Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»

L’altre dia vaig escoltar –per força, era una sala d’espera– una llarga conversa entre tres senyores de Barcelona. Més ben dit, de Gràcia de tota la vida. Parlaven un català impecable: sintaxi, morfologia, lèxic, fonètica. També girs, jocs de paraules, fraseologia, tot incontestablement catalaníssim. Eren senyores més aviat grans, en la setantena. Va ser una experiència, per a mi, realment enriquidora. Sent de Barcelona –que no: de Gràcia!–, es podria esperar que cometessin errors. Però només els en vaig sentir dos, segons la normativa, i quan passa això, que gent que enraona amb competència comet errors, cal demanar-se si no pot ser que la normativa tingui un problema, o si potser caldria discutir una mica més aquesta normativa.

Un dels errors era «puesto», del qual ja vaig parlar. L’altre era «bolso» –pronunciat «bolsu», en la zona oriental del català. I és que aquelles dones necessitaven distingir entre bossa –de plàstic, de paper, de roba, d’espart...– i «bolso». I van parlar d’això, justament, quan una va dir a una altra, el primer cop que a aquesta altra se li va escapar allò del «bolso»: «I no diuen que se n’ha de dir bossa, del “bolso”?» I amb això van fer bullir l’olla una bona estona, i jo amb l’orella parada, perquè ja fa temps que hi havia pensat. Una deia que el «bolso» era una cosa massa seriosa com per dir-ne bossa –ja he dit que eren senyores de Barcelona... de Gràcia! Una cosa –deien si fa no fa– són aquesta mena de senalles de palmó i altres bosses similars on pots portar tot tipus de coses a més de les personals, que d’això sí que en podem dir bosses perquè ho són, i una altra els «bolsos» de pell dura, o d’imitació, i les múltiples variants, normalment petites, on portes quatre coses perquè no tens butxaques o perquè no t’agrada dur res a les butxaques. En resum, aquelles tres dones no estaven disposades a renunciar per res a de la vida a l’especificitat del «bolso» respecte a les bosses.

I doncs, si volem evitar que tothom digui «bolso» –que és el que diu el 99% de la gent de Barcelona i rodalia quan parlen en català–, la meva proposta, que no vaig gosar dir a les tres senyores –quina vergonya!–, és avançar-nos a aprovar i beneir una variant de bossa que estic segur que seria acceptada i compresa immediatament per una gran majoria de gent: es tracta de dir bosso o bosset –potser millor això segon– o fins i tot simplement bosseta –i així encara ens complicaríem menys la vida: seria només una especialització semàntica del diminutiu, un fenomen ben freqüent en la majoria de les llengües: monja, mongeta; cavall, cavallet; fil, filet– al complement normalment menut, més o menys sofisticat i d’una certa consistència que utilitzen moltes dones –i uns quants homes– com a recipient per a transportar objectes personals. Escolteu, ja han passat molts anys des que vam començar a mirar de convèncer la gent que aquest objecte no es diu «bolso», sinó bossa, i no ens en sortim sinó amb uns pocs reductes de gent molt obedient... que sovint manifesten la seva incomoditat amb la manca de precisió, per exemple quan van a comprar i duen en una mà una bossa i en l’altra..., la bossa. Si en aquest temps hem desterrat gairebé del tot «bussó» (bústia), «bucadillu» (entrepà), «assera» (vorera), «aterrissar» (aterrar), etc. i en canvi no ens n’hem sortit amb el «bolso» ni tan sols amb gent lingüísticament competetent i conscienciada, potser va arribant l’hora de fer un pensament, no? Potser cal que ens adonem que la gent necessita distingir lingüísticament dues coses que psicològicament, socialment, utilitàriament, són molt diferents, no?

O, directament, aprovem «bolso», tot i que és una mica absurd. Es tracta d’escollir entre un préstec adaptat, bosset –o fàcilment adaptable, en aquest cas– i un estrangerisme cru, «bolso».

Ja vaig escriure sobre aquests qüestió fa temps i ara no trobo on. No va ser aquí, sinó en una vida anterior. Per això he volgut recuperar l’argument i deixar-lo escrit... sobretot després de sentir una conversa «de sala d’espera» que m’ha semblat absolutament reveladora sobre la problemàtica que s’amaga al darrere d’aquesta paraula.

