Les bases del problema: normalment, els noms de lloc (topònims) i de persona (antropònims) no se solen traduir quan es parla en altres llengües. És a dir, tothom sap que Joan és John, Juan, Jean, Giovanni, João, etc. en les llengües veïnes, però si parlem d’una persona concreta, del senyor Joan Petit, encara que se’n vagi uns dies a París, el senyor Petit no canviarà el seu Joan de tota la vida per un Jean per quedar més bé. I si els amics que ha fet a París l’escriuen un dia (en francès), li diran, normalment, Joan. Ara, hi ha noms de personatges i indrets històrics que, en comptes de seguir el criteri general de no traduir-se, han adquirit amb els anys –per relacions bilaterals, per tradició literària o per altres motius– el dret de ser traduïts a la llengua en la qual es parla. I així, tenim que al costat dels intraduïbles William Shakespeare, Miguel de Cervantes, Buenos Aires o San Francisco (ciutat de Califòrnia), hi ha també aquesta mateixa Califòrnia que acabem d’esmentar (amb accent obert a la o si es parla en català), Los Angeles (escrit així en tots els idiomes, a la castellana però sense accent a la a), Nova York (i no New York), Isabel II d’Anglaterra (en comptes d’Elisabeth), Londres (i no London), Còrdova (en lloc de Córdoba) o el Dant (i no Dante) italià.
Ara bé, el problema es planteja quan un català que es diu Joan Petit és a Nova York i, posem per cas, ha d’escriure en català a gent que l’entén en català però que viu a Nova York mateix. En Joan Petit dirà, en aquest cas, «Nova York» o «New York»? Doncs, és probable que, per deferència amb els novaiorquesos que l’han de llegir, digui, tot i escrivint en català, «New York». Com, en situacions paral•leles, dirà «Elisabeth II», «Córdoba» i «il (divino) Dante», si escriu (en català), trobant-se a Londres, a Còrdova o a Florència i adreçant-se a lectors d’aquests indrets. Són estratègies lingüístiques de complicitat que funcionen en tots els idiomes, encara que no estiguin escrites enlloc ni se’n puguin fer reglaments (gràcies a Déu).
És per això que els catalans demanem als diaris i mitjans de comunicació que es publiquen o que emeten en castellà a Catalunya que facin servir els antropònims o topònims propis catalans, i que escriguin «Catalunya», «Lleida» «Sant Boi de Llobregat» i «Joan Petit», i no, per molta tradició que tinguin en la seva llengua, «Cataluña», «Lérida», «San Baudilio del Llobregat» i «Juan Pequeño». No fer-ho d’aquesta manera implica poca sensibilitat. I, evidentment, una bona dosi de provincianisme, de tancament, de «no entendre res» que no estigui explicitat a la lletra de la llei.
És per aquesta mateixa raó que els mitjans de comunicació catalans més sensibles, com ara TV3, anomenen Vielha e Mijaran al municipi que en català es diu Viella, Es Bòrdes a les Bordes i Val d’Aran a la Vall d’Aran. Perquè l’occità (aranès) és també llengua oficial a Catalunya i d’aquesta manera la fem servir ni que sigui una mica, amb els topònims.
(Afegitó del dia 15: El diari La Vanguardia va encara una mica més enllà, ho explica avui mateix el seu responsable lingüístic, Magí Camps: «El Libro de redacción de La Vanguardia pretén definir l’estil propi del diari tenint en compte la seva idiosincràsia. Atès que el nostre rotatiu s’edita a la capital catalana, els redactors no podem ignorar la realitat lingüística en la qual vivim. [Per això, i malgrat que] la RAE fixa les grafies carné, cabaré, chalé i parqué, i només admet doble grafia en el cas de chalet [chalé i chalet] [...] a La Vanguardia preferim escriure aquestes paraules amb la te final del francès [i del català, no?]: carnet, cabaret, chalet i parquet, perquè, a mes de mantenir la grafia original, reflecteixen la pronúncia pròpia del castellà de Catalunya, Aragó i altres zones peninsulars.» (La Vanguardia, 15 abril 2007) Bé, jo ho hauria dit sense tants circumloquis i sense necessitat d’apel·lar a l’Aragó i a «altres zones peninsulars», que semblen més excuses no demanades per fer-se perdonar –sempre demanant perdó per ser catalans, o en aquest cas per viure a Catalunya!–, però la cosa és així: en un diari espanyol com La Vanguardia, se senten obligats a fer aquestes coses contra la seva pròpia gramàtica, en atenció a l’indret on surt publicat el diari.)
Déu crida Moisès des del Sinaí
Fa 4 anys
