Vista parcial del poble de Selmella: a l’esquerra, la que anomeno Casa de l’Arcada; a dalt de tot, una part del castell; a la dreta, l’església de Sant Llorenç (foto: Miquel Essa, 2008)
Hipòtesi primera: la família «Saumell», l’única que quedava a Selmella al final del segle XV, és obligada a marxar perquè el poble canvia de propietari o almenys d’administrador –canvien només els titulars, de fet. Com a reivindicació del que consideren una despossessió injusta, renuncien al cognom propi i adopten el de la vila on fins llavors eren únics estadants. Aquesta hipòtesi situa l’origen de l’antropònim (cognom) Saumell a mitjan segle XVI.
He recollit fins ara cinc dades documentals a favor d’aquesta hipòtesi:
1. Els Alemany de Cervelló perden la titularitat senyorial de Selmella en un moment determinat entre el 1496 i el 1550: «Selmella documenta en el fogatge de les corts de Cervera (1379) una població escassa, només cinc famílies, que es reduiran només a una en el fogatge de 1496. En són senyors, com en els segles precedents, la família [Alemany de] Cervelló. Més endavant, ja al segle XVII, consta com a propietària la família Armengol, barons de Rocafort, que probablement compraren el castell, junt amb la baronia de Montagut, a començaments del segle XVI» (Dolors Saumell i Calaf, a Els castells del Gaià, Editorial Cossetània, Valls 1999). Ja havia reproduït aquesta citació altres vegades.
2. Segons Francisco José Morales Roca (Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, siglo XVII (1599-1713), Madrid 1983, p. 142), els de la família Armengol són senyors de Salmella (sic) almenys des de mitjan segle XVI. Ja ho és Joan Salvi d’Armengol i de Pons (circa 1550), baró de Rocafort de Montagut i de Salmella, i ho continuen sent els seus hereus: Joan d’Armengol i de Terré (circa 1575), Geroni d’Armengol i de Cardona, i Antoni d’Armengol i de Macip, tots ells també senyors de Rocafort de Montagut. Per tant, el canvi de titularitat es produeix en els pocs mes de cinquanta anys que van entre el fogatge del 1496 i els voltants de l’any 1550, en què consten per primera vegada com a propietaris els Armengol. Sabem també que la casa de Cervelló cedeix l’any 1528 una propietat veïna, la del castell de Querol, als senyors de Vilafranca, marquesos de Barberà de la Conca. Si les cessions de les propietats dels de Cervelló es van fer totes alhora, la forquilla del canvi de titularitat de Selmella quedaria situada entre els anys 1525 i 1550.
3. Segons la Gran Geografia Comarcal (vol. «El Camp de Tarragona», Fundació Catalana, 1981), a Selmella ja hi havia tres focs (llars) el 1553 –ja són propietaris els Armengol. Si això és exacte, vol dir que la família anomenada «Selmella/Salmella» i després «Saumell» –si és aquella única família que hi quedava l’any 1496, segons l’últim fogatge conegut quan la família Alemany de Cervelló encara n’era propietària– va marxar d’allà, si és que va marxar, entre el final del segle XV i el 1553, en què el llogaret és novament repoblat de moment amb tres famílies, que són les que segurament fan fora la que hi quedava, que a partir d’aquell moment, despitada, va decidir anomenar-se «Selmella/Salmella» (o la gent del poble on van anar a parar va anomenar-los «els de Selmella/Salmella», perquè fins llavors eren els únics que hi vivien).
