Passem comptes

Diu el DIEC, de passar comptes: «[LC]* passar comptes amb algú a) Escatir el que li hem de pagar o n’hem de rebre. Per ext. passar comptes amb algú b) Els danys que m’ha causat, no els hi perdono pas: ja passarem comptes.»

*[LC] vol dir lèxic comú.


A casa, però, «passar comptes» no era pas una tasca enutjosa. Almenys jo no la vaig viure així. S’acostava més al que en diu el DCVB (a l’entrada passar, ja que hi som, i no a la de compte, com fan el DIEC i el GDLC d’Enciclopèdia; i a mi em sembla més correcte que reportin la locució verbal des de passar, en efecte): «Passar comptes: ajustar els comptes i consignar-los.» O bé el que diu el GDLC d’Edicions 62 (el Larousse; que encara no és a internet, ja triguen), en aquest cas no a passar sinó, com els altres dos, a compte: «Passar comptes (de): Comptar, aclarir una qüestió.»

Des que tenies ús de raó, o abans i tot, el pare t’assignava setmanada. La primera, una pesseta. I passar comptes era aquell moment, el moment de la setmanada. Certament, era també el moment de justificar despeses i d’explicar la destinació que volies donar als diners que tenies estalviats de setmanades anteriors, perquè jo almenys no em gastava normalment l’assignació si no era en casos molt especials. Però tot i haver de raonar les despeses –la qual cosa em sembla una manera esplèndida d’educar–, els diners eren teus i ben teus, i si més no la consciència que serien teus i que en podries disposar lliurement quan fossis gran era ben ferma. I mentrestant, et refiaves del pare i del seu senderi. Si te’ls guardava ell, aquells diners no es perdien. Jo, com dic, ho vaig viure així.

Doncs ara passarem comptes del vigilant. Des de l’1 de maig, dia que em vaig traslladar en aquesta nova adreça, el vigilant ha rebut unes 4.000 visites d’uns 1.350 visitants diferents. Els visitants habituals són uns 250, que solen passar per aquí, de mitjana, 2-3 cops cada mes. La pàgina més visitada és la de l’índex de les qüestions de llengua. Els temps de visita mitjà és de 3 minuts 58 segons.

Pel que fa a Inforeflexió.cat, on abans vivia el vigilant i on des del mes de maig reprodueixo sobretot articles d’altres autors i materials que tenia a la desapareguda revista infoReflex.cat (desapareguda per defunció de l’amfitrió, no pas per insalubritat pròpia), ha tingut l’any 2009 uns 2.300 visitants diferents que hi han fet unes 4.100 visites i n’han descarregat un total de 7.000 pàgines. Les pàgines més visitades enguany a Inforeflexió.cat han estat les qüestions de llengua sobre l’euríbor i la del deunidó i esclar (també reproduïdes, amb millores i ampliacions posteriors, al bloc actual del vigilant –són els enllaços que us he posat ara–, però vés, hi ha gent que li agrada tastar les mares més que els vins novells).

Pel que fa al perfil, fa més de dos anys que no compta nous visitants. Ha quedat clavat en els 1.600.

Des que tinc estadístiques (maig 2006), el vigilant ha rebut unes 22.000 visites d’uns 11.600 visitants diferents. El primer any la mitjana de visitants habituals (almenys 2 visites mensuals) era de 600, i a partir de mitjan 2007 va baixar a 400, primer, i després a 250, que es mantenen si fa no fa fins ara (els darrers dos mesos més a prop de 300). Hi ha noves incorporacions cada mes, però també hi ha comiats a la francesa. Cada quinze dies, si fa no fa, rebo un correu demanant com és que no permeto els comentaris al bloc. En total, en aquests anys, 470 persones han volgut conèixer aquest perquè de primera mà. Últimament també rebo correus demanant com és que no segueixo ningú al Twitter. Finalment, unes 680 persones han volgut saber per què el bloc es diu “El vigilant del far”.

A mi tot això em sembla tan extraordinari que quan hi penso no me’n sé avenir.

I vet ací un gat, vet ací un gos, este any –aquí em penso que no puc dir «enguany», Eugeni– és fos.

Periodisme ciutadà

Algun periodista amb cara i ulls dels diaris actuals fa cap esforç per llegir amb un mínim d’atenció les moltes cartes i comunicacions de lectors adreçades específicament a la redacció? (Fa uns anys, al diari més important de Barcelona l’encarregat de revisar les cartes dels lectors era el redactor de la secció setmanal de Motor, o sigui que ja es veu la importància que donaven a la qüestió.)

De tota la vida, molts ciutadans responsables i conscienciats han enviat als diaris informacions... que els diaris no han aprofitat gairebé mai. Parlo de contribucions en el terreny de la informació, no de l’opinió. El que fèiem fins fa no res els periodistes, com a màxim, era seleccionar unes quantes d’aquelles cartes, potser no sempre les més substancioses des del punt de vista informatiu, i publicar-les. Però, com dic, ni tan sols allò ho fèiem amb gaire criteri. Tanmateix, de vegades algun altre lector responia al primer, i l’encarregat de la selecció de cartes encertava a veure la resposta enmig del munt i considerava que era interessant aquella interactivitat... per descomptat sense moure’s gairebé mai del terreny de l’opinió ni de l’espai de la secció de cartes. De vegades, doncs, es creaven rastelleres de cartes, és veritat, però tothom deu recordar que aquelles cadenes eren gairebé sempre sobre temes intranscendents, anecdòtics, llegendes urbanes (un gran ocell negre que voleiava damunt Barcelona) o assumptes menors (mitjons de rombes, mode de penjar el paper de vàter, etc.). O, si eren sobre temes substanciosos, es movien sempre dins l’àmbit de les opinions. Els fets eren sagrats i només els controlàvem els grans sacerdots, que érem els periodistes.

O sigui, poques vegades s’ha seguit en cap diari el fil d’una informació d’aquestes que dic. Poques vegades s’ha considerat els lectors com a fonts fiables de dades. Només s’han tingut en compte en uns pocs casos les seves aportacions humanes o ciutadanes, les que podien donar joc dins les seccions del diari dedicades a Societat, Gent, Local...

Ara la participació ciutadana en els mitjans és encara més gran, per la facilitat de comunicació i de transmissió de missatges a les redaccions. I llavors, sens dubte, hi ha molt més material de rebuig, absolutament prescindible i intranscendent, enmig del munt de comunicacions que es reben. Però la pregunta continua viva: hi ha algú a la redacció, amb cara i ulls, que repassi aquestes comunicacions de la ciutadania, per mirar de trobar-hi alguna dada que sigui d’interès, per seguir-li la pista?

No, em penso que no. Si mai des de cap mitjà han trucat o han escrit a ningú per demanar-li més informació (hi torno: informació, no opinió) sobre un assumpte del qual aquella persona parlava en una carta, aquest comportament ha estat completament excepcional i, com dic, normalment emmarcat en determinats àmbits ciutadans.

La immensa majoria dels periodistes tenim les nostres fonts, la nostra agenda, les nostres maneres de treballar i les nostres rutines. I no ens treguis d’aquí. Un lector és un lector, un client. No pot estar en aquesta banda dels professionals, és a l’altra banda del taulell.

Hola, món de la premsa del 2010, que hi ha algú que vulgui canviar aquesta dinàmica? Perquè potser ens esforcem a adaptar-nos des del punt de vista tecnològic i no ens adonem que el the times they are a’changin no només afecta la tecnologia. Potser una bona part de la crisi actual dels mitjans de comunicació és causada per la incapacitat conceptual de canviar...

El Nadal dels autònoms

Les festes dels autònoms no depenen de nosaltres, depenen dels clients que et puguin donar feina. I com que els clients són de molts tipus i maneres i menes, els dies que no són de festa estricta has d’estar pendent de telèfons i correus per a fer-los el servei que necessitin o almenys per a prendre’n nota. És clar que els pots dir, amb antelació, que tal dia i tal altre faràs vacances –jo per exemple en faré el 4 i el 5 de gener, que combinats amb el cap de setmana i el dia de Reis em permeten fer l’escapada llargueta de cada any amb els meus amics de Sant Sadurní, que no em perdonarien que un any no hi anés.

Enguany Nadal cau en divendres i no hi ha res a dir. Els autònoms, suposant que no tinguem feina pendent, perdem un dia de festa, Sant Esteve, però a canvi d’això tenim dos pontets seguidets que fan patxoca, 25 a 27 i 1 a 3 de gener, i després, per completar-ho, el dia de Reis cau en dimecres, de manera que la rentrée en el segon trimestre del curs es fa una mica de més bon pair.

És pitjor quan Nadal cau en dissabte (passarà l’any que ve, el 2010!: anem fent exercicis d’escalfament per preparar-nos-hi, que serà durillo). Perquè llavors «les vacances de Nadal» per als autònoms es limiten a la festa de Reis, el dijous de la setmana següent a Cap d’Any.

Els autònoms som d’allò més feliços quan Nadal cau en dimarts o dimecres, i ja és el súmmum si Nadal és dijous o dilluns. Perquè llavors sí que tens sensació de vacances de Nadal: cap de setmana, un o dos dies de feina d’aquella manera –segurament amb ben pocs clients que t’amoïnaran, però hi has de ser, has de tenir la parada oberta–, llavors festa altra vegada, un o dos dies de feina més, aleshores més festa o un altre cap de setmana... i ja no et fa res que el següent cap de setmana se’t mengi la festa dels Reixos.

El pròxim Nadal que cau en dijous és el del... 2014. Any mític (llàstima que alguns l’hagin volgut partiditzar). Serà possible tanta felicitat alhora? Mentre esperem que arribi, doncs, ens conformem amb el que tenim, que no és poc. Hi ha gent que no sap ni què és el Nadal, ni per a què aprofita, ni coneix les seues històries meravelloses. Al costat de misèries, crims i hipocresies, és clar, que són part de la mateixa tradició (Herodes, els innocents) perquè la condició humana és així.

