Emili Saumell de Llavallol (i 2)

Ve d’aquí.

Emili Saumell de Llavallol s’havia casat cap a l’any 1870, a Barcelona, amb Dolors Parellada i Casanovas. El matrimoni va tenir dues filles: Carmen (1871-1910) i Matilde (+1917). De Matilde no tenim gaires dades exactes. Sí que sabem que es va casar el 1896 amb José Garcia Ruiz, procurador dels tribunals.

Carmen Saumell Parellada s’havia casat abans, l’any 1889, amb el farmacèutic Pau Borrell Oliveras.

Carmen Saumell Parellada, 1871-1910 (foto: família).

Emili Saumell i un soci seu anomenat Joan Aregall es fan fer una casa a la plaça Blasco de Garai, n. 4 (actual pl. del Sortidor), al Poble-sec, l’any 1887, però no sabem si era per a ells o com a inversió. Sembla això segon, perquè els Saumell van continuar vivint allà on ja vivien, a la ronda Universitat n. 14, a tocar del taller –és la mateixa illa de cases que Balmes n. 4 (vegeu la primera part d’aquest reportatge). I entre els anys 1888 i 1889 –casament de la seva filla Carmen– Emili Saumell comprà 1,7 hectàrees de terreny rústic per la zona de la font del Lleó, a Pedralbes. El fet cert –i per això explico tot això– és que per aquella època la família Saumell-Parellada té força liquiditat.

Emili ha guanyat prou diners* per comprar també el 1896, el mateix any del casament de la seva filla Matilde, una finca a la banda muntanya del monestir de Pedralbes, a l’altre costat del carrer Montevideo, per passar-hi els estius amb la família, que anava creixent. Fa la compra en diverses fases, atès que eren parceŀles de propietaris diferents: la primera, de 1.165 m2, era de Francesc Casas i Barau –i no, em penso, Francesc Cocas i Barau, com registra diria que erròniament el nomenclàtor de Barcelona– i li va costar 10.000 pessetes.**

*O bé és patrimoni de la dona, Dolors Parellada i Casanovas? O una herència de la mare d’en Saumell? La finca de can Llavallol, a Vallvidrera, era de la seva família? Perquè per aquells anys (1896) la va comprar... Eusebi Güell i Bacigalupi!, que va ampliar fins allà dalt la seva finca de Pedralbes (Palau Reial), comprant terres i més terres muntanya amunt, amb la idea de fer-hi passar la portada d’aigües de Barcelona, un projecte faraònic per al qual estava disposat a pagar una morterada. I se la va gastar, però endebades. Ara bé, que tot això tingués a veure amb els Llavallol de què parlem aquí és pura especulació gratuïta.

**L’any 1896 no era un preu elevat; al Guinardó, per exemple, prop de la Torre dels Pardals, es pagaven aquests mateixos preus per terrenys sense construir. Pedralbes no era encara Pedralbes. Només cal recordar que el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) va fer una promoció d’habitatges a la zona al començament del segle, per a treballadors de la cooperativa. «La caseta i l’hortet», a Pedralbes, costava justament 10.000 pessetes cap a l’any 1920.

El monestir de Pedralbes, vist molts anys després des de la finca comprada per Saumell (foto: família).

Dins la primera parceŀla de Pedralbes –la que havia comprat a Casas i Barau– ja hi havia una torre, objectiu principal de l’adquisició, i Emili Saumell, en prendre’n possessió, l’anomenarà «Villa Dolores», en honor de la seva esposa Dolors Parellada. O potser l’havia pagat ella, de fet, amb el seu patrimoni familiar?

A la Villa Dolores s’hi accedia pel carrer aleshores anomenat genèricament «Montanya» (després carrer de la Roca, després Ferrer Bassa i finalment Joan Orpí). La Villa Dolores era el núm. 1 d’aquest carrer. Era un camí que unia el monestir de Pedralbes amb el convent de Santa Caterina, dels dominics, a la font del Lleó. Actualment, mig camuflat, serveix només per al trànsit dificultós de vianants, i queda tallat immediatament després de passar l’accés superior al passatge de Saumell.

Els propietaris de les altres parceŀles comprades, a part de la del Sr. Casas esmentat, eren el Sr. Domènech i Maranges (parceŀla adquirida el mateix any 1896, a títol de domini, 1.805 pessetes per 542 metres quadrats), Francesc Enrich i Asprer, prevere (també el 1896), i Adela Domènech i Paniagua (1904).

Un cop en possessió de la primera parceŀla, on hi ha la casa, havia demanat immediatament permís a l’ajuntament (Ajuntament de Sarrià, arxiu, 1896, lligall 232,27, i 1897, lligall 233,10) per engrandir l’edifici notablement, tant en planta com en altura, i de baixos i un pis passarà a tenir, a més de la planta baixa, dos pisos i un àtic.

La Villa Dolores, al centre, vista des del monestir de Pedralbes (foto: família).

Mentre anava completant i agençant els terrenys que envoltaven la Villa Dolores, fins a poc més de 12.000 m2, va tramitar els permisos per fer-hi arribar aigua des de la mina del Lleó, ja que, com he dit, pels voltants d’aquella font hi havia comprat una notable finca rústica de gairebé 1,7 hectàrees, amb vinya, arbres fruiters i garrofers. Els venedors havien estat Domingo Marsà i Campreciós (parceŀla comprada l’any 1888) i Joan Soler i Vilarasau (1889).

