Perles (107): L’última paraula

«L’auge de la traducció automàtica en l’era digital ha instaŀlat en la societat una idea nefasta: que només és una qüestió de temps que les màquines puguin interpretar completament els textos. Això és fals. Una perillosa faŀlàcia. Els benvinguts avenços de l’era digital faciliten cada cop més la tasca dels traductors, també dels literaris, i potser modificaran tant la seva intervenció sobre el text que, en alguns casos, els transformaran en supervisors. Però són els professionals de la traducció els que han de tenir sempre l’última paraula.»

(Màrius Serra, La Vanguardia 29 setembre 2012)

L’última paraula d’aquest vigilant de moment són tres: bon any nou.

Resum de l’actualitat

Ara, encara sort, sembla que la majoria hem decidit que ja no direm que plou.

(Imatge cedida expressament per l’autor, M. Olivet, al VF)

Perles (106): Geometria variable

«Últimament polítics i comentaristes utilitzen l’expressió “geometria variable”. Suposo que, pel context en què es diu, es refereixen a diferents pactes que poden fer per seguir governant.

»Penso que és una mala expressió. La geometria és una ciència prou important per utilitzar-la en el politiqueig diari. Els que utilitzen l’expressió saben qui era Euclides? La geometria pot ser mètrica, afí, analítica, projectiva, diferencial, etcètera. Mai variable.

»Cada vegada es fa més evident la pobresa en el llenguatge que comporta la invenció de noves expressions sense sentit propi. A la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei de Barcelona, es pot veure geometria vària, mai variable.»

(Àngela Jané, La Vanguardia 1 abril 2012)

Déu, home de les cavernes

 Frontal de l’altar de Santa Maria d’Avià (s. XI). Al fons, un bou i un ruc

«La història humana va començar en una cova, aquella cova que la ciència popular associa a l’home de les cavernes i on els descobridors pràctics van trobar arcaiques pintures d’animals.

»La segona part de la història humana, que va ser com una nova creació del món, comença també en una cova. I com una ombra d’aquesta suposició, els animals tornen a ser-hi presents.* Aquesta cova era utilitzada com a establia pels muntanyesos dels altiplans de Betlem, que encara ara menen els ramats per aquests forats i cavernes en la foscor de la nit.

»Allà va ser, sota la penya, on una parella sense sostre buscà recer al costat de les bèsties, quan va trobar que eren tancades les portes de l’atapeït caravanserrall. I allí, per les mateixes senderes dels passavolants, en una morada fosca del sòl del món, va néixer Jesucrist.

»Aquesta segona creació estava simbòlicament arrelada en la mateixa roca primitiva o en l’esbós d’aquelles banyes del ramat prehistòric. Déu era igualment un home de les cavernes i, com ell, havia esbossat també la forma d’unes criatures estranyes, curiosament acolorides damunt la roca d’aquest món nostre. Però en aquest cas les pintures havien adquirit vida.

»Un fons de llegenda i literatura, que creix contínuament i mai no s’acabarà, ha repetit i ha fet ressonar amb tota mena de variants aquesta paradoxa singular: que les mans que havien fet el sol i les estrelles eren massa petites per arribar a tocar els caps enormes dels animals. Al damunt d’aquesta paradoxa, gairebé podríem dir al damunt d’aquesta broma, es fonamenta tota la literatura de la nostra fe.»

(Gilbert K. Chesterton, The Everlasting Man, 1925, II part, cap. 1)

* * *

* Després de totes les bromes, potser també és important conèixer la veritat. És emprenyador que t’enganyin, encara que la facècia sigui molt divertida.

« La mangiatoia si riferisce – come è stato detto – a degli animali, per i quali essa è il luogo del nutrimento. Nel Vangelo non si parla di animali, a questo proposito. Ma la meditazione accompagnata dalla fede ha colmato molto presto questo buco, richiamandosi a Is 1,3: “Il bue conosce il suo padrone, e l’asino la mangiatoia del suo signore; Israele invece non conosce, il mio popolo non comprende”. [...] I due animali emergono ora come rappresentazione dell’umanità sprovveduta, che giunge alla conoscenza davanti al Bambino, davanti all’umile manifestazione di Dio nella stalla, ed accoglie nella povertà di questa nascita l’epifania che insegna a tutti a vedere. L’iconografia cristiana s’è già da presto appropriata di questo motivo. Nessuna rappresentazione della mangiatoia sarà privata del bue e dell’asinello ».

(Joseph Ratzinger, L’infanzia di Gesù, ed. Rizzoli, Milà 2012, p. 78-79)

* * *

Doncs això, bon Nadal.

Perles (105): El toc de campanes i el repicó

«“Doblar les campanes”, en el vocabulari dels campaners de la catedral de València, és una expressió antiga: és el toc a contratemps d’una campana fixa (o dues) mentre que l’altra es mou a mig vol, o siga oscil·lant.

»El “doblar” castellà equival en valencià a “fer trancs”, és a dir, tocar dues o més campanes al mateix temps, dues o tres vegades, per indicar el sexe del difunt. És una expressió molt tècnica.

»“Brandar” o “ventar” són paraules medievals, tot i que actuals a Catalunya, per a campanes que oscil·len, no sempre amb sentit de toc de mort. Abans a València, i ara encara a Catalunya, les campanes només oscil·len; les campanes voltejades són un invent posterior, vingut del sud.

»“Repicar”, el repic, és el toc precipitat –però ordenat– de dues o més campanes: és sempre signe de festa.

»“Sonar” val per a tot, i per tant no val per a res, ni s’usa, quan parlem de campanes.

»A “tocar” li passa el mateix, que val per a tot, però què en aquest cas sí que s’utilitza en molts casos: tocar a festa, tocar a mort, tocar a foc. Es diu “tocar a” o bé “tocar per a...”. Efectivament, “toquem per a” tal persona (en cas que haja mort), o “per al” Corpus o “per a” Sant Vicent...

»“Per qui toquen les campanes” o “per a qui toquen les campanes”: totes dues són bones.»

(Font: Francesc Llop i Bayo, Gremi de Campaners de València, via Víctor Iñúrria)

Més:

«Quan vivíem en escaletes i la gent tocava a la porta corresponent des del carrer, feien tants colps de picaporta com nivells tenia l’habitatge, de forma que si vivies al segon nivell, es feien “dos pics” si era a mà dreta, i si era la porta de davant “dos pics i repicó”.» (Víctor Iñúrria, Migjorn, 29 octubre 2012)

El mateix es feia, em recorden ara, a les cases en què el “timbre” era una campaneta penjada a l’extrem d’una corda suspesa del sostre de l’entrada mitjançant unes politges, corda que s’estirava per l'altre extrem des del carrer tants cops com calia segons els nivells de la casa –sacsades fortes– i les portes de cada nivell –sacsades breus. Ara no sé si ho he explicat bé.

Perles (104): Anglicismes a Menorca

«Anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle XVIII: potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d’escriure a la pissarra, però n’hi ha d’altres més o menys vius, com ara boinder (bow window, finestra d’arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black, negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové de l’anglès marbles i designa l’infantil joc de les bales.»

Màrius Serra, El Punt Avui 9 novembre 2012

Qüestions de llengua (58): La Blancaneu (i 2)

Ve d’aquí.

La majoria de les versions més antigues del conte que he pogut consultar en català anomenen la protagonista Blancaneus –i Blanca Neus o Blanca-Neus.

La primera versió que es coneix –fins ara– del nom, però, és de Carles Riba, i va ser publicada l’any 1919-1921 a l’obra de dos volums Contes d’infants i de la llar, de l’Editorial Catalana. Tres anys abans, doncs, de l’edició espanyola de Calleja més antiga que he trobat, de la qual parlaré després.

En la versió de Riba, el nom de la protagonista del conte que ara coneixem amb el títol de Blancaneu i els set nans (Schneewittchen und die sieben Zwerge en l’original) és Blancaneu (volum 1, 1919, p. 77-90). Però coincideix lletra per lletra, en el mateix recull de Riba (volum 2, 1921, p. 118-127), amb el personatge del conte Blancaneu i Rosavermella ( Schneeweißchen und Rosenrot) que vaig esmentar a la primera part d’aquest article.

Tanmateix, el nom Blancaneu encaixa perfectament amb el text que ens dóna Riba del primer conte: la reina va desitjar un infant «blanc com la neu» i la nena que li va néixer era, en efecte, «blanca com la neu». Per tant, segons aquesta lectura del text, Blancaneu està bé.

En canvi, no sembla que hi hagi gaire justificació al fet de donar exactament el mateix nom a la protagonista del segon conte, perquè el que se’n diu és que una de les germanes s’assembla a un roser blanc i l’altra a un roser roig. I doncs, si a la segona li donem el nom de Rosaroja o Rosavermella, no s’entén que a la primera no li doni Riba el nom de Rosablanca.

Suposo que és aquest el motiu pel qual, quan molts anys després l’editorial Fabbri va publicar en anglès uns llibres casset amb contes tradicionals, amb el títol genèric Once Upon a Time (1989-92), van triar el títol «White Rose and Red Rose» per al segon conte.* Molt ben fet.

*No sé si ja abans algú més havia fet aquest canvi o havia aportat solucions similars.

