Qüestions de llengua (XXXIX): Generar sinònims

Manllevo l’article (19 gener 2009) de Magí Camps, col·lega de La Vanguardia. L’adapto només mínimament, perquè s’adiu a meravella amb el que ens trobem cada dia en els nostres diaris i discursos.

Qui no genera no mama

El verb generar serveix per a tot. Si més no és el que es dedueix del que diuen els que tenen un micròfon al davant o escriuen als papers.

Així, hi ha persones que quan rumien generen idees amb les quals generen possibilitats. Hi ha declaracions que generen reaccions i si són negatives generen descoratjament. Però una bona gestió genera riquesa i llocs de treball. Els capricis poden generar satisfacció, però cal vigilar que no generin addicció. Algun espectacle genera l’atenció del públic, mentre que determinades conductes generen rumors. N’hi ha que generen plans dolents que generen l’alarma entre la població, a la qual caldrà generar confiança passat l’ensurt. De les reflexions sorgides es generaran debats, que generaran opinions. I, d’aquestes, potser es generin iniciatives per tal que aquell despropòsit no es torni a generar. Ja se sap que quan es genera tensió després es poden generar estats d’ànim que generin avenços per a generar un acord. Si l’acord no genera reticències, amb sort pot generar beneficis que generaran millores.

Tot això no és cap acudit: se sent i es llegeix cada dia. I no és que siguin usos incorrectes, sinó que és una saturació. Sense gairebé adonar-nos-en, generar ha ocupat l’espai de verbs precisos, l’ús dels quals enriqueix el llenguatge.

Així, hi ha persones que quan rumien tenen idees, amb les quals aporten possibilitats. Hi ha declaracions que motiven reaccions i si són negatives mouen al descoratjament. Però una bona gestió crea riquesa i llocs de treball. Els capricis poden donar satisfacció, però cal vigilar que no causin addicció. Algun espectacle desvetlla l’atenció del públic, mentre que determinades conductes aixequen rumors. N’hi ha que elaboren plans dolents que disparen l’alarma entre la població, a la qual caldrà infondre confiança passat l’ensurt. De les reflexions sorgides s’originaran debats, que formaran opinions. I d’aquestes, potser naixeran iniciatives per tal que aquell despropòsit no torni a esdevenir-se. Ja se sap que quan es provoca tensió després es poden propiciar estats d’ànim, que significaran avenços per a assolir un acord. Si l’acord no suscita reticències, amb sort pot produir beneficis, que comportaran millores.

Un verb exacte per a cada cas i el comodí generar, disponible a la màniga.

* * *

Afegitó de l’1 d’abril. Altres verbs comodins que molts cops convindria substituir per verbs més precisos són realitzar, desenvolupar (aquest sobretot en traduccions de l’espanyol, idioma que abusa molt del verb desarrollar) i gestionar (aquest darrer me l’ha suggerit MSS-2).

Afegitó del 9 març 2016. Realitzar (calcat del castellà), no és un calc primigeni, sinó una metàstasi del calc efectuar (del fr. effectuer) per ‘hacer’, i desarrollar és gairebé en tots els casos un calc de to develop. Gestionar també es un calc de l’anglès to manege, però només en el sentit que ha augmentat la freqüència d’un terme genuí en castellà (aportació de Carlos Manzano, traductor de l’anglès, el francès i l’italià a l’espanyol).

La presó és massa barata

Estic d’acord amb l’Ada Castells i amb tantes altres dones, i també alguns homes, que han manifestat la seva sorpresa pel preu tan barat que ha hagut de pagar el maltractador del metro, caçat in fraganti mentre insultava i pegava una jove que fa relativament poc temps que viu a Catalunya. «Vuit mesets per set minuts d’infern», titulava l’article la senyora Castells despús-ahir. En reprodueixo l’essencial: «Només imagina’t que ets una noia sola, en un tren, i al vagó hi entra un paio com un boig i et comença a estomacar, a pessigar-te un pit i a dir-te porca. Imagina’t que això et passa a l’estranger i l’individu en qüestió també et deixa anar que ets una immigrant de merda i que hauries de ser morta. Imagina’t que, abans de sortir, et clava una guitza amb tota la seva violència de mascle prepotent. Imagina’t que tot això ho grava la càmera de seguretat del vagó i l’agressió es pot veure per totes les teles. [...] Imagina’t que li cauen vuit mesos de presó. [...] Imagina’t que fins i tot havent-hi imatges tan dures i contundents no s’acusi l’agressor de xenòfob i sexista. [...] Imagina’t que tot això està escrit en una sentència redactada perquè no l’entengui ningú i que encara et fa sentir més estúpida i més indefensa. [...]» (Avui, 23 març 2009)

