Premis Mallerenga 2009

Ha acabat el curs –període de sessions, se’n diu– al Parlament de Catalunya i he decidit lliurar uns premis personals, els Premis Mallerenga, als millors parlamentaris de la ferradura legisladora catalana.

El jurat dels premis ha estat compost pel Far, el seu Llum, el Vigilant i el vigilant del Vigilant (ja sabeu que al Vigilant no se’l pot deixar anar sol). El vigilant del Vigilant diu que li va semblar que se sentien refilets d’ocellam divers durant les deliberacions, però pots comptar, no t’has de refiar mai del que et digui un vigilant il·legal. El Vigilant de debò nega de manera terminant que hi hagi hagut altres influències fora de les esmentades.

Totes les decisions s’han pres per unanimitat, no hi ha hagut vots particulars i no s’ha buscat fer “equilibris polítics” a l’hora de decidir els premis.

Donem premis a gairebé tothom, però no hi ha calés i no tenim ni un trist adhesiu on consti el guardó perquè el puguin lluir ses senyories. La crisi ens ofega i la gestió abnegada, sacrificada, desinteressada i altruista de ses senyories, incloent-hi la consecució del finançament del 2012, o encara que sigui d’abans i tot, no és suficient per a resoldre els problemes de caixa d’un pobre faroner.

En qualsevol cas, que ningú no s’enfadi, sisplau, que enfadar-se és molt poc seriós.

Prou introduccions. Vet ací els

PREMIS MALLERENGA 2009



- Premi Mallerenga 2009 al millor diputat (el més fetiller, efectista, ràpid, entabanador, ocurrent i retòric): Antoni Fernández Teixidó
- Premi Mallerenga 2009 al diputat més poètic: Francesc Pané
- Premi Mallerenga 2009 a la diputada més marassa: Caterina Mieras
- Premi Mallerenga 2009 a la diputada més divertida: Elena Ribera
- Premi Mallerenga 2009 al diputat més “negatiu”: Daniel Sirera (Premi Especial Míster “No?”)
- Premi Mallerenga 2009 als talents desaprofitats: Francesc Vendrell, Dolors Clavell, Maria Mercè Roca i Jaume Bosch
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més “màquines”: Jordi Turull, Josep Rull (Premi Especial “Diguem-ne”) i Santiago Rodríguez
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més apegalosos: Toni Comín i Jordi Cuminal
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més aristocràtics: Josep M. Balcells, Eudald Casadesús i Pere Vigo
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més didàctics: Daniel Pi i Agnès Pardell
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més punyents: Dolors Camats, Daniel Font, Patrícia Gomà, Meritxell Borràs i Jordi Terrades
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més demagogs (només els més extremats, eh?, perquè demagogs-demagogs, almenys una mica... ho són gairebé tots): Joan Ferran, Montserrat Nebrera, Roberto E. Labandera, Josep M. Pelegrí, Josep Enric Millo, M. Carme Vidal i Xavier Vendrell
- Premi Mallerenga 2009 a les diputades més “pihes”: les tres mosqueteres María Ángeles Olano, Carina Mejías i Belén Pajares... i la d’Artanyana Rocío Martínez-Sampere
- Premi Mallerenga 2009 als diputats que fan els discursos més desmanegats: Dolors Montserrat, Oriol Pujol, Mercè Civit i Montserrat Capdevila (consellera “in pectore” al final del darrer ple)
- Premi Mallerenga 2009 als diputats més incomprensibles: Josep Llobet, Rafael Luna, Juan Bertomeu i Xavier Pallarès

Premis Especials Mallerenga 2009 als consellers

- Premi Especial Mallerenga 2009 als consellers més pedagògics: Montserrat Tura i Joaquim Nadal
- Premi Especial Mallerenga 2009 a les conselleres més inintel·ligibles: Marina Geli i Mar Serna (Premi Especial “Si més no”)


Els premis tenen una vigència de quatre anys. O sigui, d’aquí quatre anys potser hi tornem. O no.

(La il·lustració de la mallerenga carbonera és de Carme Rosanas i ha estat presa, amb permís, del seu bloc.)

Nota cultural (del DCVB): Vulgarment s’atribueix a la mallerenga el vici de xerrar molt, car és un ocell molt cantador i fa un crit especial que sembla que articuli determinades expressions. Hi ha una cançó popular de la vall de Ribes que diu: «Jo sóc mallerenga, | només tinc que llenga, | i en faig vuit o nou; | i tu, cucutàs, | que n’ets tan grossàs, | només fas un ou» (Valeri Serra i Boldú [coord.]: Arxiu de tradicions populars, Barcelona 1928). Diuen que la mallerenga, en cantar, diu: «Pitja, Pere! Pitja, Pere!», o bé: «Salta, Pere! Salta, Pere!», o això altre: «Tin-te, Pere, tin-te, Pere, sota la fulla de l’olivera!»; o això altre: «Tot per mi, tot per mi!»; o una incitació als llauradors: «A junyir! a junyir!»; i també diuen que es burla dels cavadors dient-los: «Magenca sense vi! cava la vinya sense vi!» (cf. Cels Gomis: Zoologia popular catalana, L'Avenç, Barcelona 1910).

Paradoxes lingüístiques (3): El gènere de les ciutats

La pregunta que em faig és: per què hi ha ciutats masculines i ciutats femenines? Per què parlem de «la Barcelona olímpica» i «el Madrid envejós» (referint-nos a la ciutat, ara no parlo d’equips de futbol)? Ho ha estudiat algú, això? Per què la llengua no ens permet de dir «el Barcelona olímpic» (referint-nos a la ciutat) o «la Madrid envejosa»? O sí que ens ho permet (almenys «la Madrid envejosa») i és una simple convenció que ens hàgim acostumat a anomenar-les d’una manera o de l’altra?

El fet cert és que hi ha noms de poblacions que atrauen el gènere masculí, com Castro Urdiales, i altres que atrauen el femení, com Nova York (aquesta fins i tot en el seu nom) o Buenos Aires (tot i que tingui el nom en inequívoc masculí), però les fronteres no són sempre clares i hi ha casos clars de bigeneritat. Tenim, en principi, el París romàntic i el Londres bromós i el Berlín germànic, i en canvi la Roma monumental, la Lisboa històrica i l’antiga Atenes, però segons com els primers casos també te’ls pots trobar amb determinants femenins. I n’hi ha que són de bon començament, com ho diria, una mica d’aquella manera, com Sabadell o Reus o Vic o Perpinyà. De les ciutats principals de Catalunya, la majoria són clarament femenines: Barcelona, Lleida, Terrassa, Badalona, Girona, Tortosa, Tarragona. És perquè acaben en a que les fem femenines? Ni idea, però segur que hi ajuda. Tot i que allò de «si acaba en o, masculí», no funciona: parlem de «la Toledo visigòtica», no? I què me’n dieu de «el Sitges (femení plural) pecaminós»? I, en canvi, què passa amb Banyoles i amb Figueres? I amb Fraga? Ho teniu clar?