Cal dir, però, que la paradoxa del nom repetit s’arrossega de l’original. ¿Es van equivocar els Grimm involuntàriament i hem anat tots al darrere seu sense adonar-nos-en... tret de la gent de Fabbri Publishing Ltd.? O bé, per algun motiu misteriós que es perd en la nit dels temps, els Grimm van recollir fidelment les dues tradicions orals del conte i van trobar que en el segon (Schneeweißchen), sense que se sàpiga com –potser per assimilació del nom d’un personatge més popular arreu del domini lingüístic alemany?–, el nom era efectivament, com el del primer conte (Schneewittchen), Neusblanqueta en tots dos casos, només amb el canvi dialectal de l’ortografia.

Segurament devia ser aquesta segona cosa. Una tradició oral contaminada per una altra de més antiga. I els Grimm les recullen fidelment tal com les han sentit sense preocupar-se de res més.

A Catalunya hi va haver intents d’arreglar l’equívoc, si més no mínimament. La impremta de la Casa de la Caritat publica el 1924 el llibret Blancaneus: comèdia en vuit quadres, de G. Puig, amb música de Joan Baptista Lambert i Caminal. Sembla, per la data, que és una adaptació de la versió teatral de Broadway Snow White and the Seven Dwarfs (1912). Blancaneus i no Blancaneu per al conte més conegut, malgrat l’opció prèvia de Riba.

Més: Salvador Bonavia Panyella va publicar quatre anys després, el 1928, a l’editora L’Escena Catalana el llibret La princesa Blancaneus: rondalla meravellosa en tres actes. Blancaneus de nou.

I més: Blanca Neus és, textualment, el títol del conte per a infants que fa el mateix Bonavia dos anys després (Llibreria Bonavia, 1930?) directament a partir de l’original alemany, sense passar per l’anglès ni per l’espanyol. Blanca Neus.

I, per contra, aquesta altra dada: l’any 1931 Valeri Serra Boldú publica a l’editorial Mentora un recull de rondalles dels Grimm entre les quals hi ha, en aquest cas, «Blancaneu i Rosavera» (sic), una altra versió catalana del conte Schneeweißchen und Rosenrot. Blancaneu, sense la s final, per al segon conte. I Rosavera, en comptes de Rosaroja o Rosavermella, per salvar el fet que el context demanaria, al costat d’una Rosaroja, una Rosablanca.

I doncs, entre els anys 1924 i 1931 es publiquen les versions esmentades d’aquests contes en català i, per distingir (?) els personatges originals de dos històries diferents dels germans Grimm, Schneewittchen i Schneeweißchen, els traductors opten per donar-los noms diferents: Blanca Neus (o Blancaneus) per al conte dels set nans; Blancaneu per al conte de la Rosaroja.

A les Rondalles de Grimm, també de Carles Riba, publicades per l’Editorial Joventut l’any 1935, de nou Blancaneu. Torna a ser Riba.

Pere Bosch Ferran (1942) i Ramon Folch i Camarasa (1960), però, continuen adoptant Blancaneus per al conte dels nans.

Per què es va adoptar finalment el criteri de Riba i es va fer la unificació del nom de dos personatges diferents a l’únic de Blancaneu, fins al punt de proscriure quasi absolutament els previs i majoritaris –tothom, sembla, tret de Carles Riba– Blancaneus i Blanca Neus? «Proscriure» és una manera de dir-ho un pèl dràstica, és veritat, però el fet és que actualment no trobes aquesta variant enlloc. Vull dir en fonts d’autoritat, sí que la trobes en fonts populars, on s’alternen les dues solucions.

¿Com és, doncs, que no s’ha mantingut la distinció, discrecional però útil, entre Blancaneus i Blancaneu, havent-hi dos personatges, en dos contes diferents, que duien en l’original gairebé el mateix nom (Schneewittchen i Schneeweißchen) però de fet distints?

Encara més: ¿com és que ningú no ha anat més enllà i, com aquella editorial anglesa que comentàvem, no ha decidit tirar pel dret i rebatejar una de les dues mosses amb un nom diferent?

Podria ser, tot i el que he dit abans, que la primera versió d’aquesta història apareguda a la península fos una de les moltes edicions que en va fer l’editorial de Saturnino Calleja. Però en els reculls dels cèlebres «Cuentos de Calleja», la versió més antiga que he pogut trobar de Blanca Nieves –escrit així– és del 1922, a la col·lecció «Cuentos clásicos»; és possible que n’hi hagi d’anteriors, però fins ara no les he sabut trobar. (Si hi ha ningú que me’n pugui donar pistes seran benvingudes, encara que comportin la destrucció d’aquest article.)

¿Vénen els nostres Blancaneus (1924) i Blanca Neus (1930) d’aquí, de Calleja (1922), en comptes de venir de Riba (1919-21)? No ho sabrem mai, segurament.

El cas és que, ens hi posem com ens hi posem, la creació del nom castellà respon al mateix context cultural i lingüístic que es va tenir en compte en la majoria de les primeres traduccions del nom al català: juxtaposició de dos noms preexistents, Blanca + Neus, noms corrents de persones del sexe femení. El nou nom, alhora, no perd de vista el significat etimològic de cadascun dels seus components (blanca com la neu) i afegeix, amb el plural del segon element, un toc estilístic (blanca de les neus, blanca com les neus). Per tant, s’aconsegueix un doble objectiu: crear un nom poètic, literari, al·legòric i, alhora, enllaçar amb la tradició d’uns antropònims preexistents. Una solució gairebé perfecta.

El gallec, que beu sens dubte de l’espanyol en aquest punt, va optar per un calc sense complexos: Brancaneves. I dic que en aquest cas sí que és calc indubtable perquè en gallec Neves no és un nom de fonts gens tradicional ni tampoc funciona, em sembla, com a plural estilístic: o sia, com a nom de pila ha aparegut fa quatre dies per mimesi del castellà i és molt poc corrent. De fet, en gallec, com passaria en portugués, el nom Brancaneves sona més aviat a nom exòtic de dona (Branca) + un cognom (Neves). Aquest és el motiu pel qual el portuguès va optar per Branca de Neve (Blanca de [la] Neu). Els gallecs ja es deuen haver avesat a Brancaneves, però em temo que si no se’ls fa estrany és per la proximitat geogràfica i cultural de Blancanieves.

L’èuscar ha fet també, em sembla, una adaptació directa del castellà, aprofitant que tenen un nom tradicional, Edurne, que és l’equivalent del nostre Neus i de l’espanyol Nieves (nom propi). La seva solució és Edurnezuri, que textualment seria Neus-blanca, si no vaig errat.

El cas del català és diferent del gallec i també de l’èuscar, això em sembla ben clar.

I estic arribant allà on volia anar (per fi, direu si és que queda algú).

El nom Blancaneus (o Blanca Neus), ja ho he explicat, no és gens segur que sigui un préstec del castellà, com es pensava fins ara. El que sí que sabem és que en català la majoria dels autors que van traduir o adaptar el conte dels set nans van anomenar la protagonista Blancaneus, i no ha estat fins després que s’ha optat per Blancaneu, com va fer Riba.

Més: si Blancaneus fos un préstec del castellà es justificaria igualment amb raons internes del català, perquè ajunta dos noms propis preexistents. Blancaneu, en canvi, seria el mateix préstec –si és que és préstec, tornem-hi– però vergonyant, ja que tot i haver sorgit sens dubte de l’anterior, simplement intentaria camuflar l’origen fent la ficció que de manera natural ha avantposat l’adjectiu al nom comú i a continuació hi ha fet concordar el nom, com si aquest procés fos el més lògic del món. I no: ens sona natural perquè ja el tenim molt sentit, però és una construcció segurament artificiosa.

Que Blancaneu també sona literari i exòtic? Sí, però igual com hauria sonat Neublanca. Si ens sona més bé Blancaneu que Neublanca, hi torno, és perquè el primer l’hem sentit mil vegades.

En resum, doncs, si deixem de banda les traduccions més agosarades –les «èlfiques» que vam suggerir en el primer capítol de la sèrie–, les opcions d’adaptació al català del nom Schneewittchen (la Blancaneu dels set nans), a partir dels elements de les nostres llengües veïnes –anglès, francès, italià, portuguès, espanyol, romanès...–, són:

1) Neublanca o Neublanqueta, seguint al peu de la lletra l’original (Schneewittchen) i les altres germàniques (que van ser les primeres a adaptar el conte dels Grimm);

2) Blanca-Neus o Blancaneus (o fins i tot Blanca de les Neus), seguint el criteri del capgirament (adjectiu-nom en comptes de nom-adjectiu) que han fet altres llengües romàniques i que és paral·lel, però a l’inrevés, al capgirament del nom original i dels altres germànics (nom-adjectiu en comptes de l’ordre més canònic adjectiu-nom), aprofitant que en el nostre cas la construcció queda reforçada per la preexistència de dos noms propis, Blanca + Neus, i sense fer cas de si en català la confecció del nom va ser o no d’origen un préstec del castellà;

3) Blancaneu, fent veure que és l’opció més natural en català (per la concordança entre adjectiu i nom), tot i que en realitat l’origen sigui segurament espuri, un calc maquillat del castellà, com tal vegada demostra el fet que durant gairebé un segle l’opció majoritària va ser Blancaneus. Aquesta tesi se n'aniria enlaire si es demostrés que la tria final de Blancaneu s’ha pres per respecte a Carles Riba, primer traductor. Però, francament, em sorprendia molt i molt que hagués anat així.