Ah, no oblideu que si feu pessebre* (o betlem, o naixement) en tot bon pessebre hi ha d’haver-hi un caganer. (I que bo que és que anem deprenent a riure’ns de nosaltres mateixos, que és tan i tan sa, m’a que som seriosots.) (Afegitó del 26 desembre: «Les cançons de Nadal, considerades des d’un punt de vista literari [i afegeixo: des d’un punt de vista lingüístic, gramatical], salvades algunes excepcions, per cert no pas gaires, resulten molt mediocres, i alguna àdhuc encara menys que mediocre.» [Joan Amades, Les cent millors cançons de Nadal, La Butxaca 2009] Hi ha gent, però, que creuen que les nadales del segle XXI han de ser diferents, han de distingir-se per la seva perfecció formal. Ja sé que és un pèl demagògic formular-ho així, però no me n’he sabut estar.)

Us copio, finalment, la que deu ser la nadala catalana més antiga que existeix. Segons diu Jordi Minguell, que és qui me l’ha enviada, per la grafia deu ser del segle XIV. El text es troba al manuscrit 109 de la Biblioteca de Catalunya, i reproduït per Giuseppe E. Sansone dins Studi di filologia catalana, Adriatica Editrice, Bari, 1963.

Ab goyg et ab [alegria],
Senyo[r], del neximent
lausem Santa Maria
et Déus omnipotent.

Per la gran santedat
que en la Verge és.
Déus, per humilitat,
mistage li tramès.

Gabriel, sens falsia,
sens tot defaliment,
dix-li : «¡Ave Maria!»
ab gran alegrament.

Quan la Verge ausí
la salutació
que l’àngell sens tot sí
li dix en sa maysó,
estech espaordida
del denunciament
que l’àngell dit avia
ab gran alegrament.

Ladonchs dix Gabriell
missatge gloriós
que avalà del cel:
«Del Senyor poderós
no·t temes, Verge pia,
que Jesús verament
vendrà en tu, estela,
prendre concepiment».

La verge li respòs :
«No·y he coneximent
de marit ni d’espòs
ni de nuyll hom vivent,
emperò sens duptança
faré son mandament,
que bé n’é agradança
et molt gran pagament».

Quan la Verge ac consentit,
tantost prenyada fo :
obra del Sant Esperit
fo sens corrupció.
et parí aytal dia
com és lo de Nadal,
per què és nostra via
lunyada de tot mal.

Au, bon Nadal.

* Qüestió de llengua. Pessebre o potser pesebre, amb sonora, com explica Joan Coromines (DECat VI, 472a, 36 i s.) i, més modernament, Eugeni S. Reig. Coromines afirma que el mot és «privativament valencià, d’origen mossàrab» (o sigui, del llatí praesepio arribà al català de València a través del mossàrab, que l’havia adaptat; i de València al món hispànic, des del qual va tornar al català del mig amb la corruptela de la sordesa de la s). I doncs, tant Coromines com Reig expliquen que si diem pessebre, amb s sorda, és per mimetisme amb el castellà, i tenen raó.

El que passa és que ho hem interioritzat amb tanta força just a l’inrevés, ací al nord, i des de fa tant de temps, que els diccionaris nostres han sancionat ja l’ús abans incorrecte: pessebre ens sembla català (i pesebre, escrit així, castellà!, tot i que la pronúncia de la sonora ho desmentiria), i el mateix Coromines beneïa el canvi –la doble possibilitat, més ben dit– en parlar de l’assumpte, ja que feia anar amb tota naturalitat pessebre. I és que el català és llatí corromput a còpia d’introduir-hi novetats contínuament. Tan corromput que la corrupció és viva, com la mateixa llengua. Les úniques llengües pures i tancades són les llengües mortes o les artificials. Al cap i a la fi, el cas de pessebre és, a la inversa, el mateix que el de princesa, que hauria de ser, segons l’etimologia, princessa (mireu al final de l’article enllaçat) o, si molt voleu, principessa, ja que ve de prince(p)s. O no? Dit això, afegeixo que a mi no em faria res tornar a pesebre, tenint en compte no tant el fet que pessebre (amb sorda) ens vingui del castellà (no acabaríem mai si ens dedicàvem a fer neteja, i seria ben poc pràctic) com la unitat de la llengua del sud i del nord. El que passa és que no sé com fer-ho. Ho deixo aquí apuntat, per si algú ho recull.

La Monumental: concurs d’idees

Gràcies al procés encetat avui al Parlament de Catalunya –admissió d’una iniciativa legislativa popular per a la prohibició de les tortures públiques d’animals, i sembla mentida que siguem a l’any 2010 i hàgim arribat fins aquí sense haver-nos plantejat institucionalment la necessitat de posar-hi fi abans–, aviat la plaça de toros anomenada «La Monumental» serà un monument i prou, com un memorial, un testimoni de la barbàrie dels avantpassats. Hi anirem i direm als fills i als néts, i ells als seus fills i néts: mira, aquí fa mooolts anys venia els diumenges alguna gent a veure com es mataven animals, sobretot toros, de vegades també cavalls, i algun cop un ésser humà i tot. Si bé això darrer al final ja no era gaire freqüent, perquè els que ho organitzaven feien trampes i manipulaven i torturaven prèviament els braus perquè no fossin tan braus. I el que passava era que de vegades les pobres bèsties estaven tan estressades i decaigudes que les havien de torturar novament just abans de la Gran Tortura Final perquè recuperessin una mica l’embranzida natural que havien perdut amb les manipulacions prèvies.

–I com era, la Gran Tortura Final? –dirà el nét preadolescent, interessat.

–Mira, Lluís-Àhmad, això encara no tens edat per saber-ho. Ja t’ho explicaré quan siguis més gran. En tens prou de saber que feien servir punxons, llances i espases. Un devessall de sang, una carnisseria. I no facis cara d’interès, que no fa per tu. Les crueltats, Lluís, no són bones, no s’han d’acceptar ni per curiositat. Ho entens?

–Sí, avi.

L’educació dels preadolescents no ha estat mai fàcil, ni ahir, ni hui, ni despús-demà.

Ara bé, com que l’edifici no és lleig i a més deu estar catalogat, cosa que no em sembla malament –els edificis no tenen la culpa del que es fa en el seu interior, si no n’hauríem d’enderrocar massa–, obro un concurs d’idees sobre el futur de la plaça. Si teniu suggeriments, me’ls dieu i els escriuré a continuació de la mitja dotzena que se m’han acudit sense pensar-hi gaire. Prometo que encabat enviaré la llista a l’ajuntament.

Idees per a l’antiga plaça Monumental de Barcelona

- Museu de la Barbàrie Humana (Centre d’Interpretació sobre les Espècies Animals Maltractades al Llarg de la Història)
- Seu d’ONGs dedicades a la lluita contra les tortures i els maltractaments als animals
- Devesa urbana (per als remugants) o delfinari (per als dofins i altres cetacis) del Zoo de Barcelona
- Piscina municipal
- Saló d’actes lúdics i culturals: teatre a l’aire lliure, concerts, balls, aplecs del Club Súper-3, etc.
- Gran biblioteca pública (caldria cobrir-la)
- Seu de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i de les diverses especialitats esportives de Catalunya reconegudes internacionalment
- Nova gossera municipal
- Centre de detenció especial per a torturadors d’animals (hi farien tasques relacionades amb el tema durant una temporada) [proposta d’una lectora]
- Seu permanent del Circ Cric [proposta d’una lectora]
-

En qualsevol cas, estic molt content. Hem situat els noms de Catalunya i Barcelona a les agendes dels mitjans de comunicació internacionals, i un cop més per motius positius –tot i que amb força retard, en aquest cas. A més, les agències internacionals de tour-operadors ja han pres nota que s’ha acabat d’oferir en tots els paquets de visites a Barcelona la possibilitat d’anar «a los toros» (en realitat, anar a veure com es maten toros). Acabi com acabi aquesta iniciativa legislativa, al món li ha arribat la notícia que en un racó de l’actual Spain aquest espectacle sàdic s’ha acabat... tot i que de fet encara no s’hagi acabat. Però la notícia ja ha corregut, i de vegades amb això n’hi ha prou perquè la gent que hi anava (una gran majoria era estrangera) es pensi que s’ha acabat de veritat la fiesta –quin nom, Déu meu– i els productors d’espectacles sanguinaris perdin la batalla abans i tot que es faci la llei.

No sé si el tema dels toros és una qüestió menor o no, dins el conjunt de problemes que tenim a la nostra societat. Però sens dubte és un tema amb un simbolisme molt potent. La prova: feu un cop d’ull a la premsa d’avui, d’arreu del món –o als diaris de paper de demà, si us estimeu més informar-vos amb retard.

«Quieren prohibir los toros, ¡quieren acabar con los toros!», clamen. No, el que volem és justament el contrari, salvar els toros de morir així. El que volem prohibir és que els pelin d’aquesta manera tan bèstia, tan irracional. I, en el fons, el que volem és que la humanitat faci un pas endavant cap a la civilització. Ja sé que al costat d’això hi ha moltes passes enrere, però un pas endavant és un pas endavant, tu, tot això que tindrem guanyat.

(Que sí, que ja ho sé, que el meu concurs és un pur divertiment perquè aquell edifici no deu ser de propietat municipal –ho suposo, vaja, no en tinc ni idea– i, per tant, els propietaris poden fer-hi uns macrovàters per a turistes, un bingo, una sala de press-catching o qualsevol altra activitat similar, tenint en compte els instints manifestats fins ara. Però m’ha vingut de gust fer aquesta proposta, ves. Un brindis al sol, mai més ben dit.)

Uniformes

Mai no hauria pensat que un dia parlaria així com ho faré sobre aquest tema, però com que em vaig proposar parlar de tot –tret de qüestions personals privades que poguessin afectar altres persones– i l’altre dia se’m va acudir això que diré, ho explico.

Vaig estar esperant molta estona per fer-me una prova mèdica en un hospital privat –sóc un dels quasi dos milions de catalans afortunats que a banda del seguro podem tenir una mútua, i la pago amb molt de gust des que el pare va dir-me que ja era prou grandet i que ell ja no me la pagaria més: crec que em surt a compte. Era tard, ja de nit. I vaig veure com molts infermers i infermeres, molts i moltes metges i altre personal sanitari plegaven de la feina. Entraven en una zona de vestidors amb les bates i els equipaments habituals blancs o verds, i en sortien amb vestit de carrer. Quina diferència. Quines sorpreses.

