Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?

Les de l’Institut Català de les Dones han tingut un disgust enguany, perquè han premiat un cartell per commemorar el Dia Internacional de la Dona (8 de març) i els han caigut crítiques de la caverna espanyolista i també d’una determinada quinta columna catalana. La qual cosa ha causat malestar en gent de bona voluntat. El cartell, titulat «Violeta», era de l’artista Rut Rovira i incloïa un seguit de 25 quadres amb tonalitats diferents del color violeta, i a sota, el nom d’aquest color en 25 llengües diferents. I ai las, s’han descuidat de posar-hi el nom «espanyol», entre les llengües en què s’identifica el nom del color. I aquesta anècdota, per la qual les de l’ICD s’han disculpat a corre-cuita, no caldria ni dir-ho –els catalans això ho tenim molt ficat endins, demanar perdó d’entrada, per si de cas–, em porta a comentar aquest assumpte del català com a llengua espanyola.

Des del punt de vista espanyol, la cosa no té discussió: oficialment, dins d’Espanya el català és una llengua espanyola. I si això és així per llei, que ho és, llavors no tenen sentit les queixes des d’Espanya, penso, per aquest cartell de l’ICD. Si el català és una de les llengües d’Espanya –una «llengua espanyola», doncs–, els espanyols haurien de veure el nom «català» com a representatiu d’Espanya. És com la bandera: allà on hi hagi la catalana, des d’un punt de vista constitucional espanyol, els espanyols haurien d’estar contents i no trobar a faltar res més, perquè aquella bandera no implica cap discriminació. No cal que al seu costat hi hagi sempre la bandera espanyola, perquè la bandera catalana, des del punt de vista espanyol, és espanyola. La llei que obliga a posar-les totes dues juntes, per mi, és absolutament contradictòria amb el que ells anomenen l’Estat de les autonomies i el constitucionalisme. Si Catalunya és Espanya, segons ells i perquè ho diuen les lleis –i aquí circumscrivim Catalunya a les quatre províncies, perquè parlem des del seu punt de vista–, la paraula «català» l’han de llegir com si hi digués «espanyol», i la bandera catalana l’han de veure com a bandera «espanyola». I si no ho veuen així, tenen un problema seriós d’incongruència.

L’ús de la bandera catalana i el fet de parlar català, doncs, s’haurien de veure com dues manifestacions concretes de l’essència espanyola. O no? Negar-ho equival a dir que el català no és espanyol i que la bandera catalana no és espanyola. Entestar-se a dir que l’única bandera espanyola és la d’Espanya o que l’única llengua espanyola és el castellà és el mateix que dir que Catalunya no és Espanya i que el català no és espanyol. A mi ja m’està bé, però per què acceptem que ens ho diguin cada dia a la cara i alhora ens obliguin a creure? Per què hi ha d’haver gent –la gent d’aquí que mana– que de seguida demanen disculpes i s’apressen a restablir l’«ordre constitucional» suposadament alterat? Per què ningú no fa veure als espanyols que la seva manera de raonar, en aquest punt, és fugir d’estudi: quan veuen que des del punt de vista racional la raó està en el nostre bàndol, llavors passen de seguida a parlar-te des del punt de vista legal, o del «sentit comú», o emocional. Fan trampa contínuament. Canvien els termes del discurs a conveniència, a vegades parlen de lleis i a vegades de sentiments, a vegades d’Espanya i a vegades d’Estat de les autonomies, sempre de manera que ells tinguin la raó. I si fos només dialèctica rai. El problema és que tenen els quartos i els canons, i pressionen i pressionen i pressionen fins que no es restableix «la legalitat», ni que sigui irracional.

En un context internacional, la cosa té encara menys discussió: la llengua catalana, la bandera catalana i el nom «català» haurien de poder omplir del tot qualsevol «quota d’espanyolitat» que fos necessària. Si el català no pot ser llengua oficial «de cara enfora» vol dir que hi ha llengües oficials que són més oficials que altres, i això ens porta al problema de sempre: ens creiem o no ens creiem l’Estat de les autonomies, la igualtat, la democràcia?