(Afegitó de l’abril del 2008. A l’av. Príncep d'Astúries de Barcelona hi ha una botiga que es diu Multiserveis Miky i que al frontal lluu aquest avís, amb lletres de gairebé mig metre: «Folrem sabates i bolsos». Què hi haurien d’haver escrit? «Folrem sabates i bosses»? Quin tipus de bosses folren en aquesta botiga?, es demanaria la gent. Els reclams publicitaris han de ser més aviat transparents o més aviat confusos?, em demano jo. Els amos d’aquesta botiga, què havien de fer per tal d’explicar de manera palesa i inequívoca la seva activitat?)

(Afegitó del 3 de juny del 2008. Potser el cas de «traje» –«trajo» amb j catalana, o directament «traje» amb j castellana entre molts i molts parlants– és similar. Per a molts parlants, no n’hi ha prou amb vestit. Un vestit és massa ampli, un «trajo» és una peça molt concreta (i ara no em refereixo al vestit de bany ni al vestit de mudar ni al vestit jaqueta, que són coses ben concretes; em refereixo a un simple «trajo» de pantalons i americana, per exemple de vellut). I «jefe» –«quefe», per a uns quants catalans conscienciats, per evitar la j castellana– també és un cas pròxim: cap és un mot amb massa significats i molts cops, en molts contextos, resulta equívoc. I doncs, no beneïm «trajo» i «quefe» i llavors la gent diu «traje» i «jefe».)

Afegitó de l'11 juny 2008. El cap d'edició del diari Avui, Albert Pla Nualart, escriu:

«Els parlants que se senten prou segurs de la seva identitat copien dels veïns allò que els ajuda a expressar nous matisos, i ho copien integrant-ho, és a dir, modificant-ne, si cal, la fonètica i la sintaxi perquè aquelles formes ja no siguin un cos estrany sinó part del teixit viu de la llengua. El quefe (e oberta i vocal neutra) o el bolso (o tancada i u) són candidats a ser integrats que potencien la funcionalitat del català. Designen realitats massa vives per expressar-les amb els genèrics hiperònims cap i bossa. La forma quefe, estesa en l'ús popular de fa mig segle, va ser rebutjada per un purisme que l'estigmatitzava com a vulgarisme. El bolso lluita encara avui per entrar al diccionari davant l'arrufament de nas de l'autoritat lingüística, que el rebutja com a fill bord. Però l'ús espontani no està per romanços i el preu d'haver aturat l'ara ja anacrònic i oblidat quefe és un jefe de perfecta fonètica castellana molt més destructiu per a la identitat. Mirant-ho amb perspectiva: ¿no hauria sigut millor per a la vitalitat del català haver afavorit la tendència popular?, ¿tornarem a fer el mateix amb bolso i tantes altres formes mestisses que ens farien més forts si les reconeguéssim com a ciutadans de primera?»

Avui, 11 juny 2008.

Afegitó del setembre 2014. Una cosa anecdòtica: em diuen que en anglès hi ha pocketbook –el bolso de les àvies–, purse –el de les mares–, i bag –el de les noies.

Carta a un amic blanc

«Benvolgut amic blanc:

»Quan vaig néixer ja era negre. Quan començava a créixer continuava sent negre. Quan vaig a la platja sóc negre. Quan tinc fred també sóc negre. Quan tinc por continuo sent negre. Quan em poso malalt també sóc negre. Fins i tot quan em moriré, seré negre.

»En canvi, tu quan vas néixer eres rosat. Quan vas començar a créixer vas anar esdevenint més blanc. Quan véns de la platja t’has tornat vermell. Quan tens molt de fred et poses blau. Quan tens pànic agafes una tonalitat groguenca. Quan et fiques malalt ets verdenc. I quan et moriràs et tornaràs gris.

»I encara tens la barra de dir que nosaltres som “de color”?

»Cordialment, un negre.»

(Anònim, trobat a internet per un amic, a qui agraeixo l’aportació)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No se n’assabenten o no ho volen veure?

Hi ha catalans que no se n’assabenten. El president del Govern espanyol fa gires per les Espanyes enduent-se de bracet la ministra dels desastres, perquè la ministra dels desastres és una grandíssima captadora de vots espanyols... justament per allò que ha fet aquí. «Dales caña a los catalanes, Maleni», se sent en els mítings.

