Disculpes pel retard

Em vaig equivocar i en aquest cas m’encanta reconèixer-ho. Valentino Rossi continua sent el millor. Vaig pronosticar massa aviat el seu final. I no. Ja fa setmanes que ha tornat a ser el que era, el gran campió, el més bo de tots els temps. «Scusate il ritardo», «Disculpeu-me el retard», deia la samarreta amb què s’ha revestit aquest matí en acabar la cursa. El missatge feia referència als dos anys en què no ha pogut guanyar el campionat del món, perquè la moto no tirava o perquè els pneumàtics el traïen a mitja cursa. Ha quedat demostrat que era això i no ell. Ell continua sent qui era. I encara ens donarà alegries, perquè em penso que s’ha ficat al magí ser també, en nombres absoluts, en totes les estadístiques i sense possibilitat de discussions, el número 1. I Giacomo Agostini hi serà, segur, per aplaudir-lo, rendit davant l’evidència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Me’n vaig a Qatar

Com que estic fart dels tripijocs polítics, més encara si són en clau espanyola, i a més tot està dat i beneït –ETA refermarà la majoria absoluta, o quasi, tal com ja us havia dit, del Mentider ZP enfront del Mentider MR, que segurament haurà de dimitir, o el dimitiran– fujo d’estudi i me’n vaig virtualment a Qatar a esbravar-me.

A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.

Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.

Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.

És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (9): Llengües prohibides

Sobre les diferències de tracte que reben les llengües, copiaré tot seguit el testimoni de Xavier Masip, de Cornellà de Llobregat. Jo vaig veure també la cursa de motos de la qual parla, però no la vaig sentir: com faig habitualment des de fa anys, quan competeix algun esportista o equip espanyol, miro les retransmissions de les cadenes hispàniques sense volum. O si estic amb altra gent que volen el volum, em poso uns cascs i escolto música o discursos del (pròxim president?) Nocilla –són ells mateixos els qui han fet el joc de paraules, no jo– o el que sigui. No puc sofrir els comentaris nacionalistes espanyols dels locutors i, pel que fa a les aportacions tècniques que se suposa que fan, vaig arribar a la conclusió que gairebé mai no em deien res que no sabés, i sovint encara em donaven dades falses, que potser després rectificaven, o no. Us deixo amb el testimoni d’un fet diferencial (la transcripció no és textual, he arreglat el text per fer-lo més àgil i més entenedor, però en cap cas no he manipulat res del contingut):

«Diumenge 15/10/2006, 14:46 hores, Circuit d'Estoril, Gran Premi de Motociclisme de Portugal, categoria Moto GP. Després d'una cursa frenètica, a la darrera volta hi ha una lluita aferrissada i avançaments constants entre el manresà Toni Elias i l'italià Valentino Rossi. Al final, el pilot català guanya per dues mil·lèssimes de segon. És el primer gran premi que guanya en la màxima categoria.
»Toni Elias pare, vint segons després, encara amb la incredulitat i l'emoció per la gesta assolida pel seu fill, és entrevistat per l'enviat especial de TVE, Marc Martín. [...]
»Toni Elias pare mira als ulls el locutor, catalanoparlant com ell i, amb veu trencada, li explica el que sent:
»T.E. pare: “He tingut ..., he tingut molta por.”
»Automàticament, Miguel Ángel Roselló, locutor principal de la retransmissió, també catalanoparlant, veient que l'entrevistat opta per emprar el català, interfereix en la conversa i comença a repetir:
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Tot i així, ara sense imatge, continua l’entrevista:
»M.M.: “¿Se lo merece?”
»T.E. pare: “S'ho mereix, per l'equip, pels mecànics, s'ho mereix tot...”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Marc Martín, veient que el seu entrevistat, conscientment o inconscientment, no desisteix de parlar en la seva llengua materna, opta per fer d'improvisat intèrpret:
»M.M.: “El equipo se lo merece.”
»T.E. pare: “S'ho mereix tot.”
»M.Á.R.: “¡No puede hablar!... ¡No puede hablar!...”
»Apressat, doncs, per la continuada interferència del locutor principal, l'entrevistador dóna per acabada la seva tasca:
»M.M.: “Gracias.”
»T.E. pare: “Se lo merece todo.”
»M.M.: “Suerte.”
»M.Á.R.: “Victoria de Toni Elias. Esto no estaba previsto, pero nos alegramos por Toni Elias, por el motociclismo español y sobre todo porque Valencia [on s’havia de fer la cursa següent, que seria l’última, del Mundial d'enguany] va a estallar.”
»Com es pot comprovar, Toni Elias pare atén cordialment el periodista i s'expressa en la seva llengua, igual com fan els pilots italians, nord-americans... quan són entrevistats pels locutors d'aquesta cadena televisiva, però segons la particular interpretació del moderador del programa, parlar en català vol dir no poder parlar (“¡No puede hablar!”, fins a vuit vegades) [...]»

