així mateix, El Far de la Banya, que no parla de fars però ofereix informacions molt interessants i completes sobre els vaixells que atraquen al port de Tarragona i sobre altres coses que passen per aquells verals.

Perles (131): Atenció, pa perillós

«La dona que abraçava els homes per robar-los ha ingressat a la presó. Havia perfeccionat la seva manera d’acostar-se a les víctimes. Portava sovint gorra i ulleres, a més d’una barra de pa molt seca per resultar molt familiar, que va ser intervinguda durant la detenció.» (Fragment d’una notícia publicada a La Vanguardia, 27 abril 2013).

Dins del friquisme d’aquesta notícia inversemblant –l’he copiat textualment–, les darreres paraules són de premi Nobel. «Intervenir» una barra de pa sec!!

Fotografies antigues (11): Arxiconfraria de Messina

Ara no sé d’on em va venir això, aquesta foto. Suposo que em devia arribar a través de Migjorn, però no sé qui la va enviar a la llista. El cas és que a Messina (Sicília) encara els queda algun record d’altres èpoques. La fotografia no és antiga, però reflecteix fets antics i per això la penjo en aquesta sèrie. Les lletres de la cinta blava potser no es llegeixen prou bé. Diu: “Annunziata dei...” La tercera paraula sí que l’endevinareu de seguida.

«Las propias de su sexo»

Vaig parlar amb V, que feia temps que no xerràvem, i em va explicar que un dia que revisava uns papers de la seva mare, que es va morir fa poc temps, en va trobar un que, amb lletres d’impremta, al costat de “Ocupaciones principales”, hi deia “Las propias de su sexo”.

Amb lletres d’impremta. O sigui, quan les noies o dones emplenaven aquests papers ja estaven impresos i preveien per defecte que es dedicaven a les activitats “propias de su sexo”. Potser hi havia uns altres papers, a sota de tot del prestatge, per a les noies o dones “raritas” –normalment “feas”, devien comentar els funcionaris– que es dedicaven a estudiar o a coses pitjors.

Potser era un tràmit previ al casament. V no se’n recordava ni duia el paper quan ens vam veure; vés a saber, comentava amb gràcia, si algú de casa meva l’ha dut a emmarcar.

L’imprès era dels anys 40 del segle passat, no fa pas tant de temps, setanta anys. I ni tan sols era una cosa introduïda pels franquistes, venia ja d’abans: es pot comprovar amb una ràpida cerca per la xarxa. Ara, no m’estranyaria gens ni mica que l’expressió “las propias de su sexo”, per allò de la paraula “sexo”, no acabés de fer el pes a les autoritats franquistes i més endavant l’eliminessin.

Jo vaig conèixer l’època en què en aquest apartat hi deia o s’hi escrivia –les dones– “Sus labores”, que això va durar fins no fa gaire. Vull dir, almenys fins als anys 70 o potser 80 i tot.

“Las propias de su sexo”. V m’explicava que algú de la família havia comentat de broma quan van trobar aquest paper que no sabia que la pobra dona, un sac de bondat, s’havia dedicat de jove a fer de marcolfa.

Perquè, és clar, què és el que et ve de primer al cap quan trobes escrit “Ocupaciones: las propias de su sexo”?


(La imatge està presa de la Guía de la buena esposa, de Pilar Primo de Rivera, presidenta de la Sección Femenina de la Falange, 1953)

Normalització toponímica

Extracte una notícia que m’ha engojat el dia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Més del huitanta per cent dels municipis de les comarques valencianoparlants –320 pobles i ciutats d’un total de 395– ja tenen normalitzat el seu nom en valencià. El procés de normalització del nom dels pobles i ciutats valencians es va iniciar l’any 1977, amb la Font d’en Carròs.

Però, a més dels 320 municipis amb el nom en valencià, 31 més, que representen un huit per cent del total, tenen la denominació oficial bilingüe, entre els quals es troben les ciutats de Castelló de la Plana / Castellón de la Plana i Alacant/Alicante.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució normativa, du a terme des de fa temps una actuació permanent de sensibilització dirigida als ajuntaments dels municipis amb el nom sense normalitzar, per orientar-los en el procediment del canvi de denominació. Des que l’AVL té competències plenes en la matèria, 25 poblacions més han normalitzat el seu nom.

El president de la Secció d’Onomàstica de l’AVL, Emili Casanova, ha recordat estos dies la total disposició de la institució normativa a coŀlaborar en la tramitació de l’expedient i en la realització de l’estudi corresponent on es plantege una denominació adequada a la tradició històrica i lingüística del municipi.

Diguen el que diguen ací i allà, l’Acadèmia va fent faena a poquet a poquet, espaiet però de manera constant, sense fer fallanca. I açò mereix només aplaudiments.

Què passa a Mallorca

Del corresponsal Jordi Puig, Cas Concos des Cavaller (Migjorn), Mallorca

Tinc la impressió que al Principat no s’acaba d’entendre què està passant darrerament a Mallorca. Massa sovint els periodistes i tertulians parlen sense coneixement de causa.

Com tot, les coses són molt complexes, però una de les claus per entendre-ho és entendre què és el PP mallorquí. Si m’ho permeteu, aquí teniu la meva opinió. [...]

Dins del PP hi ha dos sectors: els regionalistes (molt majoritaris) i els castellans (encapçalats per Carlos Delgado, exbatle de Calvià [...]). Quan en Jaume Mates (sector regionalista) va perdre les eleccions autonòmiques, el 2007, va deixar la política i se’n va anar als Estats Units. El va succeir a la presidència del PP na Rosa Estaràs, el 2008, en un congrés on competí amb en Carlos Delgado (obtingueren, respectivament, el 66 per cent i el 34 per cent dels vots).