De manera que està bé, d’acord, ho haig de reconèixer, em dono: en determinades professions, en determinats àmbits, l’uniforme* és absolutament bàsic.

Qüestió de llengua: però com és que l’anomenem uniforme si la seva funció no és la d’uniformar, crec, com sí que pot ser-ho en determinades escoles, o als exèrcits, sinó la de distingir? Per què no els anomenem justament així, (vestits) distintius?

*La meva prevenció contra els uniformes ve del fet que poden ser un instrument de manipulació de les consciències i de construcció de mentalitats sectàries i dictatorials, segons en quins àmbits i amb quines finalitats s’utilitzin. La pel·lícula Die Welle (Dennis Gansel, 2008) explica molt rebé el fenomen. Cal anar amb molt de compte, en el dia a dia de qualsevol col·lectiu, per no uniformar de cap manera la gent amb decisions arbitràries –i ara ve quan caldria discutir què vol dir arbitrari en cada context– i perquè se servin sempre els mecanismes que garanteixin un respecte absolut i sense condicions als diferents o als dissidents del col·lectiu esmentat.

Qüestions de llengua (42): Intolerabilitats

Quan es reuneix un grup de lingüistes professionals o aficionats sovint passa que poc o molt tard surt la qüestió dels castellanismes, dels anglicismes, dels francesismes, dels préstecs i manlleus lingüístics. N’hi ha, diu tothom, que són més acceptables que altres perquè ja tenen tradició, els hem assimilat bé, omplen un forat que teníem, permeten una major expressivitat, etc. Però n’hi ha, en canvi, diu també tothom, que són inacceptables i no s’han de tolerar de cap de les maneres.

Feta la teoria així, no hi ha res a glossar: és veritat. Hi ha préstecs i manlleus de tota la vida que tenim incorporats sense problemes de consciència i n’hi ha d’ara o de fa relativament poc temps que són intolerables. Per exemple, tants espanyolismes lèxics que dèiem fa trenta anys i que encara se senten de tant en tant: assera, aterrissar, bussó. Etcètera.

Amb els anys, però, he comprovat que –fora dels casos que acabo de dir en els quals hi ha unanimitat– hi ha lingüistes que consideren préstecs i manlleus acceptables només els que ells mateixos han dit i sentit tota la vida, i que titllen d’inacceptables els que no han sentit a dir fins que no s’han trobat altres parlants (sospitosos) que els deien o inclús fins que no n’han sentit a parlar en aquella mateixa trobada de lingüistes. I llavors fan una ganyota.

Quan hi ensopego, jo procuro canviar de tema o deixar córrer la conversa, perquè ja sé que és molt probable que a mitjà termini no em podré entendre amb aquella persona. Segurament he topat amb un talibà, que s’empara tothora en el que diuen els llibres antics... tret de quan aquells mateixos llibres savis desautoritzen algun dels trets de l’idiolecte propi del talibà, perquè llavors el talibà assegura que el savi en qüestió no va passar prou temps en el seu poble o no hi va tenir bons corresponsals. I són gent que no té marxa enrere, són incapaços de rectificar, no evolucionen. Talment com si parlessin d'una llengua morta que va quedar fixada en el temps –en el temps d’ells– i en l’espai –l’espai d’ells.

Llavors passen els anys i vas veient com els diversos talibans, els que no proposen sinó que dictaminen, al final es posen d’acord ells amb ells perquè comparteixen un mateix objectiu, que és la lluita contra l’infidel (i potser també perquè s’adonen que són poca colla). L’infidel són els altres lingüistes catalans, la immensa majoria, professionals o afeccionats que es plantegen humilment les preguntes de la llengua viva, hi troben contínuament misteris nous i les responen amb dubtes, condicions i provisionalitats. Dic llengua viva perquè vull dir la llengua popular (= del poble d’avui) i també mediàtica, efectiva, gràfica, especialitzada, argòtica, científica, moderna... Els talibans els acusaran, sense matisos de cap mena, de venuts i de traïdors, de no mirar el passat que ja va resoldre el problema d’avui, i d’adoptar solucions idiomàtiques contaminades, i sobretot de proposar-les sabent –perquè ho haurien de saber, segur que ho saben– que són impures.

Ah, una penúltima cosa sobre els talibans. Pontifiquen molt, però si t’hi fixes pocs d’ells es guanyen la vida amb la llengua, o almenys les seves garrofes no depenen de la manera com enfoquen aquesta qüestió.

I encara una darrera pista: si ho mireu bé, la majoria dels talibans, si no tots, tenen un component racista.* (No sé veure exactament quina relació hi ha d’una cosa amb l’altra, explico una observació meva empírica.) Els nostres talibans fan tot sovint declaracions explícites del tipus «jo no sóc racista, però...», típiques dels qui es creuen racialment superiors. I potser és això també el que fa que vagin d’acord, malgrat que tinguin diferències entre ells i, violents com són de mena, es barallin amb facilitat. Doncs fixeu-vos bé com sovint se’ls escapa el rampell xenòfob, amagat enmig de la parleria.

Potser la puresa de la llengua sigui només una excusa i el que volen, per començar, és fer neteja ètnica.

*Quan parlo de racisme no em refereixo a la situació peculiar que encara viu la nostra nació respecte a Espanya ni a les reaccions que aquesta tràgica minorització provoca. O sigui, crec que no és racisme el cert menyspreu o fins i tot l’aire de superioritat moral –aparentment patètics, perquè els que ens dominen són ells, però parlo de superioritat moral– que demostren alguns catalans quan parlen dels espanyols. Aquests sentiments són, ara per ara, simplement mecanismes de defensa psicològics respecte a l’opressor. Quan Catalunya serà independent, si continuessin aquestes demostracions llavors sí que potser ens ho hauríem de fer mirar i hauríem de començar a amoïnar-nos. Aquí, quan parlo de racisme, em refereixo al pròpiament dit, o sigui, a les manifestacions xenòfobes que tenen els nostres talibans respecte a individus i indivídues, sobretot quan s’hi refereixen col·lectivament, d’ètnies africanes, àrabs, asiàtiques o sud-americanes. I ja dic que no hi sé trobar la relació lògica, parlo de fets. Potser té a veure amb el menysteniment que també solen manifestar respecte a parlants d’altres àrees de la mateixa llengua: si són orientals, respecte als valencians; si són illencs, respecte als continentals; si són valencians, respecte als septentrionals, etc. Perquè els talibans són pocs, però són pertot.

Llibres electrònics

Jo diria, jo diria, i ja sé que és dir molt, que el futur dels llibres electrònics, que aquest Nadal viuran una eclosió, és sobretot la satisfacció dels lectors de best-sellers, subscriptors de novetats editorials, lectors de llibres de moltes vendes i de consum ràpid. O sigui, els e-books tenen un gran futur, sens dubte, perquè aquest que dic és el públic majoritari entre els consumidors de llibres.

I llavors, grans superfícies del tipus Casa del Libro, Bertrand, etc. crec que tenen un futur pelut si no es reciclen (i esdevenen, per exemple, una mena de parcs temàtics de la lectura o similars; ofereixo la idea de franc), perquè la majoria dels seus clients són aquests mateixos i ja no necessitaran anar-hi per accedir al que cerquen. A la FNAC, de fet, ja van començar fa temps a reduir superfície de llibreria, com han fet també altres grans magatzems no especialitzats exclusivament en el sector. Sí que continuaran tenint sentit, em fa l’efecte, les superfícies de llibre objecte o llibre caprici, les de llibre d’un dia, de llibre d’ocasió, com són les dels supermercats, dels aeroports o de les grans estacions de tren. Els llibres de butxaca viuran una gran epifania.

Ara bé, els llibres de paper de tota la vida continuaran tenint el seu racó de mercat, potser en llibreries més menudes, o grans com La Central, on ja pots trobar gairebé tots els llibres que no trobes a les hiperllibreries. Conservaran els lectors formiguetes de tota la vida, els que llegeixen buscant sobretot la qualitat garantida, o la contrastada pels anys o fins i tot pels segles. Públic minoritari, sens dubte, però segur. Lectors d’uns llibres que la majoria no seran considerats mai prou dignes de passar al mercat electrònic, però que segur que tindran editors vocacionals que els continuaran publicant i lectors adelerats que els cercaran als prestatges.

L’oracle del vigilant ha dit.

Afegitó del 19 desembre 2009. He estat a la llibreria Excellence. No és per al meu perfil, però tampoc sé dir per a quin tipus de perfil pot ser. Per l’aspecte general, pel que fa a polidesa i ordre, sembla inspirada en la filosofia Bertrand, però a escala xicoteta. Una percepció que pot ser equivocada, però és el que em ve al cap a primer cop d’ull. Ara, l’espai dicta que així com a Bertrand hi ha un fotimer de llibres, a Excellence n’hi ha la meitat de la meitat de la meitat de la meitat... i la majoria són dels que hi ha a tot arreu (o sigui, com a Bertrand): best-sellers (però tampoc gaires; en tenen més en format butxaca), psicologia (és la seva especialitat), una mica d’economia barata, una mica de salut d’estar per casa, unes quantes biografies, uns quants llibres de viatges i uns quants més de cuina... Gairebé res d’història, gens de literatura bona (tret de quatre clàssics), gens de llengua, molt poc de comunicació, molt poc assaig sobre qüestions d’actualitat (tret dels camps esmentats). No hi ha gaires llibres cars i sí força de butxaca (comparats amb la resta). Vaig demanar una dotzena de llibres, per provar, dels que he comprat el darrer any i que eren més o menys coneguts (o sigui, els pots trobar en uns quants llocs de Barcelona no especialitzats) i només en tenien un. De dotze, un. Alguns passadissos són tan estrets que si hi ha una altra persona no pots passar sense molestar-la. La llibreria està repartida en dos locals i has de sortir al carrer per passar de l’un a l’altre. A més, entre les diverses plantes hi ha uns canvis de temperatura molt notables. Una persona que conec m’ha dit que ja hi tenen personal de baixa per refredats i grips, i això al cap de tres dies de tenir obert. L’única cosa bona, la zona de lectura: bons sofàs, uns quants diaris i revistes i una màquina de cafè. Però fins i tot en açò hi ha una pega: la zona aquesta és al soterrani, sense llum natural (no veus el carrer). Em penso que jo no hi aniré gaire sovint. I no veig clar quina mena de públic pot tenir, en aquella zona. Ahir, divendres al vespre, dia i hora ben comercials, hi vaig trobar en total quatre persones. La web la tenen exclusivament en castellà (com a cal Bertrand, ja que hi som, però la de Bertrand és una porqueria i es nota que no hi creuen, que no és la seva aposta –volen que la gent vagi a la llibreria real– i la d’Excellence és força correcta). Participen de la iniciativa Teaming, això està bé.