No crec que en la immensa majoria dels casos la presó –que aquest agressor segurament no complirà, perquè em penso que no tenia antecedents– serveixi de res. Ara, si aquest noi, en comptes de ser condemnat a vuit mesos teòrics de presó, fos condemnat a perdre tots els seus diners actuals i a tenir embargats uns quants anys una part important dels ingressos, pocs o molts, fins que pagués una indemnització realment seriosa a la víctima i a la societat –sí, justament en aquest cas i no en altres potser no tan clars: aquí hi ha totes les evidències i garanties per poder estar segurs que una condemna forta seria exemplar–, potser la pròxima vegada sí que s’ho pensaria una mica més. Ell i altres bèsties com ell.

En canvi, la presó no ve gaire d’aquí, em penso, des del punt de vista de l’exemplaritat i el penediment, que siguin vuit mesos o dos anys. Allà dins, en general, tothom diu que segons quin tipus de delinqüents encara es corrompen més (a altres segur que els aniria molt bé, però aquests no hi solen anar mai, tenen sempre mitjans i recursos, i racons a Suïssa, per impedir-ho). En canvi, a aquests desgraciats els toques l’armilla present i futura i, ep, això sí que els fa mal.

Que consti que jo he estat més d’un any, com tanta gent de la meua generació i anteriors, en una situació psicològicament molt similar a la de la presó (el que se’n deia servei militar) i un engabiament d’aquest tipus no és cap cosa per fer cleques,* però la presó no crec que sigui pedagògica de cap manera, tret dels casos que deia dins els parèntesis del paràgraf anterior. (I, és clar, hi ha d’haver també un lloc per isolar els criminals perillosos incurables, però ara no parlem d’això, em penso, d’aïllar, sinó de la manera de castigar algú de manera eficaç.)


* Qüestió de llengua (afegitó del 28 març 2009): m’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

Per què no és als diccionaris? Perquè és impossible ficar en un llibre tot el que existeix, vet-ho aquí. Si us digués que he fet un buidatge de les Memòries de Sagarra i hi he plegat més de cinc-centes paraules, expressions i frases fetes que no sé trobar documentades enlloc (més), em creuríeu? Doncs és veritat.

Ah, fer cleques vol dir riure amb ganes, sorollosament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (14): La utopia de les traduccions automàtiques

–I fins a on no pot arribar avui la intel·ligència artificial?
–Fins a on fa uns anys crèiem facilíssim: traduir llengües. Fa 58 anys, Chomsky profetitzà que seria el primer que faríem. I continuem sense aconseguir-ho!

–Per què és tan complicat?
–Perquè la paraula maduixa no és només una paraula: porta associada una xarxa de milions de coneixements, sentits, sentiments, sensacions, emocions, experiències, records... Tot això hi és dins el traductor humà, però com es pot introduir dins una màquina de manera ordenada i coherent?

–Digui-m’ho vostè.
–Al poderós cervell humà li costa setze anys d’aprenentatges interioritzar un idioma amb els seus sobreentesos.

(Entrevista de Víctor M. Amela a Félix Ares, doctor en informàtica i professor d’arquitectura i tecnologia de computadores, La Vanguardia 16 març 2009)

Fets diferencials (19): Trencar el bipartidisme

El director d’un diari important de Madrid em diuen que ha dit que el pacte PSOE-PP a Euskadi és «una qüestió d’estat». Doncs molt bé, si s’accepta la trampa espanyola prèvia de no deixar que es presenti a les eleccions tothom, hi tenen tot el dret. Si sumen la meitat més un dels diputats del Parlament basc, no hi ha res a dir. Res de res, ni un però.