N’hi ha que semblarien incontrovertibles, com Sant Cugat... però en canvi de vegades hi tenim dubtes: «el nou Sant Cugat» o «la Sant Cugat canalla»? I no diem també que «Madrid és, segons com, molt provinciana» i coses similars? Però de cap manera no diríem que «Bilbao ara és molt bonica». Els biscaïns, i també les biscaïnes, se’ns enfadarien molt, em penso. Bilbao sempre masculí, crec, en diguis el que en diguis, sigui bo o dolent. O també hi ha «una Bilbao» de les amatxoak?

I en tots aquests casos, també els masculins, parlem de ciutats o de viles o de poblacions (tot femenins), no entrem en els pobles ni en els llogarets (masculí). O sigui, diem «la ciutat de Londres» o «la vila de Madrid», o «la incomparable població de l’Hospitalet de Llobregat», exactament igual com diem «la sempre imitada i mai Igualada ciutat d’ídem», tot i que aquesta també tingui honoràriament el títol de carrer (masculí) de Barcelona.

O sigui, un embolic.

(El dia de la final de la Copa d’Europa de futbol un diari de Madrid publicava una notícia amb aquest titular: «El Barça a Roma i la policia al Bernabeu!», així, amb exclamació. No té res a veure amb el que dèiem, però em fa gràcia conservar-ho aquí.)

Qüestions de llengua (40): Índexs i continguts

M’he discutit amigablement més d’una vegada amb alguns clients, editors d’obres de no-ficció –i sempre guanyen ells, sant Pere canta i a més en aquest cas el pecador Pere no hi té res a dir perquè els clients imposen la seva amb tots els drets–, sobre la utilitat dels mots sumari o contingut com a alternatius a índex. El fet és que és difícil de trobar llibres d’assaig o biografies o fullets o tesis doctorals o altres publicacions de no-ficció que incloguin un sumari o una taula de continguts amb aquest títol, i en canvi n’hi ha molts que tenen, per referir-se a això mateix, un índex.

En català, índex és tradicionalment la «llista ordenada dels conceptes, dels noms propis, etc., que apareixen en una obra, amb les indicacions necessàries per a la seva localització. Índex alfabètic. Índex onomàstic. Índex de matèries» (DIEC). Ara bé, avui dia també és un sinònim de sumari, o sigui, de «la taula dels continguts d’un llibre, de les parts en què està dividit», amb l’ordre en què el lector les trobarà quan el llegeixi. Per al DCVB sempre ha estat així: índex ‘taula indicativa del contingut d’un llibre’, que copia aquí el que deia l’antic Fabra (o a l’inrevés, que ara no ens ficarem a discutir qui va fer primer la cèdula, si el mossèn o l’enginyer).

La primera edició del DIEC (1995), seguint el Fabra i el DCVB, presentava índex com a sinònim parcial de sumari, però llavors la sinonímia apareixia marcada (i això no venia de Fabra ni d’Alcover) amb l’acotació [ABUS], que volia dir que era abusiva, que s’havia introduït recentment i que no es considerava del tot canònica (?). En qualsevol cas, ara ja no apareix al diccionari aquesta marca i, per tant, no hi ha res a dir: tots dos mots són intercanviables per a referir-se a la funció de la qual parlem, els continguts d’una obra escrita.

I doncs, és normal que ara en els llibres només hi hagi índexs (índex general [= sumari], índex alfabètic, de noms, de matèries...). I també s’ha estès bastant l’opció de no donar cap títol a l’apartat dels continguts. O sigui, obres el llibre i, tot seguit de la coberta, la portada, les portadetes i els crèdits editorials, apareix una pàgina sense títol amb el resum o esquema de l’obra. Aquesta possibilitat em sembla més que correcta, perquè no cal que anomenis de cap manera allò que és evident.

Tanmateix, índex i sumari no són sinònims perfectes. Segons les definicions respectives, sumari és més específic que índex (sumari és el que se’n diu tècnicament un hipònim ‘mot de significat específic amb relació a un altre mot de significat genèric’, i índex un hiperònim ‘mot de significat genèric amb relació a un o més mots de significat específic’).

Una praxi que no em sembla adequada, per poc precisa, és aquella en què la pàgina amb els continguts apareix amb el títol «Índex» i després, al final del llibre, hi ha un altre «Índex de matèries» o «Índex de noms». Em sembla un error de precisió. No fa bonic, encara que no sigui estrictament incorrecte, que en un menú apareguin primer uns «entrants» i després uns «entrants salats». O tot entrants, o als primers anomena’ls d’una altra manera –sumari!, continguts!, que encara existeixen–, o no els anomenis de cap manera. Això és el que vull dir.

Hi torno. Hi ha les dues possibilitats, que del sumari en diguem índex o que en diguem sumari (o taula de continguts, o contingut, o esquema... o res). Però això és com els blogs i els blocs (i atenció, que ara tenim ja els flogs [ve de fotolog], que jo seria partidari d’adaptar també: flog o floc), els cargols i els caragols, els nens i els xiquets, i tantes altres coses. Per què hem d’optar, segons alguns, per una sola solució? Per què no en podem tenir dues, o tres, o més?

Això, per què tot han de ser índexs?

Ací us ho deixe per si us aprofita.

Qüestions de llengua (1): La rodalia
Qüestions de llengua (2): Internet o internet
Qüestions de llengua (3): «lil·lusionar»
Qüestions de llengua (4): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (5): El secret del Putget
Qüestions de llengua (6): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (7): De franc
Qüestions de llengua (8): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
Qüestions de llengua (9): «L’important és que ens entenguem...»
Qüestions de llengua (10): Deixar parlar... malament
Qüestions de llengua (11): Estratègies de supervivència
Qüestions de llengua (12): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Qüestions de llengua (13): «Fer perduda»
Qüestions de llengua (14): «Hi ha quelcom...?»
Qüestions de llengua (15): Sabem molt castellà (1)
Qüestions de llengua (16): Sabem molt castellà (i 2)
Qüestions de llengua (17): Llenguatge no sexista
Qüestions de llengua (18): Mare, mama, mamà
Qüestions de llengua (19): Les llengües són per comunicar-se
Qüestions de llengua (20): Les dualitats lingüístiques
Qüestions de llengua (21): El «bolso»
Qüestions de llengua (22): «Esclar», «deunidó», «sisplau»
Qüestions de llengua (23): Paradoxes lingüístiques (1)
Qüestions de llengua (24): L’euríbor
Qüestions de llengua (25): El català no és espanyol?
Qüestions de llengua (26): Hom és útil?
Qüestions de llengua (27): Imposar la llengua
Qüestions de llengua (28): L’article «lo»
Qüestions de llengua (29): Exigir puresa lingüística
Qüestions de llengua (30): Continuem sabent molt castellà
Qüestions de llengua (31): La jutge, l’alcaldessa, la ministra
Qüestions de llengua (32): L’ús social del català
Qüestions de llengua (33): Engavanyaments lingüístics
Qüestions de llengua (34): Els americans
Qüestions de llengua (35): Déu o déu
Qüestions de llengua (36): La cursiva dels estrangerismes
Qüestions de llengua (37): L’autocar i l’autobús
Qüestions de llengua (38): L’agonia del català?
Qüestions de llengua (39): Qui no genera no mama

Ja s’han fet grans

La generació dels reis de la casa ja s’ha fet adolescent. Els que anaven asseguts als autobusos mentre els seus pares i avis viatjaven drets ja tenen quinze o vint anys. Ja són jovenets.

