Perles (107): L’última paraula

«L’auge de la traducció automàtica en l’era digital ha instaŀlat en la societat una idea nefasta: que només és una qüestió de temps que les màquines puguin interpretar completament els textos. Això és fals. Una perillosa faŀlàcia. Els benvinguts avenços de l’era digital faciliten cada cop més la tasca dels traductors, també dels literaris, i potser modificaran tant la seva intervenció sobre el text que, en alguns casos, els transformaran en supervisors. Però són els professionals de la traducció els que han de tenir sempre l’última paraula.»

(Màrius Serra, La Vanguardia 29 setembre 2012)

L’última paraula d’aquest vigilant de moment són tres: bon any nou.

Resum de l’actualitat

Ara, encara sort, sembla que la majoria hem decidit que ja no direm que plou.

(Imatge cedida expressament per l’autor, M. Olivet, al VF)

Perles (106): Geometria variable

«Últimament polítics i comentaristes utilitzen l’expressió “geometria variable”. Suposo que, pel context en què es diu, es refereixen a diferents pactes que poden fer per seguir governant.

»Penso que és una mala expressió. La geometria és una ciència prou important per utilitzar-la en el politiqueig diari. Els que utilitzen l’expressió saben qui era Euclides? La geometria pot ser mètrica, afí, analítica, projectiva, diferencial, etcètera. Mai variable.

»Cada vegada es fa més evident la pobresa en el llenguatge que comporta la invenció de noves expressions sense sentit propi. A la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei de Barcelona, es pot veure geometria vària, mai variable.»

(Àngela Jané, La Vanguardia 1 abril 2012)

Déu, home de les cavernes

 Frontal de l’altar de Santa Maria d’Avià (s. XI). Al fons, un bou i un ruc

«La història humana va començar en una cova, aquella cova que la ciència popular associa a l’home de les cavernes i on els descobridors pràctics van trobar arcaiques pintures d’animals.

»La segona part de la història humana, que va ser com una nova creació del món, comença també en una cova. I com una ombra d’aquesta suposició, els animals tornen a ser-hi presents.* Aquesta cova era utilitzada com a establia pels muntanyesos dels altiplans de Betlem, que encara ara menen els ramats per aquests forats i cavernes en la foscor de la nit.

»Allà va ser, sota la penya, on una parella sense sostre buscà recer al costat de les bèsties, quan va trobar que eren tancades les portes de l’atapeït caravanserrall. I allí, per les mateixes senderes dels passavolants, en una morada fosca del sòl del món, va néixer Jesucrist.

»Aquesta segona creació estava simbòlicament arrelada en la mateixa roca primitiva o en l’esbós d’aquelles banyes del ramat prehistòric. Déu era igualment un home de les cavernes i, com ell, havia esbossat també la forma d’unes criatures estranyes, curiosament acolorides damunt la roca d’aquest món nostre. Però en aquest cas les pintures havien adquirit vida.

»Un fons de llegenda i literatura, que creix contínuament i mai no s’acabarà, ha repetit i ha fet ressonar amb tota mena de variants aquesta paradoxa singular: que les mans que havien fet el sol i les estrelles eren massa petites per arribar a tocar els caps enormes dels animals. Al damunt d’aquesta paradoxa, gairebé podríem dir al damunt d’aquesta broma, es fonamenta tota la literatura de la nostra fe.»

(Gilbert K. Chesterton, The Everlasting Man, 1925, II part, cap. 1)

* * *

* Després de totes les bromes, potser també és important conèixer la veritat. És emprenyador que t’enganyin, encara que la facècia sigui molt divertida.