No entenc els que diuen que «en principi» ha de governar «el qui guanya les eleccions». Els qui guanyen les eleccions són els ciutadans que voten. Si juguem a votar i acceptem les trampes que fa Madrid, vol dir que acceptem les regles del joc. I les regles del joc diuen que en un sistema parlamentari no guanya ningú fins que els parlamentaris decideixen qui és el president.

Amb tres o quatre exemples s’entendrà més bé. En un parlament de 100 escons hi ha un partit A, de dretes, que aconsegueix 26 escons a les eleccions; el partit B, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit C, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; i el partit D, d’esquerres, aconsegueix 24 escons. Hi ha algú que pensi seriosament que el partit A ha de governar? No s’ho ha pensat prou bé, qui digui això. Cal que els tres partits d’esquerres expliquin abans de les eleccions que si els resultats són aquests, pactaran entre ells? No, no cal. La gent ja sap que segurament ho faran, o que és una de les opcions possibles.

Segon exemple: el partit A, d’esquerres, aconsegueix 25 escons; el partit B, de dretes, 15 escons; el partit C, de dretes, 10 escons; el partit D, de dretes, 10 escons; el partit E, de dretes, 10 escons; el partit F, de dretes, 10 escons; el partit G, de dretes, 10 escons; resta de partits d’esquerres, 10 escons. A algú li sorprendrà que els partits B, C, D, E, F i G es posin d’acord per formar govern? Coi, si entre tots tenen el 65% dels escons d’aquell parlament i són tots sis de dretes! Per què no han de pactar?

Tercer exemple: el partit A, autoanomenat de centre i nacionalista barrufetista, aconsegueix 40 escons; el partit B, de centre-esquerra i nacionalista cidista moderat (ha pactat alguns cops amb el partit A, però la seva filiació nacional bàsica és la del Cid), aconsegueix 30 escons; el partit C, de dreta i nacionalista cidista radical, 21 escons; el partit D, d’esquerra-esquerra, 5 escons; el partit E, nacionalista barrufetista radical, 4 escons. Crec que a ningú li podrà sorprendre que el partit B (les fronteres del qual toquen tant les del partit A, amb el qual ha pactat altres cops, com les del C, amb el qual comparteix ideologia cidista) s’estimi més ser cap de lluç pactant amb el partit C que no cua del mateix lluç pactant amb el partit A, que lògicament exigirà el cap (perquè entre dos que pacten té preferència el més fort; però subratllo «entre dos» perquè ara parlem dels pactes entre dos partits, no dels pactes de tot el parlament, on hi ha més protagonistes). No crec, doncs, que el partit A es pugui arrogar cap dret a ser cap del lluç si no té prou diputats per ser-ho el dia que es facin les votacions al parlament.

Quart exemple, ara d’una competició esportiva: si en una cursa per equips un corredor arriba el primer però els seus companys arriben els últims, qui guanya? Serà injust que donin la copa a l’equip que arriba el primer tot sencer (era una cursa per equips!), ni que sigui amb fitxatges i pactes (legals) d’última hora amb corredors d’altres equips?

Per què hi ha gent que diu que investir president el líder del partit que ha quedat primer és «més respectuós» amb la voluntat dels electors que investir el que ha quedat segon, si el segon té el suport del tercer, del quart i del cinquè? És que els que han votat el segon, el tercer, el quart i el cinquè tenen menys drets que els que han votat el primer? La democràcia no és allò de la meitat més un? Doncs sí, és la meitat més un (amb respecte per les minories, que sovint s’oblida).

Els qui diuen que el partit que tingui més diputats, fent abstracció de la resta de partits, és el que ha de governar, volen fer el joc a l’Estat espanyol i carregar-se el sistema multipartidista? Volen que Catalunya, Euskadi, Galícia i les Illes Balears siguin com Espanya: un partit de dretes i un d’esquerres (tots dos igualment cidistes, això sí) i que guanyi el millor? A Espanya hi ha una llei electoral que tendeix a això, al bipartidisme. La llei d’Hondt té aquesta missió: penalitzar els partits petits i premiar els grans (demaneu-ho als de IU, què pensen de la llei d’Hondt). Llavors, resulta que en les «comunitats autònomes» anomenades «històriques» es produeixen, elecció rere elecció, resultats que trenquen aquesta dinàmica bipartidista i que permeten un joc de partits una mica més ric que el del conjunt de l’Estat, i els mateixos protagonistes del trencament –bàsicament, CiU i PNB– es queixen quan no aconsegueixen majoria absoluta?