En aquell moment comencen a sortir amb força casos de corrupció que implicaven el govern anterior d’en Mates (del qual na Rosa Estaràs era vicepresidenta) i amb l’excusa d’unes taquicàrdies n’Estaràs deixa la presidència del PP. Sense necessitat de cap congrés, seguint els estatuts del partit, la succeeix un dels vicepresidents, en José Ramón Bauzá, batle de Marratxí (2009). El 2010 en Bauzá convoca un congrés extraordinari, on competeix amb en Carlos Delgado per la presidència del partit, i guanya amb el 69 per cent dels vots, un resultat gairebé idèntic al que havia obtingut n’Estaràs.

El fet de competir amb en Delgado feia creure (i en Bauzá se’n va cuidar bé prou de fer-ho creure) que representava el sector regionalista. Però tot plegat era un engany: tot seguit va integrar en Delgado a l’executiva del partit i el 2011 va farcir la llista electoral amb membres del sector castellà.

Després de guanyar les eleccions va fer tres coses. En primer lloc, va coŀlocar en Carlos Delgado al Govern (conseller de Turisme i Esports). En segon lloc, va eliminar el requisit del català per poder ser funcionari de l’Administració i el va deixar com a simple mèrit (la qual cosa va ser el detonant de la manifestació massiva del 25 de maig del 2012 i de les vagues de fam dels jubilats). En tercer lloc, donant compliment a un dels punts del programa electoral, va fer triar als pares la llengua vehicular de l’ensenyament. Feia comptes que a Ciutat* i a Eivissa guanyarien els que volien el castellà, i que a la part forana, Menorca i Formentera guanyarien els que volien el català.

Va quedar fotut quan el 80 per cent, a tot arreu (també a Ciutat i a Eivissa), van triar el català. Després d’aquest fracàs, va enviar una carta als pares de tots els alumnes de les Balears recordant-los que podien triar la llengua de l’ensenyament i va allargar els terminis d’inscripció perquè poguessin rectificar. Amb prou feines ho van fer. Un altre fracàs. És a partir d’aquí que s’inventa el projecte del tractament integral de llengües (TIL).

La situació actual és que el sector regionalista del PP s’ha sentit traït per en Bauzá. Els batles no parlen públicament perquè tenen por; no oblidem que el PP és un partit presidencialista i el president té un poder absolut. Però en privat sí que parlen, i el que diuen és que “en Bauzá ens ha enganat”. I als pobles els militants del PP estan incomodíssims amb aquesta situació, quan no la critiquen obertament.

Jo visc en un poblet de vuit-cents habitants on la immensa majoria és votant del PP. No he trobat absolutament ningú que defensi el Govern i tampoc ningú que critiqui els mestres, al contrari, majoritàriament els donen suport. És més, aquest poble majoritàriament “pepero” va omplir un autocar per anar a la manifestació d’ahir a Ciutat. A la manifestació hi havia moltíssims votants del PP, gent que deien obertament que no els tornarien a votar.

Hi ha un país mallorquí, tan desinformat i tan manipulat com vulgueu, que no és conscient de l’espoliació fiscal però sí que és conscient que hi ha una realitat “nostra” (Mallorca versus fora Mallorca, mallorquins versus forasters) [...]

El que és indubtable és que qualque cosa es mou, i tinc la intuïció que el procés català cap a la independència no n’és aliè. No vull dir que Mallorca s’estigui tornant independentista, potser ni tan sols nacionalista; diria que encara som lluny d’això. Però estan passant coses. I moltes més que en passaran, no en tingueu cap dubte.

Doncs això, les Illes es belluguen (no digueu mai ses Illes, és una expressió pedant de la qual es riu la majoria de la gent a Mallorca, quan la senten dir als catalans de la península).

* Pel que fa al territori, els mallorquins conceben el món amb aquesta divisió: Ciutat, part forana i fora Mallorca. Pel que fa a la gent: mallorquins, catalans i valencians (que “són els que parlen més o manco com noltros”), forasters (els qui parlen castellà) i estrangers.

Perles (130): Enamorament i realitat

«La felicitat permanent és un engany, com la idea que tot ha de ser màgic en la relació. M’agrada assenyalar el valor dels que resisteixen, sabent que el més normal és que l’amor s’esgoti, quan tot el que ens envolta ens empeny a creure la ficció que l’amor és constant, lúdic i apassionant. Sóc molt crític amb el model d’amor que se’ns ha venut. És un producte amb manual d’instruccions fals. En realitat, l’amor comença sempre com a gènere de ficció, però té conseqüències molt realistes. T’enamores de forma irracional, arbitrària i absurda, i sobre això construeixes alguna cosa amb conseqüències extremadament reals [...] De sobte hi ha fills, hipoteca. I és impossible mantenir l’amor inicial, que és com un xutada. La grandesa rau a convertir la quotidianitat, allò de ‘S’ha acabat el Fairy’,* en alguna cosa que també sigui amor. [...] La vida té un evident costat ombrívol, però cal prendre-la amb una certa ironia, esportivitat i dignitat, si és possible.»

(Sergi Pàmies, fragments de l’entrevista de Jacinto Antón a propòsit del llibre de Pàmies Cançons d’amor i de pluja, publicada a Quadern, El País, 12 setembre 2013)

* Referència a un producte per a la rentada de la vaixella que té com a lema publicitari, actualment, «El miracle antigreix»; disculpes per la imatge sexista, però malauradament el que reflecteix és la realitat (i d’això es parla aquí), sobretot en l’època en què es va fer aquest anunci.

El cànon de Rafael Tasis

El que podríem anomenar «cànon de Tasis», o sigui, els referents literaris de Rafael Tasis (1906-1966), l’he extret espigolant el seu llibre Una visió de conjunt de la noveŀla catalana, Barcelona 1935, 154 pàgines, 4 pessetes.