Sigui com sigui, el que és imperdonable és que les protagonistes de dos contes diferents es diguin igual. No té cap sentit. L’ideal seria que una –la dels set nans– es digués de qualsevol de les maneres que hem dit aquí, i l’altra –la del conte de Blancaneu i Rosaroja (o Blancaneu i Rosavermella)– d’una manera clarament diferent de Blancaneu: l’opció més lògica seria Rosablanca.

Ara bé, sóc conscient que, en el punt on som de la pel·lícula, la qüestió ja està gairebé dada i beneïda i que segurament no hi ha possibilitats de fer marxa enrere. I no passa res, és clar.

A més m’adono, al repassar el text, que he donat arguments per a una solució i per a l’altra i per a unes quantes més, i que no hi ha cap raó que sigui concloent.

Però em venia de gust, com altres vegades, fer aquesta reflexió tan llarga com inútil. Potser hauré d’anar pensant a rehabilitar-me de lluitar batalles perdudes o banals, com diria la Isabel Gómez Melenchón. Ara, m’ho he passat tan bé...

Carn d’olla

És una llàstima, ja ho he suggerit alguna altra vegada fa poc, que ho sexualitzem tot. En aquest cas em penso que va ser l’Empar Moliner. Empar, carinyo, em caus bé i ets molt graciosa, però això no t’ho perdonaré. Ara diem «carn d’olla» i la gent pensa que dius una barroeria.

Bé. La carn d’olla de debò. L’he tastada arreu i durant anys, buscant sempre el gust i la qualitat de la que feia la meva mare. Fins fa uns dies sense èxit. Però finalment, després de tant de temps, n’he trobada una de molt semblant. L’escudella no –era un altre caldo i, a més, ¿que no ho saben, que els galets d’una escudella no poden ser al dente, sinó bullits fins que gairebé es desfacin a la boca?–, però la carn d’olla estava al punt i segurament era feta amb una recepta molt similar a la que jo coneixia –coneixia en els resultats, mai no me n’he sortit quan he intentat reproduir-la.

Res a veure amb la carn més aviat eixuta i dura que et posen als restaurants de «menjar casolà» on t’ofereixen aquest plat, tant a ciutat com a pagès; res a veure amb el pit de gallina seca, amb el xai esfilagarsat, amb les botifarres insípides, amb els morros i els peus i les orelles del porc reunits de manera promíscua –o sense aquests complements imprescindibles, que «no els posem perquè a la gent no els agraden»–; res a veure amb els cigrons de pot i la col esfullada, amb les patates i la pastanaga tallades a quadrets com si fossin per a una amanida russa.

Res a veure amb tot això. Just al punt de melositat, contundència, blanor i poca sal. Excel·lent. I un bon oli per regar-ho.

És un pèl lluny si sou de les comarques centrals o del sud. Això que us dic ho trobareu a Fornells de la Muntanya, al costat de la collada de Toses. Can Casanova, 972 736 075.

S’ha de reservar taula i avisar almenys un dia abans si el que voldràs és carn d’olla –això sol ja diu molt sobre com va el tema. Sol estar ple, em van dir. Quan jo hi vaig anar, un dia de cada dia tocant cap de setmana, era atapeït com un ou. Tenen altres plats casolans que fan molt bona pinta: arròs a la cassola, caça, canelons.

Jo, amb bona companyia, em vaig dedicar a la carn d’olla i en vaig tenir prou.

Perles (103): Això del mòbil

El mòbil i les cites

«No sé què em molesta més: si que quan quedo amb algú per fer un cafè la conversa s’interrompi cada cinc minuts per la musiqueta intrusiva del mòbil o si que quan quedo amb algú m’arribi un missatge just mitja hora abans dient “no podré venir”. Abans del mòbil això no passava, perquè et trucaven a casa i no hi eres, de manera que no era tan fàcil anul·lar cites a l’ultim moment.»

Lucía Etxebarria, escriptora, Magazine, 25 novembre 2012


El mòbil i la tele

«Jo porto una guitarra moderníssima, i sé que els invents tècnics han fet evolucionar la música. Ara bé, hi ha coses com el mòbil que considero que són una trampa. No necessito cap mòbil. Tot això forma part d’un consumisme boig. La gent està enganxada al mòbil. Ara ja no parlem. És un engany, tothom té pressa. A mi no m’agrada això. Jo crec que s’ha d’estar més calmat. La televisió és un invent fantàstic, però els psicòpates l’han agafat per guanyar diners donant merda.»

Quico Pi de la Serra, entrevistat al diari Ara per Carles Capdevila, 4 novembre 2012

Hi ha més reflexions sobre el tema aquí.

Notícies del 1847

Alumnes a la universitat de Barcelona

Nombre d’alumnes matriculats a la Universitat de Barcelona el curs 1846-47: Facultat de Jurisprudència, 377; Facultat de Filosofia, 423; Facultat de Medicina, 551; Facultat de Farmàcia, 162; Facultat de Teologia, 20. Total: 1.523. Alumnes d’escoles de comerç: 1.067. Alumnes de nobles arts: 946.


Data de la creació del món

L’any 1847 era el 5830 de la creació del món (“segons el P. Petavi”*); el 4171 del diluvi universal; el 4091 del poblament d’Espanya; el 4016 del de Madrid; el 3524 del de Barcelona; de la fundació de Roma (“segons Varró”**), el 2599; el 265 de la correcció gregoriana del calendari; de les Corts de Cadis, el 33; el 15, del regnat d’Isabel II de Borbó; de la constitució de la nova monarquia, el 3; i el 2 del pontificat de Pius IX.

* Es refereix a Dionís Petavi, S.J. (1583-1652), autor de l’obra Rationarum temporum, una mena d’enciclopèdia dels “coneixements” cronològics de l’època.
** Es refereix a l'erudit romà Marc Terenci Varró (116-28 aC)


Barcelona-Madrid en 79 hores

Viatge de Barcelona a Madrid, 1847. Surt de Barcelona a les 12 de la nit. Arriba a Saragossa a les 13 h. del segon dia (37 h de viatge). 11 h de descans a Saragossa, d’on es reprèn el viatge a les 12 de la nit. I s’arriba a Madrid a les 7 del matí del quart dia (31 h més de viatge). I doncs, 68 hores de viatge, comptant les parades per als àpats, + 11 h de descans, total 79 hores.

(cf. Miguel Dubá y Navas, Guia de Barcelona, 1847)

Qüestions de llengua (57): La Blancaneu (1)

(No tot ha de ser política, encara que diu que aquests dies són «històrics» –tant de bo. En fi, per si us voleu distreure una estona.)

Com que últimament hi ha hagut noves versions en cine i en teatre del conte de la Blancaneu, em ve de gust fer unes consideracions sobre el nom d’aquest personatge, perquè ja veureu que té més rerefons que no sembla. Prepareu-vos o deixeu-ho córrer, que és llarg.

Magí Camps en parlava fa unes setmanes (La Vanguardia paper, 15 octubre 2012, p. 32) d’una manera massa asèptica. Em penso que es va equivocar de no tenir en compte que en la formació del nom d’aquest personatge virtual han intervingut factors que depassen la solució que s’ha adoptat, sembla, com a definitiva –Blancaneu–, com si una de les opcions que s’havien tingut per bones fins fa quatre dies –Blancaneus– fos sospitosa d’alguna tara inconfessable. La veritat és que, com veurem, totes dues tenen pros i contres.

Cal reconèixer que Blancaneu ha estat acceptat de manera pacífica. Sobretot per la gent més obedient, la que mira, almenys en alguns aspectes en què no tenen criteri propi, el que fan els altaveus més influents: editorials, productores audiovisuals, emissores de televisió o de ràdio. L’altre nom, però, es resisteix a desaparèixer del tot en àmbits menys formals, més «espontanis», si ho podem dir així.

I hi ha altres possibles noms als quals no s’ha donat l’alternativa, que potser serien més adequats. Ara ho veurem.

El factor principal que em penso que no s’ha valorat prou és que la formació d’aquesta mena de noms dins de cada llengua depèn també de la tradició cultural, contextual, d’aquell idioma i de l’idioma en què s’ha format aquell nom originàriament, o si més no cal parar molta atenció en aquests elements abans de prendre decisions.

Expliquem-ho més. Tenim el nom original, que en el conte La Blancaneu i els set nans (1812, enguany es el segon centenari) és, en alemany estàndard, Schneewittchen. En efecte, la primera versió escrita que es coneix del conte és dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, si bé ells recolliren una versió oral més antiga. Sense anar gaire lluny, hi ha una altra rondalla dels Grimm amb una protagonista de nom similar, Schneeweißchen –és el conte actualment conegut com La Blancaneu i Rosaroja, publicat pels Grimm l’any 1827–, que ja havia estat adaptat abans en alemany, l’any 1818, per la letona Karoline Stahl (1776-1837), i encara se’n podria trobar un rastre anterior en un dels contes del francès Charles Perrault (1628-1703).