Deixem de banda el paper galdós que li toca fer a Miguel Ángel Roselló –ara no ens embrancarem en el vell tema moral de la culpabilitat per l’«obediencia debida»–, que va ser veí meu d’escala fa anys, perquè és evident que ell compleix ordres. Per tant, tot i la personalització que l’autor de la denúncia fa en assenyalar Roselló, cal apuntar més amunt en les crítiques. Què passaria arreu d’Espanya si a TV3, un dia, en una entrevista espontània al carrer, l’entrevistat digués quatre paraules en castellà i un locutor l’interrompés dient que «no pot parlar»? Hi hauria un daltabaix que arribaria al Parlament, hi hauria mocions de censura, acomiadaments i dimissions. Doncs, perdoneu-me, però per mi és explicable que TV3 protegeixi i prioritzi al màxim el català, fins al punt de discriminar-hi el castellà, ja que és la televisió pública de Catalunya –gairebé l’únic lloc al món on es parla aquesta nostra llengua que cal protegir i per la qual es va muntar l'emissora de televisió– i, en canvi, des de la perspectiva espanyola, no és gens explicable que hi passi el que hi passa tan sovint, que s'hi discrimini el català, perquè el castellà no corre cap perill a Espanya. A més, hi ha el greuge comparatiu que altres personatges hi parlen idiomes diferents... No hi ha excusa.

Però ja veureu com no passarà res... O potser sí, potser pagarà la festa Roselló –ja li han carregat un munt de cabres amb les crítiques que corren aquests dies per internet–, però ell no és el principal culpable, ell va fer només el paper de botxí –que deunidó. Això, doncs, és molt pitjor que el fet que un guàrdia civil un dia faci el pinxo i es rigui del català. Perquè en aquest cas de TVE hi ha ordres, clarament, ordres que vénen de dalt.

Un fet diferencial ben clar.

Valentino Rossi no deu ser d’aquest món

Escric aquesta nota just l'endemà d'haver hagut de retirar-se de la cursa de Califòrnia. Ja és molt difícil, gairebé impossible, que guanyi el Campionat del Món d’enguany. Ara és el moment, doncs.

Del Follet de Tavullia, el pilot de motos Valentino Rossi, gairebé tothom que coneix aquest món n’ha dit meravelles, i jo també, perquè l’admiro des que va començar a córrer, l’any 1996. Ell tenia 17 anys però ja era un geni i va començar a guanyar curses al cap de poques setmanes del debut. Però és aquest any, en què potser no guanyarà el campionat, que està demostrant que la seva vàlua com a esportista que se sap sobreposar a tot és fora de sèrie, estratosfèrica. Corre amb la mà trencada i no es retira. Corre amb cagarines i guanya. Corre amb pneumàtics de nyigui-nyogui, que el fan sortir des de la quarta fila, i torna a guanyar. Corre i es queda sense moto a meitat de cursa i llavors no guanya, però mentre la moto funcionava una miqueta ell anava el primer, el segon, el tercer. Es queda sense pneumàtics i torna a boxs perquè li canvien les rodes i torna a la pista, encara que aquell dia hagi d'acabar la cursa dels últims. Un altre qualsevol –jo mateix– tindria prou excuses per deixar-ho córrer, per limitar-se a anar fent i a esperar que l’any que ve la moto vagi més bé i els pneumàtics siguin com Déu mana, que aquest any els que calça de Michelin van bé a les Honda, però no a la seva Yamaha.

I com corre. Quina manera de pilotar, sembla que la moto i ell siguin una sola cosa, quina intensitat de conducció, quina perfecció, quin afany competitiu. I alhora, quin tros d’home més autèntic, perquè no és pretensiós, és simpàtic, és un campió però al mateix temps és fràgil, és molt sentimental, té contradiccions i punts febles i ell se’ls coneix i els sap reconèixer. És un líder, un capdavanter, un campió com n’hi ha pocs. Si la moto i els pneumàtics li aguanten l’any que ve, que els altres es preparin.

Mai no hauria dit que veure un paio damunt una moto corrent a 300 per hora em causaria aquestes emocions, però des que hi ha Rossi a la pista no em perdo ni una carrera, si puc –de vegades no puc, i em sap un greu que no us ho podeu imaginar. No em passa amb ningú més dins el món del motor, i tampoc gaire amb altres esports: de vegades amb el ciclisme –el Tour, que content que estic que hagin començat a fer-hi neteja–, l’atletisme –les curses de velocitat i mitja distància de les competicions mundials i olímpiques– i, és clar, el futbol, quan juga el Barça, des que van anar desfilant el Núñez i tots els seus fills. En aquells temps del Van Gaal, fins i tot quan guanyava, era un equip que no m’interessava gens, hi havia perdut l’afecció des que en van fer fora en Johan.

Suposo que l’esport és una mena d’abocador de les pròpies frustracions: ens sentim superiors –o no tan inferiors– veient aquella gent que admirem i, ja que jo no puc, almenys que guanyi ell, tu, que és “el meu”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)