No hi ha cap motiu raonable per a la queixa, doncs, en el cartell del qual parlem, si la paraula «català» s’entén en el context en el qual s’ha d’entendre: un context de màxima representatitivitat. No cal anar pel món dient: «Sóc d’Igualada, comarca de l’Anoia, sotsvegueria del Penedès, vegueria de la Catalunya Central, província de Barcelona, Catalunya, nord-est de la península Ibèrica, estat d’Espanya, Europa... i ara veureu totes les meves banderes, perquè totes tenen el mateix dret de remenar la cua.» En un context on ens puguin situar, n’hi hauria d’haver prou dient: «Sóc d’Igualada.» Això ho inclou tot. Qui cregui que no ho inclou tot, té un problema seriós de manca de racionalitat... o és un cínic.

I d’altra banda, fins i tot concedint la raó als que parlen de discriminació de l’espanyol en aquest cartell –una raó que no tenen, hi torno, però els la concedeixo momentàniament a fi i efecte de continuar raonant–, la guerra de les llengües és una guerra que els espanyols guanyen 1.000 a 0, per dir unes xifres. Per tant, encara que els catalans, amb aquest cartell, haguéssim fet un gol en suposat fora de joc, els espanyols serien cínics de queixar-se –ho són, perquè s’han queixat–, per no dir directament perversos. O sigui, segons ens diuen, nosaltres hem de ser exquisits en el respecte de les lleis. Ells, en canvi, no, «perquè l’important és que ens entenguem», perquè hi ha unes lleis espanyoles «superiors», «perquè el castellà és oficial a tot l’Estat», «perquè l’espanyol és la llengua comuna», «perquè a Catalunya es parlen dues llengües», etc.

Per exemple, l’Estat no compleix allò que disposa la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va ser ratificada per Espanya l’any 2001, quan el PP gaudia de majoria absoluta a les Corts espanyoles. En ratificar la Carta esmentada, l’Estat es va comprometre a assegurar, en els procediments penals, civils o administratius, «que els òrgans jurisdiccionals, a sol·licitud d’una de les parts, duguin el procediment en la llengua regional o minoritària». O sigui, l’Estat incompleix sistemàticament, cada dia, un tractat internacional signat formalment i lliurement per ell mateix. Ningú no els va obligar a firmar, però ara estan obligats a complir el seu compromís. Quines raons donen per no complir-lo? Que no poden obligar els jutges, que no es pot trencar la unitat judicial, que l’Estat no es pot convertir en un regne de taifes... Però llavors, per què van signar el tractat? Doncs, això és el que volia dir: ells se salten la llei quan no la veuen clara. Ells van signar aquell document per fer veure de cara enfora que no tenien cap problema amb les diverses llengües espanyoles –des del seu punt de vista–, però a l’hora de la veritat és molt evident que de llengua espanyola, per ells, només n’hi ha una.

Els espanyols, doncs, no compleixen la seva quota de pluralisme lingüístic respecte al català milers de vegades, ni els del sector públic ni els del privat: ministeris, jutges, policies, mitjans de comunicació... De fet, en tots els àmbits en què poden decidir autònomament, que són la majoria, ells tenen molt clar quines són les seves prioritats identitàries. Han convertit l’Estat de les autonomies en l’excusa perfecta perquè l’Estat no s’hagi de preocupar de cap tipus de pluralisme: «Ja se’n cuiden ells», diuen, i obvien el fet que l’Estat és el que té el poder i els diners, també els que calen per protegir les llengües malmeses. El gran escàndol, per a ells, és que a un empresari català se’l multi perquè no compleix la llei que l’obliga a informar de la seva activitat pública també en català. Per a ells, l’important és que el castellà no desaparegui d’enlloc, mentre que no passa res si desapareix, o ni tan sols comparegui, el català en molts àmbits, i ja no diguem en els internacionals, perquè en castellà «ens entenem tots i ens entén tothom».

Finalment, des del punt de vista dels catalans, la manca d’autoestima que implica donar la raó als espanyols que guanyen 1.000 a 0 –o 1.000 a 1, si voleu, després d’això de l’ICD– per un suposat fora de joc d’una cartellista que es va presentar a un concurs i el va guanyar, és penosa. No hi ha res més trist en aquest episodi –paradigmàtic de la manera d’actuar i de pensar de molts espanyols i, ai, d’uns quants catalans– que la renúncia consegüent dels catalans als seus drets, en aquest cas al dret de sentir-se orgullosos d’un cartell que l’autora ha fet com li ha donat la gana.

I a més, en aquest cas concret –ho deixo per al final perquè tot i ser contundent no és el moll de l’os de la qüestió– no hi ha cap manca de comprensió que els espanyols puguin al·legar, perquè en castellà «violeta» es diu... «violeta».