Doncs bé, Schneewittchen i Schneeweißchen volen dir, literalment, Neublanqueta. (L’aglutinació de noms, adjectius i altres elements és sovint preceptiva en alemany però no ho és en la majoria d’idiomes romànics, de manera que si escrivíssim Neu Blanqueta no trairíem l’original.)

Però si us hi heu fixat bé els noms originals de les protagonistes dels dos contes estan escrits de maneres diferents, i això és perquè pertanyen a tradicions diferents: un dels contes, el protagonitzat per Schneewittchen (i els set nans), pertany a una tradició oral de Baviera. L’altre, el de Schneeweißchen (i Rosaroja), ve d’una tradició del nord d’Alemanya.

Anem a les traduccions. En danès, que sembla que va ser la primera, van fer Snehvide. En neerlandès, segona traducció, no van tenir cap inconvenient a seguir el criteri dels Grimm ni que suposés, en el seu cas, ajuntar dues W: Sneeuwwitje.

Però en anglès, tercera traducció, van fer Snow White. Va ser el primer cas en què no es va fer l’aglutinació del nom –hauria estat Snowwhite–, suposo que perquè en anglès és menys païble que en neerlandès la coincidència de les dues W. En qualsevol cas, no se’ls va ocórrer intercanviar l’ordre i anomenar-la White Snow –que hauria permès, ara sí, Whitesnow–: van estimar-se més ser fidels a l’original fins i tot en la formalitat del nom.

En suec van fer Snövit; en noruec, Snøkvit. Sempre el mateix ordre: primer nom, després adjectiu. Fins i tot l’esperanto ha optat per la mateixa construcció: Neĝblankulino.

(Com a curiositat, per acabar aquesta llista, en bielorús li donen un nom, Снежанка, que sembla que vol dir Noia de la Neu, i en polonès també han canviat el nom del personatge i l’anomenen Princesa Blanca –Królewna Śnieżka. En rus, en canvi, fan Белоснежка, que literalment és... Blancaneu. Perdoneu aquest darrer paràgraf tan aparent però que no té cap mèrit: és quasi tot tret de la Viquipèdia.)

En dos dels idiomes esmentats fins ara, l’original alemany i l’anglès –no sé si és així en les altres llengües germàniques que he dit–, el nom de Blancaneu no respecta l’ordre habitual d’aquests idiomes, que construeixen gairebé sempre el conjunt nom + adjectiu en ordre invers (adjectiu-nom): weißen Wäsche ‘roba blanca’ (textualment seria «blanca roba»), weißes Brot ‘pa blanc’, weiß gekleidet ‘vestit blanc’; o, en anglès, White House ‘Casa Blanca’, White People ‘els blancs (la gent blanca)’... o Yellow Submarine ‘submarí groc’.

Però el geni de les rondalles sovint va així: ens sorprèn fins i tot amb els noms dels personatges i de qualsevol altre element que hi aparegui.

Doncs bé, si això és el que va fer l’anglès –i el suec, el danès, etc.– seguint l’alemany, en canvi el nom del personatge va patir una transformació formal en les versions fetes per molts dels idiomes del sud: van capgirar nom i adjectiu. I, així, van aparèixer Biancaneve (italià), Branca de Neve (portuguès), Blanche-Neige (francès), Albă ca zăpada (romanès), Albanix (llatí modern), Blancanieves (espanyol), Brancaneves (gallec)... i Blancaneu.

Anem al context cultural d’aquestes darreres traduccions.

En italià existeix la Madonna della Neve o, per derivació, la Madonna Bianca, que procedeix d’una llegenda cristiana del segle V situada a Roma. Ja durant l’edat mitjana el nom Bianca passà a ser antropònim, i a més de personatge distingit. I és aquest el motiu, segurament, pel qual l’italià va optar pel capgirament a l’hora de traduir Schneewittchen: primer Bianca –adjectiu esdevingut nom propi– i després el substantiu neve, atès que Bianca ja suggeria al lector o a l’oient un nom femení, i a més refinat. Cal no oblidar que el personatge de Blancaneu és filla de reis.

En portuguès existeix Neves –no Neve– com a nom propi, però és sobretot cognom. I també Branca, que sona solemne, literari i de persona distingida i històrica, normalment estrangera (Branca de Navarra, Branca de Borgonha, Branca de Castela). Per això el portugués va optar per Branca de Neve: sona antic (llegendari) i un pèl exòtic; per tant, adequat per a un conte.

Botiga a la rua Santa Catarina, Porto (foto: MSS-1)

Ara bé, en italià i portuguès podien haver construit el nom d’altres maneres: p.ex., Nevebianca, Nevebranca. I en canvi han fet el que dèiem: Biancaneve i Branca de Neve, que no sols aprofiten uns antropònims previs sinó que a més suggereixen la locució «blanca com la neu».

En francès hi ha, com en l’italià, l’antropònim Blanche –adjectiu esdevingut nom propi–, força estès. Però neige no és antropònim. Llavors, Blanche seguit de Neige és també com una abreviació de la locució blanche comme neige ‘blanca com la neu’ –tot i que en francès n’hi ha prou dient de neige perquè s’entengui també «blanc/a com la neu». O sigui, el francès Blanche-Neige és com dir tot el que dèiem de l’italià i el portuguès («blanca com la neu») i a més de manera redundant. Per tant, Blanche-Neige sona no sols poètic, suggeridor, sinó gairebé hiperbòlic.

En alemany, com a nom propi de persona, hi havia en el moment del naixement de Schneewittchen el nom Blanka, referit gairebé sempre, com el portuguès Branca, a personatges estrangers: Blanka von Burgund, Blanka von Kastilien, Blanka von Navarra. I també existia Bianka, més usat encara avui. Però no existien Schnee ni Weiss com a noms propis de persona. De manera que Schneewittchen era un invent exòtic. Ni tan sols feia pensar, en un primer moment, en la composició neu + blanca, perquè a ells, com ja he dit, els resulta del tot estrany l’ordre nom + adjectiu: és des del primer dia, doncs, un nom construït artificialment... que sona bé.

I aquesta és bona: l’etimologia del nom Blanca (Bianca, Branca, Blanche, Bianka, Blanca, etc.) és blank, d’origen... germànic antic.

Però, tornem-hi, els Grimm no el van triar: van voler ser creatius i compondre el nom del seu personatge a partir de weiss + schnee, i a més capgirats. I amb un sufix de diminutiu (chen).

El català ha anat, com l’italià, el portuguès, el francès o l’espanyol, també per la via del capgirament invers (adjectiu-nom). Però això sí, per no assemblar-nos més del compte al castellà –i em sembla que exclusivament per aquest motiu, cosa que no deixa de ser una manifestació de dependència, ni que sigui a la contra–, hem decidit en l’estàndard acceptat fixar-nos només en la morfologia gramatical i optar per Blancaneu.

Direu: si l’italià va optar per Biancaneve, amb la neve en singular, ¿no és coherent que en català hàgim fet el mateix? Contesto: primer, l’italià no és l’original; segon, pot ser, efectivament, que hagin arribat a Biancaneve perquè un cop triat Bianca (nom propi), hi fan concordar neve i no ho discutim més –la raó que s’aporta per al nostre Blancaneu–; però, tercer, també pot ser perquè l’advocació mariana esmentada, en italià, és Madonna della Neve (singular) i no delle Nevi (plural).

Com anomena el català aquesta marededéu? Marededéu de les Neus. No de la Neu. Per tant, l’argument de l’italià –un dels possibles arguments– no és prou contundent. I l’argument de la concordança? Té força, però es pot salvar per la mateixa raó per la qual hem avantposat Bianca, Blanca, Branca, Bianche... al substantiu neu. Si hem avantposat Blanca, tal com he dit, era sobretot perquè Blanca ja era nom de dona reconegut en el moment de crear el de Blancaneu. Però resulta que en català els dos components del nom d’aquest personatge són noms propis de dona: Blanca + Neus. I això ens oferia més oportunitats que als altres idiomes, si optàvem per donar al lector la pista d’un antropònim previ. Perquè en teníem dos per triar. No ens calia avantposar Blanca, ni ens calia fer concordar nom + adjectiu.

Miraré de raonar-ho amb més detall.

Nosaltres podíem haver optat per Neublanca o Neublanqueta, certament, que seria la denominació més propera a l’original –si ens cenyim als significats exactes dels components del nom– i que respectaria l’ordre més habitual del català: nom + adjectiu.

O, si volguéssim ser encara més fidels a l’exotisme de Schneewittchen, podríem apartar-nos lleugerament dels elements originals del nom i optar per composicions sinonímiques del tipus Claralba (clar + alba), Nivàlua (nivi + alum), Albafloc (alb + floc [de neu]), Llumclara (llum + clar), etc.

Uns noms, per dir-ho d’alguna manera, més èlfics, tolkienencs.

Però no. El nom Blancaneu va aparèixer escrit Blanca Neus o Blanca-Neus, textualment, en la majoria de les primeres versions del conte. I va ser així, penso, per raons internes del català, al marge que en espanyol Blancanieves pogués dependre, almenys parcialment, d’aquestes mateixes raons internes. Cada idioma té el seu geni, però no passa res si dos idiomes coincideixen en algun punt en el mateix tret genial.