Plànol actual de situació de les dues finques: a la dreta, la de la Villa Dolores; a l’esquerra, la de la font del Lleó. Observeu, al terreny de la dreta, la S característica del futur passatge de Saumell (foto: Google Maps, 2017).

* * *

A la mort d’Emili Saumell, el 14 d’abril del 1916, ja l’havien precedit la seva dona Dolors (1914) i abans, malauradament, una de les filles (Carmen).

Carmen Saumell Parellada, en efecte, s’havia mort l’any 1910, amb trenta-nou anys, durant el que era el seu novè part. Quan va morir Carmen, el vidu Pau Borrell i els seus fills, que fins aleshores vivien a la rambla de Santa Eulàlia, a Sant Andreu, es van traslladar a cals sogres: ronda Universitat n. 14, 2n 2a. Eren allà quan es va morir la senyora Saumell (Dolors Parellada de Saumell), el 1914, i també hi eren dos anys més tard, quan es va morir Emili Saumell.

Els estius, com fins aleshores, anaven a la Villa Dolores, segurament tots plegats fins que es van morir els sogres.

La casa de Pedralbes, en efecte, la utilitzaven només per a les vacances: hi anaven tant els Borrell com els Garcia, i hi estiuejava fins i tot una tercera família, la dels Samaranch –Francesc Samaranch Castro* i la seva primera dona, Paquita Rialb–, que els llogava l’àtic. I encara a la planta baixa hi vivien els masovers de la casa, que s’hi estaven tot l'any.

*Pare de Juan Antonio Samaranch Torelló.

La Villa Dolores, des del carrer Montevideo (foto: família)

El testament d’Emili Saumell de Llavallol estableix que els germans Borrell Saumell, per una part –els set fills supervivents dels nou que va tenir la difunta Carmen amb l’ara vidu Borrell: Ramona, Salvador, Carme, Joan, Lola, Júlia i Emili Borrell Saumell–, i Matilde Saumell Parellada, per l’altra, o, en defecte d’ella, els seus fills –n’havia tingut tres fins aleshores amb el seu marit José Garcia: Matilde, Emili* i Carmencita– heretaran a parts iguals el terreny de Pedralbes.

*Emili Garcia Saumell, fill de Matilde i José, que va ser inspector o interventor de l’estat, aglutinarà els cognoms (Garcia-Saumell) i els seus fills i nets han conservat d’aquesta manera –fins avui– el cognom Saumell. Si trobeu un Garcia-Saumell de primer o de segon cognom, podeu pujar-hi de peus: són d’aquesta branca.

Els Borrell Saumell, quan es va morir el sogre o poc després, deixen ronda Universitat –i no sabem quin destí va tenir aquesta casa; potser era de lloguer?– i es traslladen a la Villa Dolores, segur que amb l’aquiescència de Matilde Saumell Parellada, copropietària. El fet és que Matilde i el seu home, amb els fills, continuen vivint a casa seva, a l’avinguda de la República Argentina. Però Matilde mor un any després que el seu pare, el 1917.

A la mort de Matilde, de moment es continuarà igual que fins aleshores pel que fa a la Villa Dolores, per la via dels fets: s’hi queden els Borrell-Saumell. Però algun dia caldrà afrontar la divisió exacta de la finca entre els dos vidus, tal com diu el testament d’Emili Saumell.

El dibuix més antic que es conserva del passatge de Saumell, del 1922 (document familiar).

Cinc anys després, el 1922, es projecta la partició, amb un camí –el futur passatge de Saumell– que divideix la finca en dues meitats exactes de terreny, per repartir-les entre els hereus de les dues filles. La casa, tal com estava previst, no es pot dividir i quedarà com a propietat dels set fills de Pau Borrell, vidu de Carmen, juntament amb la part est del camí; a la família de Matilde els queda la part oest, dividida alhora en dos lots i encara sense construccions en aquell moment. No se sap amb seguretat, però la tradició familiar diu que pel mig hi va haver intervenció o almenys mediació judicial. No és difícil concloure que l’acord pel qual la casa queda definitivament en mans dels Borrell-Saumell es vagi produir en aquest tram de la història.

La partició del terreny, però, la signen pacíficament Pau Borrell Oliveras, vidu de Carmen Saumell Parellada, i José Garcia Ruiz, vidu de Matilde Saumell Parellada. La família de Matilde (els Garcia Saumell) es queden, probablement com a part de la compensació per la Villa Dolores, el mobiliari i les joies de les diverses propietats dels seus pares.

Sigui com sigui, el passatge de Saumell, el camí divisori per repartir aquella finca, un camí de 10 metres d’ample, projectat l’any 1922 i pressupostat el 1927 en 4.850 pessetes, no es farà... fins l’any 1945! Potser perquè els García Saumell i successors no utilitzaven el terreny –no hi tenien casa– i per tant no hi havia pressa? Potser perquè Pau Borrell, usuari habitual de la casa amb la seva família, mor l’any 1934 i llavors el moment, per les circumstàncies polítiques, no els sembla adequat per moure límits? No ho podem saber.

Amb els anys, a la part oest (Garcia Saumell) s’hi van arribar a construir fins a tres torres.

Al centre, dues de les torres de la parceŀla oest, des del monestir; a la dreta, una part de la Villa Dolores (foto: família).

La posició de les dues primeres torres de la família Garcia Saumell respecte al passatge; al centre, la situació de la Villa Dolores.

