A qui volen enganyar?

Al Parlament s'ha arribat a un acord completament històric, extraordinari i llençacoeter, a quarts de deu de la nit. Els senyors Iceta Llorens (PSC) i Homs Molist (CiU) han negociat durant més de tres hores el futur de Catalunya, i se n'han sortit. Ells sols. És una meravella, quins polítics més traçuts.

Jo, ho sento, no m'ho crec. Si en aquesta negociació s'hi jugaven, com diuen, el futur de Catalunya i un acord tan i tan històric, s'hauria negociat a un nivell més alt. La cosa estava ja feta d'abans, i tota la resta ha estat comèdia, i de fet se li ha escapat una mica el secret al senyor Boada, d'Iniciativa, en la primera intervenció que ha fet després de les diverses interrupcions, per descomptat també històriques. Ha dit, en efecte, que la cosa estava clara des de feia dies i que podien haver escenificat el moment històric d'una manera menys espectacular.

No cal acabar a les petites perquè un esdeveniment sigui històric... i això concedint que el fet sigui històric, que ja és concedir. Els textos han quedat prou aigualits, entre tots plegats, perquè no obliguin a res més que a exercir amb molt d'entusiasme la ingenuïtat que sempre hem tingut els catalans. I a més, ara vénen les rebaixes de Madrid, tot i que José Montilla ha estat gairebé de manera permanent al Parlament, i amb fil directe obert amb Madrid. (I em pregunto qui dirigeix el Ministeri de Comerç espanyol, des de fa mesos... Potser és un ministeri que no necessita ministre?)

Hi haurà rebaixes igual: ja ho han concedit tots, que serà així. O sigui, tenim un altre Estatut, vint-i-sis anys després, molt agosarat i molt bonic. Que bé.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L'última decisió?

Confesso que no sé a hores d'ara si sortirà aquest Estatut dels dallonses o no. Jo no ho sé. Sí que sé -em consta- que els polítics que fan aquestes posades en escena cada dia des de fa un any i mig, aquests polítics sí que saben perfectament des de fa molts dies què votaran divendres. Les discussions mediàtiques em consta que són comèdia. Però jo no sé què faran al final, només ho saben ells.

Jo, sobre aquest Estatut que s'han empescat, que per mi és paper mullat abans i tot de néixer, penso que l'única veritat és la que reflecteix avui Josep Ramoneda, ideòleg del PSC: "Zapatero ha volgut que es fes visible el que de vegades es dissimula en el joc de les aparences i dels gestos: que la penúltima paraula de l'Estatut la té Madrid i que només després de passar per les Corts [espanyoles] el poble català tindrà l'última decisió en forma de sí o no. Zapatero ha volgut deixar clar que els diputats catalans proposen i les Corts [espanyoles] disposen." (El País, 27 setembre 2005)

O sigui: la mama fa una verdura que sap que al nen no li agrada, la mama decideix que a la nit hi ha verdura per sopar i la mama pregunta finalment a la criatura si vol sopar. I la conclusió que hem de treure, si el nen diu que vol sopar, és que la criatura ha triat verdura per sopar? Si us plau.

Doncs, ja està tot dit, no? Aquest Estatut no està fet ni pels catalans, sinó per Madrid -Zapatero i la llarga mà del PSOE-, ni és per als catalans, sinó per a les Corts espanyoles -que són les que diran si els va bé o no- i els catalans tindrem l'opció de dir, al final, si sí o si no. Déu n'hi do, l'autonomia catalana.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El senyor Roca

El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.

Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.

El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.

L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).

És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.

Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.

[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Que puc anar al vàter?"

La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...

"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una OPA més cara que Catalunya

Com saben, hi ha damunt la taula una oferta pública d'adquisició d'accions (OPA) de Gas Natural per comprar l'empresa elèctrica Endesa, la més important -gairebé l'única, al costat de la basca Iberdrola- de l'Estat espanyol. L'operació anunciada puja a 22.549.000.000 euros.

Saben quin era el pressupost de la Generalitat de Catalunya per a l'any 2005? 21.516.865.333,38 euros. No en tindria prou, el Govern català, amb el pressupost íntegre d'un any sencer, per fer l'operació que volen fer aquests senyors, que diu que són catalans.

I després hi ha qui diu que Catalunya té una autonomia de ca l'ample, com no n'hi ha d'altra al món mundial.

Catalunya té un poder de fireta. I cada dia a Espanya es riuen de nosaltres. I això sí, si l'OPA tira endavant, estarem molt cofois perquè "els catalans" dominem el sector de l'electricitat espanyola.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)