Francament, se’m fa molt difícil d’entendre aquesta dèria pel bipartidisme. A mi no m’agrada ni el bipartidisme, ni el bilingüisme, ni el bifidisme, ni el dualisme, ni el maniqueisme, ni el jansenisme, ni, en general, el món dividit en bons i dolents. I encara menys quan parlem de política.

Afegitó 29 de març 2009. Toni Soler explica més bé que jo aquest fet diferencial: «En aquest país, malgrat la crispació i els enrenous, que aquí anomenem merders, la confrontació té menys arestes [que a Espanya]. No és debades que aquí hi ha sis opcions parlamentàries, que quasi tots els pactes són possibles i que l’herència antifranquista afavoreix la complicitat entre els dos grans partits. A més, la gent canvia de vot amb relativa facilitat, perquè deixant de banda algunes minories molt crispades el català comú és més pràctic que dogmàtic. A Espanya, i espero no dir res d’inconstitucional, la cosa és ben diferent, perquè hi ha només dos partits forts i un abisme cultural i ideològic entre ells. De manera que el frontisme és gairebé consubstancial a la política espanyola. El PSOE i el PP són partits antitètics i el seu ADN conserva les restes de l’enfrontament secular entre nacionals i republicans, que abans foren carlins i isabelins, i encara abans liberals i absolutistes. A Espanya o ets dels uns o ets dels altres, o sigui, vas contra els primers. [...] Malgrat tot, oh meravella, els dos grans partits nacionals han aconseguit enterrar tota l’animadversió, els prejudicis i la tradició històrica i han signat en un temps rècord un acord de govern a Euskadi [...] Aquesta entesa té un significat enorme, perquè posa de manifest que per al PP continua sent preferible “una España roja que rota”. I, per al PSOE, és vàlid el cèlebre adagi de Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El motor del canvi a Euskadi ha estat Espanya. Espanya i res més. El nacionalisme ha pres Ajuria Enea.» (La Vanguardia, 29 març 2009). Em sembla clar que Soler critica les raons de fons (l'espanyolisme) que han portat a fer aquest pacte teòricament contra natura, no pas el fet que s'hagin posat d'acord dues forces parlamentàries que, juntes, apleguen prou diputats per tenir majoria. Que Soler prefereix els pactes crec que queda clar en les primeres frases que hem reproduït, quan explica que aquí (per sort) «quasi tots els pactes són possibles».

Afegitó juny 2011. «Es pot dir que no és democràtic que governin els perdedors? Si en un municipi un partit guanya les eleccions amb el 40% i altres dos les perden amb el 30% cadascun, seria bona la fórmula d’un govern amb el 70%, però un amb el suport del 60% continua representant clarament la voluntat popular, molt més que un del 40% en solitari. Posar en dubte la legitimitat democràtica d’un govern perquè no hi sigui la llista més votada, és confondre la gent i fer un flac favor a la democràcia.» (Joan Majó, El País 15 juny 2011)

Fets diferencials (1): Felicitats per la coherència
Fets diferencials (2): Som gent treballadora
Fets diferencials (3): Jo no sabia qui era
Fets diferencials (4): Els nounats
Fets diferencials (5): Els difunts
Fets diferencials (6): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (7): Guti
Fets diferencials (8): El Real Madrid
Fets diferencials (9): Llengües prohibides
Fets diferencials (10): Els boicots
Fets diferencials (11): Trens de proximitat
Fets diferencials (12): Obrir els ulls
Fets diferencials (13): Un poble indòmit
Fets diferencials (14): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (15): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (16): Quina vergonya
Fets diferencials (17): Els López
Fets diferencials (18): El múscul empresarial català

