Perles (169): "...pues nosotros trillaremos!"

«[...] E succehí que‘ls més entussiastes catalanistes anaven eixint de la Lotja entonant los Segadors, qu’es cant que ab tot y tenir un tó consemblant á unes absoltes, posa frisosos als casteylans e els trau de test e els sparvere, d’aytal fayçó que una color se’ls ne va é altre els ve, e suen d’angunia de front e galtes e la barba els tremola e xarriquejen de dents e’s tornen folls.

»E un d’ells digué en son dialecte: –¡Con que vosotros segais, pues nosotros trillarémos! –que val tant com dir: –Vosaltres segueu, donchs nosaltres batrém.

»E bateren de ferm, á ulls clucs, á tort e á dret, e traent per boca e nassos brumera de rabia, com uns salvatjes e beduhins. E hi hagué crits, corredisses, desmays e basques, car distinció no feyen els peguissers d’homes ne dones, de fadrins ne nines.

»E alcuns dels apallissats els plantaren cara, e feren valdre els punys, car armes ne garrots no duyen, e molts de la Lotja ne treyen cadires e’ls las tiraven per la testa, pera veure si aquesta se’ls assentava [...]»


(Extret de: P. del O., «Jochs Florals», La Esquella de la Torratxa, n. 1113, 11 maig 1900, p. 290; dec la pista d’aquesta citació a MPS)

Català i aranès, malalts en graus diversos

El català no pot cedir terreny a la Val d’Aran mentre Catalunya no sigui independent i no es pugui fer alguna intervenció seriosa allà sense que un tribunal constitucional estranger te la prohibeixi. Per què? Perquè l’espanyol hi és molt hegemònic. Donava les xifres Mireia Boya fa uns quants mesos: «Dels aproximadament 10.000 habitants que té l’Aran, el 80,7% entén l’occità, però només el 17,6% el té com a llengua habitual (davant el 55,1% del castellà i el 16,4% del català).» Una eventual cessió del català (a favor de l’occità) l’única cosa que faria seria que el català allà estigués encara més minoritzat (i l’avenç de l’occità amb prou feines es notaria).

No: les cessions han de venir de l’espanyol, i això ja sabem com s’aconsegueix, encara que alguna gent, emparada en un bonisme ineficaç, no ho vulgui veure i continuï parlant de «cooficialitat» català-espanyol per a tot Catalunya.

No parlo de prohibicions: parlo de fer necessari l’occità en tants indrets on ara impera el castellà.

Una altra cosa és la incorporació de l’occità a la vida diària dels organismes oficials a tot Catalunya. En aquest punt sí que es pot i s’ha de fer més, sens dubte. I també, sens dubte, s’hauria d’ensenyar l’occità a les escoles de tot Catalunya.

Però no a costa d’hores de català!, sinó amb càrrec a les hores d’espanyol o d’altres matèries que no necessitin, com el català, cures específiques!

Hi ha un problema de difícil resolució: què fem amb el poc temps que ocupa avui el català dins l’espai global televisiu? El reduïm encara més per aquesta bona causa? Francament, no sé què pensar. Ara bé, mentre resolem la qüestió, no seria una idea fantàstica que a tots els TN, per exemple, hi hagués alguna notícia, un racó, una connexió, que parlés en aranès? No sobre la Vall, sinó de manera aleatòria, sobre el tema que toqui en aquell moment: política, cultura, esports, internacional... O fins i tot en els programes en què participen diverses persones, els debats, per exemple? Però no per parlar de l’Aran, hi torno, sinó sobre el tema que sigui. No seria fantàstic que alguna sèrie de primera fila es doblés en occità i s’oferís aquesta opció al públic, o almenys es subtitulés? I les peŀlícules? No seria una manera fantàstica de fer entrar, dins els caparrons de tothom que mira els canals de la CCMA, la idea que tenim –tot Catalunya– una altra llengua que hem de protegir i fomentar?

En resum: estem d’acord amb la gent que viu a l’Aran que la seva llengua està malalta i requereix una protecció molt curosa –a l’Aran i encara més a Catalunya, que de tan malalta i esquifida ni es veu–, i a la Vall han de convenir també que el català, si no està taaaan malalt, sí que cal considerar-lo convalescent, o propens a caure o recaure en la mateixa malaltia que l’occità a d’Aran.

