dimecres, 28 de setembre del 2011

Perles (78): Els motius de Barcelona l’any 1714

«[...] Qui ha escrit mai que la Guerra de Successió fos una guerra independentista de Catalunya contra Espanya? I on, en quin text s’ha afirmat que el sistema juridicoinstitucional català abolit per la Nueva Planta fos el propi d’una democràcia contemporània? No podia ser-ho, com tampoc ho eren les llibertats i franquícies de les ciutats castellanes a començament del segle XVI, aquelles en la defensa de les quals van prendre les armes els Comuneros. Fet que no va impedir que, des del Vuit-cents, el seu alçament i el seu penó morat fossin reivindicats pel liberalisme espanyol, ni que avui la data de la batalla de Villalar sigui el dia de la comunitat de Castella i Lleó. [...]

»No, Felip V no va abolir una democràcia inexistent, però sí que va reduir Catalunya, d’estat sobirà amb lleis, impostos i institucions propis, a província subjecta a un absolutisme uniformitzador, i desterrà la llengua catalana de qualsevol ús oficial, i tot això no sembla que sigui una fotesa. [...] En la seva crida final a la resistència, Rafael Casanova va instar els barcelonins a lluitar “per la pàtria i per la llibertat de tot Espanya!”. En efecte: la pàtria dels catalans del 1714 era Catalunya, i la causa austriacista havia estat des del primer dia una causa panhispànica, o “espanyola”. Com es pot explicar, si no, el paper d’un Antonio de Villarroel? Tanmateix, la idea d’Espanya que els austriacistes defensaven [...] era la d’una entitat pluriestatal i plurilingüe, un aglomerat dinàstic de sobiranies diferents: l’Espanya que havia existit i funcionat durant dos segles i que, des del 1714, no ha tornat a ser possible ni per aproximació.»

(Joan B. Culla, historiador, extracte de l’article publicat a El País, 16 setembre 2011)

dilluns, 26 de setembre del 2011

Govern dels millors (2): Cinema il·legal

Ja sé que la notícia aixecarà polseguera i en parlarà tothom –i per tant ja no caldria tocar el tema aquí, com faig habitualment amb les qüestions que són tan d'interès general que és difícil dir-ne alguna cosa original–, però em vaig comprometre a anar analitzant compromisos clarament incomplerts pel govern i que no tenen res a veure amb l’herència de governs anteriors ni amb la crisi ni amb altres excuses, més o menys comprensibles, que acompanyen les retallades en tots els àmbits.

En aquest punt la crisi no juga cap paper, o sigui que no hi ha cap raó afegida a les dades que ja es coneixien abans de les eleccions perquè ara s'incompleixi la llei, com faran els distribuïdors de cinema amb la complicitat del govern català i en contra del que ens havien promès.

Llegim la notícia, d'ara mateix:
«El govern arriba a un acord amb les majors per augmentar la distribució en català. El conseller de Cultura assegura que és “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha signat aquesta tarda un acord amb les principals majors per garantir el doblatge de pel·lícules en català d’acord amb el que estableix la llei del cinema.»

Mentida. La llei del cinema estableix un mínim de 50% de sales de cine que projectin pel·lícules en versió catalana.
«Mascarell va assegurar la setmana passada que era més partidari de buscar el consens que d’aplicar les sancions previstes a la llei. [...] Mascarell ha assegurat que estava “satisfet” amb l’acord i que es tracta de “un molt bon pas endavant” per desplegar la llei del cinema.»

Les lleis no es compleixen per etapes: es compleixen i punt. Si s'implanta l'IVA o l'eleven del 16% al 18, jo haig de pagar i cobrar a partir del primer dia el 16 % o el 18%, no hi ha un temps per acostumar-s’hi. Que ens podíem haver quedat sense cine? Potser sí, també els barcelonins van deixar d’anar amb tramvia l’any 1951, fins que els tramvies van abaixar els preus. I deu anys més tard van deixar de comprar La Vanguardia, fins que van destituir un director que havia insultat tots els catalans. A veure si serà veritat que “contra Franco vivíem millor”? Tindrà raó en Quim Puyal, que suggeria l’altre dia que sembla que els catalans ara no som capaços de posar-nos d’acord en gairebé res, ni tan sols a l’hora de preservar la nostra dignitat?
«L’acord permetrà augmentar de les 5 pel·lícules de Hollywood projectades el 2010 en català a les 25 previstes pel 2012.»