« La mangiatoia si riferisce – come è stato detto – a degli animali, per i quali essa è il luogo del nutrimento. Nel Vangelo non si parla di animali, a questo proposito. Ma la meditazione accompagnata dalla fede ha colmato molto presto questo buco, richiamandosi a Is 1,3: “Il bue conosce il suo padrone, e l’asino la mangiatoia del suo signore; Israele invece non conosce, il mio popolo non comprende”. [...] I due animali emergono ora come rappresentazione dell’umanità sprovveduta, che giunge alla conoscenza davanti al Bambino, davanti all’umile manifestazione di Dio nella stalla, ed accoglie nella povertà di questa nascita l’epifania che insegna a tutti a vedere. L’iconografia cristiana s’è già da presto appropriata di questo motivo. Nessuna rappresentazione della mangiatoia sarà privata del bue e dell’asinello ».

(Joseph Ratzinger, L’infanzia di Gesù, ed. Rizzoli, Milà 2012, p. 78-79)

* * *

Doncs això, bon Nadal.

Perles (105): El toc de campanes i el repicó

«“Doblar les campanes”, en el vocabulari dels campaners de la catedral de València, és una expressió antiga: és el toc a contratemps d’una campana fixa (o dues) mentre que l’altra es mou a mig vol, o siga oscil·lant.

»El “doblar” castellà equival en valencià a “fer trancs”, és a dir, tocar dues o més campanes al mateix temps, dues o tres vegades, per indicar el sexe del difunt. És una expressió molt tècnica.

»“Brandar” o “ventar” són paraules medievals, tot i que actuals a Catalunya, per a campanes que oscil·len, no sempre amb sentit de toc de mort. Abans a València, i ara encara a Catalunya, les campanes només oscil·len; les campanes voltejades són un invent posterior, vingut del sud.

»“Repicar”, el repic, és el toc precipitat –però ordenat– de dues o més campanes: és sempre signe de festa.

»“Sonar” val per a tot, i per tant no val per a res, ni s’usa, quan parlem de campanes.

»A “tocar” li passa el mateix, que val per a tot, però què en aquest cas sí que s’utilitza en molts casos: tocar a festa, tocar a mort, tocar a foc. Es diu “tocar a” o bé “tocar per a...”. Efectivament, “toquem per a” tal persona (en cas que haja mort), o “per al” Corpus o “per a” Sant Vicent...

»“Per qui toquen les campanes” o “per a qui toquen les campanes”: totes dues són bones.»

(Font: Francesc Llop i Bayo, Gremi de Campaners de València, via Víctor Iñúrria)

Més:

«Quan vivíem en escaletes i la gent tocava a la porta corresponent des del carrer, feien tants colps de picaporta com nivells tenia l’habitatge, de forma que si vivies al segon nivell, es feien “dos pics” si era a mà dreta, i si era la porta de davant “dos pics i repicó”.» (Víctor Iñúrria, Migjorn, 29 octubre 2012)

El mateix es feia, em recorden ara, a les cases en què el “timbre” era una campaneta penjada a l’extrem d’una corda suspesa del sostre de l’entrada mitjançant unes politges, corda que s’estirava per l'altre extrem des del carrer tants cops com calia segons els nivells de la casa –sacsades fortes– i les portes de cada nivell –sacsades breus. Ara no sé si ho he explicat bé.

Perles (104): Anglicismes a Menorca

«Anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle XVIII: potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d’escriure a la pissarra, però n’hi ha d’altres més o menys vius, com ara boinder (bow window, finestra d’arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black, negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové de l’anglès marbles i designa l’infantil joc de les bales.»

Màrius Serra, El Punt Avui 9 novembre 2012

Qüestions de llengua (58): La Blancaneu (i 2)

Ve d’aquí.

La majoria de les versions més antigues del conte que he pogut consultar en català anomenen la protagonista Blancaneus –i Blanca Neus o Blanca-Neus.

La primera versió que es coneix –fins ara– del nom, però, és de Carles Riba, i va ser publicada l’any 1919-1921 a l’obra de dos volums Contes d’infants i de la llar, de l’Editorial Catalana. Tres anys abans, doncs, de l’edició espanyola de Calleja més antiga que he trobat, de la qual parlaré després.

