diumenge, 11 de novembre de 2012

S’han acabat les amistats

«En lloc de fer-nos operacions d’estètica
ens hauríem de fer operacions de recuperació de la innocència»
(Àlex Rigola, director de teatre, Ara, 10 novembre 2012)

He tingut l’oportunitat de veure fa uns dies el documental Las sasons, de Pamela Varela i Monica Burg (2008), una pel·lícula deliciosa per a qui li agradin les històries calmades, de molta fotografia i poca acció, de seqüències que aguanten més d’un minut el paisatge brumós o net amb una figura isolada que s’apropa o s’allunya per un camí interminable o un camp d’espigues sense límits.

La protagonista és Monica Burg, que durant tot el film es dedica a fer visita i a xerrar una estona amb diverses dones de la ruralia de la Dordonya, al Perigord Verd. Set dones joves o grans que conserven l’occità après dels seus pares o avis –les més grans–, o que l’han recuperat després que a casa seva s’hagués perdut dues o tres generacions abans.

És lamentable el que ha passat en molt indrets d’Occitània, ja que hi som, on fa un segle gairebé tothom parlava la llengua del país, almenys als pobles. Actualment els que la parlen són una exígua minoria, i a més aïllada, tot i que els més optimistes asseguren que es comencen a notar els esforços que últimament s’hi estan esmerçant.

Bé, vaig allà on anava. Monica visita les dones i quan comença a tenir-hi una mica de confiança, especialment amb les més grans, de seguida s’estiren les dues al sofà, o al llit, o damunt el fenc del bestiar, i continuen fent petar la xerrada, sovint íntima, centrada en la història personal de cadascuna, en la llengua –tacada inevitablement de molts gal·licismes (francesismes)–, en els projectes, vivències, angoixes, mancances...

Dues dones estirades al llit, juntes. Si no fos aquesta pel·lícula, què pensaria la majoria o molta gent que les veiés, que tragués de sobte el cap per la finestra i observés l’escena?

Hem perdut, em sembla, molt de terreny en el món de la innocència, diguem-ne, infantil. Ja no hi ha amistats. Amistat i prou. Si dius que en tal és el teu amic, molta gent entén que aquell és la teva parella. Si dius que aquella és amiga teva, molta gent entén també que teniu una aventura.

No diguem res, ja, si un dia demanes a un amic amb bon gust que t’acompanyi a comprar roba, o si un altre dia que la teva parella és fora de la ciutat aprofites per fer una escapada que a ella saps que no li agrada fer i a tu sí i per això no ho feu mai si no és en ocasions com aquesta, i llavors trobes una amiga de tota la vida en una sala de festes o a la sortida del cine i xerreu una estona –hi ha sales de festes on diu que es pot enraonar– ni que sigui a peu dret. Si ets una mica famós o conegut –no és el meu cas, per sort– i per allà hi ha un fotògraf mal intencionat, ja has begut oli.

Sé que hi ha gent que fa aquests judicis sense cap malícia, sense donar-hi importància, com si fossin simples constatacions, que no els sembla malament que algú faci amb la seva vida el que vulgui, però a altres sí que ens molesten determinats veredictes sumaris sobre la vida privada, per ben intencionats que siguin.

Ara sembla que només hi hagi o gent coneguda o amants. La gent coneguda és la que trobes amb motiu de qualsevol convenció veïnal, social o laboral, us saludeu i poca cosa més. I l’amant és la resta amb qui tens una relació de tu a tu. Ni amics ni amigues, tret del cas que parlis en plural: aquests són amics meus, aquestes són amigues meves; si ho singularitzes, caus davant la resta del món que t’envolta en l’equívoc –com a mínim, equívoc. I espera’t, que si mai es legalitza la poliàndria i la poligàmia, no podrem parlar de les amistats ni en plural.

És horrorós que s’hagin perdut d’aquesta manera les amistats, que hagis d’anar amb tant de compte a l’hora de parlar de la gent que no sols coneixes, sinó que t’hi fas d’una manera especial, que te’ls estimes, sí, sense que això vulgui dir que hi hagi cap component sexual ni cap relació de parella, ni en present ni en projecte. Simplement som amics i prou.

Com si només es pogués parlar de projectes íntims, de neguits o de les perplexitats de la vida sota els llençols del llit. Per favor.

(Sigui com sigui, i deixant de banda les meves paranoies,* no us perdeu Las sasons si mai en teniu l’oportunitat i compliu els requisits que us deia al començament. Hi descobrireu a més una actriu molt poc convencional però extraordinària que es diu Monica Burg.)

*Afegitó 12 novembre. Paranoia o no, ahir mateix al diari Ara, que vaig llegir al vespre, vaig trobar dues proves del que dic: 1, Albert Om va anar a un míting amb Montserrat Nebreda i diu que la gent es preguntava si és que eren parella (i no ho són, esclar, senzillament allò formava part d’un reportatge que Om estava fent sobre Nebreda); 2, Justin Bieber ha anunciat que ha partit peres amb la seva parella i es veu que algunes revistes ja ho havien avançat simplement perquè havien vist dies abans que una noia nova s’havia incorporat al seu grup habitual d’amics o acompanyants. En aquest segon cas ho van encertar, però per pura xamba, és simplement que van treure conseqüències a partir d’un fet que s’hauria de considerar absolutament banal.