Què passa a El País? Què passa a PRISA?

El País no és el meu diari de capçalera, però sí que el compro els caps de setmana i altres dies de tant en tant. Van fer fora del suplement cultural Babelia un dels crítics literaris que gairebé tothom considerava més valuosos –a mi no em convencia, la veritat– perquè havia gosat treure els drapets al sol d’un llibre publicat per l'editorial Alfaguara, del grup PRISA. Es van inventar que l’11-M hi havia terroristes suïcides als trens d’Atocha i que el PP volia suspendre les eleccions –això era força versemblant, d’altra banda, però ells s’ho van inventar. Ara han mogut un sagramental contra el president del BBVA i el de la CNMV, la anomenada Comisión Nacional del Mercado de Valores –i ja m’està bé–, però ho han fet inventant-se dades, i això no fa per ells. I sempre van del bracet, en aquests temes, amb la cadena SER i Canal+. Escriuen els guions del que ha de dir i fer el president del govern, i com i fins a quin punt ho ha de dir i fer, i si no ho diu i ho fa exactament com ells han assenyalat i després alguna cosa no surt bé, fan: “Ho veuen? Nosaltres ja ho havíem dit.” Fan campanyes. Fan de Pep Consciències. Són irritants.

Ja fa anys vaig escriure –i es va publicar– que el pitjor d'El País, amb tota la seva ben guanyada credibilitat i el seu prestigi, és que s’aprofiten d’aquestes armes per enganyar amb mitges veritats. Això ho han fet sempre: utilitzar el prestigi per catequitzar. Fins a cert punt, ho trobo inevitable i fins i tot lògic. Però ara, últimament, cauen en defectes que eren propis d’altres diaris i als qual semblava que ells estaven immunitzats: segons com, menteixen. I no són equivocacions, perquè no rectifiquen quan se’ls fa veure que allò que han dit no era cert. Per tant, menteixen descaradament. I utilitzen el defensor del lector –últimament defensora, però ara ha plegat i no sé qui serà el pròxim o la pròxima– per canalitzar unes quantes rectificacions grosses, no totes, que potser haurien d’anar amb grans titulars a la portada del diari.

És el començament del final?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els problemes del castellà

Diu que el català està en perill. I és clar que sí, sempre ho estarà mentre duri la submissió a un estat que no sols no fa res a favor de la nostra llengua –que ja seria un motiu per queixar-se’n– sinó que hi fa tot el que pot en contra.

Però avui estic de gaita i duc molta pell morta. Amics, el castellà també té problemes. Ahir vaig veure en un pàrquing, al parabrisa d’un cotxe, la nota següent, escrita amb lletra cal·ligràfica en un pòstit groc:

Por fabo
Apease al pila
sino llo no puedo
salir nientra

Analitzem-ho. La primera ratlla és clara. De la segona, no he sabut desentrallat la paraula “Apease”, però deu significar una cosa com “arrímese”. La tercera ratlla sembla evident, sense problemes. A la quarta, sobta que l’autor de l’escrit, si ha encertat a posar la “r” final de l’infinitiu “salir”, no hagi seguit el mateix esquema amb el verb “entrar”.

La reproducció de l’escrit us asseguro que és ben fidel. Ja us dic que el text és escrit amb molta cura, i es distingeix perfectament el traçat de cada lletra.

Suposo que de notes com aquesta n’hi deu haver cada dia milions en tots els idiomes del món, i no se n’han de treure conseqüències més enllà de la de fer-ne una mica de broma. Déu nos en guard, que aquest pòstit caigués en mans d’un dels profetes de calamitats de Madrid, que veuen cada dia en perill la llengua castellana a Catalunya! Com si l’elefant endevinés un perill per a la seva salut en l’activitat feinera de les formigues que es preparen per l’hivern, un hivern que en el nostre cas es perllonga tot l’any i durant molts i molts anys.

Tranquils, senyors genocides lingüístics i culturals, la llengua castellana a Catalunya gaudeix d’una salut de ferro..., a còpia d’imposar-se cada dia si us plau per força a la llengua local.

Però avui volia xauxejar, per un dia que estic de bona lluna...