Divisions contranatura

Arriba un dia que la secessió de Catalunya respecte a Espanya és un fet, que l’Estat espanyol, empès per la UE i/o l’ONU, hi consent. Però posa una condició: que les comarques de ponent continuïn pertanyent a Espanya. Com que la resta de Catalunya el que veu prioritari és fer el primer pas i no té cap força per negociar, s’accepta la condició a contracor i se signa. Demane: passarà gaire temps abans que a Lleida, o a Tàrrega, o a les Borges Blanques, o a Balaguer, o a Mollerussa, o a Tremp (o fins i tot a Fraga, vés a saber, en una situació com la descrita), o a totes aquestes poblacions alhora i a cada llogarret i masia, sorgeixi un grup fort d’independentistes que reclami, amb violència i tot, integrar-se al seu país natural, Catalunya? I passarà gaire temps més, si s’apaivaga la primera flama de rebel·lió, abans no sorgeixi una nova fornada de joves o no tan joves que alcin un altre cop el puny de la reivindicació? Jo no estic d’acord amb la violència, però és un fet que la injustícia i l’arbitrarietat engendren violència, agradi o no.

Doncs això és el que els britànics anomenen Irlanda del Nord i els irlandesos Els Sis Comtats Ocupats (dels nou que té l’Ulster), o sigui, el nord-est d’Irlanda. Les poblacions rebels es diuen Belfast, Derry, Armagh, Newry, Lisburn, Omagh...

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Maltractar els companys de supervivència

Ja en vaig parlar a propòsit de la llengua, però fent referència, com a esquer argumental, als segrestos. Avui parlaré dels segrestos, sense llengua, o sense gaire llengua –només al final, com a escoli.

Ara ataquen Ingrid Betancourt perquè diuen que no es va portar bé durant el seu segrest, que no va ser prou solidària amb els altres –o amb alguns altres, perquè n’hi ha que l’han defensada– segrestats, que anava a la seva. Ja hi va haver crítiques just després d’acabat el segrest, perquè deien que no havia demostrat un capteniment propi d’una alliberada com cal.

Jo no ho entenc. Crec que no es pot criticar un company de captiveri, francament. Hauria de formar part del secret del sumari. Fins i tot, anant a l’extrem, crec que no és correcte carregar gaire el mort –mai més ben dit, malauradament– dels camps de concentració nazis als col·laboracionistes jueus que hi van fer de kapos, per molt cruels que fossin alguns comportaments. No es pot jutjar la gent amb categories de normalitat a partir de situacions límit de les quals aquella gent eren també víctimes. Perquè l’instint de supervivència és molt fort i és imprevisible.

És clar que no m’hi he trobat mai, en una situació d’aquestes, i no sé com em cauria el fet que un company de malaurança no es portés d’una manera, diguem-ne, prou ètica. Però el propòsit el tinc clar. Si mai em toca jutjar un cas semblant, m’agradaria fer-ho amb la comprensió que crec que necessiten totes les covíctimes.

I encara deixo de banda el fet que, en el cas d’aquesta dona –tots els que s’han queixat d’ella són homes– hi ha un fet diferencial, que és que ella potser va ser violada. El trauma d’una violació ha de ser tan gros, els seus efectes tan impredictibles... Fins i tot si la reacció fos la de matar l’agressor, o la de matar-se ella mateixa, ho entendríem. Com més s’ha d’entendre, doncs, que la reacció sigui tornar-se esquerpa, associal, egoista... si és que s’hi va tornar, que insisteixo que això són acusacions no provades. Jo ho veig perfectament comprensible. No dic que ho aplaudeixi ni que ho justifiqui, dic que ho comprenc.

En qualsevol cas, i vaig encara una mica més enllà, també s’ha d’entendre l’especial sensibilitat que poden haver adquirit al llarg del captiveri els crítics d’Ingrid Betancourt.

I encara caldria saber –no ho sabrem mai– la veritat veritable del que va passar realment a la selva.