Són aquests autors, per ordre alfabètic:

Andersen, Balzac, Barrie, Baum, Benoît, Carrol, Cervantes, Chamisso, Chesterton, Conan Doyle (específicament Sherlock Holmes), Defoe (específicament Robinson Crusoe), Dickens (específicament Little Dorrit), Dostoievski, Duhamel, Dumas pare, Dumas fill (específicament La Dama de les Camèlies), Feval, Flaubert (específicament Madame Bovary), Galsworthy, Gide, Goethe (específicament Werther), Harlowe, Hoffmann, Hormung, Huxley, Joyce, Lagerlof, Lawrence, Clive Lewis, Sinclair Lewis, Longus (Dafnis i Cloe), Thomas Mann, Joanot Martorell, Mauriac, Morhange, Poe, Ponson du Terrail, Prévost (específicament Manon Lescaut), Proust, Rabelais (específicament Gargantua i Pantagruel), Samuel Richardson, Saint-Avit, Saint Pierre (específicament Pau i Virgínia), Schnitzler, Scott, Simenon, Stendhal (específicament El roig i el negre), Stevenson, Swift, Tolstoi, Twain, Van Dyne, Verne, Lewis Wallace, Wells (específicament L’illa del Doctor Moreau), Wilde, Zweig.

Sobta trobar una selecció de fa vuitanta anys tan semblant a la que farien avui segurament una bona part d’aficionats a la bona literatura.


(La imatge està presa de Lletra, revista literària de la UOC)

Els diaris de paper

Com que ja he publicat opinions d’altres sobre el tema, com les de Nougayrède o De Kerckhove, ara em faig el milhomes i dic la meva.

El paper dels diaris em penso que aguantarà, entre altres motius que ja comentarem un altre dia pel mateix fet que quan vas pel carrer trobes anuncis i rètols que no anuncien res de concret, només un nom. Són anuncis que recorden la marca i prou, de manera que quan vas al colmado o al súper o a la botiga d’enginys informàtics, entre un producte que no coneixes i un altre que t’ha inserit la marca al cervell a fi que la recordis just en aquest moment, tries el producte que coneixes.

Aquests anuncis són per ells mateixos rendibles? Segur. Si no no els farien.

És un recurs. És veritat: les empreses periodístiques que no tinguin, a més del diari de paper, altres productes, aquestes suposo que cauran –les que encara queden dretes. Ara, per a les que tinguin al darrere un bon imperi, el diari de paper serà com l’anunci del carrer que deia abans: existim, som aquí, som els de sempre, som els teus. I quan estiguem davant la pantalla a punt d’escollir canal informatiu, triarem –molts cops, molta gent– «el de sempre». «Aquests potser tenen els seus defectes, però sempre ho han fet més o menys bé. Si continuen i a més tenen el diari de paper de sempre, que ara diuen que són una ruïna, vol dir que saben gestionar i que són sòlids. I si són solvents gestionant, segur que són competents i seriosos a l’hora de fer informació, entreteniment, televisió; va, ens subscrivim a aquest canal, que a més a més ens dóna això, allò i tal i més?»

Em penso que el problema que tindran els diaris de paper que quedin és on es vendran. Perquè els quioscos sí que tenen un futur precari. Tot i que encara se n’obri algun de tant en tant, són més, em sembla, els que tanquen.

Tòpics desemmascarats (21): «Els subsidis són discrecionals»

Diuen:

Els aturats, els jubilats, els discapacitats, si reben un subsidi, una pensió, uns diners, si se’ls “ajuda”, i cobren, és per una “graciosa” decisió de l’autoritat que vetlla pel benestar dels seus súbdits i per això ha fet lleis que protegeixen aquesta pobra gent necessitada. No tenen “dret” a cobrar l’atur; no tenen “dret” a una pensió. Llavors, en època de crisi se’ls pot negar aquesta ajuda, o retallar-la, o posar-los condicions especials per rebre-la.

No sols és un tòpic sinó que és una gran faŀlàcia. Qui està aturat, qui s’ha jubilat, qui té necessitats vitals d’ajuda sí que té aquests drets, amb totes les lletres. I no per lleis que els emparin, sinó per justícia.

Fan anar així aquestes coses –«són subvencions, són ajudes»– però no hauria de ser d’aquesta manera: l’assegurança estatal de l’atur no és un subsidi de l’estat per a qui perd la feina, ni la pensió de jubilació una subvenció de l’estat a qui ja és massa gran per treballar, ni l’ajuda econòmica a la gent discapacitada una concessió a qui ja no es pot espavilar sol.

No: aquells diners són de qui està aturat, de qui és pensionista, i l’estat els tenia en préstec –préstec obligatori, però préstec– per a quan aquella persona els necessités. Els diners no són de l’estat, són de les persones.

Qui no està mai a l’atur contribueix amb els seus impostos a ajudar la gent que està a l’atur, i sempre amb la seguretat –hauria de ser així– que si un dia li arriba una maltempsada a aquella persona se la tractarà com la resta, tindrà els mateixos drets.

I qui treballa fins al final dels seus dies també ajuda qui ja no pot treballar –o no pot treballar en el que treballava o tant com treballava, perquè han perdut les condicions per fer-ho–, però sap (confia) que si un dia, la setmana abans de morir-se, necessita una part d’aquella enorme quantitat de diners que s’han anat acumulant al banc de l’estat, l’estat la hi pagarà. No perquè hagi acumulat molts diners al banc de l’estat al llarg de la seva vida, sinó perquè tindrà dret, com tothom, a ser tractat amb la dignitat que mereixem.

I les pensions “no contributives”? És un nom trampós. No hi ha (gairebé) ningú que no contribueixi a l’avenç econòmic de la societat d’una manera o una altra.