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els bisbes, la gent, el Cèsar

No sóc dels qui s’escandalitzen pel que diuen els bisbes, ara que tothom ho fa. Em pot agradar més o menys el que diuen en cada cas, però no me n’escandalitzo. Sóc dels qui creuen que els bisbes també són persones normals i corrents, que tenen la influència que tenen –més aviat poca– i que poden dir el que els roti perquè “It’s a free country”. (Bé, no ho és pas, de lliure, però sí que ho hauria de ser des de la perspectiva nostra, la dels ciutadans, en allò que depèn de nosaltres.) Sóc dels qui creuen que els bisbes espanyols tenen dret a sentir-se més espanyols que Donoso Cortés –no sé qui era, algú del segle XIX, de tant en tant sembla que en parlen els diaris castellans i el nom és força suggeridor…–, i a dir-ho, si ho creuen convenient. Què hi fa? No seré jo qui els doni consells sobre el que han de pensar o dir o sobre el que no han de pensar ni dir o sobre com ho han de dir ni quan ho han de dir si és que ho han de dir.

De fet, ara que tothom parla de laïcisme, de la fi de les tuteles eclesiàstiques i de la descristianització de la societat em fa gràcia tota aquesta unanimitat a explicar als bisbes com han de fer la seva tasca, i els esquinçaments de vestits per tal declaració o tal altra que han fet, o les amenaces de deixar de posar la creueta a la casella de l’IRPF. Em fa una gràcia tremenda. Som un país levític, ja ho deia Pla. En comptes d’anar cadascú a la seva i deixar fer i dir als altres –i els eclesiàstics també són “els altres”–, ens exclamem per les declaracions mediàtiques “intolerables” dels senyors bisbes mentre fem veure que no ens adonem que polítics de tots els colors i uns quants empresaris i banquers i caixers –els amos del ball– ens van posant taxes i tributs i controls i comissions i ens van escurant les butxaques i fent la guitza –aquests sí que manen, poca broma amb el Cèsar!– un dia i un altre.

Jo sóc dels qui creuen que els bisbes poden pensar i dir el que els passi pels dallonses. Sóc dels qui creuen que per dessota de cada sotana també hi ha un cacauet amb els seus drets íntegres -i les seves misèries. Només faltaria. És clar que coherentment amb això que dic, em sembla bé que la gent digui o contesti el que vulgui, també sobre el que diuen els bisbes. El que em sobta és que tot plegat el veig una mica incoherent, aquest desfici a voler tancar la boca dels capellans com si fossin gent d’una categoria social inferior, amb menys drets que la resta. O sigui, com si fossin mereixedors de la cadena perpètua de no parlar, pels “crims” comesos in illo tempore. Ells, els únics condemnats? Home, entre poc i massa. Qui estigui lliure de pecat, si hi ha ningú, que els tanqui la boca, però mentrestant...

No sé si Josep Maria Ballarín, mossèn Tronxo, que també ha decidit donar consells als bisbes, està lliure de pecat. Però ara, arran de l’última polèmica, m’ha fet gràcia el que els ha dit i com els ho ha dit: els dóna el consell que no donin consells sobre determinats temes que poden coure. Bé, ell ho pot fer, i a més ho fa amb aquella airositat:

«Més val que callin ara que, gràcies a la carcúndia dels menjacapellans, l'Església ha assolit la santa llibertat dels vençuts.
Lliure mentre no es fiqui allà on no li toca perquè hi desafina.
Que deixin la política en pau, que ens deixin en pau a nosaltres. No són pas ells qui per assenyalar-nos de quina terra som fills, cadascú se sap la mare que el va matricular i la carn d'olla amb la qual van desmamar-lo.
Ja sabeu què vull dir.» (Josep M. Ballarín, Avui 16 gener 2005)

I és clar que ho sé. No es pot pas oblidar la flairança tan concreta de la carn d'olla de casa...

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quina vergonya

Ja ho he escrit en un altre lloc però vull deixar-ho consignat també ací.

“El govern donarà el màxim suport a la família d'Èric”, titulaven els diaris ara fa gairebé un mes. I el conseller en cap, Josep Bargalló, va anunciar el 17 de desembre que “el govern s'ha posat a disposició de la família” del menor de Lloret acusat de terrorisme per l'Audiència Nacional. Segons Bargalló, “aquest assumpte és un despropòsit”.

L’11 de gener del 2005, la família de l’Èric continua esperant aquest “suport màxim” de la Generalitat.

Què hem de concloure? M'agradaria contestar aquesta pregunta, però no vull fer retòrica ni demagògia. Que cadascú tregui les conseqüències que cregui convenients.

Teniu més informació sobre el cas ací.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No ho entenc

No puc deixar la política… És que passen coses grosses i no me’n puc estar.