Aquestes dades són sagnants, del tot descoratjadores. Hem d’estar contents perquè l’any que ve es doblaran vint-i-cinc pel·lícules? I això ens ho diu el govern de la Generalitat? N'hi ha per...

Que els bombin. Pocavergonyes!

Govern dels millors (1)

dissabte, 24 de setembre del 2011

Reformes

Tres apunts sobre la reforma constitucional de l’estat espanyol acordada entre el Partido Socialista Obrero Español i el Partido Popular, amb el suport de les respectives delegacions «provincials» i «autonòmiques» –així s’anomenen– d’aquests partits polítics, suport que no ha faltat mai fins ara durant els trenta-tres anys de vigència de la constitució espanyola:

- Diuen que la reforma s’ha fet per majoria no sols absoluta sinó qualificada i que per tant no tenen raó democràtica els que protesten. Amb aquest raonament, els partits que han fet la reforma haurien hagut d’acceptar sense queixar-se les reformes constitucionals que va fer el Partit Nacional Socialista a Alemanya, amb la majoria que requeria la constitució de Weimar, a mitjan anys 30 del segle passat. El pas següent, a Alemanya, va ser suprimir les eleccions, supressió també aprovada pel Reichstag. Aquí el pas següent serà, o podria ser, reduir al mínim o a zero, en les Cortes Generales d’Espanya, la representació de les formacions electorals que no es presentin a totes les províncies de l’estat i que, per tant, «distorsionen» i «condicionen» el normal funcionament del bipartidisme espanyol. D’això ja fa temps que se’n parla. I això mateix és el que es va fer a Alemanya fa poc menys de vuitanta anys: acumular a Madr... vull dir a Berlín tot el poder dels Länder, suprimir el Reichsrat (per autodissolució) i convertir el Reichstag en un parlament titella.

- Diuen que la reforma s’ha fet amb la majoria esmentada i que per tant ja no cal un referèndum, però no diuen que els dos partits polítics que han donat suport a la reforma no incloïen aquest objectiu en el seu programa electoral, de manera que la seva representativitat, en aquest punt, és nul·la.

- Diuen que els parlaments regionals i autonòmics no poden condicionar aquesta reforma ni podien pressionar els diputats i senadors que havien de prendre la decisió de reformar la constitució espanyola, encara que en algunes d’aquestes cambres regionals i autonòmiques hi pogués haver una majoria contrària a fer-la. En canvi, obvien que els partits polítics als quals pertanyen els diputats sí que condicionen el vot d’aquests diputats i senadors, alguns dels quals havien manifestat privadament la seva oposició a la reforma i sobretot a la manera de fer-la. O sigui, els partits poden pressionar i condicionar el vot dels representants de la ciutadania, els parlaments regionals i autonòmics no poden fer-ho.

I no sé per què escric sobre això, si és del tot inútil i infructuós. Quina manera de perdre el temps, tot plegat, quan ja sabem que ni els convencerem de res ni cediran un sol mil·límetre.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Perles (77): Ara fa gairebé cent anys

«El 24 de gener del 1913 van ser proclamades les Normes ortogràfiques de l’Institut. Sembla que s’exigí el vot de quatre cinquenes parts dels votants. Malgrat tot, “provocaren reaccions contraposades i foren bandera de combat durant uns anys entre normistes i antinormistes” (Francesc de Borja Moll, Un home de combat, Ciutat de Mallorca 1962, p. 101). Aquestes polèmiques, incomprensiblement, han sigut atiades sempre pels anticatalanistes. Per a ells, és una veritat incontrovertible que Fabra s’inventà una nova llengua, és a dir, que falsificà el català.

»Però aquestes objeccions no poden resistir l’evidència que l’obra de Fabra és avui unànimement acceptada. Mossèn Alcover, que discrepava de bona part dels criteris [ortogràfics, no altres] que triomfaren, ja anticipava, en el mateix any 1913, la conducta més raonable: “Per patriotisme i per amor a la llengua catalana feim el sacrifici d’una bona part de les nostres conviccions ortogràfiques, i aconsellem i preguem a tots els nostres amics que facin el mateix que nosaltres.”»