TV3 no és ‘líder’

Les responsables de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de TV3 –que diu que no van gaire d’acord entre elles, però això jo no ho sé– han mostrat tot cofoies aquests dies les xifres segons les quals TV3 ha estat «la líder» d’audiència entre les emissores de televisió que es veuen a Catalunya.

Però això és fals. O més ben dit, està mal plantejat i és absurd que en parlin cofoies. En l’àmbit de la tele no hi ha llibertat i per tant TV3 i les seves emissores satèl·lit, que són les úniques de matriu catalana que emeten en obert per a tot Catalunya –ja s’entén que vull dir la Catalunya vista des de la perspectiva espanyola, o sigui, «les quatre províncies»–, no són líders perquè tenen només entre el 12% i el 16% de l’audiència total. TV3, ens agradi o no, és «la nostra» com fa molts anys de TVE es deia que era «la mejor televisión de España» (quan era l’única que hi havia). La resta d’audiència, tret d’algunes engrunes que s’emporten altres emissores locals o la bífida dels senyors Godó –que té força mèrit, tot s’ha de dir–, és de les emissores espanyoles, que van de bracet en la majoria de les coses que es refereixen a Catalunya i especialment en la seva tasca constant d’inculcació estratègica, ideològica i política.

Per tant, parlar de lideratge de l’audiència en l’àmbit controlat de la televisió, si no s’assoleixen xifres superiors al 40% –que sumades als percentatges més xicotets d’altres emissores locals podrien donar un avantatge real de les televisions catalanes, avantatge liderat, ara sí, per TV3–, és la manifestació més clara de l’autoconsolació idiota dels impotents. Em fa pensar en l’atleta desgraciat d’un decatló trampós que crida «sóc el més fort!» perquè ha llençat el pes més lluny que els altres i no vol saber que segons les regles els números dels altres se sumen no sols en la prova del pes sinó també en les altres nou proves i que, a més, tots els altres aniran contra ell en una prova número 11, que és de lluita.

Pot ser líder, ara sí, Catalunya Ràdio en l’àmbit de les emissores radiofòniques –si és que és la primera, que ara no sembla que ho sigui–, perquè aquí competeixen amb una certa llibertat i en un àmbit en què gairebé tothom qui vol pot emetre. Però parlar de lideratge televisiu, en les circumstàncies actuals i amb els números actuals, és tan patètic que fa plorar les pedres.

Afegitó gener 2011: «Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats. A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors, que sumen un 60% de quota i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.» (Josep Gifreu, «Audiències nacionals?», Avui 15 gener 2011) Ja es veu que en aquest context que descriu Gifreu parlar de lideratge de TV3, hi torno, resulta patètic.

Espanyols!

Em penso que pocs ho heu entès, que heu deixat escapar la darrera oportunitat. La darrera oportunitat era aquell estatut que Catalunya –el poble de Catalunya representat en el seu parlament– va aprovar el 30 de setembre de l’any 2005. Aquell estatut que començava dient «Catalunya és una nació» a l’article 1, de fet tot seguit continuava lligant Catalunya a la vostra Espanya constitucional del 1978. O sigui, encaixava Catalunya dins d’Espanya.

Era la darrera oportunitat.

I llavors vau decidir, amb la complicitat de la majoria dels diputats catalans al parlament espanyol,* que aquell estatut no era constitucional segons la interpretació que fèieu de la vostra constitució, i vau retallar-lo, escapçar-lo i ribotar-lo. Vau aprovar al vostre parlament el text aigualit i ens el vau enviar perquè el votéssim. Ja llavors poca gent el va anar a votar, decebuts com estàvem molts catalans per la martingala. Això sí, una majoria de la poca gent que el va anar a votar van votar-hi a favor. Què havien de fer, si era allò l’únic que els oferien? Però llavors alguns de vosaltres vau voler collar una mica més aquell text ja irreconeixible i vau decidir que encara hi havia una darrera etapa a superar, que era que el vostre tribunal constitucional hi digués la seva.

No us en vau adonar, però a partir d’aquell moment es va desfermar un moviment de fons, un tsunami, que no té aturador.

Ara ja és igual el que digui el vostre tribunal constitucional. Encara que digués que sí a l’Estatut actual, ja és massa tard.

(L’única possibilitat teòrica que tindria de fer que les coses tornessin a l’origen, a l’any 1978, seria que aquest tribunal inic vostre digués que l’únic estatut vàlid dels catalans va ser el que va aprovar el parlament català el 30 de setembre del 2005, sense les modificacions posteriors. Però com que això és impossible, ho heu dit tots, el procés, com deia, no té aturador.)

Espanyols, potser encara no us en feu càrrec i no ho veieu. Potser a la platja vostra la gent jeu tota tranquil·la i ningú no ha donat la veu d’alarma sobre el tsunami...

Però ens en anem! Marxem! Trigarem poc o molt, no ho sé, però som a Europa i Europa i el món ja comencen a saber que vosaltres heu fet impossible que aquell pedaç que va ser la constitució del 78 arreglés el que, ara es veu clarament, no tenia arranjament possible.

Espanyols, adéu!


* Crec que no hauríem de fer gaire sang respecte als intents que fan uns esclaus per millorar les condicions de la servitud, encara que les seves gestions no siguin gaire lluïdes. Quan ets esclau, has de ser solidari, més o menys, amb els altres esclaus, també amb els que diuen que no s’ha de negociar res amb els amos i després potser hi parlen d’amagat, i amb els que hi negocien més obertament amb un resultat galdós.

Perles (29): Una granellada... de neurosi

«[El pintor i poeta X] pateix una malaltia real o imaginària des de sempre [...] i és un neuròtic autodeclarat. El mateix X s’hi refereix com qualsevol altre que pateix una malaltia física de manera accidental, i considera les seves tendències neuròtiques com una cosa impossible d’evitar i superar si no és amb un suport psiquiàtric constant. Així, envoltat de nombrosos amics íntims [...] que l’aprecien tant pels seus quadres com per la seva poesia, X aconsegueix “anar fent”.» (C. Gill, 1945, carta inèdita [no sé d’on he tret la citació ni qui és el tal C. Gill, només tinc apuntat això])

Tesi breu sobre els polítics actuals

Els polítics del nostre país creuen fermament –uns més que altres, però tots hi creuen o almenys ho fan veure– que la realitat es canvia amb les lleis i prou. I molta gent també, hi ha força col·lectius que es posen contents –o s’amoïnen– quan els polítics promulguen una nova llei. Es produeix un escàndol qualsevol i hi ha gent que vol una nova llei per «resoldre» allò, per tal que no es produeixin més escàndols com aquell.

Després de totes les lleis que vulgueu, però, les coses importants de debò continuen igual: els avis reben unes pensions miserables, els immigrants continuen fent cua al carrer per aconseguir papers com si fossin bestiar, els autònoms han de pagar 265 € d’impostos cada mes encara que en facturin zero, els catalans continuem sent espoliats i la nostra llengua minoritzada, es fan habitatges de protecció oficial que queden buits un cop enllestits –i això quan es fan, que de vegades s’aprova fer-los i no es fan, i sens dubte algun millet espavilat s’embutxaca uns calerons–, i, en general, les autoritats et tracten com si els ciutadans estiguéssim al seu servei i no a l’inrevés... Quan toquen alguna d’aquestes coses importants és només per canviar un petit percentatge de la injustícia, de manera que els avis que reben 380 € de pensió ara en rebran un 5% més. Coses així. I diuen que t’has d’alegrar de l’avenç aconseguit.

Hi ha lleis bàsiques que sí, que posen ordre allà on no n’hi havia. Però jo diria que són poques i que ja existeixen: codi civil, codi penal, trànsit, l’organització mínima de les relacions entre les autoritats i els ciutadans. (Quan tinguem estat propi, això sí, caldrà nostrar aquestes lleis, o fer-les de cap i de nou; i en el cas del dret civil recuperar allò que era nostre i que ens han anat arrabassant els darrers tres segles i encara ens podria ser útil.) I després, alguna llei conjuntural, que s’hauria de derogar soleta al cap de cinc anys, o deu pel cap alt. Hi hauria d’haver una disposició final que digués: «Aquesta llei quedarà derogada d’aquí cinc anys.» Posem per cas.

No, no sóc un d’aquests liberals que diuen que com menys estat i com menys impostos millor. A mi ja m’estan bé els impostos per als qui puguem pagar-los i no em queixaré de tenir un estat, sobretot quan sigui propi i no enemic. Però m’emprenya veure que un darrere l’altre els polítics no es gasten els calers en les qüestions bàsiques de debò. Fan coses i coses –i sobretot diuen i diuen– i mai resolen els problemes de tota la vida, els que hem dit: pensions, habitatges, acollida digna d’immigrants, transport públic competitiu, promoció real de la llengua, cancel·lació d’impostos i taxes als que no tenen ingressos...

No és qüestió de fer més lleis, que ja n’hi ha prou. És qüestió de gastar-se els diners de tots en el que és prioritari.

Perquè, a més a més, veus que les lleis bàsiques necessàries ja estan fetes... excepte les que haurien de controlar la política (llei electoral estricta, eleccions realment lliures amb llistes obertes o desbloquejades per a qui vulgui triar noms, limitació de mandats, control dels diners dels partits...), que aquestes no s’elaboren perquè als polítics no els interessa. O, si s’elaboren, són tan i tan inconcretes que no serveixen per a res.