Per això, també –i ara me’n vaig a un altre cap–, miro d’entendre els castellanoparlants que, vivint a Catalunya, no saben fins que els ho expliques que ells són també víctimes d’una opressió cultural i econòmica –sobretot econòmica– pel fet de ser territorialment catalans. N’hi ha que ho entenen de seguida, n’hi ha que els costa més i n’hi ha que no ho entendran mai, però no els veus malícia. En canvi, uns altres no ho volen entendre i es nota, són cínics. Aquests darrers no són kapos, són els amos del camp, són culpables, són còmplices. Però els primers no. Són víctimes, encara que siguin incapaços d’entendre-ho i encara que de vegades actuïn, parlin o votin com els enemics. De moment. Cal ser pacients.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què és la publicitat

N’hi ha que s’escandalitzen que uns prospectes de propaganda sobre la Costa Brava tinguin alguna fotografia presa als antípodes. Hi ha un diari espanyol, concretament, que està de campanya contínua, des de fa setmanes, per aquest tema.

Jo demano:

1. En els anuncis d’una rifa, d’una loteria o del número dels cecs, el venedor que hi apareix ha de ser necessàriament un venedor de loteria? Ha de ser invident? I els compradors del cupó o de la butlleta de la rifa que ixen a l’anunci, han de ser assidus a aquests jocs –que, com els altres jocs d’apostes, sigui dit de passada, fomenten la ludopatia? No poden ser, uns i altres, actors contractats per a fer l’anunci? No pot ser que algun dels actors no hagi jugat mai a cap rifa?

2. En els anuncis de centres de bellesa, les models han de ser clientes d’aquells centres? No podria ser que l’agència contractés una model que no ha anat mai a un centre de bellesa?

3. Quan s’anuncien coses per menjar, cal que les persones que hi apareixen siguin família entre ells, visquin en una casa amb un menjador o una cuina d’aquí a allà baix, riguin sempre i mengin i beguin tot allò que durant l’anunci sembla que mengen o beuen? No pot ser de cap manera que algun d’ells tingui al·lèrgia o intolerància al producte que anuncia?

4. Si en un anunci apareix un cotxe que vola o un nino que parla explicant les bondats d’un suavitzant, ens podrem queixar després si el cotxe que comprem no vola i el nino no sols no parla sinó que ni tan sols te’l donen quan compres el suavitzant?

5. Per a què serveix la feina dels professionals de la publicitat (creatius, guionistes, actors, fotògrafs d’agència, etc.)?

6. Si es fa publicitat de la Costa Brava com un lloc ideal per perdre’s, per mirar la llunyania, podem posar-hi la imatge d’agència d’una dona davant un mar, albirant l’horitzó immens? L’anunci de la Costa Brava no pot parlar dels beneficis que comporta estar en família a la costa, en una platja, en general? No es pot cercar a les agències de publicitat una fotografia que contingui aquest concepte? Ara sabem que la foto és de les Bahames o d’Austràlia o de no sé on, però la fotografia no és ni d’ací ni d’allà: és una fotografia de catàleg sobre el concepte platja, que si no t’ho diuen és impossible que sàpigues d’on és (només hi ha mar, sorra i cel blau com a marc d’unes figures humanes), i és aquesta foto-concepte allò que va comprar el qui va fer l’anunci. Era realment necessari que l’entitat que s’anunciava contractés uns models i els fes una sessió de fotografies a la Costa Brava si només es volia una mica de mar i una mica de sorra descontextualitzats?

La publicitat és un tipus d’informació, certament, però té les seves pròpies regles. I entre aquestes regles no hi ha la d’il·lustrar amb imatges reals, d’avui mateix i d’aquí mateix, els missatges que difon (excepte que es digui al peu de foto: «Això és la Costa Brava»). Que d’aquestes coses se’n queixi un mitjà de comunicació, i amb aquesta insistència, quan tot això ho ha de saber perquè és a tots els llibres i ells se suposa que ho han estudiat, vol dir que aquell mitjà té interessos polítics i/o econòmics i/o immobiliaris, o vol passar comptes amb algú d’un d’aquests àmbits. Tot plegat vol dir que aquell mitjà es comporta de manera cínica i immoral per aconseguir els seus fins. O sigui, el que abans se’n deia un escàndol farisaic.