Josep Melià, Informe sobre la lengua catalana, Emesa, Madrid 1970


(Dènou anys més tard, en Castelló, les institucions culturals més importants de l'antic Regne de València firmaren les normes ortogràfiques que havien de valdre per al País Valencià i que seguien bàsicament les orientacions de Fabra i de l’Institut d’Estudis Catalans. També signaren el document algunes persones i entitats que després, durant la dictadura franquista –especialment interessada a dividir la llengua, com hui ho estan els principals avaladors del franquisme–, pretengueren desdir-se del que havien acceptat pacíficament en democràcia.)

dimecres, 14 de setembre del 2011

El meu cànon literari (novel·la)

Aquesta llista serà força tòpica, però potser també un pèl original, suposo, i com que algú me l’ha demanada, ací la teniu.

Hi incloc només narrativa de ficció més o menys moderna i occidental, no d’altres cultures que no conec, ni d’altres èpoques, ni d’altres gèneres com la poesia –que tampoc he cultivat gaire–, el teatre (Sòfocles, Èsquil, Sèneca, Shakespeare, Lope de Vega, Molière, Beckett, Brecht, Ibsen, Valle-Inclán, Ionescu, Guimerà, Rusiñol...), el conte (Isop, La Fontaine, Carroll, Andersen, els Grimm, C.S. Lewis, Poe, Bécquer, Borges, Folch i Torres, Monzó, Calders...), o la protonovel·la (Homer, Appuleu, Virgili, Dant, Ariosto, De Troyes, Monmouth, Martorell, Cervantes o Sirvent o com es digués qui va escriure el Don Quixot, l’autor desconegut de l’Amadís de Gaula...).

O sigui, aquí hi ha només novel·la a partir del segle XIX, amb l’excepció dels dos primers títols, que són del XVIII.

Marco amb un asterisc les deu obres –per dir un número, i ho faig també com un joc, per si hi ha algú que hi vulgui participar– que crec que m’han produït un impacte més fort.

- Daniel Defoe: Robinson Crusoe (1719)
- Johann W. von Goethe: Els patiments del jove Werther (1774) *
- Jane Austen: Orgull i prejudici (1813) *
- Walter Scott: Quentin Durward (1823)
- Honoré de Balzac: Eugénie Grandet (1833)
- Alessandro Manzoni: Els promesos (1841)
- Alexandre Dumas (pare) i Auguste Maquet: El comte de Montecristo (1845)
- Emily Brontë: Cims borrascosos (1847) *
- Charlotte Brontë: Jane Eyre (1847)
- Charles Dickens: David Copperfield (1850)
- Harriet B. Stowe: La cabana de l’oncle Tom (1852)
- Victor Hugo: Els miserables (1862)
- Fiodor Dostoievski: Crim i càstig (1866) *
- Louisa May Alcott: Donetes (1869)
- Jules Verne: Michel Strogoff (1876)
- Henry James: Retrat d’una dama (1881)
- Mark Twain: Les aventures de Huckleberry Finn (1885)
- Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray (1891)
- Karl May: Winnetou (1893)
- Rudyard Kipling: El llibre de la selva (1894)
- Thomas Mann: Els Buddenbrook (1901)
- J. M. Barrie: Peter Pan (1904)
- Zane Grey: Riders of the Purple Sage (1912)
- Miguel de Unamuno: Abel Sánchez (1917)
- Edith Wharton: L’edat de la innocència (1920)
- Sigrid Undset: Kristin Lavransdatter (1922) *
- P. C. Wren: Beau geste (1924)
- Franz Kafka: El procés (1925)
- Gertrud von le Fort: Das Schweisstuch der Veronika (1928)
- Robert Graves: Jo, Claudi (1934)
- John Steinbeck: El raïm de la ira (1939) *
- Antoine de Saint-Exupéry: Terra dels homes (1939)
- Carson McCullers: El cor és un caçador solitari (1940)
- Graham Greene: El poder i la glòria (1940)
- William Saroyan: La comèdia humana (1942) *
- Maxence van der Meersch: Cossos i ànimes (1943)
- Evelyn Waugh: Retorn a Brideshead (1945)
- George Orwell: La revolta dels animals (1945)
- J.D. Salinger: El vigilant en el camp de sègol (1951)
- Marguerite Yourcernar: Memòries d’Adrià (1951)
- Marcel Proust: Contra Sainte-Beuve - Records d’una matinada (1954)
- J.R.R. Tolkien: El senyor dels anells (1955)
- Joan Sales: Incerta glòria (1956)
- Giuseppe T. di Lampedusa: El Gattopardo (1958)
- Françoise Sagan: Aimez-vous Brahms... (1959)
- Italo Calvino: Els nostres avantpassats (1960)
- Truman Capote: A sang freda (1966) *
- Miguel Delibes: Cinco horas con Mario (1971) *
- Gabriel García Márquez: Crónica de una muerte anunciada (1981)
- Tom Wolfe: La foguera de les vanitats (1987)
- Susanna Tamaro: Anima mundi (1997) *
- Mario Vargas Llosa: La fiesta del Chivo (2000)
- Kazuo Ishiguro: No em deixis mai (2005)
- Lluïsa Forrellad: Foc latent (2006)