La finca de la font del Lleó es va repartir també equitativament l’any 1928: quatre parceŀles per als germans Borrell Saumell, fills de Carmen Saumell i Pau Borrell, i quatre parceŀles per als dos germans Emili i Carmen García Saumell –la germana gran, Matilde, havia mort l’any 1925–, fills de Matilde Saumell i José García Ruiz.

Cinc anys després, el 1933, Ramona Borrell Saumell, en representació dels seus germans, ofereix a l’ajuntament (expropiació pactada?, permuta?) una porció del seu terreny per al nou traçat de l’avinguda Pearson. Per l’altra banda, Carmen Garcia Saumell, a més de rebre el seu lot l’any 1928, ja havia comprat l’any anterior (1927) un altre terreny per la zona (carrer Ametllers), però no l’urbanitzà fins als anys 50.

* * *

La història de la Villa Dolores acaba malament. Corren els anys i, quan s’acosten els Jocs Olímpics del 1992, el traçat de la ronda de Dalt ha de passar, tot i que sigui soterrat, exactament per sota de la casa, i això condemna la torre.

Una de les últimes fotografies de la Villa Dolores, potser del 1989 o 1990 (foto: família).

L’any 1990 les excavadores posen fi a gairebé un segle d’ocupació ininterrompuda per part del matrimoni Saumell-Parellada, de les seves filles Carmen i Matilde i les famílies respectives, i dels descendents de Carmen, els Borrell-Saumell i els seus fills i nets.

Les ruïnes de la Villa Dolores, del passatge estant.

En qualsevol cas, aquesta és la història que hem pogut rescatar –fins ara– del pintor Emili Saumell de Llavallol, de la seva família més pròxima i del passatge de Saumell, que encara avui es conserva –com a passatge privat– tal com era, amb la forma de S característica, damunt mateix del monestir de Pedralbes, a la banda de muntanya del carrer Montevideo.

* * *

Fins a l’any 2017, la foto que segueix reflecteix la posició de les dues torres de la part Garcia-Saumell enganxades al passatge –n’hi havia una altra més amunt, a la part superior del terreny. On teníem la Villa Dolores ara hi ha arbres, i les construccions que es veuen a la part superior, enganxades a la dreta del passatge, són edificis baixos, relativament recents, d’una planta, i fora de la zona d’influència de la ronda que passa per sota de la part inferior de la finca.

(Foto: Google Maps)

Fins a l’any 2017... Perquè, actualment, les coses han canviat:

De les famoses "dues torres", només en queda una (a la dreta).

Aquesta és la torre que ha caigut (foto: Google Maps).

Aquesta sobreviu. De moment.

* * *

(Dec una bona part de les dades més substancioses d’aquest article a la documentació proporcionada per un besnet d’Emili Saumell de Llavallol; altres besnets i rebesnets, tant d’Emili com del seu germà Eugeni, hi han fet també contribucions esparses, tot i que no tan substancioses, fins ara, com penso que haurien pogut ser. Potser més endavant?)

Les fotografies, si no es diu res en contra, són del VF.

Emili Saumell de Llavallol (1)

Aquest passatge de la part alta de Barcelona, damunt mateix del monestir de Pedralbes, està dedicat a Emili Saumell de Llavallol (1847-1916), pintor i decorador.

Emili Saumell de Llavallol neix a Almeria, fill de Jaume Saumell (+Barcelona 1875?) i de Carmen de Llavallol (i Pons? +Barcelona 1892?). Emili Saumell de Llavallol tenia un germà segurament més gran, Eugeni. Els pares d’Eugeni i Emili, Jaume i Carmen, van ser enterrats al Cementiri General de Barcelona (Poblenou).

El que consta a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya és que Carmen Llavallol, vídua de Jaume Saumell, va pagar 80 pessetes, l’any 1875, pel títol de propietat del nínxol n. 813 del cementiri esmentat. Durant el primer terç del segle XX la família va perdre aquesta propietat; actualment, doncs, té un altre titular.

* * *

Els Llavallol,* com els Saumell, eren igualment d’origen català, però els més coneguts de cognom Llavallol han sigut argentins, descendents de Jaume Llavallol del Riu (Barcelona 1760 - Buenos Aires 1838), un comerciant que havia emigrat a aquell país l’últim terç del segle XVIII i que tenia una petita flota de vaixells per al transport de mercaderies i persones (?) (el seu primer fill baró, Jaime José Ramón Llavallol Merlo [n. 1801], que va heretar l’empresa, va ser després acusat d’esclavista). Els primers anys del s. XIX, Jaume Llavallol del Riu va formar part dels incipients moviments ciutadans que desembocaren el 1818 en la declaració d’independència. La família, amb tretze fills, va prosperar d’allò més. Hi ha fins i tot una barriada que porta aquest cognom, Llavallol, al costat de Buenos Aires, en honor d’un altre dels fills de Llavallol del Riu, Felipe Esteban Llavallol Merlo (1802-1874), que també havia treballat amb profit a l’empresa familiar però que s’enriquí encara més amb la construcció del primer ferrocarril sud-americà (1857) i va arribar a ser governador de Buenos Aires (1859) just abans que el famós general Bartolomé Mitre...

*A Barcelona també hi ha un passatge dedicat als Llavallol. Comunica Sant Antoni M. Claret amb Indústria, entre Sicília i Nàpols, al darrere de La Sedeta i davant per davant de l’església del Sagrat Cor dels claretians. Durant la guerra va ser conegut com a «passatge del Canó» perquè se n’hi va instaŀlar un, i hi ha veïns que encara reivindiquen aquest nom; l’església esmentada conserva senyals d’impactes del famós canó. Fa un segle hi havia allà una masia, Can Llavallol, de la qual el passatge va prendre el nom. Té relació amb els nostres Llavallol? Potser sí. Però no és en aquest article on toca parlar-ne.