Una cosa més abans de l’intermedi. Camps, en l’article esmentat més amunt, parlava dels noms anomenats pluralia tantum (plurals inherents) i posava alguns exemples espanyols d’aquests substantius. No deia, però, que en català també tenim pluralia tantum: ara em vénen al cap, p. ex. les postres, els espinacs o les estovalles, però n’hi ha més.

No és aquest exactament el cas de neus, però de fet en català neu i neus designen, exactament igual com l’espanyol, matisos diferents: neu pols, neu verge, mans blanques com la neu, etc.; en canvi, neus perpètues, les primeres neus... Com en espanyol, ja ho he dit. És el que Camps anomena, seguint la gramàtica espanyola, «plurals estilístics» (noms que funcionen també en singular però que s’usen en plural en determinats contextos): els funerals, els inferns, les aigües... i les neus.

Continua.

Què votaré

Reflexiono. Ja ho sé, sí: fora de Catalunya l’única cosa que comptarà és si CiU puja i té, com diuen, «una majoria suficient», que espero fervorosament que no sigui una majoria absoluta. Mas i el seu desafiament a l’estat, proclamat públicament i internacionalment, era un motiu que em podia portar a votar-lo, mirant d’oblidar que el que votaves era una llista, amb tota la corrua que va al darrere del president actual. Però a banda de la por, el pànic, que tinc a les majories absolutes –carta blanca per fer i desfer al teu aire–, no em puc refiar ni de Mas, pel que vaig dir. Per tant, no els votaré.

D’ERC m’agraden bastant Junqueras i Rovira, però darrere seu, com darrere de Mas, hi ha altra gent, i n’hi ha molts que són dels de sempre, dels que ja hi havia abans i ens van fer empassar tot allò: Simó, Amorós, Aragonès, Bosch Cuenca, De los Ríos... No puc oblidar algunes de les coses que defensaven i que van aprovar i que van tirar endavant amb prou feines fa dos anys. No els puc votar.

Iniciativa té una de les diputades més preparades, Dolors Camats, i un dels diputats més solvents, Jaume Bosch. M’agrada molta de la música que diuen que tocaran. Però han tingut temps de fer el seu concert i no ho van fer gens bé. Són bons, en general, a escala local, municipal –no tindria cap dubte a votar Lluís Tejedor si visqués al Prat, posant per cas–, però no saben governar un país, o no en sabien fa dos anys. Encara voldria entendre què els va dur a acceptar la cartera d’interior si no era per afany de poder, de tocar poltrona tingués el color que tingués. I encara voldria saber en quina cosa substancial es va notar que van ser consellers d’habitatge. I amb ells hi ha EUiA, que no he entès mai en quin planeta pretenen viure exactament. I a més, hi ha la decepció pel tema Eurovegas, que ja vaig explicar. Encara no els puc votar.

Els de SI s’haurien d’haver dissolt fa temps. No tenen propostes diferents i no sé què volen exactament, per molt que miro el seu programa. A més, cal no oblidar que un dels seus cappares és el senyor Bertran, fidel a l’ERC montillista i a tot el que aquella ERC implicava fins que, al final mateix de la legislatura anterior, va veure que el tripartit s’ensorrava i va fugir de la crema. A més a més, el senyor López i Tena no el puc sofrir. No els votaré pas.

La CUP té bones idees i una que m’agrada molt: capgirar de dalt a baix el sistema. Però alhora són poc realistes i sembla que no s’adonen que som al segle XXI. No sé exactament, doncs, què farien amb el meu vot. No els puc fer confiança.

De tota la colla d’obediència espanyola ja no cal que en digui res.

Que què em queda? Un vot de protesta nítid. Ja l’he fet altres cops. Encara més, vaig contribuir a parir-lo. Diu que aquesta vegada poden acostar-se força a les xifres que calen per aconseguir l’escó. Un escó que, quan arribi, quedarà buit i serà testimoni mut de la crítica de molta gent a la manca de transparència, a la corrupció generalitzada, a la mentida constant dels partits, a la falta de llistes obertes, a l’ajornament indefinit d’una llei electoral més justa, a mil coses més que cal carregar a les espatlles dels qui prometen que faran i no fan o prometen que no faran i fan. Penso que aquest vot algun dia se’n sortirà i que de moment el que necessita és créixer, que sigui més coneguda l’opció, que se’n parli.

Al cap i a la fi, aquest vot als Escons en Blanc és com un vot en blanc però inequívocament disconforme –hi ha vots en blanc que no són de protesta sinó d’incertitud o de perplexitat– i amb resultats visibles: un vot en blanc que estarà sempre allà, assegut virtualment al parlament, representat per un escó buit. I, quan surti, l’escó serà pres a algun dels partits majoritaris, i això els courà, i aquesta coguda m’interessa.

I la majoria sobiranista? La majoria sobiranista, molt àmplia –86 escons, gairebé dos terços del Parlament–, ja la teníem ara al Parlament de Catalunya si se sumaven CiU, ICV, ERC i SI. Només calia que es posessin d’acord per tirar endavant el que ara diu que tiraran endavant –i que tant de bo tirin endavant, tot sigui dit.

Encara tinc unes hores per acabar de rumiar-m’ho.

Rectificar

Si et calumnien pots fer dues coses: fer cas de la calúmnia o no fer-ne.

Si en fas cas –perquè aquella calúmnia objectivament et perjudica molt o perquè creus que allò, encara que vingui d’algú que viu a les clavegueres, afecta la teva dignitat i la teva dignitat està per sobre de tot–, pots tirar per dues vies: per una banda la reclamació judicial de danys i perjudicis –una querella criminal contra qui t’ha calumniat– i per l’altra la proclamació solemne de la teva innocència. Totes dues vies, lògicament, són compatibles.

Presentar una querella judicial pot ser complicat. Has de parlar amb gent experta en qüestions jurídiques que t’assessori sobre la manera de querellar-te a fi i efecte que en el que reclames et puguin donar la raó. Per tant, s’entén que si vas per aquesta via triguis una mica a posar-te en marxa.

Però la rectificació pública no demana gaire temps de reacció. Has de pensar un moment la frase que has de dir i dir-la. Per exemple: «La meva dona i jo només tenim dos comptes, i tots dos en entitats catalanes.»

Si trigues gaire a fer aquest desmentiment –per exemple, quaranta-vuit hores, setanta-dues hores– t’arrisques que alguna gent pensi que abans de rectificar has hagut de comprovar massa coses.

Tenies l’opció de callar i de no fer cas: no has de contestar als gossos que borden. És mesquí dir que si t’insulten i calles vol dir que atorgues. Callar no és consentir, callar també pot ser menysprear: no ofèn qui vol sinó qui pot. I determinats gossos no poden ofendre encara que quan borden esvalotin mig món.

Però si parles, ho has de fer de seguida i amb claredat. I no n’hi ha prou a dir que allò és mentida i que t’ataquen per no sé quins motius, encara que això que dius sigui veritat i encara que tinguis tota la raó del món per estar indignat. Has de fer una afirmació contundent i precisa.

Si no hagués dit res, hauria dubtat què fer fins diumenge. Ara, senyor Mas, no el podré votar. Ha trigat massa.

Camps de reeducació

Em penso que quan serem independents hauré d’anar a un camp de reeducació català. Fins ara ha passat força desapercebut perquè no en parlo gaire, però no m’agrada ni la samfaina ni l’escalivada. Sobretot sobretot sobretot la ceba no la puc sofrir en estat escalivat –en altres formats sí.

Però és que encara és pitjor, no tolero els tortells ni les coques ni el pa de pessic ni els carquinyolis ni la ratafia ni la mistela. Ni la fruita confitada, ni els bunyols de quaresma, ni els pets de monja, ni la crema cremada, ni els panellets, ni les mones de xocolata o de crocant, ni tan sols els xuixos o les ensaïmades. Ni el braç de git..., el braç de català, vull dir.

Ara tampoc cal que ho esbombeu gaire, eh? Prou pena tinc.

Els postres de músic, el vi ranci, el fuet, la carn d’olla, el fricandó, la sobrassada, l’allioli, el romesco, els cargols, la botifarra amb seques, el suquet de peix i el mató sí –sense mel. Tot això que tinc guanyat. Però ja veieu que no arribaré a l’aprovat ni de bon tros, el dia que facin l’examen.

O sigui, que hauré d’anar a un dels centres de reeducació que suposo que hi haurà en un futur pròxim, en el meu cas un camp que tingui un pavelló dedicat a la normalització alimentària, amb la Rosa Gil o la Carme Ruscalleda com a cap de cuina i la Núria Feliu fent d’animadora i de punxadiscos –La santa espina i Boig per tu a tot drap. Les queixes per les disfuncions del camp les podria vehicular la Magda Oranich i el cronista del dia a dia dels interns estaria bé que fos en Carod-Rovira. El responsable de tot plegat crec que hauria de ser inexcusablement en Josep Espar i Ticó.

El camp podria estar, no ho sé... per allà a San Clemente Sasebas (Figueras, Jerona)? Té l’avantatge que ja s’hi havien fet campaments militars en temps del Franco.

Jo hi aniria de gust, no fos cas que després de tants esforços al final no pogués quedar-me aquí per falta d’idoneïtat.