En la versió de Riba, el nom de la protagonista del conte que ara coneixem amb el títol de Blancaneu i els set nans (Schneewittchen und die sieben Zwerge en l’original) és Blancaneu (volum 1, 1919, p. 77-90). Però coincideix lletra per lletra, en el mateix recull de Riba (volum 2, 1921, p. 118-127), amb el personatge del conte Blancaneu i Rosavermella ( Schneeweißchen und Rosenrot) que vaig esmentar a la primera part d’aquest article.

Tanmateix, el nom Blancaneu encaixa perfectament amb el text que ens dóna Riba del primer conte: la reina va desitjar un infant «blanc com la neu» i la nena que li va néixer era, en efecte, «blanca com la neu». Per tant, segons aquesta lectura del text, Blancaneu està bé.

En canvi, no sembla que hi hagi gaire justificació al fet de donar exactament el mateix nom a la protagonista del segon conte, perquè el que se’n diu és que una de les germanes s’assembla a un roser blanc i l’altra a un roser roig. I doncs, si a la segona li donem el nom de Rosaroja o Rosavermella, no s’entén que a la primera no li doni Riba el nom de Rosablanca.

Suposo que és aquest el motiu pel qual, quan molts anys després l’editorial Fabbri va publicar en anglès uns llibres casset amb contes tradicionals, amb el títol genèric Once Upon a Time (1989-92), van triar el títol «White Rose and Red Rose» per al segon conte.* Molt ben fet.

*No sé si ja abans algú més havia fet aquest canvi o havia aportat solucions similars.

Cal dir, però, que la paradoxa del nom repetit s’arrossega de l’original. ¿Es van equivocar els Grimm involuntàriament i hem anat tots al darrere seu sense adonar-nos-en... tret de la gent de Fabbri Publishing Ltd.? O bé, per algun motiu misteriós que es perd en la nit dels temps, els Grimm van recollir fidelment les dues tradicions orals del conte i van trobar que en el segon (Schneeweißchen), sense que se sàpiga com –potser per assimilació del nom d’un personatge més popular arreu del domini lingüístic alemany?–, el nom era efectivament, com el del primer conte (Schneewittchen), Neusblanqueta en tots dos casos, només amb el canvi dialectal de l’ortografia.

Segurament devia ser aquesta segona cosa. Una tradició oral contaminada per una altra de més antiga. I els Grimm les recullen fidelment tal com les han sentit sense preocupar-se de res més.

A Catalunya hi va haver intents d’arreglar l’equívoc, si més no mínimament. La impremta de la Casa de la Caritat publica el 1924 el llibret Blancaneus: comèdia en vuit quadres, de G. Puig, amb música de Joan Baptista Lambert i Caminal. Sembla, per la data, que és una adaptació de la versió teatral de Broadway Snow White and the Seven Dwarfs (1912). Blancaneus i no Blancaneu per al conte més conegut, malgrat l’opció prèvia de Riba.

Més: Salvador Bonavia Panyella va publicar quatre anys després, el 1928, a l’editora L’Escena Catalana el llibret La princesa Blancaneus: rondalla meravellosa en tres actes. Blancaneus de nou.

I més: Blanca Neus és, textualment, el títol del conte per a infants que fa el mateix Bonavia dos anys després (Llibreria Bonavia, 1930?) directament a partir de l’original alemany, sense passar per l’anglès ni per l’espanyol. Blanca Neus.

I, per contra, aquesta altra dada: l’any 1931 Valeri Serra Boldú publica a l’editorial Mentora un recull de rondalles dels Grimm entre les quals hi ha, en aquest cas, «Blancaneu i Rosavera» (sic), una altra versió catalana del conte Schneeweißchen und Rosenrot. Blancaneu, sense la s final, per al segon conte. I Rosavera, en comptes de Rosaroja o Rosavermella, per salvar el fet que el context demanaria, al costat d’una Rosaroja, una Rosablanca.

