dilluns, 26 de novembre de 2012

Qüestions de llengua (57): La Blancaneu (1)

(No tot ha de ser política, encara que diu que aquests dies són «històrics» –tant de bo. En fi, per si us voleu distreure una estona.)

Com que últimament hi ha hagut noves versions en cine i en teatre del conte de la Blancaneu, em ve de gust fer unes consideracions sobre el nom d’aquest personatge, perquè ja veureu que té més rerefons que no sembla. Prepareu-vos o deixeu-ho córrer, que és llarg.

Magí Camps en parlava fa unes setmanes (La Vanguardia paper, 15 octubre 2012, p. 32) d’una manera massa asèptica. Em penso que es va equivocar de no tenir en compte que en la formació del nom d’aquest personatge virtual han intervingut factors que depassen la solució que s’ha adoptat, sembla, com a definitiva –Blancaneu–, com si una de les opcions que s’havien tingut per bones fins fa quatre dies –Blancaneus– fos sospitosa d’alguna tara inconfessable. La veritat és que, com veurem, totes dues tenen pros i contres.

Cal reconèixer que Blancaneu ha estat acceptat de manera pacífica. Sobretot per la gent més obedient, la que mira, almenys en alguns aspectes en què no tenen criteri propi, el que fan els altaveus més influents: editorials, productores audiovisuals, emissores de televisió o de ràdio. L’altre nom, però, es resisteix a desaparèixer del tot en àmbits menys formals, més «espontanis», si ho podem dir així.

I hi ha altres possibles noms als quals no s’ha donat l’alternativa, que potser serien més adequats. Ara ho veurem.

El factor principal que em penso que no s’ha valorat prou és que la formació d’aquesta mena de noms dins de cada llengua depèn també de la tradició cultural, contextual, d’aquell idioma i de l’idioma en què s’ha format aquell nom originàriament, o si més no cal parar molta atenció en aquests elements abans de prendre decisions.

Expliquem-ho més. Tenim el nom original, que en el conte La Blancaneu i els set nans (1812, enguany es el segon centenari) és, en alemany estàndard, Schneewittchen. En efecte, la primera versió escrita que es coneix del conte és dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, si bé ells recolliren una versió oral més antiga. Sense anar gaire lluny, hi ha una altra rondalla dels Grimm amb una protagonista de nom similar, Schneeweißchen –és el conte actualment conegut com La Blancaneu i Rosaroja, publicat pels Grimm l’any 1827–, que ja havia estat adaptat abans en alemany, l’any 1818, per la letona Karoline Stahl (1776-1837), i encara se’n podria trobar un rastre anterior en un dels contes del francès Charles Perrault (1628-1703).

Doncs bé, Schneewittchen i Schneeweißchen volen dir, literalment, Neublanqueta. (L’aglutinació de noms, adjectius i altres elements és sovint preceptiva en alemany però no ho és en la majoria d’idiomes romànics, de manera que si escrivíssim Neu Blanqueta no trairíem l’original.)

Però si us hi heu fixat bé els noms originals de les protagonistes dels dos contes estan escrits de maneres diferents, i això és perquè pertanyen a tradicions diferents: un dels contes, el protagonitzat per Schneewittchen (i els set nans), pertany a una tradició oral de Baviera. L’altre, el de Schneeweißchen (i Rosaroja), ve d’una tradició del nord d’Alemanya.

Anem a les traduccions. En danès, que sembla que va ser la primera, van fer Snehvide. En neerlandès, segona traducció, no van tenir cap inconvenient a seguir el criteri dels Grimm ni que suposés, en el seu cas, ajuntar dues W: Sneeuwwitje.

Però en anglès, tercera traducció, van fer Snow White. Va ser el primer cas en què no es va fer l’aglutinació del nom –hauria estat Snowwhite–, suposo que perquè en anglès és menys païble que en neerlandès la coincidència de les dues W. En qualsevol cas, no se’ls va ocórrer intercanviar l’ordre i anomenar-la White Snow –que hauria permès, ara sí, Whitesnow–: van estimar-se més ser fidels a l’original fins i tot en la formalitat del nom.

En suec van fer Snövit; en noruec, Snøkvit. Sempre el mateix ordre: primer nom, després adjectiu. Fins i tot l’esperanto ha optat per la mateixa construcció: Neĝblankulino.