M’han explicat aquesta, d’uns que en van tenir la prova l’altre dia a casa. Venien els fills de dues famílies amigues –força amigues, el problema és que viuen lluny i només els poden veure molt de temps en temps–, entre els 13 i els 16 anys. Un noi i la seva germana, per una banda, i un altre noi per l’altra, cosí dels altres dos.

Es va notar l’educació rebuda en aquest aspecte perquè de seguida que van arribar i van acabar les salutacions inicials –caram, com has crescut, si ja ets més alt que jo, i tu ets la X?, però si eres una nena!, etc.–, en dir-los que passessin a la sala d’estar es van aclofar de seguida tots tres a l’únic sofà. Van tenir ganes de dir-los que a casa seva podien fer el que volguessin, però que si anaven a una altra casa havien de deixar les butaques per als grans i ells seure al final, a les cadires, als pufs, al que quedés lliure. Però, és clar, feia de mal dir. En resum, la mitja horeta d’abans de dinar, de fer el vermut, els tres al sofà i els grans en altres seients, diguem-ne, menys confortables.

I després, quan la taula va estar parada –cap gest d’oferiment a ajudar–, dos dels convidats van tenir clar de seguida quins serien els seus seients i van triar els millors, els que fan servir normalment els amos de la casa, i ja els ocupaven sense esperar cap indicació. Aquí sí, amb delicadesa els van haver de dir que no, que s’havien d’asseure tu aquí, tu ací i tu allí.

Són anècdotes, ja ho veieu. Segurament és massa agosarat treure’n gaires conseqüències. M’asseguren, dels protagonistes, que són «uns bons nanos», «una bona nena», «bones famílies», «bons costums». Però aprofito l’avinentesa per dir un altre cop la meva.

No em fa res que els pares d’aquests tres joves llegeixin això, tot i que em sembla difícil que arribin fins aquí perquè a mi no em coneixen de res. La noia i els nois no ho llegiran, estan massa ocupats amb el Facebook per dedicar-se a llegir blocs de plom, i això els ho disculpo sense cap recança perquè tenen raó. Però si els seus pares llegissin aquest text crec que bàsicament hi estarien d’acord. Perquè ja comença a passar bastant, que la gent et reconeix que sí, que els nois són bons xicots, que les noies són bones nenes, però que se’ls desmarxen en qüestions molt bàsiques d’educació social, i que a vegades tenen temptacions força serioses de clavar-los un bolet per desvetllar-los i fer-los entendre que el món no està fet a la seva mida, com sembla que es pensen massa sovint. Sents a parlar com més va més de l’excessiva condescendència a l’hora de pujar els fills i de l’error d’educar en determinats punts sense exercir l’autoritat, pensant que amb l’exemple i l’abnegació n’hi havia prou. Són els mateixos pares tan liberals els que te’n parlen ara, un pèl amoïnats. I et donen la raó, ells que sempre t’havien titllat d’excessivament estricte ens els teus criteris educatius.

Llegia fa unes setmanes al diari:

–Hem sobreprotegit els fills?
–Sí. Hi ha una sobreprotecció i una permissivitat que cal corregir. Que no s’hagi de ser coercitiu com abans no vol dir que hàgim d’eliminar les regles. Hem passat a un “tot està permès” típic del liberalisme, com si els infants aprenguessin sols a posar-se límits. I per aprendre a posar-se límits n’hi ha d’haver en algun moment, no? Si mai no hem tingut límits, sembla difícil que aprenguem a tenir-ne.
–Dit així, tot això que planteja sembla poc modern.
–Que sembli el que vulgui. M’és igual. Sembla un pensament conservador, és cert. Però a vegades tenen raó. No perquè una cosa la digui una persona més progressista o més d’esquerres forçosament ha de tenir més raó que una altra. En aquest sentit, jo crec que l’esquerra ha perdut el nord durant molt temps, i ha volgut corregir coses que no s’havien d’haver corregit.

(Entrevista de Xevi Xirgo a Victòria Camps, catedràtica de filosofia moral i política de la UAB, El Punt 9 juny 2009)

Segurament tots podríem dir coses similars. Crec, i no ho dic per dir, que comença a haver-hi problemes nous amb els reis de la casa que jo diria que deriven d’allò. A aquesta generació que ara passa a l’adolescència, i als que vénen darrere perquè el fenomen no s’atura, els costarà adaptar-se a la realitat, ara que començaran a comprovar que el món, quan surten fora de casa, no gira necessàriament al seu voltant. Ara, per a molts pares potser el consell ja arriba massa tard, i la majoria no en faran cap cas, perquè creuen molt fermament en la bondat del seu criteri. O senzillament passen dels fills, com deia l’amiga Àstrid, i se’ls trauran mentalment del damunt de seguida que puguin, i que s’espavilin...

Rellegeixo els paràgrafs anteriors i m’espanto una mica de mi mateix, ara em sembla que no em reconec, de veritat.

Perquè també podria ser que no hi hagués cap tragèdia. Ara mentre anava escrivint, de fet, tenia la sensació que en feia un gra massa, que això que alguns pares, mares, àvies i avis i en general adults sobreprotegeixin els infants ha passat tota la vida. Una prova més, aquesta citació de Knud Romer que acabo de recuperar, que fa referència a fets de la postguerra europea:

La tia Annelise havia estat una nena consentida des del dia que va obrir els ulls; era l’única filla i la més jove, i cada dia era el seu aniversari. Era bonica, feia sempre la seva voluntat i jugava amb la gent com si fossin ninos, i ells feien sempre el que ella volia i li seguien el joc.

(Knud Romer, Den som blinker er bange for døden,* 2006)

O sigui, potser estem com sempre: hi ha nens i nenes mal educats i nens i nenes ben educats.