No entenc com pot ser que arreu de la anomenada premsa general de fora d’Euskadi tothom hagi donat per bona l'anàlisi segons la qual el Pla Ibarretxe ha sortit endavant al parlament basc “gràcies als vots de Sozialista Abertzaleak”, “gràcies als vots abertzales”, “gràcies als vots de l’antiga Batasuna”, gràcies als vots del braç polític d’ETA” o “gràcies als vots d’ETA” (titulars reals de la premsa anomenada “general”, d’esquerra a dreta).

I ningú no diu que sense els vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, el Pla Ibarretxe hauria sortit endavant igualment, perquè sense comptar els vots d’aquesta formació el tripartit basc té majoria absoluta al parlament d’Euskadi. Ningú no diu que els dos partits espanyolistes també es van beneficiar, exactament en la mateixa votació que critiquen –i com ho han fet moltes altres vegades– dels vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, formació que va donar tres vots –exactament tres, com a l’altra banda!– a la posició que defensaven PP i PSOE.

O sigui, si al Parlament basc no s’han de comptar els set escons (o sis, perquè hi ha un diputat, Josu Urrutikoetxea, que va desaparèixer voluntàriament per tal de defugir una condemna judicial) de Sozialista Abertzaleak, no s’haurien de comptar per a ningú, no? Per què els partits anomenats “democràtics” no es posen d’acord a no comptar els vots de SA? Perquè el PNB i EA ja hi firmarien, potser, però el problema és que el PP i el PSOE senzillament no ho volen de cap manera. Perquè si no compten per a res els vots de SA, el PNB i EA tenen 33 escons, mentre que el PP en té 19 i el PSE 13 (en total 32). Per tant, la clau si de cas la tindria EB-IU, que forma part ara com ara del govern presidit per Ibarretxe.

Llavors què passa? Que el PP i el PSOE no es cansen de dir a tot vent que no pot ser que PNB i EA comptin amb els vots de SA per als seus plans –mentre que ells mateixos, PP i PSOE, sí que hi compten sovint, com es va veure ara fa tot just quinze dies, en la votació dels pressupostos per al 2005– i a còpia de repetir-ho, sembla que molta gent a tot l’Estat s’ho ha begut a galet, també la gent dels mitjans de comunicació considerats neutrals, o fins i tot els més pròxims, aquí a Catalunya, a les posicions nacionalistes.

Joseph Goebbels (1897-1945), doncs, tenia raó: cal repetir les coses, encara que siguin mentida, si vols que es converteixin en veritat.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una jugada de mestres

Un ministre del Govern espanyol diu que després del retorn dels papers de Catalunya als seus legítims propietaris, “no s’acceptarà cap més reivindicació” dels fons de l’anomenat arxiu de Salamanca, ja que consideren que la de la Generalitat de Catalunya és l'única reclamació documental legítima. Això ha advertit el ministre de Treball i Afers Socials i diputat per aquesta província, Jesús Caldera. Deixant de banda que la credibilitat d’aquest ministre en aquest punt és pròxima a zero, perquè en el seu moment va fer declaracions força contundents contra el retorn dels papers catalans –diuen que va dir que haurien de passar per damunt del seu cadàver, i ell nega que digués exactament això, però no nega que va fer declaracions contundents–, deixant de banda, doncs, la credibilitat, cal dir que des del punt de vista espanyol sembla que vulguin fer les coses perquè a tot l’Estat quedi clar que “un cop més” Catalunya se’n sortirà no pas perquè tingui raó, sinó per una concessió graciosa del govern de sa majestat, que “un cop més” cedirà davant les pretensions dels catalans, perquè no sigui dit. O sigui, no ens donen la raó ni ens demanen disculpes, sinó que “un cop més” ens fan un favor, ens tornen uns quants documents –uns quants, no pas tots: només els que la Generalitat pot certificar que són seus, és a dir, de la institució, no pas els de particulars, associacions, sindicats, etc. De manera que ara des de tot l’Estat s’aixecarà un clam, promogut astutament per Madrid: Què impedeix que altres territoris o institucions o particulars reclamin els seus papers? Per què aquest greuge comparatiu a favor de Catalunya? Per què Carod “Roviretxe” s’emporta els papers i els altres no ens els podem emportar? Des del govern espanyol es freguen les mans, perquè efectivament els convé que a tot Espanya, amb motiu d’un afer menor, creguin la història que Catalunya rep “un cop més” un tracte de favor per part de Madrid. Així, quan arribarà l’hora de demanar altres coses que ens pertoquen, podran dir-nos tranquil·lament que no, que ja ens han donat prou coses, que ja hi ha hagut una discriminació positiva amb nosaltres…

I deixem la política, no?, que ja n’hem parlat massa.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)