L’Estatut o la flagel·lació abans de la crucifixió

No, si al final tindrem Estatut, és clar, però quin Estatut? Vet ací el què. Doncs bé, ja han passat prou coses perquè pugui pujar-hi de peus: no serà l'Estatut que molts reclamàvem, serà un Estatut de pa sucat amb oli, aigualit, rebaixadet com els gots de vi que el iaio serveix als infants.

La pel·lícula aquella de Mel Gibson sobre la passió de Jesucrist explica que Ponç Pilat va manar assotar-lo, i de quina manera, per veure si entendria el cor dels que li demanaven la mort del profeta i així decidien ja deixar-lo en pau. De manera que el pobre Jesús no sols va ser finalment crucificat de viu en viu, sinó que abans el van flagel·lar també de viu en viu. Tant per tant, una altra vegada, si ens hi trobem, potser que passis directament a la crucifixió, no, amic Ponç?

I l’altra vegada és ara. Ara, avui, els nostres dies, als pobres catalans ens faran el mateix. Els partits polítics ens diran que han hagut d’acceptar que s’aigualís el projecte, perquè si no no l’acceptarien a Madrid. I a Madrid, aigualit i tot, tampoc l’acceptaran i el tornaran a rebaixar, de manera que cap català –excepte els que siguin d’estricta obediència madrilenya o espanyola– no podrà veure com a cosa seva l’Estatut que ens concediran. Això sí, mentre ens flagel·len, que és ara, diu que hem d’acceptar el càstig –la rebaixa que fem nosaltres mateixos– amb posat d’anyell, no fos cas, diu, que ens quedéssim sense res. I al final, ens quedarem sense res, o sense gaire res més del que tenim, que ja és ben poca cosa. Haurem d’estar contents si hi ha un petit avenç... en un document escrit que aviat, a més a més, serà paper mullat? No, jo no, no m’engaliparan pas una altra vegada:

Jo ja fa temps que vaig deixar de creure
en els reis, i en les Espanyes,
i en l’Estat plural
i en totes aquestes galindaines

I ens diuen que hem de fer bona cara i que les coses podrien ser pitjors, i que almenys tindrem Estatut nou, que si no fos pel govern tripartit i progressista i catalanista i d’esquerres no tindríem ni això.

Doncs, tant per tant, jo, com en el cas de l’amic Pilat, m’estimo més passar directament a la fase següent, sigui la crucifixió o sigui plantar-se, crucifixió o plantar-se que no sé ben bé què poden voler dir avui en dia ni com s’han de traduir en la situació actual. Però si ens saltem l’etapa aquesta del flagell sado-maso millor, no? Almenys no farem tant el pallasso.

Som un país ben miserable i galdós, sí.

(Post scriptum. Bé, hi ha una manera de passar directament a la creu, que seria presentar un Estatut ambiciós de debò, sense pensar en el que pugui dir després Madrid, no ho sé, per allò de fer una cosa prou de gust, no? Dir: aquí ho teniu, això és el que demanem. I llavors, passar directament a la crucifixió, és clar. Però ens saltaríem l'autocàstig previ. Ja sé que és fer volar coloms, i per això no se m'havia acudit fins que ja havia penjat la nota, perquè la nota ha estat escrita dins d'un plantejament realista, no utòpic...)

(Post scriptum 2. També hi ha una altra possibilitat, que és prendre-s'ho com ho ha fet Jordi Cabré en aquesta proposta. Recomano especialment la lectura dels articles tercer i vuitantè, i la disposició final.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Tsunami wojtylià

(Demanant disculpes prèvies a tots els afectats i familiars d’afectats del terratrèmol submarí de l’Àsia, si cap d’ells llegeix això...)

Algú va dir que la millor manera de conèixer el fons del fons de la gent era veure com es captenien en els moments transcendentals, les vegades –poques, al llarg de la vida, o potser cap– que el destí o la història produeix una ventada d'aquelles que fa trontollar tothom. És clar que seria pretensiós que jo digués ara que el papa Wojtyla i el seu traspàs és un d’aquests moments històrics. Però és que jo no recordo res de semblant. Si em permeteu l'al·legoria, aquest terratrèmol sense precedents ha afectat no sols les costes, sinó les muntanyes més elevades de tot el món mundial, ha arrossegat tot el que se li posava al davant, incloent-hi governs progressistes i fins i tot socialistes, i diaris laics que en alguns casos s'han sentit impel·lits a treure quatre, cinc, sis portades consecutives senceres dedicades a l’assumpte... mentre en les pàgines interiors potser la majoria dels articulistes clamaven contra el “fenomen mediàtic” i deien que se n’estava fent un gra massa.

Què he vist al meu voltant? D’una banda, he vist aquesta reacció de “l'interior” dels diaris, prou sòlida i cridanera al nostre país. Són gent que escriu i que pensa, són intel·lectuals, alguns polítics, alguna gent de bona capa i una mica setciències, que s’ho mira sardònicament, que fa balanços objectius de pros i contres sobre tot plegat, que adopta posats condescendents, que formula teories sociològiques sobre les reaccions de les masses, que diu que ja n’hi ha prou d’aquest terratrèmol i pontifica –mai més ben dit– sobre com ha de ser el pròxim. Al costat d’opinions crítiques molt respectables, aquest és l'efecte que m'han fet la majoria. M’han sonat algunes reaccions d’aquestes com si davant un fenomen com aquell tsunami del Pacífic algú digués –hi va haver gent que ho va dir!– que no n’hi ha per a tant i que ja n’estem al capdamunt que ens en parlin, que al món es mor molta gent cada dia... Els trastorns mundials provoquen reaccions de tota mena i no es poden fer blocs ni caselles, però entre els crítics hi ha actituds que semblen un pèl migrades, petites, pobletanes... disfressades de saviesa i de seny.