I doncs, entre els anys 1924 i 1931 es publiquen les versions esmentades d’aquests contes en català i, per distingir (?) els personatges originals de dos històries diferents dels germans Grimm, Schneewittchen i Schneeweißchen, els traductors opten per donar-los noms diferents: Blanca Neus (o Blancaneus) per al conte dels set nans; Blancaneu per al conte de la Rosaroja.

A les Rondalles de Grimm, també de Carles Riba, publicades per l’Editorial Joventut l’any 1935, de nou Blancaneu. Torna a ser Riba.

Pere Bosch Ferran (1942) i Ramon Folch i Camarasa (1960), però, continuen adoptant Blancaneus per al conte dels nans.

Per què es va adoptar finalment el criteri de Riba i es va fer la unificació del nom de dos personatges diferents a l’únic de Blancaneu, fins al punt de proscriure quasi absolutament els previs i majoritaris –tothom, sembla, tret de Carles Riba– Blancaneus i Blanca Neus? «Proscriure» és una manera de dir-ho un pèl dràstica, és veritat, però el fet és que actualment no trobes aquesta variant enlloc. Vull dir en fonts d’autoritat, sí que la trobes en fonts populars, on s’alternen les dues solucions.

¿Com és, doncs, que no s’ha mantingut la distinció, discrecional però útil, entre Blancaneus i Blancaneu, havent-hi dos personatges, en dos contes diferents, que duien en l’original gairebé el mateix nom (Schneewittchen i Schneeweißchen) però de fet distints?

Encara més: ¿com és que ningú no ha anat més enllà i, com aquella editorial anglesa que comentàvem, no ha decidit tirar pel dret i rebatejar una de les dues mosses amb un nom diferent?

Podria ser, tot i el que he dit abans, que la primera versió d’aquesta història apareguda a la península fos una de les moltes edicions que en va fer l’editorial de Saturnino Calleja. Però en els reculls dels cèlebres «Cuentos de Calleja», la versió més antiga que he pogut trobar de Blanca Nieves –escrit així– és del 1922, a la col·lecció «Cuentos clásicos»; és possible que n’hi hagi d’anteriors, però fins ara no les he sabut trobar. (Si hi ha ningú que me’n pugui donar pistes seran benvingudes, encara que comportin la destrucció d’aquest article.)

¿Vénen els nostres Blancaneus (1924) i Blanca Neus (1930) d’aquí, de Calleja (1922), en comptes de venir de Riba (1919-21)? No ho sabrem mai, segurament.

El cas és que, ens hi posem com ens hi posem, la creació del nom castellà respon al mateix context cultural i lingüístic que es va tenir en compte en la majoria de les primeres traduccions del nom al català: juxtaposició de dos noms preexistents, Blanca + Neus, noms corrents de persones del sexe femení. El nou nom, alhora, no perd de vista el significat etimològic de cadascun dels seus components (blanca com la neu) i afegeix, amb el plural del segon element, un toc estilístic (blanca de les neus, blanca com les neus). Per tant, s’aconsegueix un doble objectiu: crear un nom poètic, literari, al·legòric i, alhora, enllaçar amb la tradició d’uns antropònims preexistents. Una solució gairebé perfecta.

El gallec, que beu sens dubte de l’espanyol en aquest punt, va optar per un calc sense complexos: Brancaneves. I dic que en aquest cas sí que és calc indubtable perquè en gallec Neves no és un nom de fonts gens tradicional ni tampoc funciona, em sembla, com a plural estilístic: o sia, com a nom de pila ha aparegut fa quatre dies per mimesi del castellà i és molt poc corrent. De fet, en gallec, com passaria en portugués, el nom Brancaneves sona més aviat a nom exòtic de dona (Branca) + un cognom (Neves). Aquest és el motiu pel qual el portuguès va optar per Branca de Neve (Blanca de [la] Neu). Els gallecs ja es deuen haver avesat a Brancaneves, però em temo que si no se’ls fa estrany és per la proximitat geogràfica i cultural de Blancanieves.