Hi ha persones que han treballat tota la vida cobrant un sou bestial –o no han treballat gaire però han cobrat el sou bestial igualment, o han viscut de rendes. N’hi ha que han treballat per sobreviure i s’enduien a casa la setmanada que els donaven en un sobre més aviat primet els divendres o els dissabtes i amb allò tiraven endavant com podien. N’hi ha que potser es quedaven a casa tot el dia, sacrificadament, i feinejaven les vint-i-quatre hores de la jornada perquè els seus trobessin sempre la casa neta i el plat a taula –no defenso ni blasmo això, només ho descric.

N’hi ha que han estudiat i han investigat sense parar, sovint cobrant poc o gairebé gens, però ho feien per fer progressar la humanitat. N’hi ha que han tingut malalties cròniques, però que han contribuït a millorar la societat fent-la més solidària justament perquè la societat en tenia cura, i hi ha gent que no han fet re de re perquè la societat no els ha donat l’oportunitat de fer res o bé han comès un error i s’han quedat fora de joc, i també aquestes situacions ens interpeŀlen i, amb això, ens empenyen a fer-hi alguna cosa. I aquest «fer-hi alguna cosa» ens ha fet fer un pas endavant a la resta.

N’hi ha que s’han dedicat a l’art, per exemple, i el que els donaven com a intercanvi per pagar les seves obres no entrava dins cap dels conceptes previstos en aquells formularis incomprensibles de l’administració pública. Però potser cada setmana o cada mes ficaven a la guardiola de l’ONG o de l’associació de veïns o de la parròquia una part del que els havien donat, allò que en consciència pensaven que corresponia a la comunitat social, pel que en rebien.

Hi ha gent de totes menes.

És impossible, certament, reflectir dins unes estadístiques tota la pluralitat de les vides viscudes. Però si s’anomena contribuïdora una gent i no contribuïdora una altra gent, cal denunciar-ho perquè en el 99% dels casos és un nom fals. Gairebé tothom, tret de qui s’ha quedat ja fora del sistema, paga impostos indirectes: IVA de tota mena de productes bàsics o no bàsics, aigua, llum, gas, vehicles, combustibles...

Per això ningú no ha de passar per davant de la resta a l’hora d’atendre qui es troba en situacions galdoses. Perquè tothom contribueix.

La gent molt rica és la que des d’un punt de vista purament econòmic ha contribuït més –si no ho ha amagat tot als paradisos fiscals, com diu que fan tants i tantes (més tants que tantes, tot s’ha de dir)–, i en canvi sovint no és qui ha treballat amb més esforç pel desenvolupament de la societat.

Però es posen a la primera fila, cobren més, a l’hora de beneficiar-se, de repartir el que hi ha a la caixa comuna quan van mal dades. Perquè tot es valora exclusivament des del punt de vista de les aportacions econòmiques materials prèvies.

I jo defenso que això és injust. És injust que qui ha gaudit d’una vida sense entrebancs, potser amb luxes i comoditats que no ha tingut ningú més que una elit, després, de més a més, sigui qui disfruti en primer lloc dels béns posats en mans públiques per la ciutadania.

Ningú no s’ha de sentir malament per cobrar el que en justícia li correspon, i la quantitat que se li doni ha d’adequar-se a les necessitats que cadascú tingui, no pas a les seves materials contribucions dineràries prèvies.

L’estat que negui aquest dret bàsic serà un estat injust, pervers, criminal.

Sense paraules

(Imatge original cedida per M. Olivet, [c] 2013)

Amb xiruques o com sigui

Com deia Joan Baptista, ho confesso i no ho nego: els primers dies, quan en vaig sentir a parlar, em vaig enriure de la Via Catalana. No entenia per quins set sous ens havíem de ficar en aquest embolic, no entenia què aportava de més aquesta iniciativa respecte a una manifestació milionària, com és que a algú inteŀligent se li havia acudit que una cosa xirucaire com aquella, kumbaià –ho confesso!, sí, això era el que pensava!–, que segurament es podria fer amb quatre escoltes i uns quants voluntaris, podria tenir el més mínim ressò enlloc més que en el nostre melic.

Després vaig saber que el melic i la xiruca era jo i que havien fet el mateix Estònia, Letònia i Lituània abans de l’alliberament del jou de l’URSS. Després vaig saber que per fer això que es pretenia calia la coŀlaboració, pel cap baix, de 400.000 persones. Després vaig calcular i vaig pensar que per assegurar que això sortís no sols calien 400.000 persones sinó gairebé el doble per a serveis d’ordre, organització, intendència, comunicació, reserva de gent cada cent metres per omplir forats que pogués haver-hi...

I llavors em vaig espantar.

Però vaig pensar també que aquests càlculs meus, un cop coneguda la xifra dels 400 quilòmetres que allò abastava –per això els 400.000 participants, mil per cada quilòmetre, un cada metre, i això estrictament per a la cadena, sense comptar la resta–, aquests mateixos càlculs els farien Pirineus enllà, oceans enllà, a tot arreu a on arribés la notícia. I la gent del món de la comunicació buscaria precedents internacionals i trobaria allò dels països bàltics i altres exemples similars que van acabar en èxit.

I ens mirarien.

I de seguida em vaig engrescar en veure que la gent començava a respondre i s’esvaïen els dubtes. Em vaig posar a fer feina, vaig participar en la creació d’una sectorial i he posat el meu gra de sorra en tot plegat, traient temps del temps i aprofitant-me de la meva salut de ferro.

I avui, demà, demà passat i l’altre, sobretot l’altre, miraré nord enllà i oceans enllà –que hem d’oblidar-nos del que passa a Madrid!, del que diguin o deixin de dir, estem en una altra fase del procés!, és que no ho veuen?– i hauré de creure de nou que això és possible, que ho tirarem endavant vulguin o no vulguin els polítics, i encara que s’hi oposin i facin rialletes tantes patums dels diners i del poder.