En molts casos, fora del món polític estricte, els que creuen que les lleis, resolucions, reglaments... arreglen el món, són els que estan prèviament organitzats per rebre els doblers en què de vegades la llei, reglament o resolució es concreta a l’hora de la veritat. Per entendre’ns, si s’aprova una llei de protecció de la mallerenga carbonera, alguna de les disposicions finals parla de l’ajuda que es prestarà a les organitzacions que es cuidin d’aquesta au, i la disposició, si mai es concreta –que de vegades ni això–, servirà per finançar l’Associació de Protectors i Protectores de la Mallerenga Carbonera... associació que ha estat la impulsora principal de la llei esmentada.

De la mateixa manera, els polítics creuen en els suflés de caca (en demano disculpes) i en les merengues. Unes declaracions n’apaguen unes altres, uns escàndols fan oblidar els anteriors. L’important és que arribis a les eleccions i que el suflé de caca dels contrincants sigui més gros i faci més pudor que el teu, i que la teva merenga sigui més aparent que la dels contrincants i tapi el teu suflé de caca. Que la gent no es recordi dels teus desastres i sí que es recordi dels dels altres. Molts cops, n’hi ha prou de dir, després de cada enxampada general o de cada escàndol particular, que es crearà una comissió d’investigació per depurar responsabilitats. I ja està, perquè això permet guanyar temps fins que l’escàndol s’oblida o fins al dia en què un nou escàndol o una nova enxampada supera l’anterior.

I de fet funciona. Perquè molta gent, efectivament, que ha dit indignada més d’un cop que no hi ha ni un pam de net i que tant aquests com els altres són uns impresentables, a l’hora de la veritat se n’oblida i va a votar «els seus» de tota la vida, ni que sigui tapant-se el nas. Jo mateix ho vaig fer alguna vegada, fa anys. I llavors no passa mai res, no hi ha decisions definitives entre els votants (entre els votants que voten habitualment, ja s’entén, perquè n’hi ha que sí que no van a votar mai, els prometin el que els prometin).

I qui dia passa any empeny, que és un bon lema per a la gent pencaire però que també fa servei als cínics. Tot i que a aquests els escauria més allò d’anar fent la viu-viu. Perquè és el que fan fins que els enxampen. Si és que els enxampen.

És per tot això que si aquest país avança –i amb crosses, però avança, com demostra que tots els diaris es posessin d’acord ahir en un editorial de mínims... que va al darrere, crec, del que ja pensa a hores d’ara una majoria de la gent conscient del país–, avança força al marge dels polítics actuals. De tots.

Un altre dia parlaré d’aquesta gent conscient, que encara que pugui semblar una minoria a l’hora de la veritat arrossega la majoria.

Perles (28): Els obstinats de vegades tenen raó

«A primera vista [Hilaire Belloc] pot semblar-te tossudament obstinat i, després d’una primera reflexió, penses que és insuportablement obstinat, tot i que amb algunes llambregades de seny, i que és una llàstima... I després d’anys –deu anys, quinze anys–, de sobte, en algun moment se t’acut pensar no que sempre ha tingut raó, sinó que de vegades tenia raó en alguns punts en els quals a tu et semblava que es mostrava cada cop més i més obstinat: punts que avui han estat ratificats per un acord unànime.» (Maurice Baring, carta, 29 agost 1925)

No és bona, la paràbola del divorci

N’hi ha que diuen que Catalunya i Espanya han de partir peres com qualsevol parella quan una de les dues parts o totes dues s’adonen que les coses no funcionen.

Però la paràbola del divorci no és bona perquè divorci implica matrimoni previ. I matrimoni vol dir no sols lligam, sinó compromís lliure, prometença. I potser fills i tot, si bé això no és decisiu perquè també hi poden haver fills fruit d’una violació. De manera que si els catalans diem que tenim el dret de divorciar-nos d’Espanya reconeixem un vincle lliure previ, i llavors comencen les preguntes incòmodes. N’hi haurà que entendran falsament que un dia tot eren flors i violes i promeses eternes i que ara, a instàncies d’una de les parts, que és Catalunya, es vol desnuar aquest compromís de manera unilateral.

Encara no són iguals en cap legislació civilitzada, ni tan sols en el dret civil espanyol, el matrimoni i el rapte. Raptar és, en el significat més tradicional, emparar-se d’una persona amb violència, emportar-se-la, segrestar-la. I el rapte, fins i tot en la doctrina catòlica, era considerat prou motiu com per declarar invàlid, no produït, el matrimoni, «mentre la raptada no recobri la llibertat», diu l’Enciclopèdia Catalana.

O sigui, si hem d’usar imatges il·lustratives, en el cas que ens ocupa va més bé la del rapte del qual la víctima es vol alliberar que no pas la del matrimoni que hom vol desfer.

Perles (27): Llegendes medievals

«El famós dret de cuixa de què gaudien els senyors feudals sobre les dones dels seus vassalls no va existir mai. Ni el cinturó de castedat. És una invenció veneciana del segle XVI. Tampoc va existir el “terror de l’any 1000”. Si la gent no ho sabia que era l’any 1000!»

(Martí de Riquer, citat per Josep M. Espinàs, El Periódico 3 juny 2009)

No sé si això que deia Riquer és veritat, però si ho és n’hi ha per llençar el barret al foc i, amb el barret, la majoria o tots els llibres i articles (i professors) d’història medieval.

Parlar en català al Parlament de Catalunya (i 2)

«Parlar en català al Parlament de Catalunya», deia ahir, pareix una tautologia, però n’hi ha molts, massa, que no troben que ho sigui. Aquesta setmana passada s’ha qüestionat el dret de parlar en català al Parlament de Catalunya.

«L’autogovern de Catalunya s’exerceix en les matèries especificades per l’Estatut. En els casos en què aquestes matèries es defineixen com a exclusives, en corresponen a la Generalitat, de manera íntegra, la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva» (web del Parlament de Catalunya, pàgina «Posició institucional»).

Entenc que l’organització interna i el funcionament del Parlament de Catalunya cau dins d’això que s’anomena «matèries exclusives» que corresponen a la Generalitat de Catalunya, en aquest cas al seu òrgan legislatiu, el Parlament de Catalunya.

No sóc partidari, de cap manera, d’excloure del Parlament de Catalunya cap veu, usi la llengua que usi, sempre que tingui legitimitat per parlar-hi: bé perquè ha aconseguit en unes eleccions l’acta de diputat o diputada o bé perquè sigui convidat de manera procedent a anar-hi com a expert, observador amb dret de veu, part interessada en un procés legislatiu, etc. Fins avui, crec, ha estat sempre així des de la recuperació parcial –«autonòmica», se’n diu– d’aquesta institució bàsica nostra.

Ara bé, crec que en justa correspondència a aquesta actitud oberta –recordem que hi ha altres parlaments on no és permès usar més que una llengua, que es considera oficial i única d’aquella cambra–, mai dels mais cap diputat o diputada pot ser constret a no parlar en català. I penso fermament que cedir en aquest punt –o permetre les autoritats del Parlament que se cedeixi en aquest punt–, ni que sigui de manera anecdòtica, és posar una bomba a la nostra personalitat, a la nostra dignitat i al nostre futur. Perquè és una de les poques coses, justament, que depèn completament de nosaltres –competència exclusiva– i en la qual el Reino de España no té res a dir. Res.

Per mi, no hi ha despeses més importants en un parlament com el català, representant legal del nostre país, que les que estiguin destinades a resoldre els problemes tècnics que pugui comportar l’exercici d’un principi inviolable com és aquest.

Però representants de tots els grups parlamentaris han reculat més d’un cop en els últims anys en aquest punt, han estat constrets a cedir, s’han donat.

Hi torno: al Parlament de Catalunya tothom que tingui legitimitat per parlar-hi ha de poder fer-ho en la llengua que vulgui. Però al Parlament de Catalunya ha de considerar-se podríem dir dogmàtic, no discutible, incontrovertible, que qui hi parli en català ho pugui fer sense excusar-se de res, sense haver d’avisar prèviament, sense sentir-se culpable i sense que ningú, si no és sota pena d’una forta sanció –com n’hi ha d’altres per a les persones que representen el poble, segons el seu comportament–, posi en qüestió aquest dret sagrat ni faci mai cap tipus de precisió interessada o ingènua sobre l’assumpte. Mai vol dir en cap cas, amb cap excusa de cap mena. Ni s’ha de preguntar, consultar, recordar, demanar o suggerir res sobre aquest aspecte invocant raons econòmiques, pràctiques o diplomàtiques, ni tan sols humanitàries. I això ha de ser sempre d’aquesta manera: no s’hi val a fer memòria que en tal ocasió recent i en tal altra d’històrica es va fer així o aixà. Ja ho dic: cap ni un matís per a aquest dret inviolable.

No hem d’acceptar xantatges, ni raonaments tramposos, ni històries de cap tipus. El dret de parlar en català al Parlament de Catalunya ha de ser absolut i indiscutible. I val més que el blindem d’alguna manera, aquest dret, perquè ja comencen a ser massa colla els que estan disposats a cedir i de fet cedeixen.

Parlo de xantatges, sí, perquè només faltaria que després de la repressió secular contra la nostra llengua ens haguéssim de carregar a les espatlles –podent-ho evitar– les seves conseqüències perverses, els resultats malvats que ha causat la persecució a la nostra autoestima, encara delicada, i a la nostra dignitat, encara ofesa.

Oi que a Alemanya i en altres països civilitzats no es poden fer ni tan sols bromes sobre determinades qüestions? Doncs això. Ni una broma, ni un comentari, ni un matís. Ni un pas enrere.

Parlar en català al Parlament de Catalunya (1)

«Parlar en català al Parlament de Catalunya.» Pareix una tautologia, però per a molts sembla que no ho és.