(Aquest article és d’encàrrec. Era això, no, Alicia? Us ocupeu vosaltres de fer-lo córrer? D’acord, gràcies. A veure si em feu famós.)

Perles (102): Fígaro en calçotets

«De vegades m’enfado i no vaig a l’òpera quan surt un Fígaro en calçotets o una Carmen amb bicicleta. Si vaig al museu i vull modernitzar un Tintoretto amb un retolador, se m’endurien a la presó. Llavors, per què no porten a la presó també alguns directors d’escena?»

Teresa Berganza, mezzosoprano espanyola, citada per Quim Monzó, Magazine 11 novembre 2012

Fotografies de fars (2): Orchilla, illes Canàries, Espanya

(fotografia: EG, juliol 2008)

Far d’Orchilla, El Hierro, Canàries. Aquesta illa formava part del meridià zero fins al final del segle XIX. Durant centúries va ser considerada la frontera de la fi del món.

(Amb una abraçada cordial a EG)

S’han acabat les amistats

«En lloc de fer-nos operacions d’estètica

ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència»

(Àlex Rigola, director de teatre, Ara, 10 novembre 2012)

He tingut l’oportunitat de veure fa uns dies el documental Las sasons, de Pamela Varela i Monica Burg (2008), una pel·lícula deliciosa per a qui li agradin les històries calmades, de molta fotografia i poca acció, de seqüències que aguanten més d’un minut el paisatge brumós o net amb una figura isolada que s’apropa o s’allunya per un camí interminable o un camp d’espigues sense límits.

La protagonista és Monica Burg, que durant tot el film es dedica a fer visita i a xerrar una estona amb diverses dones de la ruralia de la Dordonya, al Perigord Verd. Set dones joves o grans que conserven l’occità après dels seus pares o avis –les més grans–, o que l’han recuperat després que a casa seva s’hagués perdut dues o tres generacions abans.

És lamentable el que ha passat en molt indrets d’Occitània, ja que hi som, on fa un segle gairebé tothom parlava la llengua del país, almenys als pobles. Actualment els que la parlen són una exígua minoria, i a més aïllada, tot i que els més optimistes asseguren que es comencen a notar els esforços que últimament s’hi estan esmerçant.

Bé, vaig allà on anava. Monica visita les dones i quan comença a tenir-hi una mica de confiança, especialment amb les més grans, de seguida s’estiren les dues al sofà, o al llit, o damunt el fenc del bestiar, i continuen fent petar la xerrada, sovint íntima, centrada en la història personal de cadascuna, en la llengua –tacada inevitablement de molts gal·licismes (francesismes)–, en els projectes, vivències, angoixes, mancances...

Dues dones estirades al llit, juntes. Si no fos aquesta pel·lícula, què pensaria la majoria o molta gent que les veiés, que tragués de sobte el cap per la finestra i observés l’escena?

Hem perdut, em sembla, molt de terreny en el món de la innocència, diguem-ne, infantil. Ja no hi ha amistats. Amistat i prou. Si dius que en tal és el teu amic, molta gent entén que aquell és la teva parella. Si dius que aquella és amiga teva, molta gent entén també que teniu una aventura.

No diguem res, ja, si un dia demanes a un amic amb bon gust que t’acompanyi a comprar roba, o si un altre dia que la teva parella és fora de la ciutat aprofites per fer una escapada que a ella saps que no li agrada fer i a tu sí i per això no ho feu mai si no és en ocasions com aquesta, i llavors trobes una amiga de tota la vida en una sala de festes o a la sortida del cine i xerreu una estona –hi ha sales de festes on diu que es pot enraonar– ni que sigui a peu dret. Si ets una mica famós o conegut –no és el meu cas, per sort– i per allà hi ha un fotògraf mal intencionat, ja has begut oli.

Sé que hi ha gent que fa aquests judicis sense cap malícia, sense donar-hi importància, com si fossin simples constatacions, que no els sembla malament que algú faci amb la seva vida el que vulgui, però a altres sí que ens molesten determinats veredictes sumaris sobre la vida privada, per ben intencionats que siguin.

Ara sembla que només hi hagi o gent coneguda o amants. La gent coneguda és la que trobes amb motiu de qualsevol convenció veïnal, social o laboral, us saludeu i poca cosa més. I l’amant és la resta amb qui tens una relació de tu a tu. Ni amics ni amigues, tret del cas que parlis en plural: aquests són amics meus, aquestes són amigues meves; si ho singularitzes, caus davant la resta del món que t’envolta en l’equívoc –com a mínim, equívoc. I espera’t, que si mai es legalitza la poliàndria i la poligàmia, no podrem parlar de les amistats ni en plural.

És horrorós que s’hagin perdut d’aquesta manera les amistats, que hagis d’anar amb tant de compte a l’hora de parlar de la gent que no sols coneixes, sinó que t’hi fas d’una manera especial, que te’ls estimes, sí, sense que això vulgui dir que hi hagi cap component sexual ni cap relació de parella, ni en present ni en projecte. Simplement som amics i prou.

Com si només es pogués parlar de projectes íntims, de neguits o de les perplexitats de la vida sota els llençols del llit. Per favor.

(Sigui com sigui, i deixant de banda les meves paranoies,* no us perdeu Las sasons si mai en teniu l’oportunitat i compliu els requisits que us deia al començament. Hi descobrireu a més una actriu molt poc convencional però extraordinària que es diu Monica Burg.)

*Afegitó 12 novembre. Paranoia o no, ahir mateix al diari Ara, que vaig llegir al vespre, vaig trobar dues proves del que dic: 1, Albert Om va anar a un míting amb Montserrat Nebreda i diu que la gent es preguntava si és que eren parella (i no ho són, esclar, senzillament allò formava part d’un reportatge que Om estava fent sobre Nebreda); 2, Justin Bieber ha anunciat que ha partit peres amb la seva parella i es veu que algunes revistes ja ho havien avançat simplement perquè havien vist dies abans que una noia nova s’havia incorporat al seu grup habitual d’amics o acompanyants. En aquest segon cas ho van encertar, però per pura xamba, és simplement que van treure conseqüències a partir d’un fet que s’hauria de considerar absolutament banal.

«Senyores i senyor?»

Ja n’he parlat al final del tercer capítol de la sèrie inacabable sobre «El gènere no marcat», que començava aquí, però hi torno. Quants homes cal que assisteixin a una reunió on hi ha cent dones perquè es passi del femení plural al masculí plural en referir-se al col·lectiu allí present? Només un? Dos? Deu? Cinquanta?

Mentre no em respongui algú a aquesta pregunta amb un raonament equilibrat i segur no quedaré convençut que el masculí plural és absolutament no marcat pel que fa al gènere gramatical.

Tret del cas que la resposta a aquesta pregunta sigui coherent amb la teoria i em digui que amb un home enmig de cent dones –o enmig d’un milió de dones– n’hi ha prou perquè qui parla usi el masculí plural, encara que allà es discuteixi dels problemes que comporta la menstruació.

Però compliquem-ho més: si amb un n’hi ha prou, ¿aquell únic home ha d’estar a la reunió des del començament o bé si apareix a meitat de la reunió la persona que enraona en aquell moment ha de canviar el gènere gramatical col·lectiu que usava fins aleshores en la seva xerrada, el femení plural, i passar al masculí plural, amb la presumpta naturalitat, prestesa i senyoria de qui deixa de parlar malament de l’absent quan aquest treu el nas per la porta?

Això no vol dir que estigui en contra del masculí plural omnicomprensiu, ara com ara, perquè no en tenim d’altra, però tampoc vol dir que em conformi a acceptar aquesta solució de manera acrítica i com si fos definitiva.

No em digueu que filo prim, que parlo d’hipòtesis i que faig teories. La pregunta és ben clara.

Rumiar és plantejar-se dubtes. L’altra cosa es diu creure.

Llengües oficials per a què?

Començo pel començament, per la qüestió polèmica, i ja m’avanço: penso que la llengua espanyola no necessita a hores d’ara estatus propi de protecció oficial i permanent en la constitució de Catalunya, si aquesta constitució es fa en un avenir pròxim. No cal concedir drets suplementaris, de manera institucional i solemne, als que ja té de facto l’espanyol, encara avui hegemònic a casa nostra. Cal tenir en compte com està ara com ara la llengua del carrer en algunes ciutats de Catalunya, la del cine, la de les revistes, la dels llibres traduïts d’altres idiomes, la dels patis de moltes escoles, la dels DVDs, la dels jocs virtuals de la canalla...

I com que no sabem fins quan durarà aquesta situació «provisional» –esperem que sigui provisional–, val més no enganxar-se els dits amb declaracions taxatives i solemnes que comprometin futurs principis constitucionals. El tortell no està preparat per a gaires queixalades.

El no-reconeixement constitucional del castellà com a llengua oficial tampoc no s’hauria de veure com una cosa especialment traumàtica per a ningú, perquè afegeixo al que deia abans que no crec que el català hagi de ser tampoc «llengua oficial» establerta com a tal en la constitució de Catalunya.