I l’altre, el Rajoy, com que veu que el Rodríguez se li escapa en les intencions de vot a Espanya, el que proposa és una llei anticatalana, antibasca i antigallega, per assegurar que qui vulgui ser monolingüe castellà actiu i passiu a Catalunya i al País Basc i a Galícia, ho pugui continuar sent sense cap problema. Quan el Rajoy va dir això, va recollir l’aplaudiment més llarg i més enèrgic de la nit.

I em direu: i els vots d’aquí, que no compten? I responc: no, no compten. Ací no votarem PP, i per tant al Rodríquez i companyia els és igual. I al Rajoy també... perquè sap que faci el que faci no votarem PP.

Aquest Estat és així com funciona. Però hi ha gent, aquí, que davant les ruixades i cagarades de ponent s’estimen més mirar cap a una altra banda i fer veure que plou.

(Afegitó del dia 24: El CIS diu que la ministra aquesta és la que els espanyols mateix valoren més malament de tot el Govern de Madrid. Això no invalida, penso, la meua anàlisi. Per a molts espanyols, els desastres que provoca aquesta ministra són no res comparats amb el fet que diu que està abocant un munt de calés a Catalunya, i això no agrada als espanyols; alhora, per als més pròxims, el fet que aboqui tants diners a Catalunya –diuen– queda compensat perquè ens ho fa pagar amb sang, i per això l’aplaudeixen als mítings. És com allò de fer veure que et fan un favor perquè no sigui dit ací, i alhora clavar-te un mastegot perquè no sigui dit allà. No sé si m’explico prou bé, però jo ja m’entenc. En qualsevol cas, també és possible que l’enquesta del CIS s’equivoqui i molt també en aquest punt concret, com ha passat altres vegades.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (17): Els López

Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia.

Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa. Alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa. Ni uns ni altres no han demanat gaires disculpes, ni han decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política, ni que fos per vergonya. Però tot això és una altra història.

El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys.

Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats, i passar d’un dia a l’altre a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)

No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –em van enviar a fer-li una entrevista els anys 80, a Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya.

Però des del meu punt de vista no parlar català vivint aquí és incompatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, cosa que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.

Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques

Recupero el que deia l’altre dia i ho completo amb unes reflexions de Joan Coromines.

En català, deia jo, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En el cas dels refredats o constipats, també pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, de quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

I Coromines:

«Contra l’actitud lingüística unitarista dels castellans i els francesos, tinguem en compte que llengües com l’anglès, el rus i l’italià presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques. ¿I per què no preferiríem aquesta actitud liberal en la nostra llengua? ¿L’existència de dualitats ha creat cap entrebanc a l’enorme expansió de llengües com l’anglès, l’àrab o el rus? Si el castellà s’ha estès o s’estén ha estat precisament a Amèrica, on no hi ha hagut l’Acadèmia d’estil borbònic, i en efecte les dualitats antigues hi han sobreviscut molt més que a Espanya i se n’hi han creades, per dotzenes, de noves, que no perjudiquen gens la força de l’idioma. Recordem que construccions com saludarlo, por siempre o acordarse que, a Espanya mirades com a catalanismes, són encara predominants a les repúbliques iberoamericanes.

»Tenim ja prou feina si volem combatre els barbarismes reals, les castellanades i francesades intolerables, les confusions i impropietats grolleres que cap llengua culta no pot deixar surar si no vol caure al nivell d’un patuès, la pobresa i fluixedat d’expressió que deformen i neuleixen, que toleixen tristament el català de tants compatricis! Aquests són els enemics reals, amb els quals no hi ha pau possible, ni treva saludable. Contra aquests hem de concentrar totes les forces que ens queden. Forces limitades en totes les llengües del món actual per la vulgaritat i la distracció, que boteixen de dia en dia, a manera d’onada, l’embrutiment mecànic del segle XX; forces encara més limitades en català, gràcies a la persecució tossuda d’uns forasters prepotents.

»No seria pas el poble català el que hi sortiria guanyant si volíem abolir tots els casos de dualitat lingüística: com més prohibicions de llenguatge hi hagi, més gramàtica haurà d’apendre (sic) l’home comú per poder escriure en català; i no convé a una llengua amenaçada, com la nostra, que aquest pes augmenti més del que cal. Tampoc no hi guanyaria l’escriptor, per a qui la varietat de mitjans d’expressió pot ser sempre útil. Hi guanyaria solament el corrector lingüístic, l’acció del qual seria llavors cada cop més necessària; però els correctors de català són massa bons patriotes en general per preferir un interès tan mesquí als interessos de Catalunya.»