Em fa l’efecte que hi ha molts catalans, massa, que no s’adonen de la minorització a què està sotmesa la llengua catalana. (Minorització: procés mitjançant el qual es tendeix a propiciar la substitució de la varietat recessiva d’una llengua per una altra de dominant [Enciclopèdia Catalana].) Hi ha massa catalans que es pensen que Catalunya ja és rica i plena i que s’hi pot viure exactament igual que en qualsevol altre país del món. Hi ha massa catalans que sembla que creuen, de fet, que ja som independents, i llavors raonen i actuen com si ho fóssim.

No, no ho som. Pertanyem a un estat que es diu Reino de España, que des de fa segles malda per posar fi a les peculiaritats d’aquesta molèstia de llevant que es diu Catalunya –per a ells, tot sovint «el noreste». Aquest Reino de España al qual pertanyem sisplau per força té una constitució, que els espanyols consideren inamovible, que no parla de Catalunya. Ni una sola vegada –ni tan sols parla del «noreste». I aquest Reino de España, emparant-se en aquesta constitució, és qui decideix les coses importants. Per exemple, què es fa amb els nostres diners. I moltes més.

Centrem-nos en una d’aquestes altres coses importants, que és cabdal en el nostre cas: la llengua. El Reino de España té en vigor gairebé 150 lleis que obliguen que qualsevol producte o servei que es distribueixi o es presti a Catalunya dugui incorporat en els prospectes, etiquetes o formularis l’idioma espanyol per antonomàsia, el castellà. El castellà és, en efecte, l’única llengua esmentada explícitament a la constitució que dèiem abans i quan hom intenta que al Reino de España s’obrin pas, ni que sigui només en els respectius territoris, altres llengües, el Reino de España diu que bé, que potser sí, però que això no és cosa seva i que, en qualsevol cas, qui ho faci caldrà que respecti sempre la preponderància del castellà.

I doncs, el Reino de España, de fet, fa lleis contínuament sobre tota mena d’assumptes –econòmics, culturals, educatius, artístics, sanitaris...– que inclouen referències a la defensa de la llengua espanyola i dels seus usuaris en tot el territori de l’estat, i amenaça amb greus conseqüències qui se salti les normes. Naturalment, són pocs els que se les salten. Un exemple: heu vist mai un prospecte farmacèutic en català? (No dic «només en català», per descomptat, sinó que inclogui el català.) Si algú, al Reino de España estant, conegués només el català –i potser també l’anglès, l’italià, el francès, el portuguès, l’alemany o algun altre idioma– podria aconseguir enlloc del Reino de España un producte farmacèutic amb les instruccions en català, presumpta llengua oficial d’una part del Reino de España?

Això sí que és discriminar.

No cal continuar i parlar d’altres àmbits, perquè aquests arguments s’han exposat i repetit molts cops. Però volia fer aquesta entrada –i ara ho deixaré córrer, que això s’ha fet més llarg del compte i me n’haig d’anar: ja continuaré demà– com a pòrtic perquè s’entengui més bé el que diré en la segona part de l’article, sobre el que és segurament el pitjor atac en pes, fet per espanyols amb la complicitat de molts catalans, al lliure ús del català en un indret on, fins ara, no calia demanar permís ni mirar a dreta i esquerra abans de parlar en català, sinó que era un dels pocs escenaris públics –públics!– en què parlar el català i sentir a parlar en català era el més natural: el Parlament de Catalunya.

L’atac no és d’ara, s’ha anat covant durant els darrers anys, amb episodis iniciats sempre per tres dels actuals grups parlamentaris –socialistes, populars i aquells altres– però amb complicitats de tots els partits de l’arc parlamentari –hi torno: tots els partits. Ara, aquesta setmana l’escomesa ha fet un avenç impensable, perquè s’ha demostrat que el missatge havia fet forat i havia arribat força més endins del que molts ens pensàvem.

Tranquils, no diré noms, només faré teories... però basades en fets.

Continuarà.

Perles (26): El que fan els escriptors

«Tens una idea errònia de què és el que fan els escriptors. No entenen res més que els altres. Només inventen arguments que poden resoldre. Fan preguntes que poden respondre. El que surt als llibres no són persones reals, són invencions. Novel·les o biografies, no hi ha cap diferència.»

(Wallace Stegner, En lloc segur, versió catalana de Dolors Udina, Libros del Asteroide, Barcelona 2008 [t.o.: Crossing to safety, 1987])

Reptes publicitaris (5): Els anys que som a Barcelona

Uns quants autobusos de la capital duen aquests dies un anunci amb aquesta llegenda:

«En els 5 anys que som a Barcelona, X catalans que no podien ser pares ho han estat.»

Segurament l’heu vist els que sou de Barcelona o hi treballeu. A primer cop d’ull és possible que ens hagi passat mig desapercebut. O no del tot, potser ens grinyolava una mica. Per això he pres nota de la frase. Ja a casa, concloc que caldria dir: «En els 5 anys que fa que som a Barcelona...» No?

Ara bé, per què està malament «en els 5 anys que som a Barcelona»? Si interpretàvem en com durant, també està malament? Jo diria que sí, que no podem dir «en els cinc anys que festegem» com no podem dir «durant els cinc anys que festegem». En canvi, sí que podem dir «en els 5 anys que vam festejar». Aquesta construcció, doncs, sembla que només admet el passat, i el passat acabat, no el present i potser ni tan sols el passat duratiu («en els 5 anys que érem a Barcelona...»?) O sigui: «en els 5 anys que vam ser a Barcelona» o «en els 5 anys que hem estat a Barcelona» no tenen cap problema, el present sí.

I doncs, «en els 5 anys que som a Barcelona» no em sembla gramatical.

Tot això m’ho sembla, dic, perquè ho improviso. I ho improviso, perquè en una cerca ràpida no he trobat enlloc que m’ho aclareixi.

Si acceptéssim la fórmula –sens dubte manllevada del castellà, diuen els experts– portar + temps (o distància)*, que molts mitjans escrits i també l’Ésadir (TV3, Cat. Ràdio i cia.), entre d’altres, accepten en el llenguatge col·loquial, la frase evitaria els dos que i potser faria de més bon llegir (?): «En els 5 anys que portem a Barcelona...» Però hi ha molts mestres que de moment no veuen de bon ull aquesta construcció, i segurament ha estat aquesta reticència sàvia el que ha fet que els redactors o traductors de la frase s’emboliquessin amb «els anys que som»... que per mi és molt pitjor que la castellanada que segurament volien evitar.

*És un dels casos que em fa inclinar cada cop més per aquesta construcció. Estic a punt d’acabar un treballet, que publicaré aquí mateix, sobre el portar + temps (o distància) i la seva utilitat en català.

Perles (25): Som complexos

«Si li dic que sóc californià, pensarà que faig pesos i visc a la platja, i tanmateix passo el dia a la biblioteca. Tendim a pensar que els membres d’un altre grup són més iguals entre ells que nosaltres respecte al nostre propi grup. [...] És més còmode inventar categories que acceptar la immensa complexitat de l’univers i que cada individu és diferent. Així neix el racisme.»

(Thomas Gilovich, psicòleg social cognitiu, entrevistat per Lluís Amiguet a La Vanguardia 23 octubre 2009)

Tu sí, tu no

Extracte de la resolució del jutge Juli Solaz, titular del jutjat d’instrucció n. 30 de Barcelona, 19 octubre 2009 (no tradueixo per no trair o amagar ni un bri de les peculiaritats dels originals):

«Debe rechazarse el argumento de las acusaciones de que existe riesgo de fuga porque los imputados [Fèlix Millet i Jordi Montull] pudieron huir con el dinero desviado del Palau una vez se destapó el escándalo tras el registro del edificio, el pasado mes de julio, pero no lo hicieron. Respecto a la posibilidad de que destruyan pruebas que los incriminen, ese riesgo ha quedado conjurado una vez los imputados fueron apartados de la dirección de la institución cultural. No está demostrado que la documentación que presuntamente los imputados habrían conseguido sacar irregularmente del Palau de la Música, a través de empleados de la entidad, después de la intervención judicial estuviera relacionada con la causa o con el desvío de fondos. La prisión preventiva no puede ser una pena anticipada y los presupuestos en que ésta puede dictarse quedan claramente delimitados por la ley. Los que pretenden que se amplíen los supuestos para dictar cárcel provisional han de expresar sus propuestas ante el legislador o ante los partidos políticos para que, de esta forma, se proceda a cambiar la norma.»

Resolució del jutge de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón, 30 octubre 2009 (part final):

«Los hechos imputados son graves en sí mismos considerados, y, si bien es cierto que no existe un riesgo de sustracción a la justicia por el arraigo que los mismos tienen en sus respectivos domicilios, e incluso por la edad que, en particular los primeros tienen, no es menos cierto que los mismos, hasta el día de hoy, han venido ejecutando los hechos y, de quedar en libertad, continuarían en la misma dinámica; y, específicamente, procede la medida, porque el riesgo de que destruyan evidencias u otros datos, documentos o elementos necesarios en la investigación es cierto y evidente, máxime si se tiene en cuenta que, en algunos casos, disponen de fondos y realizan actividades fuera de la jurisdicción española y, por ello hasta tanto no estén aseguradas tales elementos, la prisión incondicional es la única medida paliativa adecuada para concitar el riesgo.»

Així funciona, doncs, la justícia espanyola: a partir de les mateixes dades, gairebé calcades, a uns culpables demostrats i confessos d’un seguit de delictes se’ls deixa lliures i a uns altres no se’ls permet ni la corretja per aguantar-se els pantalons. I si bé no posaria per Luigi, Macià, Bartu, Lluís i companyia ni un escuradents al foc, ni tinc gaires dubtes sobre la culpabilitat genèrica dels encausats pel justicier Garzón –i passejats i escarnits en públic, abans i tot de la resolució, per la seva (seva de Madrid) Guardia Civil–, alguns sí que en tinc, acrescuts després de llegir de cap a cap la resolució esmentada, tan caòtica i mal escrita que fa mal d’ulls. I quan hi ha dubtes, per mi la cosa és clara: el fi no justifica els mitjans. El senyor Garzón ha demostrat unes quantes vegades que per a ell empresonar gent és un mitjà més per atrapar culpables (o no culpables, com en el cas Egunkaria o com en el cas de Barcelona 92, entre d’altres), quan teòricament la presó hauria de ser la conseqüència final de la culpabilitat un cop jutjada, tal com argumenta Solaz. Però és que en el cas de Solaz, el seu culpable no és presumpte, justament, sinó provat i declarat. En resum: si per a la llei espanyola Millet no ha d’anar de moment a la presó (cosa que no entenc però accepto), els altres encara menys. Però el senyor Garzón tenia molta necessitat de demostrar que el seu justicialisme no era només contra uns sinó contra tothom. Qui avui l’aplaudeix pot ser el pròxim.