* Segur que no vaig llegir el llibre en danès, però com sempre, si no hi ha versió catalana apunto el títol original i prou; és la meva manera modesta de castigar (?) els editors d’aquí que no fan el que jo crec que haurien de fer quan decideixen traduir una obra. Que no diguin que és molt car: bé que s’espavilen, quan els interessa, a fer propaganda de les novetats catalanes o traduïdes al català. Potser el que haurien de fer és editar menys i fer més bé el que fan, que darrerament no se salva dels nyaps cap editorial, només algun llibre de tant en tant que es veu que la persona que l’ha traduït o l’ha revisat hi ha posat especial cura. Quan parlem de bona literatura, cal creure que som en un país normal i fer les coses com s’han de fer en un país normal. Exactament igual com hi ha restaurants que fan la carta d’acord amb el país on viuen i no en tenen prou, encara que només hi vagin turistes, amb sobreviure sense que se’ls tiri al damunt la PN (policia normalitzadora). I ja sé que no som en un país normal, però en els punts que depenen d’un mateix sí que es pot funcionar com si hi fóssim. I d’altra banda no tot són diners, coi, la majoria de la gent té altres interessos i no pot ser que els editors actuals només mirin la pela. Apa, he aprofitat que el Llobregat passava avui per Sant Boi i m’ho he fet tot al damunt.

Perles (19): La dèria dels correctors

«Hi ha una dèria (o mania o com ho vulguis dir) de corrector o d’“especialista”. Consisteix a creure que tota cosa és forçosament bona o dolenta. O bé: a creure que tot bon corrector ha de trobar infinites qüestions per exercir el seu ofici.» (Joan Solà, acabat d’estrenar Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 13 juliol 2009)

Històries del metro (16): Paràbola sobre la ‘omertà’ de petita escala

He descobert, com de sobte, la manera d’estendre’s dels abusos de poder i del silenci. Posem que hi ha un conductor d’autobús que cada dia fa coses mal fetes: avançar-se al seu horari i mirar d’enganxar-se al bus que va davant –suposo que per arribar abans al final del trajecte i tenir més temps per esmorzar–, no respectar els semàfors, engegar l’aire condicionat al màxim al matí encara que faci fresca o treure’l al migdia encara que faci molta calor mentre ell s’està còmodament a la cabina mig aïllada amb un microclima i un airet apropiat que regula al seu gust obrint o tancant més la seva finestra, no aturar-se davant la parada mateix sinó una mica abans o una mica després al seu antull, frenar i arrencar bruscament, xerrar de tant en tant amb un company que ha pujat al bus (i llavors s’encanta, s’oblida que tenia tanta pressa), tenir a tot volum l’emissora de ràdio preferida normalment espanyol(ist)a...

Què haurien de fer els passatgers? Queixar-se, és clar. Però què passa si es queixen? No passa res, absolutament res. Si et queixes a l’empresa, et diuen al cap de dos dies que el conductor ha negat els fets i s’ha acabat el bròquil. Si llavors et queixes al conductor, a partir d’aquell dia has begut oli, farà veure que no ets a la parada de sempre i si no hi ha ningú més esperant passarà de llarg encara que li facis senyal, no t’obrirà la porta del darrere si no li ho demanes expressament fent un crit encara que hagis sol·licitat parada amb antelació, remugarà cada dia quan et vegi... En resum, et castigarà pels segles dels segles, perquè haurà descobert qui va ser el passatger que l’havia denunciat a l’empresa, li ha posat cara, l’ha identificat. I potser fins i tot algun company de l’empresa li ha dit confidencialment com et dius i quina és la teva adreça, que la tenen del dia que vas fer la denúncia. Si t’havies queixat primer al conductor i el conductor no et va fer cas, quan et queixis a l’empresa el conductor sabrà també que has estat tu el que ho has fet, perquè ningú més que tu s’havia atrevit abans a queixar-se’n –tothom ho fa d’amagatotis, que no ho senti el conductor ni vegi pel retrovisor qui ha dit allò de «sembla que li hagi tocat el carnet en una tómbola».

D’aquesta manera, amb aquest exemple pràctic i casolà, es demostra que és molt difícil tallar una situació de corrupció de petita escala, si mai ens hi trobem.

Què has de fer llavors? Trobar un espai no corrupte. Canviar d’horari. O de línia. O de combinació. I fins a la pròxima.

I la pròxima, és clar, callar. Allò que ens aconsellaven: «no et fiquis en problemes» (o «no et fiquis allà on no et demanen»). Callar com callo des de fa anys que no denuncio l’abús d’autoritat que cometen determinats servidors de l’ordre públic –de dos ordres públics diferents però que s’alternen en la feta, van de tronc– que aparquen cada dia un darrere l’altre els seus cotxes en zona prohibida, molt a prop del despatx, per anar a esmorzar, a fer el cafè, a remullar la gola, a fer el mig matí o un cigaló, a alçar el colze, a fer el vermut, a dinar, a ficar alguna cosa al pap, a berenar, a matar el cuc, a fer beguda o nyam-nyam, a prendre un got d’aigua, a fer un mos o una xerricada, a menjotejar abans de sopar... No els denuncio perquè em fa por que un bon dia, amb qualsevol excusa, m’entrin al despatx quan jo hi sóc i em demanin papers (que els tinc tots, però posats a demanar...), o que hi entrin quan no hi sóc per una «falsa alarma». No els denuncio perquè tinc por i a mi ells se suposa que no m’han fet re. «Oi que no ens farem mal?» O sigui que és millor callar.

Històries del metro (1): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (2): Suïcidi al metro
Històries del metro (3): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (4): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (5): Com falla el metro
Històries del metro (6): Que els autobusos hi ajudin
Històries del metro (7): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (8): Estrelles al metro
Històries del metro (9): El xiulet
Històries del metro (10): «No fumis»
Històries del metro (11): Les criatures sanes, les últimes
Històries del metro (12): El magazín oral de les trucadores
Històries del metro (13): Activitat de risc
Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...
Històries del metro (15): Autobusos i semàfors

La valenta és ella

Conto l’anècdota amb el permís de l’interessat. Trobo un amic de tota la vida i m’explica, content, que esperen la tercera criatura. Jo que li dic: «Que valent!» I ell: «La valenta és la X, que és qui fa la feina grossa.» Jo: «En això tens raó, els nou mesos...»