(Com a curiositat, per acabar aquesta llista, en bielorús li donen un nom, Снежанка, que sembla que vol dir Noia de la Neu, i en polonès també han canviat el nom del personatge i l’anomenen Princesa Blanca –Królewna Śnieżka. En rus, en canvi, fan Белоснежка, que literalment és... Blancaneu. Perdoneu aquest darrer paràgraf tan aparent però que no té cap mèrit: és quasi tot tret de la Viquipèdia.)

En dos dels idiomes esmentats fins ara, l’original alemany i l’anglès –no sé si és així en les altres llengües germàniques que he dit–, el nom de Blancaneu no respecta l’ordre habitual d’aquests idiomes, que construeixen gairebé sempre el conjunt nom + adjectiu en ordre invers (adjectiu-nom): weißen Wäsche ‘roba blanca’ (textualment seria «blanca roba»), weißes Brot ‘pa blanc’, weiß gekleidet ‘vestit blanc’; o, en anglès, White House ‘Casa Blanca’, White People ‘els blancs (la gent blanca)’... o Yellow Submarine ‘submarí groc’.

Però el geni de les rondalles sovint va així: ens sorprèn fins i tot amb els noms dels personatges i de qualsevol altre element que hi aparegui.

Doncs bé, si això és el que va fer l’anglès –i el suec, el danès, etc.– seguint l’alemany, en canvi el nom del personatge va patir una transformació formal en les versions fetes per molts dels idiomes del sud: van capgirar nom i adjectiu. I, així, van aparèixer Biancaneve (italià), Branca de Neve (portuguès), Blanche-Neige (francès), Albă ca zăpada (romanès), Albanix (llatí modern), Blancanieves (espanyol), Brancaneves (gallec)... i Blancaneu.

Anem al context cultural d’aquestes darreres traduccions.

En italià existeix la Madonna della Neve o, per derivació, la Madonna Bianca, que procedeix d’una llegenda cristiana del segle V situada a Roma. Ja durant l’edat mitjana el nom Bianca passà a ser antropònim, i a més de personatge distingit. I és aquest el motiu, segurament, pel qual l’italià va optar pel capgirament a l’hora de traduir Schneewittchen: primer Bianca –adjectiu esdevingut nom propi– i després el substantiu neve, atès que Bianca ja suggeria al lector o a l’oient un nom femení, i a més refinat. Cal no oblidar que el personatge de Blancaneu és filla de reis.

En portuguès existeix Neves –no Neve– com a nom propi, però és sobretot cognom. I també Branca, que sona solemne, literari i de persona distingida i històrica, normalment estrangera (Branca de Navarra, Branca de Borgonha, Branca de Castela). Per això el portugués va optar per Branca de Neve: sona antic (llegendari) i un pèl exòtic; per tant, adequat per a un conte.

Botiga a la rua Santa Catarina, Porto (foto: MSS-1)

Ara bé, en italià i portuguès podien haver construit el nom d’altres maneres: p.ex., Nevebianca, Nevebranca. I en canvi han fet el que dèiem: Biancaneve i Branca de Neve, que no sols aprofiten uns antropònims previs sinó que a més suggereixen la locució «blanca com la neu».

En francès hi ha, com en l’italià, l’antropònim Blanche –adjectiu esdevingut nom propi–, força estès. Però neige no és antropònim. Llavors, Blanche seguit de Neige és també com una abreviació de la locució blanche comme neige ‘blanca com la neu’ –tot i que en francès n’hi ha prou dient de neige perquè s’entengui també «blanc/a com la neu». O sigui, el francès Blanche-Neige és com dir tot el que dèiem de l’italià i el portuguès («blanca com la neu») i a més de manera redundant. Per tant, Blanche-Neige sona no sols poètic, suggeridor, sinó gairebé hiperbòlic.

En alemany, com a nom propi de persona, hi havia en el moment del naixement de Schneewittchen el nom Blanka, referit gairebé sempre, com el portuguès Branca, a personatges estrangers: Blanka von Burgund, Blanka von Kastilien, Blanka von Navarra. I també existia Bianka, més usat encara avui. Però no existien Schnee ni Weiss com a noms propis de persona. De manera que Schneewittchen era un invent exòtic. Ni tan sols feia pensar, en un primer moment, en la composició neu + blanca, perquè a ells, com ja he dit, els resulta del tot estrany l’ordre nom + adjectiu: és des del primer dia, doncs, un nom construït artificialment... que sona bé.