Demà passat no l’altre se’ns girarà feina, molta feina, perquè hem de començar a bastir un país, aixecar-lo per sota, un país sencer que de moment només té fonaments, el poble, i al damunt gent que promet i anuncia i xerra i xerra i més que xerra. I discuteixen sobre quatre plànols polsosos de pa sucat amb oli.

(Al capdavall faran falta, esclar. I ja els veig, alguns, quan ja estigui tot dat i beneït, que es voldran posar a la primera fila. No són ni seran els actors principals. Ni ho han sigut fins ara. Es penjaran totes les medalles. Però això no ve d’aquí, hi hem de comptar, l’important és que arribem a port. Que se les confitin, les medalles.)

I no ens oblidem de Síria i de l’Orient Mitjà, 

que una Catalunya-estat 

haurà de posicionar-se també 

sobre els conflictes del món.

Improvisat (1)

Fem un pacte. M’has de creure. Aquesta sèrie que enceto avui, i que se m’acaba d’acudir, i que no sé si tindrà continuïtat, estarà formada per articles improvisats. Crec en aquesta mena d’articles, que poden ser interessants aquestes experiències. Per a mi, esclar. Aquest mateix article l’estic improvisant, us ho asseguro.

Els escric en el word perquè surtin les cometes i els guions i tot això com a mi m’agrada que surtin, però improviso, us ho asseguro. M’heu de creure, ja us ho deia.

Ara penso en els músics que són capaços d’improvisar i de crear peces úniques, irrepetibles, quan es deixen portar pel ritme, pels dits, per la respiració, pel cor. Jo tot això sé que no ho faig, i sobretot no pretenc ser un virtuós de les tecles de l’ordinador, però ho intentaré.

Que pretensiós m’ha sortit. Però dec ser jo.

També prometo solemnement que un cop escrita la improvisació no la tocaré tret de per corregir errors de picatge i d’ortografia i coses així. Però no corregiré en el sentit que es diu aquesta paraula: refer, retocar, maquillar, tot això. No, us prometo que no ho faré.

O lapsus linguae. Això sí que també ho corregiré. Com si ara hagués escrit, en comptes de corregiré, cantaré, o vés a saber.

El problema d’improvisar és que el cap et va més de pressa que les mans.

Ah, una altra cosa... tenia una altra cosa al cap i l’he oblidat. Veus?

Miraré de ser breu i de fer molts punts i a part.

Però no sé si seguiré.

Ah, aquella cosa ... No, no era això, era més important, més de fons. Però serà inevitable que en aquest exercici apareguin de vegades, no ho sé, m’ho imagino, coses de l’actualitat immediata, més pròxima, que al cap d’uns dies o d’unes setmanes ja no tindran sentit. En aquest cas no sé què fer. Potser afegir-hi més endavant una nota a peu de pàgina? Però això seria contradir el principi establert.

Ah, la cosa que he dit que havia oblidat crec que era aquesta... Veus, ja l’he tornat a oblidar. Tinc memòria de peix. I era important.

No sé si seguiré... Això potser ja ho he dit?

Esclar, si algun articlet d’aquests quan el corregeixi em fa molta vergonya, em penso que no el publicaré. Però prometo que si el publico serà el mateix dia, no m’ho rumiaré més. O el publico o no el publico.

I no hi posaré fotos, en aquests.

Prou. Quin rotllo. Pobra gent.

 * * * 

[Nota posterior (també els asteriscos previs), no improvisada. Em trasllado perquè he pensat després que els continguts d’aquesta sèrie, si tira endavant, no farien per al Vigilant autèntic.]

Roben davant meu

Versió curta:

L’altre dia vaig veure uns paios com buidaven un pis i se n’anaven amb una furgoneta. Vaig prendre nota de la matrícula, vaig trucar al 112 i em van dir que passaven nota als Mossos. Em truquen dels Mossos i em diuen que van cap allà.

Versió més aviat llargueta:

Divendres vaig veure un robatori. Al noranta per cent segur, potser no al cent per cent. Però gairebé.

M’esperava l’autobús per anar al despatx a primera hora de la tarda quan veig sortir de l’edifici que hi ha al darrere de la parada un parell d’homes joves i forts, suats, samarreta de tirants i calça curta, que carreguen, a pes, una rentadora que sembla bastant nova. Se l’enduen carrer amunt, fins a la cantonada. Penses: bé, s’emporten a arreglar una rentadora.

Però han deixat la porta oberta. I s’enduen la rentadora a no sé on en comptes de carregar-la aquí mateix, davant l’entrada de la finca, al camió o al que sigui que tinguin. Això comença a fer pudor, et dius no saps ben bé per què. Alhora penses que ets paranoic, o un desvagat aprenent de Poirot. A la parada ens esperem quatre o cinc persones de les quals tres ens mirem fent cara d’estranyesa o de res, però ens mirem.

Ve un autobús que no és el meu però sí el de tota l’altra gent que hi ha a la parada. M’hi quedo sol. Sol davant el perill. En anglès, High Noon.

Han arribat uns altres veïns que entren i tanquen la porta que han trobat oberta. Al cap de no res tornen els dos homes i truquen a un dels pisos. No els obren. Un s’espera a la porta, al costat del contestador automàtic, pitjant de tant en tant un botó del quadre –això em tranquiŀlitza, és símptoma de normalitat. El segon home, una mica apartat.

Arriben de seguida uns altres veïns. L’edifici és enorme, gran com una catedral, una d’aquestes baluernes amb sis o vuit escales i infinitat de plantes. (A la planta baixa, en un local força gran, hi ha una oficina d’una caixa d’estalvis i molta gent del barri coneix l’edifici, blanc, imponent, amb el nom d’aquella entitat.) S’entén que entri i surti tanta gent d’allà dins.

