Casa mia, per pobra que sia

És com en català antic es deia –i es diu encara, segons com i segons a on, o almenys s’escriu– allò que els estatunidencs han popularitzat amb el seu «Home, sweet home». La nostra dita sembla que és més antiga. Una mica més miseriosa, també, menys senyorívola, però això és perquè els catalans som pràctics i no ens deixem portar per les flors i violes buides dels bons desigs sense més. O diuen que som així, que jo ja no sé com som. Ni com hem de ser.

És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.

Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.

(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Postals de la Llombardia (II): La llengua del país

Els llombards –quan aquí parli dels «llombards» caldrà entendre sempre «els llombards que jo he conegut»– em sembla que no es consideren, en general, perseguits per la unitat de la pàtria italiana. Sí que pensen molts d’ells que són una mica superiors, se senten per damunt de la mitjana, no acaben d’empassar-se que acabessin sent «uns més» dins el gran pacte dissenyat el segle XIX per piemontesos i toscans –em penso que van ser aquests, sobretot, els protagonistes– per a tots els pobles de la península itàlica, Sicília i Sardenya, i es queixen sovint que el tracte econòmic els podria ser més favorable, però alhora em fa l’efecte que són conscients d’estar més bé que no pas la gent de la Campània, per exemple, i no diguem que la de Calàbria o Sicília. O sigui, hi ha queixes com aquí, però em fa l’efecte que allà no són substancials sinó sols pràctiques, i a més fetes amb veu fluixa.

El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.

Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)

Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.

Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).

Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.

I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...


*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist

La primera cosa és aquesta: he estat a la Llombardia i no a Itàlia. Al nord de la Llombardia, en concret, tot i que he passat també tres dies a Milà. Faig aquesta precisió no pas perquè els llombards es considerin ells mateixos una mena de catalans o bascos perseguits per la història, sinó per aclarir que tot el que pugui dir en aquesta sèrie que inicio avui i que no sé quants capítols tindrà –potser només un– s’ha de recloure dins la realitat prèvia: sóc un senyor que ha estat tres setmanes al nord de la Llombardia i que, per tant, és molt difícil que s’hagi fet una idea prou exacta del que passa a Itàlia.

Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.

La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.

Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.

Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.