Aquell papa que semblava trist

Francesc, el papa actual, o sigui, el cap dels catòlics, ha volgut retre homenatge a un predecessor seu injustament oblidat. (Escrius el seu nom de pila al navegador i t’ofereixen deu o dotze cognoms abans que el seu.)

Tothom ha sentit a parlar, bé o malament, de Pius XII, el papa de la Segona Guerra Mundial.

Tothom diu meravelles justificadíssimes de Joan XXIII, que va organitzar la reunió aquella dels bisbes de tot el món anomenada concili, per posar una mica al dia l’atrotinada Església catòlica. El mateix Francesc l’ha declarat sant fa uns mesos.

Tothom recorda Joan Pau II, el papa polonès, pels seus viatges, per l’atemptat que va patir, per la seva mort retransmesa en directe –també declarat sant el mateix dia que l’altre.

Tothom sap que hi ha un expapa alemany, Ratzinger, que va renunciar a ser-ho fa no gaire temps i viu allà al costat.

I tothom veu com el papa actual, l’esmentat Francesc, sorprèn cada dia els periodistes amb novetats, i no diguem com sorprèn els catòlics, periodistes o no. Per a la majoria jo diria que són sorpreses positives; hi ha una minoria que diuen que els canvis no els agraden –non placet–, sobretot si van massa de pressa, perquè les coses de la cúria no es poden fer amb fúria (m’ho acabo d’inventar).

Doncs bé, entremig de tots aquests, n’hi ha un que no he esmentat, Giovanni Battista Montini, que es va anomenar Pau VI i que va governar l’Església catòlica durant tres lustres, entre Joan XXIII i el papa Wojtyła. Quinze anys.

I Montini, en moltes coses, els va avançar a tots i es va plantar, en mentalitat, al segle XXI, al costat de Francesc. Perquè ja als anys cinquanta del segle passat deia coses com aquesta:

«La nostra religió s’expressa en formuletes fàcils que fiquem en tota mena de fulletons [...] I potser anem encara una mica més enllà i reduïm els grans misteris de Déu –com ara el de la providència– a garrafetes utilitàries que es venen per quatre duros, preu de mercat, i que fan miracles. I oferim aquesta religió a la nostra gent i al nostre temps, sense adonar-nos que hi ha irreligiositat justament perquè no es veu enlloc la grandesa de la fe [...] Ens oblidem que a l’ésser humà modern li costa molt més acotar el cap davant les mil llumetes que omplen les nostres esglésies que el que li costaria fer-ho davant el Déu vivent que li hauríem d’explicar [...] És més difícil arribar a l’ésser humà del nostre temps repetint devocionetes –amb què hem fet pesada i esquifida la nostra pietat– que si li parlem de Crist [...] i de Déu, que és per a nosaltres Pare [...] Hauríem de substituir la religió petita per la gran»*

I el van fer papa!

Bé, anem al que anava, i acabo. (Quan algú diu «acabo» ja sabeu que almenys queda la meitat.)

Francesc l’ha volgut rescatar de l’oblit i ara fa uns dies li ha fet un monument a Roma, un d’aquests monuments que en l’àmbit catòlic són immaterials i es manifesten amb declaracions de santedat com les que esmentava abans. En aquest cas l’ha declarat beat, el pas previ al de la santedat. (Que et diguin beat és una cosa així com que diguin que ets feliç perquè ja en vida estaves molt a prop de Déu.)

(Bé. La santedat d’una persona no depèn d’aquestes declaracions solemnes i jo sempre dic que els que vulguem anar al cel i ho aconseguim –«aconseguim» subjuntiu– hi trobarem moltes sorpreses.)

Doncs això, el papa Montini. Jo també el volia recordar. És el papa de la meva infantesa i de la meva adolescència. I, com a catoliquet aficionat, sempre em feia molta llàstima perquè em semblava un home trist, no el recordo somrient.

Però no el trist que es capfica, sinó el trist que mira cap enfora i té ganes de posar-se a plorar, com ho diria, pel que troba al seu voltant. Primer al voltant catòlic. Feia cara de trist per la perseverança de la llumeneta i l’ampolleta miraculosa, per una banda, i la desperseverança de qui era incapaç d’aguantar d’un dia per l’altre qualsevol compromís que tingués amb la seva església. Tot això ho he entès després, esclar.

I trist, per descomptat, per la tragèdia que això implicava per a la causa catòlica: que la gent, veient tot allò, o se’n reien o passaven olímpicament o simplement els feia pena, o fins i tot estupefacció que algun dia haguessin pogut estar ficats dins una organització tan patètica –tal com ho veien.

Pau VI era clarivident. Ho sabia des de molts anys abans de ser papa. Suposo que per això semblava trist. Si ho veus venir i ho dius i la gent del teu voltant no creu... («Creure», aquí, en els dos sentits.) Segur que estimava la gent, també els que no creien, però tot plegat feia que la llum que comporta tota estima quedés amagada i no es manifestés cap enfora. Devia estimar la gent i devia estimar el món. Justament per això se’l veia trist.