Els nouvinguts obren i els dos homes s’escolen darrere d’ells. Uf, quina ferum que fa això –que torna a fer.

Al cap de poca estona –jo encara espero l’autobús, tot plegat passa de pressa i els autobusos a l’estiu van com volen– surten de la casa amb una rentaplats també amb aparença de nova. A la cantonada per on giren m’ha semblat veure fugisserament, mentre els homes caminaven cap allà amb la màquina, una noia –samarreta negra de tirants, potser trena, faldilla llarga– que mirava i de seguida desapareixia. No sé què fer. Cridar la policia? Estic muntant-me una peŀlícula? Els dos homes no tornen. Arriba el meu autobús. Continuo sense saber què fer i hi pujo d’esma.

L’autobús gira per la mateixa cantonada per on se n’havien anat els dos homes les dues vegades i d’on havia sortit la noia un moment de no res. I quan gira, tot i que jo vaig despistat o capficat pensant en allò que he vist –ara m’ha vingut la idea al cap que la segona vegada que els dos homes han anat a l’edifici han fet veure que trucaven al porter automàtic però potser han trucat just al pis que estaben buidant, on lògicament no hi ha ningú, només per fer veure que trucaven–, quan gira l’autobús per aquella cantonada, dic, veig que una mica més avall hi ha els dos homes i la noia mirant d’encabir el rentaplats, de costat, amb dificultats, dins una furgoneta atapeïda, de l’edat de la picor, petita, mig arrodonida, un precedent dels compactes actuals però per a transport.

Un reflex ràpid em fa mirar la matrícula, encara la tinc apuntada.

Ara no en tinc cap dubte, ni un. Són lladres. Què faig? Penso: la furgoneta ja és plena, l’operació ha acabat. Em sembla evident que en un robatori d’aquests amb violació de domicili agafen primer el que hi pot haver de més valor –joies i peces de metalls bons–, omplen la bossa, baixen i després, si veuen que no hi ha perill a la vista –d’això se’n cuidava la noia, en aquest cas–, continuen arreplegant coses secundàries –ordinadors, màquines i companyia– fins que omplen el cotxe, furgoneta, camió o el que sigui i toquen el dos.

Arribo al despatx. Truco al 112. Dic: he vist això i allò en aquest lloc, la matrícula és tal. La noia o dona em fa preguntes precises, molt ben pensades. Demana, és lògic, nom i telèfon de contacte. La conversa, ràpida, acaba amb un: passem nota als Mossos. Una estona més tard, un quart, truquen (literal): «És vostè qui ha denunciat els romanesos?» Contesto, sorprès i emprenyat, que no he denunciat cap romanès, sinó un robatori en tal lloc comès per tres persones sobre les quals encara ningú no m’ha preguntat quin aspecte tenien –i si m’ho hagués preguntat algú mai no hauria contestat que tenien aspecte de romanesos perquè no sé quin és l’aspecte que tenen «els romanesos», el de Johnny Weissmuller?, el de Nadia Comaneci?–, i que els lladres ja han acabat la feina, han pirat. Diuen: «D’acord, anem cap allà.» I pengen.

Amb el telèfon encara a la mà em demano: van cap a on? Què faran, si no saben ni quina planta ni quin pis? Trucaran d’un en un? Però llavors, els que contestin vol dir que hi són i que no els han robat res, els que no contestin, segurament la majoria, vol dir que no hi són i vés a saber si els han robat o no. Penso per què m’han dit «anem cap allà» en comptes de dir-me, no ho sé, anirem rere la pista de la matrícula, o ja coneixem aquesta gent, o gràcies a vostè hem enxampat un grup molt perillós que seguíem de fa temps i que tenen un catau amb tot de coses robades que ara podrem retornar als propietaris, demà sortirà la notícia al diari, moltes gràcies.

Encara em demano cap a on van anar els mossos divendres i per fer què.

Perles (129): Tornem-hi amb els mòbils

«[...] En el moment en què una conversa declina, quan l’escena d’una peŀlícula s’allarga massa en un silenci o, fins i tot, en l’instant en què una reunió de feina es torna tediosa. El que fa tan sols uns anys ens hauria semblat una falta de respecte inadmissible, avui no únicament es tolera, sinó que sembla àmpliament acceptat i acostuma a ser contagiós. N’hi ha prou que algú miri la pantalla perquè els seus acompanyants s’afanyin a escrutar les seves, com si tots haguessin estat esperant el moment que algú obrís la veda.

»A les fotos d’actes públics, siguin espectacles, conferències o reunions de partits, és habitual trobar-te les mirades de nombrosos assistents enganxades a les pantalles. Probablement no estan del tot desconnectats de la seva realitat immediata, però necessiten sentir que a més a més controlen el món exterior. És aquella sensació compulsiva d’estar-nos perdent alguna cosa. La curiositat desencadenada davant un aparador infinit de notícies, xafarderies, reflexions, artefactes i bestieses. Un fastfood addictiu. Amb massa greix i molt poques vitamines.»

Emma Riverola, El Periódico 27 agost 2013 (extracte); imatge presa de TreeHugger.com)

Fotografies de fars (5): El Fangar, Baix Ebre, Catalunya

Far del Fangar, Deltebre (foto: Mar Pascual @MarPascual)

Com que el far del Fangar té entrada pròpia a la Viquipèdia, ja no cal que n’expliqui res.

(L’autora de la fotografia és gairebé [o sense gairebé?] una professional; valoreu-ho vosaltres. O comproveu-ho aquí, aquí i aquí (aquesta és del far del Fangar, també), per exemple. I ací encara teniu una altra vista del far al capvespre, de la mateixa autora.)