A Catalunya ja consta, molts segles abans, un Jaume Llavallol que va estar al servei de Ramon Berenguer I (s. XI). És fàcil que els nostres Llavallol entronquessin amb família noble; això explicaria el de que precedeix aquest cognom (Saumell de Llavallol) en molts dels documents que he pogut consultar sobre aquesta família.

Ben a prop de Barcelona, hi hagué un mas anomenat Can Llavallol a Vallvidrera: una gran extensió (gairebé 100 ha) a prop del turó de Can Pasqual. Els anys 1950 aquelles terres eren propietat d’una neta de qui havia estat alcalde de Vallvidrera, Ramon Miralles i Vilalta, que com tothom sap havia sigut un gran propietari i també l’amo de la Viŀla Joana, on morí mossèn Cinto. Ara encara hi ha un camí, una creu i una font que duen el nom Llavallol.

* * *

No sabem res més dels pares o d’altres antecedents d’Eugeni i Emili Saumell de Llavallol, ni de com ni quan ni per què aquella família havia anat a parar a Almeria.

Sigui com sigui, els Saumell-Llavallol van tornar a Catalunya. Consta que els dos fills estan instaŀlats a Barcelona com a pintors i decoradors almenys des del 1870, cinc anys abans de la mort del pare a Barcelona mateix. De fet, és possible que haguessin vingut els pares quan els fills encara eren petits.

Els germans Saumell van obrir un taller que serà prestigiós, anomenat «Saumell i Vilaró», al carrer Balmes núm. 4. El soci dels Saumell era Jaume Vilaró Calvó.

Vestíbul de l'Hotel Internacional, 1888. Estucs de Saumell i Vilaró, amb dissenys d'Alexandre de Riquer, Joan Llimona i Dionís Baixeras.

 

Però Eugeni, per raons que desconeixem (potser un accident?), després d’haver signat obres excepcionals com a decorador –per exemple va ser coŀlaborador de Josep Puig i Cadafalch i August Font i Carreras a l’Exposició Universal del 1888, situada a la Ciutadella i als seus voltants–, abandona el taller cap al 1890 i obre una adrogueria a Gràcia, a la plaça del Sol.

L’empresa Saumell i Vilaró continua funcionant i coŀlaborant amb Puig i Cadafalch (p. ex., fan amb ell la joieria Macià del carrer Ferran) i altres arquitectes.

No a tothom agradava l’estil «recarregat» de Saumell i Vilaró:

La Vanguardia, 30 juliol 1881, p. 2

La marca perdurarà encara vint anys més, fins que poc després del 1900 Emili Saumell i Jaume Vilaró parteixen peres. Aquell any 1900, precisament, va desaparèixer el gran reclam que hi havia en una mitgera de la plaça de Catalunya que mirava a mar, damunt els Ferrocarrils de Sarrià: «Saumell y Vilaró / Pintores decoradores / 4 Balmes 4». El rètol –nou metres d’ample, sis d’altura– era conegut de tots els barcelonins d’aleshores, perquè hi va estar gairebé quinze anys ininterromputs.

La fotografia de dalt –la de sota n’és un detall–, de l’any 1890 aproximadament, va ser el motiu primer que va desfermar aquesta investigació que ara publico. La imatge és presa de la col·lecció de Giacomo Alessandro, Barcelona desapareguda (editada).

Quan se separen, Jaume Vilaró obre taller propi («Vilaró i Fill») a la Gran Via núm. 230 (núm. 604 després de la renumeració del carrer feta al cap de molt poc temps, l’any 1902), al xamfrà mateix de Balmes, a una illa i mitja de distància, doncs, del taller abans compartit amb Saumell. I poc després l’empresa de pintura i decoració canvia el nom a «Vilaró i Valls» (cognoms del fill?) i, ja amb aquest nou nom, es traslladarà al carrer Muntaner entre Còrsega i Rosselló, on ha aguantat amb prestigi i empenta fins l’any 2010, que la crisi se la va endur aigua avall. Un dels seus grans encàrrecs, en els primers temps, va ser la decoració del cine Coliseum, l’any 1923 –davant mateix del taller!–, o, just un any abans, tota l’ornamentació dels impressionants magatzems El Indio, al carrer del Carme, la façana dels quals, tot i que malmesa, encara avui perdura (2018).

L’empresa matriu, que a partir del 1900, aproximadament, dirigeix Emili Saumell en solitari, s’anomena ara, senzillament, «E. Saumell», i continua a Balmes núm. 4. Després, Saumell s’associa amb Francesc Garcia Escarré –que ja treballava a Saumell i Vilaró– i creen la marca «Saumell i Garcia», encara a la mateixa adreça.