Em trenca les oracions i fa un discurs llarg:

–Deixa’t estar de nou mesos. És tot plegat. Fem el que fem nosaltres, encara que ens hi posem amb la millor bona voluntat, per a elles és el mateix multiplicat per mil. Ja els nou mesos deunidó, i després suma-hi l’alletament, però és que jo almenys vaig tan perdut que si no fos per ella em moriria. I ella treballa a Z, saps?, i des d’ara mateix, que està de dos mesos, s’ha de combinar i d’explicar i de compartir la feina dia a dia amb una companya, de manera que si hagués d’agafar una baixa abans que li arribi l’hora no perdin pistonada, i encara gràcies que els seus caps són una meravella i li faciliten les coses. O sigui, ja no és només allò d’abans, que l’home aportava el sou i ella es dedicava a la llar, és que ella guanya més que jo –tu diràs, treballant a Z– però continua dedicant-se més a la llar que jo! Dedicar-se a la llar no és passar-hi més hores, que en això anem empatats. Però ella esmerça més hores a la casa que jo encara que hi arribi després que jo, ella hi dedica gairebé tot el temps que hi és, ella fa coses fins i tot quan sembla que no fa res, tot passant d’una banda a l’altra. Encara que m’hi esforci molt, quan jo hi vaig ella ja n’ha tornat quinze vegades, i això si fa no fa em penso que passa en moltes famílies. En una casa sempre hi ha feina, i ella és molt endreçada, molt viva, molt senyora, molt digna i molt capaç. Tant que si pensa que hi ha feina important per fer no podria dormir ni amb pastilles, s’ho passa malament. I llavors fem entre els dos –ella mana, em diu el què i el com– el que anomenem mig de broma the last works abans d’anar a clapar. I t’asseguro que no és gens maniàtica, no és d’aquelles que quan jo no hi sóc fa dissabte. Quan netegem o endrecem, ho hem de fer tots dos. Ella diu que molts cops podria treballar sola, però que llavors no ho porta bé, que alguna cosa la fa rondinar per dins. I com que no vol rondinar, i jo tampoc vull que treballi sola ni que rondini, feinegem junts quan hi som tots dos i ella diu que així fem més via. Suposo que ho diu per no malmetre’m l’autoestima. Ara, si uns dies està més cansada i em proposa de deixar-ho tot pengim-penjam, ho fem, i si li ho proposo jo també em fa cas. Per exemple, molts caps de setmana. I llavors ens llevem a mig matí i... És un tresor. No me la mereixo.

El meu amic, que em diu tot això d’una tirada, mig emocionat i admirat, que parla de la seva dona com si fos un àngel del cel –ho és–, no és dels que fugen de casa a la mínima, ni dels que hi arriben tard per estalviar-se de banyar les criatures, ni dels que no saben fer res més que baixar la brossa al carrer, ni dels que no s’aixequen a la nit, ni dels que «jo és que cuinar ja saps que no en sé», ni... El meu amic cuina, frega, planxa, fa un munt de coses a casa i és dels qui saben fins i tot programar la rentadora! I, malgrat tot, té raó. El mèrit de portar una casa i de pujar una família, en el 99,9% dels casos, és d’elles.

Li vaig dir al meu amic que per molts anys per la dona que tenia. I vaig pensar que realment li havia tocat la rifa, però que sí que se la mereix, perquè és molt bon paio.

Tot això és molt obvi i conegut, ja ho sé, però està bé que es digui de tant en tant i no sols el Dia Internacional de la Dona, i que no ho diguin només elles.

(Afegitó del 26 de juliol: «Quan em parlen d’infants hiperactius, infants deprimits, adolescents agressius, assetjament escolar, anorèxia i bulímia en nenes cada cop més menudes, en fi, quan llegeixo els titulars sinistres dels diaris o escolto les alarmants informacions dels telenotícies, penso que les mares modernes [...], tant les que surten a treballar fora de casa com les que han decidit deixar la feina, estan esgotades.» Lucía Etxebarría, Magazine, 26 juliol 2009)

Barcelona, 5 de juliol del 2009 (dC)

Em sap greu pels que sigueu més sensibles, però això passa a casa nostra, públicament, les autoritats no fan res per a impedir-ho i he pensat que si tens un bloc alguna cosa has de dir per a denunciar-ho, ni que sigui desagradable:


(Font: Enfoque Diferencial, procedent de Zipi, agència Efe; m’ha arribat la informació a través de Directe.cat)

És clar que de vegades també passen coses com aquesta:

(La foto no és de Barcelona, sinó de Madrid, però és molt gràfica, perquè el que surt de la boca de l'home, em sap greu aclarir-ho, és la banya de l'animal, que no en té cap culpa, és clar, ell prova d'escapar-se, intenta no morir.)

Però no s'ha de prohibir, és «la fiesta», vinga, som-hi que no ha estat res.

‘El Meu Diari’ (2)

Ve d’ací.

La manera tècnica de confegir El Meu Diari és: al matí obro amb un clic del Firefox totes les pestanyes que deia ahir (tinc una carpeta als favorits que es diu així, El Meu Diari, i s’obre tota de cop), i llavors al llarg del dia les vaig tancant a mesura que les llegeixo (les llegeixo, lògicament, després d’actualitzar-les). Si al final del dia en queda alguna, mala sort: com que normalment tinc pressa per acabar, tanco la finestra igualment, estigui com estigui de llegit El Meu Diari.

Abans de sopar, molts dies faig un cop d’ull a un parell de diaris de paper que em serveixen per llegir opinió, articulistes, temes culturals i altres qüestions més aviat intemporals. No hi llegeixo notícies (han passat almenys 24 h des que es van escriure i jo ja estic més al dia), sinó només, com dic, els articles d’opinió d’uns 15 columnistes o cronistes (2/3 cada dia).

Exemples d’aquesta mateixa setmana que em sembla que confirmen les meves tesis sobre el paper que ja fan avui els mitjans alternatius (en guardo unes quantes mostres més, si a algú li interessa aprofundir el tema):

1) Si hagués de fer cas només dels diaris convencionals, ara jo no sabria que els tallers tèxtils il·legals de xinesos que van ser desmantellats al Maresme fa unes setmanes per la policia servien el gènere a empreses com El Corte Inglés o Inditex.

2) Si hagués de fer cas només dels “diaris de referència”, ara estaria convençut, per exemple, que Caixa Manresa ha estat a punt de fusionar-se amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu. Els diaris (gairebé tots) han informat d’aquest procés de fusió, i no han desmentit explícitament cap de les informacions anteriors, quan n’hi ha que són contradictòries. Els diaris han “precisat” després que Caixa Manresa “no ha confirmat” la notícia, una no-confirmació que s’interpreta com que “de moment sembla que no s’integrarà amb les altres i potser ho farà més endavant” (sic), però no han reconegut que es van equivocar el primer dia.

3) Al costat del despatx hi havia un col·legi de monges i va córrer el rumor que el tancarien i que hi farien un hotel. Reportatges a la premsa, manifestacions de veïns “contra l’operació especulativa de les monges”, protestes dels pares dels alumnes. Les pobres monges ho negaven (a mi, personalment), excepte el fet que tancarien l’escola perquè s’havien fet grans i no tenien prou gent per tirar-la endavant. Van tancar l’escola. Al cap d’un temps va aparèixer a la façana un rètol: “Seu futura de l’escola Tal [una escola laica]. Obrirem el curs 2009-10”. Penseu que algú ha rectificat públicament les calúmnies? No, només n’han parlat un parell d’humils blocs i L’independent de Gràcia.

