Quan dic –escric– «qüestions de llengua» no vull dir només gramàtica o lèxic, sinó tot el que fa referència a la llengua, també les qüestions socials (allò que s’anomena científicament sociolingüística, la sociologia de la llengua). Per descomptat, en totes aquestes notes no parlo com a expert –que ningú no s’ho pensi, si no em coneix, perquè no ho sóc–, sinó com a simple observador aficionat dels fets lingüístics. Recordeu sempre que sóc un simple periodista reciclat en editor de textos (corrector, traductor, maquillador...).
Anem a la qüestió social, doncs. Posant per cas, quants cops ens hem sentit a dir, per part de castellanoparlants i també d’alguns catalanoparlants que ens intenten convèncer de les bondats de renunciar a la llengua pròpia, que «l’important és entendre’s»? I doncs, continuen, «si tots parlem prou bé el castellà i n’hi ha, en canvi, que no parlen català, o no l’entenen, per què no utilitzem el castellà "en aquestes situacions"?» És una argumentació que se sent molt. I que fa forat.
Sembla que no s’adonen que «aquestes situacions» són gairebé «totes les situacions». O moltes, la majoria. Perquè estem envoltats de castellanoparlants. I no passa res, eh? Ens els estimem molt. Però ara només deia que els fets són com són: la realitat és que si utilitzéssim el castellà en les situacions en què hi ha algú al voltant que és castellanoparlant, hauríem de deixar de parlar en català gairebé sempre.
Perquè si tu, per seguir la conversa, els demanes quan és que s’ha de poder parlar en català, és això el que et diuen, justament: «El català, a casa, o quan veiem que no hi ha cap castellanoparlant a la vora.» O sigui, com en temps del Franco: «No se perseguirá el uso de la lengua vernácula en el ámbito familiar o doméstico», em penso que deien si fa no fa. Ara no es persegueix en teoria, però psicològicament ja ho crec que es persegueix. Amb aquests arguments que us deia i amb altres també prou sofisticats. I pertot arreu. Els nois i noies que estudien a la universitat, per dir només un exemple, ja pugen ensenyats pels seus professors que en cas que hi hagi algú al voltant que acaba d’arribar a Catalunya, la llengua franca ha de ser el castellà, encara que el nouvingut sigui suec o xinès.
No, mira, l’important no és entendre’s. Més ben dit: l’important és entendre’s i més coses. L’important és entendre’s i que jo pugui conservar el meu patrimoni mentre parlem i mirem d’entendre’ns i tu, si vols, puguis conservar el teu. Però en aquest punt del patrimoni potser jo tinc una mica més de raó que tu per dos motius: perquè som en un indret on aquesta llengua meva és la pròpia i oficial; i perquè no tinc cap altre lloc al món per parlar aquesta llengua materna meva i per escoltar-la. O sigui que si hi ha d’haver alguna renúncia patrimonial prèvia abans de posar-se a parlar, mentre siguem aquí, crec que per lògica no ha de ser la meva.
A més a més, parlar, dialogar havent de renunciar abans a algunes de les idees pròpies i a la manera pròpia d’expressar-les no té gaire sentit, si no és en un àmbit científic que vulgui ser neutral. I encara. Si hem d’intercanviar alguna cosa que no sigui una pura dada, que tingui una mica de riquesa conceptual, tu no pots posar-me a mi en inferioritat prèvia de condicions. No em pots fer aquest xantatge. Si anem per aquesta via, val més que no dialoguem, perquè en realitat no hi ha diàleg d’iguals. Ens podrem entendre si ens convé a tots dos arribar a algun acord, però partint d’una situació de desigualtat prèvia. És el diàleg i l’entesa del «yes, bwana», que en el nostre idioma ja el tenim tan sentit que fins i tot hi ha una frase feta: «fer-se dir sí senyor» (que significa fer-se creure, «atribuir-se superioritat»: Joana Raspall i Joan Martí, Diccionari de locucions i de frases fetes, Edicions 62, Barcelona 1984).
No, jo tinc un patrimoni que considero sagrat i no el puc menysprear o arraconar sistemàticament per aconseguir que ens entenguem. Perquè llavors no hi ha diàleg ni hi pot haver entesa sincera: hi ha imposició prèvia. Potser alguna vegada ho faré per allò de la convivència o per manca de temps, però tu no em pots exigir que ho faci sempre, que ho faci com un deure, i si m’ho exigeixes ets un inconscient, si no és que ets directament un cínic. Però si fossis un cínic no hauries arribat fins aquí, hauries deixat córrer abans la lectura d’aquest escrit, perquè als cínics no els interessen els arguments quan van en contra seva de manera contundent, només els interessen els arguments febles. O sigui que potser ets inconscient. Una víctima de l’autoodi, potser, si ets catalanoparlant. L’autoodi és allò que hi ha a dins del cor quan ens sentim indignes defensant el nostre patrimoni, quan ens pensem que som ciutadans de segona, quan creiem per malaltia o pels traumes soferts que només és important sobreviure, i no pas viure amb dignitat.
Deixa’m que t’ajudi a rumiar: tu vols realment que els catalanoparlants renunciem al nostre patrimoni perquè n’hi ha uns que no volen renunciar al seu? És això el que vols? I ja has pensat que aquesta renúncia dels catalans la demanes de Catalunya estant? Et sembla just? Et sembla ètic? Creus que els catalanoparlants som ciutadans de segona categoria a Catalunya pel que fa a la nostra llengua materna o a la llengua que hem triat perquè sigui la nostra llengua habitual d’ús?
Sí, parlant la gent s’entén. Però tots tenim el mateix dret qualitatiu de parlar, cadascú de la seva manera. I en cas de conflicte, qui s’ha d’adaptar és el qui ve de fora. Jo em puc adaptar si vull, i de vegades em pot interessar adaptar-me, i fins i tot pot ser obligatori que ho faci per motius humanitaris en situacions excepcionals. Però l’altre, fora de les circumstàncies dramàtiques en què la solidaritat ha de passar per davant de tot, l’altre, essent com és a Catalunya, s’hi hauria d’adaptar per força. No perquè ningú l’hi forci, sinó perquè ell s’ha de sentir forçat a fer-ho. I l’hem d’ajudar.
És una qüestió de dignitat. Ningú no pot anar pel món fent-se dir sí senyor en la seva llengua, i encara menys si aquella llengua ha sigut instrument de dominació política. Això és una mentalitat antiga, pròpia d’una societat d’esclaus, amb éssers humans de primera i genteta de segona. Les persones normals, el segle XXI, han d’anar pel món mirant d’adaptar-se a la llengua i als costums de la gent de cada país. Encara més si hi han anat per quedar-s’hi.
(Sobre aquesta qüestió, us recomano el que escriu la meva amiga ReGisTRes ParTiCulaRS.)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 5 anys