L’èuscar ha fet també, em sembla, una adaptació directa del castellà, aprofitant que tenen un nom tradicional, Edurne, que és l’equivalent del nostre Neus i de l’espanyol Nieves (nom propi). La seva solució és Edurnezuri, que textualment seria Neus-blanca, si no vaig errat.

El cas del català és diferent del gallec i també de l’èuscar, això em sembla ben clar.

I estic arribant allà on volia anar (per fi, direu si és que queda algú).

El nom Blancaneus (o Blanca Neus), ja ho he explicat, no és gens segur que sigui un préstec del castellà, com es pensava fins ara. El que sí que sabem és que en català la majoria dels autors que van traduir o adaptar el conte dels set nans van anomenar la protagonista Blancaneus, i no ha estat fins després que s’ha optat per Blancaneu, com va fer Riba.

Més: si Blancaneus fos un préstec del castellà es justificaria igualment amb raons internes del català, perquè ajunta dos noms propis preexistents. Blancaneu, en canvi, seria el mateix préstec –si és que és préstec, tornem-hi– però vergonyant, ja que tot i haver sorgit sens dubte de l’anterior, simplement intentaria camuflar l’origen fent la ficció que de manera natural ha avantposat l’adjectiu al nom comú i a continuació hi ha fet concordar el nom, com si aquest procés fos el més lògic del món. I no: ens sona natural perquè ja el tenim molt sentit, però és una construcció segurament artificiosa.

Que Blancaneu també sona literari i exòtic? Sí, però igual com hauria sonat Neublanca. Si ens sona més bé Blancaneu que Neublanca, hi torno, és perquè el primer l’hem sentit mil vegades.

En resum, doncs, si deixem de banda les traduccions més agosarades –les «èlfiques» que vam suggerir en el primer capítol de la sèrie–, les opcions d’adaptació al català del nom Schneewittchen (la Blancaneu dels set nans), a partir dels elements de les nostres llengües veïnes –anglès, francès, italià, portuguès, espanyol, romanès...–, són:

1) Neublanca o Neublanqueta, seguint al peu de la lletra l’original (Schneewittchen) i les altres germàniques (que van ser les primeres a adaptar el conte dels Grimm);

2) Blanca-Neus o Blancaneus (o fins i tot Blanca de les Neus), seguint el criteri del capgirament (adjectiu-nom en comptes de nom-adjectiu) que han fet altres llengües romàniques i que és paral·lel, però a l’inrevés, al capgirament del nom original i dels altres germànics (nom-adjectiu en comptes de l’ordre més canònic adjectiu-nom), aprofitant que en el nostre cas la construcció queda reforçada per la preexistència de dos noms propis, Blanca + Neus, i sense fer cas de si en català la confecció del nom va ser o no d’origen un préstec del castellà;

3) Blancaneu, fent veure que és l’opció més natural en català (per la concordança entre adjectiu i nom), tot i que en realitat l’origen sigui segurament espuri, un calc maquillat del castellà, com tal vegada demostra el fet que durant gairebé un segle l’opció majoritària va ser Blancaneus. Aquesta tesi se n'aniria enlaire si es demostrés que la tria final de Blancaneu s’ha pres per respecte a Carles Riba, primer traductor. Però, francament, em sorprendia molt i molt que hagués anat així.

Sigui com sigui, el que és imperdonable és que les protagonistes de dos contes diferents es diguin igual. No té cap sentit. L’ideal seria que una –la dels set nans– es digués de qualsevol de les maneres que hem dit aquí, i l’altra –la del conte de Blancaneu i Rosaroja (o Blancaneu i Rosavermella)– d’una manera clarament diferent de Blancaneu: l’opció més lògica seria Rosablanca.

Ara bé, sóc conscient que, en el punt on som de la pel·lícula, la qüestió ja està gairebé dada i beneïda i que segurament no hi ha possibilitats de fer marxa enrere. I no passa res, és clar.