4) El senyor Ignacio Moreno escrivia ahir mateix a la secció de cartes dels lectors d’un diari de Barcelona el següent: «Sóc usuari habitual dels túnels de Vallvidrera i abans-d’ahir vaig ser testimoni d’un accident a la boca nord en el qual van morir dues persones [...]. Casualment (o no), el desembre del 2006 també vaig ser testimoni d’un altre accident mortal, al mateix punt. A Google trobo que almenys hi ha hagut quatre accidents mortals més en aquest punt...» En quin mitjà de comunicació convencional es pot trobar una dada com aquesta que esmenta el Sr. Moreno, sinó “a Google”? Què vol dir “a Google”? Res d’específic, però tota una filosofia sobre l’accés a la informació en aquests nous temps. La cerca que va fer “a Google” el diligent senyor Moreno, que li va proporcionar unes dades del tot rellevants respecte a la informació a la qual fa referència, no va ser capaç de fer-la el periodista que va cobrir aquella informació, potser per no contaminar-se de “les proverbials imprecisions i errors de la informació arreplegada a Google” (com si el seu diari no cometés imprecisions i errors i com si cercar “a Google” volgués dir agafar el primer resultat que et dóna sense contrastar-lo o sense valorar la font).

5) El mateix dia, a la mateixa pàgina del mateix diari, el senyor Artur Jofre, de Tona, explica: «Vaig escoltar amb molta atenció les declaracions d’Irene Rigau, portaveu d’educació de CiU. L’exconsellera [...] deia que el seu grup parlamentari demanarà al conseller Maragall que reintrodueixi els exàmens de setembre per als alumnes de batxillerat, perquè no fer-ne podia “generar un buit per a molts joves”. La meva sorpresa va ser total. Que no se’n recorda que precisament va ser el seu govern, presidit per Jordi Pujol, qui va treure els exàmens de setembre tot i les moltes queixes que hi van haver de mestres i pedagogs?» Al marge del cas concret, que no conec, demano: els “diaris convencionals” expliquen en les pàgines d’informació, i amb els titulars adequats, aquestes posicions contradictòries dels partits polítics, sense necessitat que les denunciï un ciutadà que només té accés a les cartes dels lectors? Hi ha cap mitjà de comunicació que expliqui de manera independent –sense que l’hagin de guiar les denúncies interessades dels altres partits– les paradoxes contínues dels partits, de tots, en els seus posicionaments públics? La resposta és: no. I en canvi sí que hi ha blocs i altres mitjans alternatius que segueixen algunes d’aquestes històries, tot i que encara no en conec cap que ho faci de manera sistemàtica. Als mitjans gairebé només es parla del que decideixen els partits que cal dir sobre ells mateixos –comunicats, desmentits– o sobre els altres –denúncies–: o sigui, les seves agendes. Molt pocs dies hi ha periodistes que segueixin les sessions del ple del Parlament de Catalunya –molt pocs periodistes... i molt pocs diputats, ja que hi som–, si no és que s’hi tracta un tema considerat mediàtic –convertit en mediàtic pels mateixos partits–, i encara menys les comissions. I potser cada dia hi passen coses interessants.

Afegeixo un cas més, intemporal i genèric:

6) Si haguéssim de fer cas només dels diaris, hauríem d’esperar sempre uns dies o fins i tot uns mesos abans de donar per bona qualsevol informació “de fons” (de vegades hi ha un procés llarg de negociació entre els afectats i el mitjà), perquè alguns cops notícies de portada, o publicades a l’interior però amb lletres de pam, són desmentides al cap del temps a la secció de cartes al director del diari imprès (i no sempre en la versió digital, on també havia aparegut aquella informació), amb un text breu titulat “precisió” o “matisació” i molt poques vegades “rectificació”, i encara menys encapçalat amb un titular contundent del tipus «No era veritat que...».

Ja dic que són només exemples (gairebé tots d’aquesta mateixa setmana, poca broma) perquè s’entengui el que volia dir.

Ara com ara, doncs, no tinc gaires dubtes que en qüestions locals –i no diguem de barriada–, en les específiques de determinats col·lectius i en esdeveniments sectorials, però també en afers més generals en què es barregin interessos publicitaris, polítics, econòmics, els mitjans de comunicació “de sempre” tenen poca cosa a pelar davant dels blocaires, els tuiters i les xarxes socials d’internet (aquestes darreres només en els moments d’alerta, no la resta del temps, que es fan anar com a mitjans de diversió). Senzillament, la “premsa clàssica” s’haurà de reinventar i haurà de considerar aquestes vies de comunicació com a fonts bàsiques, i segurament pagar pels seus serveis, i a més no tindrà la possibilitat de convertir les millors fonts alternatives en “fonts exclusives” seves (perquè en el moment que s’oficialitzés la relació en sorgiria una altra d’independent, amb informació més fresca).

Certament, em sembla clar que els mitjans “tradicionals” aviat deixaran de tenir la darrera paraula en la majoria dels afers públics, perquè el que s’està desintegrant de dia en dia és el concepte de “col·lectiu tancat” i el que compta cada cop més és el subjecte, la persona o l’equip que fa cada informació, i per a molta gent no compta sinó secundàriament si aquella persona o aquell equip és de tal lloc o de tal altre. La darrera paraula la tindrà al capdavall la ciutadania, que concedirà el crèdit a qui se’l guanyi dia a dia, no pas a qui pretengui viure dels llorers d’altres temps. I els “diaris de sempre” serviran per a qui busqui, més que res, una estona de lleure per llegir tranquil a la vora del foc, o a la gandula de la piscina. Els “diaris convencionals”, si no canvien radicalment, seran instruments d’esbarjo o de cultura estàtics, conviuran amb els llibres i els equips de música i d’imatge.

En canvi, algunes o moltes capçaleres de sempre miraran d’esdevenir, en la versió digital (i única en el futur?), mitjans alternatius, amb tuiters, blocs i apartats oberts a la participació lliure dels lectors, el que els anglesos anomenen user-generated content. Ja hi som.

Les disfuncions i els errors informatius es produeixen també, certament, en els mitjans alternatius. Però no són exclusius dels mitjans alternatius. I, al capdavall, hi ha mitjans alternatius més fiables que altres, i són aquests els que imposaran dia a dia el seu criteri, mentre que d’altres que són sistemàticament intoxicadors i que copien tots els defectes dels diaris tradicionals des del primer dia i n’afegeixen de nous i d’específics del canal internet, no tindran més èxit que el que pugui tenir un xou de la TV, que encara que tingui èxit ningú no considera que serveixi per a informar, sinó per a passar l’estona.