Naturalment, quan fas una selecció d’aquestes sempre has de deixar gent fora, i d’alguns autors o autores només poses una obra a la llista però en realitat hi inclouries opera omnia o gairebé –d’altres, en canvi, hi posaries només la que has especificat, i no em refereixo sols a Salinger o Lampedusa–, i la selecció la fas molts cops amb llàgrimes als ulls, com una mare que l’obliguen a triar entre les criatures que ha parit etcètera.

Reconec, a més, que la llista és tendenciosa. I tant. És que no és un cànon de consens, ni políticament correcte: és el meu cànon, tal com diu el títol de l’article. I encara més, podria ser en algun cas que el fet d’incloure aquí algun llibre hagi estat influït per les pel·lícules que se n’han fet després.

Veig que em surten una quarantena llarga d’autors i una quinzena si fa no fa d’autores. No descarto que més endavant hi pugui afegir algun altre nom que ara hagi omès sense voler.

Com ja he explicat algun cop, en general –ací hi ha dues excepcions– compleixo el propòsit que vaig fer de no llegir obres de ficció (novel·les) fins que no han passat almenys deu anys des que han estat escrites, sempre que continuïn venent-se i que consideri, per les crítiques que se n’han fet o que m’han transmès, que m’aportaran alguna cosa important de debò sobre el coneixement de la humanitat.

He escrit els títols de les obres en català si em constava que estaven traduïdes. Si no, les he consignades en la llengua original. Ja deveu haver vist que en algun cas són obres pòstumes (Kafka, Proust, no sé si algú més), o sia, que l'autor ja era mort quan es van publicar.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Prou discriminacions

Ja està bé. Ja n’hi ha prou de parlar de discapacitats, de minusvàlids, de limitats, de malalts, de retardats, de desvalguts, de cecs o bornis o invidents, de sords, de disminuïts, de mutilats, d’invàlids, de paralítics, paraplègics, tetraplègics o quadriplègics, d’esquizofrènics, de bipolars, d’autistes, de dements, de neuròtics, d’infectats de no sé què, de geperuts, de manxols, de coixos, de «gent diversa». Ja està bé. O tots moros o tots cristians. Tothom tenim les nostres deficiències, totes i tots som diferents. Cadascú té unes característiques pròpies, però no són substancials, són accidentals encara que siguin permanents. I no hi ha dret que parlem de la gent posant davant de tot aquestes circumstàncies.


El fet que algunes persones o les seves famílies s’agrupin per demanar empara o per ajudar-se mútuament no converteix aquella associació en l’essència, en la identitat substancial de les persones o famílies que la formen. Una persona és molt més que la malaltia, la dificultat motora o funcional que pugui tenir, tant si és temporal com permanent.

O sigui, hauríem de trobar una manera de parlar que deixés de banda aquests qualificatius «definitoris» –i «definitius»–, hauríem de referir-nos a la gent com el que són, persones. Sense etiquetes substancials. Que per bona fe que es tingui, sempre acabem en el mateix: no són iguals, com si fossin per essència subnormals, mongòlics, esguerrats o idiotes, tal com es deia abans. Sempre acabem dient això, sobreentenent això, encara que utilitzem altres paraules que ara ens sonen més bé i en realitat són eufemismes.

És clar que no som iguals. Jo no conec ningú igual. Ni, per tant, ningú que hagi de ser conegut abans que res com a part d’un col·lectiu que no és el de la humanitat. Quan als éssers humans els posem qualificatius, ni que sigui amb tota la bona intenció del món, els discriminem.