A més d’obres poc conegudes escampades pertot arreu, moltes ja perdudes, van coŀlaborar amb Ricard de Capmany en la remodelació i decoració del Bar Torino, «El Palacio del Vermut», un projecte espectacular de l’any 1902, a la Gran Via / passeig de Gràcia de Barcelona –a tocar del seu taller–, que va tenir una gran anomenada perquè també hi van treballar Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner –oncle polític de Capmany–, Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch, Dídac Massana, Ricard Urgell... Malauradament, l’emblemàtic Torino tancà portes només nou anys després, segons diuen perquè el propietari, el torinès Flaminio Mezzalama, no havia calculat prou bé el negoci i no podia pagar l’impost de radicació –el que correspondria a l’actual impost sobre les activitats econòmiques. I, en pocs anys més, es perderen tots els tresors modernistes que s’hi havien acumulat i que en aquella època no es valoraven gaire. (Les fotos del Cafè Torino són preses de les revistes Hispania, 15 novembre 1902, i Iŀlustració Catalana, 18 octubre 1903; de l’Arxiu Càtedra Gaudí; i de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

El sostre de la sala, en aquesta última foto, és de Gaudí.

Una coŀlaboració de Saumell i Garcia que sí que ha perdurat és la decoració, pintura i daurats de la Casa Jeroni Granell, a la Gran Via 582. És una obra dels anys 1902-1904, restaurada l’any 2004 (vg. el blog Tot passejant [consulta maig 2018]).

També són del seu taller, però més concretament del soci Francesc Garcia Escarré, algunes ornamentacions com l’esplèndida aŀlegoria de les arts plàstiques (Pintura, Escultura, Arquitectura), conservada al sostre d’una sala de la Casa Pere Salisachs, construïda per l’arquitecte Salvador Viñals, a Roger de Llúria n. 72 (1904-1906) (vg. el blog Barcelona modernista i singular [consulta maig 2018]).

Casa Salisachs. Sostre de Francesc Garcia, soci de Saumell i Garcia.

Hi ha almenys una obra conjunta, que encara es conserva parcialment, de les firmes «E. Saumell» i «Vilaró i Fill», quan ja treballen separadament. Són els acabats decoratius de la nova capella del que aleshores era la Casa de la Caritat: la pintura, les motllures i els esgrafiats de tot el temple (1902-1903) i de la capella annexa de la Medalla Miraculosa (1908) –tot això, del taller de Saumell–, i els frescos fets a la semicúpula del presbiteri –obra de Vilaró, 1913. Aquesta església està al costat del CCCB (carrer Montalegre, n. 5). Els frescos de Vilaró (cúpula del presbiteri) són l’única cosa que es conserva tal com eren. La resta es va perdre o bé durant la guerra incivil o bé durant un temps que l’església va estar semiabandonada (anys 1950-60).

Els laterals i els sostres de la nau, d'E. Saumell (decoració desapareguda). Com es pot veure, el sostre del presbiteri encara no està decorat.

Els laterals i el sostre de la capella de la Medalla Miraculosa, d'E.Saumell (decoració desapareguda). Aquesta fotografia i l'anterior estan preses del llibre de Josep Masabeu Santa Maria de Montalegre. Església de l’antiga Casa de Caritat. Centenari 1902-2002, Barcelona 2002

La mitja cúpula del presbiteri, de Vilaró (es conserva).

Continua.

Perles (174): Elogi dels bons traductors

Remenant papers antics, he recuperat això:

En quina solapa o contraportada d’un llibre heu trobat dades sobre el traductor de l’obra, un breu currículum, alguna referència als seus coneixements i experiència? Encara més, quantes vegades us heu fixat en el nom de la persona que ha bolcat a un idioma comprensible per a nosaltres tot el talent, la màgia, la inteŀligència o la saviesa d’un autor, sigui aquest poeta, narrador, historiador, jurista, filòsof o científic?

No, la delicada feina dels traductors no està valorada. No només inteŀlectualment, sinó tampoc des del punt de vista econòmic: jo, que ho he fet alguna vegada escadussera, en puc donar fe. Com si la modèstia amb què han de relacionar-se amb l’escriptor original els tornés opacs i fins inexistents als ulls dels lectors (i dels editors, sospito). I tanmateix, què seria del món sense la tasca de totes aquestes persones que al llarg dels segles han dedicat hores i hores a copsar l’alè vital que batega en qualsevol text? [...]

Fa poc vaig llegir un article d’un coŀlega que arremetia contra els mals traductors que, segons ell, tant abunden els últims temps. D’acord, sí, diguem penjaments d’ells, com de qualsevol que faci malament la seva feina. Però, atès que no sembla que ningú els ha de premiar amb bons comptes bancaris ni amb noms de carrers, coŀloquem almenys una corona literària sobre el front de tots aquells que, fent de la humilitat una imprescindible companya, han fornit de felicitat i tremolor les nostres vides.

(Extracte d’un article d’Ángeles Caso, publicat a la revista Magazine, 7 de maig de 2006)

Alemanya i el nazisme: em sembla que ho he entès

He llegit un llibre que m’ha donat molta llum sobre el que va passar a Alemanya durant la primera meitat del segle XX. Fins ara no ho entenia prou –la pregunta tòpica: com és possible que un poble culte com l’alemany caigués en aquella aberració?– i ara em sembla que ho he copsat força.

El llibre és aquest: Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945 (Aufbau Verlag, Berlín 2009). Com que no conec l’alemany, n’he llegit la versió en castellà de Silvia Villegas (Salón Deutschland. Intelectuales, poder y nazismo en Alemania (1900-1945), Edhasa, Barcelona 2013), i a partir d’aquesta versió m’he fet una traducció pròpia d’alguns fragments per guardar-los en format digital, dels quals fragments en reproduiré tot seguit uns quants paràgrafs.