He vist, en canvi –per la tele–, una gernació de dirigents mundials que no sé si hi han anat sincerament o per a fer-s'hi la foto, però que hi han anat, i alguns, com els ex, sense cap “necessitat” de fer-ho... i he vist sobretot una immensa majoria de gent senzilla, del carrer, gent d’entrepà, espardenya i motxilla, força jovent però no sols jovent, que han passat fred i gana sense que hi hagués al final cap seguretat ni tan sols d’acostar-se a l’escenari, sense compensacions lúdiques ni musicals ni consumístiques per al seu sacrifici, gent que ha sentit l’assumpte com un esdeveniment molt pròxim i que no els ha fet res passar penalitats i son i pols i quilòmetres de carretera i rails.

I d’on han sorgit les portades dels diaris? I les hores d’emissió de televisió i de ràdio arreu del món... i també a casa nostra, justament ara, que a Catalunya i a l’Estat hi ha governs suposadament progressistes i, per descomptat, superlaics? Tot aquest desplegament ha estat fruit de resolucions preses en els despatxos? Qui ha pres aquestes decisions unànimes arreu del món? I la gent que ha sortit al carrer i ha omplert esglésies? Són preguntes, per mi, sense respostes clares.

Sabeu prou bé, els que em coneixeu, que no sóc gens amic de manifestacions ni multituds –tot i que no he faltat a les mobilitzacions ciutadanes que he cregut que eren imprescindibles, per exemple les que es van fer contra la invasió de l’Irac–, i que no em refio gaire del bon criteri de la gent quan van tots a l’una, però tota aquesta marea em fa un gran respecte. Sobretot perquè, justament, no segueix el fil políticament correcte dels cappares de l’opinió pública, és una marea en contra. És el començament de la fi dels murs d’Occident? Serà finalment aquest mateix papa qui, post mortem, enderrocarà el sistema capitalista tal com està muntat ara, tan insolidari i despreocupat del proïsme? Són els primers senyals d’alguna cosa nova?

Els motius d’aquesta commoció multitudinària no me’ls sé, ja ho deia, cadascú se sap els seus i n’hi ha que han intentat explicar-los públicament. Jo no sóc capaç de fer-ho, ni d’intentar-ho. Jo, ho repeteixo, no havia vist mai una cosa com aquesta. Acoto el cap, doncs, i reconec que per mi tot plegat és un misteri. Ara, no puc evitar, de primer impuls, sentir-me més proper de l’ingenu “primitiu” i “irracional” que plora i aplaudeix el papa i fa milers de quilòmetres “per no res” que no per l’analista fred del fenomen... que se’l mira de lluny estant i en critica els excessos.

Això que segueix ha estat escrit en el diari laic per excel·lència de l’Estat espanyol, en un editorial d’avui mateix: “El desbordament planetari produït per la mort de Joan Pau II suscita més interrogants que no respostes proporciona, i en qualsevol cas, els primers van més enllà del fenomen religiós entès com a expressió d’una creença. A Roma s’han aplegat físicament Orient i Occident, Nord i Sud, representants polítics i religiosos de les més diverses confessions i cultures. Sense cap necessitat de enfasitzar, la capital del cristianisme fou ahir escenari de l’utòpic diàleg de civilitzacions. El catolicisme romà mai no ha mostrat una faç tan universal –el seu significat original– com ahir a la plaça de Sant Pere davant el fèretre del papa Wojtyla, mentre el vent feia voleiar les tiares entre el llatí litúrgic i els cants gregorians.” I afegeix: Joan Pau II “ha posat els fonaments d’una nova geografia espiritual.” (El País, editorial, 9 abril 2005)

I un altre diari laic, el més crític amb Wojtyla dels que es publiquen a casa nostra, escriu també avui a l'editorial: “El fervor d'aquests dies no indica necessàriament que al Vell Continent s'hagi de viure un renaixement religiós semblant al que està imposant els valors conservadors als EUA. Però obliga a reflexionar els sectors convençuts que la secularització és un fenomen unànime a Europa.” (El Periódico de Catalunya, 9 abril 2005)

Senyores i senyors, la foto del tsunami Wojtyla ja ha estat feta. La gent ha quedat retratada, com passa en els grans moments de la història. Qui sortirà bé a la foto? Qui, en canvi, passarà a formar part del museu històric del patetisme? El futur ens ho dirà. (I potser, no es pot descartar, sigui aquest mateix article el que esdevingui patètic, i no en un futur llunyà, sinó d'aquí a quinze dies, si el tsunami resulta que era en realitat una flor que no feia estiu. Ho assumeixo. De tant en tant, m'agrada córrer el risc d'endinsar-me en la incorrecció política.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)