Hi insisteixo, parlem de persones. Que –avui, o durant un temps, o sempre– tenen alguna dificultat i necessiten suport, una ajuda potser immediata, pròxima i urgent, i prou. Però no hem de separar aquestes persones conceptualment de les altres. Les persones que avui o demà o sempre podem tenir dificultats o una necessitat de la mena que sigui podem ser tothom, qualsevol de nosaltres.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Tòpics desemmascarats (8): «Grècia i Roma, bressols de la civilització europea»

Per la filosofia grega, mestra de saviesa que segons molta gent encara no ha sigut superada, la distinció entre persones lliures i esclaves estava fonamentada en la mateixa naturalesa humana. Plató dóna gràcies als déus per haver nascut «lliure i no esclau» –i també, com aquell qui res, «home i no dona». Aristòtil elabora el seu sistema politicosocial amb el pressupòsit que «els bàrbars» han nascut per viure encadenats i servir «la gent normal».

A Roma i a Atenes, els nadons no eren considerats persones. En alguns casos matar les criatures fins i tot estava prescrit legalment, i de tota manera no es considerava amb el mateix rang de gravetat que l’homicidi. Fins que no arribava el «reconeixement de paternitat» oficial, el fill o la filla no tenien el dret de viure: el pare podia decidir lliurement matar-los o indicar que els deixessin morir. Plató aconsellava que convenia deixar morir les criatures de les famílies massa pobres, i Aristòtil assegurava que pujar «criatures esguerrades» hauria de ser prohibit per llei.

Encara no hem arribat en aquests extrems, però he escrit encara perquè quan sento segons quins arguments respecte a les persones amb síndrome de down o altres especificitats o peculiaritats de la raça humana –em nego a anomenar-les discapacitats, perquè d’incapaços en som o tothom o ningú–, de vegades sembla que algunes i alguns vulguin arribar-hi, si més no teòricament, com ho van fer, diuen –perquè vés a saber–, savis com Plató i Aristòtil.

I ara m’ha vingut al cap una altra idea però l’explicaré un altre dia, que si no això seria massa llarg i ja m’han hagut de renyar uns quants cops per fer articles excessivament prolixos.

dijous, 1 de setembre del 2011

El meu Català Roca

Jo acabava d’obrir despatx com a assessor de comunicació. «Obrir despatx» és una manera de dir-ho, perquè no tenia gairebé res, només un telèfon, un fax, una màquina d’escriure, fulls en blanc i típex.

Un dels meus primers encàrrecs va ser sorprenent. Un client em demanava si podia aconseguir que Francesc Català Roca fes unes fotografies d’unes obres d’art, de les quals el client era conservador, per fer un llibre catàleg. Aquesta mena d’encàrrecs primerencs quan et plantes pel teu compte t’arriben de manera directa o indirecta de gent de la família o, com en aquest cas, molt pròxims. I, sobretot al començament, encara que no era el tipus d’encàrrec que jo cercava, ho acceptes tot, fins les peticions més inversemblants.

A mi no em coneixia ningú, i encara menys Català Roca. Jo vivia aleshores, a més a més, fora de Catalunya. Però vaig demanar-li hora, escèptic, i vaig venir a veure’l a Barcelona. Tenia l’estudi a la travessera de Dalt, on encara es conserva, si no vaig errat, el seu arxiu.

No va ser fàcil que acceptés. El client volia que les fotografies fossin en color i Català Roca s’hi resistia, em deia que allò era molt difícil. Jo li parlava de la policromia de les peces, de la necessitat de reproduir aquells colors, i sobretot li deia que era la voluntat del client i que «no podíem quedar malament» (els catalans, s’entén) si ens feien un encàrrec de fora de Catalunya. Llavors jo era força agosarat, i a banda d’això m’havia de guanyar les garrofes. Vull dir, del sí o no de l’artista també depenien, en aquell cas, els meus cumquibus. Català Roca em mirava amb cara de «què m’has d’explicar, a mi», però alhora, crec, amb bonhomia, com dient «quines penques que té aquest paio». (La interpretació dels seus somriures sorruts potser és pura imaginació.)

Català Roca ja feia un temps que treballava en color, però suposo que continuava no trobant-s’hi prou còmode. Finalment em va dir que tractant-se d’obres d’art i no de persones o coses vives, en què ell jugava amb llums i ombres i amb el moviment, la cosa era diferent. De manera que es va avenir a fer-hi un cop d’ull.

