Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se

Ja en vam parlar des d’una altra perspectiva. Ara m’interessa reflexionar sobre un vessant diferent del mateix problema. De fet, ja l’encetava al final d’aquell llarg article, quan deia: «Ningú no pot anar pel món fent-se dir sí senyor en la seva llengua, i encara menys si aquella llengua ha sigut instrument de dominació política.»

És això, exactament. Les llengües serveixen per comunicar-se... excepte quan es fan servir com a instruments de dominació política o de submissió cultural. Es fan servir, dic, o s’han fet servir potser fa ja una mica de temps, però en queda la memòria pròxima. Aquest és el nostre cas. La llengua castellana s’ha fet servir durant segles, i encara es fa servir ara, amb aquests propòsits, reconeguts –«...para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado...», any 1716– o no –«...nunca fue, la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro...», any 2001.

Els qui defensen la frase del titular –«les llengües són per comunicar-se»– han de tenir en compte, si són honrats, que les llengües es desenvolupen sempre en un context històric, i en aquest cas el context és que el castellà ha estat durant segles una llengua de dominació. El rus és una llengua coneguda en tots els països de l’antiga URSS, però si vols fer amics en aquests països el que et convé és aprendre’n les llengües respectives: estonià, georgià, ucraïnès, bielorús, moldau, lituà... I ja no diguem res de països com Txèquia, Polònia, Croàcia, Hongria..., on també una majoria de gent de certa edat sap rus.

Les raons, doncs, per les quals nego que el castellà sigui una llengua de comunicació normal i corrent a la Catalunya d’avui són dues:

- Una, que perquè el castellà es pugui fer servir a Catalunya com a llengua de comunicació i prou, sense altres capells, primer ha de deixar de ser llengua d’opressió, ha de deixar d’utilitzar-se per a l’altre propòsit, confessat o no, per al qual l’ha fet servir de manera continuada l’Estat espanyol durant segles.

- En segon lloc, si es vol que el castellà pugui ser una llengua de comunicació normal i res més, cal deixar passar temps, potser un parell de generacions, o més, a partir del moment en què es compleixi el punt primer –que de moment encara no es compleix. Perquè la gent ha de poder oblidar que aquella llengua va ser instrument de dominació política i psicològica abans de poder parlar-hi sense prejudicis.

Si després d’aquests arguments ve algú i em diu que el català tampoc no pot ser una llengua de dominació política, i que els intents actuals de fer surar mínimament el català a Catalunya –no fora de Catalunya: només a Catalunya; el castellà no corre cap perill al món– tenen alguna cosa a veure amb el Decreto de Nueva Planta, amb el senyor Franco i amb els seus predecessors i successors, és que no entén res del context històric actual i no ha entès res de res d’aquesta argumentació. I com que està prou ben explicada, si no ha entès res vol dir que no està interessat a entendre’n res.

He dit. (De moment.)