(Joan Coromines: «Normes lingüístiques, catalanes: ni antifranceses ni anticastellanes», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989; l’original de l’article és del 1958).

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.


Afegitó gener 2013. Notícia publicada a Vilaweb:

Catalunya, el País Basc i Escòcia, independents abans del 2035, segons un informe d'experts russos

Diuen que s'han basat en documents de la CIA i el GRU • També apunten la independència de Còrsega, la reunificació d'Irlanda i la divisió de Bèlgica

El portal informatiu serbi B92 parla d'un informe elaborat per experts russos que preveuen tot de canvis en les divisions territorials dels estats europeus abans del 2035, dels quals s'ha fet ressò Naiz.info. Els experts diuen que s'han basat en informes dels serveis d'intel·ligència nord-americà (CIA) i rus (GRU). Entre els canvis, hi ha la independència d'Escòcia amb el referèndum del 2014, la reunificació d'Irlanda i declaracions d'independència del País Basc i Catalunya. El nou estat català abastaria la comunitat autònoma actual i una part de Catalunya Nord.


Afegitó 9 novembre 2014. Justament fa set anys que vaig escriure aquest article. Avui hi ha hagut una mena de referèndum (una consulta ciutadana, en realitat, però per a Espanya ha sigut transcendental, perquè han reaccionat com si els matessin) per veure si els catalans volíem ser un estat independent o no. Hi han participat 2,5 milions de persones; el 80% hem votat que sí. Just, deia, el 9 de novembre. Coincidències de la vida.

Encadarnat

Estic amb una calipàndria (o galipàndria, o calapàndria) d’upa, i fa una estona una persona em demana: «Què tens?» I jo: «Estic refredat...» I l’altra persona: «“Refredat”, dius? En català de debò no era “costipat”?» I jo, que encara em queden forces per explicar-ho –i m’odio a mi mateix per no saber estar-me’n–: «En català és “constipat”, amb n, però també, i potser abans, “refredat”, i altres coses.»

En català, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En aquest cas –i tot això ja no ho he dit a l’interlocutor, encara sort–, pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

Ara sóc al despatx, però aquesta vesprada no em cerqueu: seré a casa –i encara no tenim telèfon– sota un bon dallò de flassades. O a la tarda no em busqueu, perquè m’estaré dins la meua closca davall un bon gruix de mantes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

13 euros per dia

Copio de la premsa: «Uns 60.000 pensionistes catalans tenen 403 euros per passar el mes. Això vol dir que es poden gastar 13 euros per dia. Segons la Unió Europea, per viure amb una mínima dignitat (!) a l’Estat espanyol es necessiten 556 euros el mes. A més de les pensions de jubilació i invalidesa de les persones que no van cotitzar oficialment prou temps, altres pensions de vellesa i de viduïtat estan també per sota del llindar de la pobresa. “Hi ha qui acaba dormint al carrer, perquè han de prioritzar entre pagar un lloguer o bé dinar i sopar cada dia”, diu Enric Soriano, president de l’Associació de Perceptors de Pensions No Contributives (APPNC). I afegeix que són persones que sobreviuen gràcies a ajudes puntuals d’entitats com Càritas.

»Un dels directius de la Federació d’Associacions de la Tercera Edat (FATEC), Enric Oller, denuncia que “hi ha molta gent que quan arriba a la jubilació ho passa malament no perquè no hagin treballat, sinó perquè no hi havia el control d’ara i algunes empreses no cotitzaven a la Seguretat Social.” (Extracte fet a partir d’una informació de Sònia Pau publicada a l’Avui, ja fa dies).

Mentre les coses estiguin així, mentre els polítics quan parlen d’aquesta qüestió es limitin a discutir si de cara a l’any que ve apujaran les pensions un tant per cent en comptes de fer creu i ratlla d’aquestes quantitats ridícules i començar de nou almenys amb el sou mínim interprofessional, mentre això estigui així que no em vinguin amb històries de governs progressistes i d’esquerres. Són tots plegats uns carallots i no paga la pena ni escoltar el que puguin dir sobre qualsevol altre tema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)