Allò era cap a l’any 1980-81. Jo tenia tot just vint-i-dos o vint-i-tres anys i Francesc Català Roca, que en tenia cinquanta-vuit o cinquanta-nou, va confiar en mi. Més ben dit, va refiar-se del meu client, que tenia una certa anomenada, però també va confiar que el que jo li deia era el que li hauria dit el meu client.

El dia fixat Català Roca va viatjar, el client el va rebre, li va ensenyar les peces –algunes mòbils, altres inamovibles–, Català Roca li va avançar un pressupost aproximat –que llavors a mi em va semblar alt–, el client va dir que d’acord, l’artista va respondre que s’hi posaria aquell mateix dia, per aprofitar el viatge, i el client li va dir que cap problema. Aleshores el client em va encarregar que estigués amb Català-Roca, sense molestar-lo, i que li proporcionés tot allò que pogués necessitar. I va desaparèixer.

Com que «l’amo» m’havia dit que no molestés l'artista, abans que comencés a fer alguna cosa li vaig demanar si la meva presència el destorbaria. Em va dir que no, sempre que fes, quan calgués, el que ell em diria. Em tractava de vostè, tot i la diferència d’edat i que jo li vaig dir diverses vegades que preferiria que em tractés de tu. Naturalment, jo també el tractava de vostè.

Vaig estar-me llavors unes trenta o quaranta hores amb Francesc Català Roca. Jo, sí, jo mateix, qui m’ho havia de dir. I vaig poder contemplar el miracle d’una manera de treballar que suposo que era un exemple d’allò que anys després la propaganda política anomenà «la feina ben feta» . Vaig ser-ne testimoni. I això és el que volia explicar, ara que hi ha una exposició de Català Roca al passeig de Gràcia de Barcelona, a La Pedrera (fins al 25 de setembre). (Això ho dic de franc, no cobro dels organitzadors, que quedi clar.)

Català Roca, de primer, va buscar escenaris adequats per a les peces mòbils. En va trobar un del seu grat ben aviat i em va demanar que les fes portar allà. Com que jo aquell dia manava amb tota l’autoritat que m’havia conferit el meu client, vaig encarregar a unes quantes persones a les quals els havien dit que estiguessin a la nostra disposició que traslladessin aquelles peces en aquell indret que deia l’artista. La més delicada, la que ens van dir que era més valuosa, ja que no pesava gaire la vaig transportar jo mateix.

L’artista va fotografiar aquelles peces amb relativament poca preparació: només desplegar un seguit de fons neutres al darrere fins que en trobava un que li abellia, disposar uns focus amb llum indirecta fins que quedava satisfet de la il·luminació i començar a disparar la màquina, ara de prop, ara de lluny, ara en contrapicat, ara enfilat en una escala, ara canviant una mica el joc de llums. I així amb cada peça, que no eren gaires. Tot plegat un parell d’hores o tres, potser quatre, entre el capvespre i les primeres hores de la nit d’aquell dia. Tot amb llum artificial.

La meravella, des del meu punt de vista, va arribar quan es va enfrontar al repte de fotografiar les peces immobles, situades dins d’una edificació amb poca llum natural. Després d’haver enllestit la feina anterior, aquella mateixa nit va fer muntar unes bastides de diverses alçàries i posicions –més a prop i més lluny, més cap a una banda o més cap a l’altra– davant d’aquelles peces que segons va dir no fotografiaria fins l’endemà. Però ho volia deixar tot preparat.

Va dormir ben poc, perquè vam acabar la feina anterior cap a les onze de la nit sense haver sopat –i em sembla que va dir que no soparia, que se n’aniria a dormir de seguida en un hostal pròxim on ja tenia habitació reservada– i vam quedar citats a les quatre de la matinada de l’endemà. Li vaig demanar si a primera hora ens caldria ajuda dels operaris i em va dir que no, que n’hi hauria prou que en vinguessin un parell cap a les nou del matí.

Però jo sí que havia de ser-hi, sobretot per obrir-li portes i llums. I encara que no m'hagués dit que hi anés hi hauria anat igualment. Em fascinava el que havia vist fins aleshores, de manera que no m’hauria deixat perdre la continuació de cap manera. Em va dir que la jornada seria llarga i que portés dinar per a tots dos –ja em considerava com una mena de col·lega–, o que encarregués que en portessin l’endemà, que és el que vaig fer al matí, tenint en compte l’hora que era quan vam anar a dormir.