En resum, no és una qüestió de diaris sí - mitjans alternatius no, o a l’inrevés, sinó de combinar totes les possibilitats, de saber amb quins condicionants viuen els diaris i amb quins altres treballen els autors dels mitjans alternatius, i entomar els materials que t’arriben d’uns i altres d’acord amb aquestes dades prèvies.

Fins i tot hauria de ser una feina dels mitjans de comunicació de sempre descobrir les noves fonts informatives i parlar-ne sense reserves, treballar amb elles, interactuar-hi, sense que hi hagi sempre al darrere la càrrega de profunditat de la sospita. Que no es tractava d’informar del que passa?

I encara una darrera idea. Hi ha bàsicament dos models de portal informatiu: el de format centrípet i el de format centrífug. Els primers són endògens, et condueixen sempre pels seus propis enllaços, no t’obren finestres cap enfora, són com aquells magatzems grans on no trobes mai la sortida, tot són ofertes i reclams interns. Els portals centrífugs, en canvi, seleccionen informacions que creuen interessants per als seus lectors, i a partir d’ells veus el món, no amb els seus ulls, sinó amb els ulls dels testimonis que segons aquells portals veuen cada racó de món més de prop que ells mateixos. A curt termini, els portals informatius centrípets lliguen els lectors, se’ls fan seus, els ofereixen una navegació còmoda i sense ensurts, tot és a l’abast d’un clic i cap pàgina no s’encanta més del compte a l’hora de descarregar-la. Però els centrífugs crec que tenen un avenir a mitjà termini més adequat a la manera de ser de les noves generacions, ja que et donen sensació de llibertat, t’ofereixen en general una bona selecció i la gent repeteix visita l’endemà per tornar a viatjar amb ells. De manera que capten audiència i clients per a ells mateixos i també per als altres, per als que ells han seleccionat. (Un bon exemple europeu de portal centrífug purament informatiu, sense comentaris públics però amb una certa interactivitat amb la redacció, el tenim aquí al costat: VilaWeb. No hi fa res que el disseny i els recursos gràfics i tècnics no siguin l’últim crit, perquè no és això el que hi busques. Penso que té èxit justament perquè és força centrífug.)

No crec que cap mitjà de comunicació pugui pretendre arribar a tot i ser bo en tot, i per això penso que la informació del futur estarà com més va més en mans dels seleccionadors d’informacions. Ja en funcionen de prou bons. I els grans mitjans generalistes o fan això, ser canals d’accés oberts a altres llocs, o bé s’hauran de conformar amb un nínxol, a ser una especialitat: el món local o una temàtica pròpia, de manera que els portals centrífugs els considerin “els millors” en aquell indret o en aquella especialitat.

No sé com es regularà tot això des del punt de vista legal, som a les beceroles del fenomen. Però no em sembla que la trajectòria dels esdeveniments pugui derivar en tancaments dràstics de “les portes del camp”. Si se’n tanquen, se n’obriran de noves.

‘El Meu Diari’ (1)

Això serà llarg, ho aviso. Si ho vols explicar més o menys bé t’hi has de mirar, per no caure en la superficialitat de què se sol acusar amb justícia determinats talibans, apòstols del que podríem anomenar l’Internet Únic –gent del món real, d’altra banda, perquè internet també és “el món”. I tot i la llargària, segur que em deixaré detalls importants. Bé, almenys ho provo, seria més fàcil donar-me abans d’intentar-ho.

Fa un parell de dies parlava amb un altre periodista sobre el meu concepte de diari, un concepte amb el qual crec que molta gent funciona ara per la vida. Aquí, avui, parlaré com a usuari de la informació, no com a professional. Fa anys que no m’hi dedico, descomptant aquests blocs d’estar per casa que faig més com a entreteniment personal que com a manifestació d’afany informatiu.

N’hi ha que diuen que el periodisme “de debò” es continua fent sobretot sota les capçaleres dels diaris i que la gent se’n refia, que són les que treballen més bé, que tenen una solvència contrastada. La meva tesi, en canvi –o potser no és “en canvi” sinó “a més a més”–, és que allò del “diari de capçalera” com a mitjà de referència per estar informats ja no funciona, o no funciona gaire. Potser tindrà sempre el seu públic, però té els dies comptats com a font de comunicació per antonomàsia: per entendre’ns, la majoria de la gent ja no s’informa “pel New York Times”, ni “per El Punt”, ni “per la BBC”, ni “per TV3”. Tot i que em sembla segur que els diaris i les emissores subsistiran, caldrà que s’adaptin i deixin de considerar-se els amos del ball amb clients captius (vull dir els amos de la “informació bona”, els garants de la puresa informativa). Ara poca gent diu: per estar informat en general, has de llegir tal mitjà. No, això era abans, ara aquest consell ja no se sent.

Jo em refio dels noms i cognoms (encara que siguin pseudònims, encara que no “se sàpiga” qui són, encara que només en conegui l’adreça URL) que m’ofereixen una informació o una reflexió breu que m’interessen, i m’és igual on escriguin, en quin format o amb quines eines. Jo passo de l’un a l’altre amb la mateixa facilitat, o més, que quan giro la pàgina d’un diari de paper: és un clic.

Em penso que tots estem d’acord que ja no es pot parlar de “diaris”, de “quotidiens”, sinó de capçaleres multimediàtiques. Els seus productes estrella no són ja els llargs textos tradicionals (que també van quedant cada cop més arraconats a les versions digitals), sinó les imatges (fotos, animació, TV, gràfics), els titulars (molts titulars) i els missatges breus to be confirmed: com els “despatxos d’agència” d’abans, però ara qui rep els scoops no són sols “els mitjans de comunicació”, són els ciutadans, i ells mateixos acaben d’elaborar-se la notícia cercant les dades aquí i allà, si és que en troben a faltar alguna, les imatges que encara no han vist i els agradaria veure...

“Si no hi ha al darrere un projecte sòlid i consolidat, no hi ha periodisme de debò”, diuen alguns (i sé que estrafaig i simplifico les argumentacions, però ho he de fer així per tirar endavant el discurs; si no, no avançaríem). Jo dic que el periodisme de debò també es pot trobar en els 140 caràcters d’un tuiter qualsevol, perquè amb 140 caràcters es pot fer un bon titular, i fer bons titulars també és “fer bon periodisme”. I no diguem ja si trenta tuiters, tres-cents o tres mil “es posen d’acord” espontàniament a explicar tots alhora la mateixa cosa. Amb imprecisions i amb errors, sí, però en conjunt és un fenomen que resultarà invencible. Molta gent “s’informarà” per vies alternatives en cas d’urgència. Això, poc o molt, ja està passant.