La lectura d’aquesta obra densa i documentadíssima (618 pàgines en la versió espanyola, lletra de cos 10) requereix coneixements previs de literatura –l’autor dona per descomptat que el lector ja sap qui són Rilke, Von Hofmannsthal, Stefan George, Thomas Mann..., per descomptat Hölderlin o Goethe–, història d’Alemanya i del nazisme, ciència política i filosofia. Més que res, perquè tot sovint hi apareixen personatges que gairebé no són presentats, conceptes que ni tan sols s’introdueixen, o es fa referència a fets històrics que se suposen ben coneguts.

El llenguatge i la sintaxi no m’han semblat bons, però no sé si és per l’original –em penso que sí– o per una traducció deficient. Un punt a favor: els capítols són breus i porten cadascun el seu propi aparat bibliogràfic. De fet, alguns capítols es podrien llegir gairebé com si fossin petites obres aïllades i segurament s’entendrien bé.

Us en reprodueixo uns quants paràgrafs, com deia, relacionats concretament amb la vivència alemanya del començament de la Primera Guerra Mundial, a manera de tast. Subratllo «començament» perquè em penso que és força habitual que les explicacions del nazisme es retrotraguin al final de la Gran Guerra, i poques vegades vagin al començament d’aquesta guerra o més enrere. Aquest llibre és cabdal per entendre que cal anar més enrere, sens dubte.

«[L’escriptor Karl] Wolfskehl va destacar després que les invitacions, els fulls i els temes del ball de carnaval anticipaven modes i esdeveniments, de manera que a partir d’aquells materials era possible “molt sovint intuir el que vindria”. Això es fa palès especialment a les festes del mateix Wolfskehl: el 1913, amics i coneguts van ser convidats a un ball a la Torre Xinesa del Jardí Anglès [de Munic]; el tema era “El regne de mil anys”. I també al “Hexensabbat” [aquelarre] del febrer de 1914 s’hi imposen les analogies amb la guerra que esclataria poc després. No era potser també una mena de “Hexensabbat”, un brollar d’instints reprimits, un allunyar-se temporalment del jo burgés, una catarsi en què el món es desprenia de les velles pressions i s’atrevia a un nou començament? Era el carnestoltes, a la fi, un preludi del que s’esdevindria després a l’escena política?

»Si ho concretem més del compte les analogies no són suficients, sens dubte. Però crida l’atenció que l’atmosfera vitalista generalitzada que, cap al 1910, amarava tota la cultura tingués punts en comú amb l’entusiasme per la guerra. Es pot observar llavors una força integradora de la societat tant en el carnestoltes com en la mobilització [de voluntaris per a la guerra]. Precisament els inteŀlectuals havien descrit amb una fascinació enorme el fenomen de la massa, en què se superaven els límits de la persona i s’enderrocaven tots els obstacles. L’entusiasme dels dies de la mobilització va ser, per la unanimitat amb què va obrir-se i es va mantenir durant tant de temps en les cròniques de l’època, una projecció de desigs, especialment en les elits culturals. Amb termes com “alliberament”, “catarsi”, “alçament”, “vivència” i “unitat” celebraven una eliminació coŀlectiva dels límits; el fet que fos una batalla massiva va romandre molt de temps en un segon pla. Max Scheler va escriure al seu assaig Genius des Krieges (Geni de la guerra), publicat el 1914, que “les distàncies entre els individus, les classes socials, l’alt i el baix, el ric i el pobre, disminueixen tot d’una”. I l’historiador Ernst Troeltsch va destacar a Ideen von 1914 (Idees de 1914) que “en la tasca de lliurar la guerra s’hi barreja tothom, alts i baixos, educats i incultes”. Per Thomas Mann, el veritable sentit de la guerra es trobava en una síntesi cultural d’aquesta naturalesa: “Era la unió, no sentida mai, potent i entusiasta, de tota la nació”.»

(Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland. Geist und Macht 1900-1945, Aufbau Verlag 2009; traducció meva a partir de la versió en castellà de Silvia Villegas, Edhasa 2013, p. 234-235)

* * *

«Molts inteŀlectuals de la generació expressionista van percebre la mobilització [per a la guerra del 1914] com una catarsi. “Guerra”, “catàstrofe”, “decadència”, “mort” eren termes que ja havien incorporat a la seva poesia com a metàfores poètiques abans de l’agost del 1914. El 1911, amb la impressió que li va fer la segona crisi del Marroc, Georg Heym havia escrit el seu famós poema “La guerra”, en què la demonitzava convertint-la en una catàstrofe major, una orgia de destrucció. No es desprèn directament del poema un entusiasme per la guerra, però sí que s’hi percep ja un cert plaer pel joc estètic amb la idea de ruïna. Tanmateix, Heym s’imaginava aquest escenari apocalíptic –i aquí torna a entrar en joc el carnestoltes– com una gran descàrrega: la guerra, que havia estat inactiva molt de temps (“S’ha desvetllat després d’un llarg son”), alliberava les energies acumulades en una “dansa” extàtica: “Ja s’aixeca a dansar a les muntanyes”.