Per això els aliments, el temps i la dedicació que necessita l’aranès s’han de prendre sobretot de qui no és pacient ni corre cap perill de ser-ho, entre altres motius perquè pot rebre i rep transfusions i suplements vitamínics de mig món.

Qüestions de llengua (72): Accents conflictius

No és sobre la distribució d’accents aguts i greus sinó sobre una qüestió més bàsica: la síl·laba que s’accentua. Ho copio de Núria Puyuelo i hi faig unes glosses pròpies:

A dos amics, xerrant xerrant, se’ls ha fet quarts de quinze. L’un li diu a l’altre: «Carai, si que se’ns ha fet tard.» O bé caldria escriure-ho de la manera següent: «Carai, sí que se’ns ha fet tard”?» En català, aquest «si» exclamatiu s’escriu sense accent, tot i que a molts ens pugui semblar que cal accentuar-lo com el sí afirmatiu, que porta accent diacrític per diferenciar-lo del si condicional o de la nota musical. Així direm: «Si que n’és, de bonic!», «Si que és divertit», «Si que han vingut amics!» o «Si que crides!». Tots ells, sense accent.

Hi ha altres pronúncies i, de retruc, accents que ens fan anar de corcoll, com ara els dels mots aguts elit, ciclop, criquet, futbol, iber, poliglot, xassís o radar, que molts parlants pronuncien com a plans. Com si es tractés del joc dels embolics, també hi ha paraules planes que pronunciem com a agudes o esdrúixoles, com ara aeròstat, libido, acne, atmosfera, intèrfon, míssil, omòplat i policíac. I finalment, mots esdrúixols que els fem com si fossin plans: aurèola, diòptria, rubèola, període, pneumònia, quàdriceps...

En resum, és elít i no èlit, ciclòp i no cíclop, criquèt i no críquet, futbòl i no fútbol, ibèr i no íber, poliglòt i no políglot, xassís i no xàssis, radàr i no ràdar, libído i no líbido, àcne i no acné, atmosfèra i no atmòsfera, intèrfon i no interfòn, míssil i no missíl, omòplat i no omoplàt, policíac i no policiàc, aurèola i no aureòla, diòptria i no dioptría, rubèola i no rubeòla, període i no periòde, pneumònia i no pneumonía, quàdriceps i no quadríceps.

Però per a més inri, també hi ha paraules que admeten dos accents. Són aquelles que els estudiants agraeixen, perquè tant si les escriuen amb accent o sense, en la majoria de casos, l’encerten segur. Es tracta de mots com per exemple dòmino, que tant pot ser esdrúixol com agut (dominó), perit [perít] o pèrit, reporter [reportér] o repòrter, saxofon [saxofòn] o saxòfon, xòfer o xofer [xofér], antílop o antilop [antilòp] i imbecil [imbecíl] o imbècil, un insult que té molta més força pronunciat com una paraula plana.

Altres mots que se solen pronunciar malament són les formes del present dels verbs acabats en -iar, tant les d’indicatiu com les de subjuntiu i imperatiu. Per exemple, canvio, estudia, pronuncia, diferenciïn, evidencien, copiï...

En resum, és canvío, estudía, pronuncía, diferencíin, evidencíen, copíi, i no cànvio, estúdia, pronúncia, diferènciin, evidèncien, còpii.

Finalment, hi ha un seguit de noms propis que també fan ballar el cap quan ens toca accentuar-los. Els casos més habituals són els dels topònims Munic, el Tibet, Zuric [Muníc, Tibèt, Zuríc i no Múnic, Tíbet, Zúric] i Marràqueix [no Marraquéix] i els noms Èdip, Espàrtac, Dàmocles, Pèricles, Dídac [i no Edíp, Espartàc, Damòcles, Perícles, Didàc], entre d’altres.

Hi ha paraules que es pronuncien malament i que, per tant, les acabem accentuant incorrectament. Mots com ara meduŀla, torticoli [medúŀla, torticòli, i no mèduŀla, tortícoli] o quàdriceps [i no quadríceps, com ja s’ha dit] són paraules que sovint sentim mal pronunciades. [En aquest bloc hi podríem afegir mimesi i ebola, que es pronuncien mimèsi i ebòla, no mímesi ni èbola.]

(Publicat a El Punt Avui sota el títol «Accents amb mala bava», 29 novembre 2015; els aclariments entre claudàtors i en lletra més menuda són del VF; deixo amb lletra negreta com s’escriuen totes aquestes paraules, per evitar equívocs)