(Afegitó de l’11 maig 2009. La prova que allò de la Costa Brava era una campanya del diari que volia passar comptes amb aquella entitat per alguna cosa pendent, i no cap criteri ni pruïja professional, és que ahir diumenge el mateix diari va encartar un fullet de 16 pàgines atapeït de fotos trucades, si voleu que ho digui així. És un fullet de Viatges Marsans i en cada pàgina s’hi veu una model, sempre la mateixa, davant un paisatge diferent: una platja inconcreta, una illa, una badia de les Canàries, una platja amb palmeres, unes cabanes en una «illa exòtica», Nova York, Costa Rica, París, l’Índia, un vaixell de creuer... Qualsevol persona que rumiï una mica s’adonarà, sense necessitat de fer servir cap comptafils, que la model no ha estat en tots aquests llocs, ni fa cap falta, ni crec que a ningú li molesti que no hi hagi estat. Ella simplement és un element gràfic, com una marca de la casa, que dóna unitat al catàleg.)

Històries del metro (14): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

10.000 in Brussel

10.000 a Brussel·les / 10.000 à Bruxelles / 10.000 in Brussels / 10.000 em Bruxelas / 10.000 a Bruxelles.

No escric normalment sobre fets dels quals ja parla tothom, perquè si ja ho diuen els altres em fa l’efecte que és una mica perdre el temps repetir-ho com un lloro.

Però en aquest cas tenim davant un fet que pot ser històric. Uns quants milers de catalans han estat aquest matí a Brussel·les, capital d’Europa, per dir al món que volem parlar de tu a tu amb la resta de països, que volem ser un estat independent.

Per això, l’important no és el que diguin avui o demà els diaris d'aquí –segurament ben poca cosa, tret de VilaWeb, Racó Català, Directe.cat i companys màrtirs–, sinó el que diguin els diaris i les ràdios i les televisions i les webs de Brussel·les, de París, de Londres, de Berlín... i de Nova York, i de Tòquio, i de Tel Aviv, i de Johannesburg...

O sigui, la filosofia d'aquesta manifestació –per a mi, un fet clau en la nostra història– és que ja no anhelem que els diaris que es llegeixen aquí parlin de les aspiracions de Catalunya. Ara, amb aquest acte, hem fet un pas endavant i ens adrecem al món.

Enllacem amb el discurs de Pau Casals a l'ONU, amb la candidatura d’Àngel Guimerà al premi Nobel i amb altres fetes similars. Estem fent història. Avui, a Brussel·les, potser ha començat a canviar el nostre futur.

(Afegitó del 16 de març. Uns quants mitjans del món (no compto els catalans ni els de l’Estat espanyol, que tots n’han parlat, i alguns de Madrid molt extensament) que em consta que van publicar la notícia dels 10.000 catalans a Brussel·les: gairebé tots els de Bèlgica (Le Soir, La Libre Belgique, De Morgen, La Province, DeRedactie, La Dernière Heure, Flanders News, LeVIF/L’Express, Sud Presse, RTBF, etc.) i, fora de Bèlgica, el portal Expatica.com (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, França, Espanya), l’agència AFP (França), RTL (Luxemburg), Expresso (Portugal), The World Press (Portugal), OK Notizie (Italia), News Europa (Italia), MBL (Islàndia), Times of Malta (Malta), DPA (Alemanya), La Jornada (Mèxic), El Periódico de México, Globovisión (Veneçuela), TeleSur (Veneçuela), El Universal (Veneçuela), USA Today (EUA), Univisión (Estats Units), Qatar Tribune... Des del punt de vista mediàtic ha estat un èxit mundial, sens dubte.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (13): Llençar els esforços a les escombraries

«A manera d’anècdota il·lustrativa, de com es pot dilapidar en quatre dies un futur immediat consistentment forjat n’és exemple el Barça actual. Quan surti aquest article faltaran amb prou feines quinze dies perquè hagi tirat per la borda d’una manera que per ser suaus en direm idiota les possibilitats d’èxit en tres competicions llaurades en sis mesos. Quin model de consistència, de determinació mental. No hi ha millor emblema de Catalunya.» (Miquel de Palol, Avui 3 març 2009)

(O potser aconseguiran no llençar-ne un, el de l’antiga Copa de Su Excelencia, aquell torneig tan prestigiós pel qual es barallen sempre els millors equips de l’estat?)