I aquesta és bona: l’etimologia del nom Blanca (Bianca, Branca, Blanche, Bianka, Blanca, etc.) és blank, d’origen... germànic antic.

Però, tornem-hi, els Grimm no el van triar: van voler ser creatius i compondre el nom del seu personatge a partir de weiss + schnee, i a més capgirats. I amb un sufix de diminutiu (chen).

El català ha anat, com l’italià, el portuguès, el francès o l’espanyol, també per la via del capgirament invers (adjectiu-nom). Però això sí, per no assemblar-nos més del compte al castellà –i em sembla que exclusivament per aquest motiu, cosa que no deixa de ser una manifestació de dependència, ni que sigui a la contra–, hem decidit en l’estàndard acceptat fixar-nos només en la morfologia gramatical i optar per Blancaneu.

Direu: si l’italià va optar per Biancaneve, amb la neve en singular, ¿no és coherent que en català hàgim fet el mateix? Contesto: primer, l’italià no és l’original; segon, pot ser, efectivament, que hagin arribat a Biancaneve perquè un cop triat Bianca (nom propi), hi fan concordar neve i no ho discutim més –la raó que s’aporta per al nostre Blancaneu–; però, tercer, també pot ser perquè l’advocació mariana esmentada, en italià, és Madonna della Neve (singular) i no delle Nevi (plural).

Com anomena el català aquesta marededéu? Marededéu de les Neus. No de la Neu. Per tant, l’argument de l’italià –un dels possibles arguments– no és prou contundent. I l’argument de la concordança? Té força, però es pot salvar per la mateixa raó per la qual hem avantposat Bianca, Blanca, Branca, Bianche... al substantiu neu. Si hem avantposat Blanca, tal com he dit, era sobretot perquè Blanca ja era nom de dona reconegut en el moment de crear el de Blancaneu. Però resulta que en català els dos components del nom d’aquest personatge són noms propis de dona: Blanca + Neus. I això ens oferia més oportunitats que als altres idiomes, si optàvem per donar al lector la pista d’un antropònim previ. Perquè en teníem dos per triar. No ens calia avantposar Blanca, ni ens calia fer concordar nom + adjectiu.

Miraré de raonar-ho amb més detall.

Nosaltres podíem haver optat per Neublanca o Neublanqueta, certament, que seria la denominació més propera a l’original –si ens cenyim als significats exactes dels components del nom– i que respectaria l’ordre més habitual del català: nom + adjectiu.

O, si volguéssim ser encara més fidels a l’exotisme de Schneewittchen, podríem apartar-nos lleugerament dels elements originals del nom i optar per composicions sinonímiques del tipus Claralba (clar + alba), Nivàlua (nivi + alum), Albafloc (alb + floc [de neu]), Llumclara (llum + clar), etc.

Uns noms, per dir-ho d’alguna manera, més èlfics, tolkienencs.

Però no. El nom Blancaneu va aparèixer escrit Blanca Neus o Blanca-Neus, textualment, en la majoria de les primeres versions del conte. I va ser així, penso, per raons internes del català, al marge que en espanyol Blancanieves pogués dependre, almenys parcialment, d’aquestes mateixes raons internes. Cada idioma té el seu geni, però no passa res si dos idiomes coincideixen en algun punt en el mateix tret genial.

Una cosa més abans de l’intermedi. Camps, en l’article esmentat més amunt, parlava dels noms anomenats pluralia tantum (plurals inherents) i posava alguns exemples espanyols d’aquests substantius. No deia, però, que en català també tenim pluralia tantum: ara em vénen al cap, p. ex. les postres, els espinacs o les estovalles, però n’hi ha més.

No és aquest exactament el cas de neus, però de fet en català neu i neus designen, exactament igual com l’espanyol, matisos diferents: neu pols, neu verge, mans blanques com la neu, etc.; en canvi, neus perpètues, les primeres neus... Com en espanyol, ja ho he dit. És el que Camps anomena, seguint la gramàtica espanyola, «plurals estilístics» (noms que funcionen també en singular però que s’usen en plural en determinats contextos): els funerals, els inferns, les aigües... i les neus.

Continua.