»Abans de l’“any mundial” del 1914, el carnestoltes va esdevenir vehicle d’expressió d’una cultura que anhelava renovació, vitalisme i experiències coŀlectives. Feia temps que els historiadors havien descrit l’era imperial com un entumiment polític i cultural, i que havien interpretat la guerra com un moviment que enderrocava aquestes estructures estancades i enquistades. Si s’observa la “nova” burgesia, i en particular les elits cultes, la concepció que tenien d’elles mateixes era si més no ben diferent. Abans del 1914, t’enfrontaves a una societat que s’havia ancorat en totes les formes i valors fixos, que aparentment mancava d’objectius coŀlectius i que aïllava cada cop més l’individu. A la seva Filosofia dels diners, Georg Simmel va descriure aquest fenomen com contradictori. La modernitat era moviment i acceleració, la recerca de coses noves, però així com el moviment era important per a l’ésser, “percebem [...] la calma, la substancialitat, la fermesa interior del contingut de les nostres vides com a valors veritablement valuosos, com el que és definitiu davant del que canvia, del que inquieta, de l’exterior”. La dinàmica mancada d’objectius i la creixent falta de qualitats eren una perpètua causa de malestar entre la gent culta. La civilització tècnica havia posposat els interessos artisticointeŀlectuals. La pau, després de més de quatre decennis de prosperitat, ja no tenia bona reputació. [...]

»La guerra no es va reconèixer aleshores com una catàstrofe política, sinó que per molta gent culta, anant més lluny i tot de l’entusiasme bèŀlic nacionalista, era l’esperança d’un punt d’inflexió històric, una nova comunió del poble, que semblava que s’anunciava els primers dies d’agost de l’any 1914.»

(Ibídem, p. 236-237)

* * *

«El començament de la Primera Guerra Mundial va ser –no sols a Alemanya– un esdeveniment mediàtic. Ja al novembre de 1914 es van registrar al mercat alemany dels llibres set mil títols relacionats amb la guerra. Amb prou feines una quarta part corresponia a obres literàries, i la majoria d’aquestes eren volums de poesia i antologies. Al començament del 1916, l’allau de títols que feien l’apologia de la guerra havia assolit la xifra de més de 17.000 obres noves. Es van fer servir en una mesura sense precedents les múltiples formes de propaganda de la guerra fins que es van esgotar. Però aquesta aplicació de la literatura al “front mediàtic” també va demostrar que la guerra havia de tenir primer un objectiu versemblant tant com una imatge apropiada de l’enemic. Es van cercar escriptors, erudits i artistes com a intèrprets del fenomen, que van elaborar – cadascú amb totes les seves particularitats– la tesi d’una guerra cultural. En aquesta “batalla” no hi havia en joc interessos estratègics ni econòmics, sinó la defensa de la cultura alemanya. Els poders occidentals, com va explicar Thomas Mann de manera tan gràfica, s’hi havien fet presents per “civilitzar” Alemanya per força imposant-li una determinada mentalitat. La guerra era un atac llargament preparat contra la cultura alemanya i, en sentit literal, contra “l’ànima alemanya”. L’enfrontament es desplegava, segons Mann, entre la civilització occidental –democràcia parlamentària, raó, Iŀlustració, inteŀlecte, tècnica– i la cultura alemanya, és a dir, profunditat, interioritat, conducta, estil, moral heroica.»

(Ibídem, p. 239)

* * *

«“El poble va acceptar la guerra amb el cor oprimit, la va acceptar en nits d’insomni com un fantasma gegantí i trasbalsador, i la convicció amb què es va incorporar a la guerra no va ser producte de l’alegria, sinó d’un profund sentiment del deure. Van ser només uns quants els que van parlar de la ‘guerra refrescant i alegre’; van ser també uns quants dins la gran massa del poble, només uns quants, els que després de l’ultimàtum austríac van marxar pels carrers amb banderes que van fer aparèixer tot d’un plegat i es van manifestar davant les façanes de les ambaixades amigues, incloent-hi la italiana, i del palau del canceller imperial, cridant fins a quedar roncs.” [Theodor Wolff, article al Berliner Tageblatt, citat a Peter Sprengel, Geschichte der deutschsprachigen Literatur: 1900-1918, p. 776]»

(Ibídem, p. 241)

* * *

«“Per què no n’hi ha dos, tres, cinc, deu, que es reuneixin a les places i cridin: prou! I els disparin i almenys hauran donat la vida perquè n’hi hagi prou, mentre que els que hi ha allà fora només moren perquè l’espant continuï i continuï i no es desisteixi de la ruïna. Per què no n’hi ha un que no ho toleri més, que no vulgui continuar tolerant-ho, que cridi tota una nit enmig de la ciutat falsa, plena de banderes, que cridi i cridi i no es deixi silenciar. Qui podrà dir-li mentider per això? Quants no s’esforcen per reprimir aquest crit! O potser no és així, m’equivoco i no n’hi ha tants que podrien cridar així? Llavors no comprenc els éssers humans i no ho soc, i no vull tenir res en comú amb ells.”»

(Rainer Maria Rilke, carta a Ellen Delp, octubre 2015, dins Briefe zur Politik, p. 124; cit. per Wolfgang Martynkewicz, Salon Deutschland...., cit., p. 255)

Sense sucre ni edulcorants

Des de molt petit soc intolerant al sucre i a tota mena d’edulcorants. Això vol dir que no puc prendre cap tipus de producte de pastisseria –tret de les anomenades “salades”, esclar–, però tampoc fruita dolça, ni de temporada ni seca, ni cap derivat de tot això. Res. Tampoc aliments elaborats o compostos amb algun d’aquests ingredients, tret que sigui en una ínfima quantitat.

Som quatre germans que ens passa el mateix. Hi ha, per tant, un component genètic. Però no coneixem cap avantpassat que hagués tingut aquesta mateixa dificultat, ni s’ha transmès a cap dels descendents que han vingut al darrere, almenys fins ara. Un misteri.