Com ho veig

Si faig cas del que veig al meu voltant –que ja suposo que no hi hauria de fer gaire cas, però són un centenar i escaig de petites i mitjanes empreses, i alguna de gran, i potser a algú li poden ser útils els resultats d’aquesta observació subjectiva i parcial–, molta gent ha viscut els mesos d’octubre a gener com una mena d’impàs: quiet i no et moguis, a veure què passa. I llavors, transcorreguts aquests mesos de vigilància intensiva, de no produir gaire, de fer de pedra al desert per no gastar energies, la immensa majoria han decidit sobreviure o, pel cap baix, morir matant. I s’hi han posat al màxim, fent un munt d’hores extres, cordant-se tothom ben cordades les calces i rescatant l’avi que ja havien jubilat perquè ara els podia tornar a fer quatre números o revisar i endreçar les capses del fons del magatzem a veure què en podem treure.

El mes de febrer, per a nosaltres, ha estat un dels de més facturació de la nostra història. Després, és clar, caldrà veure si ho cobrem tot: a 30 dies, a 60, a 90, a 120... Hi ha hagut algun client que ens ha pagat per avançat, «perquè ja se sap, els temps que corren...». O sigui, de moment hem estat entretinguts, que ja és un què, i els clients i proveïdors també. La cosa es belluga, que és la manera de fer funcionar la màquina. Si dius prou, si mires el dipòsit de la benzina, si veus les rodes com estan... Mentre el trasto tiri, tu tira.

I quatre apunts sobre com veig les coses de fora, diguem-ne, de l’Estat que ens afecta:

- El Banco Santander podria fer un pet com una gla i, si se salva, quedar com un banc provincial o, no ho sé, com el Banco Esfinge. Em sap greu per la gent que encara hi té interessos, però aquests paios van avisar des del primer dia que no respondrien de cap dels dipòsits que fins llavors havien avalat, si no eren seus-seus. I ara ja no responen ni dels seus-seus. Els altres bancs, amb penes i treballs, em sembla que se’n poden sortir, perquè fins ara no han traslladat les seves responsabilitats als clients, com ha fet el Santander. Fins i tot el BBVA, que no em cau gens bé perquè l’estructura actual la va muntar el senyor Aznar amb els seus amics. Alguna caixa petita pot necessitar ajudes. La possible ensulsiada del Santander arrossegarà molta gent innocent. El govern espanyol, i segurament la Unió Europea, hauran d’intervenir per arreglar els desperfectes més greus.

- Les empreses que no tenien tresoreria, que vivien massa al dia i que marejaven els deutes propis a còpia de traspassar-los comptablement als seus deutors –i aquí hi ha molta empresa del sector de la distribució– ho tenen pelut. Hi haurà –ja hi ha– moltes víctimes innocents, especialment gent que vivien d’un sou i no s’havien de preocupar de gaire res més que del seu horari de treball, refiats que els de dalt ho tenien tot previst.

- La borsa, que continua anant de baixa –i més que hi anirà– ha deixat de ser un indicador o termòmetre fiable de la realitat de l’economia, i no sé pas si tornarà a ser-ho com ho era. En qualsevol cas, convé no refiar-se’n gens ni mica.

- Ha ressorgit amb molta força l’economia submergida, l’economia del bescanvi.

- Es venen més llibres que mai, sobretot de butxaca (això no és observació meva, les xifres s’han publicat). Ahir mateix va obrir una nova megallibreria a Barcelona.

- A Catalunya, en general, em penso que ho tenim força més bé que a Espanya (ara em refereixo sobretot a les pimes i als autònoms).

No sóc el que se’n diu un expert, un d’aquells que ixen contínuament a la premsa. Sóc un aficionat que, així com si fa no fa sap posar lletres juntes una al costat de l’altra, quan veig dues xifres seguides m’agafen ois, literalment. O sigui, no em feu cap cas.

Perles (12): Afrontar el conflicte

«Quan des de Política Lingüística ens amonesten perquè cedim el català, ens vénen ganes de dir-los que en lloc de gastar-se els nostres impostos fiscalitzant-nos la privacitat, tinguin ells el coratge d’afrontar en el terreny polític i legislatiu el conflicte que nosaltres afrontem cada dia al carrer fent equilibris entre la necessitat de comunicar-se i la fidelitat a la llengua.» (Albert Pla Nualart, Avui 26 febrer 2009)