Per què el mestre volia ser-hi a les quatre? De seguida ho vaig saber. Perquè volia començar a fotografiar a partir del primer minut en què començaria a despuntar la llum del dia, abans i tot de l’eixida visible del sol. Volia fotografiar amb llum natural, si feia bon dia. Sempre hi hauria temps, si aquelles preses no sortien bé o si no feia prou sol, d’afegir-hi llums artificials.

I així ho va fer. Ens vam trobar a les quatre de la matinada, encara a les fosques, davant d’aquell edifici. Li vaig obrir portes, li vaig encendre llums, Català Roca va demanar que només deixés encesos els mínims i va començar a treballar enquadraments, mirant les peces a través del visor de la màquina o directament a ull nu. De tant en tant em demanava que tanqués tots els llums un moment, treia el cap per la porta i mirava enfora. De seguida que va veure una mica de claror a la llunyania, encara molt difusa, em va demanar que deixés tancats definitivament els llums. Devien ser les cinc. De primer, semblava com si fóssim dins la gola del llop. Però aviat em vaig acostumar a la foscúria –ell ja hi devia estar avesat– i poc després, que em va assenyalar una de les obertures translúcides de la nau, vaig descobrir que, en efecte, de mica en mica entrava claror que ho omplia tot.

El mestre va començar a treballar ara amb el fotòmetre. Canviava de posició, ara dret, ara acotat, adés damunt una bastida, sempre amb el fotòmetre i una de les màquines de retratar que havia dut –en tenia més en una bossa–, i va començar a disparar de seguida. I no va parar de fer aquelles operacions en les dues o tres hores següents. Llavors ens vam aturar una estona per prendre un cafè amb llet que li vaig portar, o un suc de fruita, i unes galetes, ja cap a quarts de vuit o les vuit, i tot seguit va continuar treballant i fent pauses cada dues o tres hores per beure una mica d’aigua, menjar una o dues galetes més i de tant en tant anar al lavabo.

Vam dinar cap a les tres, allà mateix: una amanida i mig pollastre a l’ast per a tots dos, em sembla que va ser. I de seguida va demanar un sofà, el vaig acompanyar fins a una sala menys polsegosa i més amable que aquella, el vaig deixar sol i suposo que hi va fer una becaina curta. En acabat, va tornar a agafar el fotòmetre i les màquines i va continuar fent fotografies. I així, amb pauses curtes de tant en tant, va passar el dia, fins a quarts de set o les set del vespre. I llavors va dir que ja havia acabat.

Veient allò, tota aquella dedicació de temps i d’energia, jo pensava que en el pressupost inicial havia fet curt, molt curt.

Al cap d’uns dies em va trucar perquè tornés a venir a Barcelona, que ja tenia la feina enllestida.

Els resultats eren espectaculars, tant pel que fa a les fotografies, diguem-ne, d’estudi –les de les peces mòbils–, com sobretot a les altres. Em va ensenyar algunes de les diverses opcions, les col·leccions més bones en la seva opinió, i jo no sabia què dir-li: totes em semblaven increïbles, les que ell havia triat, les que havia rebutjat i també unes quantes còpies i proves parcials o de detall que tenia per allà. Li vaig dir que triés ell mateix i em va dir quines eren les seves preses preferides de cada peça. «Si a vostè li sembla bé», va afegir a l’últim, i un cop més va fer que em posés vermell com un perdigot. El preu, ajustat al pressupost que havia dit el primer dia. O sigui, des del meu punt de vista, força barat.

El client va estar més satisfet que satisfet i jo vaig quedar amb ell com el rei del mambo. Gràcies a Francesc Català Roca i a la seva manera de treballar tan professional. Tan catalana.

(Aquest article està publicat el dia 2 de setembre cap a tres quarts de nou del matí i no sé per què apareix amb data 1 de setembre a les 23.51. Jo ahir a les 23.51 dormia. No sé com s’ha de canviar això, ni si sempre eixiran els articles com si estiguessin publicats amb nou hores d'antelació. Coses del Draft.blogger, amb el qual no tinc més remei que treballar ara ja que Blogger no em deixa fer-ho amb les eines amb què treballava fins ara.)