«Llengua oficial» no se sap què vol dir exactament. Diu el diccionari que seria la llengua «sancionada per l’autoritat» (?). És tan inconcret com poc pràctic. O, si es vol, és encara pitjor: que una llengua sigui oficial vol dir, estrictament, que aquella llengua és la de l’autoritat, no necessàriament la del país. I el que ens interessa és que la constitució descrigui què volem que sigui el català, més que aquesta declaració d’«oficialitat» tan reclamada. I en canvi, no ens interessa que la «llengua de l’autoritat» sigui, en igualtat de condicions, tant el català com el castellà. El que hem de respectar, per descomptat, és que la ciutadania pugui expressar-se en castellà en l’àmbit públic, això sí.

El que vull dir és que la qualificació d’«oficial» no és descriptiva del que em sembla que volem.

Sigui com sigui, no ens mana ningú que fem les coses com les han fet ells: no cal copiar les terminologies dels estats generalment opressors, o almenys del que ha estat fins ara opressor de Catalunya. Nosaltres volem –voldria jo que volguéssim– integrar la gent.

I no hi ha res de més integrador (integrar: ‘constituir un tot’) a casa nostra, avui en dia, que definir que hi ha una llengua, la catalana, que és «la» pròpia del país, i que per tant cal valorar-la i respectar-la com a eina de cohesió de manera que sigui no només la llengua de l’autoritat, sinó la de la gent, la de les relacions socials, la de prestigi. Per aconseguir això, la declaració d’«oficialitat» no és gaire útil. Mireu Andorra.

Això és compatible, no caldria ni dir-ho, amb el fet que cadascú parli la llengua que vulgui a casa seva, al carrer, amb la gent de la feina, en la vida quotidiana. Del que es tracta no és d’imposar una llengua, sinó de declarar que n’hi ha una que és la llengua del país.

I després, si es vol, es pot recollir alguna declaració de bona voluntat, però provisional, respecte a la gent que té com a llengua materna l’espanyol, però no pas respecte a l’espanyol com a llengua.

I doncs, la meva proposta constitucional sobre aquest punt –admeto esmenes a la totalitat, esmenes parcials o propostes de transacció– és, provisionalment, la següent:

Títol [tal]
Drets fonamentals

Capítol [tal]
La llengua de Catalunya

Art. 1: El català, llengua nacional

Apartat 1.
El català és la llengua pròpia i nacional de Catalunya, sens perjudici del que estableix l’article 2 d’aquest mateix capítol.

Apartat 2.
El personal al servei de les institucions públiques té el català com a llengua d’ús inicial, habitual i, en cas de conflicte, preferent en les seves relacions amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les lleis de política lingüística establiran els mecanismes oportuns per tal que l’opció d’atendre la ciutadania en altres llengües diferents del català sigui sempre voluntària i no es converteixi mai en una obligació per al personal que treballa en el sector públic.

Apartat 3.
Les lleis establiran els drets i les obligacions que corresponen a la ciutadania i a les persones públiques perquè s’acompleixi en cada àmbit de relació bilateral o de comunicació unilateral el que comporta el que proclama l’apartat 1 d’aquest article.

Art. 2. L’estatut de l’aranès

Apartat 1.
La variant de l’occità anomenada aranès té, indistintament amb el català, prelació d’ús a la Vall d’Aran respecte a terceres llengües, i podrà ser utilitzada pels habitants de la Vall davant qualsevol instància pública de la mateixa Vall.

Apartat 2.
La llei establirà la manera concreta d’exercir els drets constitucionals dels i les parlants d’aranès a la resta del país, fora de la Vall d’Aran, i les obligacions corresponents de les autoritats públiques pel que fa als drets esmentats. Aquests drets inclouran, com a mínim:

a) El de ser contestats en aranès per escrit quan s’adrecin per escrit en aquesta llengua a qualsevol institució pública del país, ja sigui local, regional o nacional.

b) El de poder expressar-se en aranès, oralment i per escrit, sense que això comporti cap mena de discriminació, en qualsevol acte públic, incloent-hi els propis de l’administració de justícia i de la representació popular (Parlament de Catalunya).

Art. 3. Altres llengües

L’Estat tindrà en compte les altres llengües parlades dins el territori de Catalunya, de la manera com ho especifiquin les lleis de política lingüística, i promourà a les escoles, als altres àmbits de formació del jovent i, en general, al món laboral, una actitud de veritable obertura a l’aprenentatge de llengües estrangeres.

[...]

Disposició transitòria [tal]

1. L’Estat valora els drets adquirits per parlants d’altres llengües usades dins el territori de Catalunya, i especialment del castellà o espanyol, fins que el Parlament, per una majoria qualificada de dos terços, estableixi que aquesta protecció específica de les persones castellanoparlants respecte a altres llengües ja no és indispensable per salvaguardar els drets de parlants d’aquesta llengua que tinguin la ciutadania de Catalunya en el moment d’aprovar-se aquesta constitució.

2. L’especial protecció temporal de les persones parlants de l’espanyol, de què es tracta en l’apartat anterior d’aquesta disposició transitòria, i durant el temps que tingui vigència, inclourà les usuàries de les diverses variants lingüístiques d’aquest idioma en un àmbit global, i no sols dels dialectes parlats a la península ibèrica.

* * *

En qualsevol cas, tot això són assumptes dels quals caldrà parlar més endavant entre tots, quan tinguem parlament o corts constituents, i decidir-los amb el màxim consens. No té sentit que els líders polítics vagin prometent que les coses seran així o aixà. El que poden fer, si de cas, és comprometre’s a defensar tal postura o tal altra: «Nosaltres declararem l’espanyol llengua oficial per tal que tingui per sempre més la mateixa categoria que el català»; «Nosaltres defensarem l’espanyol fins a la mort»; «Nosaltres prohibiríem l’espanyol i només en permetríem l’ús domèstic»; «Nosaltres continuaríem com fins ara per tal que desaparegués del tot el català sin que se note el cuydado»; «Nosaltres deixarem que la gent faci el que vulgui en aquest punt», etc.


Afegitó posterior. Quan vaig escriure aquest article vaig cometre un error imperdonable, que és el de no tenir en compte la llengua de signes catalana. Naturalment, si ara el tornés a fer dedicaria a aquesta llengua nostra l’atenció que sens dubte ha de parar-li la futura constitució catalana.

Fotografies de fars (1): Llac Erie, Cleveland, EUA

He pogut comprovar que la fotografia era de debò, aquests dies que n’han aparegut tantes de falses. La va fer dimarts (30 octubre 2012) Tony Dejak, de l’agència Associated Press, i és el far anomenat The West Pierhead, al llac* Erie, davant per davant de la desembocadura del riu Cuyahoga, a Cleveland, Ohio. L’embat de les onades va ser provocat per l’huracà Sandy. No cal dir que el far ha aguantat, ben valent.

* «Llac» és una manera de dir, en aquell país: fa més de 350 km de llarg i gairebé 100 km d’ample en alguns punts.

Aquí en teniu una altra imatge, amb el far vist des de l’altra banda, un dia de calma.

I amb aquesta senzilla cerimònia enceto una sèrie de fotografies de fars, que m’envien de tant en tant, i des de fa temps, algunes persones superamables que llegeixen aquest bloc. Com que les he anat guardant totes, aniré publicant a poc a poc les millors. Donaré preferència, però, a les que estiguin lligades a fets d’actualitat.

(Si algú vol que la seva contribució quedi explicitada, ja m’ho dirà.)

Dos accidents

Amb pocs minuts de diferència, aquest migdia a l’hora de dinar. Un a la plaça Lesseps a tres quarts i mig de dues. L’autobús, un 22 articulat, ha hagut de frenar en sec –tan en sec que alguna gent ha anat per terra– perquè: 1) una noia amb bicicleta ha travessat un pas de vianants amb llum vermell; 2) el conductor del bus anava a tota pastilla, i ja des de feia una estona hi havia mal ambient a l’autobús per aquest motiu: arrencades brusques, frenades, cops de volant, etc. Gràcies a això no s’ha fet mal ningú a l’autobús, perquè tothom anava des de feia estona amb l’ai al cor agafat a les barres, fins i tot la gent que tenia seient. I com frenen aquests autobusos, l’ha clavat a l’asfalt.

No ha esclafat la noia de miracle, tot i que sí que li ha tocat la part posterior de la bici. La pobra noia estava com un flam. «Pobra», si ella era la culpable? Pobra, sí, perquè només era responsable a mitges. L’altra meitat li toca a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pas de vianants on ha passat això és aquell que ja hem denunciat aquí altres vegades, que el semàfor es posa vermell per als cotxes però no per als autobusos. Una meravella de disseny semafòric. Esclar, tu ets a la vorera, esperant que els cotxes s’aturin, i quan s’aturen comences a caminar d’esma –o a pedalar. És exactament això el que li ha passat a la noia, que ara mateix deu estar prenent encara tranquil·litzants. I encara sort que els pot prendre.

El segon accident ha estat a un quart de tres a Josep Tarradellas banda Llobregat, en un tram llarguíssim, entre Francesc Macià i avinguda de Sarrià, on no hi ha cap semàfor per travessar. I, és clar, molta gent va pel dret. I el que ha passat és que una senyora ha travessat sense fixar-se que d’allà al costat sortia un paio amb moto mirant enrere que no vinguessin cotxes. Ni la senyora podia preveure que aquella moto apareixeria per allà de sobte, ni el de la moto podia preveure que davant seu mateix una dona travessaria el carrer. No l’ha atropellada, però ha anat d’un pèl. La senyora, més de l’ensurt que de cap altra cosa, ha caigut a terra, i la moto, en la maniobra per evitar la topada, també. Crec que s’ha fet més mal el de la moto –una rascada– que la vianant, que jo diria que no tenia res.