Com s’arriben a conèixer aquestes fonts d’informació alternatives? Com s’hi contacta per primera vegada? Per referències d’altres, és clar, o també, i molt, pels cercadors d’internet. Aquest és en molts casos el primer pas, així és com descobreixes “el que hi ha a la xarxa sobre tal tema”, “aquests són bons en tal qüestió”, “aquest tuiter és un crac”. En els primers llocs dels resultats dels cercadors (suposem que parlem de temes seriosos) apareixen generalment els indrets d’internet que ja han demostrat una certa solidesa i un cert atractiu. Als passavolants i als improvisadors els costa molt eixir a les primeres pàgines amb continuïtat.

A partir de les primeres coneixences, cadascú es crea les pròpies vies: n’hi ha una per a cada subjecte.

No es tracta tant de “la veritat”, de “la profunditat” o de “la seriositat”, ni molt menys de “la completesa”. Es tracta de com assolir una informació bàsica, es tracta sobretot de rapidesa. Ningú no s’hi jugarà el patrimoni a partir de la informació epidèrmica, en això també estem tothom d’acord. Si ens hi hem de jugar alguna cosa, abans mirarem d’informar-nos seriosament i buscarem una altra via que no necessàriament serà tampoc un “mitjà de comunicació” tradicional: pot ser un llibre, un estudi monogràfic, un contacte real amb algú del gremi. Però és que la gent no cerca la informació per decidir si s’han de jugar la vida o no. La majoria de la gent vol informació per anar fent i prou, per estar mínimament informats. Per a moltíssima gent, la informació és en bona part, avui, tema de conversa, entreteniment i poca cosa més.

Tot i que, en situacions d’alarma general, de mobilització social, si cal sortir al carrer n’hi ha que hi sortiran a partir d’aquests primers inputs superficials, que els poden arribar per vies molt diverses. Hi ha gent per a tot. Hi haurà planxes i falses alarmes, com n’hi ha hagut sempre, però hi haurà fetes i mobilitzacions històriques. Això també està passant. No s’hi val, em penso, a desautoritzar tot un moviment social i global que està començant ara mateix, davant els nostres ulls, amb una actitud despectiva. Qui ho faci, per mi, ha begut oli. I l’efecte que em fan els mitjans generals, els de sempre, és que van a remolc del que està passant, critiquen avui el que no tindran cap més remei que fer demà.

Llavors, El Meu Diari és el que llegeixo o fullejo cada dia al llarg de la jornada com a informació, per saber el que passa al meu voltant i al món. Us el descric tot seguit. L’ordre és aleatori, i la lectura caòtica: ara una pàgina, ara una altra, d’aquí mitja hora la tercera, al migdia la quarta i la cinquena, a la tarda dues més, al vespre poc abans de plegar una altra...; i avui és així i la setmana que ve potser serà d’una altra manera, perquè molt sovint incorporo noves pàgines al diari, o n’abandono unes altres i les deixo en una carpeta per mirar-la un cop l’any.

El Meu Diari*, deia, és com segueix:

- Les portades de 12 mitjans digitals de comunicació d’Europa i Amèrica (només els titulars de portada del diari digital, sense clicar els enllaços tret d’un o dos per dia segons el dia [si s’ha produït el que considero una “notícia del dia”]; quan dic “mitjans de comunicació” incloc ara tota mena de portals de comunicació, també Google News i altres de similars, no parlo només dels clàssics) (2)
- L’article del director d’un portal d’internet (1)
- Les últimes 8-12 hores de 9 tuiters seriosos, que em donen titulars (temes: política, economia, cultura, llengua, comunicació, Barcelona...) (2-3)
- L’article del dia de 8 blocaires seleccionats (temes: íd. que els anteriors; són blocs informatius-interpretatius; no llegeixo mai els comentaris, si n’inclouen, tret del cas que alguna dada de l’article em sorprengui i intueixi que pot haver estat rectificada per algun comentarista; però quin blocaire seriós no rectifica ell mateix immediatament el seu article si algú li fa un comentari pertinent?) (1)
- Els articles de la setmana de 5 blocaires seleccionats (temes: id. que els anteriors) (1/7)
- Les 30 línies de l’anàlisi de mercats de José Manuel Garayoa, una de les peces més bones del periodisme econòmic dels nostres dies, que ara trobes en un racó de La Vanguardia però que evidentment podria sobreviure de manera autònoma en qualsevol altre indret (1)
- Títol i temàtica dels 4 vídeos més vistos a YouTube les darreres 24 hores (no me’n miro més d’un per setmana, de mitjana, i a vegades faig trampa i el que em miro no és dels més vistos sinó un esquetx de Polònia) (1/7)
- Entrevistes seleccionades publicades en 5 diaris europeus, segons el títol i el personatge (1/3)
- Els acudits de 10 humoristes de diaris europeus que em sembla que fan un bon resum de la jornada (1)
- El recull sobre la premsa de Madrid que fa últimament Pere Gendrau a l’Avui (1)
- La pàgina de cotitzacions de la borsa (1)
- Els títols (i en algun cas, tot el text) de les cartes al director de 5 diaris europeus (1)
- Els articles setmanals dels ombudsmannen de 5 diaris europeus (1/7)
- Nom i finalitat dels 5 grups amb més socis creats la darrera setmana a Facebook (1/7) (aquesta “pàgina” d’El Meu Diari l’estic abandonant darrerament, la deixo per al final perquè poques vegades m’aporta res; em penso que ara començaré a mirar-me amb atenció LinkedIn)
- 2 pàgines més que no vull dir (secret del xef; no són marranades).

* Entre parèntesis, les vegades (màxim) que llegeixo la pàgina: 1 vol dir un cop al dia; 2, dos cops al dia; 1/3, un dia de cada tres; 1/7, un cop per setmana, etc.

Si un dia m’empasso tot el que he dit, tenint en compte que moltes d’aquestes fonts només les miro un cop per setmana, el temps total de dedicació a la tasca quotidiana d’informar-me arriba a tres quarts d’hora si fa no fa, repartits al llarg del dia. Els dies que tinc menys temps, amb un quart o vint minuts també repartits al llarg de la jornada ja faig el fet (o sigui, considero que ja tinc prou informació per funcionar per la vida aquell dia).

El problema que tinc moltes vegades és que després, si comento amb algú tal notícia i em demanen on l’he llegida, sovint haig de reconèixer: doncs... no ho sé, al Meu Diari.

Demà continuo.

Perles (18): Les infermeres i els pacients

«La infermera no es desestabilitza per l’agressivitat dels pacients. [...] Els usuaris ens valoren. Són la raó de ser de la nostra feina. Mai he vist una queixa explícita d’infermeria contra els pacients. Les queixes són contra l’estructura, la institució, el corretorns –horari de matí, tarda o nit–, la impossibilitat de créixer professionalment... Sempre em diuen: “Sort que quan tanco la porta de la consulta, i tinc el malalt al davant, tot pren sentit!” Això les sosté.»

(Olga Bosch, infermera i psicòloga d’infermeres, entrevistada per Àngels Gallardo a El Periódico, 30 juny 2009)