Fotografies de fars (4): Tossa, la Selva, Catalunya

(foto: Jordina Puñet @jorpuqui)

Una vista ben original des far de Tossa de Mar, a la Selva Marítima. (“Es far”, sí, no és una errada.) La imatge vol explicar que els fars no eren simplement unes torres amb un llum al capdamunt, sinó que molts tenien a sota una edificació dins la qual vivia qui es cuidava del bon funcionament del llum (el faroner) amb la seva família.

I una altra, arribada després, del mateix far però de més a prop i centrada en la llanterna:

(foto: JOI)

Històries dels Saumell (13): Hipòtesis sobre l’origen dels Saumell (4)

Portal conservat a l'interior del castell de Solivella (foto: CCCB)

Hipòtesi quarta: l’origen dels Saumell és plural, tot i que cadascuna de les famílies prenguessin el nom del poble de Selmella per algun motiu que no coneixem i encara que estiguessin escampats gairebé pertot del país. El fet cert és que des de molt aviat, i tots gairebé al mateix temps –amb un segle de diferència–, n’hi ha a l’Alt Camp (Saumell i Salmell), al Penedès (Saumell), a l’Anoia (Saumell), a la Conca de Barberà (Salmell) i un d’esporàdic a Guissona (el notari Salmell).

Aquesta hipòtesi situa l’origen del cognom Saumell entre mitjan segle XVI i mitjan segle XVII i implica que hi ha d’origen almenys tres famílies Saumell: la dels Salmell de Solivella (documentats des de mitjan segle XVI), la dels Saumell/Salmell de l’Alt Camp (documentats des del s. XVII) i la dels Saumell del Montmell i Capellades (també s. XVII).

Dades que podrien donar suport a aquesta hipòtesi:

1. El fet que convisquin al mateix temps i en un mateix indret les grafies Salmell i Saumell.

Però que la manera d’escriure el cognom sigui diferent no té cap mena d’importància: la pronúncia de Salmell i Saumell era exactament la mateixa en aquella època a la major part de Catalunya. Ja ho vaig explicar en un article anterior:

La L és tan palatal que esdevé U en la pronúncia, com passa amb molts altres mots (p. ex. bauma, saule, aubercoc, paupar, saupa o vauma [sic], que vénen de balma, salze, albercoc, palpar, salpa i malva respectivament; o bé l’expressió gironina enlloc aumon, deformació fonètica, no cal dir-ho, de enlloc al món; o, finalment, les pronúncies ripolleses de Rialp [Riaup], Queralbs [Queraubs], etc.). També s’esdevé el mateix fenomen en l’occità (mau, paupentes, sauvar, cèu, mèu, faus, fauta, animau...), que l’ha exportat al francès actual, i en altres idiomes amb les L prou palatalitzades, com el polonès.

2. El cognom Saumell apareix per primera vegada escrit exactament d’aquesta manera l’any 1649 a Capellades, a uns 40 quilòmetres al nord de Selmella, i no hi ha dades que permetin aventurar cap relació amb els Salmell de Solivella.

Museu del Molí Paperer de Capellades (foto: Catalunya)

Saumell és un dels «nous» (sic)* cognoms (sense nom de fonts, de moment) de caps de casa capelladins apareguts en el capbreu (declaració pública de béns) elaborat per Josep de Masnovell l’any esmentat, només nou anys després del començament de la Guerra dels Segadors i vint-i-dos anys després de l’anterior capbreu de la població, fet l’any 1627.

* cf. Esteve Busquets i Molas, Història de Capellades, 1972

En els censos i capbreus anteriors no apareix aquest cognom, o de moment jo no l’he sabut trobar, ni a Capellades ni enlloc, des del que havia aparegut aïllat a Solivella en el cens del 1553 (Salmell), que hem de considerar el primer testimoni escrit del cognom desaparegut del mapa, aparentment, des del segle XIV (escrit Saumella, a Font-rúbia, 1379). El del 1649, però, és el primer document amb el qual tenim notícia relativament extensa –alguna cosa més que l’antropònim nu– sobre el cognom Saumell.

Recordem que fins poc abans de mitjan segle XVII i des de feia potser un segle, a Selmella només hi vivia una família. Van ser aquests mateixos els que van fugir a Capellades (a 40 km) arran de la guerra i van adoptar com a cognom el del seu poble de procedència? Això podria implicar, de nou, que hi ha almenys dos orígens del cognom Saumell: els Salmell de Solivella, que ja teníem documentats des de feia un segle, i els Saumell de Capellades. Però també és possible que fossin la mateixa família, un descendent de la qual anà des de la Conca de Barberà a la veïna Anoia i s’instaŀlà a Capellades. Malauradament, no existeixen dades censals, com ja vaig explicar, entre 1553 i 1717.

Un Jaume Saumell (potser l’anterior?), i igualment a Capellades, instaŀla un pou de glaç al terreny que justament després es va conèixer com a Costa del Glaç. I a Capellades mateix ens torna a aparèixer un Jacinto Saumell el 1699; és propietari d’un camp i sembla que ha de ser per força fill o nét del Saumell referit en el cens del 1649.

No sembla tan difícil, en qualsevol cas, que un Saumell provinent de la família de Solivella es traslladés a Capellades (i a altres llocs, segur) des del poble de Solivella, relativament proper (uns 40 km en línia recta).


3. Per la mateixa època d’en Jacinto Saumell, o sigui, cinquanta anys després de la guerra, apareix consignat per primer cop al Dietari Oficial (juliol 1692) un notari públic anomenat Salmell, la mateixa escriptura del cognom que ja havíem trobat a Solivella en el cens de l’any 1553. No sembla que d’una família de pagesos, diu la hipòtesi, pugui sortir-ne un notari en tan poc temps.