Dret d’adoptar?

Una carta de La Vanguardia publicada la setmana passada és l’exemple més clar del que l’adopció és avui per a força gent: un senyor, una senyora, una parella volen tenir criatures i les criatures no vénen. Potser no poden tenir (més) fills biològics, pel motiu que sigui. En qualsevol cas fan un «projecte adoptiu». Vet aquí la carta (he suprimit la signatura perquè es tracta d’explicar el fenomen general, no de deixar mocada cap persona concreta):

Ens queixem de la ineficàcia, de la manca d'informació clara i de la lentitud dels processos burocràtics de l'Institut Català de l'Adopció i l'Acolliment (ICAA). Per adoptar, l'ICAA obliga a obtenir un certificat d'idoneïtat per al qual cal fer unes reunions grupals i entrevistes amb psicòlegs i assistents socials. La Generalitat es compromet a emetre'l en un període màxim de sis mesos. Des de l'inici del nostre projecte adoptiu l'any 2004, n'hem hagut de fer tres. Ens hem topat amb entrebancs burocràtics com que l'ICAA ha traspaperat el nostre expedient, ha mantingut una adreça de correu errònia (a pesar d'haver-los informat repetides vegades) o hem rebut informació errònia en funció de qui ens ha respost les nostres preguntes. Vam sol·licitar obrir un segon expedient d'adopció i durant sis mesos vam estar lluitant perquè se'ns expliqués la normativa correctament, perquè rebíem respostes via e-mail amb la informació tallada (com per exemple, una part de l'article). Finalment, ens ho van denegar. Això va endarrerir de nou tot el procés. Quina va ser la nostra sorpresa, però (i alegria, és clar), quan un mes més tard, la Generalitat va decidir permetre obrir un segon expedient d'adopció internacional.

Qui no estigui al cas d'aquests temes ha de saber que cada mes que passa endarrereix al menys en dos o tres mesos l'assignació de la criatura a adoptar. L'ICAA ho sap. I ens sembla incomprensible i immoral que a parelles amb intenció de formar família se'ls faci repetir procediments burocràtics que endarrereixen un procés ja de per si lent i angoixant. Denota una gran manca de sensibilització i responsabilitat cap a la problemàtica del ciutadà. El Govern hauria d'agilitzar els processos establerts i donar suport a les famílies amb polítiques de pressió als països susceptibles d'adopcions. Tanmateix el que fa és justificar les seves normatives parlant del “benestar” del ciutadà i pretén falsament vetllar pels seus interessos, quan en realitat el que aconsegueix amb aquesta actitud intervencionista és trencar amb la il·lusió de pares i infants de reunir-se per formar una família.

(La Vanguardia, 15 d’octubre del 2009)

És un exemple claríssim, deia, perquè la carta no parla de l’eventual criatura adoptada fins a la darrera línia.

No se suposava que les adopcions eren per donar uns pares a criatures que no en tenien?

El problema de les adopcions és que molts cops la gent que escriu a la premsa les presenta com si funcionessin així. Expliquen els mecanismes solament des del punt de vista dels adults, com si l’adopció fos només una qüestió tecnicoburocràtica d’uns pares respecte a uns fills d’alguna manera deguts... i no tant dels mateixos fills respecte als futurs pares. Com si els infants, pel fet de ser menors, no comptessin més que com a part necessària d’una mena de transacció administrativa. Em sembla una manera d’enfocar-ho... potser no perversa, però equivocada, desviada del fi original. Perquè segons com els infants també adopten uns nous pares, no? I resulta que en alguns casos –segur que són pocs, però n’hi ha– l’adopció ha passat a ser la solució d’un caprici que tenen uns adults. Podem recordar el cas del cantant famós que fa uns dies deia que s’havia encaterinat d’un orfe i que el volia adoptar fos com fos. La premsa presentava l’assumpte amb grans dosis de comprensió i de lloança envers el desig del conegut multimilionari. A mi, pensant en el xiquet, em feia angúnia.

Amb aquest planteig erroni, dir a algú que no pot adoptar o posar-li pegues perquè hom pensa que la criatura necessita, si pot ser, això o allò que tu no tens, es considera una discriminació, i qualsevol cautela que prengui l’autoritat competent es veu com una «actitud obstruccionista» davant un anhel «desinteressat i humanitari».

Penso que caldria retornar als infants, fins i tot en la manera nostra de parlar de la qüestió, el seu protagonisme com a titulars del dret de ser adoptats.

Completo la reflexió amb un article del psicòleg Jaume Funes que tenia guardat de fa temps:

L'adopció, dret dels nens

Al món actual tenim diverses filiacions biològiques i culturals, no una; diverses formes de construir les relacions maternals i paternals, que no poden comparar-se i abordar-se a partir del model de la maternitat tradicional. Entre les noves formes de tenir fills hi ha l'adopció internacional, amb els seus elements de novetat i diversitat.

Totes les filiacions haurien d'anteposar als desitjos dels adults els drets de la infància. L'adopció no és un dret dels pares a tenir fills, sinó el dret d'un nen a disposar dels adults més adequats per al seu desenvolupament i educació. Per aquesta raó, l'adopció ha d'estar sotmesa a tres grans regles.

La primera, si com a grup familiar som adequats per a un determinat nen. Conèixer, amb l'ajuda de professionals, si realment serem capaços de construir aquesta nova paternitat i maternitat no biològica, que té moltes més complexitats, més incerteses; que ha de tenir garanties més grans. Després, ha de ser meridianament clar que afillem algú que realment pot ser-ho. Que no estem convertint en fill nostre aquell que encara pot ser de qui el va fer néixer. Finalment, que l'adopció és la mesura adequada, la millor per a aquell nen o nena, que no respon als nostres desitjos, sinó a les seves necessitats. No podem reduir-la a la simple recerca de nens adoptables, imaginant que la nostra decisió és el seu millor futur.

Si, a més a més, prové d'un altre entorn, hem de preguntar-nos en quina mesura l'adopció ajuda a millorar l'atenció a la infància del país. Tot això, sense oblidar tampoc el seu dret a mantenir-se en el seu entorn, a conservar llaços familiars.

El Periódico 23 octubre 2006

Perles (24): Aprendre de les reaccions

«Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. [...] Depèn de tu a partir d’aquell moment mirar d’aprendre del que fan els altres amb el que tu has escrit» (Hannah Arendt, 1973)

Perles (23): Necessitats d’expressió

«“Les nostres paraules” són les que, entre tots, fem i desfem per comunicar-nos. De vegades n’agafem una d’estrangera per omplir un forat, per expressar un matís que amb les peces que teníem quedava sense dir. L’agafem, l’adaptem en so, grafia i significat, i la fem encaixar al nostre puzle. La llengua que no ho fa esdevé una bonica peça de museu. Una llengua viva és un puzle que es refà cada dia. No la convertim en un mosaic.

»[...] Creure que l’immens cabal lèxic del territori serà estàndard quan el toqui la vareta màgica del filòleg, és creure en les fades. Un mot en desplaça un altre quan la gent s’hi sent millor, li va més bé; no només perquè sona o és més català.»

(Albert Pla Nualart, Avui 23 octubre 2009)

Completament d’acord. Ara només cal que filem ben prim a l’hora de dictaminar qui és «la gent». Perquè hi ha cada fresc que et diu que «on vas a parar amb aquesta paraula?, si això no ho diu ningú!» i cada altre perepunyetes que concedeix carnets de bondat i de perversió (lingüístiques) simplement perquè a casa seva –i al seu voltant, d’acord, concedim-ho, i potser fins i tot en algun llibre savi dels molts que hi ha– «això sempre s’ha dit d’aquesta manera», que no és fàcil de saber què és el que diu de debò «la gent» i encara menys el que hauria de dir. Sobretot quan el que diu la gent –la gent competent–, com bé apunta Pla, evoluciona cada dia.

Torna el trigemin

Si no fos perquè em fa mal seria divertit. He arribat al centre d’assistència primària que em toca –abans hi hauria d’haver anat!– i he dit:

–Crec que tinc el trigemin esquerre inflamat, a estones em fa molt de mal.

Al final de tot el procés i a última hora de la tarda, o sigui al vespre, el diagnòstic ha estat:

–Tiene el trigémino izquierdo inflamado. Es muy doloroso.

Gràcies per la traducció. La doctora en pot saber molt de medicina, però ha decidit venir d’Amèrica com a conqueridora, no com a conciutadana. Ja s’ho farà.

Sort que el diagnòstic anava acompanyat de receptes: carbamazepina i un analgèsic fort. Que no enraoni gaire –això ja ho faig habitualment, i ara aprofito el bloc per no haver d'agafar el telèfon i començar a explicar-ho a tothom: escriure al bloc és menys dolorós que no parlar– i que vigili amb els menjars, que no hagi de mastegar molt ni obrir gaire la boca. Que miri de no esternudar i de no badallar. I que no em moqui –això tampoc no ho feia darrerament, perquè notava com se’m despertava el monstre. Diu que la neuràlgia del trigemin pot ser causada per un virus, per estrès o per altres motius com un pinçament del nervi, que no és el meu cas perquè ja em van fer una ressonància i ho van descartar.

La carbamazepina ja la prenia des de feia uns dies, que me’n van sobrar de l’episodi anterior.

