dimecres, 23 d’abril de 2008

Qüestions de llengua (XXVI): Hom és útil?

Sovint m’he barallat (amigablement) amb amics lingüistes, mirant de fer-los veure que encara que en català tota la vida tal cosa s’ha dit de tal manera, això no lleva que ara sigui útil dir-ho també d’una altra manera. O sigui, una expressió no tan antiga i/o tradicional com l’anterior, o fins i tot nova de trinca, pot haver adquirit també carta de ciutadania per omplir un buit expressiu. Un buit que, d’acord, abans potser no existia, però és que el món i la societat evolucionen i, en fer-ho, creen noves necessitats.

Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.

En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui tant a la resistència per acceptar novetats com, alhora, al desfici per substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.

Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú (poca-solta, en qualsevol cas) que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs i altres delinqüents ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya.

Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)

És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable.

Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.

(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).