4. L’historiador Manel Güell assegura que el 1538 ja hi havia «un batlle» a Selmella, que es deia Joan Avella (cf. Armengols contra Margarits. Friccions frontereres en dominis baronials a la Conca de Barberà (segles XVI-XVIII), Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, 2009, p. 92-108). Aquest Joan Avella ha de ser del grup dels nouvinguts a Selmella un cop que han marxat –si és que han marxat– els únics estadants que quedaven l’any 1496. I doncs, tanquem la forquilla de temps d’aquesta hipòtesi: entre el 1496 i el 1538. És força versemblant que les coses anessin d’aquesta manera, dins d’aquesta hipòtesi que estem contemplant, perquè el fet que se’n parli l’any 1538 és a causa dels usos de la font de la Constança, a l’indret anomenat Comaverd, a tocar del terme de Vallespinosa. Amb motiu d’aquell plet es va establir que la font era, en efecte, de Vallespinosa, però que els de Selmella també se’n podrien servir. Les disputes s’allargaren durant segles, però no es coneixen d’abans. No tindria sentit discutir una cosa com aquesta si no era que uns nous habitants han arribat a Selmella i defensen les propietats dels seus amos tal com els les havien descrites. Ara bé, quan passat el temps tant Selmella com Vallespinosa quedaran deshabitades, trobarem que aquells terrenys disputats segles abans tornaven a dependre de Selmella, perquè en l’actualitat formen part del Pont d’Armentera (Alt Camp), municipi en el qual es troba Selmella, i no de l’antiga Santa Perpètua de Gaià, avui Pontils (Conca de Barberà), dins el terme del qual hi ha l’antiga Vallespinosa.
5. Cal recordar en aquest punt de l’explicació una dada que ja vaig donar: és en el fogatge del 1553 on ens apareix per primer cop el cognom Saumell –amb la forma Salmell– a Solivella (Conca de Barberà): una sola família a tot Catalunya –i al món, cal suposar. Si el cognom provingués dels antics senyors de Selmella o de la família que duia aquest cognom i vivia a Font-rúbia dos segles abans –amb la forma Saumella, en aquest cas– (vegeu l’article tot just esmentat), per força hi hauria d'haver més Saumells en algun indret, o almenys a Font-rúbia mateix. Encara més, si els Salmell de Solivella provinguessin dels Saumella de Font-rúbia –i, per tant, d’alguna manera, dels senyors de Selmella o dels seus acostats– no haurien recuperat la L que ja havien perdut per evolució fonètica i havia esdevingut U. Si la recuperen, vol dir que són una altra gent i que ha començat de nou l’evolució fonètica del cognom a partir del topònim original: Selmella/Salmella.
* * *
Una subhipòtesi d’aquesta primera que he exposat en aquest article és que «els últims de Selmella/Salmella» abans del repoblament del segle XVI fossin una família mora que treballessin allà com a parcers de l’amo de les terres. Potser Alemany de Cervelló va voler defensar-los i això va fer que perdés la titularitat de Selmella? Potser van intentar salvar-los els mig amos de Santes Creus donant-los un altre nom (el del poble)? Potser fins llavors els deien Morell (o Morella, Morelles, Moret o Moreta, Maur, Mor, Maurell o Mauri, Morató o Moretó...*) i, per dissimular l’origen, van decidir prendre el nom del poble? Cal recordar que la pragmàtica del rei Ferran, anomenat «el catòlic», en què ordena «la conversió o expulsió» dels musulmans de tota la Corona Catalanoaragonesa, tret dels nois menors de catorze anys i les noies de menys de dotze, va ser promulgada el 14 de febrer del 1502, o sigui, just en l’època en què ens trobem, i que «la conversió o expulsió» s’havien de verificar abans de l’abril del mateix any. (Aquesta pragmàtica, ara que hi som, es contradeia directament amb els compromisos signats pels reis catòlics amb el rei moro Boabdil a les capitulacions per a l’entrega de Granada, capitulacions que garantien als musulmans granadins la preservació de la llengua, la religió i els costums. El pacte, això és segur, no es va respectar amb els granadins. A Catalunya i l’Aragó sembla que ni tan sols hi va haver cap pacte.)
*També hi ha cognoms d’aquests en altres idiomes: Mouro i Mourinho, en portuguès; Moro, Morillo, Moreno, Morena, en espanyol; Maureau, Moureau, Morel, Morelon, en francès; Mauro, Morini, Morandi, Morelli, Moretti, en italià; More, en anglès... (recull de Ramon Solsona, La Vanguardia 19 novembre 2010, i collita pròpia).