Hi ha gent amb posat trist que mereix, malgrat tot, ser declarat feliç, que és el que dèiem abans que vol dir «beat».

* Discorsi e scritti milanesi, 1954-1963, Istituto Paolo VI - Studium, Brescia-Roma 1997-1998, p. 1703-1707, citat per Giacomo Scanzi, Paolo VI. Fedele a Dio, fedele all’uomo, Ed. Studium, Roma 2014.

M’encanto

A les estacions. Per naturalesa, sóc d’aquells que quan han d’anar de viatge, sigui un trajecte curt o llarg, si va sol vol arribar a l’estació, a l’aeroport, etc. amb molta antelació. Perquè mentre no hi arribo pateixo. Pateixo des de molt temps abans, poden ser hores, o dies i tot si és un viatge lluny. I pateixo fins que no m’he assegut al seient del tren, de l’autocar, de l’avió. I si vaig amb algú altre i aquest és dels cançoners, pateixo el doble.

Doncs ara em passa el mateix que sempre però descomptant el temps que transcorre mentre m’estic a l’estació, si haig de viatjar sol, un cop que he comprovat per quina porta he d’entrar, en quina andana hauré d’esperar. Durant tot aquest temps no pateixo perquè ja ho tinc tot controlat.

I com que falta molt de temps per pujar a l’autocar o al tren o a l’avió i no són allà —si hi fossin, ja hi hauria entrat i seuria al meu lloc, el que em corresponia segons el bitllet, bitllet que hauria mirat cent vegades—, em poso a passejar o m’assec en un banc.

I m’encanto. Em passen els minuts sense adonar-me’n i quan miro el rellotge ja és l’hora, normalment un minut o dos més. I corro i arribo tard.

No sé si és bo o dolent. O si és una manifestació de la naturalesa humana quan arriba a certa edat o bé un preu que he de pagar per haver estat tan amarrón* —no sé trobar en la meva llengua una paraula tan gràfica com aquesta– tota la vida.

* En espanyol tampoc no existia fins ara. L’han introduït en la nova edició del seu diccionari oficial, la mateixa edició que ha redefinit innocentment termes com referéndum, nacionalidad, soberanía, estado...

Típicament masclista

Sentit avui mateix:

–Us demano disculpes pel retard, però ja sabeu que ara no són només les dones les que tenen problemes de conciliació. He hagut de fer una cosa, en fi, en relació amb la meva filla, i és per això que arribo ara.

No se n’adonen, creuen que dir això és modern avui dia, però diuen lo contrari del que sembla que diuen. El que estan dient és:

–És que tinc una filla i normalment se’n cuida la meva dona. Si avui he tingut un problema és perquè la meva dona no ha pogut fer-se càrrec del que sol fer ella mentre jo vinc puntualment a la feina, com sempre [“res, home, ja ens en fem càrrec”, “esclar, la teva filla, no pateixis”, “a mi em va passar exactament lo mateix l’altre dia, saps?, o sigui que tranquil”].

I no se n’adonen.

La seva dona arribaria acalorada i diria:

–Perdoneu.

[I potser males cares dels altres, o cares de resignació, com dient: “En fi, ja se sap”.]

Tòpics desemmascarats (28): T'ho compro (o no)

Avui, de nou, copio. És de Sergi Pàmies:

[...]“Això no t’ho compro”, em va dir l’altre dia un conegut en una sobretaula que, en principi, semblava inofensiva. És la típica expressió que acaba triomfant entre cunyats loquaços i amb la autoestima hipertrofiada o entre addictes a la telefonia mòbil. En realitat, jo no li estava venent res però se sobreentén que aquest “comprar” és metafòric i que fa referència [...] a estar-hi o no estar-hi d’acord. Però els deu semblar massa vulgar dir “hi estic d’acord” i s’estimen més apuntar-se a la moda, majoritàriament masculina, del “t’ho compro” i del “no t’ho compro” pronunciats amb una seguretat emfàtica.

Hi ha precedents d’aquesta tendència comercial aplicada a la interlocució entre humans. Per exemple: quan intuïm que algú ens vol enganyar, podem recórrer a una expressió contemporània com “vendre una moto”, que s’aproxima i modernitza al “fer combregar amb rodes de molí”. El matís entre “vendre una moto” i “comprar” o “no comprar” és subtil però prou rellevant per tenir-lo en compte. [...]

A un tertulià professional és lògic que li interessi trobar expressions i recursos dialèctics efervescents. De la mateixa manera que no podrà evitar sentir la temptació de dir “no ens fem trampes al solitari”, es pot entendre que de tant en tant deixi anar un “t’ho compro” [...]. El problema és quan un instrument de debat gremialment legítim s’aplica a un context domèstic. Aleshores [...] segons quines mostres de pirotècnia dialèctica no casen bé. Si manifestes una determinada preferència referida al destí de les vacances, al grau de cocció d’uns tortellinis o a la dificultat de creure en el projecte de construcció del nou Camp Nou, que algú et respongui “t’ho compro” o “no t’ho compro” sovint sona com una estridència pretensiosa i inoportuna.

(Fragments d’un article publicat a La Vanguardia, 4 abril 2014)