Vista aèria de les excavacions de Guissona (foto: IEC)

La dada que ens proporciona el Dietari* esmentat és que el cognom està vinculat a Guissona (comarca de la Segarra, llavors bisbat d’Urgell i actualment de Solsona), al nord de la Conca de Barberà i a l’oest de l’Anoia.

* cf. vol. IX Dietaris de la Generalitat de Catalunya, p. 269

4. El cognom Saumell (re)apareix al Camp de Tarragona (concretament a Vila-rodona, Alt Camp) vuitanta anys després de la guerra (1721). No tenim cap dada, segons aquesta hipòtesi, que permeti relacionar aquests Saumell ni amb els de Solivella, ni amb els de Capellades ni amb el notari de Guissona.

Castell de Vila-rodona (foto: Alt Camp Info)

Fins a aquestes dades que tot seguit direm* no hem trobat per ara informacions sobre els Saumell ni a l’Alt Camp ni al Penedès... des de les que teníem de la família noble del segle XIV, per mi evidentment extingida amb Guillem de Selmella.

El 1721, Pau Saumell, del Mas Sarrà de Vila-rodona,** es casa amb Magdalena Alarí. El 1725, Miquel Saumell, també de Vila-rodona, es casa amb Eulàlia Comes. El 1731, un altre Pau Saumell, del Mas de la Parrica de Vila-rodona, es casa amb Cecília Rovira. El 1734, Pere Saumell Sanpera, igualment de Vila-rodona, es casa amb Rosa Calaf Baixeras, i el Pau Saumell del Mas de la Parrica els fa de padrí. El 1736, Ramon Saumell, de Vila-rodona, es casa amb Magdalena Domingo, del Mas de l’Alzinella de Vila-rodona. Aquests Saumell podrien ser descendents d’un Pau Saumell (i un seu germà?) natural del Montmell*** (Baix Penedès), arribat a Vila-rodona a començament de segle amb la família i mort el 1747 a la mateixa vila. Tots els Saumell esmentats són pagesos, com els de Capellades del 1649.

* Informacions de Dolors Saumell, novembre 2011
** Vila-rodona és a uns 8 km a l’oest del Montmell i a uns 15 km al sud de Selmella
*** El Montmell és a uns 15 km al sud-est de Selmella i a uns 35 km al sud de Capellades

5. Per aquella mateixa època, a la mateixa comarca de l’Alt Camp, però enregistrat el cognom* amb la forma Salmell, el trobem p. ex. a Alió, l’any 1734, i a Figuerola, el 1737.** No sembla raonable, segons aquesta hipòtesi, que convisquin en una mateixa comarca uns Saumell amb uns Salmell.

Celler de la Cooperativa Agrícola d'Alió (foto: Alt Camp Info)

Tots dos municipis són de l’Alt Camp. Sembla clar, doncs, que o bé aquests Salmell vénen d’una família que no té res a veure amb l’altra, la de Vila-rodona (que no hi ha, doncs, avantpassats comuns), o bé tots, els Saumell i els Salmell, provenen dels de Solivella (1553), potser uns passant per l’Anoia i els altres venint directament de la Conca de Barberà. En aquest segon cas, ens traslladaríem a la hipòtesi 1 d’aquesta sèrie.

* Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
** Alió és a 4 km a l’oest de Vila-rodona i a uns 12 km al sud de Selmella. Figuerola és a uns 10 km al nord-oest de Vila-rodona i a uns 8 km a l’oest de Selmella.

Conclusió d’aquesta hipòtesi. Al final del segle XVII i començament del XVIII el cognom està ja força estès per les comarques mare*: l’Alt Camp, l’Anoia, el Penedès i la Conca de Barberà,** fet que s’explicaria per l’origen divers de totes aquestes famílies que duien el mateix cognom.

Però és una hipòtesi, per mi, amb molt poc fonament: no sembla fàcil que tot d’un plegat ací i allà famílies diverses apareguin alhora i siguin portadores d’un mateix cognom, d’altra banda prou rebuscat. No estem parlant d’uns Font o uns Garriga, d’uns Reus o uns Tarragó. Torno a dir-ho, l’única explicació versemblant de l’origen del cognom és la de la procedència única.

* Vegeu l’apartat n. 1 d’aquest enllaç, que forma part d’un article escrit de manera festiva i indocumentada ara fa cinc anys. No us el prengueu, en conjunt, seriosament, però sí les dades inicials sobre el nombre de Saumells a cada comarca, que són certes i verificables als arxius d’Idescat.
** Certament, com ja s’ha dit, per la mateixa època també hi ha un Salmell a Guissona (la Segarra), però podria ser un funcionari passavolant procedent de la mateixa família. Ha transcorregut un segle i mig i no seria estrany que almenys un Salmell anés a Barcelona i algun dels seus néts hagués arribat a fer estudis. El fet cert és que encara avui no arriben ni a deu a tota la Segarra les famílies que es diuen Saumell de primer o de segon cognom, i això que és una comarca adjacent a la Conca de Barberà i a l’Anoia. Cosa que fa pensar, efectivament, que el Salmell del 1692 era un visitant temporal establert allà amb l’esperança de trobar com més aviat millor un destí més favorable.

Sigui com sigui, Solivella sembla que té un paper important en tot plegat, vull dir en totes les hipòtesis. I és que és allà on apareix el primer testimoni escrit sobre el cognom o antropònim Salmell/Saumell després dels gairebé dos segles transcorreguts des de l’extinció de la família noble «De Selmella». Alhora, però, tenim la certesa que la forma del cognom prové del topònim Selmella. El problema és que aquestes dues dades certes –Salmell + Solivella– no sabem amb seguretat com es combinen. Què va passar?

Torre del Castell de Solivella (foto: CCCB)