A més m’adono, al repassar el text, que he donat arguments per a una solució i per a l’altra i per a unes quantes més, i que no hi ha cap raó que sigui concloent.

Però em venia de gust, com altres vegades, fer aquesta reflexió tan llarga com inútil. Potser hauré d’anar pensant a rehabilitar-me de lluitar batalles perdudes o banals, com diria la Isabel Gómez Melenchón. Ara, m’ho he passat tan bé...

Carn d’olla

És una llàstima, ja ho he suggerit alguna altra vegada fa poc, que ho sexualitzem tot. En aquest cas em penso que va ser l’Empar Moliner. Empar, carinyo, em caus bé i ets molt graciosa, però això no t’ho perdonaré. Ara diem «carn d’olla» i la gent pensa que dius una barroeria.

Bé. La carn d’olla de debò. L’he tastada arreu i durant anys, buscant sempre el gust i la qualitat de la que feia la meva mare. Fins fa uns dies sense èxit. Però finalment, després de tant de temps, n’he trobada una de molt semblant. L’escudella no –era un altre caldo i, a més, ¿que no ho saben, que els galets d’una escudella no poden ser al dente, sinó bullits fins que gairebé es desfacin a la boca?–, però la carn d’olla estava al punt i segurament era feta amb una recepta molt similar a la que jo coneixia –coneixia en els resultats, mai no me n’he sortit quan he intentat reproduir-la.

Res a veure amb la carn més aviat eixuta i dura que et posen als restaurants de «menjar casolà» on t’ofereixen aquest plat, tant a ciutat com a pagès; res a veure amb el pit de gallina seca, amb el xai esfilagarsat, amb les botifarres insípides, amb els morros i els peus i les orelles del porc reunits de manera promíscua –o sense aquests complements imprescindibles, que «no els posem perquè a la gent no els agraden»–; res a veure amb els cigrons de pot i la col esfullada, amb les patates i la pastanaga tallades a quadrets com si fossin per a una amanida russa.

Res a veure amb tot això. Just al punt de melositat, contundència, blanor i poca sal. Excel·lent. I un bon oli per regar-ho.

És un pèl lluny si sou de les comarques centrals o del sud. Això que us dic ho trobareu a Fornells de la Muntanya, al costat de la collada de Toses. Can Casanova, 972 736 075.

S’ha de reservar taula i avisar almenys un dia abans si el que voldràs és carn d’olla –això sol ja diu molt sobre com va el tema. Sol estar ple, em van dir. Quan jo hi vaig anar, un dia de cada dia tocant cap de setmana, era atapeït com un ou. Tenen altres plats casolans que fan molt bona pinta: arròs a la cassola, caça, canelons.

Jo, amb bona companyia, em vaig dedicar a la carn d’olla i en vaig tenir prou.

Perles (103): Això del mòbil

El mòbil i les cites

«No sé què em molesta més: si que quan quedo amb algú per fer un cafè la conversa s’interrompi cada cinc minuts per la musiqueta intrusiva del mòbil o si que quan quedo amb algú m’arribi un missatge just mitja hora abans dient “no podré venir”. Abans del mòbil això no passava, perquè et trucaven a casa i no hi eres, de manera que no era tan fàcil anul·lar cites a l’ultim moment.»

Lucía Etxebarria, escriptora, Magazine, 25 novembre 2012


El mòbil i la tele

«Jo porto una guitarra moderníssima, i sé que els invents tècnics han fet evolucionar la música. Ara bé, hi ha coses com el mòbil que considero que són una trampa. No necessito cap mòbil. Tot això forma part d’un consumisme boig. La gent està enganxada al mòbil. Ara ja no parlem. És un engany, tothom té pressa. A mi no m’agrada això. Jo crec que s’ha d’estar més calmat. La televisió és un invent fantàstic, però els psicòpates l’han agafat per guanyar diners donant merda.»

Quico Pi de la Serra, entrevistat al diari Ara per Carles Capdevila, 4 novembre 2012

Hi ha més reflexions sobre el tema aquí.