És una intolerància amb diversos graus –segons l’esforç o l’ànim que hagi posat cadascú per dissimular el hàndicap–, però a l’hora de la veritat la diferència de resultats és mínima i només serveix per aparentar una certa, molt relativa, normalitat dietètica de cara enfora. En comptes d’anar pel món dient cada dia que d’allò no en pots menjar, no dius res i en menges una miqueeeeta, o demanes una fruita petita i poc dolça que et permet complir l’expedient. Jo ja fa anys que vaig deixar de fer la comèdia. Ara dic tranquiŀlament que allò no em va bé i que moltes gràcies però que no prenc res per substituir-ho.

No hem conegut ningú més que tingués aquest mateix problema. Enlloc. Mai.

Per això m’ha sorprès trobar a Barcelona, fa uns quants dies, una orxateria amb aquest anunci a l’entrada: “Tenim orxata sense sucre i sense edulcorants”. Aliments que normalment portarien sucre i que s’ofereixen sense sucre en trobes pertot arreu, també als supermercats. Ara són moda. Però aliments que s’ofereixin sense cap mena d’edulcorant, ni mineral ni vegetal ni animal, és molt difícil! I d’orxata amb aquestes condicions no n’havia vist mai. La qual cosa vol dir que no havia tastat mai l’orxata. De xufles soltes sí que n’havia pres, sabia que en podia menjar sense perill i no em desagradaven, el que passa és que no és gaire atractiu menjar xufles seques, o encara que siguin remullades. Te’n canses de seguida. Suposo que per això es va inventar l’orxata.

La dependenta ens va dir que allò era xufla i aigua. I prou. O sigui, “orxata sense sucre ni edulcorants”. De cap mena.

Amb prevenció, perquè tot i les promeses –tantíssimes vegades m’ha passat!– estava gairebé convençut que aquella gent hauria dissimulat la manca d’edulcorants amb algun altre producte que endolciria d’alguna manera l’aliment –sempre hi ha edulcorants naturals que et fan malbé la majoria de les menges que a tothom li resulten tan atractives i que jo, o nosaltres quatre, no podem prendre–, vaig tastar l’orxata. I... era molt bona! Boníssima! Un gust diferent de qualsevol cosa que hagués tastat mai. I en podia prendre sense perill!

Va ser com un miracle. Haver esperat tants anys i poder experimentar aquell gust diferent. Tan gustós, tan refrescant, tan contundent!

En fi, tenim un lloc per anar a berenar de tant en tant. Això sí, sense fartons, perquè de moment no n’hi ha sense sucre ni edulcorants.

Ara bé, la bona notícia era més que això: si aquella gent oferia el producte “sense sucre ni edulcorants” volia dir que hi havia altra gent al món que cercava aquell mateix gust, que tenia –potser– aquell mateix hàndicap que teníem nosaltres.

Ara som en aquesta fase. La recerca de més persones que pateixin el mateix. Una intolerància no descrita mai per ningú, que segurament no es pot qualificar ni de “malaltia rara” i que fa que un grapat de semovents humans, discrets i perplexos, vagin pel món declinant invitacions a tota mena de pastissos i dolços, fruita i postres en general, que no són diabètics ni res que se li assembli, i que no saben explicar el perquè de la seva situació.

De moment, mira, una petita passa per a aquest petit segment de la humanitat: quatre persones més que poden beure orxata.

Això és a Barcelona, a la cruïlla de la Gran Via amb Calàbria, cantonada muntanya/Llobregat.*

*Temps després he descobert a Gràcia dos establiments més (a Torrent de l’Olla / Astúries i a Torrijos/Terol) que serveixen orxata sense sucre ni edulcorants. El fenomen s’estén!

(La foto és de Street Views, de Google)

«En Cataluña no se pueden poner rótulos en español»

Això és una mentida com una casa. Tot seguit teniu 14 fotografies fetes en una mateixa illa de l’Eixample de Barcelona aquest matí de diumenge, 4 de març del 2018.

Com veieu, hi ha rètols de tota mena: improvisats de pissarra, lluminosos, metàŀlics, de plàstic, d’altres materials...

He esborrat les dades identificatives de les botigues, perquè aquest article no vol ser una denúncia contra aquestes botigues –Déu nos en guard! Només vol denunciar amb contundència la mentida que tants mitjans de comunicació i partits polítics de gairebé tot Espanya –també de Catalunya, quines penques!– repeteixen dia rere dia. Asseguren que et posen multes i tot, si tens un rètol en espanyol! Les poques multes que hi ha en relació amb rètols d’establiments comercials són per una altra cosa, no per retolar en espanyol. I, dit de passada, són molt escadusseres comparades amb la quantitat d’establiments que hi ha. Només a l’Eixample, multipliqueu el nombre de fotos d’aquí a sota pel nombre d’illes de l’Eixample; i l’Eixample és només un dels deu districtes de Barcelona...

En fi, les proves. Hi insisteixo: fotos d’avui de locals comercials en una sola illa de l’Eixample («fotos de hoy en una sola manzana del Ensanche de Barcelona», per si algú fa veure que no ho entén).

Finalment: per si algú es pensa que he estat investigant durant dies fins que he trobat l’indret més favorable per expressar la meva denúncia, no és així. No és un lloc buscat, no m’he hagut de moure gaire. Això és al costat de casa meva. Avui mateix se m’ha acudit la idea i ha estat pensat i fet: baixar al carrer, fer la volta a l’illa i publicar l’article.

Ja sé que això no servirà per aturar la mentida, perquè la gent que la diu ja sap que no és veritat. Però per si algú encara en tenia dubtes.