Un consell, si mai us hi trobeu. Posem que us comença a fer una mica de mal això –de seguida sabreu què és: són com descàrregues elèctriques al nas, a la boca, a la cella– i no us donen hora per al metge fins al cap d’uns dies. El consell és que comenceu des del primer moment a prendre carbamazepina, de manera progressiva, fins que arribeu a la dosi màxima que diu el prospecte farmacèutic (600-800 mg/dia; el metge després potser ho augmentarà), perquè el monstre no s’apaivaga fins que no passen almenys uns quinze dies d’haver començat el tractament. I el tractament inicial és gairebé sempre aquest, sembla que no n’hi ha d’altre.

(Més informació sobre la neuràlgia del trigemin ací.)

(La il·lustració està presa de la pàgina que he enllaçat abans, que m’ha passat el J.)

Perles (22): Poble emotiu

«El nostre poble és essencialment emotiu i només podran i sabran conduir-lo els que participin naturalment de les seves emocions, sense mirar prim si són per motius reals o imaginaris i sense preocupació pel resultat.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), Quaderns Crema, 2008)

Històries del metro (17): Et queixes? Entoma aquesta

Em vaig queixar dels problemes de les línies 27 i 32, i esmentava concretament el pas per la Diagonal. Doncs bé, TMB ha decidit actuar. Aprofitant unes obres que fan a la façana de la immensa baluerna blanca que té una caixa d’estalvis a l’avinguda Tarradellas entre la carretera de Sarrià i Borrell –un edifici que va trencar en el seu dia totes les normes escrites i morals i també les estètiques, que diu que no estan escrites–, TMB ha traslladat la parada del 27, el 32 i el 59 més amunt de Borrell, de manera que ara l’autobús, que entre aquesta parada i la següent, molt pròxima, de Buenos Aires - Villarroel abans trigava un minut, ara en triga cinc o sis, perquè ha de travessar la plaça Francesc Macià i empassar-se quatre-semàfors-quatre, tots en vermell –perquè fan ziga-zaga–, un d’ells de quasi dos minuts. De manera que ara els dos busos, fins que no travessen del tot la Diagonal (entre Tarradellas - Borrell i la travessera de Gràcia - Muntaner, uns 300 metres en línia recta), triguen entre vuit i deu minuts.

Cada dia més bé, TMB!
(Aquest podria ser el lema d’una pròxima campanya d’imatge. No us oblideu de dir al creatiu que esmenti explícitament l’eficiència del qui traça els recorreguts, sempre d’acord amb el disseny semafòric de la ciutat.)

TMB fa les coses bé, sí senyor. I no poden dir que no ho saben, perquè els conductors, que estan força sensibilitzats amb aquest coll d’ampolla, no paren de remugar, d’explicar-s’ho entre ells i de comentar-ho a la central cada cop que connecten la ràdio.

Us semblo molt negatiu i voleu una solució pràctica (per al nyap d’ara i també en part per a la qüestió substancial)? D’acord: consisteix a situar definitivament la primera parada (de les dues esmentades) del 27 i el 32 a Buenos Aires just passada la cantonada de Borrell –eliminant tres o quatre places de zona blava–, i la següent parada a Buenos Aires just abans de la cantonada amb Casanova, a tocar de l’edifici Melcior Colet. D’aquesta manera els busos agafarien l’ona verda semafòrica d’Urgell i Villarroel i aprofitarien la llarga aturada del semàfor de Casanova, sempre en vermell, per recollir passatge. Apa, ja ho sabeu, si voleu més solucions de moment són de franc.

No més crisis primitives

L’altre dia, al Congrés Anual Europeu de l’Insol-Europe (Estocolm, 2 d’octubre), el guru suec del management* Kjell Nordström va fer una conferència brillant –també estèticament: és un geni dels recursos audiovisuals– de la qual he vist i sentit un bon resum. Nordström és l’inventor de conceptes enginyosos com el Funky Business (2000) o el Karaoke Capitalism (2003). L’any 2005 va ser considerat el número u dels teòrics (suposo que en el bon sentit) de la gestió estratègica a Europa. És un dels grans apòstols de l’economia del coneixement i un defensor de les ciutats com a tractors econòmics, per damunt dels estats.

Em va interessar sobretot la seva manera d’explicar la pròxima crisi econòmica global. Diu que no sap quan serà, però assegura que serà diferent, que segurament no hi haurà més crisis com l’actual, ni com la dels anys 90, ni com la del petroli, ni com la del 1929 (si no és que hi ha un daltabaix a la Terra, provocat o no per l’home, i cal tornar a començar, els que sobrevisquin, de zero).

I com és que tot serà diferent? Doncs, diu que al món més desenvolupat ja és imparable l’accés immediat de les dones als llocs de comandament, en molts casos molt més ben preparades que els homes que les han precedit. Ja és un fet, des de fa uns anys, que a la universitat les dones són la immensa majoria, i això és general arreu del món occidental. Sens dubte hi haurà resistències, però la demografia de l’elit intel·lectual s’imposarà.

Nordström assegura que la majoria dels homes corren més riscos innecessaris, només per afany de competència, que les dones. També hi ha Thatchers i Gandhis, no cal dir-ho, però la mitjana de les dones asseguren cada jugada molt més que la mitjana dels homes, tant a petita escala com a gran escala, quan fan un pas endavant. Les dones són més conservadores en les estratègies i en les inversions... però quan s’hi fiquin de debò seran més productives i guanyaran al final més diners, perquè hi ha homes que fan fortunes i produeixen qui-sap-lo... però molts ho perden tot.

Com que això és una tendència mundial, i afecta la política, l’economia, les relacions socials, els negocis privats, la cultura, etcètera –gairebé tot tret de l’àmbit tècnic, en el qual els homes de moment continuaran sent majoria, però és un àmbit generalment no decisori, sinó subordinat–, la pròxima crisi mundial segurament ja serà d’una altra mena.

S’ha acabat el joc, diu Nordström, ara conduiran elles. Més a poc a poc? Serà menys emocionant? Potser sí. Però anirem més segurs.

(Dic jo que segons com evolucioni tot plegat potser no hi haurà gaires dones que vulguin viure amb homes –ja passa, cada cop més–, i això pot ser un problema per a la supervivència de l’espècie. Però com que no crec que siguem tan idiotes, establirem un nou equilibri de forces, una nova civilització, però creada des de la igualtat radical, des de la complicitat. Tots dos hauran de renunciar a alguna cosa, però tots dos hi han de sortir guanyant.)


*Qüestió de llengua. Crec que cal un terme més ajustat que els de gestió, maneig, administració, tractament, direcció, gerència... per traduir management. Per mi, gestió i companyia fan curt, no s’ajusten prou al que vol dir l’anglès quan diu management. En el cas de Nordström potser no, perquè ell és, concretament, un expert en strategic management i això, com he fet abans, ho podem traduir amb ‘gestió estratègica’ i segur que ens entenem. Però si ens parlen, com passa sovint, d’un expert en management, sense més precisions, ho podrem traduir per expert en gestió o en direcció o en maneig? Gestió o direcció o maneig de què? D’una gestoria? D’una orquestra? De casa seva? De l’automòbil? De l’agenda? Del matrimoni? De tot plegat? Crec que no, que si l’expressió no inclou l’àmbit de la gestió del qual es parla, no n’hi ha prou amb gestió, direcció i companyia, perquè en català gestió i direcció jo diria que són massa genèrics si no s’especifica res més, mentre que management és força precís, perquè vol dir una cosa com ‘gestió d’afers amb transcendència pública’, i aquesta especialització no la recullen els mots gestió, direcció, maneig, administració...

El diccionari Webster, per exemple, defineix management
així: «Management characterises the process of leading and directing all or part of an organization, often a business one, through the deployment and manipulation of resources (human, financial, material, intellectual or intangible).» Tot això ho tenim dins de direcció, de gestió, de maneig?

Insisteixo que he fet abans aquella definició aproximada del mot management (‘gestió d’afers amb transcendència pública’) quan el mot no va acompanyat de cap més precisió. Perquè physical management, information management, management accounting, management studies, product marketing management, traffic management, asset management, cash management, etc., tots aquests managements es poden traslladar perfectament al català amb la nostra gestió o la nostra direcció acompanyades en cada cas dels complements que les precisin. Parlo del management solt, quan va pel seu compte.

El mateix Webster (algú ha arribat fins al final de la pàgina que he enllaçat abans?, quan tindrem un diccionari que s’assembli una mica a aquest?) dóna sis àmbits en els quals aquest mot funciona habitualment: informàtica, negocis, economia, assegurances, medicina i administració pública. Em sembla evident que les nostres gestió, direcció i companyia són d’àmbits més generals, no tan específics. Aquest diccionari dóna també com a sinònim parcial direction, però management només coincideix amb direction en un dels àmbits semàntics que he dit abans, el de l’economia. De fet, només una de les vuit definicions de direction és paral·lela a management. Però nosaltres, almogàvers valents com som, pretenem traduir management per direcció.

I doncs, mentre no trobem un terme que sigui realment adequat (i que satisfaci els professionals i experts de la majoria dels àmbits esmentats, incòmodes fins ara amb les alternatives que els hem donat), jo m’inclino per deixar que el management continuï fent la viu-viu entre nosaltres, en qualitat de préstec.

(Afegitó de l’11 d'octubre. Potser té raó l’amable comunicant que em diu que el terme més acostat és maneig, especialment en l’ús que se’n fa a Mallorca amb el sentit de ‘govern, direcció d’assumptes’. «Tenir maneig» és tenir dots de govern, saber-se regir. I el maneig és també el conjunt de coses que s’han de regir en un assumpte: Una possessió amb tant de maneig demana un amo jove. / Els arrendaren una possessió perhom; los donaren es maneig corresponent i diners per córrer [cf. DCVB, entrada «maneig»]. Aconseguirem introduir aquesta solució, que seria perfecta, en l’àmbit de les finances, de l’economia, del comerç i, en general, en els mitjans de comunicació? Tant de bo, però em fa por que a molts els passarà el que em passa a mi, que si sento parlar de «en Tal, expert en maneig», el primer acudit que em vindrà al cap és un senyor que sap fer molt ben fets els millets [mecenes exemplar lloat per tothom] o els de-la-rosas [empresari model] o els gürtels [PP] o les fileses [PSOE] o altres tripijocs similars. I el management no és exactament el mateix, em fa l’efecte.)