Però també és responsable de l’accident, parcialment, l’Ajuntament de Barcelona, perquè no té sentit que en un tram de gairebé 300 metres –dues illes i mitja de l’Eixample– no hi hagi cap pas de vianants marcat per anar d’una vorera al passeig central de l’avinguda –on, ja que hi som, hi ha un parc infantil– i d’aquest passeig a l’altra vorera. Aquesta mancança fa que cada dia milers de persones grans i joves, també criatures, i gossos intrèpids, i jo mateix, incomplim la llei.

Quan la llei t’ho posa tan difícil, que hi hagi molts insubmisos no és sols responsabilitat dels que incomplim la norma. Deixem-ho en meitat i meitat.

* * *

Afegitó del 31 d’octubre. Alguna cosa passa, no sé si és que hi ha massa nervis, però aquest mateix matí hem estat a punt a punt d’atropellar amb l’autobús una noia que travessava un pas de vianants al carrer Borrell. En aquest cas la culpa era tota del conductor, ja que el pas de vianants és un pas de zebra sense semàfors. Quan els que hem vist la noia a punt de ser engolida per la bèstia hem cridat «cuidaduuu!!», el xofer ha frenat, és clar, però s’ha excusat dient que no veia res perquè hi havia gent a la plataforma d’entrada –l’autobús anava atapeït. I encara l’home ha fet un crit a la noia: «¡Si ves que no me paro, no cruces, mujer!» Quines penques.

Tot no és mort

Joan, dos anys. I com trobem a faltar el teu somriure, la teva solvència, la teva empenta, la teva bonhomia, la teva responsabilitat, l’estimació enorme amb què estimaves els que t’estimaves i els que sabies que t’estimaven, les teves anàlisis, les teves emocions íntimes fins a la llàgrima, aquella passió que posaves quan descrivies les excursions que era la mateixa passió de quan explicaves les descobertes científiques, la teva incapacitat per claudicar, i com perdies de vista el món quan estaves ficat en una d’aquelles recerques exhaustives, les teves profecies i/o anhels, la teva paciència i la teva impaciència, la teva tolerància davant gairebé tot i la teva intolerància davant el que era –és– intolerable, que llavors es traduïa en una justa ira contra la injustícia, la teva senzillesa, la teva ingenuïtat innocent, la teva sornegueria amable, els teus ulls comprensius, la perplexitat que et causaven els reconeixements a la teva saviesa, la lluïssor dels ulls quan havies trobat, llegint no sé què, un nou Mediterrani o, poca broma, un nou Pacífic, la teva valentia per enfrontar-te a les patums, també les de la llengua, la teva disposició per deixar-te sorprendre i per aprendre sempre més, la teva discussió vehement dels tòpics que fins aleshores eren dogmes i no tenien per què ser-ho, la teva humilitat per reconèixer que en aquell punt anaves errat, els teus oblits i els teus descuits inofensius, les teves anècdotes, la teva moto.

Tot el que vas deixar fet no és mort, i encara han passat més coses –com t’hauria agradat viure-les. Però et trobem a faltar.

(foto: Biblioteques de Sant Cugat)

Perles (101): «No volien una Catalunya poderosa»

«Estàvem sols amb el problema que s’acabaven les matèries primeres, que el govern havia tancat l’aixeta. La fal·lera de la gent de Madrid era comprar, a tot el món hi havia delegats que compraven pólvora, que no volien crear indústria. Només podíem guanyar la guerra creant indústria, i això s’hauria pogut fer ràpidament, perquè hi havia entusiasme.

»A Catalunya, la guerra la teníem fora: a Aragó, a Andalusia, a Extremadura, a Madrid... A la nostra zona no s’havia creat res, tota la indústria era al nord, a Astúries. El govern es trobava que no tenia manera de poder tenir material i que la solució era que arribessin carregaments pel port de Barcelona o de València, molt bombardejats.

»Llavors van dir que calia transportar la fàbrica de cartutxeria de Toledo a Barcelona. Vaig anar a Madrid amb un enginyer i un altre tècnic. Les vam passar molt negres per arribar-hi. Era fàcil, llavors, donar l’ordre de transportar la fàbrica de Toledo, perquè era als afores, en zona nostra. Largo Caballero va dir que no. Jo vaig pensar que estàvem perduts.

»Jo pensava que, després que havíem guanyat a Catalunya, que havíem fet tot el que havíem de fer, tothom ens felicitaria. Vaig veure també l’Azaña, que estava en un estat lamentable de por. I em vaig trobar amb un sentiment anti-Catalunya com mai, per diverses raons, però principalment perquè havíem guanyat. Ells haurien volgut que nosaltres perdéssim la guerra [...] perquè no volien una Catalunya poderosa, en definitiva.

»De triomfar l’alçament tot d’una, la República l’hauria absorbit, una república tipus la del 34, ben entès, de la qual en Franco ja va ser subsecretari de la Guerra. I llestos. També hi havia un altre factor molt en contra nostra, que era això de Mallorca. Era l’excusa per dir que fèiem una política imperialista.»

(Josep Tarradellas, 1977, entrevistat per Baltasar Porcel, text recollit a L’àguila daurada, Destino, Barcelona 2003, p. 147; fotografia de Quim Pedret)

Premis Mallerenga 2012

(llista provisional)

La cosa ha acabat abans d’hora i per tant els premis, que concedia tradicionalment el Vigilant cap al final de cada legislatura –aquesta és la segona vegada que ho fa, i per això ja és tradicional–, s’han hagut també d’avançar i improvisar una mica. Aquí teniu els resultats de l’anterior edició. Com veureu, hi ha alguns noms que es repeteixen.

* * *

- Premi Mallerenga 2012 als millors debutants: Laia Bonet, Eva Granados, Alícia Alegret, Mireia Canals, Mònica Lafuente, David Bonvehí, Eva García.

- Premi Mallerenga 2012 a la consolidació parlamentària: Joaquim Llena, Oriol Amorós, Rocío Martínez-Sampere, Dolors Camats, Josep Rull, Jaume Bosch.

- Premi Mallerenga 2012 als oralment més caòtics: Alfons López Tena, Rafael Luna, Jordi Miralles, Josep Llobet (a títol fonedís), Oriol Pujol, Joan Boada, Pedro Chumillas, Carme Capdevila, Celestino Corbacho, Núria de Gispert, Mercè Civit, Marina Geli, Laura Massana... (n’hi ha més)

- Premi Mallerenga 2012 als millors missatges extraterrestres: María José García Cuevas i Carmen de Rivera (a títol fonedís: María de los Llanos de Luna).

- Premi Mallerenga 2012 al millor demagog debutant: Jordi Cañas.

- Premi Mallerenga 2012 als més contundents: Uriel Bertran, Elena Ribera, Joan Ferran, Alicia Sánchez-Camacho, Ramon Espadaler, Daniel Font, Josep Enric Millo, Jordi Terrades... i Jordi Cañas.

- Premi, doncs, Mallerenga, doncs, 2012, a les crosses, doncs, de la diputada Marta, doncs, Alòs. (És un premi que ha suggerit a cau d’orella al Vigilant una mallerenga molt simpàtica.)

- Premi Mallerenga 2012 a la millor oratòria i gesticulació parlamentària: Antoni Fernández Teixidó.

- Premi Mallerenga 2012 a la parla més bleda: Hortènsia Grau.

- Premi Mallerenga 2012, perquè se’l mereix i a més suposo que ha fet esforços per arribar fins allà on ha arribat, cosa que no és fàcil si tenim en compte el que passa amb altres diputats i diputades, que sens dubte tenen bona voluntat però simplement no se’n surten per més que ho provin –i alguns ho proven i no ho haurien de provar, perquè els falta competència lingüística per fer-ho, i el que haurien de fer són, més aviat, frases curtes de subjecte + verb + predicat i llavors punt i seguit–, a l’honorable senyora diputada Anna Simó, perquè és capaç de fer frases de més de set o vuit o fins i tot deu ratlles que sintàcticament s’aguanten: si se’n segueix amb atenció el fil des del començament fins al final, estan ben construïdes, i aconseguir això no deixa de ser un petit miracle. (Aquest premi també l’ha suggerit la mallerenga aquella tan simpàtica.)

- Premi Mallerenga 2012 a la millor direcció de debats: Dolors Montserrat.

- Premi Mallerenga 2012 a les diputades més dolces (ui, quin adjectiu més tronat): Caterina Mieras, Agnès Pardell.

- Premi Mallerenga 2012 per motius personals: Manuela de Madre, Rafael López.

- Premi Mallerenga 2012 a la independència parlamentària i al criteri propi: Ernest Maragall.

- Premi Mallerenga 2012 als desapareguts en combat: Xavier Crespo, Miquel Iceta, Josep Maria Vila d'Abadal...

(La fotografia està presa del web Xtec.cat)